Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
13 de maig avui.
Tu saps?
Martes i 13.
No, no, no, no siguis tan laic.
La setmana passada vas parlar de la verge de l'Orda.
Sí, sí.
Ja m'heu après, no és l'Orde, és l'Orda.
I per què vas parlar? Perquè sí?
Perquè tocava.
Perquè tocava.
Tocava, tocava.
No, era la mare de Déu de l'Orda.
No, era la mare de Déu de l'Orda.
No teníem això pendent des del febrer.
D'acord.
Doncs avui és 13 de maig.
I com deia la cançoneta el 13 de maig,
la Virgen María bajo de los cielos por obra divina.
Què vol dir?
Que és la verge de Fàtima.
Que tal dia com avui, un 13 de maig del 1917,
es va aparèixer per sis vegades a Fàtima, a Portugal,
els pastors, Lúcia, Francesc i Jacinta.
Doncs haurem de felicitar a totes les Fàtimes.
A totes les Fàtimes, sí.
Perquè més enllà no hi anirem.
Però deixa'm reproduir-te una frase molt bona.
També es va aparèixer als pastorets.
Als pastorets.
Hi ha una cosa, aviam,
qui tingui ganes allò de mirar la història,
és curiós, perquè hi ha una cosa que,
després t'ho ensenyaré i els oients hi tenen ganes,
vas a buscar i, clar, em pots imaginar
hi ha moltíssimes planes web
que, lògicament, parlen d'aquests fets,
com d'altres, són aquesta vida,
i mires i veus una cara de ganeta
que tenen aquelles criatures.
Mira, ara t'ho busca i t'ho ensenyaré.
Una cara de gana,
tres pastorets, tres criatures allò mal vestides,
amb cares formulenques.
No anem bé.
Jo aquesta canelleta penso que se'ls apareix
la Mare de Déu o el que sigui
i no sé què pensarien.
En fi, jo com que veig que no has volgut parlar
de la Verge de Fàtima,
però que quedi clar que no fem distincions
i si la setmana passada dedicàvem
l'espai a la Verge de Lourde,
doncs com a mínim una referència.
Perquè la proposta teva d'avui és musical.
Sí.
I molt original.
Avui parlem de música,
aprofitant,
ja que parles de Mare de Déus,
tindrem un fil conductor
que és una tonada d'una peça
dedicada a tota la representació
de la Mare de Déu,
la Mare de Déu en aquest cas assumpta
del mes d'agost,
però l'hem utilitzat com a fil conductor
per veure com una tonada tradicional
de certa antiguitat es pot anar modulant
en diferents estils i instrumentacions.
I això ho hem fet,
perquè els oients us diuen
que ens tindran aquí 20 minuts
posant la mateixa peça.
Sí, amb la gralla.
No, o amb altres versions.
El que hem fet és aprofitar
un CD que no havíem comentat,
que és un CD que barreja
les músiques electròniques
i els instruments autòctons tradicionals,
en aquest cas els timbals i les grelles,
que és d'un grup que es diu Cibernets
de Vilafranca del Penedès,
que té la seva base a Vilafranca,
i veurem com les noves tecnologies
no estan renyides amb els instruments
de canya o de fusta.
Llavors anirem combinant
aquest fil conductor de la Mare de Déu,
de la moixeranga dedicada a la Mare de Déu,
la moixeranga del GMSI,
que sona molt, molt ancestral
amb la seva versió original.
Aquesta és l'ancestral,
com si diguéssim,
la més original.
Sí, una de les més ancestrals.
Però és una tonada molt coneguda.
vull dir que...
Aquesta diguem-ne és la bàsica.
Sí, una de les bàsiques.
La bàsica, i a partir d'aquí, doncs hi ha...
Sí, és una peça de molta tonada,
i és un dels emblemes, podíem dir,
de les tonades així més simbòliques
del País Valencià.
I o sigui, hi ha dos.
Una, la de les falleres,
que és una mica així la més...
i quan ploren,
i després hi ha aquesta,
que és la més nacionalista.
Les falleres, quan ploren.
És que hi ha una falla...
La innovalència, no l'hem posat mai aquí.
Un dia posarem la innovalència.
No hem parlat mai de falles?
Sí, alguna referència hem fet.
Si hem parlat de les falles, les figures.
Això sí, fins i tot van parlar de les falles
que hi havia a Tarragona,
que van fer els ferroviaris.
Sí, que vols que parlem de les falleres?
Però de les falleres, allò com a cosa...
Perquè a mi m'han explicat, escolta,
que amb els vestits i uns dinerals
i unes coses m'han explicat...
Un dia parlarem del món inter de les falleres.
Bé, en aquest cas,
la moixeranga utilitza un instrument,
dos instruments molt autòctons,
que són la dolçaina,
que és equivalent a la gralla,
en aquest cas el País Valencià,
i el timbal.
I se n'anem cap a aquesta versió dels cibernets,
que no és d'aquesta tornada,
però veuran com amb temes de repertori actual
es pot versionar temes antics
barrejant aquestes músiques electròniques
i les músiques, podríem dir,
més autòctones, no?
En aquest cas,
no és una moixeranga dedicada a la Mare de Déu,
sinó que és una versió del toc
que toquen les gralles
quan entren a plaça
abans de fer una exhibició castellera.
I es diu, no entrada a la plaça,
no que es diu aterratge a la plaça.
Doncs vinga, aterratge.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Digue'm es no, però a mi com que l'altre em costava anar païnt-la quan portava una estona.
Aquesta se'm fa com a més portable, no sé.
Bé, és una versió moderna.
No trio, però senzillament aquesta és de bona escoltar.
Totes les que anirem escoltant avui barregen diferents instruments ancestrals.
A veure què fan ara.
A darrere tenim guitarres elèmptiques, samples, sintetitzadors...
Allò arrossegant un grup electrògen i tirant d'elements d'aquests quan entrin a plaça.
Hi ha efectes de naus espacials, hi ha moltes coses, bases, mescles, masteritzacions, molta història.
Això ho anirem sentint perquè vegin com es pot fer aquestes combinacions
sense perdre de vista quin és el punt del conductor, no?
Les versions han existit tota la vida, no cal arribar a la música electrònica.
Hi ha un mestre de la música, en aquest cas de Cobla.
I canten també.
És fantàstic això, no?
Té de tot, en una cançó sola, tot ho posen.
Podríem estar escoltant tot el cine, però...
Ja, ja.
Però a veure, què explicaves?
Això no ve d'ara, no?
No ve d'ara.
Els mestres, diguéssim, podrien dir de Cobla, els directors de Cobla,
els Cobla s'han de tenir present que s'organitzen com a tal al tombant del segle...
Bé, a finals del segle XIX ja estan perfectament funcionant en tot el territori,
però és a la segona meitat d'aquell segle XIX quan la Cobla es pot definir amb els instruments
que podíem dir actuals, no?
La Cobla que no només servia per tocar sardanes, sinó servia per fer de banda de música, en definitiva, no?
Abans venia de formacions molt més primitives, basades sobretot en el que en diem la Cobla de tres quartans,
que són el sac de jamecs, el flaviol i el tamburi, que són els instruments base.
A partir d'aquí, doncs hi ha tota una sèrie de reformes que es van amplificant en aquesta Cobla, no?
Fins a la formació actual.
Hi ha un mestre de la Cobla, no?
I de la dansa en general, un mestre de tonades, no?
Generals relacionades amb el país, que va ser en Joaquim Serra,
un joaquim Serra, doncs va fer moltes versions de moltes festes populars.
I entre altres, hi ha una versió d'aquella música feta per Dulcain,
és a dir, per Gralla, podríem dir, ja passada a Cobla, no?
Que ja sona versionada, estem pensant que les Cobles, per tant, ja tenen més de 150 anys
i que en aquest cas aquest personatge no és, aquesta versió no és de fa 150 anys i molt menys,
però que sí que ja fa uns centenars d'anys que segurament funciona aquesta versió de la Moixaranga en versió Cobla.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
s'hi afegeix en aquesta versió
a banda de les
diguéssim, podríem dir,
dels instruments que encara toquen
amb canya, ja s'incorpora també
el metall, però ja sona d'una manera
com més orquestrada, podríem dir.
Doncs això seria
una de les primeres
que va començar a fer versions de tonades
antigues, a part d'instruments, podem dir
ja avui en dia tradicionals, però en el seu moment
doncs molt moderns
també i molt revolucionaris.
En aquest cas, la Moixeranga té un to
religiós, perquè
la Moixeranga al Jamesi està dedicada
a l'adormició que no mor de la Mare de Déu
i
de fet les versions de temes
religiosos han existit històricament
també. I ara recordo
la companyia elèctrica d'arma
va fer una obra del llibre vermell
de Montserrat, extraordinària.
Després posarem una versió de la d'arma també.
En tot cas, els cibernets
s'han atrevit, igual que en Serra es va
atrevir amb aquesta música
dedicada
a la Mare de Déu
a versionar un toc
d'ofertori. Els tocs d'ofertori són aquestes tonades
que són en el moment de l'oferta
de l'ofertori dins de l'església.
I doncs
es veu que realment
els efectes electrònics
i els sintetitzadors i samples
tenen
molt bona predisposició
amb aquests temes religiosos
també, no?
Redactoc d'ofertori.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
En aquest cas, un toc tradicionalment religiós, però adaptat al món més de l'ofici religiós.
És una tonada tradicional anterior a la Guerra Civil que tocaven uns gallers que es deien els gonsers.
I els van popularitzar, aquests tocs, vull dir, de manera que hi ha moltes partitures circulant pel país d'aquest toc.
Evidentment, no conec encara que s'hagi tocat aquest retoc d'ofertó i inversió cibernètica en un ofici.
A veure, dona-li temps als after hours i tot això, que no acabin posant, perquè això de relaxament està molt bé.
Sí, ja arribarem, ja arribarem.
Ja arribarem al xiló, també?
Tu has dit, sí, sí, espero, si no ho vull, proper dia.
Has parlat de la dharma. La dharma són uns especialistes en les versions, no?
I com no, doncs ja estem aquí en una època molt més moderna,
on els elements tradicionals es barregen pràcticament, podríem dir, amb el rock, o com a mínim amb el folk rock.
La dharma versionava aquest tema també religiós, aquest tema de la buxaranga d'aquesta manera.
És so tradicional d'arma, s'identifica d'arma.
Sí, però aquesta tonada, que segurament molta gent ha escantit en versió d'arma,
doncs correspon a una peça molt més antiga, que és aquesta buxaranga, no?,
que té tot un valor, no?, afegit.
Penso que la dharma ha sigut un dels grans grups que va començar aquesta línia
de popularitzar versions de temes ancestrals.
Jo penso que és la primera formació, podíem dir, catalana, que va fer un saló endavant
i, de fet, encara avui en dia són reconeguts en festivals internacionals de manera molt notable.
Amb aquest so d'arma que dius tu.
És que aquest so d'arma, aquest tipus de peces de música tradicional,
ja no parlo de les músiques de festes i de rebelles i d'altres tipus,
el so d'arma és so majestuós quan tracten, sobretot, peces tradicionals religioses.
Li donen la majestucitat que necessita.
Sí, sí, el que passa és que moltes vegades la gent no sap ni que són religioses les peces.
No, clar.
És curiós, no?, vull dir que és una de les coses que s'ha de tenir, penso, ben present, no?
Bé, amb les nostres versions cibernètiques, doncs hi ha coses que fins i tot van més enllà
i s'atreveixen a fusionar el que podíem dir l'arc mediterrani en quant a la gralla,
en quant a la dolçaina, de manera que no només ens quedem amb aquests sons de la banda,
podríem dir, del nord, de la banda occidental, sinó que també hi ha tota una presència
de continguts que ens arriben de la zona del Magrib, no?
Cibernets té un tema que es diu kif-kif, que té la gosadia de fer això,
de posar també en solfa sons cibernètics d'origen musulmà.
i els pobles diran!
El-hut-u-l-hut-u-l-hamb?
Kif-kif?
Kif-kif?
Fins demà!
Fins demà!
Però escolta, està tot molt ben lligadet, eh?
Sí, sí, sí. Ja és l'agosadia aquesta, no?
De barrejar, en principi, un instrument
que nosaltres, bueno, aquest mateix toc de reofertóric
que escoltava. Home, barrejar un instrument
i barrejar, diguem-ne, cultures, no?
Sí.
A la fi estem parlant de peces religioses,
algunes d'elles...
En aquest cas, no.
En aquest cas, és una suma de coses.
És una suma de coses.
El punt de partida no és un religiós, eh?
Però el que sí que és cert és que
en tot el mar, en tot l'art mediterrani,
aquí només coneixen formacions de graies,
dels països catalans, podríem dir,
o de la resta de l'Estat,
però que els instruments d'inxa
toquen fins i tot en el carrer
amb una àmplia zona de tot el Mediterrani
i fins i tot, per exemple,
en països tan allunyats
com poden ser el Nepal.
En Nepal hi ha formacions
per acompanyar de carrer a mitja
i que són els nostres cosins llunyans
de la gralla, podríem dir,
o de la Dolçanya, no?
En tot cas, seria una de les...
Però clar, fixa't-hi que ara parlem moltes vegades,
parlem de formacions que fan aquest treball,
a mi em sembla magnífic,
però agafem des de Maria del Mar Bonet
Miquel Gil,
fa 30 anys que estan treballant
amb músics del Magrib,
fa 30 anys que estan treballant
amb sons que venen fins i tot
de Llatinoamèrica
i que aquesta fusió,
que ara sembla que hem descobert
tots la sopa d'all,
hi ha músics veterans d'aquest país,
que fa 3 dècades que hi treballen, no?
Entre els músics veterans
hi ha un valencià que es diu
Chimo Tebar.
Chimo Tebar
és un músic de jazz, no?
I també s'ha atrevit a versionar
tonades tradicionals
com aquesta que està servint de fil conductor, no?
Doncs escoltem-ho.
Chimo Tebar
Fins demà!
Fins demà!
Sí, perquè el jazz el que fa és utilitzar el que seria la melodia original, però absolutament llegint-la en un llenguatge diferent.
D'entrada, en aquest cas, com és jazz rock, també canvia molt el sentit de la percepció de l'absència d'un instrument de vent, d'inxa,
que ens està sonant pràcticament en tot el tema instrumental, però no de vent, sinó que s'hi barreja en altres instruments, evidentment molt de piano,
sintetitzadors, però vull dir que sona d'una altra manera absoluta.
És a dir, en aquest cas, el jazz el que sí que fa és arribar a trencar, i més aquest jazz, que podríem dir que és un jazz molt contemporani,
el del Ximotevar, que titula La Moixaranga, però que és una versió absolutament d'inspiració en què apareixen alguns segments,
en algun moment tenen alguns fragments, doncs que ens poden recordar.
Sí, perdona, Jordi, molt clara la partitura de La Moixaranga, perquè si no, no identifiques que sigui aquest tipus de música.
Però és evident que també és un treball molt més avançat que també s'ha produït, i això és molt...
En aquest cas, si ho veieu ara, si entra...
Encara em penso que ens vols proposar chill-out. No són hores, eh?
perquè ens està entrant una mena de relaxament.
Ara, s'ha de veure?
Sí, sí, s'ha de tenir els compassos perfectament.
De una manera molt suau.
Molt bé, molt bé.
Però, bueno, sí que és cert que costa més de trobar-la, evidentment, no?
Però bé, com a tot a més els cibernets...
A mi hi ha peces d'aquí que has posat ara...
Escolta, fem un canvi en els plans, fem un canvi en els plans, i en aquest cas, ja que ens atrevíem,
jo penso que podem acabar...
Sempre hi podem tornar en un altre programa.
Sí, sí, podem acabar amb una versió de la Moixaranga, però perquè no ens adormim,
amb una versió dels que seria més contundents,
que seria l'última que teníem preparada del disc de la Moixaranga,
que és la versió tecno, ja directament, no?
Ja més agosada, encara, sí?
Bueno, no sé si és més agosada, però és, en tot cas, la més moderna.
Aquí al mig, evidentment, podria haver-hi molt coetàniament el tema del chill-out,
però que sí que seria una versió molt més contundent,
que seria purament, en aquest cas, la que passaria per jugar amb una disc,
amb una versió...
Trobaríem alguna punk?
Jo no la tinc, però segurament sí.
Doncs començarem a buscar-la, perquè segur que alguna cosa trobaríem.
Jordi Bertran, moltíssimes gràcies, com sempre, hem après moltíssim,
i sobretot, escolta, hem relaxat una mica les oïdes, que ja va bé.
Ja, doncs l'últim tema de la Moixaranga del GMSI,
dedicat també a la Mare Déu, però en versió tecno, en aquest cas.
Fins per al proper dimarts.
Fins per al proper dimarts.
Fins per al proper dimarts.
Fins per al proper dimarts.
Fins per al proper dimarts.
Fins per al proper dimarts.