Jordi Bertran, bon dia.
Bon dia, bona hora.
Encara estàs de camí, cap a Tarragona, no?
Sí, sí, sí.
Més o menys, eh?
Més o menys.
Fas la tornada més lenta, eh?
Sí, perquè així s'està més tranquil.
Escolta, ni que sigui d'aquesta manera,
no volíem renunciar a aquesta estoneta
de parlar una mica de tradicions i cultura popular.
Dijous parlàvem amb tu, estaves a Còrdoba,
semblava que hi havia una certa dificultat
que sortissin algunes processons,
però finalment van sortir, no?
Les de dijous, si més no, les de divendres.
Sí, sí, sí.
Aquí un cop es va despejar una mica el temps,
ja la cosa va anar bé.
Altres poblacions van patir-ho més.
Per exemple, sé que el dissabte
els sabianos van estar com a molt mullats, no?
Perquè amb les diferents processons al carrer
doncs els va agafar l'aigua, no?
Però vaja, avui encara hi ha, com qui diu,
algunes tradicions post-Setmana Santa
que encara tenen lloc per diferents llocs del país
o de l'estat, vaja, en aquest cas.
Escolta una cosa, Jordi, tu ja saps que
el tema dels refranys és com una cosa així
com a molt interioritzada en aquest espai.
Sí.
I jo li he pensat, dic, home, ja que en Jordi l'hem tingut
de Setmana Santa i per Terres Andalusas,
avui podíem buscar una mica d'homenatge
a algun que altre refrenyet en castellà
i que fes referència.
Estava preparada, eh?
En vols un? En vols un, algun?
Vinga, només un de moment.
Després, si veus que ho pots resistir,
te n'envio algun més.
Aquest és molt dramàtic, diu,
Setmana Santa en marçà,
hambre i mortandà.
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
Dura, eh? Dura aquesta, eh?
En vols més?
Vinga, llavors te contestaré amb una pregunta,
a veure si ho saps.
Però, en rotllo endivinada,
saps que no les encerto mai.
Bueno, bueno, no sé endivinada,
però és una cosa que estàs molt...
Mira, aquest són...
Com a mi no s'han parlat d'una altra cosa.
Ja, ja, no, no, però ja en parlarem, ja en parlarem.
Aquesta és així com a molt, molt castitzo, eh?
En marzo ni migas ni esparto.
En marzo la pepita i el garbanzo.
En marzo siembra el garbanzo.
En marzo engañador, un dia malo i otro peor.
Déu-n'hi-do.
Això no va ser pel temps, no?
Suposo que sí.
Però, tí, què era?
Mira, com marzo vuelva el rabo,
ni queda pastor ni queda ganado.
Déu-n'hi-do, també.
Ara és el mes dels cigrons, eh?
Perquè hi ha com a 50...
Bueno, perquè...
Perquè, veus, diu, por San José,
los garbanzos nacidos o por nacer.
Por San José el garbanzal,
ni sembrado ni por sembrar.
És que un dels plats característics
en moltes zones de l'estat
són diferents tipus de verdura,
però especialment les espinaques amb cigrons.
Ah, clar.
Espinaques amb cigrons.
Amb això és molt de Setmana Santa.
Vinga, un de bonic i ja callo, eh?
Diu, marzo florido serás bienvenido.
Florido marzo serás bien hallado.
Bueno, avui m'has batut totalment.
No, no, no, ja n'ha hagut dies pitjors, eh?
Bueno, ara te deus fer una pregunta jo.
Vinga, va, m'ho mereixo, m'ho mereixo.
Digues.
Tu saps que l'Antonio Banderas,
que és com a molt televisiu,
i sempre surt amb una processó, no?
Jo el vaig veure un any a Màlaga, la processó.
A Màlaga, sí.
Un any, sí.
Sembla que surt amb el cautiu.
Sí, sí, sí, jo el vaig veure.
Allò vestit de confrara, sí.
Bueno, a Màlaga,
a banda de l'Antonio Banderas,
hi ha una altra cosa que és molt coneguda.
Hi ha la taverna de l'Antonio Banderas, també.
No, no, no, no.
Hi ha una tradició que és molt coneguda,
que és la tradició de Jesús el Rico a Màlaga,
que és aquella tradició que marca
que s'enllibera un pres cada any.
Tu saps de què ve això?
No, no, ni idea.
Això és una cosa molt mediàtica.
Però de quants anys ve?
De dècades, de segles?
Fa més de 200 anys,
i llavors es veu que a Màlaga va haver una gran pesta,
que va deixar la ciutat molt d'almada.
Jo calculo que devia ser al voltant
més o menys de l'època de la Guerra del Francesc, això també.
I va arribar la Setmana Santa,
i resulta que hi havia aquesta imatge,
que és la de Jesús el Rico,
que es va quedar sense possibilitat de sortir.
I van haver uns presoners,
que se'n van assabentar d'això,
i es van escapar de la presó.
Home, és l'obligació de tot presoner, escapar-se, no?
Sí, però aquests no es van escapar per escapar-se,
sinó que es van escapar
per portar en processó Jesús el Rico.
I quan van acabar la processó,
van tornar a la presó.
Llavors es veu que el rei espanyol de l'època,
doncs, ja em sembla que devia...
Jo crec que això és una mica
quan estàvem just abans de començar la Guerra del Francesc,
i devia ser els últims coletazos
que hi havia abans de començar.
Es veu que el monarca de l'època
va quedar tan impressionat pel fet
que va concedir a la confraria aquesta de Jesús el Rico
el dret de poder indultar cada any un presoner
que des d'aleshores desfila al costat d'aquesta imatge
cada dimecres sants.
Desfila però també torna a la presó com els altres?
No, no, aquest és indultat.
Indultat del to, no?
Que no fos com aquells antics presoners
que sortien i després tornaven cap a la Garjola un altre cop.
No, no, no, aquest és indultat.
I escolta, això has pogut esbrinar una mica
com es fa en funció de quins criteris, aquest sí i aquest no?
Jo m'imagino que deuen ser persones
que estiguin complint condemna
per un determinat tipus de delicte.
Sí, el que no faria és allò que van fer amb Jesús, no?
I barrabàs, no faria això.
Perquè si no, hi haurien eleccions, em sembla,
a les presons.
Sí, segurament.
Farien càsting, eh?, com els programes de la tele.
Sí, es veu que s'intenta que no siguin delictes com a molt sonats, eh?
Però, vaja...
Allò que és antipodiònic, coses d'aquestes, no?
Que no hi hagi delicta de sang, lògicament, no?
Sí, alguns dels que me n'han explicat
són aquells que tenen a veure amb temes de salut
i coses d'aquest tipus, així més aviat, doncs de...
Per exemple, l'oli de la colça, no?
Podria ser, per exemple, és a dir, una cosa d'aquestes, doncs així,
com a exemple, eh?
Déu-n'hi-do, eh?
Ja saps, és una cosa com a molt mediàtica, això d'alliberar el presoner.
L'Antonio Banderas l'he intentat fer ombra per aquesta tradició,
perquè ara surt més l'Antonio Banderas que no pas el Jesús El Rico.
Però mira, ara et diré una cosa.
Mira que tu i jo normalment estem molt d'acord,
però a vegades que hem anat a Verges, a la dansa de la mort,
aquesta tendència no és només de les televisions espanyoles,
perquè quan TV3 fa imatges de la dansa de la mort,
sempre es busca la figura de Lluís Llach.
Sí, sí, sí.
Vull dir que això no és un patrimoni exclusivament de les televisions espanyoles,
sinó que TV3 de Catalunya...
Avui havíem de carregar una mica contra les teles, aquest és l'objectiu del programa.
No, carreguem contra les teles tot el que vulguis,
però jo crec que tots peguem una miqueta del mateix.
Uns més que d'altres.
Sí, sí, sí.
Uns més que d'altres, que s'ha de dir.
Home, de totes formes, les espanyoles tenen molt per emportar-se,
perquè aquests dies una de les coses més sonades
ha sigut això de la filla de la Pantoja,
que em sembla que ha fet una xuxada amb el seu nòvio
en un carrer principal de Sevilla,
que es veu que hi ha hagut un pollo impressionant.
Jo no en vull fer la intel·lectual,
però per raons que no he d'explicar, no he vist la tele,
per tant, tot això que expliques no tinc ni idea
i t'agraeixo molt que ho expliquis.
Sí, sí, això és una mica cotillo avui.
No, no, doncs explica, explica-me.
No, no, això, bueno, jo no ho sé, em sembla.
A Sevilla, la filla...
Jo no hi era, jo no hi era.
Però la filla de la Pantoja, això també és cultura popular, senyora,
sí, senyors.
Sí, perquè té un nòvio, aquesta noia.
Però ja té edat de nòvio, aquesta xiqueta?
Sí, sí, sí.
No era una nena petita?
Bueno, un puter nòvio.
Els fills dels altres també creixen, tens raó?
Estaven, no sé ben bé quin artista,
en un balcó de la carrera oficial d'aquesta de Sevilla,
i llavors, bueno, és bo que van tenir, bueno, una xuxona allà,
una pretaeta, es van apretar els dos allà,
i, bueno, la cosa no va derivar més,
però els van fer una esbroncada important, això.
Ja sé per on vas, eh?
Vas en el sentit que no és que el Jordi se'ns hagi transformat
i a partir d'ara digui que cultura popular són les revistes del cor,
sinó que si estem retransmetent processons i actes tradicionals,
no estem retransmetent altra cosa.
És per aquí que va, l'assumpte?
Bueno, no ho sé, jo et faig comentaris televisius avui.
Doncs vinga, fes-ne, fes-ne.
No, no, aquest ha sortit, perquè tu has fet l'altre, eh?
No, jo en portava dos, una mica,
per a, bueno, tu has tret el tema aquest de TV3,
de, bueno, que s'enfoca més enllà...
Ah, però això ha passat tota la vida, eh?
Hi ha coses que van més enllà,
que són les pífies i despropòsits que poden fer,
poden arribar a fer les teles, no?
Jo en tinc una...
Ho entens, exemples?
Una de TV3 i una de televisió espanyola.
Veus? Perquè no es digui.
Sí, així, perquè aquesta que acabava d'explicar,
ara, més així de Telefín, quan té N3, això, eh?
Sí, no, no, en la línia, eh?
Ja tenen el segell, vull dir, perquè si en plena retransmissió d'això,
que no fan la retransmissió,
però si tot el que han d'explicar de la Setmana Santa sevillana
és que la filla de la Pantoja
es fa una xutxona amb un nòvio,
doncs no sé quin interès pot tenir, però, en fi...
Bueno, per ell sí, per ell sí.
Efectivament, acabo de dir una bajenada, ja ho sé.
Vinga, comencem per la nostra, TV3.
Vinga, per la nostra.
Doncs, TV3, l'altre dia,
va fer una connexió en directe
amb, doncs, a Súria,
que és una població
que té molta tradició de caramelles, no?
Llavors, les caramelles,
com més o menys alguna vegada ja hem explicat en el programa,
doncs són uns cants de joia
per... Bueno, que tenen dos objectius principals.
Un, anar, doncs, a rondar
el poble, doncs, comunicant
la bona nova de la ressurrecció
de Crist,
i l'altre, doncs, també
hi ha una teoria que sosten que està relacionada
com moltes altres coses amb els cants
de la primavera, no?, de la vinguda de la primavera,
no?, que en guany tampoc és que hagi coincidit massa,
però, vaja, perquè aquest seria la teoria, no?
Doncs, bueno, els de TV3
no se'ls ha hagut de dir res més
que fer, doncs,
en aquest poble hi havia una concentració,
diguéssim, sopar,
doncs, prèvia a la sortida
pels diferents
recorreguts i tal de les caramelles,
doncs, posar el gran exemple de les caramelles,
doncs, en directe
amb un pavelló esportiu,
i, bueno, per arreglar-ho una mica,
doncs, miri, això, com algú els devia dir,
no, és que això no és l'autèntic, no?,
doncs, agafen unes imatges,
doncs, d'un grup, diguéssim, de dansa
passejant pels carrers abans
i com si fos allò ben bé, les caramelles, no?
És a dir, cero patatero per TV3,
que hi ha caramelles a molts llocs
i segurament,
caminant-se una miqueta més l'horari,
hauríem pogut connectar amb algun lloc
amb caramelles aires,
que a l'hora de l'informatiu del dissabte,
doncs, segurament, ja estaven sortint pels carrers.
Mira, jo ara em tiraré una mica de la moto
a partir d'una experiència personal,
però que pot il·lustrar això,
i, de passi, hi ha algun oient
que té la resposta que ens truqui.
Dissabte cap al vespre,
podrien ser quarts d'onze, probablement,
una hora i així,
al carrer Colom de Tarragona,
prop de la facultat de jurídiques,
a l'entrada de Tarragona,
estava aturada el semàfor
i vaig observar un grup de senyors,
ja d'un maduret,
que tots duien barratina.
I tots estaven així com a...
Potser hi havia dotze, quince senyors,
així com a en reunió,
i jo pensant, dissabte de glòria,
senyors amb barratina i d'aquestes edats,
potser van a cantar caramelles.
Podria ser.
Segurament la van encertar.
Si algú ho sap, sisplau, que ens truqui,
perquè, doncs, quarts d'onze, a les onze,
que és hora de ronda, aquesta, eh?
Sí, sí, sí.
Per tant, em va cridar molt l'atenció,
dic, calla, que ara no baixaré del cotxe
i aniré a dir res, no?
Però, en principi, em va donar aquesta sensació.
Diferents poblacions,
entre altres i Tarragona,
que les caramelles són com a habituals
i, doncs, mirant una miqueta bé la graella horària,
segur que a TV3 hauria pogut trobar
unes caramelles que poguessin haver connectat en directe
sense fer ciència-ficció.
Jordi, perdona, perdona, perdona.
Sobre les caramelles del carrer Colom de Tarragona
i els senyors amb barratina,
no, però m'acaben de passar una nota
que ha trucat un oient,
es diu Encarna, per dir...
Espera, eh?, que llegeixo textualment.
Ha trucat un oient, Encarna, per dir
que qui va ser vist en la processó
fotent-me la seva parella, literalment,
no va ser la filla de la Pantoja,
sinó el seu fill, el Paquirri.
Ah, pues, ambientat, bé, que això...
Tenim uns oients magnífics, eh?
Devenen haver-hi varios, doncs,
però no ho sé, en fi.
Sí, però espera que...
Espera, espera, que és que tinc una trucada
d'algú que em vol parlar de les caramelles, Jordi.
Avui fem un programa coral, avui.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
Angelina, brunat.
Què tal, Angelina?
Vostè sap alguna cosa d'aquestes caramelles?
Sí, cada any surten el dissabte sang.
Ah, Déus.
Ja fa molts anys, eh?
Surten el dissabte a la tarda,
bueno, que a partir de les set de la tarda,
sí,
fins a les dotze o a la una de la nit,
i llavors el diumenge al dematí,
fins allà a les dues.
I que són un grup de senyors
que només, diguem-ne,
que s'ajunten per fer això.
Sí, sí, sí.
I van, doncs,
allà on te'ls demanen a cantar.
Ah, molt bé.
Doncs, Miri, és que em va cridar moltíssim l'atenció,
perquè justament em va coincidir
que m'aturaven el semàfor
i feien petxoca, eh?
Anaven tots entrejats
amb la barretina catalana
i allà que,
doncs, com a dotze o quinze senyors,
dic, això té pinta de caramelles,
però, clar, no ho sabia
i dic que allà,
abans de dir-ho amb certesa,
que algú ens ho confirmi.
Vostè, Angelina, els coneix
en directe o indirectament?
Sí, sí, en conec alguns, sí.
Inclús el director conec.
Ah, molt bé.
Doncs, Miri,
perquè ja ha passat Pasqua,
però que ara l'any vinent
ja parlaríem, eh?
Molt bé, doncs.
Molt amable per participar
i donar-nos aquesta informació.
Molt bé, gràcies.
Gràcies, Angelina.
Molt bon dia.
Molt bé, bon dia.
Ho veus com, per exemple,
hauríem pogut...
Veus?
Podríem haver connectat
amb el carrer Colom de Tarragona.
També des de Tarragona,
aquesta gent, saps?
Ho veus, però bueno.
A veure,
mira, deixa'm donar les gràcies
als oients,
perquè has parlat
d'això de la Pantoja.
Escolta, una nota.
Hem parlat de les caramelles...
Això no era l'objectiu del programa,
és que l'has tret tu.
No, no, no, perdona,
que una filla de la Pantoja
ho has dit tu,
perquè jo no tenia ni idea d'això.
No, no, no, no,
però vull dir,
que com hem començat
amb el Bandera,
si hem acabat parlant del llac,
al final hem parlat de la Pantoja...
De les caramelles.
Doncs bueno,
jo en tinc una altra.
Però mira,
de moment sabem, Jordi,
que hi ha un grup de caramelles
constituït d'uns senyors
que el dissabte de Glòria
i el diumenge de Resurrecció
surten a cantar caramelles
per la ciutat.
Això és molt històric.
Molt bé, molt bé.
Escolta, per cert,
perdona la meva ignorància,
la Pantoja té un fill i una filla?
Doncs es veu que sí.
Doncs bueno,
millor van ser els dos, eh?
Diu,
no va ser la seva filla,
sinó el seu fill,
el Patirrin.
Però té una de filla,
té una de filla,
no?
També es veu?
O no?
Jo no ho sé.
Espera,
veus com és que està el dia.
Diu que és el germà
de Francisco Rivera,
aquí.
Bueno, bueno, bueno.
Escolta,
no, no, perdona,
Paquirrin és Paquirrin?
No dominem aquests temes, Jordi,
deixem-ho córrer,
perquè quedarem fatal.
Tot això bé,
perquè precisament,
entre altres coses,
ara podem fer un apuntaurí
que és que el diumenge
de Resurrecció
i el dilluns també
de Resurrecció,
el dilluns de Pasco,
vaja,
és un dia que s'inicia
les jornades taurines
a molts llocs.
En aquests llocs
que hi ha places de toros,
diguéssim,
hi ha molts llocs que es fan,
la més clàssica
és la Maestrança de Sevilla,
però hi ha altres llocs
més populars
en què s'inicia
en aquesta temporada.
A la zona catalana
això és una mica més tard,
és a l'abril,
és per Sant Mar,
que comencen els bous de carrer
a les terres de l'Ebre,
però a la zona,
diguéssim,
andalusa,
hi ha el que se'n diuen
els toros d'Aleluya,
o també toros embolats,
que no són com els catalans,
sinó que en diuen
toros embolats
per altres raons,
o toros de resurrecció,
té diferents noms,
i precisament
amb algunes poblacions de Càdiz
aquest cap de setmana
ha estat molt accidentat
amb temes taurins
perquè alguns bous
van sortir més ferèstecs
del que es pensava,
no?
I això és una mena
de correbous pels carrers,
però amb bous,
doncs,
nivell de Sant Fermín,
per entendre's,
no?
Sí, sí.
Això comença,
precisament,
ja que ara parlàvem
d'ambient taurí,
doncs,
anen a aquestes èpoques,
no?
Però vaja,
total,
jo em quedava
una pífia,
una pífia de televisió espanyola
i una altra edició
d'avui.
Sí, però,
avui que ens permets
que donem pas
a un altre oient?
Bueno...
No ens ho acabarem,
això de les caramelles,
avui.
Vinga, vinga.
Bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlem?
La Laura.
Digui, Laura.
La Laura,
a casa meva
venen a cantar
les caramelles
i són del cor gregal.
El cor gregal,
i tant,
que els coneixem
els del cor gregal.
I van a casa seva
a cantar les caramelles.
Sí,
fa més de 40 anys
que venen.
Abans venien l'àncora
i quan s'avança a parar
que l'àncora
va deixar
que es va formar
el cor gregal,
no,
des del primer any
que venen
el cor gregal
a cantar a casa meva.
Venen sempre
el dissabte a la nit.
I això per què?
Per què van a casa seva?
Perquè és una tradició ja
vostè que els coneix?
Miri,
doncs és una tradició
i jo estava
embarassada
de la meva filla segona
i vaig dir,
doncs mira,
m'agradaria
que vinguessin a cantar.
I com que els coneixíem
els hi vam dir
i era des de llavors
que venen.
Però és com a molt bonic
i aleshores
que es posen al carrer
sota la finestra,
al balcó.
Sí, truquen a la porta
i llavors
com que vivíem
a planta baixa
al carrer del vidre
a planta baixa
doncs llavors
sortíem a fora.
Quan venien
que eren el carolanco
venien a les 3
i a les 4 del matí
llavors no sortíem.
Però doncs
ara sí.
Ara venen
amb una hora més raonable
i sortim a fora.
I després
fan, no sé,
una mica de copeta?
No,
els hi donem una propineta.
Una propineta.
Clar, que mínim, no?
Ah, doncs molt bonic, no?
Això, Laura,
que canti en carameles
que són cançons
molt dolces
i molt boniques.
Sí, sí, sí.
I com que doncs
som sardanistes
doncs sempre es canten
una cançó nova
de caramelles
i després
doncs una sardana
sempre es canten.
Doncs escolti, Laura,
si fem memòria
l'any que ve,
si ens deixa
vindrem a casa seva.
Ah, molt bé.
i que ens cantin
de pas a nosaltres també,
què li sembla?
Molt bé, molt bé.
Molt amable, eh?
Moltíssimes gràcies
per trucar-nos.
Adéu-siau, bon dia.
Moltes gràcies.
Laura, adéu-siau.
Què, Jordi?
Una senyora...
TV3 ho podia fer,
TV3 ho podia fer,
està claríssim.
Nosaltres no som TV3
i hem tingut aquí
una senyora
que li van a cantar
des de fa 40 anys
les caramelles
a casa seva.
Sí, sí, sí.
Ho has sentit?
Ja veus, ja veus.
No cal ser de la tele.
Però tenim uns oients
que són magnífics,
la veritat és que sí.
Ens encanta que ens truquin
i que ens posin al dia,
sobretot allò que no sabem,
com ara que ja ho tenim claríssim,
que és el grup gregal
que canta caramelles
dissabte i diumenge.
Jordi,
una pífia de televisió espanyola
i una anècdota d'elles.
Una pífia de televisió espanyola
sobre Catalunya.
Vinga.
Comentari sobre les processons
del divendres.
Bé, es veu que a Camp de Bànol
van organitzar una processó
en què, en lloc de figures
fetes d'escultura, de talla,
eren personatges vius.
En això sí, col·locats dalt
d'una mena de passos
que anaven en rodes pels carrers.
Com si fos una passió vivent,
però molt vivent.
Sí, sí.
Comentari desafortunat
de televisió espanyola.
Això és una singularitat,
el fet que hi hagi personatges vius,
perquè la majoria de processons
de l'estat espanyol
i també les catalanes
es fan totes amb talla i tal.
Bé, pífia, increïble,
perquè evidentment
no és un cas singular,
ni molt menys aquest de...
Tu ho has explicat més d'una vegada.
De Camp de Bànol, sí, sí.
N'hi ha, segurament,
de passions d'aquest tipus,
hi ha moltíssimes,
amb el nom de passió,
però és que hi ha moltíssimes
que surten com a processó.
És a dir,
que hi ha moltíssimes processons
en què hi ha aquestes representacions vivents.
Jo no és que vulgui ara aquí
marcar-nos un tanto,
també, avui a Terrona Ràdio,
però, curiosament,
doncs, ja saps que la setmana passada
estàvem a Còrdoba,
doncs, a les poblacions de Còrdoba
hi ha un munt de personatges
o de processons que estan fetes
per personatges en viu, no?
Segurament,
les més destacades
són les d'un poble,
doncs,
que és conegut per diferents coses,
són, entre altres coses,
pels codonys que s'hi fan,
que es diu Puente Genil.
Sí, home, i tant, ben conegut.
Més de 325 personatges
surten en aquesta processó
representant al costat d'algunes talles,
però hi ha d'altres pobles
molt més petits,
com Iznájar,
Caudete,
Priego,
bé...
És a dir, que de singulars res, eh?
Res, res.
Res de singulars.
Tueros, per exemple,
jo n'he posat unes quantes,
que són totes poblacions
que en major o menor grau,
doncs, per exemple,
l'aquesta de Zueros,
pràcticament,
doncs,
només té l'apostolat
i algunes cosetes més petites,
i totes van amb,
doncs,
personatges en viu.
Per tant,
els senyors de televisió espanyola
ja no coneixen ben bé
ni els límits de l'estat espanyol,
perquè van posar això
com a cas com a molt singular,
quan no és.
N'hi ha moltíssimes,
jo en conec al País Basc,
coneixem la mateixa
que tu deies
de la processó de Berges,
que també té escenes
en directe
fetes per personatges,
i és un cas molt,
molt, molt estès,
que comença ara
per Semana Santa
i que té el seu màxim,
doncs,
moment destacat
possiblement
amb el corpus
a la ciutat de València
o a la població de Morella,
per posar un cas.
Però vaja,
això era una altra pífia
des propòsits.
Sí, és que a vegades
allò, la falta de documentació
fa empregar adjectius
desafortunats
i això ens passa molt
i que hauríem de treure
fins i tot del nostre vocabulari,
ni que fos singular,
emblemàtic,
únic,
tot això que a vegades
utilitzes com una crossa
i que realment
el que estàs fent
doncs és
treient-hi valor
o donant una informació
que no és la correcta.
Exacte.
I mira,
per acabar,
més que amb una anècdota,
amb una dada festiva,
potser els catalans
tenim la idea
que els ous de Pasqua
doncs és una cosa
com a molt singular,
molt pròpia,
fins i tot la mateixa mona.
Bé,
de fet,
a València
o a Múrcia,
pastissos
al voltant del diumenge
de Resurrecció
o del dilluns de Pasqua
doncs també n'hi ha molts.
Però, precisament,
ja que el programa d'avui
és en dimarts,
doncs viatgem,
en aquest cas,
a una població,
una petita població
d'uns 9.000 habitants
d'Astúries
que es diu
Pola de Ciero
i en aquesta població
hi ha avui dimarts,
dimarts de Pasqua,
no dilluns,
sinó dimarts,
hi ha un costum
que té molt a veure
amb els ous de Pasqua,
no?
De fet,
el seu origen
doncs
sembla que és llegendari,
no?
Bé,
el costum dels ous de Pasqua,
del dimarts de Pasqua
de Pola de Ciero
es basa, doncs,
en una versió no canònica,
és a dir,
no recollida pels evangelis,
que explica
que Sant Pere
doncs un cop mort Jesús
es va trobar
Maria Magdalena
que li va,
doncs,
li va dir a Pere
doncs que Jesús
havia ressuscitat,
no?
I aquí
Sant Pere
es va quedar
incrèdol,
no?
I va pronunciar
una frase
que diu
m'ho creuré
quan els ous
de les gallines
siguin de color vermell,
no?
En aquell moment...
Això és cultura popular,
cultura popular,
clar,
per això.
a les Sagrades Escritures
això dels ous vermells
no em sona bé.
Però hi ha moltes coses...
Però està molt bé,
està molt bé.
Fixeu-vos que surt aquí
el personatge de Maria Magdalena
que ha donat molt de sí,
vull dir que també
és un personatge
que ha donat molt de sí.
També singular, eh?,
com la processó aquesta
de televisió espanyola.
Doncs Maria Magdalena
dins del seu mantell
portava 12 ous
de color vermell
i hi ha precisament
un monestir a Grècia
en què hi ha una pintura moral
que reprodueix
aquesta escena.
Per tant,
doncs
hi ha una versió
que en aquesta petita població
Pola de Ciro d'Astúries
expliquen
i
d'una manera o altra
és l'origen
d'aquest mercat
perquè això ve a ser
una mena de mercat
en què la gent, doncs,
ven ous a Pasqua
i, doncs,
els pinten.
Jo en tinc algunes imatges
fotografiades
en què hi ha frases, no?,
escrites damunt dels ous
perquè de fet li diuen
des de fa aproximadament
uns cent i pico anys
los huevos pintos, no?,
perquè precisament
són ous pintats
o ous que porten, doncs,
petites frases, no?,
que la gent escriu aquí
i que en una sèrie de llocs
que, doncs,
de la població
l'Ajuntament organitza
una mena de mercadet
que serveixen, doncs,
per vendre
o intercanviar
aquests ous, no?
Hi ha molts
que tenen escenes típiques
de llegendes asturianes,
de paisatges asturians, no?
i hi ha tot un...
però, darrere,
diuen que els ous
han d'estar molt ben,
doncs,
bullits, no?,
perquè d'aquesta manera,
doncs,
s'absorbeix millor
les tintes
que s'utilitzen
per pintar això, no?
Després, també,
per no equivocar-se,
primer s'acostuma a fer
amb un llapis
i després, doncs,
se li fa un...
se dona un vernís
i finalment, doncs,
s'acaba donant
la decoració, doncs,
final, en això.
Són la tradició
de los huevos pintos
d'avui, dimarts de Pasqua,
a Pola de Ciero,
Asturias.
Avui, dimarts de Pasqua,
d'aquí no res,
haurem de parlar
de l'ou com balla
de corpus,
però ja arribarà, eh?
Sí, però imaginen
el tòpic, no?
Nosaltres pensàvem
que els ous de Pasqua
és el més caràcter...
És una cosa molt nòrdica, no?
I que, precisament,
moltes vegades surt
i diu, ostres, clar,
és que els dillums de Pasqua
els catalans, clar,
ahir hi havíem
les connexions, no?
Per la terra tornen
cap a casa seva i tal,
no només els catalans,
altres comunitats valencians,
però, evidentment,
a Astúries,
doncs, hi ha
una gran tradició...
Veus?
És la globalització,
Jordi,
de la cultura popular, també, eh?
Sí, sí, sí.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
per l'esforç
d'aturar-te
en aquesta ruta
de tornar-la cap a casa
i dedicar-nos uns minutets.
La propera setmana,
si no hi ha novetat,
ens retrobarem
a l'estudi
de l'Avinguda Roma.
Perfecte.
Gràcies, Jordi,
fins després.
Ja portaré
alguna altra llegenda
relacionada amb
post-Pasqua.
Ah, molt bé,
ja en parlarem.
Adéu.
Vinga, adéu.