Jordi Bertran, molt bon dia.
Benvingut. Per aquí deien algunes veus
que ets una persona seriosa, ponderada.
Això és que no segueix amb fil per randa,
el que és l'espai de cada dimarts.
No, seriosa, sí, ponderada també.
I quan toca crítiques.
Se'n recorden que fa un parell de programes...
Home, no vam criticar, però sí que vam mostrar
un cert anuig que hi ha manifestacions tradicionals,
populars religioses de la Setmana Santa,
grans, importants, sense anar més lluny,
les de Tarragona Ciutat, però això no treu.
Que no s'hagin de recolzar.
Altres manifestacions que es fan en petites poblacions,
no petites per la importància,
però sí, per l'extensió, podríem dir,
com ara quan estava una miqueta pendent d'un fil
que es fes la representació del Sant Sopà,
d'aquesta representació de Setmana Santa, Altafulla,
en la que hi pren part Josep Jussunya i dèiem
sabrem si es fa o no es fa en funció de si es deixa créixer la barba
dies abans de la representació perquè ell fa d'apòstol.
Pep Sonyer s'ha deixat créixer la barba,
per tant, finalment, es podrà fer aquesta representació.
Tenien problemes de localització d'espai,
però es podrà fer.
Aquests són els armats de Tarragona
i aquest sou està cedit per Tarragona Ràdio,
que els van registrant el seu dia.
Home, si hem de dir la font,
ens farem una miqueta els presumits alguna vegada, no?
Aquest sou ens acompanyarà molt aquests dies
perquè la veritat és tota una tradició.
Hi ha tot un codi d'honor, fins i tot podríem dir.
Hi ha molts aspectes a tractar dels armats,
però avui el que busquem una mica els orígens,
hi ha algun paral·lelisme també entre altres poblacions de Castella
o d'Aragó, fins i tot, no?
Sí, avui anem una mica als orígens remots.
És a dir, efectivament,
la setmana passada es complien 250 anys
de la primera notícia documental dels armats de Tarragona,
però potser això ens podria fer caure i pensar
que aquests personatges realment van néixer fa 250 anys
i és un personatge que té tot un origen encara anterior.
Llavors el que intentarem anar...
No sé si això donarà per dos o tres programes,
però intentarem anar explicant una mica
les diferents etapes evolutives
que han tingut aquests personatges
no només a Tarragona, sinó al context, podríem dir,
d'allà on existeixen i surten.
Clar, perquè en totes aquelles ciutats,
aquelles societats que fan aquestes representacions
al carrer de la Passió de la Setmana Santa,
totes tenen uns elements comuns
i totes pràcticament tenen aquest cos d'endarmats, de romans...
Totes no, eh?
Totes no.
No, no, no.
Són molt característiques de determinats llocs.
Estan molt esteses a molts llocs,
però no hi ha totes les processons que aportin.
Per exemple, si vostès van a Sevilla,
doncs hi ha uns armaus que són fantàstics,
que són els coneguts, que són els de la Macarena,
que són els que donen esport a aquesta Mare de Déu,
però la gran majoria de confraries no en porten.
És que t'ho preguntava perquè no penséssim
que així com hi ha determinats passos que són imprescindibles
en el que és la ritualitat de la Setmana Santa,
els armats poden ser-hi o no?
I això no desvirtua, ni treu ni posa res, no?,
en aquella processó.
En el seu origen, en les processons, pròpiament,
no hi havia armats.
O sigui, quan avui en dia parlem d'una processó de Setmana Santa,
ens hem de remuntar a, podem dir, al segle XIV, pràcticament,
que, no a Tarragona, però com anem, no amb claritat a Tarragona,
sabem que hi havia unes processons a tot arreu, a tot Europa,
podríem dir de manera general,
unes processons que eren grans exhibicions de disciplina pública,
és a dir, de penitència pública,
fins a l'extrem, doncs, que la sang era un dels elements
que més abundava, no?,
el fet que la gent, doncs, esflagellava, no?,
públicament, no?
Estem parlant en Setmana XIV.
Sí, les primeres processons com a tals,
com a desfilades públiques de penitència,
són d'aquesta època,
i realment, bueno, podem dir que el Via Crucis
és el que intenta estructurar aquestes disciplines, no?,
públicament, és a dir, el que avui en dia serien
aquests repàs de les diferents estacions, no?
Hi ha determinades societats que ho continuen fent,
sobretot a Amèrica Llatina, no?,
Sí.
Mantenen aquesta...
Sí, no?, i hi ha casos puntuals,
fins i tot en algunes poblacions espanyoles, eh?
El que és cert és que ens hem de situar
en una època molt complexa, que és l'edat mitjana,
amb moltes morts, moltes crisis demogràfiques,
moltes epidèmies, bueno, un clima molt bèl·lic,
i això té diferents manifestacions.
Una és la pròpiament de la Setmana Santa,
en què, doncs, la gent exterioritza d'una manera brutal, no?,
aquesta força de la mortificació, no?,
per apropar-se a Déu, no?
I el fet d'imitar...
Però en públic, és un moviment exhibicionista,
no és en privat, eh?
No, no, és en públic, estem parlant
de les primeres, doncs, grans exhibicions públiques.
Jo he dit en el segle XIV perquè realment,
per exemple, sabem que el papa Climent VI,
a mitjans del segle XIV,
i altres teòlegs d'aquella època,
com Jean Gerson o Pierre Daill,
doncs, van fer serioses advertències
sobre la idoneïtat o no d'aquest tipus de manifestacions.
És que podia arribar un moment que devien crear un clímax
que allò poc tenia a veure,
amb la fe i amb la creença de bogeria col·lectiva.
Exacte. Per això, en el segle XIV,
immediatament, la conseqüència que hi ha
és que es genera aquest viacrucis,
que intenta, d'una manera o altra,
establir uns límits d'estacions,
per tant, uns límits temporals,
perquè aquestes penitències públiques no siguin tan...
No es prohibeixen, sinó que s'organitzen.
S'organitzen, exacte.
Això estava tan arrelat que era impossible prohibir-ho.
Per tant, el que es fa és organitzar-ho.
Les conflaries que tenen principal protagonisme en aquest procés
són les conflaries anomenades de la Vera Creu,
que són les primeres conflaries que, d'una manera o altra,
intervenen en l'organització processional de la Setmana Santa.
Encara hi ha poblacions que mantenen conflaries de la Vera Creu.
El que passa és que en aquest primer model,
el que tenim molt clar és que no hi ha armats.
És a dir, són disciplines públiques portades a extrems
en què s'arriba a tenir l'amor absolutament present,
però no hi ha aquesta presència teatral.
Llavors, el que sobte una mica
és com s'acaba organitzant aquesta vertebració.
Llavors, jo diria que de manera paral·lela i molt organitzada,
a diferència del que eren aquestes primeres processons,
hi ha el fenomen de la representació teatral,
que no té el nom potser a tot arreu de passió,
però que ja existeix.
És a dir, una representació teatral
que fins i tot dins dels temples
ens representa la vida de Jesucrist.
En aquestes representacions teatrals,
no en totes, però en una part d'ella,
no en totes, perquè hi ha en alguns casos
que només hi ha una escena, per exemple,
és molt coneguda una representació de Vic,
que és de les més antigues de Catalunya,
que es diu la visita al sepulcre,
la visitatio sepulcri.
És a dir, en aquesta circumstància,
només representa el moment
en què es descobreix que Jesús ha ressuscitat.
Perquè no perdem-ho de vista,
l'objectiu principal de la Setmana Santa
realment és celebrar la ressurrecció
i no la mortificació, podríem dir.
Això és important perquè no totes les representacions
ho tenen, per tant, tot el guionatge
de la vida i mort de Jesucrist,
la passió i mort de Jesucrist.
En canvi, sí que n'hi ha,
cada cop serà més abundants,
un tipus de representació
en què apareixen aquests butxins
i aquests soldats,
doncs que d'una manera o altra
representen les tropes opressores
que castiguen o persegueixen Jesús.
Fixa't com ha evolucionat el paper
la imatge que desprèn en aquests cossos,
la percepció que tenim ara.
Són els dolents de la pel·lícula
totalment al seu moment.
També hem de tenir present
que el que en aquella època
s'interpreta com a armat
no és ben bé el que nosaltres
estem acostumats a veure.
Avui i els propers dies en parlarem,
és a dir, els armats,
amb aquesta estètica,
no dic que no estigui correcta,
però amb aquesta estètica
de peplum cinematogràfic
que ens ha arribat a través del cinema,
no és l'estètica originària
de la gran majoria de cossos d'armats.
Curiosament, l'altre dia
ens visitava Carles Batxes
i amb tot el seguit de treballs
que estan fent de recerca,
lògicament hi ha moltíssimes fotografies
dels armats de fa dècades,
ja no parlem de l'adam mitjana,
però de fa dècades,
i hi ha una gran diferència també.
Lògicament, perquè econòmicament
no hi havia la capacitat econòmica
per fer uns vestits tan lluents com ara,
i també perquè era una versió més primitiva.
I perquè l'imaginari de la població
no era el mateix.
Encara no l'havien fet ben ur.
Exacte.
Tot i que, evidentment,
hi ha totes les queixes que vulgueu,
però, evidentment,
la majoria d'adaccions cinematogràfiques
el que fan és millorar
realment la fidelitat històrica.
Però mira, que dius això, Jordi,
anècdota personal,
però que molts oients segur que comparteixen.
A vegades, quan hem assistit
a alguna trobada d'armats,
que s'hagi pogut fer
en anteriors edicions al Morell,
i que han vingut grups d'armats
de tot arreu,
n'hi ha alguns que són absolutament austers
en la seva vestimenta.
Ni lluantons, ni vermells,
sinó més aviat colors ocres,
una roba molt senzilla.
Vull dir que tenen aquesta manera
d'entendre el que és l'estètica de l'armat.
Sí, de fet,
eren unes tropes casolanes,
per tant,
no eren unes tropes de lluïment,
podríem dir.
Vull dir que això s'ha de tenir present.
Bé, en tot cas,
aquest personatge sí que surt
d'aquest àmbit teatral
i hi haurà un moment
en què es produirà el creuament.
És a dir,
per una banda,
aquestes processons de la Vera Creu
o aquests viacrucis
que organitza la Vera Creu
evolucionen
dos segles després,
al segle XVI,
com no acabava de funcionar el tema,
l'església no estava satisfeta
de com s'acabava organitzant això,
és a dir,
el viacrucis hauria sent un acte
amb molta sang,
per entendre'ns.
Aquest seria el resum.
Llavors,
institueixen,
el cas de Tarragona és un,
en el cas de Perpinyà
o d'altres,
Girona,
altres poblacions,
s'atendeixen a substituir
les confraries de la Vera Creu
per les confraries de la sang.
Aquestes confraries de la sang
neixen al voltant
d'un concili important,
que és el concili de Trento,
que altres vegades hem parlat aquí
a aquest programa,
perquè és un concili
que té molta influència
en el conjunt de festes.
En la Setmana Santa també,
llavors,
el que fa és imprimir
el que seria un nou esperit,
el que se'n diu l'esperit
de la contrarreforma catòlica,
en aquestes processons
que venien d'abans.
Per una banda,
s'intenta imprimir
un caràcter més religiós.
Bé,
hi ha qui diu
que s'intenta
que el públic
realment faci d'espectador
més que de participant.
I això condueix
a que només puguis participar
organitzadament.
És a dir,
que tu no puguis aquí ser
una persona que surt de casa
i fa una penitencia pública.
d'entrada,
està estructurat.
Això s'havia intentat abans
amb la vera creu,
no havia sortit prou bé
i les confraries
de la sang
sí que tenen
una disciplina
que sí que,
fixeu-vos que aquí
en aquest cas
es perpetua molt més
perquè estem parlant
des de 1550,
per exemple,
el cas de Tarragona,
fins a l'actualitat,
sí que hi ha un procés
molt més seriós
i un treball molt més rigorós.
Trento
fa la feina,
diguéssim,
que no l'havia fet.
A la processó
del Sant Enterrament,
aquí a Tarragona,
hi ha penitents,
lògicament no és aquesta imatge
de fa 400 anys,
només faltaria,
però sí que hi ha penitents,
pan descalços,
carreguen una creu,
exacte,
és el que s'assembla més.
El tram dels penitents
de la processó de Tarragona
és el que s'assemblaria més
a aquest tipus d'organització
que prové del Conciler de Trento,
aquest tram només de la processó.
Ara, això també porta,
en paral·lelament,
una influència
que és que hi hagi
grups organitzats
que no són només grups de penitents,
sinó que són els grups teatrals
que s'introdueixen aquí.
I aquesta és una de les teories,
no l'única,
però una de les teories
que hi ha sobre l'origen dels armats.
És a dir,
la organització,
la reorganització de Trento
faria que,
d'una manera o altra,
les processons
tinguessin una estructura determinada
on s'intercalen
aquests elements anteriors,
els penitents,
d'exoplinants,
la gent que es mortifica públicament,
però ja organitzada d'una manera determinada,
amb un control de la confraria
que antigament no existia.
I, paral·lelament,
s'hi afegeixen tota una sèrie d'imatges
de grups teatrals vivents
que, en alguns casos,
venen de les processons,
perquè, precisament,
una de les coses que va fer Trento
és resoldre dos problemes alhora.
És a dir,
per una banda,
Trento no estava contenta
que dins del àmbit litúrgic
de l'església
hi haguessin representacions teatrals.
I llavors el que va fer
és treure aquestes representacions
també i expulsar-les.
En alguns casos per prohibir-les,
però, en aquest cas,
els va venir molt bé
que tots aquests grups de personatges
participessin
i s'integuessin
en aquestes processons
per treure-li sang.
Perquè es fa una idea,
no va ser fins a l'any 1858,
si no...
Estem parlant del segle XIX.
Sí, sí,
que tenim, per exemple,
que a Tarragona
els diferents passos
anaven precedits
d'uns personatges
que es deien els records,
que eren una mena
de personatges teatrals
que, doncs,
anunciaven, no?,
o pregonaven
quines indulgències
portava, doncs,
el fet d'ourar
o de ser devot
d'un dels passos, no?
I diguem-ne
que amb la sola seva presència
això s'intuïa
o ho deia?
No, no,
això eren recitats, no?
Anaven recitant
i anaven dient...
Però perquè et fes una idea,
l'any aquest,
el 1858,
que hi ha un bisbe
que és el Costa i Borràs,
doncs, aquest bisbe,
les cròniques diuen
que no fue hasta este año
que se suprimió
el arrastre exagerado
de cadenas, no?
Las representaciones bíbliques
y otras extrambóticas,
como los granaderos
que custodiaven
el santo sepulcro, no?
És a dir,
hi havia una sèrie de personatges,
això és un text
que jo he citat en castellà
perquè està extret
d'un article
de la...
de la...
de la...
de la...
de la...
de la...
de la setmana santa
a Tarragona
de l'any 28
del 1928
d'un article
del bon historiador
Sants Capdevila
que es titula
La possessió
del Viernes Santo, no?
I bueno,
hi havia aquests personatges
que d'una manera o altra,
o sigui,
aquesta descripció
del 1858
ens explica
com encara es mantenien
aquestes pràctiques
arrastre exagerado
de cadenes.
I l'esclés
és la primera
interessada
en suprimir-les
i treure-les del carrer, no?
Exacte,
però vull dir que fixeu-vos
que des del 1550,
que us deia jo,
més o menys,
que és el concili de Trento,
1545-1564.
És el període
que dura aquest concili.
Han passat
molts segles, eh?
Vull dir que
durant 300 anys
no es va poder
abolir això
i que per contra
sabem que
en aquell any
ja es considera
que també
ha degenerat
aquelles representacions
de teatre de carrer
de l'interior dels temples
que havien sortit
300 anys abans
i que en canvi
aquí també s'havien anat
descontrolant,
podríem dir
d'una manera o d'altra, no?
És a dir,
és un procés
molt curiós
però el que sí que és cert
és que
en aquesta primera configuració
del que serien
les processons
segur que
la presència
d'elements teatrals
de dins
de les processons
va donar
molt de joc, no?
Tenies referència
a d'altres ciutats, no?
Sí,
bé, això clar,
avui en dia
per dir-ho,
doncs
podem parlar
d'història
però encara
podríem tenir
doncs
algunes
jo n'he triat dues
algunes referències
a altres
poblacions, no?
que han mantingut
armats
d'aquella època
o fins i tot
anterior, no?
O sigui,
uns dels més antics
són per exemple
uns d'una població
doncs
d'uns 6.800 habitants
que és
Ocanya
a Toledo
que
bueno
doncs
a banda de les seves imatges
tenen uns armaus, no?
que
curiosament
aquests porten
armadures
del segle XV
és a dir
que com a mínim
sospitem
que a cavall
entre el XV
i el XVI
és quan realment
s'organitza
i per tant
aquests no tenen
cap estètica
de peplum
sinó que són
doncs
entre d'altres
es té constància
històrica
que una d'aquestes armadures
és d'un
un conqueridor espanyol
que es deia
Alonso de Arcilla
i aquesta constància
que era la seva
i que va ser incorporada
en aquests actes
religiosos
per tant
té un cert valor
hi ha una cosa
dius que aquests
armats
entre cometes
més aviat
amulen l'estètica
d'un soldat
espanyol
per tant
catòlic
apostòlic
i romà
clar
això fa pensar
dius
els romans
teòricament
en rotllo ben ur
que dèiem abans
i que els quals
estan
doncs una miqueta
a l'imaginari
dels armats
que nosaltres tenim
se suposa
que estan
a l'altre bàndol
que són els dolents
que
empresonen
el nostre senyor
que li fan patir
el calvari
aquest és el contrari
per tant
la percepció
que tenim
dels nostres armats
són diguem
que estan de la nostra banda
que són dels bons
però en essència
són els dolents
en el cas
d'aquests armats
pertanyen al sistema
no sé si m'explico
però vaja
és una mica
és una mica
és una mica
el del diable
és diferent
és una mica
el del dimoni
el dimoni
dels pastorets
també pertany
segons l'església
el maligne
i en canvi
la percepció popular
és que són els personatges
més estimats
i més simpàtics
exacte
és a dir
bueno
no sé
hi ha altres casos
vull dir
no
no sé
l'altre
que jo tenia preparat
un que és molt conegut
també
a Calanda
que es coneix molt
i aquí n'hem parlat
per les seves tamborrades
especialment
la de Divendres Sant
que és possiblement
la més
més coneguda
de totes les tamborrades
que hi ha al Baix Aragó
doncs hi ha un grup
que en diuen
els puntuntunes
que són el nom
que rep la guàrdia romana
són 16
i també són com a romans
sí
en aquest cas
més que l'estètica
hi ha dues coses
que s'han de tenir en compte
la majoria és una estètica
doncs
podríem dir
més peplum
sense que sigui
exactament
com la de Tarragona
però el que sí que
és cert
és que aquests 16 soldats
i el Santurió
doncs
pertanyen a
una confraria
que és la del Santíssim
i que surten
des del segle XVI
és a dir
d'una manera o altra
sabem
que van ser
coetanis
aquesta institució
de les
desfilades
de Trento
curiosament
a banda d'aquests
16 soldats
d'aquest Santurió
hi ha un personatge
que a mi sempre
em recorda una mica
la població de Reus
que amb els armats
de Reus
també surten
doncs
el bon lladre
i el mal lladre
que porten
unes armadures
especials
el bon lladre
era Dimas
ara me pilles
ahir
ho busquem
a veure si ens equivocarem
ara de dir-ho
per això ho dic
ho hem fet
amb un interrogant
si ens equivoquem
i el rectificarem
hi havia
aquests dos personatges
i en el cas
de Tarol
bueno
de Calanda
sortia
o surt
vaja
aquest personatge
que és Longinos
no?
que en aquest cas
el soldat
que va llançar
la llança
aquest en aquest cas
no va vestir
pròpiament d'armat
sinó que porta
una armadura especial
de 43 quilos
és una de les armadures
que a nivell festiu
pesa més
possiblement
juntament
amb un altre
de
un Sant Miquel
el doñati
que va estar aquí
a una mostra
de folclore
i ho fa bastants anys
doncs
aquest personatge
es coneix
com el cangrejo
popularment
és a dir
los puntuntunes
i el cangrejo
aquí hi ha molt més folclore
que no passa
el que és
la Setmana Santa
de Tarragona
que sempre s'ha dit
que és com
molt austera
i molt poc teatral
que això també
fora molt discutible
segurament
bueno
sí
en tot cas
aquesta confraria
sí que el que
és interessant
és de veure
que ja té
aquests armats
documentats
en el segle XVI
i per tant
curiosament
també manté
entre ells
aquest personatge
amb una armadura
que no podem certificar
que sigui tan antiga
com les que us deia
Docaña
que són del XV
pròpiament historiades
sinó que
possiblement
sigui
més recent
però
el que està clar
és que ja
en aquella època
en aquella època
hi havia armats
i que els armats
i aquí
valgui la redundància
precisament
venen
la paraula
armat
o armado
o armau
en castellà
depèn de la variant
dialectal
doncs armau
normalment al sud
aquests armaus
venen
de les armadures
que portaven
és a dir
no té una altra cosa
és a dir
precisament
aquestes armadures
és el que
els donava
aquesta prestància
aquesta consistència
i és el que
avui d'una manera o altra
hem volgut exemplificar
amb el cas
d'Eucanya
amb el conjunt
i amb l'autoria
d'aquest Alonso d'Arcillan
o aquest conqueridor
bueno
entre altres coses
un personatge
també curiós
l'he tenat
autor d'un text
bastant
de modè
que és de
Laura
l'Araucana
o Laura Cana
és tota una epopeia
però bueno
una mica tostón
home i tant tostón
millor l'audissió
o la Iliada
per això ho dic
que en tot cas
bueno
des d'aquesta
concreció
tan
historicista
podríem dir
fins a l'altra
si voleu
una mica més
popular
dels puntuntunes
de Calanda
o del
Cangrejo
de Calanga
de Calanda
en el fons
sí que s'estan explicant
molt
el que seria
aquest precedent
anterior
evidentment
als 250 anys
que es comemoren
aquí a Tarragona
jo de totes formes
sí que tenim per un altre programa
Jordi
jo de totes formes
vull dir que
moltes vegades
quan es troba
la primera notícia
no és l'inici real
d'una tradició
això
és molt important
tenir-ho present
perquè moltes vegades
la primera notícia
l'únic que explica
és que allí
algú va prendre nota
d'allò
escolta
no ens hem equivocat
ho has dit bé
diu que un dels
lladres sentenciats
a mori
i crucificat
al costat de Jesús
aquella
que li va dir
el senyor
en recorda de mi
quan estiguis al teu regne
no sé dimes
exactivament
és una confesió
no però
l'Evangeli tampoc
no ho dona per cert
diu que va ser
una confessió
en un moment tan suprem
que va mereixer
la resposta de Jesús
de dir
avui estaràs amb mi
al paradís
que aquesta frase
ha passat a la història
a l'epidària
i l'Evangeli
que és l'única
mai millor dit-lo
a l'epidària
hem estat bé aquí ara
diu
l'Evangeli
l'única font
que parla d'aquest episodi
però no diu
el nom del bon lladre
però diverses tradicions
li diuen
Tito
que té nom de portà
de discoteca
no m'agrada gens
Zoatant
i Dimas
que la tradició cristiana
mediterrània
i tal
és Dimas
sens dubte
aquest últim nom
és el que
s'ha quedat
Dimas el bon lladre
per cert
que el seu sant
les persones que es diuen Dimas
fan el sant
el 25 de març
una
que moltes vegades
heu d'acabar molt a prop
de Setmana Santa
és una molt bona
recomanació
ja saben que jo
sempre m'enric
molt dels de Reus
però
en aquest cas
sempre amb carinyo
sempre amb carinyo
el mal lladre
i el bon lladre
els poden veure
una processó
extraordinària
igual que la teoria
recomanava
amb la visita
a la vila
Clos d'Altafulla
de veritat
cap a les 3 de la tarda
o 4 de 3
és un moment
extraordinari
el de les 3 gràcies
que retornen
des de la prioral
fins a l'església
de la Sang de Reus
vagin amb temps
per agafar lloc
no és tan dramàtic
això
perquè és un dels actes
de Setmana Santa Reus
que plega més persones
perquè hi ha molta tradició
a veure el bon lladre
i el bon lladre
no cal anar
a la porta de la Sang
si van a la porta de la Sang
facin casa la Iolanda
perquè si volen demanar
les 3 gràcies
doncs tindrem problemes
no és lladre
però és un bon noi
Jordi Bertran
que ens acompanya
cada dimarts al matí
de Tarragona Ràdio
moltíssimes gràcies
hem fet la segona
estació de penitència
sí senyor
en el nostre trajecte personal
dimarts vinent
la tercera
d'acord
la passarem junts
gràcies Jordi
adeu