Fins demà!
Ya me hablo en la bahía
Con el viento en libertad
Habaneras, desde el balcón
Aquesta maricana
Que n'és feta d'un xaquer
La canten els paletes
Quan no tenen res a fer
Mira a grapar
Vigila l'amo
I mentrestant
Vem un cigarro
Si l'amo ve
Fes-me un xiulet
I de seguida
I de seguida
Farem paret
Un senyor damunt d'un roc
Un senyor damunt d'un roc
Un senyor damunt d'un roc
Damunt d'un roc
Damunt d'un roc
La pobra bèstia
Va relliscar
Va caure a l'aigua
I es va ofegar
I es va ofegar
I el senyor deia
Per tot arreu
Qui no vol caure
Qui no vol caure
Que vagi a peu
Volem pa'n boli
Pa'n boli
Volem
Si no ens el donen
Si no ens en donen
No callarem.
Ai, Josefina, de cuixa fina,
mujer de mucho aparato,
que se come la sardina
i le da la culpa al gato.
Josefina, mujer taimada,
em portes ben esperat
perquè et menges l'arengada
i li dons la culpa al gat.
Mare de Déu del carme,
què us he fet jo?
M'han robat l'arengada
del senalló.
No te'n fillis de les dones,
perquè fan com els melons
que de fora semblen bones
però de dintre mai no ho són.
Doncs no es guanya per disgustos,
jo mateix em vaig casar
i els quatre dies justos
ja la dona em va deixar
que en aquest segle pervers
els trens que baixen i pugen
porten més dones que fugen
que viatjans de comerç.
rossinyol, bon rossinyol,
tu que cantes a l'aubada
no baixis a la ciutat
que hi ha una gent molt ingrata
que diu que estima els ocells
perquè són cor als regala
i en els que canten millor
els tancen dins d'una gàbia.
Diuen que els temps ja canvien
i tots els tramvies
van sense cavalls
però ara
set cops per setmana
de tant passar gana
fem molts de badalls.
Antes por una faceta
comies xuletes
en un restaurant
i ara
per quatre facetes
ni et dona mongetes
l'auxili social.
Adeu, bona nit
me'n vaig a sopar
Adeu, bona nit
Adeu, bona nit
i bon profit
Adeu, bona nit
me'n vaig a clavar
Adeu, bona nit
Adeu, bona nit
i fins demò
Doncs no ens anem a dormir
si no ja no és aixecat
no fa massa sobre
jo gairebé que he assistit
una mica a dormir també sembla.
Ha sigut un popurrí
d'habaneres
oferit per la trinca
baix el títol
Habaneres de la Costa
Cabap Roig
un dels primers grups
d'habaneres
avui ja inexistent
com a tal
canta
la popular habanera
en un rico platanà
d'habaner, en un rico platanà
d'habaner, en un rico platanà
que tiene la habana entera
allí junto a una bandera
en un rico platanà
que tiene la habana entera
allí junto a una bandera
en un rico platanà
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ora!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
di Jia!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Por Dios te imploro, rico tesoro, dilo por Dios, tu miral mata, linda mulata, mata de amor, ay sí.
Por Dios te imploro, rico tesoro, dilo, dilo por Dios, tu miral mata, linda mulata, mata de amor.
Por Dios te imploro, rico tesoro, dilo por Dios, tu miral mata, linda mulata, mata de amor, ay sí.
Por Dios te imploro, rico tesoro, dilo, dilo por Dios.
La gran cantant grega Nana Moscouri transporta la seva versión de la habanera, la golondrina.
¿A dónde irá veloz y fatigada la golondrina que de aquí se va?
O si en el viento se hallara extraviada buscando abrigo y no lo encontrará.
Junto a mi lecho le pondré su nido en donde pueda la estación pasar.
También yo estoy en la región perdida, cielo santo y sin poder volar.
Dejé también mi patria idolatrada, esa mansión que me miró nacer.
Mi vida es joven y errante y angustiada y ya no puedo a mi mansión volver.
Ave querida, amada peregrina, mi corazón al tuyo acercaré.
Voy a ir de un canto tierno golondrina, recordaré mi patria y lloraré.
Recordaré mi patria y lloraré.
Recordaré mi patria y lloraré.
De llibori xaloc canta vell pescador.
Veig pescador que se'n va anar a viure molt lluny del seu mar.
Sentat al sol d'un vell carrer, cantava on ve i va els mariners.
Tenia barques, tenia rems, tenia molta força a les mans.
Per anar a pescar amb il·lusió i veure el sol sortir a l'horitzó.
i tot de cop se li ha costat un infant.
El mar és bo, el mar és prou, el mar és calma i és temporal.
El mar és bo, el mar és prou, el mar és calma i és temporal.
I si Déu vol, petit infant, un jorn hi tornaré.
Menjant la pols d'un vell camí, sempre mirant el llet,
mirant el blau on vaig passar tants anys.
M'anyoraré i ploraré, o potser cantaré.
El mar és bo, el mar és prou, el mar és calma i és temporal.
El gran d'autor Carlos Cano ens porta una altra de les seves composicions.
En rime, davanera, niña Isabel.
En el café del vapor de la bahía cubana,
cantaba niña Isabel, que era la flor de la Habana.
cantaba para la gente, de la tierra y de la mar.
Y nadie vio que una pena se enredaba en su cantar.
Que cante niña Isabel, grita la marinería,
y canta la flor morena, casi muerta y casi fría.
Ay, niña Isabel, ay, niña Isabel,
que tiene los ojos de noche cubana, que tiene los labios con miel de banana.
Me mata una pena, me mata un querer, que va por los mares vestida de anillo.
Ay, niña Isabel, ay, niña Isabel, que si al agua se van tus suspiros,
me voy de la Habana siguiéndote a ti.
En el café del vapor, lo canta ya la cubana,
Un marinero español, se la llevó una mañana,
vestida de azules claros, fue más dichosa en la mar,
ya libre de aquella pena, que mataba su cantar.
Que cante niña Isabel, hoy grita su marinero,
y desde lejos la Habana, canta alegre al mundo entero.
Ay, niña Isabel, ay, niña Isabel, que tiene los ojos de noche cubana.
Ay, niña Isabel, que tiene los labios con miel de banana.
Me mata una pena, me mata un querer, que va por los mares vestida de anillo.
Ay, niña Isabel, que si al agua se van tus suspiros,
me voy de la Habana siguiéndote a ti.
Una habanera, no molconeguda, que esta de Carlos Cano,
porque las muesonegudas, indudablemente, son habaneras de Sevilla, habaneras de Cádiz.
Cruzando el mar en un velero, e incluso un tercer título, como el que le donan en Asturias.
El coro marinero Manin de Lastres y la Asturianina.
Cruzando el mar, por vez primera yo me vi,
para ir a la Habana buscar el amor que perdí.
Y un bergantín que con rumbo se dirigió a la patria querida del bien que mi pecho añoró.
Era una Asturianina, más hechicé, ya que no sé a ti.
Yo lo he visto en el mundo, dos almas bendiga que aquel rubí.
Un beso amoroso cogió una rosa y vino hacia mí.
Vino hacia mí llorando y me dio un beso, beso de amor.
Y en un velero yo me embarqué, porque a mi Asturias yo he de volver.
Era una Asturianina, más hechicé, ya que un ser afín.
Era una Asturianina, más hechicé, ya que un ser afín.
Yo lo he visto en el mundo, dos almas bendiga que aquel rubí.
Dando un beso amoroso cogió una rosa y vino hacia mí.
Y a mí llorando y me dio un beso, beso de amor.
Y en un velero yo me embarqué, porque a mi Asturias yo he de volver.
Y hasta la muerte feliz seré, porque a mi Asturias, porque a mi Asturias yo he de volver.
Terra Endins, de Girona, y la habanera Rosina.
Ansioso le preguntó, ¿Quién te hace penar?
Entonces la flor contestó, mirando hacia el mar.
Quien pierde su corazón no puede cantar.
Y el mío se lo llevó un rubio oficial de un barco de Nueva York que no volverá.
Si un marino gentil, si un marino gentil, derrobo el corazón, derrobo el corazón.
Para el verde feridio de mi maredor, si me dices que sí.
Y en un verde palmar, entre aviones y flores, otra vez mi canción brindará, con un himno al amor.
Rosina de un verde palmar, no sufras así.
Olvida tu rubio oficial y quiéreme a mí.
Que amor con amor se olvida y tú lo verás.
Mis besos y mis caricias te harán olvidar.
Entonces la flor contestó, mirando hacia el mar.
Quien pierde su corazón no puede cantar.
Y el mío se lo llevó un rubio oficial de un barco de Nueva York que no volverá.
Si un marino gentil, derrobo el corazón, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la.
Y en un verde palmar, entre aviones y flores, otra vez mi canción brindará, con un himno al amor.
Amor, amor, amor, amor.
Ella me habló en la bahía de la isla donde nació.
I amb amor, molta, molt amor, molt d'amor, molt d'amor, molt d'amor, hem fet aquest programa d'Havaneras una setmana més des de Tarragona, Ràdio Havaneras, des del Balcó amb Núria Cartanyà, el control Javi Pardina que us parla.
Us esperem el diumenge a les 12 del migdia. Bona setmana.
De callos y de manglares, de guajiros y palmares, oíos y de su amor.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Habló de sueños, de caña dulce y de buen café.
Molatae, la cubanita.
Y allá en La Habana, con su sonrisa, medio galana, tabaco y ron.
Sentados en la bahía, contemplando el mar azul.
Yo le cante esta manera, con la brisa caribeña, que acarició nuestra piel.
Ella me habló en La Bahía, con el viento en libertad.
De callos y de manglares, de guajiros y palmares, boios y de su amor.
Molatae, la cubanita.
Y allá en La Habana, me habló de sueños, de caña dulce y de buen café.
Molatae, la cubanita.
Que allá en La Habana, con su sonrisa, medio galana, tabaco y ron.
Tabaco y ron, tabaco y ron.