El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcabisbat a Tarragona.
Cordials salutacions, amics i amigues uïdors.
Benvinguts al campanar.
Benvinguts a l'edició corresponent el diumenge 26è del temps ordinari o de durant l'any.
Avui el calendari marca el dia 28 de setembre, entrada ja a la tardor.
Com sempre, els saludem en Santi Grimau, el control tècnic,
i en Didac Bertran i la que els parla Montse Sabater, el micròfon.
Bon dia a tothom.
Aquest diumenge tindran lloc dos actes molt importants.
Aquest matí, a Cabra del Camp, hi haurà la tretzena trobada de cossos de portants del Sant Crist,
en la qual s'aplegaran la major part dels portants o cristers de tota Catalunya.
La trobada i l'Eucaristia estarà presidida pel senyor Arquebisba.
El senyor Arquebisba també presidirà aquesta tarda, a partir de les 6 i al seminari pontifici de Tarragona,
el jubileu dels catequistes.
Després, a la Catedral de Tarragona, i a les 7 de la tarda, hi haurà la missa jubilar
i la celebració diocesana d'enviament dels catequistes.
Els quatre béns
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells, Arquebisba Metropolità de Tarragona i Primat.
Déu vos guard!
Com cada any, celebrem la jornada festiva anual dels portants del Sant Crist de tot Catalunya.
Aquesta vegada, a la nostra estimada vila de Cabra del Camp, al matí del 28 de setembre,
tan lligada a la devoció del Sant Crist.
Situada en un entorn natural privilegiat, serà un escenari preciós
que ens ha d'ajudar a viure amb intensitat moments de recolliment,
d'interiorització, de pregària, de comunió,
i també, per què no, de celebració i de festa, de goig i de germanor.
La nostra trobada és doblement festiva,
per un cantó pel seu caràcter de retrobrament i de celebració
d'aquells que comparteixen una mateixa afecció i sentiment cap al Sant Crist.
Per un altre, perquè aquest esdeveniment té lloc dins del nostre anjubilar
dedicat a la memòria del 1750è aniversari
del martiri dels sants màrtirs fructuós bisbe de Tàrraco
i dels seus diàques auguri i eulogi.
Un any jubilar sempre és un any de joia,
perquè és un any de gràcia del Senyor.
Els nostres màrtirs també eren portadors de Crist.
Van ser els seus testimonis,
que això vol dir la paraula màrtir en aquell moment.
Avui, en aquest any jubilar,
ens toca a nosaltres ser testimonis del Crist enmig del món,
tal com ens recorda el lema
escollit per la celebració jubilar.
Testimonis, avui, som nosaltres.
Els que sou portants de les velles imatges del Sant Crist
a les diverses poblacions de Catalunya,
bé en processó, bé en via crucis,
no ho feu com aquell qui, amb un posat tot seriós i trist,
recorda algunes s'estimat que s'han anat per sempre.
Pot ser el mateix caràcter de les processons de la Setmana Santa
ens inclina a viure-ho d'aquesta manera,
però recordeu sempre que els cristians no anuncien pas un amor,
sinó un que viu eternament.
I a vosaltres, portants, i a tots els cristians de la nostra terra,
voldria recordar-vos, d'una banda,
que ens cal fixar l'esguard en el Crist que pateix,
però sense perdre de vista
que Crist es lliure a la passió per amor a nosaltres.
El misteri del Calvari ens convida a mirar Jesús mort,
clavat en creu,
però sempre amb la llum de la Pasqua,
perquè el divendres Sant no té sentit sense el diumenge de Pasqua,
així com el Via Crucis no té sentit si no és també Via Lutxis,
si no està il·luminat amb la llum de la ressurrecció de Jesucrist.
D'altra banda, la Pasqua és la nostra gran festa,
la que fa que el cristià pugui dir i viure en festa.
Per tant, tots hem de ser portadors del Crist, Cristòfors.
Tots som portants de la nostra creu de cada dia.
És la vocació a la qual ens empeny el nostre baptisme.
Així doncs, portants, familiars i amics i fidels de tot arreu,
sigueu portadors del Crist, on se bulla que us trobeu,
i que la vostra vida sigui sempre festa de vida,
de pau, de llum i d'amor.
Adéu-siau.
I què ens porta el full dominical d'avui?
A les seccions habituals de la primera i segona pàgines,
els quatre vents, les lectures del diumenge i la litúrgia de la setmana,
s'afegeixen a la tercera l'article de Josep Sabater,
Crisi de Valors, dintre la secció més enllà de la notícia.
També un comentari de mossèn Josep Arquer sobre l'Evangeli d'avui
i una nota històrica sobre el Santuari de la Mare Déu de Misericòrdia de Reus,
que enceta la nova secció sobre el nostre patrimoni artístic.
Finalment, a la quarta, les habituals seccions,
dit i fet, convocatòria i notes de l'any jubilar,
així com un anunci d'un interessant curs de teologia paulina
que organitza l'Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós.
I després d'això, podríem escoltar l'Evangeli d'avui
en la sanificació preparada per l'Associació Bíblica de Catalunya.
Què us en sembla?
Un home tenia dos fills.
Va anar a trobar el primer i li va dir
Fill, vés avui a treballar a la vinya.
Ell li va respondre
No hi vull anar.
Però després se'n penedir i va anar-hi.
Aquell home n'ha a trobar el segon i li digué el mateix.
Ell va respondre
De seguida, senyor.
Però no hi va anar.
Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?
Li responen
El primer
Jesús els diu
Us asseguro que els publicans i les prostitutes
us passen al davant en el camí cap al regne de Déu.
Perquè vingués Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol.
Però no el vau creure.
Els publicans i les prostitutes
Sí que el van creure.
En canvi, vosaltres
Ni després de veure això
No us heu penedit ni l'heu cregut.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí
Bon dia, amics.
El dia 28 de setembre
Ens trobem el diumenge 26
dels anomenats durant l'any.
El senyor vol que tothom es converteixi i se salvi.
El que importa és el present.
I del present el que compta és anar ben encaminat, o sigui, pels camins del Senyor.
Si deixem el camí bo, no encertarem la nostra meta.
N'anirem amb tots els recursos necessàries.
Convertirem en estèril la caminada anterior.
A canvi, si deixem el camí despistat
i tornem a la bona ruta
tornem a tenir la seguretat del Senyor.
El que Déu vol és la salvació de tots
Per això ens encaminen la seva veritat
i ens mostra els seus camins.
No oblidem que ens ha donat els seus dons
perquè els compartim
i així el portem sempre com a guia.
Serem feliços
si descobrim en l'experiència
els sentiments i vivències d'evangelització
que mostra Sant Pau
en aquesta lectura d'avui.
Parla de l'amor intranyable i compassiu de Crist.
No veieu com cap de la capacitat personal
t'ofrena només per amor a nosaltres.
Aquesta visió de comunió
és la que fa complet el goig de Pau.
Una comunió
que capta la veritat de tots els membres.
La necessitat de compartir amb tots els membres
la visió de presència de Déu
en els dons de tots els membres.
És important per a tots nosaltres,
per a tota l'Església,
arribar a tenir els mateixos sentiments
que tingués Jesucrist.
Aquesta és l'exhortació de Sant Pau.
Nosaltres,
quan captem el treball de la vinya
i l'alegria de compartir-lo
amb Déu Pare,
Fill i Esperit Sant,
gaudint l'amor entranyable del Crist,
entenem l'amor del Senyor que ens hi convida.
Ens diu que hi anem.
És evident que aquest treball
només s'experimenta si t'hi poses.
Les paraules sense els fets
no serveixen.
Serem feliços
si coneixem els ensenyaments
i els fets salvadors de Jesús
i els treballem en comunió.
Així,
construïm la casa sobre roca,
com ens diu Jesús,
al final del sermó de la muntanya.
Tothom qui escolta aquestes meves paraules
i les compleix
s'assembla a un home assenyat
que va construir la seva casa
sobre roca.
Avui hem contemplat el pare i amo de la vinya
tot demanant als seus dos fills
Fill,
vés avui a treballar a la vinya.
Un diu que sí
i no hi va.
L'altre diu no
i hi va.
Cap dels dos manté la paraula donada.
Certament,
el que diu sí
i es queda a casa
no pretén enganyar el seu pare.
Simplement serà cosa
de la mandra,
no solament de mandra de fer,
sinó també de reflexionar.
El seu lema
A mi,
què m'importa el que vaig dir ahir?
El del no
sí que li importa
el que havia dit el jorn anterior.
Li remou la consciència
aquella desatenció amb el seu pare.
Del dolor arrenca el coratge
per a rectificar.
Corregeix la paraula falsa
amb el fet cert.
Errare humanum est.
Sí, però més humà encara
i més d'acord
amb la veritat interior
gravada en nosaltres
és rectificar.
Malgrat que costi,
per què significa humiliar-se,
trepitjar la superbi i la vanitat?
Alguna vegada
haurem viscut moments així,
corregir una decisió precipitada,
un judici temerari,
una valoració injusta.
Després,
un sospir de lleugeriment.
Gràcies, senyor.
Qui tingui oïdes que escolti.
Un comentari
de mossèn Ricard Cabré.
Bons amics,
vull citar unes paraules
de Nicolas Sarkozy,
pronunciades a Roma
sobre la fe cristiana
i la relació amb França,
amb motiu de la presa
de possessió del càrrec tradicional
en el president francès
de canotja d'honor
de la Basílica de Sant Joan de l'Aterà.
Podem estar d'acord
o no
amb la manera de viure
i de fer política
del president francès,
però les seves paraules
són contundents
i, possiblement,
no trobaríem
la mateixa fermesa
en polítics d'altres països
amb ascendència cristiana.
La fe cristiana,
diu,
ha penetrat en profunditat
la societat francesa,
la seva cultura,
els seus paisatges,
la seva manera de viure,
la seva arquitectura,
la seva literatura.
Les arrels de França
són essencialment cristianes
i França
ha aportat
a l'expansió del cristianisme
una contribució excepcional.
La laïcitat
és certament
un fet
indefugible
en el nostre país,
però la laïcitat
no pot significar
la negació
del passat.
No té el poder
desvincular França
de les seves arrels.
He intentat fer-ho,
no ho hauria d'haver intentat.
Com Benet XVI,
considero
que una nació
que ignora
l'herència ètica,
espiritual i religiosa
de la seva història
comet un crim
contra la seva cultura,
contra aquesta barreja
d'història,
de patrimoni,
d'art
i de tradicions populars
que impregna tan profundament
la nostra manera
de viure
i de pensar.
Arrencar l'arrel
és perdre el significat,
és afablir el ciment
de la identitat nacional.
El fet espiritual
és la tendència natural
de tots els homes
a cercar
una transcendència.
El fet religiós
és una resposta
a aquesta aspiració espiritual.
Ara bé,
durant molt de temps,
la república laica
ha enfravolat
la importància
de l'aspiració espiritual.
Penso que aquesta situació
és perjudicial
per al nostre país.
Ben cert,
els que no creuen
han de ser protegits
contra tota forma
d'intolerància
i de proselitisme.
Però un home
que creu
és un home
que espera.
I l'interès
de la república
és que hi hagi
molts homes
i dones
que esperin.
Vull dir igualment
que la república
té interès
en que hi hagi
també una reflexió moral
inspirada
en les conviccions
religioses
perquè una moral
desproveïda
de lligams
en la transcendència
està més exposada
a les contingències
històriques
i finalment
a cercar allò
que resulta
més fàcil.
Per això desitjo
de tot cor
l'arribada
d'una laïcitat
positiva,
és a dir,
una laïcitat
que vetllant
per la llibertat
de pensar,
de creure
o de no creure,
no consideri
que les religions
són un perill
si només veiat
un avantatge.
Vull dir-vos,
en tant que
president de la república,
la importància
que concedeixo
al que feu
i al que sou.
La vostra contribució
a l'acció caritativa,
a la defensa
dels drets de l'home
i de la dignitat humana,
al diàleg interreligiós,
a la formació
de les intel·ligències
i dels cors,
a la reflexió
ètica i filosòfica
és molt gran.
Donant a França
i al món
el testimoniatge
d'una vida lliurada
al servei dels altres
i omplerta
per l'experiència
de Déu,
creeu esperança
i feu créixer
sentiments nobles.
França necessita
catòlics convençuts
que no tinguin por
d'afirmar el que són
i el que creuen.
França necessita
la vostra generositat,
el vostre coratge
i la vostra esperança.
Són fragments
del discurs
pronunciat
per s'acosir
a Roma.
Lamento
no poder oferir
el discurs sencer.
Amics,
fins un altre dia
si adeu plau.
Seguint amb la paràbola
del sí i del no,
saps que en aquesta escena
hi trobo a faltar
la presència
d'un tercer fill?
Què vols dir?
Trobo que hi falta
la figura del fill
abasat a les mitges tintes,
en el tarannà
del qual
ens resultaria
més fàcil
reconèixer-nos-hi
i demanar perdó,
tot avergonyits.
Ens alimentem
amb el permís
del senyor
i li voïm
respondre al pare
amb veu a pa i vegada.
Pot ser que sí,
pot ser que no.
I hi ha
qui diu
haver escoltat
el final.
El més probable
és que potser
qui ho sap.
Però l'actitud
dels seus companys
era ferma
i decidida.
A casa nostra
ben segur
que el mossèn
hauria de fer
el tarragó
per estar
i dir...
Tarragona missionera.
Una finestra
a la realitat missionera,
oberta
des de la delegació
diocesana
de missions
i cooperació
entre les esglésies.
A Déu vos guard.
La missió
és cosa d'amor,
ens diu el papa Benet,
en el seu missatge
del Dòmon 2008,
a celebrar
el dia 19 d'octubre
vinent
i ens diu...
És, doncs,
un deure urgent
per a tots
anunciar a Crist
i el seu missatge
salvífic.
Ai de mi,
si no anunciés
l'Evangeli,
ens diu Sant Pau,
a la seva carta
als Corintis.
El camí de Damasc
havia experimentat
i comprès
que la redempció
i la missió
són obra de Déu
i del seu amor.
L'amor de Crist
el portar
recorda
els camins
de l'imperi romà
com a pregoner,
apòstol
i mestre
de l'Evangeli,
del qual
a la carta
als Efesis
es declarava
ambaixador
encadenat.
La caritat divina
m'ho gué a pau
i ho expressava
als Corintis.
M'he fet tot
amb tots
per salvar-ne
alguns
costés
el que costés.
Veient l'experiència
de Sant Pau,
entenem que
l'activitat
missionera
és una resposta
a l'amor
amb el que Déu
ens estima.
El seu amor
ens salva
i ens empenya
la missió
a gentes
de cara en fora.
És l'energia
espiritual
capaç
de fer créixer
en la família humana
l'harmonia,
la justícia,
la comunió
entre les persones,
les races
i els pobles,
la qual
tots desitgen.
Així ens ho diu
el mateix Papa
a la seva carta
Déu és amor.
És Déu
qui és amor,
qui condueix
l'Església
vers les fronteres
de la humanitat,
qui crida
als evangelitzadors
a veure
de la primera
i originària font
que és Jesucrist,
del cor
traspassat
del qual
brolla
l'amor de Déu.
Solament
en aquesta font
es pot aconseguir
l'atenció,
la tendresa,
la compassió,
l'acollida,
la disponibilitat,
l'interès
pels problemes
de la gent
i aquelles altres
virtuts necessàries
als missatgers
de l'Evangeli
per a deixar-ho tot
i dedicar-se
completament
i incondicional
a escampar
pel món
el perfum
de la caritat
de Crist.
Fins aquí
a les paraules
del papa.
però
aboquem
que en la seva
visita
a Sidney,
el papa
reconeixia la importància
dels pobles
originaris,
parlar
del testimoniatge
dels que deixaren
la seva terra
per evangelitzar
i assegurar
que és important
el contemplar
com a models
els sants
i veats
impulsar
a valorar
les pròpies vides
i la dels altres,
el tenir cura
de l'ambient mitjà.
El baptisme
és la porta
d'entrada
a la santedat
i a la gràcia
de Déu.
Ressaltar
l'important
que és Crist
per a la vida pública
és recordar
dels que hi estaven
més necessitats,
especialment
els més pobres.
Deia
com la creació
de Déu
és única
i bona
i motivar
els joves
a preocupar-se
per la no-violència,
el desenvolupament
sostenible,
la justícia
i la pau.
Adéu-siau.
El passat 19 de setembre
Monsenyor
Ramiro Moliner,
nunci de la Santa Seu
a Albània,
va visitar
el senyor
Cabisbe
amb motiu
del quart aniversari
de la seva presa
de possessió
com a successor
de Sant Fructuós.
El nostre company
en Didac Bertran
li va fer una entrevista.
Escoltem-la.
tenim avui
ante nostres micrófonos
a un
ilustre
invitado.
Se trata
de Monsenyor
Ramiro Moliner
Inglés,
arzobispo titular
de Sarda,
que hasta
hace poco
ha sido
nuncio apostólico
en Etiopía
y ahora
ha sido
destinado
a
cubrir
esa misma
nunciatura,
pero en Albania.
Buenos días,
Monsenyor.
Buenos días.
Usted
es aragonés,
diplomático,
si me permite
un tópico,
un chiste fácil,
diríamos que esto
no casa
mucho,
¿no?
Bueno,
casa,
porque
es una realidad,
soy aragonés,
soy nacido
en un pueblecito
pequeño
de la provincia
de Teruel,
diócesis de Zaragoza
o arquidiócesis de Zaragoza,
se llama Castel Serás
y
estuve la
oportunidad
y el privilegio
de
ser invitado
a formar parte
del cuerpo diplomático
de la Santa Sede
y desde entonces
pues he tratado
de conjugar
los dos elementos.
Su periplo
diplomático
le ha llevado
pues
prácticamente
por todo el mundo.
ha trabajado
siempre
en países
de misión.
Empezó
por las antípodas,
¿verdad?
Empecé
exactamente
por un país
que está
en las antípodas
perfectamente.
Si se
orada
un agujero
en el globo
terráqueo
en Zaragoza
o en Tarragona
aparece
en la otra parte
aparece
Nueva Zelanda.
Nueva Zelanda
fue mi primer destino
y debo decir
que
como el primer amor
es lo que más
impacto
me ha producido
en mi experiencia
misionera
diplomática
hasta el presente.
Cada paso,
cada país
nuevo
ha sido también
evidentemente
una nueva experiencia
pero es el primer
ese primer impacto
es muy importante
en la vida.
Nueva Zelanda
Centroamérica
después Brasil
Uruguay
Sudán
Gran Bretaña
Papua Nueva Guinea
Guatemala
Etiopía
Albania
parece ser
que
Monseñor
usted
en las
loterías
de las
anunciaturas
siempre le tocan
las más difíciles
países
realmente
complicados.
Yo diría
las más difíciles
no,
todas son
complicadas
todos los países
tienen su
historia,
tienen su
problemática,
tienen sus
retos,
tienen sus
éxitos
y yo creo
que al final
de la experiencia
de uno
tiene que tomar
siempre los aspectos
positivos
de cada uno
de los países.
Hoy día
es cierto
que los retos
tal vez
se acentúen
más
por la sensibilidad
que existe
que está creciendo
incluso en países
así llamados
en vías de desarrollo
por el impacto
que produce
esta globalización
que llega
hasta todos
los rincones
del mundo
pero yo diría
que han sido
países
de los cuales
he aprendido
mucho
me han dado
mucho
más de lo que
he podido dar
y que constituyen
un acervo
muy importante
en la vida
de una persona.
Hoy día
se considera
el islam
como un factor
de desestabilización
en muchos
lugares.
Etiopía
creemos
que
está experimentando
un aumento
de los adeptos
a esta religión
y ahora
usted ha sido
destinado
a un país
mayoritariamente
musulmán
como Albania.
Etiopía
tiene una historia
que es única
y es que
el cristianismo
entra
en Etiopía
cuando entra
en Europa
a través
del edicto
de Milán
de Constantino
que se convierte
en religión
de Estado
prácticamente
el cristianismo
después de todas
las persecuciones
durante siglos
que tuvieron lugar
estamos aquí
en Tarragona
donde se ha vivido
con mucha intensidad
y se está viviendo
todavía
los ecos
de aquellos
martirios
de los grandes
fundadores
o plantadores
diríamos
de nuestra iglesia
del cristianismo
en Europa
en Etiopía
también
en el siglo
cuarto
es cuando comienza
el cristianismo
y por decreto
del emperador
se convierte
en religión
de Estado
y es el único
país
que se ha mantenido
cristiano
cristiano
hasta el presente
en toda el África
quiere decir
que aunque haya habido
momentos
de conflictos
entre el Islam
que avanzaba
el cristianismo
que se mantenía
sobre todo
en el plan alto
en las alturas
en el centro
de Etiopía
que son entre
2.000 y 3.000 metros
de altura
siempre ha habido
este fondo
de capacidad
de diálogo
y capacidad
de resolver
los problemas
y las situaciones
en forma pacífica
y esto se ha mantenido
hasta hoy día
el hecho también
de que Etiopía
haya sido
el único país
africano
que siempre
ha sido independiente
excepto
algún pequeño
momento
en los años 30
ha marcado
también
el talante
de los etíopes
sin duda alguna
el pueblo etíope
que es
el pueblo etiópico
es muy orgulloso
está muy orgulloso
de su historia
y esto lo repiten
con mucha frecuencia
somos
el único país
que no
ha sucumbido
a la colonización
yo diría
yo diría
que esto es un
ciertamente
un estímulo
que alimenta
ese orgullo nacional
pero al mismo tiempo
hay que reconocer
que esto produjo
en cierto sentido
un aislamiento
enorme
por el norte
porque
estaban aislados
del resto
del cristianismo
por la presencia
musulmana
por el sur
era desconocido
evidentemente
y por el oeste
estaba Sudán
que se había convertido
también en un país
musulmán
esto les ha mantenido
muy cerrados
en sí mismos
han tenido
poco influjo
poca influencia
exterior
y quizás
haya sido un factor
que ha contribuido
a no desarrollarse
al ritmo
que otros países
fueron desarrollando
es decir
que hemos llegado
o han llegado
al siglo XX
un poco
con estructuras
sociales
feudales
todavía
con una agricultura
muy atrasada
sin elementos
de progreso
de mecanización
y ahora
se están
dando cuenta
que tienen que dar
pasos muy acelerados
para ponerse
en marcha
al ritmo
del mundo
en el cual vivimos
estaríamos horas
hablando
con Monseñor
Ramiro Moliner
pero
el tiempo
es el dueño
señor
en las tareas
radiofónicas
una última pregunta
¿qué le diría
a todas estas personas
que
bueno
que están
viendo
la evolución
tanto religiosa
como
de cualquier índole
del mundo
en
en un aspecto
catastrofista
aquello de que
uy
no sé dónde iremos
a parar
pues yo les diría
que
partiendo
de nuestra fe
cristiana
no podemos
ni debemos
ni tenemos ningún derecho
a ser catastrofistas
ni a ser pesimistas
el Santo Padre
ya
Juan Pablo II
Pablo VI
y el actual
Papa
Benedicto XVI
han insistido
muchas veces
y es una insistencia
que nace
de una convicción
la cual
nace
de una fe
de que
la última palabra
la tiene
Dios
y la tiene
Jesucristo
la última palabra
no va a ser
de las fuerzas
del mal
sino que van a ser
de las fuerzas
del Espíritu Santo
y de aquellos
que se dejan guiar
por el Espíritu Santo
muchas gracias
monseñor
Ramiro Moliner
hasta ahora
nuncio apostólico
en Etiopía
y a partir de ahora
nuncio apostólico
en Albania
por cierto
usted es arzobispo
titular de Sarda
hace ya
muchos años
esto era una premonición
porque Sarda
está en Albania
pues
quien sabe
yo nunca sospeché
que
que iba
a ser nuncio
en Albania
cuando
escogí este nombre
a mí me pusieron
tres nombres
tres títulos
para elegir
cuando me hicieron
arzobispo
yo escogí Sarda
porque
me sonaba más
pero nunca pensé
que iba
a estar en un país
donde
esta sede
episcopal
estuvo viva
y tuvo lugar
al comienzo
de nuestra historia
del cristianismo
en Europa
muchas gracias
por su presencia
ante estos micrófonos
y por habernos
dedicado buena parte
de su precioso tiempo
a usted
muchas gracias
i això es tot
per avui
ens acomiadem
tot agraïnt
la seva atenció
fins al proper
diumenge
si Déu vol
amics i amigues
uïdors
feliç setmana
a tothom
o
un
aún
confirmed
qué
que
o
o
i
que
l
i
a
la
y
i
i
ou
i