Sintonia de Tertúlia, matí de Tarragona Ràdio, matí de dijous.
Ara fa un moment us ho dèiem en el sumari del programa.
Avui hem convidat, tenim de convidats a la Tertúlia,
tres advocats tarragonins, el degà del Col·legi d'Advocats.
Comencem pels càrrecs.
Antoni Vives, bon dia.
A mi al meu costat tinc el vicepresident de la Diputació
que té més càrrec que jo.
Avui venim d'advocats avui.
I el Xavier Soler.
Jo reclamo que la plebe com jo siguin anomenats els primers.
Em deixen presentar els tres convidats
perquè ja els tres han començat.
Antoni Vives, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Albert Vallver, bon dia.
Bon dia, Ricard.
Xavier Soler Poblet, bon dia.
Bon dia, excel·lentíssim senyors, bon dia.
Bon dia, moltes gràcies.
Són advocats els tres.
Antoni Vives és el degà del Col·legi.
Albert Vallver, a part d'advocat, és el Magí de les Timbales.
És el vicepresident de la Diputació.
És regidor de Convergència i Unió de l'Ajuntament.
Té un munt de càrrecs.
Un munt de càrrecs.
El senyor Vallver.
Tots retribuïts, afortunadament.
En fi.
El més del del Magí de les Timbales.
Aquest és el que cobra més.
Avui tenim tres convidats a la Tertúlia.
La veritat és que les Tertúlies les preparem amb dies d'antelació
i per tant ells ja sabien fa dies que havien de venir aquesta estona de Tertúlia
i, en fi, malauradament la casualitat ha volgut que en un dia com avui
en què tenim tres advocats a la Tertúlia,
un advocat del prestigi de Rafael Nadal sigui notícia
perquè Rafael Nadal i company a l'edat de 91 anys
moria la nit de dimarts i ahir va ser enterrat.
Ahir també es feien els funerals ahir a la tarda
a l'església de la Trinitat de la plaça del rei.
En fi, Rafael Nadal és conegut per la seva faceta com a advocat,
com a advocat laboralista sobretot,
per la seva faceta política.
Va ser senador durant uns quants anys.
Era el pare de l'exalcalde, Joan Miquel Nadal.
Tenia 91 anys.
Havia nascut a Palma de Mallorca,
però en fi era una persona vinculada profundament a Tarragona.
Se'l coneixia també per la seva vinculació a moltes entitats.
Per exemple, havia sigut un dels impulsors del Club Natació Tarraco.
I en fi, avui, com dèiem, la casualitat, perquè és així,
la casualitat ha volgut que tinguem tres advocats
al temps de la tertúlia.
Suposo que el van conèixer i molt.
En fi, què diríem de la vessant,
bàsicament, de jurista de Rafael Nadal i company?
Què destacarien, Antoni?
Com l'has descrit, era un home polifacètic
i un home que no deixava a ningú indiferent.
Com a advocat, home,
te podria dir que ha estat o serà un advocat irrepetible,
serà un referent per l'advocacia de Tarragona,
un home amb un estil personal molt propi.
I jo ho resumiria dient que sempre va estar al costat del pobre,
al costat del que tenia menys... del dèbil,
per dir-ho d'alguna manera.
el Rafael Nadal va ser un home que sempre,
sempre, sempre va defensar en aquest dèbil
i d'una manera totalment desinteressada.
Em sembla que ell ha sigut l'únic advocat
que ha estat 60 anys al tor d'ofici,
en una època en què estar al tor d'ofici
era realment un mèrit, no com avui en dia,
que avui en dia també és un mèrit,
no vull desmereixer els companys que fan el tor d'ofici,
però avui en dia sortosament es paga,
és una activitat retribuïda,
i quan ell va començar,
i quan tots els que estem en aquesta taula van començar,
al tor d'ofici era una activitat que et feia gràcia et amore,
que defensava sense cobrar res.
I obligatoriament.
I obligatoriament, no?
I llavors el Rafael Nadal d'aquesta càrrega,
jo penso que em va fer una dignitat,
i inclús ell n'estava orgullós.
És un home realment que deixarà una uella a l'abogacia
i que el recordarem com un gran advocat i com un gran company.
Més opinions, Albert.
Més opinions complementàries al meu estimat de Gà.
El Rafael Nadal era un home compromès,
es comprometia amb les coses,
políticament, socialment, col·legialment,
i després era una persona, com deia el de Gà,
no deixava de ningú indiferent, no?
El Rafael Nadal, malgrat no ser tarragoni,
com deies a la presentació,
era un home caprell i tarragona era un element importantíssim.
Hi ha un altre aspecte que a mi em va unir personalment
que el Rafael Nadal era la seva afició a les antiguitats i a la bibliografia,
no?, i a la bibliofilia.
El Rafael Nadal era un habitual dels antiquaris,
Miquel Rigau, per exemple, no?,
era un habitual de les files antiquaris allà on anava.
quan Rafael Nadal era senador,
anava i tornava amb el seu cotxe,
perquè pel camí visitava i arrasava tots els antiquaris de la zona, no?
I llavors, a casa seva,
ens distingia periòdicament amb algun superillo,
la seva esposa cuina d'una manera extraordinària,
i ens convidava el Tom Huber,
que també tenen la mateixa malaltia que el Rafael i que jo,
i el Miquel Rigau.
I llavors això va convertir en una amistat personal important,
i ja dic,
i va ser una persona que, des del punt de vista col·legial,
doncs va ser,
al principi de la seva exercició com a advocat,
va ser membre de la Junta de Govern,
i després va ser secretari.
Va ser secretari.
I després va ser una persona que bé,
que no era...
És a dir, quan ell no estava a la Junta de Govern,
era dels que exercia d'oposició de la Junta de Govern,
i ho exercia amb senyor Igu,
perquè el Rafael era un senyor,
però sense perdonar-ne ni una.
I això donava una vidilla als col·legies d'advocats extraordinària.
I van haver episodis que ell relata,
perquè no oblidem que ell va escriure un llibre
sobre els seus 50 anys d'exercici professional,
on allí reparteix bastó a tothom.
Jo, el primer.
Però això donava una vidilla,
i quan teníem Junta de Govern s'esperava que digui el Rafael Nadal.
Per això jo crec que era una persona entranyable
com a ciutadà, com a professional i com a polític.
Ja veiem.
A veure, jo, se n'han explicat totes les vessants,
jo us explicaré com acompany.
Quan comences la professió,
doncs sempre vas amb el bastó dels segurs a la mà donant cops,
perquè hi ha coses que no recordes,
o no t'hi has trobat mai i tal.
Jo vaig tenir un problema, un assumpte,
m'ha tocat un assumpte bastant seriós i tal,
i vaig decidir trucar a Rafael Nadal.
Digui, solta, Rafael, tinc aquest problema,
estava a casa seva,
i diu, doncs mira, cap allà a les 12, puja a casa.
Bueno, allò va ser trobar-me a casa meva,
que un home de l'experiència i de l'edat de Rafael Nadal,
que jo pràcticament era un novato a la professió,
i que no tenia per què, no?
Doncs m'ho va explicar.
O sigui, me va fer d'autèntic professor.
Però bé, professor encara és poc.
Me va fer de catedràtic de com havia d'anar el tema,
com ho havia d'aportar, d'una escolta i tal,
si necessites alguna cosa.
Hasta l'estrem, que a dos quarts de tres de la tarda,
des de les 12 del migdia,
dos quarts de tres, les tres,
va entrar la seva senyora,
on estàvem naltros,
i va dir que voleu dinar,
perquè a mi em van passar aquelles hores volant i tal,
però l'important és el detall que tenia l'advocat madur,
l'advocat que ja té el seu caché, el seu cartel,
i la personalitat de Rafael Nadal,
que amb un nou vingut,
doncs li dediqui pràcticament tot un dematí,
alli, sonant-lo, ensenyant-li, donant-li,
fent-li de docent, no?
Això per mi va ser molt important i em va impactar molt,
i sempre he pensat, dient,
jo en aquest aspecte, si hi ha alguna cosa algun dia,
m'agradaria seguir la línia aquesta del Rafael,
d'ajudar els nous companys que,
si m'ho demanen,
els nous companys que s'incorporen a l'aprovació,
si els puc ajudar amb alguna cosa,
allò que et truquen, escolta, què podríem fer?
Doncs mira, a mi em sembla això, això,
i sempre, mai m'hi he negat
pensant el que el Rafael Nadal em va ensenyar a mi.
La veritat és que tenia 91 anys,
però fins fa ben poc havia mantingut una activitat,
en fi, com un jove de 20, 30, 40 anys.
Fins fa uns quants anys.
Estava plenament actiu.
Fins als 86,
aproximadament.
Em sembla que es va retirar.
Jo el veia periòdicament,
perquè ens trucava,
ara feia temps que no l'anava a veure,
i precisament fa 15 dies havia quedat amb el Tonover
per anar-la a veure,
i em sap greu no haver-me pogut acomiadar d'ell,
perquè periòdicament em trucava i em convidava a casa seva
i xerrava un ratet.
Bueno, ell, com que tenia tot el temps del món,
les seves esposes sempre deien
«Quina hora vols marxar?».
Però es posava perquè ell tenia tota la vida per davant
el que deia el Xavier i et podia estar explicant
i ensenyant els seus tresors,
que en tenia moltíssim.
I de la seva passant política,
algun comentari, Albert?
Va ser senador?
Sí, sí.
A veure, el Rafael era una persona
amb una vida política molt fecunda,
perquè el Rafael Nadal,
amb aquesta voluntat de deixar testimoni
de com havia estat la seva vida política,
et podia parlar des d'aquell,
des de la preguerra,
tota la Guerra Civil,
ell era un estudiós de la Guerra Civil Espanyola,
del postfranquisme més immediat,
fins ara mateix, no?
El Rafael Nadal
va ser objecte d'un maltracte tremendo
per part de l'autoritat,
és a dir, pels policis,
pels grisos de l'època,
el van atoninar amb tanta bona fortuna
que hi van haver fotos d'aquest fet, no?
I llavors li van seguir un procés
al Tribunal Militar,
i el Tribunal Militar,
encara que això va passar
a les acabades del franquisme,
el Tribunal Militar repartia penes duríssimes,
i fos el que fos,
és a dir,
Rafael Nadal va tindre el risc
d'estar a la presó,
però una temporada llarga, no?
Llavors,
el tema el van poder allargar en el temps,
i clar...
amb l'amnistia.
Exacte,
i llavors el tema va...
Suposo que va...
No sé si va quedar amnistiat
o arxivat
perquè era una causa
més militar,
ai, més política que militar, no?
Però era un home molt compromès,
és a dir,
ell tenia amics
a tot l'arc parlamentari,
és a dir,
això crec que és un tema
a tindre molt en compte,
i en segon lloc
ho vivia intensíssimament.
És a dir,
altres que han tingut
la mateixa responsabilitat
s'ho han pres una mica més
a beneficiar l'inventari.
Lleu Gera.
Rafael Nadal era un home
que si hi havia una llei
que a més li interessava
i era una persona
amb un ventany molt ampli
de coses que l'apassionaven,
el tio s'hi posava
i bé,
jo crec que va ser un home exemplar.
El que passa és que
Rafael tenia el seu caràcter
i era un home incòmoda
als partits, no?
I llavors això d'alguna manera
va fer que la seva vida
com a senador
fos d'una sola legislatura,
crec d'una sola legislatura.
Dos.
Dos.
Dos legislatures.
I llegia el diari dos, sí.
Sí, sí.
Però era un home
que ja dic que no...
Quan hi havia una cosa
que feia referència
als seus convenciments
no cedia davant de ningú.
I llavors això
als partits polítics
a vegades no és un bon sistema.
Alguna cosa més?
Xavier, per acabar?
Això de...
No era un idealista
de pinyó fixa.
No era de pinyó fixa.
Però el que sí
és que les seves conviccions
les portava
fins a les últimes conseqüències
i això només ho fan
certes persones,
certs homes,
de bon criteri,
de bon cor
que tothom va estar...
És molt important.
La defensa que ell feia sempre
de la classe obrera de l'època
que era una classe
que estava flagelada,
tot allò es feia gràcia
i tamó a veure
per part de la Rafela.
I això també se li ha de agrair
i és un exemple
per a la nostra professió.
En fi, doncs,
avui hem volgut recordar...
Ahir ja ho dèiem
en el temps de la tertúlia,
ens fèiem ressò
de l'amor de Rafa Nadal
que s'havia produït
la nit abans,
la nit de dimarts.
Avui, aprofitant que teníem
tres advocats a la tertúlia,
volíem recordar
la figura de Rafa Nadal
i company,
que també va ser senador
i, en fi,
fundador del Club Natació Tàraco,
com dèiem abans,
i un terragoní.
L'Agrupació de Juristes Terragonins.
Exacte,
l'Agrupació de Juristes Terragonins.
L'únic problema
que ara tenen
és que quan ha arribat dalt
potser hi haurà
unes discussions
i algun plenari
sobre els d'humanaments
si s'han de modificar
o no s'han d'actualitzar.
En Sant Ramon de Panyafort
segur que s'ha d'actualitzar.
L'ajudarà.
L'ajudarà.
Molt bé,
doncs aquí queda
el nostre testimoni
i el nostre record
en el temps de la tertúlia
per Rafa Nadal.
Abordem altres temes
de l'actualitat.
Hi ha un tema
que ha estat una notícia
que ha estat judicial
durant molt de temps
però que ara ja pràcticament
no té vessant judicial
que és el tema
del furtí de la reina.
Hauran vist avui els diaris,
hauran sentit avui a la ràdio
que el furtí,
el restaurant,
torna a ser avui notícia
perquè ja tenim l'empresa
que farà el desmuntatge,
l'adjudicació
es farà d'aquí pocs dies
i la mesa de contractació
de l'Ajuntament
farà l'adjudicació
d'aquí pocs dies
i sembla que
en qüestió de poques setmanes
començarà
el desmuntatge
del restaurant.
En fi,
amb vostès,
habituals contartulis
que durant anys
hem parlat del tema judicial,
en fi,
ara com deia,
ja pràcticament
no hi ha vessant judicial,
ara suposo,
Antoni,
que el que cal
és que es faci
el desmuntatge
el millor possible,
no?
I acabem el millor possible,
no?
A vegades es compleix
l'aforisme jurídic,
sumum yus sum en llúria.
Ens ho pot traduir
a la gent del carrer normal?
Sí,
que l'aplicació
de l'estricte
del dret
a vegades
és perjudicial,
la solució
és perjudicial,
com jo entenc
que és aquest cas,
que és perjudicial
pels ciutadans.
La ciutat
ha perdut
un element important.
Però el més paradoxal
és que el que pot ser
si es aprova
definitivament
al pla general
el fons de la Reina
pot tornar a ser
el restaurant.
Llavors jo
el que recomanaria
partint de la base
que una part important
del negoci
són unes peces
prefabricades
que ho guardin
en un magatzem.
Que ho guardin.
I llavors
el que sí que es té a fer...
El pla general
contempla la possibilitat
de l'equipament.
Sí,
la modificació,
la recalificació.
Exacte,
és que tot això
és un error.
Mai
s'havia qualificat
els flotins
com a zona verda.
i en un dels plans generals
se n'obliden
de fer la salvetat
dels vials,
cuidado,
dels vials
i dels flotins.
Llavors,
clar,
a la senyora
recorrent
li ve de primera
a dir
tot allò
a zona verda
i aquí
no s'hi pot fer res.
Bé,
llavors jo
el que entenc
és que
això ja es va intentar.
A l'època
que l'alcalde
es va intentar
fer modificacions
puntuals
però el tribunal
va dir que allò
estava fet
en frau de llei
i que,
bueno,
d'acord,
vinga,
visc el tribunal,
entre cometes.
Llavors,
el que pot passar
és que es desmunti,
jo crec que s'ha de fer
un acte formal
de desmuntar,
aprovar el pla general
el més ràpid possible,
tancar el restaurant
per acallar
a les fieres
i quan legalment
el tema estigui resolt
escolti,
que hi torni a fer
el que convingui.
Probablement
serà el moment
de restituir
aquella part
que no tenia llicència,
perquè hi ha una part
que no tenia llicència,
però jo crec
que aquest establiment,
sigui de qui sigui,
feia un favor a la ciutat,
perquè era una oferta
més del punt de vista
d'hostaler.
No solament això,
i de conservació
i de neteja,
que allò d'allí dintre
quan no hi havia
el restaurant
tothom sabem
el que era.
Sí, sí,
i una vegada
estigui resolt
aquest tema
que l'Ajuntament
també es dediqui
a arreglar
el fortí de Sant Jordi,
que el fortí
està una mica més amunt.
Per a tot això,
l'obra,
la gràcia,
entre cometes,
ens costarà 643.000 euros,
que és l'adjudicació
que ha fet
la mesa de contractació
per pagar
aquesta impressió
que es diu
Recop Restauracions.
643.000 euros
que de moment
pagarà l'Ajuntament.
De moment i al final,
no?
De moment i al final,
no?
Segons sembla ser,
ho pagarà jo l'Ajuntament.
Pensa en repetir,
no?
Jo vaig sentir
que el senyor Vallestero
es deia
que s'acomateria
el tema
de la demolició
d'aquella part il·legal
del fortí.
A més,
que no és demolició.
I que va dir
que sense pagar
indemnització.
A mi em va dir,
home,
si això és cert,
doncs venga,
un dies, no?
Aquí vostès com a advocats
creuen que el propietari
hauria de pagar alguna cosa?
En fi,
els pregunto com a advocats
també com a ciutadans.
Si l'ha de fer com a advocats...
Si no,
es diria que estudiar
l'expedient
perquè no sé si hi ha llicència,
jo no hi ha llicència,
es va donar la llicència
de primera ocupació.
Sí,
i si que es va donar la llicència.
No,
em sembla que no.
No hi ha la llicència
de primera ocupació.
A veure,
l'acord...
I això
hi ha de pagar.
L'acord municipal
és per unanimitat
i tal.
No,
però hi ha una cosa
és la llicència...
D'obra.
D'obra.
És que potser
no hi ha llicència d'obra
i tot és...
No,
hi ha la llicència d'obra
i no hi ha la llicència
de primera ocupació,
em sembla,
eh?
I em sembla
que l'obra
s'accedeix
de la llicència.
O sigui que...
Un enrenou...
Sí,
tindria que...
És un tema molt...
que no es pot dir
té dret,
no té dret,
no ho sé.
Jo em reservaria
l'opinió
a mirar...
Exacte,
exacte.
Tenint en compte
que el desmuntatge,
en fi,
ja el tenim a punt
i que s'haurà de fer
en els propers mesos,
ara els pregunto realment,
més enllà de la seva
professió d'advocat
com a ciutadans,
vostès què hi farien?
Ara recordava l'Albert Baigle
que hi ha aquesta possibilitat
que vostès tornarien
a que es fes allà
un negoci privat,
amb una iniciativa privada,
un restaurant?
O aprofitarien el fet
que es desmunta tot això
per recuperar el fortí
com a espai públic ciutadà?
Però, escolteu-me,
és que no oblidem
una cosa important,
i és que el fortí
és propietat privada,
és a dir,
hi ha un senyor
o una companyia mercantil
que és la propietària registral
d'allò,
és a dir,
a mi em sembla bé
que allà hi posem
un espai públic,
però, cony,
el primer que hem de fer
és comprar-li
o expropiar-li al propietari.
A part d'això,
jo crec que amb això
m'imagino que el 80 o el 90%
de tarragonins
amb això
hi estarien d'acord amb mi.
A veure,
es faci el que es faci,
el que no pot ser
és que torni a ser el que era.
Per què no?
No, no,
no el restaurant,
amb enteïvitat el restaurant,
on trobava gent morta,
gent morta,
punxats.
Jo seria imaginatiu,
seria imaginatiu,
faria alguna cosa,
home,
el que no tornaria a fer
és un restaurant.
Però per què, Antonio?
Home,
per vergüenza torera,
tu.
Jo penso que l'estat de dret
mereix un respecte.
Has de ser conseqüent
i a catar les resolucions
és com aquell paio
que el metge del carret
de conduir
i torna a conduir.
No, home,
això...
No, home,
però...
Escolta,
ara,
potser ens posem un llibre de cavalleria.
No ho sé, no ho sé.
A mi saps què passa, Antonio,
que em fa la feita
que des del punt de vista hostaler,
a Tarragona li van molt bé
tindre un restaurant.
Sí, sí, sí,
que ara no tenim restaurants, eh?
Per veure,
Albert,
seria una situació rocambolesca
haver fet tot aquest procés judicial,
desmuntar un restaurant
per tornar-ne a posar un altre...
Amic meu,
ho acabo de dir,
fa una tarda,
això seria paradoxal.
És a dir,
però és que això,
el tribunal
i les persones
que impulsen aquest procés,
això ho tindrien,
ho tindrien que considerar,
que estem fent els gegants
entre tots aquí, no?
Però tot i així,
l'Albert Vallvia seria partidari
que hi hagués un equipament
de restauració.
No sol aquest,
he dit, eh?
He dit,
corregint tots els excessos
que sembla ser,
a reserves del que diu el senyor Degà,
de mirar l'expedient,
de les coses que van fer
més enllà del projecte original.
Però no sol
tenen que posar aquest en funcionament,
sinó també tenen que posar l'altre,
el de més amunt.
Què fer-hi?
No ho sé,
alguna cosa complementària.
Però és que penseu una cosa...
T'ha de desprometència?
T'ha de desprometència privada a l'altre?
No ho sé, honestament.
No crec que l'altre
és propietat municipal.
Però és que sabeu què passa?
que l'administració,
les administracions en general,
són mal gestors d'aquestes coses.
Què hi faràs allà?
Una sala d'actes?
No hi anirà ni Maria Santíssima.
No, la prova la tenim
amb la quantitat d'edificis públics
que tenim abandonats a Terraona.
No tants.
No tants.
No, António, António.
Home, a veure,
amb una època...
Jo només el Banc d'Espanya...
No, no t'ho dic per tu.
Sí, home, no.
Si jo, per exemple,
tens el Banc d'Espanya,
la Chartres, o no sé què més...
No, home, però...
Hi ha quantitat d'edificis
que no s'hi fa res, eh?
No, António, perdona, perdona.
Mira, jo com que vaig viure
en una època
en què la falta d'espais públics...
Perquè les entitats
el que fan és constituir-se.
Primera.
Segona, demanar una subvenció
i tercer, demanar un local.
D'acord?
I Tarragona no tenia un local.
Tenim gent que estan
amb locals
que l'Ajuntament està pagant, no?
És a dir,
ara fa quatre dies
el cas, per exemple,
el casino es va quedar sense seu
i l'Ajuntament ha tingut
que proveir...
Bé, la JET3 està destinada
a l'Escola de Idiomes.
Si pregunteu
a les entitats tarragonines
per què passa
amb la tabacalera
hi ha verdades bufetades
perquè tothom hi vol anar
legítimament.
I què se farà a la tabacalera?
De tot.
Al Museu Nacional Arbòsic, no?
Sí, sí.
A veure, però no marxem.
Tornem un moment al fortí.
A veure, el Javier què faria?
Perquè ha dit
jo, mentre no torni
a la situació de fa 20 anys,
però recuperaria un restaurant
si es pogués fer,
si ho permet el Pla d'Ordenació Urbana,
o faria un equipament públic?
A veure,
jo amb el que discrepo
amb el Degà
és amb això
que, home,
si ens han tret
per l'activitat,
tornar a posar i tal,
jo entenc que això
no té res a veure
perquè, home,
tu pots entrar
al carnet de conduir
sis mesos,
però al cap de sis mesos
tornes a conduir
i has pogut,
amb sis mesos enrere,
has pogut posar
en perill la vida
d'alguna persona,
per exemple,
vull dir,
això és el de menys.
Què s'hi ha de posar?
Doncs no ho sé,
en concret.
I és que hi ha tantes coses
que s'hi poden posar
allà dintre
si és de titularitat municipal.
Que no ho és.
que no ho és.
Per tant,
estem depenent
de terceres persones
que potser li diuen
escolti,
tornem a posar el restaurant
i et poden dir
doncs no,
ara aquí posaré,
ho taparé per dalt
o com sigui,
dintre de l'ordenança,
etcètera,
i faré una exposició
de quadres
cada 15 dies
d'onzament,
no?
Però vull dir,
de totes maneres
el que sí és cert
és que ja
era el fortí de la veïna,
s'havia convertit
en el restaurant emblemàtic
de casaments,
convencions,
etcètera,
etcètera.
realment Tarragona
no en té, eh?
Tarragona està faltant
de llocs
per anar a fer celebracions.
és positiu
per la ciutat
que s'hi poden posar
altres coses,
també,
no ho sé,
s'han d'estudiar
les coses
que s'hi poden posar.
Ara,
que si l'alta finalitat
és tornar a posar
la restauració,
jo no ho trobaria malament,
sent tant i quan
sempre
se segueixi
la pauta
que es té a fer
per als...
Els cosins Gramunt,
els Gramunt
Subiala
i Gramunt Arnevat,
Tarragonins,
bueno,
ja desapareguts,
havien tingut
sempre la idea
i en l'època de l'alcalde
Requesens
li van fer la proposta
de fer un...
museïtzar la Guerra del Francès.
No són ben bé
fortins de la Guerra del Francès,
però ells
que eren col·leccionistes
i tenien quantitat
de coses
d'aquest moment,
doncs es van a oferir
aquesta qüestió.
El que passa
és que en aquell moment
l'economia tarragónina
no era lo voyante
que pot ser ara,
però aquesta també
podia ser una de les...
una...
Però insisteixo...
A més,
la Guerra del Francès
és un tema
que sempre passava...
Aquí és el tràns romans.
Sí, exacte.
O s'hi passa de puntetes
o amuntem el batallón infantil.
Mentre...
Desconegut.
Ara, ara, ara.
Sí.
Aquest any hi haurà celebracions.
No, no, a veure,
és que, clar,
a Tarragona
encara no li toca...
El 2011, no?
El 2011,
quan faci 200 anys.
Quan la Generalitat de Catalunya
va organitzar
una comissió
que únicament hi havia
per sol·lel a Girona,
aquí...
Ens van oblidar d'anar.
Mentre ens vam queixar
des de l'oposició.
Llavors va dir,
no, escolti,
el senyor Rossell
ens va dir,
encara no us toca.
El cert és que a conseqüència
d'aquesta reconvenció
de Començament i Unió,
no ho vull polititzar,
automàticament
la senyor Rossell
va convocar una comissió
a la que, evidentment,
va convidar l'oposició
i ara, doncs,
estem preparant
una sèrie d'actes
com a Valls.
Estan preparant
la batalla del Pont de Goy.
Però clar,
però cronològicament
o, per exemple,
quan Xabran arrasa l'arbós,
tot això és més...
Va ser al principi, no?
I Tarragona
sembla ser que ens podem esperar
al final.
Però bé,
jo crec que el important
és tindre,
és posar a la ciutat de Tarragona
amb avís
que hi ha una efemèria important.
M'encanta fer la tertúlia...
I de què fornem part de la història.
M'encanta fer aquesta tertúlia
amb tres advocats
per la facilitat que tenen
per anar canviant de tema.
I molt gloriosa.
Perquè Tarragona no es rendeix.
Tarragona no es rendeix.
En canvi, altres llocs
que no direm...
Altres de prop es van rendir.
Capitulen i rendeixen.
Però bé, gràcies a això,
veig,
una vegada que som capital de província
que no es vam rendir.
I segons diuen,
alguno fue recibido bajo palio.
Als de Reus.
Sí, sí, sí.
El conquistador.
El conquistador.
Doncs si posem que ja van tindre
un disgust amb aquell llibre famós
que el nom del poble...
Soberan, Soberan, Soberan, Soberan,
Soberan.
De l'Orient, dels despursats,
de l'Ults.
Xavier,
Prou, Prou.
No en parlem més.
No, no, jo deia que m'encanta fer la tertúlia
amb vostès perquè
vostès mateixos la condueixen a temes,
ara, per exemple, d'història, no?
Aquell llibre i es va movint el president de la diputació
d'Orient, Prou.
Hi ha família viva.
Em deixem tornar a...
No se sent, no se sent més enllà de la caronja.
Deixi'm tornar a algun tema seriós i d'actualitat.
Se sent més enllà de la caronja
i a més per això hi ha internet
i Tarragona Ràdio es pot escoltar a qualsevol lloc del món.
En fi, deixi'm tornar per els últims 5 minuts de la tertúlia
a parlar una miqueta de temes d'actualitat.
Ahir ho comentava també amb els contartulis,
avui els torno a plantejar
sobre aquesta lleu de dades econòmiques
totes negatives que ens arriben en les últimes setmanes.
Aquesta setmana hem tingut les dades de l'atur.
En fi, vostès des de la seva feina,
des de la seva perspectiva professional i també personal,
aquesta sensació de crisi realment és tan aguda com ho sembla?
És una qüestió molt psicològica?
No es venen pisos, no es venen cotxes, creix l'atur...
En fi, tot sembla molt dolent.
Realment hi ha motius per queixar-se?
Les dades són indicatives i són evidents
i jo penso que també això fa que la gent sigui pessimista.
O sigui, aquestes dades contagien un pessimisme generalitzat
de gent que en principi no li afecta la seva economia
però que quan ves les barbes de tu vecino pelar
pon les tuyes a remojar, no?
Llavors hi ha una...
Bé, penses, potser m'arribarà i he d'estar preparat.
Home, a mi...
I l'actitud dels governants, Antoni?
Bàsicament que estan intentant...
Negar l'evidència, no?
Si no negar, com a mínim, dir que no és tan greu.
A mi em dóna la sensació que no s'afronta aquesta crisi,
ni s'envia un missatge d'esperança, de dir
escolta i miri, passarem dos anys futurs però després estarem bé,
ni mesures, ni veus que es prenguin mesures per afrontar aquesta crisi.
O sigui, jo és la sensació que tinc com a ciutadà,
que aquí tothom tanca els ulls davant d'aquesta problemàtica
i que no es vol afrontar.
A mi m'agradaria que s'afrontés, que es diguessin les coses
com pel nom que tenen.
Les coses s'han de dir clares.
S'han de dir clares i dir, escolta, miri, s'han d'apretar el cinturon
i que es prenguin solucions perquè donen la sensació que no s'en pren cap, no?
Albert.
Els que governen estan fent un ús de la semàntica extraordinària.
Això jo crec que enriqueix la llengua.
Perquè és transferència, no és trasbassament,
és recessió, no és crisi.
I llavors el Solves ho diu clar, no?
I llavors jo crec que s'haigut una crisi,
però és que aquí a Espanya sempre havíem tingut la sensació
que nosaltres anàvem per lliure.
És a dir, a Alemanya ja fa anys que el tema els anàvem a Alemanya
i aquí continuàvem dient que érem el país punta, no?
Però realment havia anat molt bé, no?, l'economia, fins fa pocs mesos.
Sí, sí.
Però no, no, però llavors, escolta'm,
els dents de serra són terriblement aguts.
És a dir, no és lògic que de fa uns mesos anà tot molt bé
i d'ara, de sobte, estem en la cima.
Vol dir que alguna cosa no funcionava gaire bé, no?
A veure, jo no obstant, jo crec que hi ha un pessimisme
que s'ha generalitzat.
És a dir, inclús la persona que encara no ho ha tocat
i que, evidentment, això es contagia.
I si un tio tenia idea de canviar-se el pis,
diu, escolta'm, en tempo de tribulació anar a les mudançes, no?
Llavors això, evidentment, pot generar un efecte cascada
que ens costarà de sortir, no?
I a més, els espanyols, per caràcter,
no ho som gent de viure en crisi, entens?
I llavors jo crec que aquí hi haurà una reacció
que pot ser més immediata del que sembla.
Ara, fem cas del que diu el senyor Solvés.
Xavier, què et sembla?
Tu tens sensació de crisi o no?
Home, sempre.
Fa 50 anys que tenim crisi.
Els advocats no ho noten, la crisi.
No, no és amb la crisi.
Els advocats d'abonança són més bones per tots.
Sí? També pels advocats?
I tant.
Quan corre el diner, corre per tot.
Jo crec que, és veritat, estem en una...
que es veia venir en aquesta època,
que nosaltres hem sigut completament aliens
a tot això que ha vingut,
perquè ens ha vingut de fora tot això, eh?
Però es podia...
Jo crec que s'estava previent.
S'ha dit que això pot durar un parell d'anys.
No serà com aquella forta crisi
que vam tindre anys enrere,
que aquella sí que va ser molt més sèria.
Jo crec que això ha de portar com a conseqüència
que quan torni les aigües arribin al seu lloc
i estigui ja cada cosa posada al seu lloc i tal,
doncs la gent no vulgui estirar més el braç que la màniga.
Això és impossible.
Això és difícil.
Bé, l'altre diu, però...
Si encara l'estiren ara que no tenen ni braç...
Exacte, vull dir...
A mi el que més me preocupa és que tota aquesta crisi,
clar, ara les immobiliàries baixen.
Bé, tenen problemes, jo ja ho comprenc,
però potser també tenen que anar anys enrere
quan una cosa de dos es venia a vuit, per exemple, no?
I això també...
Era una ficció.
Exacte, vull dir...
Sí, però algú...
La ficció la tenia a la butxaca d'era.
Jo penso que molta bonança econòmica era una ficció,
hi ha hagut uns increments dels mòbils patrimonials.
Hi ha hagut molta gent que guanyen molts diners, no?
I els bancs d'impoteques a 30 anys.
A 30 anys, sí.
Era una ficció.
I després una altra cosa...
Ara hem començat a pujar també els tipus d'interès.
Producció econòmica, aquí no en produït res.
Era tot fictici, eh?
Tot era paper, eh?
Aquí era...
Tenies un pis de 30 milions i sec valia 150,
i això et donava possibilitat d'empanyar-te
fins a 150 milions de pessetes.
Aquest és el gran problema.
En fi, ho deixem aquí, perquè no hi ha temps per més.
Els hi volia proposar aquest tema de la crisi,
que és una mica tema de tertúlia i de bar,
i de cafè, de pràcticament cada dia entre tots els ciutadans.
Així que ve amb aquesta tertúlia,
que avui hem convertit amb tres advocats,
no hi ha temps per més.
Javier Soler Poblet, Antoni Vives, Albert Vallver,
gràcies als tres.
Gràcies per l'invitació i per la companyia.
Que vagi molt bé. Fins la primera.
Ha sigut un ple.
Bon dia.
Ben triadet.