Pròxima parada, el tren, cada dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
Última parada del tren, segurament la més divertida.
Doncs sí, últim tren de la temporada i, per tant, últim tren amb nosaltres.
Com no podia ser d'altra manera, avui t'hem preparat una cosa especial.
Veuràs, o millor dit, escoltaràs com respira el tren.
Serà un programa com el de cada setmana.
Ens acomiadem de la manera que millor sabem fer, posant-te el dia sobre l'actualitat,
la cultura, el cinema, la televisió...
Passant-nos-ho bé i rient. És tren, és diversió. Arrenquem.
Pròxima parada, el tren.
Doncs sí, arrenquem amb la Júlia i la Isabel.
Ara us he canviat.
Al revés, eh, Joan?
Bé, almenys me'n recordo dels noms, eh?
Que ja és molt, que ja és molt venint de tu.
Era la meva assinatura pendent i l'he complert.
Bé, amb notícies, no?, com cada setmana.
Però comencem amb males notícies.
Això que has dit, que el tren arriba a la seva última parada.
I és que el maig s'acaba.
S'acaba la moda d'invierno al corte inglés.
S'acaben les activitats extraescolars.
S'acaba trobar-te cada dia amb els companys de la uni.
S'acaba la Champions.
Espera, espera.
No ens importa.
S'acaben les campanes.
Gràcies.
S'acaba la temporada d'esquí.
S'acaben les classes d'anglès.
S'acaba el fred.
S'acaba llevar-se d'hora cada dia.
S'acaba el futbol, Joan i tu.
Però un moment, un moment.
També comencen altres coses, eh?
Fina la festa.
Comença la platja.
Comencen les empalmades.
Comencen les faldilles curtes.
Comencen el bon temps.
Comencen els gelats.
Comencen les cremades del sol.
Comencen les sandàlies en mitjons.
Uf.
Comencen els insectes.
Arriben les abelles.
Comencen a buscar una feina per l'estiu.
Comencen la pudor de suat.
Sí.
I comencen la enganxosa crema solar.
Prou, prou, prou, prou, prou.
Sí, sí, millor que callem, com diu el nostre amic,
perquè ja no sé si està feliç o deprimir-me.
D'acord, callem, però que sapiguésseu que aquesta és l'actualitat d'aquests dies.
Coses que s'acaben i algunes que comencen.
Estrenes, inauguracions i clausures.
Bones o dolentes, això ho decidiu vosaltres.
S'estrenen uns premis per als anuncis més consumistes, sexistes i xenòfobs.
Amb l'objectiu de fer una mica de catxondeo dels premis sols de publicitat,
que s'atorguen a Sant Sebastià,
l'organització Ecologistes en Acció lliurarà els Premis Ombra.
I les cites del pròxim 24 de maig a Sant Sebastià.
Aquestes són les categories que obtindran premi.
Rentadora verda.
L'anunci falsament ecològic.
Rentadora vermella.
El falsament solidari.
Xemeneia.
El més contaminant.
Floré.
El més masclista.
Peres i pomes.
El més homòfob.
Soc el melic del món.
El més racista.
Escopeta.
El que pitjor hagi tractat els animals.
Truita de silicona.
El menys saludable.
Centuri.
El que transmeti pitjors valors.
I m'ho importo.
El més consumista.
Molt bé, molt bé.
Excel·lents premis, eh?
I què?
Excel·lents premis.
Són boníssims.
Excel·lents els noms.
Hi ha molts candidats, segur.
Sí.
I els aspirants a aquests divertits i originals premis ja es poden veure a la web.
Trobo una molt bona manera de criticar una mica aquells anuncis
que només veure'ls et poses de mala llet per tot el dia.
Jo quiero ser el cantante, el que escuches.
I el 31 de maig s'acaba el concurs Sona 9.
Afanya't que encara hi ets a temps.
Ja està en marxa la vuitena edició.
El concurs més reportat de la música catalana per a grups i solistes que no han tingut mai un contacte discogràfic.
Si tens una maqueta i ganes de triomfar en el panorama musical del país, el concurs Sona 9 pot ser una bona via.
Els grups que es classifiquin participaran als sis concerts preliminars del Sona 9.
Per a aquests concerts, els participants hauran de superar diferents proves, com adaptar un tema al català,
versionar-ne un de ja enregistrat,
o musicar un poema d'un autor proposat per l'organització.
Els tres grups que superin aquests i altres proves disputaran el novembre a Barcelona
la final del concurs premiada amb la gravació i edició d'un disc.
Una oportunitat que els grups que comencen no es poden deixar perdre.
S'obre una convocatòria per incorporar nous astronautes.
Tal com us sentiu, no és cap broma.
Esclar que no. Tu no has somiat mai amb trepitjar Mart, Juanito?
Jo ja l'he trepitjat.
Ja, t'agradaria.
Van moltíssim braus.
Bé, l'Agència Espacial Europea...
Amb els meus somnis.
Sí, és el que volia dir.
Doncs mira, l'Agència Espacial Europea...
Amb el cor, amb el cor.
Bueno, prou.
Que em deixes parlar, Juanito.
L'Agència Espacial Europea vol renovar-s'incorporant 8 joves astronautes.
I per això ha impulsat una nova campanya de captació de joves llicenciats de 17 a 27 anys.
Els aspirants que vulguin presentar-s'hi hauran de superar moltes proves, però ja saps què diuen, res és impossible, no?
És necessari saber anglès, rus i haver estudiat una carrera de ciències o una enginyeria.
A més, hauràs de demostrar que tens una salut de ferro i un perfil psicològic a prova de situacions crítiques.
Bé, i competim els 50.000 aspirants que esperen que es presentin.
Mira, saps què et dic?
Que això és un pim-pam.
Jo ja em ve que a mar.
Ui, quina por.
Jo saps què?
Que t'animaré amb totes les meves forces i ja en tinc prou.
I s'acaba la primera semifinal d'Eurovisió.
Doncs sí, perquè ja hi ha els primers països semifinalistes.
Tot i que el pau irlandès, Dustin de Turquí, no es va poder classificar per el gran xou.
Però ja es coneixen els 10 primers semifinalistes del concurs que celebrarà a Belgrat.
Grècia i Romania.
Bosnia i Herzegovina i Finlàndia.
Rússia i Israel.
Azerbaiján i Armènia.
I Polònia i Noruega.
Però la que tampoc passarà a la gran final és la extriomfita Gisela.
La representant d'Andorra Eurovisió amb aquesta cançó que estem escoltant.
Així que no competirà ni contra Chiquili 4 ni contra ningú altre, la veritat.
Què farem?
Unes vegades es guanya i unes altres es perd.
Aquí, aquí, aquí no hi haguem vila, aquí no, aquí no.
I com era d'esperar, aquí ve una de les notícies més insòlides.
S'ha acabat comprar sabates a Reus per un euro i mig.
Doncs sí, perquè aquesta setmana la Guàrdia Urbana la va tancar per no tenir lligència d'activitats.
Aquest establiment comercial de l'Avinguda Jaume I va provocar una gran concentració de gent.
Que representava un perill per ella mateixa i per la circulació en massa.
Per això els veïns van trucar a la policia.
Per avisar del col·lapse que hi havia.
Així que ja ho sabeu, no no se ho va comprar sabates a llit perquè ja l'han tancada.
Bé, i fins aquí l'actualitat.
Bé, i donava moltes gràcies als oients que ens han seguit durant aquests tres mesos, no?
Sí.
Doncs, emotiu, estic plorant ja.
Sí, va.
T'ho trobarem a faltar, eh, Juanito?
Bé.
Ja no podré estar més al dia de les vostres notícies.
I mira que t'acradaven, eh?
Mira que només, és que només miro el marca cada dia.
i l'única manera de culturitzar-lo era això.
Sí, sí, sí.
D'aquí sortiràs fet un home.
Ja ho veus.
Ja ho diuen les queixes, ja.
Gràcies.
Doncs ha estat un plaer, noies.
Que t'estimem molt, Juanito.
Ens veiem per classe.
Adeu.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda, agafa el tren a Tarragona Ràdio.
Atenció, perquè ara ve el plat fort, no només del dia,
sinó ve el plat fort de tot el tren.
Un plat fort que, ja com t'hem dit, hem preparat,
la Meritxell, millor dit, ha preparat una mica com és el dia a dia del tren.
Com és un dia al tren.
Amb nosaltres està la Meritxell.
Bona tarda, Meritxell.
Bona tarda.
Millor no diguem gaires coses.
Et sentim?
A què te veu?
No només em sentiràs a mi, és que és tot el tren.
Tot el tren.
Tot el tren.
Ja m'han dit que et vas posar un micro,
vas portar un micro i ens vas gravar a tots sense llicència.
Sense llicència.
Soy un peligro, jo, quan me pongo un micro.
Ui, bueno, estem a les 6 i 12 de la tarda,
millor no entrem en... estem en una hora infantil.
Si et sembla t'escoltem, ens escoltem.
Quina ment més perturbada que tens, eh?
Escoltem-se.
Estimat diari, avui de 22 de maig és un dia especial.
Primer perquè he vist supermodelos a la tele,
després perquè m'he proposat fer una anàlisi del tren.
Avui m'he vestit com és habitual,
però m'he deixat el cabell una mica afro i a dins m'he amagat un micro.
Per uns moments m'he sentit com la Mercè des Milagran en Manu.
Fins i tot el meu pentinat s'assemblava un dels seus.
Però anem al que anem.
Avui, estimat diari, coneixeràs la veritat del tren.
Un tren compost per l'Aida, la Mònica, l'Anna, la Isabel,
la Júlia, la Laia, la Montse, l'Adriana, la Marta, la Cristina
i l'únic home, el Joan.
Però encara en queden dues més, la Marta i la Núria.
Estimat diari, la Júlia i l'Isabel m'esperen a baixar al carrer.
Així que comença, diari d'un dia al tren.
Hola.
Hola, Meri.
Anem ràpid cap a la ràdio, que no tenim temps.
Que sí, Júlia, que sí que tenim temps.
Doncs si tant temps tenim, per què no has menjat?
Que sí que he menjat, eh?
El pan de pipes de la universitat no és dinar.
Tia, però per què estàs tan estressada?
Avui al despertador m'ha sonat 10 minuts tard
i he hagut de córrer per agafar el tren.
He arribat a Sant Vicenç i m'he quedat allà tirada durant 40 minuts.
I quan m'estava prenent un cafè
m'ha passat un escarabat per damunt del peu.
A més, quan he arribat a l'estació de Tarragona
a les portes del tren no s'obrien
i m'he estat 10 minuts allà intentant fer palanca amb un boli.
Mentre la Júlia s'hagués preocupada
perquè no ens donarà temps d'arribar a la reunió del tren,
que és a les 5 i són les 4 i mitja,
l'Isabel es comença a posar pàlida.
Pel camí, descobreixeu que aquest parell d'actualitat
sempre troben les notícies més friquis del món.
Però les seves fonts encara estan per revelar.
Traurà la informació de la Superpop?
Doncs sí, com pot ser que trobin una dada en el congelador?
T'imagines la situació?
El fill va a buscar un gelat
i es treballa a l'àvia tota tiesa.
Abuela, què sabor me recomiendes?
Tia?
Que sí, o mira, o...
Mama, ¿dónde está el helado de fresa?
Entre tu abuela y las barritas de pescado.
Isabel, que això és molt seriós, eh?
Que tu no saps el que la gent arriba a guardar el seu congelador.
Hola.
Estimat diari,
l'Aida, un personatge digne de contemplar
perquè ens apareix amb unes ulleres de sol
que l'ocupen tota la cara.
Qui amagarà a sota?
És per la llum del sol o...
Ulleres de la fiesta de noche.
En tot cas, ella es dirigeix tota feliz cap a nosaltres
mentre les altres dues segueixen discutint
sobre la vida social entre les gaves,
los palitos de pescado
i la dona del congelador.
Hola, Aida.
Com vas?
Doncs cansada.
Ahir em va tocar anar a cobrir un concert
i entre pregunta i pregunta
vaig arribar a casa a les 5 del matí.
La feina de la ràdio, que...
treu molt de temps.
Sí, sí, la ràdio.
Però el concert va estar molt bé, eh?
Hola, noies.
Hola, Adriana.
Arribes just quan els explicava la feina que vam tenir ahir.
Uf, massa feina, eh?
que si anem fins a la sala 0
o que si els cantants encara no estaven.
Sort que el cambrer, ell que és tan amable,
ens va convidar a una birra
perquè de tant d'esperar estàvem deshidratades.
Al final ens vam fer una mica de cas
i ens hi vam fer l'entrevista.
I ho vam fer tan bé
que al final ens vam convidar al concert.
I com que som més professionals,
ens vam quedar
i fins i tot ens vam posar allà a primera fila
perquè veiessin que nosaltres som grans fans.
I clar, entre una cosa i l'altra,
a les 5 del matí.
Quan vam sortir hi havia tanta gent
que vam decidir fer més el treball del compte
i vam preguntar sobre el concert.
Total, que no hem tingut temps ni de fer el guió.
És que el nostre treball és molt dur.
La cosa no acaba aquí.
Això només és a principi, estimar el diari.
Les dues fiesteres, amb les maxolleres de sol,
segueixen xerrant sobre la seva vida nocturna
mentre busquen idees improvisades de com ampliar el guió.
Mentre la Júlia i l'Isabel saluden
l'Anna, la Marta, la Montse, la Cristina i la Laia
que arriben amb la calma.
I els dos segons acaben d'arribar la Mònica i el Joan.
I sí, ja són a 5.
Estem tots davant de la ràdio
i en 5 minuts pujarem cap a dalt
i petarem la xerrada sobre què farem la setmana vinent.
Però atenció, silenciosament m'apropo.
O més ben dit, apropo el meu cap al centre de la conversa.
Joan, t'estimem.
Mònica, això només li has de dir a la ràdio.
Sí, doncs porto tot el dia dient-li.
Primer hem de convertir-lo en un home.
En quin tipus d'home?
En un home com cal.
Però és que és tan guap.
Com l'Àlex.
Sembla un maniquí del Sara.
I tan simpàtic.
Com l'Àlex.
Igual que el llibre d'acudits de Chiquito de la Calzada.
I és tan intel·ligent.
És que és igualet, igualet que l'Àlex.
Com...
No, sí, sí, això és veritat.
Igual d'intel·ligent que l'Àlex.
Per això hem de convertir-lo en un home com cal.
Si t'ho estic dient.
Joan, t'estimarem quan siguis un home com cal.
No passa res, Joan.
Aquesta setmana he estat preparant un reportatge sobre Supermodelo
per al tema de la setmana.
i t'hem matriculat al centre de formació
perquè ens puguis aportar el teu testimoni.
On dius que em vols internar?
Per cert, algú va mirar ahir l'internador?
Jo només miro l'internador perquè surt la Marta Torné,
que està molt bona.
Però m'agrada més la Pepa i l'Avelina.
Només t'agrada perquè el saps imitar.
Joan, sisplau, el pots imitar?
Bueno, perquè m'ho demanes tu, intentaré.
Però no sé si s'ho tira bé
perquè tinc la gola feta a caldo de tan crida per Londres
perquè ja sabreu que vaig estar, no?
Que sí, que ja ho sabem.
Pepa!
Què, ja estàs amb lo de sempre?
Londres per aquí, Londres per allà...
I al final ni un regalet ni res.
Però que jo us porto molt d'amor.
Joan, l'últim cop que et porto al cinema,
no esperis que et torni a passar la tarda fent crispetes
perquè et puguis estalviar els dos tristos euros que et cobren, eh?
Ni tampoc et tornarem a deixar veure sèries amb ties bones,
ni partits de futbol abans de venir.
A partir d'ara, només l'ombre i la Tierra.
Ni escoltaràs cap altra cosa que rock català.
No, Joan, no, que jo t'estimo.
Eh?
Vull dir que t'estimarem quan siguis un home com cal.
I què més?
T'estimarem quan siguis un home com cal
i només escolti rock català.
Vale.
Ai, ai, té Joan el teu CD de la Amy Wynhouse,
que ja te pots quedar, eh?
Perquè prefereixo l'Àlex de Hama.
Però què dius?
Si l'Amy és la millor.
Entra a tu, m'amigo, tu...
És molt millor el rap català.
Escoltem.
No, Alex, te quiero.
Ets perquè canta.
Vull ser que jo també canta.
Pretty woman.
No sé, però...
Jo també cantaré.
Sí, vamos todos.
Pereza!
Sí?
Però, què feu parlant de Pereza?
Em diuen que sí, que tenim una entrevista.
Després que sí, de farem per tallar.
Fem un vaig a la ràdio, una hora esperant.
Truco, ningú em contesta.
Passen 20 minuts.
Torno a trucar.
El mànager em diu que està assajant.
Ells mai l'assagen.
M'espero, són les 7 i mitja.
encara no m'han dit res.
Torno a trucar.
El mànager em diu que estan cansats.
Però com pot ser?
M'espero fins a les 8 i al final marxo.
I el pitjor és que vaig al consell
amb la Creu Roja i els tinc a escoltar tota la nit.
Així que no canteu res de Pereza.
Vale, vale, però para, para,
que crec que la pressió m'està marejant.
A mi la sang també em fa marejar.
Però si no n'hi ha de sang.
Ui, que cau a terra.
Sí, ha caigut.
Tranquil·les, tranquil·les totes.
Jo li faré el boca a boca.
Però si estic desperta.
Soc voluntaria de Creu Roja.
Deixeu-me espai.
Deixo que crec que estigui millor de la Marta.
Sort que estava la Marta a prop.
Si no, no sé pas què podria haver passat.
Marta, t'estimem.
Sí.
Ah, molt bé, molt bé.
Ara estem a la Marta, no?
Joan, encara no ets un home com cal.
Jo tinc una crítica positiva
pel comportament de la Marta.
Ha estat molt adequat per la situació,
però podia haver canviat l'expressió de la cara
quan l'Isabel s'ha aixecat.
Vale, sí, bueno, ja ho intentaré.
Joan Rafel, a veure si avui
te'n recordes dels nostres noms, eh?
Jo sempre me'n recordo dels vostres noms.
Doncs no ho sembla.
Sí, la Cristina i la...
Ho veus?
Només te'n recordes de mi
quan dius alguna cosa
sobre els jamponesos o els xinesos.
És que t'agrada molt això.
Joan, calla.
I prou.
Pujem cap a dalt?
Va.
I un cop a dalt apareixen
la Marta Montagut i la Núria Cartanyà.
Nois, hem quedat molt aviat.
Aneu a prendre alguna cosa?
Sí, sí, un moment.
És que només se m'ha copiat un CD.
Ai, això em recorda les tardes a Londres
quan anava a prendre alguna cosa.
És que els de Londres són els més fàcils
perquè van a prendre alguna cosa, no?
Doncs ara hi anirem nosaltres.
Àlex, vols anar a prendre alguna cosa amb mi?
He passat tota la tarda practicant el plis.
Mira, un, dos...
Ei, hola, com esteu, nois?
Quin dia més bo que fa, no?
Com m'agraden les flors que surten a la primavera.
Va, fem una sentada
que jo he portat la guitarra tots junts, com va ja.
Sí, sí, però la sentada també l'he estat practicant.
Mira, mira.
Una, i dos, i un...
Noies, el programa d'avui sortirà molt bé.
M'agrada molt el rèpor i el tema de la setmana
i la secció de tele.
Ui, però si encara ens queden 5 minuts per entrar en directe.
Anem a prendre alguna cosa?
Sí, vinga, va, donem els CDs.
A veure, això és de cine, aquest és el de queixes...
És igual, posem-los tots dos a l'hora.
Però que xulo, com m'agrada el programa.
I vosaltres, que macos que sou, que bonic tot.
I per celebrar-ho, baixem i prenem alguna cosa.
Mentre la Marta li ensenia el Joan com s'agafa un boli a les entrevistes
i abans de començar el programa, estimat diari,
et vull demostrar un fet únic que ningú coneix.
La setmana passada la Cristina no va venir a la ràdio
i l'Anna va dir que potser estava enfadada de meia
per culpa de l'Iron Man.
Alguna cosa va passar al dia del cine,
però el que no saben elles
és que jo estava disposada a descobrir
que s'amaga darrere la secció de cinema.
Les vaig seguir fins a la sala on feien Iron Man,
em vaig a seure a la filera de darrere
i mentre estaven distretes els hi vaig col·locar
un micro a la bossa de crispetes.
Ai, de veritat, que hem de venir a veure això?
Sí, la setmana passada vam venir a veure casi 300
i no va ser idea meva.
Doncs a mi em va agradar.
Que et va agradar, però si els 10 minuts ja estava roncant.
Això no és veritat, eh?
Ja veuràs com t'agrada Iron Man.
Aquest sí que és un heroi de veritat.
Aquí l'únic heroi de veritat és Spider-Man.
Ai, on has vist un heroi amb malles, per favor?
I els moviments que fa, que sembla que se'ls hagi après de l'Eivana Sarre.
Doncs el teu estimat Iron Man
és com el Darth Vader, però en vermell.
És millor l'Iron Man.
Mira, que és que estic a punt de plorar, eh?
I a mi ja em cauen les larmes, va bé?
Prou ja, ostres, Spider-Man.
Veu que ja...
Mira, per culpa teva, per la teva estúpida plorera,
no he escoltat el trailer de Batman Begins.
Ai, tu tranquil·la, si aquesta tampoc l'anirem a veure.
Com que no? Si el Batman és un clàssic.
Ja, però és que el que fa de Joker, que aquí és el Hedlager i es va morir.
Perdona, el Batman sempre es carrega el dolent de la peli.
Que no, que no, que es va morir de veritat.
Llavors, si venim a veure aquesta peli,
potser ens passa el mateix que la noia de l'última llamada.
No, no crec que el Batman ens truqui,
però dona molt mal rotllo veure-la.
Ai, tens raó.
Si és que tu i jo, en realitat, formem un bon equip, eh?
Xxt, xxt, que comença la pel·lícula.
Potser al final m'agradarà Iron Man i tot.
Passen les quispètes.
Tony Stark? M'agrada més Peter Parker.
Ai, calla.
Són quispètes de colors?
Sí, què passa?
Que a mi m'agraden les normals.
Però si aquestes són les millors?
No, les blanques.
No, aquestes.
Les blanques.
Les de colors.
L'heu callat una vegada.
Les de colors.
Ahà, aquesta és la veritat.
Ni Iron Man ni res, sinó Batman.
Però l'estimat diari fa tant uns segons per començar el programa,
així que només et diré que tots junts formem un gran equip,
un bon equip.
Tot i així m'ha quedat moltes coses clares.
L'Eida i l'Adriana són les fiesteres del tren.
Allà hi ha una festa, allà estan elles,
amb el micro, ara van el que faci falta,
això sí, amb una cerveseta a la mà
i amb unes entrades VIP pel concert.
Pel que fa a la Isabel i a la Júlia,
són les buscadores de notícies friquis més apanyades de tota la ràdio.
Converteixen en actualitat el que sigui.
L'Ena i la Cristina són unes viciades als superherois amb maies,
però tant una com l'altra són unes expertes amb palomites.
La Laia i la Mònica són capaces de perseguir un home per tot a Tarragona
perquè aquest digui que no li agraden els pels a la banyera.
El Joan és únic.
Ningú tens un riure igual i ningú et repeteix en un dia tants cops que va estar a Londres.
La Mons és una alexa, dicta.
Fama era el seu tresor,
però ara ha descobert que fora de quatre hi ha més canals.
La Marta Alcolea és com una xica de todo
que odia pereza i utilitza el seu nom, el seu CD, com a pisar papeles.
I la Marta Montagut i la Núria Cartanyà
són com uns passets que ens miren a través del vidre de l'estudi de ràdio.
Estimat diari, algun dia seguiré estudiant a tota aquesta gent.
Però ara et deixo que comença el programa.
Vols alta velocitat?
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda,
bola amb el tren de Tarragona Ràdio.
Doncs el programa ja fa una estona que ha començat
i, per tant, ara toca la secció de televisió
jo diria que amb el contingut més entranyable
que ens porten la Meritxell i la Montse en aquests últims dies.
En aquest últim dia.
No?
Sí.
Doncs, si us sembla, estem esperant.
Jo començo.
Hi havia una vegada un gat blau que es deia Doraemon.
Li agradava una nena anomenada Hate
i que sempre anava amb el seu avi.
Aquest jugava a futbol amb els seus amics Oliver i Benji.
I durant el partit la veja mai els perseguia.
A les grades tenien les seves nòvies, la Candy i la Georgi.
La Georgi només tenia els ulls pel Krilín i el seu amic Coco.
I com que aquests no saben el món, el pobre musculmán ho havia de fer.
I colorín colorado, los dibujos han empezado.
I com sempre tornem a estar aquí una setmana més.
Però aquesta setmana ha estat molt diferent de la resta.
Aquesta setmana hem fet un repàs a la nostra infància.
Hem recordat els dibuixos.
Primer farem com a pasta per l'abra i descobriràs els dibuixos de la nostra infància.
Meritxell, estàs preparada?
Vamos allá, Silvia Jato.
Què?
Dic, vamos allá, Montse.
Con la D, Gato Cósmico.
Doraemon.
Con la M, Insecto Amarillo y Negro.
Ebeja Maia.
Con la C, Niña de los Ejos Azules.
Candy.
Con la H, Niña que pincha las cacas con un palo.
Arare.
Con la O, Jugados de Futbol.
Oliver Benji.
Con la H, Niña de los Frankfurt.
La Luciana Piedra.
No!
La Heidi, la Heidi, la Heidi.
Home, per favor.
La Heidi.
Vale, sí.
Con la M, el guerrero con bragas.
Musculmán.
Con la G, el clon de Candy.
Georgi.
I el más importante, con la S, el de las bolas de drag.
Sococo.
Exacte, aquestes són algunes de les nostres sèries animades.
Els dibuixos de la nostra infància.
Comencem amb el Doraemon.
Mític.
Mític.
Mític?
Ens ho havies dit Méridic, que el Doraemon no és bon.
El Doraemon, un gat cósmic que és de color blau.
Té una butxaca màgica i viu a casa del Nobita.
Un nen tan tonto, tan tonto que li dius quan són dos més dos i respon.
Espera, que busco una calculadora a la butxaca màgica al Doraemon.
El misteri que tenim nosaltres és, com pot ser de color blau?
I per què té l'esvermell, el seu cosís al Rodolf?
Per què menja pastissets?
Mmm, i la pregunta més important.
Com pot ser que un gat amb invents com la transparència única o els prismàtics
travessa parets, vagi tan tranquil pel món?
L'únic que vol és espiar la Gizuka.
És veritat.
Home, aquest és un dibuix animat i és una nena.
El Doraemon, sempre que va veure la Gizuka, aquesta s'està a punt de dutxar.
Però tot i així, el Doraemon va ser un dels nostres millors companys de televisió.
Tot i així, un pervertit sexual, ens va fer passar algunes de les nostres millors tardes.
Però aquest gat ens va trencar el cor.
No puc, és que no puc.
Mira, un dia vam descobrir que el Doraemon era un somni,
que el Nobita estava en coma i ho havia somiat tot.
Un mite, se'ns va caure un mite.
I m'heu explicat al final, avui me'l vaig descarregar l'altre dia, el capítol.
Sí, ho sento.
Sí, encara, és que mitja infància tirada per terra, eh?
I vam tenir que recuperar-nos d'alguna manera, mirant l'Aveja Maia.
Aquesta perita vetlleta volava sense parar per les flors de su país multicolor.
Amb el seu cavallà Frosty el Beyoncé electrocutada.
Jugava amb el seu millor amic, el senyor Cuc, però sempre nosaltres teníem els nostres dubtes.
¿Cuál es ese país multicolor?
¿Por qué te gusta jugar con el polen?
Porque eres una abeja drogadicta.
Te eslifas el polen y luego ves mundos multicolores.
Si es que... que educación le dais a los niños, eh?
La abeja Maia, en su país drogadicta, eslifando polvos de ángel de su alrededor.
Mala, mala, mala, mala.
Eres una abeja... las abejas no son así, por favor.
Seguro que tu mejor amiga es la Alicia, que no me extraña la otra,
que tiene su propio país de las maravillas.
Un mito, se nos ha caído un mito.
Ay, sí, proseguim amb la...
Candy, candy.
Candy, candy, candy, candy, candy, la nena dels ulls blaus.
Tant blaus que bàsicament eren tota la seva cara.
Rousseus, blaus, alta prima, cames llargues, la Paris Hilton de dibuixos.
No, la Paris Hilton no, eh, de Candy.
Continuem.
Bueno, tu ja es diu... Ai, Déu meu.
Sabem que era una noia amb molts pretendents.
Una xica un poquito ligerita de bragas.
Bueno, Mary, el Terry era el seu nen amor.
Ja, però pel camí va anar a deixar l'Anthony, el cultivador de roses.
Jo volia que acabés amb l'Anthony.
Aquest és el que va caure del cavall?
Sí, sí.
O no?
Prou.
O era la Georgie, sí?
Prou, no, prou, Joan, prou, prou.
Escolta, Riu, eh.
Però la qüestió és que no et volem fer cas ara mateix.
El que ens va ensenyar la Candy és que el nen de poni és supernormal.
Posar-li poni a teva filla és com recordar la Candy.
Perquè nosaltres som unes Candy fans.
I ara...
Ara ve, la niña que pinja les caques con un palo.
Aquesta petita nena de cabells liles.
Té un pare amb el cap tan gran que supera fins i tot el cap del Fernan de Lonson.
Aquesta nena viu en un món una mica irreal.
Juga amb unes caques roses en forma de pastís.
Té una amiga voladora que es menja el metall i es diu Gachan.
També té amics extraterrestres que tenen la cara en forma de cul.
Gachan?
Gachan, no?
Però ell ens ha ensenyat que hem de lluitar contra qualsevol enemic, Joan.
El seu millotar que es tira cacas contra el contrincant.
Ella sí que és un mite.
I ara...
Oliver Benji.
Oliver Benji.
Los magos del balón.
Aquest període dels germans només feien una cosa, jugar al futbol.
Com tu, Joan.
I es passaven cinc capítols per creuar camp.
I quan arribaven a porteria, fallaven.
Tantes tècniques com la catapulta infernal.
S'aixecaven metres i metres.
Tants que eren capaços de veure si havies aparcat pel cotxe.
Mira, tio, se lleva el cotxe.
Uau.
Però tot plegat era una sèrie més per passar el rato.
Al final sempre guanyàvem, però per marcat havies d'estar una setmana enganxat a la tele.
Si és que...
Los dibujos de nuestra infancia.
I ara...
Heidi.
La Heidi, una nena que va posar de moda els minivestidos.
Des de petita vivia a la muntanya amb el seu avi.
Els seus amics eren el Marcos i la Clara.
I començàvem els dubtes. Per què mai parlava el seu avi?
Per què s'estava tot el dia ordenant les cabres?
Per què ara s'arrossegava la Clara damunt d'una fusta quan aquesta tenia una cadira de rodes?
Escolta, una cosa.
Per què? A veure què?
No, no, una cosa.
No es diu...
És que estava llegint ara i no es diu Marcos, es diu Pedro, el seu amic.
No, el Pedro era del mono.
Que mono.
És veritat.
T'estàs equivocant, estàs confonent.
El Pedro era el seu nòvio, era el seu amor.
Tenim altres qüestions com per què la Heidi sempre es tirava a terra i sempre se li veien les calces.
I per què mai es canviava de roba?
Clarament la Heidi tenia un problema de convivència.
I el seu avi l'explotava fent-la treballar dia i nit amb les cabres.
La Heidi drogata.
Joan, estem a horari infantil.
Abans ho has dit tu.
La seva amiga Clara la culpava perquè era massa petita i no la podia portar a l'esquena.
Una nena que mai creixia.
Però que va marcar tendència.
La Hilton o la Hilary Duff segueixen els seus modelitos.
Heidi, un mito.
I ara, Musculman.
Musculman, el guerrero con bragas.
Sí, el Musculman, només cal dir que era un geni.
Era l'antecedent del Batista.
Un model a seguir, que va ensenyar a la gent que les calcetes són molt més còmodes que els calçoters.
Tot i així, jo crec que tenia circunflexa de petitesa.
És veritat.
Per què?
Petitesa, que ahir no marcava anar, ni voltó ni anar.
Però voleu parar ja.
Tenia voltó un altre lloc, ell.
Què us passa avui, tio?
Home, és veritat, sempre portava les calces més apretades, però era un fi.
I de voltó nada molt bé, però...
Tot i així, nosaltres érem musculmaníques.
I seguim amb els dibuixis de la nostra infància.
la Georgi.
La Georgi, el clom mal fet de la Candy.
Però també estava bé.
Una nena de bragas sueltes.
Tan sueltes que nunca llevava.
Estava enamorada del seu príncep blau.
Però pel canvi, menciava tot el que se movia.
Ai, un dia la molt presumida, estava mirant el seu propi reflex a un riu i va caure.
I el seu suposat germà la barra escata i va dir, la desnudo, i a aquest home me desnudo, i també le doy calor corporal.
Ai, que calor corporal.
I incesto.
Georgi, Georgi.
És actitud d'infomaníaca, és mala per a la salut.
Mare meva, nunca seràs una...
Can Candy maníaca.
I ara, el mite a tots els mites.
Bola de drac.
El Kamehame del Sengaku.
La ment pervertida, el fullo tortuga.
La petitesa del clima.
Les antenes verdes del Satanàs corpetit.
Els cabells punxeguts al vegeta.
I la fusió del Got Ranks.
Got Ranks.
Tot plegat, una sèrie impossible de crítica, Joan.
Massa bona, massa bona.
Tots volien tenir un núvol Clinton com aquell.
Per sèries com aquestes, en especial Bola de drac, som com som avui en dia, com tu i Joan.
Ens han acompanyat durant molts anys.
Així que si algun dia et disfresses de Doraemon, t'has de sentir orgullós.
Menys d'Oliver i Benji, Joan, això no, eh?
No, jo em disfressaré de Candy.
Tu de Candy.
Sí.
I jo de Jordi.
Vale.
I anem i...
Igual, no, no, no, igual que estem en l'any infantil i tenim pressa.
L'únic que vol dir és que encara ens queda molt per analitzar
i per això us deixem amb aquest bon sabor de boca dels dibuixos animats.
I recordeu, sigui quina sigui la sèrie, nosaltres estarem allà infiltrades.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Anem fatal de temps.
Adéu.
Ens veiem per classe, també.
Vale.
Adéu.
Adéu.
Per fi serà nostra.
Intentem-ho sense cap por.
Units a Goku no hi ha cap nió.
Puntualment.
Cada dijous a les 6 de la tarda arriba el tren de Tarragona Ràdio.
Doncs aquesta setmana la gent es podrà espavilar
perquè venen la, perdó, l'Adriana i l'Aida, no, no, no, sempre igual.
No, és el que se m'ha quedat a la gola.
L'Adriana i l'Aida que ens porten les propostes culturals per última vegada i no sé, avui no veniu amb ulleres.
No, avui no, aquesta setmana ens hem portat bastant bé, no?
Sí, sí, estem descansant una mica.
Ja veig, ja veig.
El que passa és que estem molt tristes, Joan.
Per què?
Sí, perquè s'han acabat les nits de festa.
Els concerts gratis.
Les cerveses amunt i avall.
Conèixer els nostres ídols per la patilla.
I això, Joan, no és motiu per estar tristes.
Sí, però sempre ens quedarà París i els off-lesbians.
Exacte, i també estem tristes perquè les tardes del dijous sense tu no seran el mateix.
Oh, que bonic. No cal que facis la pilota.
Bueno, va, què ens porteu avui?
Doncs avui, com que és l'últim programa, hem preparat un guió molt, però molt elaborat.
Que raro.
Doncs sí, però ens hem deixat a casa, així que improvisarem.
I aquesta mateixa nit a la Sala Trono l'obra El Lleig, de Marius Bonn Mayenburg.
Aquesta és la primera producció de la Sala Trono,
tot i que ja havia fet alguna coproducció amb la Sala Beckett de Barcelona.
El Lleig és una comèdia sobre el pes de la imatge en la societat moderna,
protagonitzada per actors de casa, com ara Joan Negré i Oriol Grau,
i el dirigeix Joan Carlos Martí.
L'Oriol Grau, jo el vaig tenir de profe, és el que feia a Palomí, no?
Sí, sí, exacte.
Un profe, sí, sí.
Bé, i quins dies representarà l'obra?
Doncs l'obra representarà 8 funcions a Tarragona i després se n'anirà un mes a Barcelona.
Les entrades, quan valen?
Les entrades tenen un preu de 12 euros i recordem que la representació és aquesta nit,
a dos quarts de 10 a la Sala Trono.
I ara passem de teatre-cinema.
A veure, Joan, quin és el director de cine de qui més ha parlat aquesta setmana?
L'Indiana Jones.
A veure, això no és un director, és una pel·lícula.
I, en tot cas, vas malament, perquè nosaltres estem parlant d'un director que ha estrenat aquesta setmana el seu film al Festival de Cans.
Te dono més pistes.
A veure.
Al film hi surten Javier Bardem i la Penélope Cruz.
Ah, el Woody Allen.
Bé, però això és l'Èscar de Johansson, eh?
Déu-n'hi-do, eh?
Joan, sempre pensant en el mateix.
Doncs sí, parlem de Woody Allen perquè l'illuns dia 26 a les 6 de la tarda tothom qui vulgui podrà veure una de les seues obres a la Fundació La Caixa.
Es projectarà Zèlic, un fals documental del 1983 dirigit i protagonitzat per ell mateix.
El film ens mostra la capacitat d'un individu per adoptar la personalitat de qui es troba al seu costat i mostra les seues obsessions psicològiques,
ja que aquest film és el primer del cicle de cinema i psiquiatria que es celebra aquí a Tarragona.
I com cada setmana cultura, avui també portem un reportatge.
Però com ja t'han dit, Joan, que estem d'exàmens, estem molt estressades...
M'entro sempre.
I què han fet?
Hem agafat amb una altra persona que ens vagi a fer la feina.
Molt bé.
Sí, la Laia Batlla va anar per nosaltres a entrevistar Els Clics, un grup de música del Penedès
que ha gravat ara la segona maqueta i que s'està intentant fer un lloc dins la música de Versions.
Bones, jo sóc en David, des de Vilafranca, sóc la guitarra solista, podem dir, perquè el Pere fa poc...
I canta, i canta.
I canto, i canto, faig unes veus.
Jo sóc el Pere, diuen que sóc una miqueta boig, que xerro massa i, bueno, no me l'allargaré més perquè no es pugui dir que sí, que xerro massa.
Jo sóc el Marc, sóc la bateria del grup, i també canto una mica, canto una mica.
Falta el Pep, o el Coll, que és el baixista, i dels dos baixistes que tenim, un toca el baix i l'altre és el cantant.
El cantant és el Joan, és el germà d'aquí, el míster bateria.
Anem passant pel meu davant, i em pots baixar a buscar l'otarenca, i em va dir, nan, ho vaig calent.
O sigui, jo sempre he dit que fem pop, du, lo dic, alcohòlic, un festiu humorístic.
Sense ser de nit, sense ser en concert de festa major, i sense portar una càrrega tílica prou important, és complicat de dir-ho, no?
Però diem que, bueno, versionem temes de fa molt de temps, de fa menys temps, de rota en català, sobretot cantem en català.
I, bueno, bàsicament el que fem és versionar cançons de tota la vida amb un estil rock, mig barrejat amb sky,
diferents ritmes i diferents coses.
Fem una mica del que podem, del que ens sembla, i de la manera més divertida que podem fer-ho.
El grup va sorgir en una festa d'aquí, al poble d'aquí, de Llorenç del Penedès,
i a l'11 de setembre, a les tantes de la matinada, ens vam arreplegar a quatre,
i hem de fer un grup, i l'endemà qui se'n recordava, no?
I, mira, portem cinc anys ja des d'aquella festa.
Quina experiència n'has tingut a gravar una maqueta?
Home, en aquest cas, en el segon, ha sigut molt guai, perquè aquí el jefe, el David, el nostre guitarra,
tia, s'ha portat superbé, ens ha portat un programa d'aquests a l'ordinador,
i jo què sé, totes aquestes coses modernes que es fan amb les tecles i tot això, no?
I ha estat molt bé, perquè ens hem pogut prendre en calma, ens hem pogut fer una miqueta el nostre rotllo,
i doncs molt bé, la primera experiència també va ser molt bona,
però, carai, va ser molt ràpid, molt pim-pam,
i boi no ens vam donar ni compte.
L'hem disfrutat, vaja, jo l'he disfrutat molt.
Sí, sí, s'ha portat bé, s'ha portat bé.
L'Escolta, jo crec que és una de les cançons que, quan sents el CD per primer cop, ja et dóna aquell cop.
L'Ombàs, del Llac, i sobretot també el Núvols de Tempesta, que és l'única cançó nostra que tenim,
i que parla una miqueta de la problemàtica que hem tingut aquí al Penedès amb tot el tema de la construcció del cim,
que ens volen plantificar aquí, i una miqueta és una cançó protesta explicant a la gent de per aquí a la comarca
una miqueta el que sentim i el que no volem.
Com a bons músics som ganduls, llavors, a part de ganduls, som ecologistes i fem servir la teoria de les 3 R,
reduir, reciclar i reutilitzar, perquè intentar fer una cosa que un altre fa millor,
o sigui, si un altre escriu més bé que tu, pues, cony, homenatge, el versió 9.
És que, clar, si no ens surt, no ens surt, quan ens surt, ja ho farem.
Bona, som els Clics, i volem enviar una forta salutació a tots els oients del tren.
Força!
I per últim, volem acabar donant les gràcies a tot l'equip de Tarragona Ràdio.
Per haver-nos donat la possibilitat de fer el programa.
Per aguantar el nostre xibarri.
Per inventar-nos a sopar aquesta nit.
Sí, sobretot per això.
I per donar-nos l'oportunitat de conèixer tanta gent.
Sí, perquè hem entrevistat els Lofoblesbians,
a Murfila,
a Sidoní,
a Putilàtex,
a Josep Tió,
a la Paula i l'Autor, els fotògrafs del Sàhara,
al Sanda i Drivers,
quan Lluís Buñuel,
també vam anar al trapez i de Reus,
però on millor ens ho vam passar va ser el concert de facto de la fe i les flores azules.
Així que un petó molt gros a tot Tarragona.
I moltes gràcies.
Adeu.
Adeu.
Anda, que us ho he passat bé.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adeu, Joan.
Bé, ara toca la secció de cinema.
No sé si us heu barallat aquesta setmana, Cristina i Anna.
No, home, no, ja ens portem bé.
No, no, no, aquesta setmana ja està.
Hem d'acabar bé, sí.
El que passa és que tant d'acomiadament ens farà plorar.
Ai, sí.
És que no teníem sintonia, ara sí.
Home, a veure.
Ara ja som naltros.
Ara estem millor, eh?
Ara sí.
Ja ens hem posat element cinèfila.
Home, que hem d'agafar forces.
Per dir les nostres estrenes superràpid.
Ah, vale. Avui no vull depressió.
No, no, no.
Avui és un dia feliç.
Avui feliç.
Vale.
Vinga, preparada?
Preparadíssima.
3, 2, 1...
Utopia 79.
La història d'aquells espanyols que al 79 van viatjar a Nicaragua en busca de la seva utopia.
Ausente.
La vida d'en Brandon s'enfonsa quan després d'haver tornat de la guerra d'Irak ha de tornar amb l'exèrcit.
La crisi carnívora.
Gràcies al pacte vegetarià tots els animals conviuen amb pau i harmonia.
Tots menys un.
la hiena Crébel, que ve amb l'angústia de no tornar a menjar carn.
Cristina, has portat el fuet?
Fuet? Quin fuet? No em diguis que tens gana.
Si fa no res que has baranat.
No, deia fuet de... deia saps?
De l'àtigo.
A veure, a veure, a veure. Avui estem una mica passadets tots, eh?
No, Joan, no. Que no parlem d'aquest tipus de feu.
Que no sents la música.
Parlem de fuets perquè anem d'aventures amb Indiana Jones.
Suposo que saps qui és, no?
Joan.
Indiana Jones?
Sí.
No, no és un director de cinema.
A veure, no.
Indiana Jones, o Indy pels amics, és un professor universitari i arqueòleg destinat a trobar relíquies que tenen gran importància històrica per a la humanitat.
Aquesta fa Harrison Ford, no?
Sí, exactament.
Però, molt bona.
Un moment, espera't. Abans d'explicar-te res, eh?
Primer, et mostrarem què en sap la gent de Tarragona sobre aquest balent aventurer.
Ja ho veureu.
Sí, el coneixo, tot i que no en persona.
Sí.
Sí que coneix Indiana Jones, però no he vist totes les seues pel·lícules, me sembla que només n'he vist dos llau.
Sí, i me parece muy seductor.
Home, en persona, no? Però l'he vist a la tele.
Sí, home.
I tant que sí, l'he vist moscos pa' la televisió.
Ja ens pots dir algun dels títols així que recordis?
La més famosa Indiana Jones i l'arca perdida.
I el d'ahora, que és la cadavera de cristal, no?
Doncs quatre o cinc segures.
Indiana Jones i el templo maldito.
I... però ho diria que només coneix això d'aquí.
Indiana Jones i la piedra filosofal.
Pues jo diria que tres o cuatro, eh?
De algo de la puerte.
Molt bé o mal sean els títols.
Títols, no.
Pues en busca de l'arca perdida.
Indiana Jones i el templo maldito.
i, bueno, la que me falta és l'última.
Creus que Harrison Foras ja està molt vell per fer aquesta quarta pel·lícula?
Hombre, és viejo, però és seductor igualmente.
Home, ja el poden jubilar.
És a baix.
Però jo trobo que és molt vell, massa vell.
Home, la veritat és que l'home està allà una mica vell,
però em sembla que el que vol fer aquest home és imitar el Sylvester Stallone.
Saps què ha fet Rambo, l'última de Rambo?
Doncs vol fer el mateix.
Però em sembla que no cuaja, no?
Perquè està allà, el xotxo.
Bueno, com veieu, no en saben gaire.
No, no.
El que sí saben és com es fa per aguantar-se el barret.
Mira.
Doncs a mi em sembla que amb una mica de laca, no?
Amb laca o efectes especials.
Perquè l'home es passa a tota la pel·lícula que ha saltat,
que amb el cavall, que amb les pistoletes, no?
Però em sembla que és amb laca o amb efectes especials.
És un dibuixó.
Bé, per sort, aquí estem nosaltres
i us farem una contextualització ràpida
perquè pugueu anar a veure la quarta pel·lícula de la saga sense problemes.
A veure, primer de tot hi ha tres pel·lícules.
en busca de l'arca perduda, el temple maleït i l'última creuada.
I en Harrison Ford és el protagonista de totes elles.
La primera pel·lícula, l'arca perduda,
es va estrenar l'any 1981,
quan Harrison Ford ja tenia els seus 40 anys.
I està ambientada el 1936.
Explica com l'Indiana Jones va a buscar l'arca de l'aliança.
L'arca perdida?
L'arca en què els hebreus guardaven els mandaments.
Sempre he estat associada amb la mort.
No és d'aquest món.
No, no és d'aquest món perquè, segons diuen,
l'arca torna invencible.
I, per tant, l'Indiana s'haurà d'enfrontar als nazis,
que també el volen aconseguir.
La segona pel·lícula, El temple maleït,
explica com l'Indiana,
després de fugir d'uns gángsters xinesos
en companyia d'una cantant i un noiet d'11 anys,
acaben a la Índia investigant una secta secreta.
Sí, sí, la secta sacrificava els nois del poble
per a tornar-se invencibles.
Una altra vegada.
I així conqueria el món.
Déu n'hi do l'ambició d'aquesta gent.
I, per últim, la tercera pel·lícula,
que explica com l'Indiana Jones és contractat
per un empresari americà
per a que aconsegueixi el sang real.
En aquesta entrega, més a més,
surt el pare de l'Indiana,
que és segrestat pels nazis
i, per tant, després rescatat pel seu fill.
Esto es intolerable.
I així, pare i fill van en busca del sang real,
que, com no, et fa immortal i invencible
per salvar-lo de les mans dels nazis.
Com podeu veure, la saga és ben senzilla, eh?
Dolent, vol conquerir el món,
Indiana l'atura.
Però, tot i així,
amb catacumbes plenes de rates,
roques enormes que el persegueixen
i tombes faraòniques plenes de serps,
segur que passes una bona estona.
Em sembla molt bé, però, a veure,
la quarta entrega de què va?
Perquè aquí parlem de tot,
menys de la quarta entrega.
A veure, a veure, tranquil, mira.
Aquesta nova entrega,
l'Indiana Jones i la calavera de cristall,
narra com l'Indiana ha d'anar a buscar un crani
que va ser robat d'una ciutat
on vivien morts vivents.
I en aquesta aventura
l'acompanyen la seva dona i el seu fill
i el dolent, en aquest cas,
és l'antiga Unió Soviètica.
Doncs mira, veus, ja saps,
si vols anar a gaudir
de les aventures de la mà del professor Jones
o mirar a desbrinar com s'aguanta el barret,
teniu una cita a partir d'avui
al vostre cinema més proper.
Acció de curiositats.
Dedicada també a Indiana Jones.
Si no m'ho dius...
No m'ho crec.
Sabies que a George Lucas
se li va acudir la idea
d'un arqueólic aventurer
i la història especial
que finalment va ser Star Wars
al mateix temps?
Sabies que Steven Spielberg
va escriure el guió de
E.T.
él está terrestre
en els descansos de l'arca perduda?
Sabies que Sam Connery
que interpreta el pare d'Indiana Jones
és només 12 anys més gran
que Harrison Ford?
Sabies que els cervells de Mico
que apareixen al temple maleït
estaven fets a partir de natilles
i salsa de frambuesa?
I ara les estrenes d'aquesta setmana.
Antes que el diablo
sepa que has muerto.
I un lugar en el cine.
Bueno, ara ja podeu anar al cine lliurement.
Sí, sí, però espera Joan
que hem preparat un poema
per a despedir el tren.
Ah, doncs endavant, endavant.
Mira, per finalitzar...
Querido oyente
Què ens queda per dir-te?
Que el cinema
és com un poema.
El de riure
ens dona alegria de viure.
El de por
Oh!
I el de ficció
és el campió.
Valtros sí que sou un poema.
Hombre!
Gràcies, gràcies.
Ens veiem.
Moltes gràcies.
Adéu.
Arriba l'alta velocitat de la ciutat.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda
el tren a Tarragona Ràdio.
I tu et queixes!
Última oportunitat
per Tarragona
de Tarragona
per queixar-se
de les queixes.
Ai, bueno...
Sí, queixes.
M'han despistat.
Ara escolta'ns una estona.
Oigo, coses estranyes, eh?
Escolta'ns, escolta'ns.
Bé, secció de queixes
amb la Mònica i la Laia
que no us he presentat.
Bona tarda.
Hola.
Que veniu aquí amb ganadetes avui.
Joan, el tren ja s'acaba, eh?
Us saps, no?
Ja, ja, ja, ja.
Però el més que ens ho hem passat, no?
Ens ho estem passant molt bé.
Sí, sí, sí.
Però s'acaba...
Tu no gaire.
Sí, sí, sí.
No estàs gaire content, jo.
No estàs gaire content, eh?
És que com l'anem meu
i que m'estimeu...
Espera't, espera't un moment.
Tot bé que arriba, tot bé que arriba.
De moment que s'acabi el tren
de coses com aquestes
em queixo jo, eh?
I tu de què et queixes, Laia?
Mira, tres mesos esperant
que em fessis aquesta pregunta
i ara que em toca contestar
no sé què dir.
A veure, Joan.
Estàs jugant pel teu cassete preferit
de cuits d'Eugenio.
De què es queixarà avui la gent?
Ah, de que això no sigui tele
i tot i que intenten sintonitzar el canal
i a sobre vinguin cada setmana
sense guió.
C, de les melodies estranyes
que la Meri i la Montse inventen
i insisteixen en cantar-nos repetides vegades
fins que el lavabo es col·lapse
de gent que només pensa en pixar.
D, de que la Cristina
mai no vulgui portar l'Anna al cinema
i l'Anna mai no deixi triar pel·lícula
a la Cristina.
E, de que la Júlia i l'Isabel
ho sàpiguen tot abans que tu.
O, Efa, de que la Marta
sigui l'única persona aquí
capaç de fer coses serioses
i amb una mica de sentit.
Va, efectivament, va.
Oh, ja no t'estimem, Joan.
La gent no es queixa d'aquestes coses,
a la gent tot el que fem
els hi sembla la merda bé.
La gent té altres queixes a la seva vida.
Mira tot el que canviarien si poguessin.
Hombre, a mi la meva vida m'agrada tot.
Nos va seguir el trabajo muchas horas, eh,
porque...
Estoy más joven para eso.
Cambiaría mi casa por una de más grande.
Mi coche, pues, como no tengo...
Es un 600 con las redes pinchas.
Pediría un coche.
Que me olvido muy fácilmente de las cosas,
tengo muy mala memoria.
Pediría más vacaciones,
menos estudiar, un novio...
A veces grito a la gente
para que haga las cosas como yo quiero.
Mejores amigos, más dinero,
fama, amor, salud, todo.
Yo lo cambiaría todo.
Todo.
L'Anna cambiaría todo de la seva vida.
Si es veia venir la seva depressió,
és dir-li que no la portes al cine
i mira què passa.
Però és que la gent no es conforma.
Vinga, exigir, exigir,
a la mínima que poden,
fins i tot hi ha qui vol canviar radicalment
la seva vida,
ser una altra persona o el que sigui.
Que tuviera mucho dinero,
que trabajara poco
y que se lo pudiera pasar muy bien siempre.
Yo mateixa.
¿Qué le pasa a esta?
Conforme vas conociendo a la gente
dices, oi, pues estoy yo mejor.
No.
Pues estoy yo mejor siempre.
Señor,
cuando ha salido esta mañana de su casa
se ha dejado el garaje abierto.
Una cantante famosa
que tenga muchas pelas.
Charles Ceron,
porque es guapa,
tiene dinero,
es actriz
y tiene un novio
que vamos,
ya me gustaría a mí.
Me gustaría ser hormiga,
porque siempre me ha hecho gracia
ser de pasar por debajo de las puertas
y ser indiscreto.
Pues esto,
no tengo ninguna duda,
yo quiero ser perro muchachón.
Es un pirámide.
De pequeña me gustaría haber sido
pues una de las princesas Disney,
¿no?
Porque al final todo les salía muy bien,
ahora es muy...
senyoras.
Ah,
és la gent de Tarragona,
la nostra estimada gent.
Amb tot el que ens han torturat
aquests mesos,
perquè no volien contestar,
i deien que tenien pressa,
fugien corrent,
anaven a la feina,
tornaven de la feina,
estaven buscant feina,
o els hi feia vergonya,
o respecte,
eren molt tímids,
i ens feien passejar
per la Rambla,
i per tots els bars de les facultats,
i per tota Tarragona.
Ah,
és la gent de Tarragona,
la nostra estimada gent.
Però no us preocupeu
que us hem perdonat
i no us guardem cap rancor,
perquè vau estallar
de queixes a la veu del poble,
o qualsevol cosa
que ens vingués de gust.
I per això,
com que més de guapes,
simpàtiques,
intel·ligents i sexis
són bones persones,
hem volgut saber
quins seran els vostres
tres desitjos
per veure si podíem fer alguna cosa.
Tres deseos,
com l'Aladín.
Un cotxe.
¿Ha visto usted mi Mercedes?
Que tothom rigués.
Como dice la canción,
yo quiero salud
y suerte para todos.
Dinero y amor.
Amor ya tengo.
Y que la gente me haga más caso.
Cuando yo estoy seguro
de que me lo deben hacer,
si no, no es por...
Uy,
lleva la bragueta abierta
y ¿cómo se lo digo?
Más dinero,
más mujeres,
yo qué sé.
Uy,
qué finito que me lo ha dicho.
Ahora cuando pasa
le diré una cosa mucho más fina.
De momento,
lo que falta es esta.
Una Kenia.
¿A qué quiero ir a Jordania?
Andora y Monu
pot fer de recursos
ante molts,
això es,
el casquet volador.
Terminar bien los exámenes.
No sé,
que todo el mundo sea feliz.
Ah, ah, ah,
tú siempre guañas,
Dora y Mon.
Qué difícil.
Home,
jo si vols puc riure.
Jo puc repartir amor.
Lo del cotxe
ja no ho veig tan clar.
No, no,
ni lo dels diners tampoc, eh?
Però puc fer-li cas
a aquell noi
si estàs segur
que li hem de fer.
Bueno,
jo tinc uns DVDs
del Doraemon
per si ens hem de documentar.
I has vist
que es queixava l'Adriana,
ella també té un desig.
Jo em queixo
de que
el més bonic
que tenim al meu poble
que és Morada Nova
és el riu Ebre
i que ara
ens el volen prendre
i no em sembla bé.
Doncs...
Aquí ficant matèria política, eh?
Aquí ficant tizanya.
Sí, clar que sí.
Ficant tizanya.
Molt bé, molt bé.
Però re,
nosaltres hem d'anar per feina.
Joan,
et deixem aquí
i que tenim uns assumptes
que atendre.
Ens devem al nostre públic.
Quins assumptes teniu a veure?
Bueno,
no t'ho direm ara.
No, Joan, no.
Això no t'ho diré.
Però no capem malament, no?
No, no, no.
Suposo que amb les queixes
no, no?
No, no.
I avui ja no ens queixem més.
Ara ja gaudim una mica
de l'estiu.
Clar, això.
Doncs un plaer, noies.
Igualment.
a visitar-los
a parlar amb ells
al seu concert.
Escolteu aquesta cançó.
Pròxima parada,
El tren.
Y hace algunos siglos
que he empezado
a sospechar
que he caído
sin quererlo
en tu gravedad.
Es como si andaras
siempre en espiral.
Cuando encuentro
una salida
tú apareces
niña imantada
y ahora yo
he admitido
y ahora yo
presiento
que has vencido
y no hay
manera humana
de escapar.
Así que alegra
te has conseguido
los días sin ti
serían precipicios.
No hay
manera humana
de escapar.
que no hay
de escapar.
No hay
de escapar.
No hay
de escapar.
No hay
de escapar.
No hay
de escapar.
Nadie,
nunca,
nadie,
nadie,
excepto tú
puede enviarme
hacia el espacio
y devolverme
hacia su cama.
Y en las horas
más oscuras
me harás
levitar.
En descuidos
crearemos
universos
niña imantada
y ahora
yo
era mentirlo
y ahora
yo
presiento
que has vencido
y no hay
manera humana
de escapar.
Te voy a contar
este misterio
simple y eficaz
el roce
de mis dedos
te ha
magnetizado
y ahora
tú
y ahora
tú
y ahora
tú
y ahora
tú
así que
alégrate
lo has conseguido
los días sin ti
serían precipicios
no hay
manera humana
de escapar.
Así que
alégrate
lo has conseguido
los días sin ti
serían precipicios
no hay
manera humana
de escapar.
música
teatre
cinema
televisión
noticias
joves
queixes
curiosas
del
ciutadans
entrevistes
reportatges
tot això
és
el tren
de Tarragona
ràdio
un magasín
cultural
que fan
els alumnes
de comunicació
de la Universitat
Rovira i Virgili
el tren
cada dijous
de 6 a 7
de la tarda
i els dissabtes
de 4 a 5
doncs al fi
l'hora que no volíem
que arribés
se'ns menja
no tenim ganes
de dir-te adéu
però ja se sap
la vida és així
estem tristos
per marxar
però contents
han estat unes setmanes
intenses
hem après
i sobretot
gràcies a la Marta Montegut
i a la Núria Cartanyà
realment sense elles
aquest programa
no hagués estat possible
gràcies també
a totes les noies
a la Marta Alcolea
a la Júlia Escofet
Isabel Zuazquit
a Benitxell Meia
Montsi Aparicio
Aida Testona
Adriana Monclús
Cristina González
Anna Tomàs
Laia Batlle
i Mònica Pérez
la veritat és que
m'han facilitat molt la feina
al màxim
gràcies a tots
gràcies a tu
i qui sap
perquè potser ens tornem a veure
algun dia