Quatre minuts, tres quarts d'una del migdia.
Hi ha una gran diferència, estar-se assegut còmodament davant d'una pantalla,
que és el que estàvem comentant ara fa un moment amb Juanjo, David i Víctor,
que per cert diuen que s'han quedat amb ganes de desitjar bones festes als oients,
però en fi, jo ja els hi trasllado, perquè ara ens volem ocupar
d'una aventura que no té res a veure amb la ficció, és prou real.
Estem parlant d'un dels raids més importants del món,
més internacionals, que es fa als Emirats Àrabs,
concretament Abu Dhabi.
Un equip de les nostres comarques ja ha participat,
si no va xerrada i si no ara em rectificaran,
només dos equips de l'estat espanyol acudien a aquest ral·li,
com dèiem, internacional, perquè participa en equips de Dinamarca,
Sud-àfrica, França, evidentment, Estats Units.
Ens acompanya un dels integrants d'aquesta expedició és Mario Ortiz.
Mario, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut. I a més, tens bon aspecte,
vull dir que malgrat la duresa de les proves que ara comentarem,
trobo que estàs estupendo, no?
Sí, sí. Tot i que el dia després d'acabar les proves,
són sis dies de competició,
és quan realment comences a notar el cansament
i et trobes una miqueta més xafat.
Bé, potser perquè s'ha t'acabat la motivació,
perquè cada matí quan et lleves uns dies a les 4 al matí,
a les 5, doncs tens aquell esperit de
vinga, vinga, comença-te a motivar,
esmorza ràpid i prepara't,
sigui el callac, sigui córrer, sigui la bicicleta.
Vau arribar ahir.
Vam arribar ahir, sí.
És a dir, que jo dic, home, no sé si vindran avui a la ràdio
perquè després d'aquesta aventura,
com a mínim, 24 hores dormint,
però no ha calgut.
Bé, l'avió va ser...
No ens vam enterar gaire, no, no.
Va ser pujar l'avió, posar-nos-nos a dormir
i fins que arriba a Barcelona, que ens vam tornar...
Mario és un dels 4 integrants de l'equip Costa Daurada La Pineda.
Són equips en els quals, per normativa internacional,
també ha d'estar integrada una dona
que no està a l'assistència, com tradicionalment es tenia,
sinó tot el contrari.
Participa és la Carme Campoi,
Javi Mundet i també configura aquest equip Joan Carbonell,
que no poden ser-hi avui.
Però amb el Mario coneixerem el que ha estat un ràli,
un ràli, perdó, en el que...
Quants equips hi prenien part? Moltíssims.
Érem 37 equips, però, bé, com has dit abans,
és el ràli més internacional que es fa ara mateix al món
i, bé, va estar una experiència increïble
perquè equips des dels dos primers clasificats
van ser els neus holandesos,
que són, bé, jo crec que ara mateix...
És que tu tenies Nova Zelanda, aquella gent tot el dia,
a la prova del kayak,
si estan tot el dia en Piragua, és normal, no?
Sí, hi havia 125 quilòmetres de kayak
i era, bé, allí va fer la gran diferència, jo crec.
Després el desert també marcava molt les diferències
perquè, bé, eren dos dies de competició, 110 quilòmetres
i també era important saber-se adaptar a les condicions del desert.
Però, sí, com tu ben dius, ells el kayak el porten molt bé
i van fer l'espai de temps suficient
com perquè al desert no els hi fos l'infern que realment va ser.
Però, bé...
Em comentaves que l'any passat, en aquest raid,
em va haver-hi una prova de camells
que en guany no l'han fet perquè va crear molts problemes, no?
Sí, va crear molts conflictes perquè...
De fet, va canviar totalment la classificació.
Hi ha equips que van arribar al final de l'etapa sense el camell
i el van deixar llançat al mig del desert
perquè no volia avançar, perquè...
Bé, suposo que tenies que tenir una miqueta de mà
amb el tracte amb els animals
perquè, bé, ells són...
tenen un caràcter una miqueta més difícil,
alguns d'ells,
i fer-los avançar era molt complicat.
Qualsevol equip del món pot haver fet entrenament
amb un caiac, amb bicicleta,
però, clar, camell,
exceptuant determinats països, era impensable.
Si et sembla, seguim una miqueta el timing,
perquè vau arribar el dia 10 de desembre
a Abu Dhabi,
allà, doncs, vau passar la nit,
l'endemà va ser una miqueta tot el tema de presentació,
i la prova en ella mateixa va començar
el divendres 12,
és a dir, el divendres passat,
aquesta hora del matí, on podies ser, Mario?
Al mar, segurament.
Al mar, ja estava...
Vau sortir ja amb la prova de caiac?
Vau sortir amb una prova de bicicleta,
que va ser...
Es va començar fortíssim,
ens va sorprendre,
perquè esperàvem anar dintre del pilot
i la noia que venia amb nosaltres
és experta en curses de llarga distància,
de proves de cursa-peu,
però la bicicleta la portava una miqueta més...
més deixada, diguéssim, que nosaltres,
i la primera estratègia de cursa
era portar-la protegida dintre del pilot
per si hi havia caigudes,
per si hi havia qualsevol problema.
I la cursa va sortir tan ràpida,
no ho teníem previst,
perquè com que eren sis dies
i era tanta distància,
no esperàvem que sortís d'aquella manera.
I tothom va sortir, però allò que em diies...
Molt, molt, molt.
Escolta que encara queda molt, no?
Sí, sí, es van quedar...
No cal que se te valeu.
És al·lucinant, sí, sí.
De fet, es van fer tres pilots
i els de darrere comentàvem...
Ostres, com pot ser que hem sortit així de ràpid
si encara queda moltíssim?
En aquest espai que es dedica de forma gairebé professional.
Sí.
Perquè són proves que, a més, com a previ,
tenen una quantitat econòmica
no gens menys preable
i són professionals.
I altres que ho fan, doncs, com a afició,
com ara vosaltres i altres equips, no?
Bé, de fet, l'experiència que hem tingut allí
ha sigut conèixer molta gent, també.
I parlant amb ells, els australians i els nociandeses
ho tenen com un estil de vida.
Molts d'ells, bé, la seva vida és això,
és córrer curses, no guanyen premis,
alguns d'ells, els que són molt bons, sí,
però d'altres, doncs, ara treballen amb això, ara amb allò,
però realment es dediquen a córrer curses.
Tenen, bueno, intenten tenir
un nivell econòmic acceptable
per poder córrer curses.
El divendres, que era el primer dia,
i a més es titula Prolac, imaginin-se,
si era el Prolac, com seria després el primer capítol.
Triatló amb atletisme,
BTT i caiac de mar.
Això us va ocupar tot el dia?
O quantes hores podíeu estar en marxa?
Això van ser gairebé set hores de cursa,
però és el que us comentava.
Els dos primers dies eren una miqueta d'iniciar-se el raid,
tot i que ja va bé, em penso, que un equip va abandonar,
va ser bastant, bé, no molt dur,
però tenies que anar amb compte,
sobretot amb això, amb possibles incidents,
caigudes, adaptar-te al caiac,
perquè després venien etapes llargues,
era una miqueta prendre contacte a la competició.
El dissabte vau fer també caiac de mar,
uns 40 quilòmetres, prèviament, què vau fer?
Primer hi havia una bicicleta,
això va ser, bueno, ens van portar,
aquest raid és una promoció de la ciutat, de Budàvic,
que sembla ser que comença a quedar-se sense petroli,
que volen promocionar una miqueta altres aspectes del país,
el turisme sobretot.
I per això ens van portar fins a una illa
que estava tancada al públic,
que és propietat d'un jeque àrabe que, bueno, increïble que té.
Com tot el país, com tots els Emirats, no?
Sí, sí, sí.
I us van portar a una illa perquè féssiu supervivència?
Formava part de la prova.
Fins a illa ens van portar un vaixell,
i allí ens van deixar.
A partir d'allí tenia que començar dos dies de supervivència.
Però dos dies?
Sí, sí.
Bueno, començàvem una etapa de bicicleta,
fèiem el toma a la illa,
van ser aproximadament uns 60 quilòmetres,
que va guanyar un excampió del món de mountain bike,
un noi americà,
bueno, el seu equip,
que només córrer amb ell ja era una motivació extra.
Clar.
I la cursa de bicicleta va estar molt bé
perquè hi havia girafes,
hi havia nònics,
que, de fet,
el van provocar com una petita estampida d'ònics,
i es van començar a creuar pel camí,
bueno, vam anar frenant,
vam fer...
Però bueno, tot va ser...
Deia donar la sensació que està molt virtual,
de pensar que estaves vivint allò tu mateix,
deu crear una emoció de...
Home, és un patrimoni que un té ja per sempre,
perquè això no ho creu ningú ja.
Tot queda al record, sí.
A mi el tema de l'illa em crida l'atenció
perquè quan us deixen a l'illa us deixen amb tot aquell material
que prèviament és que he estat repassant el material que portàvem,
des del xiulet, el gabinet, les cantimples,
us deixen amb alguna cosa, amb el mínim,
què us deixen a l'illa?
Bueno, ens han facilitat les bicicletes fins allà i els caiacs,
a partir d'aleshores...
Menjar, tot això, dormir, buscar-vos la vida en aquest cas, no?
Sí, la cursa és molt important,
però de fet el realment important,
no sé si tant com la cursa,
és la planificació anterior del menjar,
de no quedar-te curt, d'aigua...
Va ser la clau, va ser la clau de la cursa.
Tot això vosaltres heu de ser autosuficients, lògicament.
Sí, sí, i hem de carregar amb el nostre aliment.
I per això vam tenir que fer un previ estudi
i calcular més o menys les calories que necessitaríem
i el tipus de menjar que menjaríem.
Una prova com aquesta s'ha de preparar amb molta antelació.
Sí.
I comprovar totes les variables,
tot i que el ricero no existeix,
sempre se't pot escapar alguna cosa.
Si us va escapar alguna cosa...
Al desert, al desert ho vam passar...
Aquí hi entrem.
Perquè, clar, al desert, una cosa és ver-ho a l'Orenx d'Aràbia,
que allà amb el seu cavall i el seu torba...
i una altra cosa és fer-te 110 quilòmetres en dos dies.
30 hores, eren 30 hores i...
Pitjor m'ho poses.
Sí, sí.
Això surt a 15 hores diàries, més o menys, pel desert, caminant?
Això surt a no parar, no parar.
Ja perds el temps del temps que estàs corrent.
Però com pot estar...
Es pot estar caminant ininterrompudament pel desert, Mario?
Bé, interrompudament.
Teníem que vigilar molt...
De fet, hi havia unes balisses,
que són uns punts de control
on tu tens d'anar confirmant que has passat per aquell lloc de pas,
que eren opcionals i d'altres que eren obligatoris.
I nosaltres vam començar molt forts,
perquè el caiac no era el nostre fort,
però sabíem que la cursa a peu la portaríem millor.
I vam començar a fer totes les balisses opcionals
i tu trobaves aigua.
Érem autosuficients, excepte amb l'aigua.
L'aigua anàvem trobant...
Sabíem on, havíem punts de pous, no?
Els punts, sí.
Ells ja ens facilitaven l'aigua, diguéssim.
Però només les balisses, que eren obligatòries,
els opcionals, no en teníem.
I el dia va començar a les sis del matí,
va començar la cursa,
i bé, sabíem...
El sol encara no era gaire fort
i el primer punt de control vam dir
«Ostri, vinga, va, que encara anem bé,
intentarem anar forts,
no cal que carreguem molta aigua,
passem una opcional i arribem a la següent obligatòria».
Total, que el sol va començar a caure fort,
ens va començar a quedar sense aigua,
vam passar a la balissa opcional
i a mi, personalment, se'm va acabar l'aigua
i vam tenir sort que la noia que portàvem
és...
Bueno, li costa molt menjar i beure...
No no té tanta necessitat, no?
Sí, i bueno, mira, doncs...
Vau poder convertir.
Ens vam començar a cronometrar el temps de beure,
cada 10 minuts vam fer un glob,
i vam poder arribar fins al següent punt.
I què feu mentre aneu caminant pel desert?
En què penseu?
Bueno, caminant, corrents,
fèiem una mica de tot.
De fet, és tan llarg que et dóna temps de fer de tot, no?
Hi ha estones que vas sol,
hi ha estones que coincideixes amb un equip,
hi ha estones que veus un equip de lluny
i dius, vinga, a la casa, a veure quan triguem a agafar-lo.
Hi ha estones que et dediques a pensar...
Aquest trajecte era només sorra, sorra, sorra i sorra?
Ni una palmereta, ni un poblet, petitet, res?
No, i de fet, hi havia gent que havia fet la Marató de Sables,
que és una altra competició que es fa...
Sí, aquella és brutal, ja.
Sí, però el desert és diferent, és...
Bueno, la part negativa del Marató de Sables
és que es fa més a l'estiu,
llavors els dies són més llars,
que la calor és més notable,
però per nosaltres el dia era més curt
però les dunes són molt més altes
en el desert dels Emirats Àrabs
que en el Sàhara.
Les dunes eren de 200 metres
i això era una dificultat.
200 metres, les dunes, muntanyes, realment.
I, escolta, vau haver de fer bivac també per dormir al desert.
I què tal la nit del desert?
Tothom diu que és molt especial, no?
És increïble, hi ha un silenci
i les estels sembla que et cauen a sobre.
Bueno, a veure unes quantes estels fugaces.
Jo no sé si veuríeu molt,
jo m'imagino que caueu allà a dormir
i descansar una mica
perquè no descansàveu gaire tampoc.
No, no vam parar, no vam parar.
De fet, a la nit vam parar
entre les dues i dos quarts de quatre
amb un control
perquè, bé, feia molta calor
i la organització t'obligava a parar
sis hores a aquestes trenta.
Tenies que fer-les aturat
en un dels punts de control
i vam decidir anar acumulant temps
durant el migdia
perquè era quan la calor es feia més present.
I a la nit vam aprofitar
per anar a avançar al màxim,
tot i que va haver un moment
que les forces començaven a minvar
i vam parar.
És que clar, estàveu pràcticament
el penúltim dia de Raid
perquè després, el dimecres,
jo veig, activitats de cables i bicicleta.
Sí, van començar...
De fet, la classificació,
tot i que eren dies tan llargs,
els dos primers classificats,
l'últim dia,
tenia una diferència d'un minut
i entre el tercer i el quart
hi havia tres segons.
Vull dir que l'últim dia
va ser molt decisiu.
Clar.
I per nosaltres també
perquè vigiles una mica més els equips.
Hi havia una pujada de...
Iniciàvem el dia a les 7 del matí
amb 12 quilòmetres
d'un port de muntanya
d'un desnivell de 900 metres
i va ser una pujada
doncs anar vigilant una miqueta
tots els equips uns als altres.
Vam arribar a dalt,
vam deixar les bicicletes
i vam fer un trekking
on incluïa tres ràpels
i una petita...
Ràpels de quants metres podrien ser?
Hi havia un que era d'uns 100 metres
i els dos altres
eren potser una miqueta més curts
d'uns 40, 50...
Ha dit 100, eh?
Sí, sí.
Ha dit 100 metres, eh?
No, 100 metres.
Sí, sí, sí.
I a més era molt especial
perquè és una muntanya
que trobes enmig del desert
que no saps què fa allí
perquè és tot molt planer, molt planer
i en sec una muntanya
de 1.200 metres que surt planer.
Però qui l'ha posat aquí, no?
Sí, sí.
Sembla que estigui allí col·locada.
Escolta una cosa, Màri,
a banda del tema de l'aigua
que és prou important
i el vau poder solucionar,
algun entrebanc,
alguna dificultat en particular
o en general?
Vull dir, l'organització
i tot plegat permet
que tu puguis concentrar-te
en el que és la prova esportiva.
Bueno, sí, en principi
aquest va ser el problema més gran
el de l'aigua.
L'organització, perfecta
perquè és un ràpid
que té molts recursos econòmics
precisament per això, no?
Perquè volen fer una bona promoció.
hi havia moltes televisions,
hi havia...
Bueno, l'organització va ser perfecta
i la nostra organització
personalment de l'equip
també no es van quedar
a curs de menjar mai
i ho van portar tot,
força bé,
excepte aquest problema de l'aigua
que va ser una relliscada
que, bueno,
ens podia haver costat la cursa.
Però ja ho sabeu
per una altra vegada
i la sort ja...
I ja heu comprovat
que l'equip esteu ben equilibrat
en quant a consum d'energia.
L'organització és tan bona
que van acabar amb una festa.
Clar, jo...
A veure,
l'imaginari popular
pensa que una festa
a los Emiratos Árabes
ha de ser una cosa extraordinària.
Ho és?
Si més no la que vau anar vosaltres,
perquè potser...
Bé, la festa va ser entre els corredors...
És a dir,
res de...
De les mil i una notxes
ni res d'això, no?
No, res d'això, res d'això.
No, no, no.
Quina impressió et va causar,
vaja,
anar a Abu Dhabi i la ciutat,
jo m'imagino que molt no la vau visitar,
però ni que fos els trajectes de l'aeroport,
al centre de la cursa...
Quina sensació et va donar?
Bé, va ser...
Vam arribar a Dubai
i vam agafar un taxi,
vam coincidir amb un equip suec
i amb un equip francès
i vam compartir taxi
i ens va creuar el taxi
per dintre de la ciutat
mateixa a Dubai
i és impressionant.
No he estat mai als Estats Units
ni sabia que era un rascacel
d'aquestes dimensions
i allí mateix a Dubai
està l'edifici més alt del món
i vam passar pel costat
i, bueno, és bastant impactant.
Molta ostentació,
tal com ho pensem des d'aquí, no?
Sí.
Que han de viure.
No hem dit una cosa
que és molt important,
quin paper van fer.
Han quedat molt bé
perquè l'han acabat
i això ja és un triomf,
però Déu-n'hi-do,
dins de la classificació
recordem que és una prova
que té premis en metàl·lic
sense anar més lluny.
El primer premi
és de 40.000 euros,
poca broma.
Vosaltres vau aconseguir
premi en metàl·lic.
No cal dir quan,
però vau ser
dels que vau aconseguir.
Per tant,
no van quedar els últims.
No, els últims no,
però bé,
tampoc van fer un paper.
Però vau acabar,
i això és molt important
en la prova de llestes.
Sí, era un dels objectius principals,
acabar d'arribar al final
i fer-ho tot com calia.
Contents, satisfets,
clar que sí.
Sí, molt bé.
Cansats i contents
i consolidats com a equip?
Sí, de temps...
El que passa és que això
és molt relatiu
perquè en aquest món
d'aquestes proves
es va canviant molt,
però vaja,
heu estat a gust els quatre.
Sí, hem estat a gust.
De fet,
vam tenir un petit problema
perquè la noia
que corre habitualment
a l'equip,
per motius professionals,
no va poder venir
a córrer aquesta cursa.
I bé,
la noia que va cobrir
la seva vacant
era especialista
en curses de llarga distància,
però el tema del callac
i la bicicleta no la portava tan bé
i va patir més del compte.
Ens van tenir
que anar compensant
les seves forces
entre els altres,
ajudant-nos una mica,
però bé,
després,
en el moment de córrer
ho va fer molt bé.
Quanta temps
vau esmarxar
en preparar
aquest rai,
d'aquesta prova?
Bé,
el problema de la noia
va ser important
i fins a l'última hora
no vam poder saber
si podríem anar-hi o no,
però correm habitualment
durant tot l'any
i més o menys
ens hem entrenat
totes les curses
que vas fent
durant l'any
t'adonen uns entrenaments
i no vam tenir
un entrenament específic
per aquesta,
principalment
perquè les condicions
que es donen
en aquella cursa
són difícils
de simular-les aquí.
Però ara us heu posat
el llistó molt alt
perquè, clar,
raiets n'hi ha molts
aquí al nostre país,
n'hi ha uns quants
que molts dels que després
van a participar
a raiets com aquests
doncs els utilitzen
una miqueta
com a entrenament.
Us heu posat
el llistó molt alt?
Bueno, no,
sempre es pot millorar
i si no...
Dicen quan a dir
home, no, no,
los he mirat
los árabes
i aquest que és
el més internacional
del món
amb una duresa
a les proves,
n'hi han de més durs
encara?
Bueno, sí,
n'hi han de més...
Aquest tenia una
particularitat
que era
tenir un descans
cada dia,
vull dir,
cada dia competíem
potser 10 o 12 hores
i hi havia dies
que eren dos dies seguits
però quan acabaves
el sector
tenies un temps
de descans.
N'hi ha altres tipus
de rides
que són sense descans
que es diuen
els non-stop.
Personalment
aquests els pateixes
molt més
perquè
el no dormir,
passar-te quatre dies
sense dormir
hi ha gent
que li afecta moltíssim.
Hem arribat
a veure moments
al quart dia
de gent
que no sapé
on t'estava.
I nervis
desorientació.
Sí, sí, sí.
Ni ganes de dormir
que s'acabés.
Si veiessin
l'expressió
de Mario Ortiz
veurien
que ni dormir
ni la falta d'aigua
que ha estat
una experiència
realment extraordinària
perquè
cada cop
que parla
d'aquesta aventura
és que li riu
tota la cara
no m'estranya.
Mario Ortiz
moltíssimes gràcies
i enhorabona
a tu i als teus companys
sens dubte
i esperem que continueu
participant
d'aquest tipus de proves
i que vingueu a explicar-ho
sisplau.
Sí, gràcies per convidar-nos
sempre que ens convideu.
Ha estat un plaer
de veritat.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Mig minut, la una del migdia,
moment per repassar
l'actualitat nacional
i internacional
de tornada
a continuar
el matí
de Tarragona Ràdio
i si no va xerrada
Josep Sunyem
penso que ja té enllestida
tota l'oferta
del cap de setmana
a Tarragona
i a alguna altra localitat
propera.
Gràcies.