Laura Picó, bon dia.
Hola, bon dia, Iolanda.
Tanger, Casablanca, Marrakeix...
Són ciutats tan magnificades
que tu creus que poden decebre
el visitant que trepitja
el terra del Marroc per primera vegada?
Jo crec que no el deceben,
al contrari, vas amb una idea
i surts...
Del Marroc tothom hi torna, i tothom repeteix.
Per això tu has estat tres vegades al Marroc.
Jo he estat tres vegades, el que passa és que
ara estava escoltant la música i he posat els cascos
que he posat per la ràdio,
i aquesta música és molt significativa
perquè et transporta molt a l'ambient del Marroc.
És un ambient tan diferent
i que canvies tant
que vagis tres, quatre dies
et transporta a un altre món absolutament diferent.
Home, i aquí fa del Marroc
el seu destí habitual de vacances.
Al Marroc hi ha altres països, del Magriff, Tunísia...
És un territori que atreu moltíssim,
els europeus, sobretot.
Jo em pensava que no m'agradaria tant, la veritat,
perquè la veritat és que no tenia informació,
tinc un amic que havia anat nou o deu vegades
i cada any ens ho deia i al final ens vam animar.
I quan vaig trepitjar el terra del Marroc,
només la primera a l'anada d'escalfor,
la primera a l'anada d'olor,
em va transportar i em va al·lucinar d'una manera
que encara me'n recordo ara,
se'm foten el vell de gallines.
Les olors és veritat i és un aspecte que sempre es diu
com si fos un tòpic, precisament,
però és que és cert,
quan trepitges el terra d'un aeroport,
al Marroc en aquest cas,
espècies, jesamí,
és una barreja de tot plegat, no?
Sí, és una olor com a dolça,
com calenta,
i jo trobo que molt bona.
Quin va ser el primer destí que vas fer al Marroc?
Quina ciutat?
Marrakech.
Marrakech.
Marrakech.
Aquest amic és la que coneixia més.
La veritat és que està molt bé anar en una ciutat
i portar una mena de guia,
que al damunt sigui amic
i que hagi anat nou o deu vegades.
És com anar a París i anar a un parisí, no?
Nosaltres el mateix.
Clar, perquè el Marroc és com molts països, no?
Que té els seus circuits turístics,
que pots fer-te una idea de com és el país,
pots veure realment totes les bellesses locals
des d'aquest punt de vista,
però et perds un altre Marroc.
Sí, et perds el Marroc de la gent que viu allà, per exemple.
Nosaltres vam anar...
Jo penso que hi ha moltes maneres d'anar al Marrakech,
en concret,
però tu pots escollir anar amb un superhotel
d'aquests de 200, 300 habitacions,
molt de luxe, molt de tal,
que està a les afores,
no està dintre de la medina de Marrakech,
i que està a les afores,
i amb piscines, i àires i condicionats i tot,
però jo penso que això et perds una mica l'essència de Marrakech.
I fins i tot les olors, no?
Sí.
Perquè hi ha molt d'ambientador.
Clar, i els restaurants són occidentals, etcètera.
També n'hi ha de marroquins,
però jo es perd una mica la gràcia.
Nosaltres vam anar amb uns palauets que es diuen Riats,
que estan al centre de Medina,
són antics palauets de la gent de fa 100, 200, 300 anys a Marrakech.
Aquests palauets tenen 4, 5, 6 habitacions,
són bastant més econòmics que els grans hotels,
però són absolutament exquisits.
Poca llum, tots són espelmes, silenci absolut.
Les portes de les habitacions no són portes de fusta que es tanquen.
No són grans cortinatges,
roses vermelles cada dia a la teva habitació,
soroll de l'aigua del pati interior,
esmorzes cada dematí a la terrassa
i sents els mujeidins cantant els seus càntics.
És al·lucinant.
Jo no tinc paraules,
perquè si a tu et transportava la música,
a mi m'han transportat les teves paraules
i realment ja m'hi veig.
Són palauets que llogues com aquí llogaries
una casa de turisme rural
o són un règim hoteler i estàs amb altres hostes?
No, és tan senzill com entrar per internet,
buscar Riats Marrakech
i en tindràs potser 150.
Des de 35 euros l'habitació doble
¿Qué dius ara?
Fins a 200, 300 euros l'habitació doble.
Hem fet dues opcions.
La primera vegada que vam anar
vam anar amb un molt bonic,
que ara jo crec que deu costar amb 150,
així l'habitació doble,
però és que l'última vegada que vaig anar
vam anar amb un més econòmic.
Això ens va costar em sembla que 35 o 40 l'habitació doble
i també era preciós.
Potser li faltava aquell exquisitesc que tenia el primer,
però igualment un llei preciós.
En quant a confort...
De fet, tenia quatre habitacions.
Vam omplir les quatre habitacions,
doncs imagina't la casa per nosaltres.
Era, de veritat,
trobo una opció de viatjar econòmica i boníssima.
Econòmica, moderníssima...
Home, i una mica ja el contacte previ amb la gent del país
ja el pots fer des de la casa on t'estàs hostetjant, no?
O no?
Sí, sí, sí.
En realitat, el primer riat on vam anar,
que vam arribar a les 12 de la nit,
els gerents de la casa eren una parella de francesos
que feia...
ens havien restaurat aquella casa i la portaven.
Però la gent que treballava allà eren del país.
I gent absolutament amable,
absolutament ben educada,
i amb una cortesia que jo moltes vegades trobo a faltar aquí.
És que, de fet, al Marroc, en general,
el que és la cortesia,
el respecte jeràrquic,
el conservar determinats protocols,
però no a nivells d'estàndim,
sinó en el dia a dia,
es contempla moltíssim tot això, no?
Sí, a més ho fan molt elegant,
en el sentit que a mi el servilisme em molesta,
perquè ningú està per sota meu, per suposat,
ni la gent que està treballant a l'hotel, ni res de res.
En canvi, aquesta gent no és una actitud servilista,
sinó una actitud de bona educació,
d'esquisitets, d'hospitalitat,
de parlar a poc a poc...
A mi m'encanta.
De fet, hi ha molts europeus instal·lats
i visquent allà al Marroc des de fa molt de temps
que gestionen els seus propis negocis, més petits.
És un país en el qual molta gent s'hi ha instal·lat
i s'hi ha quedat allà a viure.
I no només per gestionar els seus propis negocis,
sinó un amic nostre de fa molts anys a casa,
és un senyor que era paleta de tota la vida,
no especialment amb els diners,
però amb molta inquietud d'ajudar la gent i de més.
Llavors, cada estiu s'anava al Marroc
a uns poblets de l'Atles
on les cades estan fetes de fang
i llavors, com que ell era paleta,
feia adob per ajudar-los a reconstruir les cades, clar.
Una mica paleta sense fronteres.
Sí, sí.
Seria en aquest cas, no?
I es va fer tan amic de la gent d'allà
i d'unes monges que vien allà, que ajudaven i tal,
el poble era molt pobre,
que es va comprar un riat molt petitó
a un poble que es diu Etxagüent,
que està més cap al nord, cap a l'est del Marroc,
i s'ha anat arreglant ell cada any com ha pogut a la casa
i ara que s'ha jubilat, passa moltes temporades allà,
i està absolutament enamorat del país.
I aquí sempre té mal de cap, mal de coll, mal d'esquena,
arriba al Marroc i se li passa tot.
Escolta una cosa, Laura,
què vau fer el primer dia del primer viatge?
Un cop vau dormir en aquest riat,
amb aquestes espalmetes,
amb aquest ambient de mil i una nits,
de somni,
què vau fer el primer dia quan vau sortir al carrer?
Doncs va ser bastant impressionant,
perquè el riat de dintre és pressió, ja ho he dit,
però obres la porta
i clar, és que són palauets que estan a meitat del...
Diguem, com si estigués en el casc antic de Tarragona,
perquè m'entenguis, a la Medina, al mig,
i no és tan just a la plaça
o al costat dels palaus enormes,
sinó molt a la profunditat de la Medina.
Aquells carrers a Bigarrat, no?
Sí, molt.
I llavors vam obrir la porta
i clar, el noi que vine des de vegades no...
Bueno, està acostumat,
però jo quan vaig obrir la porta
vaig començar a veure
les dones assegudes a terra
esperant amb verdures i fruites,
esperant que passeja algú que li comprés.
Una mica més enllà,
un senyor que estava fent una catifa
amb unes...
Com se diu allò?
Amb els...
Amb els telars aquells.
Sí, no, no, amb les herbes aquelles del riu.
Ah, sí, sí, de Canan, vaja.
De Vimet, de Vimet.
Sí, a terra amb els peus.
Després una senyora molt pobra demanant.
I tot molt ple de colors
i a mi em va deixant pressionada, de veritat.
Girem el portal on estava la casa aquella
i ens veiem un carrer molt gran
amb molt de moviment,
de comprar, de vendre.
Els cartells de les...
Els rètols de les botigues
era com si tu has vist fotos
dels anys 40 espanyols, no?
Amb aquells, no sé, era molt...
Rètols molt, molt bàsics, molt alimentaris.
Molt bàsics, però molt xulos.
Jo, clar, imagina't amb l'era de la càmera digital,
imagina't les fotos que vam fer.
No ho sé, ens va encantar, no?
Una d'anècdota, aquell...
El primer moment que vam sortir,
una de les que veníem amb nosaltres
va començar a fer fotos del senyor aquest del Vimet.
Es va aixecar amb una manera d'escompra
i la va començar a perseguir.
No volen que facis fotos.
No, perquè tu, primer, jo penso,
o has de demanar permís per fer una foto a una persona.
I si no vol, no vol.
I si et demana diners a canvi
i tu estàs disposada, cap problema.
Perquè tu no pots com arrencar-li aquesta foto
a aquella persona, jo penso, eh?
És que és de les coses que la persona que viatja
per primera vegada al Marroc
ha de saber que no pot fer fotos a les persones
si no demana permís primer, no?
Sí.
Bueno, es poden intercometar robar,
però jo penso que és millor demanar permís i fer-la, no?
Després anant caminant, caminant,
i per arribar a un lloc preciós de Marrakeix
que es diu la plaça, a veure si ho diré bé,
Gema'lefna.
Que la plaça aquesta està declarada per l'UNESCO
Patrimoni Oral e Immaterial de la Humanitat,
va ser declarada així el 2001.
Això què vol dir?
A veure.
Vol dir que no és un patrimoni
perquè hi ha grans palaus i tal,
és una plaça, una plaça com la de qualsevol poble,
però infinitament més gran,
on el que és important
i el que es protegeix d'aquella plaça
és el que s'hi fa dintre la plaça.
Hi ha compte a comptes...
Seria com l'Speaker Corner de Londres, no?
Sí.
Allò que no té res,
però com que és un lloc on hi ha gent
i s'hi posa a xerrar,
doncs aquí hi hauria...
Mira, pel dematí és un mercat,
color, llum, molt bonic.
Per la tarda hi ha acròbates,
compte a comptes, etcètera.
I allò a les serps,
i a l'aigua d'or, i tot això.
Però és això que fem nosaltres una miqueta
a les places en època d'estiu
per atreure també els turistes?
És cosa de turistes o és cosa de...
No, no, això és una cosa que tenim equivocat,
els turistes que són nosaltres.
Sempre pensem que les coses es fan per nosaltres.
Home, és que som d'un...
Tots no.
A us en trista.
Ni el soco, ni el mercat, ni això,
es fa per nosaltres.
Això fa molts i molts cent anys que s'està fent,
i a nosaltres crida l'atenció i ens agrada,
però no està per nosaltres,
és per la gent del país.
Som nosaltres els estrangers allà.
Clar, la manera de sentir-nos estrangers allà,
la manera que tenen de sentir-se els marroquins aquí,
és molt diferent, eh, Laura?
Sí, és veritat.
Però també és una cura d'humilitat, eh?
allà l'estrany, perquè aquí l'estrany ets tu
i ets tu el que t'has de mullar el que ells estan fent.
Clar, tu allà vas amb l'Avissa,
el teu riat estupendo,
i ells aquí venen a treballar en altres condicions, no?
Sí, és diferent, és diferent.
És molt diferent.
Però és bo anar allà per conèixer el país
i ens ajudar a conèixer més a les persones,
que en definitiva és el que ens ajuda a viatjar.
Home, el que no hem de fer és anar en prepotència,
però en lloc del món.
Això està claríssim, no?
Va coincidir que el primer viatge
vas anar en plena època del Ramadà.
Sí, sí, sí.
Cosa que després he anat a altres viatges
sense ser a Ramadà
i penso que és una cosa que s'ha de fer en el Ramadà.
Es notava al carrer?
Es notava al carrer perquè hi havia moltes botigues tancades,
perquè veies que la gent no feia menjar fora,
i quan se n'anava al sol
començaves a veure olles enormes de Harira,
que és la sopa d'ells, boníssima per cert,
però això a qualsevol carrer,
qualsevol tros d'escala,
feien un fogonet
i unes olles enormes amb Harira,
que t'ho farien, si volies.
Què porta la Harira així a grans trens?
Són verduretes amb...
Com una olla barrejada.
Una olla barrejada de la seva manera.
Però sense porc, clar.
Sí, clar, amb moltes espècies
i moltes verduretes.
Molt bona.
Amb moltes coses pel mig.
Es menja molta verdura al Marroc.
Es menja molta verdura
i es menja molt cordé
i es menja molt bé.
I són molt llaminers també, com nosaltres.
Sí, però a mi el dolç del Marroc no m'encanta.
Massa mel, potser, no?
Trobo que és massa fort, no?
Però no estem acostumats.
Però el menjar, a mi m'encanta el menjar marroquí.
La Harira m'agrada molt,
el cuscús és boníssim
i aquí ara hi ha més restaurants de tot el món.
Sí, però aleshores no es menjava tant aquí, eh?
Et dic una cosa,
el cuscús d'allà no s'assembla a res,
el cuscús d'allà al restaurant d'aquí.
A més com el menjar xinès,
no s'assembla gens
el que es pugui menjar a la Xina, segurament, no?
Hi ha una cosa molt divertida
de la plaça aquesta que hem dit del Himalemnà,
que a la nit,
allò que era mercat,
compte a comptes a la tarda,
a la nit es fa un restaurant,
és un restaurant tota la plaça.
Aquesta plaça és multiussos.
Bueno, és que és preciosa, la veritat.
Llavors, són paradetes,
tota la plaça plena de paradetes de menjar,
amb un fogonet a darrere,
doncs pinchos, esvergina rebussada,
de tot, no?
Llavors hi ha un altre esperades que,
aquestes no hi ha ni un estranger,
que són de caps de cordé.
Altres parades de sopa de cargols,
aquell liquidet que surt després d'avui,
els cargols, allò no ho vam provar.
No, jo tampoc no ho tastaria.
I és molt divertit,
perquè entres cap allà,
i llavors, clar, hi ha molta competència,
et comencen a cridar,
tots els senyors que estan treballant dintre les pardes,
surten, tots van de blanc,
surten, comencen a estirar-te els braços,
a cridar-te aquí, aquí, l'altre aquí, aquí,
que és millor, més barat,
o't regalem una cosa de col·la,
l'altre regalem no sé què.
I arriba un moment,
que el primer dia,
és que va ser boníssim,
no puc menjar en tot.
No, no, ens vam fer com un niu,
els sis que anàvem,
abraçats,
i ara què fem,
i ara què fem,
perquè era tan divertit,
i al final vam anar a qualsevol d'ells,
i ens ho vam passar superbé.
A veure,
la majoria de,
però un percentatge elevadíssim de la població,
ara que parlem del Ramadà,
és musulmana,
però tot i així,
el Marroc té fama de tenir bons vins,
i bona vinya.
Sí, sí, sí.
i els restaurants pots demanar-los,
i cap problema,
i estan bons.
Home,
a mi m'agrada més el d'apriorat,
tot ja dir,
però vaja.
Sí, però bé,
estan molt bons.
On vas,
has de prendre el que vas a fer.
Sí, i estan força bé,
i l'undemà d'aquest viatge
vam agafar un cotxe llogat,
que això a la gent potser li fa una mica de cosa,
però penso que és una bona experiència,
llogar un cotxe conduït per nosaltres,
i vam anar a un poble preciós
de la costa atlàntica,
que es diu Segurà,
que és un poble blanc i blau.
I el bonic d'això
és passejar pels seus carrers,
però sentar-se a la muralla enorme
que està al damunt del mar
i veure com cau el sol a l'Atlantic.
I això és preciós.
Saps qui ens va parlar
d'un espectacle similar,
però en aquest cas a la Toscana?
Magí Saritjol,
del Museu d'Història de Tarragona.
Aquesta mateixa imatge
que acabes de fer tu,
de mirar el sol a través de la muralla,
també ho feia el Magí a la Toscana.
I és que el sol surt
i es pon per tothom,
no ho oblidem.
això, no només pels europeus.
Sí, sí, només per nosaltres.
A veure què ens pensem,
que la cosa va així.
Sí.
El francès és una llengua
amb la qual et pots entendre perfectament.
en l'àrab també es parla,
però vas tenir ocasió de veure
amb algun home blau del desert,
algú tuarec?
Perquè, clar,
tuarecs,
la població tuarec és molt elevada
també al país en conjunt,
però no s'hi passegen, eh?
Pels carrers,
és com un element folklòri.
No, no, no.
Arraquets,
i els 250 quilòmetres
que separaven les dues ciutats.
No, no, no ho vam veure.
El segon viatge
o en vas fer cap?
Al mateix lloc.
Al mateix lloc.
Al mateix lloc,
vas dir tu,
magres de repetejar.
És que no t'ho acabes en un viatge.
No, la primera vegada
em van fer de guia
i la segona vegada
vaig fer de guia jo.
I va ser també molt divertit,
ens ho vam passar molt bé,
va canviar una mica la cosa,
però va tenir un component
que no va ser el primer viatge,
que és que el primer viatge
tenia moltes ganes
de veure moltes coses
i tot m'impressionava.
La segona vegada
em vaig prendre més tranquil·litat
i passejava.
i això és una cosa
que es pot fer molt bé
per marraquers
o per qualsevol ciutat del Marroc.
Passejar entre els zocos,
els mercadillos
i una altra cosa molt divertida
que és regatejar.
Home, però això és l'esport nacional
i el que està molt bé
és que ens pensem el mateix,
anem amb aquesta sensació
i no dic que ens prenguin el pèl,
però fan el joc
perquè ens divertim nosaltres,
no oblidem.
Entre ells també regateixen, eh?
Sí, però d'una altra manera.
D'una altra manera.
Perquè dins del zoco també
segur que es troben els circuits
de botigues
genuïnes, entre cometes,
que són per turistes,
però si entres més cap a dins
són les botigues
on compren els propis marroquins.
Clar, que nosaltres
ens allotjaven
al centre de la Medina
teníem aquesta oportunitat
de passar per allà
i les botigues
eren absolutament diferents.
Les botigues
de les olles aquelles
típiques de marraquers
venudes al costat de la plaça
ni les olles
eren les mateixes
ni el preu era el mateix
que venut
quan anàvem caminant
per dintre de la Medina
anant cap a...
Sí, que la que compres
com a turista
se't pot trencar els dos dies
i l'altre aguanta les altes temperatures, etc.
Bueno, és això
que ha passat sempre.
Una cosa, Laura,
jo tinc entès
que es pot sortir de nit perfectament.
Perfectament.
A més, marraquers
té una vida nocturna
impactant,
impressionant.
Nosaltres,
que teníem una edat,
potser no tant,
però hi ha patxar,
hi ha un munt
de pubs
i bars
i cafeteries
i de tot.
Clar, vosaltres
us vau entaforar a la Medina,
però de fet
hi ha un marraquers
occidental,
europeu,
de grans edificis,
extramurs,
amb molt de trànsit.
Que està fora
de la muralla
de la Medina Vermella.
I dius,
hi anirem,
però potser no val tant la pena,
no?
Perquè...
Vam anar un dia,
per no dir que no havíem anat,
amb una mena de...
una barreja entre pub,
casa de barrets,
baile del vientre
i cantó marroquins,
turístic,
turístic del tot,
no?
Turístic
i de gent jove d'allà,
molt sense cap mena de prejudici,
vestits absolutament com...
a l'occidental,
i cap problema,
no?
Em va agradar molt més
l'altre rotllo,
a l'Iolanda.
Deu ser que tinc una edat.
O deu ser,
perquè també és molt diferent
al que estem acostumats,
aquesta altra part més occidental
s'assembla més a la nostra vida d'aquí,
no?
Més de qualsevol gran ciutat.
I el tercer viatge?
El tercer viatge
vaig tornar a marracres.
Mireu,
jo quan t'he dit
que enganxa,
jo veus que no t'enganya.
Però escolta,
jo ho trobo fantàstic,
perquè si un lloc t'agrada,
has de tornar,
perquè no te l'acabes.
Per tant,
ja comença a tenir
un cercle d'amistats,
m'imagino,
a Marrakech, no?
Sí, sí.
A més,
la primera vegada
vam conèixer
un comerciant
que tenia una botiga,
també,
una mica,
de la Medina,
molt ben situat,
perquè ens va ensenyar
la foto de casa seva
i en una molt bona casa.
Un senyor ric, vaja.
Un senyor ric del Marroc,
i aquest senyor no prometia regateixer.
Aquest senyor
el que feia era vendre
tant làmpares
com objectes...
Ah, molta cosa d'exportació.
A l'estranger,
i tenia un despatx.
Llavors ens va fer entrar,
ens va oferir te,
a la menta,
i vam estar xerrant
molta estona amb ell
de l'Islam,
del Marroc,
de les seves costums,
de les nostres,
i vam estar parlant
molta estona.
Quina visió,
quina mirada feia
cap a Europa,
cap a Occident?
Amb cap ànsia
d'anar a viure allà
en absolut,
era el seu mercat.
Però no hi havia indiferència,
no?
No, no, no,
ni indiferència,
ni agressivitat,
ni una relació entre veïns.
Ell ven allà,
una relació entre clients,
diguem.
Ell ven els productes
que li compren absolutament,
no només a Europa,
als Estats Units,
Xina,
Japó,
era un home molt important allà.
De tot allò que ens arriba,
i normalment és a través
dels mitjans de comunicació,
de la situació política,
de la situació de les dones,
de la marginació,
que hi és lògicament,
si no,
no hauria de marxar la gent
del seu país,
com surten jugant-s'ho tot.
Això ho vas percebre?
Vull dir,
perquè això és una realitat
naturalment reflectida
pels mitjans de comunicació occidentals,
però aviam,
ja sabem quina és la situació
del Marroc
des de totes les vessants
que havies mentat.
En conjunt,
aquesta sensació
et va donar,
o diguem que la ciutat,
com totes,
és capaç de maquillar-se
per no oferir aquesta imatge
als visitants?
Jo sí que no vaig percebre
aquesta sensació,
no només a la ciutat,
sinó el trajecte
que demanen cotxe
fins a Segurà
i especialment
els barris més pobres
de les ciutats.
Et diré una cosa bona,
i és que,
en contra del que m'expliquen
de la Índia,
per exemple,
no hi ha nens abandonats
pel carrer,
i això és una cosa
que tranquil·litza molt.
Ja sé que et poses
una pantalla a la cara
perquè això passa
a tota raó del món,
però com a mínim
allà no passa.
La gent,
el rei,
les lleis i tal,
no permeten això.
tots els nens
estan a l'escola.
De fet,
veu sortir a la una
molts nens uniformats
amb les motxilles,
com podria passar aquí
perfectament.
Nens i nenes.
Nens i nenes, sí.
Nens i nenes.
Això és el bo.
El que jo vaig percebre
és la sensació
que,
com una mica veiem aquí,
la sensació
que la dona
no està al mateix nivell
que l'home allà.
Com en dius aquí,
de les dones
que han vingut del Marroc.
Sí,
de les dones que han vingut aquí.
Aquesta mateixa actitud
o imatge
que pot desprendre
una família marroquí
que viu aquí,
la dona,
l'home,
els fills,
és la mateixa
que pots veure allà.
Sí, sí, sí.
I això és per cert.
La dona en un segon pla.
Una altra cosa
que es percep clarament
és que a totes les botiques
una mica ve,
la foto del rei,
claríssim,
i una veneració absoluta
per aquest rei.
Cosa que aquí és estrany.
Sí,
perquè dius,
home,
tots sabem
com funciona una mica,
ho intuïm,
com funciona el règim
al Marroc.
Sí, sí.
sobta, no?
Segurament que hi hagi.
Sí, això sobta,
però és així.
Després, mira,
a Sahuirà
em van robar
la càmera de vídeo,
molt típic això
de guants de viatge.
Però a tot arreu, eh?
Sí, per això.
Típic a tot arreu.
I aquí també.
vés a la platja,
els turistes que van anar a la platja
que els hi roben totes les bosses.
Exacte.
Exactament el mateix.
I, doncs,
pobra de nosaltres,
vam anar a comissaria a Sahuirà
i la veritat és que
se'ns van riure una mica
com que vam dir
i ara què vols?
Que jo detingui algú per...
Perquè t'ha robat la càmera de vídeo.
Ja pot marxar, filla.
I compra-te'n una altra
i quan tornis
posa-la perquè te la torni
a robar directament.
Exacte,
si que és una mica més llesteta
i amaga-la.
Però vaja,
a veure,
sí que vaig percebre
aquesta sensació
que les dones
no estem igual
mirades calçades més allà.
Però, en realitat,
això passa com tot.
Una cosa és la sensació general
que tens
és que quan tu parles
tet a tet
la cosa és diferent.
També pot ser
que jo hagi trobat gent
que m'hagi respost bé.
Hi ha venit a una botiga
molt maca d'espècies
d'aquells de molts colors,
de moltes olors,
que hi havia anat la primera vegada,
la segona
i vaig anar a la tercera
i a la tercera...
Ja et van fer el carnet de clienta.
Ja em van a seure,
m'han portat a la rebotiga,
ens han fet la menta
i em van a estar explicant
coses a la vida.
Home, aquesta hospitalitat
i aquesta manera
de relacionar-se
no la tenim nosaltres.
Són persones
particularment amables
i no són desconfiades, no?
S'allunyen
de la prepotència,
també t'ho dic.
Una mica,
tu no t'has de posar...
Hi ha gent
que està per damunt dels altres
i allà
no estàs per damunt d'ells.
sempre quan entrem
ja en la recta final
de la volta al món
en 28 dies
no ens podem resistir
a preguntar
pels souvenirs
del viatge.
Clar,
parlar del Marroc
diu no, no,
souvenirs no,
és que vaig tornar
amb maletes
carregades
de roba,
d'espècies,
de cuir,
de quantes coses, Laura?
Moltes, moltes.
No us pot parlar
d'un souvenir aquí.
No,
i a més
vam portar
aquelles làmperes
de colors grans,
una cada mà,
dintre la cabina
de la bio,
que jo no sé
com ho van deixar
fer això.
Alfombres.
Ja estan acostumats.
Alfombres,
però no d'aquelles
tan boniques,
no,
d'aquestes de bímet
que venen allà
amb una botigueta
a fotapols,
però alfombres
de dos metres
per un metre i mig.
Què més vam portar?
I llavors sí,
moltes espalmetes
i moltes coses.
aquestes.
Per tant,
el quart viatge
a Marrakeix
el faràs amb furgoneta.
Doncs mira,
has d'encertar.
L'he encertat?
Sí,
perquè a més
ja no vull passar
per Marrakeix
i vull anar al desert,
que tothom diu
que el desert
em enamora
i vull anar al desert.
Com l'estàs preparant
aquest viatge?
Amb més gent,
m'imagino, no?
Sí, amb més gent,
llogarem una furgoneta
i anirem directament
amb furgoneta.
Ens en passarem
mil i pico quilòmetres
aquí i després
cap al desert.
Hi ha moltíssima gent
que fa aquesta ruta
amb furgoneta
cap al Marroc.
És que el que et perds
anant directament
als aeroports
és important, eh?
Quan vam anar
de Marrakeix
a Seguirà
amb cotxe,
aquests dosent i pico quilòmetres
ens va passar de tot.
I va ser molt divertit
i molt enriquidor.
Cosa que
vam veure coses
que no havíem vist
a les ciutats
i a més veus
realment el color
del país, no?
Les ciutats una mica,
com has dit abans,
maquillen les coses.
Però el tracte
entre les persones
del món més rural
i el món més urbà
és diferent també,
o no?
És diferent,
però no deixa
de ser amable
i acollidor, eh?
Ens vam sentir bastant bé.
Ens vam posar una multa,
però vaja.
Et vam posar una multa
per accés de velocitat?
Devíem anar a 30
i ens vam parar
i vam dir multa
i llavors vam dir
nosaltres som estudiants,
40 anys teníem, eh?
Nosaltres som estudiants,
no en tenim un duro,
sisplau, sisplau.
I com que es va veure
tan cachondos
va dir, oh, tireu, tireu.
Però com volies,
home, estudiants
podeu ser als 40
i als 80.
De fet, no.
Va colar.
Sempre es pot aprendre
en aquesta vida,
si no que ens ho diguin
quan anem de viatge.
Escolta una cosa, Laura,
jo veig que tot el Marroc,
que marraqueix en particular,
que jo m'atreviria a dir
que comença a ser
la teva segona residència,
et va fascinar,
et va encantar.
Alguna cosa
que no t'agradés
tret de que et robessin
la càmera de vídeo?
No, això va ser
una anècdota.
Però en general,
cap impressió...
Doncs mira,
una petita impressió negativa
que és quan vam anar
a l'Ecomtuar,
que és aquest lloc
que m'arriga
de puticlub
i no sé què.
hi havia un xicot
que devia tenir uns 40 anys
amb una noia molt jove...
No,
un senyor que tenia uns 60 anys
amb una noia molt jove
i aquest rotllo
no m'agrada gens
perquè jo estava allà dintre
i això no m'agrada.
Clar,
però tornem a parlar
del mateix.
És una situació
que pots veure
a qualsevol local
de qualsevol gran ciutat,
però el que és,
diguem-ne,
la part del dia a dia,
la part de la quotidianitat
de la Medina
per tu és...
Em va encantar,
em va encantar,
em va encantar.
Estic enamorada...
És que poses uns ullets
quan parles del Marroc,
sembla que realment
et va colpir, eh?
Jo vaig veure els palaus,
jo vaig veure els museus,
ara tinc ganes de passejar només.
De tota manera,
insisteixo,
ara tinc ganes d'anar al desert.
Doncs ja saps
que has de fer
molta protecció solar,
un bon mocador pel cap
i en aquesta ocasió,
a veure si trobes
els homes blaus
del desert,
els tuarecs,
segur que sí.
Segur.
Per cert,
que hi ha qui recomana
que a vegades
hi ha qui va pel desert
i és bo portar
doncs alguna cosa
perquè de ben segur
que en qualsevol jamada
et faran entrar
a prendre el té
i diuen que has de tenir
un detallet
amb la família
que et convida.
Doncs això faré.
Per tant,
ja saps, eh?
A la furgoneta,
com que us hi cabran
moltes coses,
poseu-hi
algú no obsequi.
Laura Picó,
advocada,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos avui
i compartir
aquestes experiències
en les tres visites
que has fet
a Marrakeix.
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
Gràcies.