Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que els diners de l'Estat Social que ens descompten de les nòmines,
obligatoriament, aquests diners no són uns diners que no tenen identificació,
la tenen, és atur, malaltia, fins i tot aquells que tenen, també funcionaris,
que tenen l'oportunitat de tindre la malaltia per un altre finançador
que no sigui l'Estat, poden optar i també es descompta
i paguen amb una altra caixa, que és m'ho faci.
La Seguritat Social avui té unes prestacions i un pagament que no és igual per a tothom
en funció de les prestacions que et donarà, i entre elles és aquesta, la baixa.
Que qui té dret? El treballador, la persona immigrant que està simplement aquí,
que li donem assistència sanitària, no li podem donar cap baixa,
perquè no està cotitzant.
Exacte, des del moment que cotitzes i estàs en el règim general,
aleshores ja tens tots aquests drets.
Però el senyor aquesta persona, que no té aquests drets d'assegurament,
sí que té el de que si es fa malalt l'atendrem, l'hospitalitzarem
i li farem tot el que falti. Aquesta és la divisió.
On està la contradicció?
La contradicció està que, de la mateixa manera que aquesta separació,
com també hi és amb el sinistre del treball,
no s'ha separat de la prestació sanitària ordinària en els centres de salut,
que són els que estan al carrer,
que abans eren agentes de la Seguritat Social i avui no,
no se'ls ha separat, no se'ls ha detret la responsabilitat a compte d'un tercer,
que no saben, teòricament no el veuen mai,
que és de la prestació de l'alta i de la baixa.
I això en el temps se va degradant i va sent progressiu,
en una situació, per part dels propis professionals,
de desempar davant d'una persona que li has de tu ser àrbitre
d'una prestació d'una entitat que no té res a veure en casa teva.
Hores d'hora, socialment, jo crec que bona part dels oients estarien d'acord.
Es té la percepció que això de la baixa per malaltia
es pren d'una manera molt frívola.
I aquí ho hauríem d'explicar.
Quantes vegades no hem sentit allò de
jo he anat i he demanat la baixa, m'han dit que tinc depressió.
Això ho hem sentit tots.
Em penso que no estic dient...
Això es generalitza, això està molt lleig,
perquè estem parlant que hi ha persones que necessiten la baixa
perquè estan fatal,
però la percepció social que tenim
és que qualsevol avui dia pot tenir una baixa laboral.
La contradicció que representa...
Una de les tasques fonamentals del metge de família
és la gestió de la salut.
Un metge de família té assignats un cupo
de 1.500-2.000 persones
a les que al llarg del transcurs dels anys
veurà successivament diverses vegades.
En qualsevol de la família,
estàs veient com creixen els fills,
la relació amb uns i amb els altres.
Evidentment, davant d'una possibilitat
d'una baixa laboral de la malaltia,
i amb tota la professionalitat,
que no hi ha dubte que fem,
una de les prestacions que en contradicció amb el sistema,
com estava explicant el tu,
tot serà, li toca fer al metge de família.
Clar, la gestió d'aquesta baixa
moltes vegades és complicada.
Estem parlant de persones que tenen una relació
de vegades íntima amb el metge.
Imagina't el que suposa que té relació
de vinculació, de gestió de la salut
i les diferents problemàtiques de salut
que pugui tenir aquella família.
Evidentment, a l'hora de gestionar
d'una forma neutral
una baixa laboral és complicat.
El més aquí s'estableixen situacions personals,
relacions de fa molt de temps,
no són les circumstàncies idònies,
perquè la gestió d'aquesta baixa
sigui probablement la més adequada.
Jo veig molt complexa la decisió que ha de prendre
un metge de donar o no una baixa.
A veure, va una persona al metge
amb un procés gripal, 40 de febre,
lògicament, aquella baixa està claríssima.
La baixa saps que són uns dies determinats
i és una cosa més que raonable.
El que passa és que tots sabem,
i a través d'aquest espai
hem comprovat que una bona part,
un percentatge important de les malalties
que avui dia, les visites
que van al centre d'assistència primària,
són quadres que són molt per factors ambientals,
quadres d'estrès, de depressió,
que després té efecte sobre la salut.
Hi ha coses que es veuen clares,
la febre poses al termòmetre,
un problema que es pot detectar
fas la radiografia,
però després hi ha quadres de malaltia
que no són tan fàcils.
d'identificar.
Molt difícils, a més,
de seguir i de fer la gestió d'aquesta baixa.
És complicat perquè requeriria temps,
s'hauria d'especificar el lloc de treball de cadascú,
s'hauria de veure quines circumstàncies
aquella persona no pot accedir al seu lloc de treball,
segons la patologia que està patint.
Tota una sèrie de valoracions
molt difícils de fer
amb l'espai de temps que disposàvem.
i no tens d'informació.
Teníeu algun protocol,
alguna cosa que deia a partir d'aquí,
a partir d'allà?
No, nosaltres el que sabem
són les mitjanes,
normalment mitjanes de temps
que representen una baixa,
que representaria una baixa
segons la patologia.
S'hauria d'especificar quines,
en algunes escaparia una mica d'això.
Però en general, si sabem
quin seria el temps mitjà
que hauria de representar una baixa laboral
amb un diagnòstic determinat.
i tot el que s'escapa d'aquesta mitjana
suficient, suficientment,
doncs moltes vegades se'l fa difícil
perquè no disposem ni de la informació
suficient com per valorar-la.
Jo crec que aquest és un tema clau.
O sigui, la baixa per malaltia,
ben dit i ben fet,
voldria dir,
i això digue'm el que vam parlar la setmana passada,
que algú valora
que pel seu lloc de treball
no pot treballar.
No valora només que,
com dius, si està en febre 40,
probablement en cap lloc,
els dies que siguin.
Però a partir d'aquí,
com has dit molt bé,
i a vegades petites lesions,
osteoarticulars també,
s'ha tallat un dit
i està treballant fent no sé quina feina
i a lo millor podria treballar perfectament igual
perquè aquest dit no l'impossibilitava.
Sí, però si ets un xufa
i et trenques el canell
no pots conduir.
Exactament.
Aquesta és la diferència.
La diferència és que
la baixa per malaltia
hauria d'anar associada obligatòriament
a la definició de risc laboral
i la definició
de quines són les habilitats
que tu necessites
pel tipus de treball.
Per tant, se parla de contingència comuna
de la laboral.
I això no està separat.
La contingència comuna, no.
Quan hi ha hagut
el sinistre del treball,
el sinistre del treball,
com que les mutualitats
d'accidents de treball
tenen aquesta informació,
perquè ells tenen aquesta informació,
que un senyor és camioner
i el mapa de riscos
del camioner
dirà
que no hi ha el canell,
però si un epilèptic
pot o no pot ser conductor d'autobús.
Hi ha com aquestes milers de coses
que lliguen
que aquest senyor
no pot ser conductor d'autobús,
però perfectament,
tenint epilepsia,
pot ser mestre d'escola,
per exemple.
Doncs si aquest senyor
és mestre d'escola
no té cap problema,
però si és xofre d'autobús
té problema.
Aquesta mateixa malaltia,
que no és un accident,
és una malaltia,
en funció del lloc de treball
pot o no tindre
una incapacitat
per a aquell lloc de treball.
I per tant una baixa
perquè en aquelles circumstàncies
de lesió
o de malaltia
no pot anar a treballar.
Per tant,
una persona
que té un problema de la veu
no pot estar a la ràdio,
però si la seva feina
no és estar a la ràdio
ni és una altra,
per molta afonia que tingui
podria anar a treballar perfectament
si el que fa
és sincerament
fer
de fuster,
per exemple.
Això què vol dir?
Que
per fer les coses ben fetes
s'ha creat
una especialitat mèdica
que es diu,
com vam veure l'altre dia,
especialistes
de medicina del treball
que són les persones
que estudien això,
són les persones
que tenen
des del punt de vista mèdic
la informació
de
en un lloc de treball
s'estudia
quin és el mapa de riscos
per prevenir
però després
les habilitats necessàries
per a aquell lloc de treball
i decidir
si una lesió d'esquena
incapacita o no
per a aquell lloc de treball
això
és una especialitat mèdica.
Però al final
la baixa
la signa el metge de família.
Sí, sí,
la seguim fent
els metges de família.
Aquesta és la incongruència.
És a dir,
seguint l'argument
fixa't que fem
una prestació
que no ens correspondria.
A nosaltres
ens correspon
la gestió de la salut
i no una prestació social
que no
ni estem preparats
per això
ni tenim la informació
ni el temps suficient
per dedicar-li a això
ni ningú ens reconeix.
És que és una àrea
completament diferent
a la vostra.
Moltament diferent.
Aquest plantejament
jo no sé si els oients
jo no me l'havia fet mai.
El metge de família
és el que signa la baixa
però clar,
totes d'aquesta perspectiva
és una mica absurd
que la signeu vosaltres.
No ho hauria de fer
aquest metge especialista
en medicina del treball?
Fa anys.
No ho sé,
jo ho pregunto
que no ho sé.
Aquesta és la meva bandera.
a dir que si no es fa això
no ho arreglarem mai
perquè jo sóc el primer
que em veig incapaç
de dir-li
a un professional
la prioritat
que té el meu metge de família
és tractar bé la gent
i que després
facin de veritat
totes aquestes mesures
de prevenció
de la malaltia
que calgui
per no estar malalts.
Però vosaltres
no podeu qüestionar
si a aquella persona
li podeu nolar la baixa.
No és...
Diguem que
vosaltres no podeu entrar
en aquest conflicte.
Fixa't a l'exemple de la...
Això per quan diuen
no, és que al metge
li dóna la baixa a qualsevol.
Dius, home,
és que tal com ho esteu plantejant...
No, a veure,
no, normalment...
És una caricatura
per fer-ho molt exagerat.
Normalment ens ho prenem
amb professionalitat
i intentem més a més
quan la cosa...
El que passa és que tot això,
per exemple,
doncs una patologia muscular
que pot tenir un temps
amb una persona jove, sana,
que normalment té un temps de durada,
l'excés en aquest temps
és difícil de mostrar
que si ha de continuar
o no ha de continuar de baixa.
Probablement d'aquí a fins
que no se li planteja l'alta
perquè no hi ha evidències
que això ja no continua
i estan així,
moltes vegades
ha passat bastant de temps.
És a dir,
que ha sigut la gestió
d'aquesta baixa
d'una lumbàlgia,
per exemple,
amb una persona jove i sana
que hauria de ser d'aix dies,
normalment està estipulat
amb no més d'una setmana,
si això ho sobrepassa,
probablement el plantejament
d'aquella alta,
de l'alta laboral
d'aquella persona,
l'estendrem en el temps.
És a dir,
segurament ens anirem més enllà
per criteris,
per falta d'informació,
per altres mitjans diagnòstics,
etcètera,
quan normalment
hauria de ser
d'haver estat resolta
molt abans,
probablement.
I no sé,
l'exemple,
per exemple,
del que dèiem
del conductor epilèptic
en el que,
evidentment,
t'estàs plantejant
amb la família
que la persona aquella
amb la qual tu has tractat
durant anys i anys,
el seu sou
està depenent d'aquella...
T'hi t'hi planteja
una sèrie de qüestions
que no pertoquen
a tu
com a gestor de salut
d'aquella família.
Tu ets metge.
Exacte.
Tu no ets un gestor
de la seguretat social,
dels diners
d'aquesta caixa blindada
de la seguretat social.
Exacte,
perquè és una prestació
d'un assegurament
que tu tens contractat
que no té res a veure
amb la salut.
És una altra guerra.
Llavors,
aquesta altra guerra,
que és una prestació,
així com he dit,
que s'han anat
realment identificant
al llarg dels anys
i s'han separat
les caixes
i tothom té clar
que la gasolina
va a salut
i no va a prestacions socials
i que les prestacions socials
són les que són
aquesta caixa
que dona
el que dona
i no dona més
i que tothom sap
que al final cobrarà
perquè ha anat cotitzant
uns diners,
per tant,
és com un assegurament
que tu estàs fent.
Això,
avui,
no s'ha separat
de l'assistència sanitària.
Fa anys,
hi havia els cossos
d'inspecció
que es van retirar.
No hi havia allò
que si algú està de baix
es podia presentar
a casa teva?
Jo recordo
fa molts anys.
Hi havia el cossos d'inspecció.
Fa molts anys,
potser 30-40 anys.
tots els cossos d'inspecció
dels cossos d'inspecció
dels cossos d'inspecció
dels ambulatoris
que feien aquesta funció,
entre altres,
feien aquesta funció
perquè llavors
sí que era
inspecció,
no era l'especialista,
avui hauria de ser,
diguem-ne,
des del punt de vista
del desenvolupament
que hi ha hagut
de les especialitats mèdiques,
seria el més assimilable
a el que seria
el metge especialista
medicina del treball,
que és la persona
que hauria de fer
aquesta avaluació
d'identificació,
de veritat,
casant la malaltia
en el lloc de treball
i decidint
des d'un criteri objectiu
del coneixement mèdic,
del coneixement mèdic
i de l'estadística aplicada
i el coneixement de la persona,
fer d'àrbitre
de petites coses.
Jo diria,
escolta,
aquesta qüestió
que he dit abans
de la febre de 40 graus,
doncs això
pot ser un simple tràmit,
no cal que ningú el revisi,
però totes aquelles coses
que s'escapen
d'aquestes evidències,
tots,
tots,
hauríem de dir
que hi hagi,
com tot,
com el traumatòleg,
com el ginecòleg,
el metge especialista
que mira les dues coses
i és el que faci
aquest arbitratge,
si no,
no ho resoldrem, eh?
Jo entenc,
doctor Azzerà,
per la vostra experiència,
doncs,
un model,
aviam,
modestament,
ho diem des d'aquí,
partint de la vostra experiència,
si teixo un model,
fora el que el metge
de la medicina del treball
fos exactament igual
que qualsevol altre especialista,
que jo vaig a la teva consulta
perquè tinc un mal d'esquena
i m'envies al traumatòleg,
si jo tinc un problema
que em pot impedir treballar,
m'envies al metge del treball
i és ell qui determina la baixa.
Probablement s'hauria d'especificar
algunes patologies determinades
que seria un trànsit universal,
que potser es podia parlar del com,
però, evidentment,
hi ha tota una sèrie de patologies,
moltes d'elles,
que podria correspondre
a un especialista...
Home,
és que té com a més de sentit comú,
no?
Això ja se va iniciar,
es va reemprendre fa uns anys,
de veritat,
està començant a desenvolupar-se,
jo crec,
amb pocs recursos,
que és el centre de reconeixement,
que l'únic,
el que fan,
no l'únic,
el que fan,
el CRAM,
el que fan és,
això que estic explicant,
són un contingent petit
de professionals metges,
i aquest contingent,
quan,
des d'un punt de vista estadístic,
una baixa s'allarga molt en el temps,
fan l'inspecció,
el citen,
i fan aquesta evoluació.
Jo el que estic plantejant és...
Perquè estem parlant de baixes
que s'allargan en el temps,
que podien entrar en un període
de temes d'invalides...
O fan un informe d'invalides...
I entrem en tribunals
i és una altra història, no?
El que nosaltres plantegem,
des del punt de vista
del actor sanitari,
del metge i de l'enfermera,
que el que volen
i el que han de ser,
són els amics,
els amics,
la persona de confiança,
el confident,
el que té tot,
el que té que guardar
confidencialitat,
de les intimitats
de la persona,
perquè és l'única manera
d'anar bé.
Aquesta persona,
que ha de tindre,
que és el millor amic,
perquè sap coses
que potser no ho sap
ni la seva parella,
i les tindrà en reserva,
aquest no pot ser
el seu jutge.
Clar, jo,
potser és un cas
molt exagerat,
crec que no,
però jo m'imagino
a la teva consulta
als tres companys
de l'àrea bàsica de salut,
que arribi una mare de família
que treballa
vuit hores
en una feina
que a més,
com li pot passar molt,
té tres criatures,
resulta que el pare
o la mare
viu amb ells
perquè té Alzheimer,
no estic dient
cap exageració,
no, no, no, no, això.
Passa?
Aquella dona probablement
si li fan una radiografia
o una analítica
no es detecti
cap malaltia objectiva,
però aquella dona
probablement estigui fatal
i tu ho saps
perquè ets el seu metge
de família
i la coneixes fa 10 anys
i saps el procés
que ha portat la seva vida.
Si en aquell moment
s'imposa una baixa laboral,
jo dubto molt
que un metge de família
amb aquest tarannà
negués aquella baixa.
Probablement no.
Suposo que en aquest sentit
coneixeríem...
Per entendre a vegades
que li donen la baixa a tothom
i en casos i casos
i no es pot generalitzar mai.
Jo fins i tot aquest cas
el subscriuria segurament.
El problema general
que el subscriuríem tots...
Sí, probablement...
També està bé això, eh?
Si existís l'especialista
en el treball
probablement
tindries una interconsulta amb ells.
Això diries no,
jo crec que sí,
donaries el teu raonament
del per què.
Jo crec que estem,
per exemple,
i això és veritat,
quan el doctor Vitria
parlava d'aquestes...
Jo recordo que fa anys
ara és més complicat
perquè no es dona el diagnòstic
a la baixa
justament per aquest tema
de la confidencialitat
de la informació,
però clar,
vostè posa
en un bombo
de tot l'estat espanyol
durant un any,
uns mesos,
és igual,
la significació estadística
és tan brutal
que és certa.
De tot el mateix diagnòstic,
la grip,
quants dies de baixa
en general surten
i el promitge,
això que deien el promitge,
jo vaig tenir una evidència
de pràxics
clara
de dir que aquells
són els dies lògics
i, miri,
hi haurà excepcions,
però el dies lògic
no és aquest.
Molt bé,
fet això,
que es va fer
i existeix,
fet això
i després te poses a analitzar,
que també s'ha fet
i també existeix,
diferents centres,
fins i tot
del mateix centre
i trobes unes discrepàncies brutals.
Que des del punt de vista epidemiològic
no trobaries raons
que hi haguessin
tantes baixes.
I aquestes discrepàncies
són per tot això
que estàvem parlant abans.
Perquè la...
I això no es troba
amb la malaltia del treball,
que lògicament
és tot el contrari
i aquest és la seva actor
permanentment.
Nosaltres el que pensem
és que aquesta...
S'ha de tancar el cercle
que no s'ha acabat de tancar
a la sanitat espanyola
on, de veritat,
les prestacions socials
tinguin el seu recorregut,
que ja tenen el seu finançament a banda,
tinguin els seus instruments de control
i que aquests instruments de control
no recaiguin...
Una cosa és que tu facis
donis la informació
i aquesta informació tabulada
aporti en aquesta caixa
els seus instruments.
Però els instruments
no li corresponen
als actors sanitaris.
A vegades es modifiquen
els grans anunciats de la llei.
Les patronals estan molt queixoses
des de fa temps
d'aquest tema
de com es gestionen les baixes.
Socialment, dèiem,
hi ha aquesta percepció
en un sentit o en un altre.
I el que dona la sensació
des de la perspectiva ciutadana
és que hi ha una falta de debat
i de parlar obertament,
com ho estem fent ara,
i que si això no es fa
no es pot posar solució.
I, de fet, vosaltres
des de la vostra pràctica quotidiana
ja esteu aportant solucions.
Escolta, afegim un agent important
que pot realment crear un circuit
que sigui vàlid,
que sigui objectiu,
com és el paper
d'aquest metge especialista
en el treball.
Sí, perquè aquesta caixa
que no t'ha reservat
una assistència sanitària,
que és del que nosaltres ens defensem.
Nosaltres ens defensem
de fer el nostre ofici ben fet
i voler ser amic
dels nostres pacients,
perquè ho necessitem,
ser amic dels nostres pacients.
Dit això,
també sortia aquests dies
i està sortint
en què amb aquest canvi
d'equilibri econòmic
i en aquest punt
que ens trobem en aquest moment
ja comença a tindre
en aquests moments
la caixa de la Ciutat Social
més despeses que ingressos.
Avui.
Això és una realitat avui.
I ja va sortit
un informe molt important
on preveu
que a partir
d'un cert número d'anys
aquesta caixa de la Ciutat Social
no podrà fer front
a les seves obligacions,
com segueix igual.
Jo ja entenc
que des del punt de vista
de la Ciutat Social
i des del punt de vista
de la sostenibilitat,
sinó aquesta prima de seguro
ens la pujaran,
és com el seguro del cotxe,
ens el pujaran
per fer front
a les seves obligacions.
Doncs home,
abans que ens pugin
la prima de la seguretat
del seguro
anem a veure
que realment
es pagui aquell accident
que ho és
i el que no ho és.
Racionalitzar una mica
tot el tema.
Però llavors
la companyia de seguros
és que s'espavili,
és el que estem dient,
que s'espavili,
que el damunt
és una companyia d'assegurança
que és pública.
Per tant,
home,
exigim-li,
no ens carreguin
sobre nosaltres
només el problema.
Escolta,
vostè que és l'asseguradora,
vostè que és el que està pagant,
hi ha instruments
en el sistema,
home,
anem a veure
com els compartim.
Miri si els apliquen
les asseguradores privades
quan han de determinar
si paguen o no paguen.
Josep,
alguna cosa més
en aquest sentit?
No, no,
només el fet
que aquesta contradicció
comporta que dins
les tasques
del metge de família
sigui una prestació
que no en reconeix ningú.
És a dir,
que l'estem fent
quan teòricament
no ens correspondria.
Ho parleu entre vosaltres?
És un tema
que preocupa el col·lectiu?
Sí,
evidentment,
és un punt
de fricció,
de confrontació
moltes vegades
amb persones
que estàs veient sovint
en cas de tenir
una relació de confiança
i que de vegades
comporta un moment
de confrontació.
Tenir que donar
una alta
no ben rebuda
o considerant
que professionalment
ja correspon
que sigui així
o negar una baixa,
etcètera.
De les agressions
que n'hem parlat
alguna vegada
que han patit
dels professionals sanitaris,
en general,
les causes són dues.
Una,
que aquesta sí que crec
que ens toca,
de ple dret,
que és negar-se
una determinada medicació,
sobretot
perquè la vol,
perquè no sé què,
o bé perquè és
alguna medicació
lligada
amb el tema de drogues.
I aquesta,
evidentment,
és,
escolti,
el patrimoni
del metge
és fer
la indicació terapèutica.
Per tant,
de ple dret
i assumir-les totes.
Però la segona,
i ja no parlo només físiques,
a vegades és
d'incomoditat
i aquesta agressió
que és dir-te,
bueno,
ja t'encontraré,
tu que t'has cregut,
aquesta violència
des del punt de vista
d'incomoditat
és per la baixa.
Què t'has cregut
que no em dones la baixa?
Aquest xantatge,
aquesta pressió,
aquesta amenaça
és per aquesta prestació.
Vosaltres sou per practicar
la medicina
i no pas per tenir
conflictes
de temes administratius.
òbviament no estem preparats
tampoc.
Això jo crec que és,
insisteixo,
en allò del sentit comú.
Doctor Atxerat,
doctor Vitria,
moltíssimes gràcies.
Jo crec que hem parlat
d'una qüestió
que no se'n parla gairebé mai
i que val la pena
que tots hi reflexionem
perquè també els usuaris
de la sanitat pública
hem de fer la reflexió
de dir
és gratis allò que diuen
no, no,
no és gratis
que ens costa molts calerons
cada més a tots.
A tots, a tots, a tots.
Moltíssimes gràcies, bon dia.
A tu, gràcies.
Gràcies.