Pròxima parada, El Tren, cada dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
Portàvem tota la tarda ja aquí, esperant ansiosos, a mostrar-te tot el que tenim avui.
Després d'una setmana musical, avui portem dos plats que no et pots perdre.
Parlarem amb l'Onai, encarregat de la revista Caldo de Cultivo,
i que ens explicarà una mica com els hi va amb l'agenda públic de la qual s'acaben d'encarregar.
A més, les companyes de cinema han aconseguit parlar amb una de les veus més conegudes de les pantalles espanyoles.
També et posarem el dia de la nostra actualitat, riuràs una estona amb una nova sèrie,
i veurem què ens porten a Cultura, que la setmana passada ens van dir que aquesta setmana sí que treballarien.
Al final, com sempre, les queixes. Arrenquem.
Pròxima parada, El Tren.
Arrenquem com cada setmana, posant-nos al dia.
La Isabel ja anava a treure la paraula i anaves a saco, eh, anaves avui, Isabel.
I avui ja la va arrencar.
Sí, sí, avui ja arrenquem.
I us arrenquem i arrenquem.
Bona tarda, primer que tot.
Bona tarda.
I ara sí, quan vulgueu, comencem amb tot el que ens porteu avui, eh.
Ens dones pas, ja?
Ara sí, ara sí.
Doncs mira, comencem parlant d'esports.
Lorenzo s'estrena en MotoGP per davant de Pedrosa i amb dos lideren el Mundial.
El pilot espanyol, Jorge Lorenzo, es va imposar aquest diumenge per primer cop en la seva trajectòria esportiva en GP.
En la tercera prova del Mundial de Motociclisme, Disputada.
Disputada.
Sí.
Disputada, això.
Això.
A Estoril, Portugal.
Lorenzo va ocupar el primer lloc en la graella de sortida.
Dani Pedrosa el segon i Rossi el tercer.
Amb aquest triomf, Lorenzo es converteix en el líder del Mundial empatat a 66 punts amb Pedrosa.
Ja es nota, no?
El primer que va prendre l'iniciativa en la carrera va ser Valentino Rossi.
I l'italià porta el pes de la carrera en les primeres voltes.
I Pedrosa es va posar en segon lloc després d'avançar a Lorenzo en la dècima volta.
El mallorquí s'ho va jugar tot en la dècima, passant per davant del català
i tot seguint superant a Rossi per l'interior de la xicant més perillosa del circuit.
He de dir que jo volia que guanyes Pedrosa.
Les coses com siguin.
Objectivitat, eh? Així m'agrada.
No, a mi m'agrada més este noi.
A les cases surt com sí.
Però, bueno, mira, si Lorenzo ja s'ho tenia cregut, amb aquesta victòria se l'hauran pujat molt més els fumets.
Així que sense comentaris.
A mi la veritat és que com que m'interessa ben poc qui guanyi, però, bueno, sempre s'ha de felicitar el guanyador, no?
Uns aplaudiments.
I dels aplaudiments passem a una notícia que no s'ha d'aplaudir gens.
És molt indignant.
Vosaltres treballeu i teniu contracte?
Treballo però no tinc contracte.
I tu, bon i tu?
No treballes.
No treballes.
Bé, doncs...
Gràcies.
Doncs s'ha fet un estudi analitzant els contractes laborals dels joves d'on han sortit uns resultats bastant tristos.
I això que no han tingut en compte els joves que treballen sense contracte.
Mireu.
La majoria de contractes de treball dels joves són temporals i precaris, segons l'últim informe de control de la contractació a Catalunya elaborat pel col·lectiu de joves de la UEGT a Balot.
El 91,34% dels contractes analitzats són temporals i tenen una durada de mitjana de sis mesos.
Aquesta dada cal afegir que hi ha hagut una forta reducció dels contractes indefinits respecte a l'any passat.
Pel que fa al tipus de jornada laboral, la majoria de joves obtenen feines de jornada completa.
Una quarta part dels contractes, a més, inclou un o els dos dies de cap de setmana.
I ja no podem més. I a més, la poca informació dels contractes també és un factor molt problemàtic,
ja que el 68% dels joves treballadors tenen un contracte que no especifica el salari.
Ja veieu, en comptes d'evolucionar, cada any fem un pas enrere.
És per cridar, eh? I després diuen que no ens emancipem fins als 40.
No m'estranya, és que ja m'explicaràs com podem estalviar si no aconseguim trobar una feina que duri més de sis mesos.
I millor que no parléssim dels sous, eh? Perquè si no...
Deixem-ho estar-ho dels sous. Sí, millor, millor.
Sí, millor, millor.
Mira, i seguim amb una notícia una mica més divertida, va.
La popularitat de Rodolfo Chiquili 4 va en augment i la seva influència ha arribat a afectar al mismíssimo Francisco Franco,
un carrer d'Illueca, que es troba a Saragosa, que porta el nom del generalíssimo,
podria ser substituït pel títol de la famosa cançó que ens representarà a Eurovisió, el Chiqui Chiqui.
A més, llun de quedar-se en aquest canvi i seguint en el tema de la música, la Junta d'Aragó planteja dos canvis més.
El nom de la plaça Primo de Rivera seria substituït pel nom del grup saragosà Héroes del Silencio
i dedicaria també un carrer sense nom als raperos maños violadores del verso.
Pel que es veu això, de canviar noms de carrers, monuments, insígnies, està de moda.
Ben mirat, més que una notícia sembla cachondeo, però jo dono fer que això és cert, eh?
Espera que diu una cosa, a mi em sembla molt bé que substitueixin el nom del carrer per... del carrer,
bé que treguin el de Franco, vaja, però per Chiqui Chiqui, ja em diràs tu quina credibilitat té dir
Visc al carrer Chiqui Chiqui número 13.
Sí, sí, n'hi ha per riure, i anem amb una notícia una mica estranya.
Fins ara la roba ha tingut la finalitat de protegir, cobrir el cos, adornar i anar còmodes,
però això canviarà, ja que arriba a les nostres botigues la roba intel·ligent,
que interactua amb la persona i l'entorn i aporta noves propietats.
Us explico millor.
Es tracta d'aprofitar els últims avenços tecnològics per afegir valor a la roba
a través d'una tècnica que es coneix com a microincapsulació.
Vaja tela amb el nom, eh?
Sí, sí, sí, microincapsulació.
De tota la vida.
Amb aquesta tècnica es pot aconseguir dotar les peces de roba de l'oe vera,
desodorant o repelent d'insectes.
Igual que un mosquito más tonto de la...
Però no només això, perquè s'ha arribat a l'extrem de portar l'electrònic als teixits,
obtenint roba amb sensors de les constants vitals,
teclats d'ordinador plegables que semblen alfombres
o toldos que proporcionen aire condicionat gràcies a l'energia que capten del sol.
Punto blanco, ja ven mitjons que mantenen la temperatura del peu
i bastantes firmes conegudes treballen amb roba interior en memòria
que s'adapta a la forma i als moviments del cos.
Una de les noves propostes que es volen dur a terme són
vestits que relaxen
o samarretes que canvien de color en funció de la temperatura.
No, és que és per a riure el que faltava, ja.
La nostra roba cobra vida.
I si no et combinen els pantalons amb la samarreta, Júlia,
que canvien de color perquè quedi millor o com va així?
De moment fins a aquest punt encara n'hi ha arribat, però estaria bé o no?
No, no, és que estaria genial.
Sí, el mòbil, perquè el telèfon mòbil és un tret d'identitat dels joves.
Aquesta és una de les conclusions de l'estudi del primer observatori de tendències de Nokia,
a partir de l'opinió de 2.000 joves d'entre 15 i 35 anys.
Segons la investigació, el 100% dels joves entrevistats té telèfon mòbil
i el consideren un element bàsic per a definir-se personalment,
just per darrere de la roba o del pentinat.
Molts dels entrevistats d'entre 18 i 24 anys
opinen fins i tot que el mòbil és el signe d'identitat més important
per sobre del cotxe, la moto, la cartera, el portàtil o l'MP3.
Segons l'estudi de Nokia, la música és un pilar fonamental a la vida dels joves,
que n'escolten 23 hores a la setmana.
És més rellevant, per exemple, que l'esport, la política o la religió,
encara que no supera la importància de la família o els amics.
I avui mateix tinc que dir que m'aniré a comprar un mòbil ben fashion,
perquè si ha de ser un element d'identitat, més val que amb el renovi,
perquè si no estic donant una imatge una mica cutre.
Ja veiem el so, eh?
Sí.
Amb el piripiri, aquest so és d'aquells mòbils que eren de tamaños...
Antics, de l'any de la clica.
Sí, sí.
Doncs mira, jo crec que el mòbil no passa per davant d'elements com el cotxe o la roba,
però mira, per si de cas, jo també me l'aniré a renovar.
Bé, i seguim amb una preocupant notícia.
Un 17% de nens i joves tenen sobrepès a causa del sedentarisme.
Sí, sí, el sedentarisme és el causant que aquesta part de la societat,
d'entre 9 i 17 anys, tinguin un excés de grassa corporal a nivells prou alts.
Pizza hood, the pizza hood, can't take the fried chicken and the pizza hood, the pizza hood.
D'això és poc, més del 50% d'aquesta franja d'edat redueix la seva activitat física
a les hores electives de la classe d'educació física.
Aquesta població corre el risc de patir repercussions negatives sobre la seva salut,
amb el desenvolupament de malalties tal com l'obesitat,
la hipercolesterolemia, la diabetes tipus 2 o càncer de còlon, entre d'altres.
Molts experts afirmen que el sobrepès mata la gent.
Per això recomanem una dieta equilibrada i fer exercici amb regularitat.
Abandonen les dietes! Engordar per agossar!
No, no, no, engordar no.
Així que, mares i pares, vigileu i molt els hàbits alimentaris dels vostres fills,
que això és un fet molt vigent en la nostra societat, no només als Estats Units.
Ja cal que ho tingueu en compte, som allò que mengem.
I si aquí tenim problemes d'aquest tipus,
imagina't els anglesos que dinen, brenen i sopen a base de McDonald's.
Escolteu aquest soroll tan molest, oi?
Vosaltres heu sentit a parlar del mosquit espanta joves?
És molt fort.
No, no n'ho he sentit mai.
T'ho explico.
L'han batejat amb el nom de mosquit perquè el seu so s'assembla al rugit d'aquest molest insecte.
És un aparell que serveix per fer allunyar els joves dels espais públics.
Aquest invent es pot col·locar a qualsevol racó i difon uns ultrassons insuportables
per a les orelles dels més joves.
Què hem de cridar? Hem de cridar perquè tenen una freqüència d'entre 16 i 17 kHz
i només ho poden percebre els menors de 25 anys i amb menys de 20 metres de l'alta veu.
Sí que haurem de sortir corrents perquè de moment ja se n'han instal·lat uns 3.500 aparells al Regne Unit
i sembla que s'està estenent arreu d'Europa, malgrat la polèmica que ha creat a diferents països
com Bèlgica, el Regne Unit o França.
Les comunitats de veïns i alguns establiments comercials en són els principals usuaris
i l'adquireixen per uns 900 euros amb l'objectiu de fer fora els adolescents
que els molesten i que es concentren als carrers més propers.
El mosquit, a més, no només perjudica la salut pública, sinó que viola els drets humans més bàsics
i impedeix una resolució dels conflictes de convivència per altres vies com, per exemple, l'educativa.
És que es passa en un munt, eh? Com pot ser que una cosa així sigui legal?
A mi que vinguin i m'expliquin.
Sí, bueno.
És trist, és molt trist.
La veritat és que sembla que visquem en algunes vegades, sembla que visquem en un país del tercer món, no?
I tant. No, pitjor.
Això no pot ser.
Això no pot ser.
Això no pot ser.
Hem de canviar el món.
Si des del tren canviarem el món.
Doncs a veure si el canviaven una setmana i el dijous que ve m'ho explicar.
I tant, ja tenim ganes de tornar.
Vale, doncs, fins ara.
Adeu.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda, agafa el tren a Tarragona Ràdio.
Doncs som-hi amb el tema del dia. Avui amb la Marta. Bona tarda, Marta.
Bona tarda, Joan.
Avui ha vingut l'Unai Reglero, que és l'encarregat de la revista Caldo de Cultivo, que a més acaben de publicar públics.
Han fet càrrec de la revista Agenda Mensual de Públics. Bona tarda, Unai.
Hola, bona tarda.
I la Marta, primer que tot, ens ha de presentar una mica què és aquest grup, aquest grup cultural de la ciutat.
Quina tasca du a terme? Quan fa que publiquen, no, Marta?
Doncs sí, us parlaré una mica d'Unai. Com has dit, és el director i editor de la publicació Caldo de Cultivo.
Caldo de Cultivo és una publicació experimental d'art que es posa al descobert el treball més personal d'una nova generació d'artistes gràfics i literaris d'aquí, de la zona.
Llavors, és una publicació que d'aquí un mes i mig sortirà el quart número, si no m'equivoco.
Sí, a mitjans de maig. A mitjans de maig, sortirà el quart volum.
I parlarem també perquè Caldo de Cultivo torna a ser notícia perquè s'ha fet càrrec de la revista Públics.
Que la revista Públics, recordem que és una agenda...
És l'agenda de Tarragona.
De cultural.
De cultural.
I que informa sobre les activitats culturals que hi ha cada dia a la ciutat.
El que passa que combinen una mica més el que és el disseny gràfic i més artístic, no?
I m'escleu, no? Un any, m'escleu.
Sí, d'alguna manera.
Bueno, Caldo de Cultivo, com tu has dit, Caldo de Cultivo Magazine és la revista,
però a més hi ha un estudi gràfic, que és Caldo de Cultivo,
que és el que s'ha fet càrrec ara, sobretot de l'aspecte gràfic del Públics.
Suposo que després de sis mesos estar treballant en una revista i a sobre fer-se càrrec de Públics,
molta feina, però suposo que satisfets, no?, amb la feina.
Sí, home, molt satisfet.
De fet, va ser un encàrrec directe del Departament de Cultura
i, bueno, molt satisfets, ho hem fet amb molt de gust.
De fet, estem treballant, bueno, en altres Caldo de Cultivo ens ocupem de l'aspecte gràfic, com he dit,
però després hi ha el Salva Miranda i el José María Blasco,
que s'encarreguen de la redacció i una mica entre tots donant forma al nou Públics.
Ara que parles de l'equip, una mica els caps pensants de Caldo de Cultivo,
qui són, a part de tu, el Salva Miranda?
No, el Salva Miranda no seria de Caldo de Cultivo.
No.
Bueno, a Caldo de Cultivo estem, a l'estudi estem jo, el David Cobo i el Toni Galván,
i després hi ha una sèrie de satèl·lits, com són la Gisela Martí, l'Andrea Anderhammer i el Javier Iglesias,
que, bueno, que estan a la revista i, d'alguna manera, cadascú té un paper a la revista
i entre tots la duem cap endavant.
Amb el quart número ja és aquest, el número de tirada ha augmentat respecte a les altres vegades
o segueix una mateixa línia, o heu experimentat un augment?
De moment, sobretot, el que s'ha canviat bastant és el tema de la distribució,
que pel primer número es va quedar a Tarragona, Barcelona, una mica a Catalunya,
i aquest tercer número ja s'ha distribuït més a nivell nacional.
De fet, arriba a algunes llibreries de Buenos Aires també i de Berlín.
I, de fet, ara els artistes o escriptors que hi col·laboren al Caldo de Cultivo
poden venir de qualsevol lloc del món.
També sempre es té una mica de cura amb els artistes locals,
que, de fet, és pel que serveix al Caldo de Cultivo, per donar a conèixer el seu treball
i, bueno, molt millor se'l donem a conèixer arreu del món.
Però hem de separar això sí, Caldo de Cultivo, el que és la revista,
que surt cada sis mesos, amb la revista Públics que us acabeu d'encarregar
i que suposo que va per llarg, no?
Bueno, no ho sabem. Està previst que surti un concurs
i, bueno, es veurà qui ho acaba portant.
De moment, nosaltres el que hem fet és una mica el llançament del nou Públics,
donar-li un format, un contingut i una manera de fer.
Perquè si agafes el Públics del mes passat i agafes el Públics d'aquest mes,
veus que li heu donat molt més aire fresc, vull dir, és un canvi molt radical.
Exacte. D'alguna manera, bueno, nosaltres creiem que una agenda cultural,
una revista cultural de Tarragona, d'alguna manera,
ha d'estar lligada una mica, ha de tenir en compte els corrents estètics
que estan ara mateix i, bueno, i ser molt útil
i d'alguna manera m'assembla que ho hem aconseguit.
És el nou format, és de Butxaca, perquè funcioni més i funciona més com a agenda
i, vamos, nosaltres estem molt satisfets.
Una mica el vostre mètode de treball,
o sigui, quines línies seguiu a nivell artístic,
parlant al Públics?
O sigui, més o menys, a part de la línia editorial,
el que és una mica la redacció,
quina línia seguiu a nivell de mercatació,
per a aquella gent que no ho sàpiga?
Quina línia sigui?
Home, tant en redacció com en l'aspecte gràfic,
el que estem en compte és que sigui una revista atractiva,
que sigui una revista útil i, sobretot,
enfocada molt en la cultura contemporània,
donar-li més pes, d'alguna manera,
com si fos, d'alguna manera, una nova època de Tarragona,
que m'assembla que també s'intenta potenciar des de l'Ajuntament
i, d'alguna manera, això, que també dirigir-se més cap a un públic jove,
amb inquietuds culturals contemporànies,
sense deixar de banda el públic de sempre del públic.
I, tornant al que és el Caldo de Cultivo,
que és una mica el que porta tot,
parlant dels artistes,
deixeu entrar nous artistes,
esteu oberts a que la gent es dirigeixi a vosaltres
i tingui alternatives i voluntat de participar?
Com és una mica?
Sí, estem oberts a que participi qualsevol creador,
però, d'alguna manera,
Caldo de Cultivo sí que té ja un nivell
i, d'alguna manera, no ens hem d'enganyar.
Hi ha artistes que, potser, no tenen el nivell,
d'alguna manera,
o que, simplement,
no entren dins la línia que hem decidit a Caldo de Cultivo,
que, potser, tenen una qualitat artística tremenda,
però, simplement, no és la línia.
D'alguna manera, nosaltres, des de la direcció,
hem de vetllar per la qualitat,
perquè, després, realment,
sigui efectiva la publicació i tingui rellevància.
Parles d'una línia i dius que, potser,
hi ha artistes que són molt bons i no entren,
quina seria aquesta línia?
Com la definiries?
Com definiria la línia?
Sí.
Doncs, d'alguna manera,
la línia de Caldo de Cultivo
sí que està molt influïda
per la il·lustració contemporània
i, d'alguna manera,
sí que té alguna reminiscència de l'art urbà.
Normalment, els artistes,
la majoria que publiquem a Caldo de Cultivo
són artistes que venen de l'art urbà,
però que, potser, ja tenen una certa edat
i han donat un pas més endavant
per començar a fer una carrera com a artistes.
D'alguna manera, no publiquem a grafiteros,
però sí que ven de l'art urbà,
que, bé, simplement és l'art que ens interessa a l'altre.
A més, aquest nou disseny de l'agenda
segueix una estructura molt concreta, no?
Hi ha moltes notícies,
hi ha entrevistes, opinió, també.
Vull dir, creus que potser la gent
o la cultura de Tarragona
està preparada per acceptar tot això
i que el moviment social està creixent?
Vam, jo crec que sí.
De fet, hem rebut molt bones crítiques.
També, potser, les dolentes no ens arriben.
Però, no ho sé, jo crec que sí,
que està preparadíssima la gent.
I, de fet, sí, com tu dius,
ha canviat, sobretot, ara el fil conductor del Públics
és l'agenda.
I, d'alguna manera, jo crec que ara sí que és més clar.
D'alguna manera, partim l'agenda en dies
i cada dia veus les activitats que tens.
Després hi ha uns destacats
que també, el format tan petit,
potser no et pot esplaiar tant com abans,
però jo crec que és més una guia informativa.
Que voleu involucrar una mica més la gent
a la cultura tarragonina,
la ciutat, una mica més moure la dinàmica, no?
Seria la vostra missió, em recometes?
D'alguna manera, l'encàrrec que ens van fer de l'Ajuntament
és una mica que aquest nou públic
hi estigués tot.
O sigui, no estigués només el que fan les institucions,
sinó que tenim molta cura també
en les propostes independents,
les propostes, potser, potser, de col·lectius,
o potser un bar o un local
que està fent una programació cultural
que aquest públic s'ho reculli.
Moltes gràcies, Unai, per haver vingut,
per haver-nos explicat una mica tant al públic,
que esperem que us vagi molt bé,
i alcalde de Cultivo, que també, segur,
veient la qualitat de la revista,
ja es veu que tindreu èxit.
I moltes gràcies per haver vingut.
Moltes gràcies a vosaltres, un plaer.
I Marta, també, gràcies per haver-te documentat,
per haver-nos portat al públic,
que el tenim aquí, tenim tres exemplars per aquí a sobre.
Sí, el té tothom ja, eh, el té tothom.
I, bueno, ja parlem la setmana que ve,
a veure què ens portes, d'acord?
Doncs molt bé, Joan.
Ens veiem la setmana que ve.
Adéu.
I una cosa que no surt a la gent de públics,
però que no ens ho podem perdre,
perquè riem molt,
és la secció que ve a continuació,
que és la televisió.
Escoltem, escoltem.
Sí?
Digui'm, digui'm.
Hola, que puc parlar amb el meu psicòleg?
Qui és el teu psicòleg?
El doctor Família.
Ara mateix estàs reunit,
si vols, m'hi puc posar jo, eh?
I m'ajudes tu?
Sí, sí, en qualsevol cosa jo t'ajudo.
Vinga, doncs mira,
jo tinc un sogre que em treu tots els diners,
una cunyada que m'intenta treure tots els sostenidors,
un nòvio que només pensa en seu ex,
i uns nòvies que han canviat l'hora del despertador
perquè arribi tant a treballar.
A veure, la veig una mica histèrica
i crec que el seu problema és...
La família mata.
I una setmana més hem estat enganxades a la televisió
mirant sèries per poder-te-les comentar.
No ens n'hem perdut cap,
fins i tot hem vist els dibuixos de la Heidi.
I avui, com no xerrerem de...
La família mata.
Que mata de l'avorrimiento!
I que sapigueu que ens ha estat molt difícil.
I que hem lluitat per no sortir corrents.
Que ens hem deshidratat al no moure'ns al sofà
per no perdre'ns ni una escena.
Que ens hem lligat les mans per no canviar de canal.
I sabeu què?
Hem aguantat tot un capítol de...
La família mata.
Que mata de l'avorrimiento!
Pels que ja l'heu vist.
I pels que no també.
És una sèrie que fan els dilluns Antena 3.
A continuació et presentarem els seus actors.
Però perquè et situis una mica et farem com el Trivial.
Exacte.
Direm l'actor i després alguna sèrie o pel·li on han sortit.
Estàs preparada, Meri?
Vamos allá.
Daniel Guzmán.
Aquino Quim Viva.
Elena Ballesteros.
La hermana de l'alcalde.
No.
No.
La Habitación de Fermat.
Chiqui Fernández.
Periodistas.
Anabella Alonso.
Sete Vidas.
Buscando a Nemo y...
Pelo Picopata.
Uh, perfecto.
Però escolta, Montse, no falta més personatges?
Sí, però amb la mà de personatges que hi ha a la sèrie, Meri, ens podíem morir fent preguntetes, eh?
Així que anem perquè els importa el que ens importa a nosaltres de veritat.
D'acord.
La sèrie comença quan la Susana i el Pablo estan a punt de viure en un pis nou, ell sols.
Però el pare d'ella agafa els diners i els inverteix i després els acull a casa seva.
Que blons de meritar.
Però la mare de la Susana no li farà gaire gràcia i li amargarà la vida al pobre Pablo.
Mentre apareix el germà tontet, abandonat per la seva dona i a càrrec dels dos fills força distrets.
Però arribem a la millor de la sèrie.
A l'única que dóna humor, a part del Marcos, eh?
A part del Marcos.
El Marcos és bo.
És a Anabel Alonso.
La tia Mònica.
Una mujer de bregats sueltes.
Tan sueltes que nunca lleva.
És que estoy ya con el puntito ese, que si me tomo otra copita y un hombre me pide cualquier cosa, por muy guarra que sea, yo la haría.
És la tia Salida, que veu un home i estira corrents als seus peus.
Però bueno, més ràpid estira quan veu que una tia mira al seu novio.
Tu, guarra!
Si crees que me vas a robar a Mateo, estàs muy equivocada.
Así que mantén tus tarpas alejadas de él, si no quieres que te arranque ese pelo de rata que tienes.
Uuuh, como se pica la nena.
Tu, Montse, saps com és el pèl de rata?
Com el de la Carmela y a Supervivientes.
¿Y tú saps com canta una persona deprimida a punt d'anar al pie de la letra?
Terminar de una vez quitándose la vida.
Y morir, morir, de una vez por todas.
Consell de la setmana per la Nabel Alonso.
Llegeix-te un llibre de tu ajuda.
Posa't un sostenidor de la teva talla.
I no vagis a Operación Triunfo perquè el risc tu deixarà caldo.
Però passem al fitón tu...
De la família mata.
¿Qué mata de aburrimiento?
El Marcos.
Abuelito, dime.
No, tú no, el rico, el rico, el rico.
Tengo un negocio que te vas a sentir orgulloso de mí.
Voy a ganar 2.000 euros en un día vendiendo cestas de Navidad.
Muy bien, hijo, muy bien.
Y si sale bien el mes que viene, ¡zas!
Otras remesas de estas.
Pero Marcos, el mes que viene ya no es Navidad.
Deja el chico, hombre, que es muy buena idea.
Que una cosa es que empezar a hablar con tres años y otra que fuera tonto.
Sí, fins i tot la seva avia reconeix que és una tontat.
Mira que tantes festes en Navidad.
A més que tingui torrón de Gijona, eh.
Meri, que no és el moment per demanar això, ja.
Montse, Montse, a veure.
Posats a demanar, demanem torrón del bueno, eh.
Que després només ens posen espàrrecs i sangria d'on Simón.
Volem cestelles de Nadal modernes, amb oliva, sabranxova i barberechos.
I posats a demanar, també demanem que el Marcos sigui una miqueta més llest.
Literatura o geografía.
Eh, eh.
Literatura o geografía.
Esto no me lo esperaba.
A ver, por eliminación, Marcos.
Eh, literatura, no.
Que es de libros.
Vale.
Geografía, geografía, geografía, no.
Eso tampoco, porque no estoy seguro de lo que es.
Aquest tio li demana si sap que és l'Ebre i et contesta que és una marca de galetes, eh.
Sí, és que...
Però, a que tu no sabies que el Marcos de...
La família mata.
Qui mata de l'avorrimiento.
És Gandhi?
No m'ho crec.
He leído a Gandhi y me he imbuído de su filosofía.
Yo ahora soy muy Gandhi, Merche.
Merche?
Sí, crec que se confes una mica, eh.
Que yo de Merche no tengo nada.
Yo Montse.
Se llama Montse.
Però seguim amb el cap de...
La família mata.
Qui mata de l'avorrimiento.
Alfredo, que li té verdadera obsessió als xinos.
Pero, ¿qué sabéis vosotros?
Si vosotros coméis canichas a la Jillo, caníbales, antropófagos...
Que es mengen què?
Caniches a la Jillo.
I quin tipus de caniches?
Montse, sisplau, posa't sèrie.
Va, va, el que sí que et puc dir, Meri, és que, com o no, surten uns chitanets.
Què seria de les sèries espanyoles sense els gitanos, eh?
Nada.
Que son lavabos nuestros, eh.
Ah, sí?
¿Y eso por qué?
Si se me permite preguntar.
Se le permite, se le permite.
Pues porque lo hemos visto antes.
Pollo, coge la fragoneta.
El pitjor és que es barallen per uns vàters.
Ui, si s'enterà el senyor Roca.
Espera, Meri, que tenim una notícia d'última hora, eh.
Espera, espera.
Sí?
Què passa?
Nos han robado un muñequito del futbolín.
Ah, no, mira, está aquí.
Mossos d'esquadra?
Meri, què fas?
Hem perdut un ninot de futbolín.
Com jugarem ara les nostres partides?
Meri, que si canvieu unitats espacials.
Que no sé si podré aguantar aquesta desgràcia.
Policia del Geo, sisplau.
Que el tio ho deia perquè el Pablo és molt petitó, el noi.
Llavors, el futbolín està bé?
Que sí, però mira què li diu el pobre, el petit Pablo.
Mira, mira.
Madre mía, bueno, pues por mí, perfecto.
Yo os declaro pareja de futbolín.
Es más, por ser tú, te voy a dejar un taburete para que lleguis dins a los mandos.
Si no m'equivoco, a Legolas li va dir el mateix al Gimli, a la pel·li del senyor de los anillos,
les dos torres, quan els durens de la pel·li...
Però Meri, que això, a veure, això ara ja no ve el cas, vale?
Estem amb...
La família mata.
Qui mata de la por miento?
No la pel·li del senyor de los anillos, aquest.
Bueno, però els guionistes no són gaire creatius, eh.
Què mira d'on es copien els dies?
Bueno, arribem cada cop més al final de la nostra secció
i només us diem que a la sèrie encara queden altres protagonistes com la Glòria.
L'Arturo.
El Roberto.
La Susana.
I muchos más que queda por ahí suelto, però per un cop més només ocupa enlloc.
I li treuen temps a la nostra estimada Ana Mel Alonso, que és la millor.
Viva la Mel Alonso.
Viva!
I viva el Marco, el hijo tonto.
I ara, saps què passaria si tinguessis un cunyat tan tonto que normalment confones el sucre amb el pebre?
Què passaria si tinguessis una sogra tan repelent que acostuma a destenyir-te els calçotets negres o color rosa?
Què passaria si tinguessis un sogra tan rata capaç d'amagar el sabó de la dutxa perquè no el malgastis?
Què passaria si el teu cunyat passés de dir-se González o Álvarez per dir-se mata?
Doncs què series de la família?
Mata!
Que mata de l'avorrimiento!
Ai, Meri, que no ens ha sortit, això, eh?
Vinga, per s'igua.
Ho tornem a repetir.
Vinga.
Doncs què seria?
Un moment, un moment.
Per què ens talles?
És que us veig tan posades en la vostra aposada escena d'aquesta fantàstica sèrie que mata de l'avorrimiento.
Mata, mata.
Però teniu una pregunta, aquell que s'ha notat abans no era l'Avelino?
No, l'Avelino surt però no surt aquí.
Va deixar escenes de matrimoni per fer-te aquesta sèrie.
Però és el Pepa!
O no és el Pepa?
És el Pepa.
Però ja no es diu Pepa, o sigui, ja no es diu Abelino.
No ho sabem.
No ho sabem.
Ah, o sigui que esteu...
A veure, aquí ens ha matat com la sèrie.
Us ligueu de mans i peus per veureu la sèrie i no sabeu el nom.
No va sortir al capítol passat, Joan.
No, no va sortir.
Com que no va sortir?
Perquè és l'Abuelo Rico que ve d'Amèrica.
Jo, mira...
Mira, Joan, que ens tallarà.
Vale, sí.
Intentem repetir això.
Vols repetir-ho amb nosaltres?
Vinga.
Doncs què series de la família mata?
Que mata de l'avorrimiento.
Us deixem amb aquesta reflexió i ens veiem la setmana que ve al mateix lloc.
Però abans ens acomiadem amb la cançó més positiva de la sèrie, la de la Navella Alonso.
Però una cosa, la setmana que ve què porteu ja?
perquè és per saber, és per preparar-nos.
Les Ombres de Paco, dius?
És Sant Jordi.
Sí, és Sant Jordi.
I què?
Les Ombres de Paco, molt Sant Jordi.
Una setmana maca.
Sant Jordi és una setmana maca.
Tant a galerà rosa, una jove.
Bueno, no sé què té a veure, però bueno, ja m'ho diré.
Ja m'ho diré.
Vale, vale.
Fins la setmana que veig.
Apa, fiqueu la cançó.
Terminar de una vez quitándose la vida.
I morir, morir, de una vez por toda.
Vols alta velocitat?
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda, vola amb el tren de Tarragona Ràdio.
La setmana passada ja s'ho vam passar bé, eh?
I ens vam prometre que aquesta setmana portaríem guió, aniríem treballant...
I aquí estan l'Aira i l'Adriana.
Bona tarda.
Bona tarda, Joan.
Sí, treballar molt, no? Segur.
Sí, sí, aquesta setmana hem treballat més i ja t'hem tornat a fer guió.
Què? No heu anat a cap concert?
No, no.
On heu anat?
On heu anat?
Doncs hem anat a fer moltes coses, però més que res d'informar-nos de cultura.
Sí, però...
Esta setmana hem tingut dos enviades especials.
Hem descansat i hem anat a treballar per nosaltres la Cristina i la Montse.
Ah, molt bé. Cada setmana us ho munteu millor, eh?
Sí, sí.
I on els heu enviat?
Doncs els hem enviat al Metropol i vam fer una entrevista sobre l'obra Stalin,
que com ja saps, obria la temporada de primavera d'aquest any i res, després ens ho explicaran elles, però...
Ah, que són d'aquí programa més.
Sí, sí, sí, i tant.
Ah, ja les veig venir, ja les veig venir.
Després ja parlarem amb elles.
Però abans de tot, ens porteu una altra cosa?
Sí, abans de tot parlarem de Sant Jordi.
De Sant Jordi.
I és que, com tu ja saps, un any més els carrers i la gent de Montblanc tornen a traslladar-se a l'edat mitjana.
Del 18 al 27 d'abril se celebra la 21 edició de la Setmana Medieval,
que, com ja és habitual, arriba amb un programa farcit de jocs, sopars, concerts, representacions i tota mena d'actes al més pur estil de l'època.
I de Montblanc ens traslladem aquí a Tarragona, perquè aquesta setmana es celebra l'SCAN,
que és la manifestació fotogràfica de Tarragona.
Es va inaugurar ja aquest dilluns, el 14 d'abril, i durarà fins al dia 20, el diumenge.
Durant tota la setmana ja s'han fet diferents activitats, com exposicions,
hi ha hagut un cicle de cinema sobre fotografia, conferències, taules de discussió,
on podem trobar temes com el fotoperiodisme, noves tecnologies, col·leccionisme i ensenyament.
I també s'inclouen les segones jornades catalanes de fotografia i la proposta Talent Latent,
on es mostren obres de 15 fotògrafs d'Europa, Amèrica, Asia,
i que reflexionen sobre l'època actual i el paper que hi té la imatge.
Les jornades de fotografia volen fer reflexionar sobre l'estat actual de la fotografia a Catalunya
i dins de les exposicions que es fan ja vam parlar de la gent Ricardia Bresson,
que està dintre d'aquestes, també la de Buixa de Plàstic, de Sílvia i Turria,
el carrer d'Escorxador i moltíssimes més que, si voleu més informació,
entreu a scan.gencat.cat.
I com ja t'he dit abans, el Teatre Metruvol va engegar el divendres la nova temporada de primavera
amb la representació de l'obra Estàlin.
I per fer una miqueta d'argument, perquè sàpigues de què va,
diré que se situa en l'any 1952, i és un any abans de la mort de Josep Estàlin,
i durant l'afer de les Batalles Blanques,
quan el Kremlin va acusar els metges jueus d'enveninar homes de la confiança de Estàlin.
I com també t'hem dit, dues reporteres del tren van anar a divendres al Metropol
i van estar parlant amb un dels seus actors, concretament amb en Pep Saís.
Així que, bona tarda, noies.
Hola, molt bones.
Què us va semblar l'obra? Com s'ho va passar?
L'obra va estar molt bé, va ser una obra així divertida,
però la primera part era bastant feixuga, tot s'ha de dir, eh, Cristina?
Sí, és veritat, la Montse té raó.
A veure, sí, l'obra estava molt bé, la primera part potser és que no estava...
La segona part estava més bé adaptada, perquè és l'adaptació en una novel·la,
i la segona part potser hi havia més intriga dramàtica,
i potser s'apropava una mica més al públic, no?
Hi havia poc dinamisme dramàtic a la primera part.
Hi havia la mateixa senall, o sigui, duraven molt, pocs personatges,
era molt pesada, molt pesada de veure.
Però bé, el que a nosaltres ens va encantar va ser el Pep Sais,
perquè que sapigueu que era la nostra primera entrevista,
la Montse i allò estàvem, que tremolàvem,
i la veritat és que va ser xapó, perquè teníem una mica de por de com seria,
la veritat és que ens va tractar molt bé, dos petons...
Quatre, després al final, va ser una cosa espectacular.
Va ser molt amable, va xerrar molt, va estar genial, una persona molt propera.
Que us ho han enamorat?
Una mica.
La veritat és que quan a mi em va fer dos petons, a mi se'm va caure tot a terra.
M'han tremolat els ginolls i això és veritat, eh?
M'han tremolat els ginolls tota l'entrevista, no podia parar, però bé, és la bo.
Pep, bueno, a casa meva em diuen Josep,
però professionalment ja fa molts anys que tothom em coneix per Pep Sais.
M'he encantat, perquè la veritat és que estava al teatre planíssim
i m'he tingut la sensació que el públic seguia la funció molt bé,
que la seguien totes les reaccions, totes les coses que diu l'Estàlin.
És els últims anys de la vida de l'Estàlin
i és una mica una obra que pretén reflexar com un estat totalitari,
amb un dictador com era Estàlin,
com repercutia a la vida quotidiana de les persones.
El meu personatge és un marge molt bonic,
és el director de l'hospital
i està com enamorat de la Carme Conesa,
però és un amor impossible.
I són aquests personatges que sempre estimen,
estimen sense esperar res a canvi,
sense esperança fins i tot de ser correspostos,
però ells són capaços de sacrificar fins i tot la seva vida,
com és el meu cas, per amor.
En un país normalitzat hi ha d'haver-hi tot tipus de teatre
i hem d'anar a veure una comèdia còmica,
i hem d'anar a veure un musical,
i hem d'anar a veure un tipus de teatre com aquest,
que t'ho passes bé, però que al mateix temps et fa reflexionar
i també et fa saber moltes coses que potser no sabem,
perquè tampoc sabíem gaires coses de la vida de l'Estàlin
i en aquesta obra t'aporta un coneixement,
que això també està bé.
El teatre, jo penso que Déu-n'hi-do els últims anys
han fet espectacles molt interessants,
veig que hi ha molt bons professionals,
el cinema és una assignatura pendent,
estem encara bastant malament, sincerament,
comparat amb Madrid no té comparació.
Jo he fet un paper a La Soledad,
la viu que balla que els Goya,
però la vaig fer a Madrid, la Soledad,
no la vaig fer a Barcelona, saps?
La Generalitat, el govern,
tots han d'apoyar el cinema català,
perquè Catalunya necessita un cinema més sòlid
i que hi hagi més indústries.
Interessant el que us explica el Pep Salles,
ja veig que no es va deixar res, eh?
No, no, i això, que havia de marxar corrents,
que si ho poguéssim haver tingut allà,
però era un cafetó o alguna cosa,
però havia de marxar corrents
perquè havia de portar els actors en algun lloc, no?
No sé, la idea que l'estaven esperant,
allà, l'home pacient.
Feia d'això, Fer.
No crec que fes d'això, Fer, Joan,
però estava esperant els altres companys.
Ah, vale, vale, vale.
Doncs no sé si anireu aquesta setmana.
Em sembla que hem d'anar amb una obra nosaltres,
perquè jo m'hi apunto.
No diguem res, que encara està pendent això.
No diguem res, no diguem res.
Vale, vale, vale.
Però podem avançar, que és una gran obra de teatre.
Sí, això sí.
De rabiosa actualitat.
I vosaltres, noies de Cultura,
espero que aquesta setmana sí,
treballeu d'una vegada.
Sí, sí, anem treballant ja.
Sí, ja veig, ja veig.
Aquesta setmana potser fem alguna altra,
ja una altra vegada.
Vale, vale, això esperem tots.
Ens veiem la setmana que ve.
Molt bé, adeu.
Que vagi bé, adeu.
Pròxima parada, El Tren,
cada dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
Hora de repassar les novetats en cartellera,
de repassar què hem vist la Cristina,
que segueix amb nosaltres,
i l'Anna Tomàs, que s'incorpora.
Hola, Anna.
Hola.
I suposo que heu anat molt al cinema aquesta setmana,
us heu gastat molts diners,
en pel·lícules o no?
Avui potser hem fet més carrer,
que no sé ni malament.
Com que heu fet més carrer?
Home, molt bé no sona, la veritat.
No, Joan, ja ho veuràs, ja ho veuràs.
Hem anat a preguntar a la gent.
A preguntar a la gent.
Sí.
Una mica com el tu d'aquest queixes,
però en plan cinema.
Sí.
Exacte, ens han copiat una mica.
Vale, doncs endavant.
Mira, bueno, ara començarem, com sempre,
presentant-vos les pel·lícules que es van estrenar.
Vale, Cristina, preparada?
Preparadíssima.
3, 2, 1...
Rebobine, por favor.
T'imagines que després d'un accident el teu cervell quedés magnetitzat?
Black Jack.
Un estudiant no es pot pagar la matrícula de la universitat
i es llença al joc de cartes.
Retratos del Masaya.
Remake de la pel·lícula tailandesa
on una parelleta d'enamorats
comencen a veure fantasmes retratats a les seves fotos.
Fuera de carta.
El nostre Javier Càmera és un cuiner homosexual de prestigi
que veu la seva vida capgirada amb l'aparició dels seus fills.
Cashback.
En Ben talla amb la seva nòvia.
Això li provoca insomni
i veu la solució en treballar de nit en un supermercat
i despullar la clientela.
Déu meu.
Joan, que no saps què?
Joan.
Què?
Què passa?
Què passa?
No.
Que ja no puc més, Joan.
Estic farta.
Ja no puc més.
Però, Cristina...
Què li passa amb aquesta ara?
Home, Joan, és que no te n'adones.
No, però què li passa?
Què és això?
És que ens explotes.
Jo?
De què?
Sí, ets un explotador, Joan.
Ja no puc més.
Home, flipa.
És que...
Que no veus que la pobra ja no pot fer la secció d'estrenes de cinema més ràpid?
És que sempre està igual.
Més ràpid, més ràpid.
Que les estrenes són com els pèls, l'olores i no saps d'on ve.
Us podeu queixar a altres, eh?
Que ràpid és com anava amb Pep Sais quan li vam fer l'entrevista.
Home, Anna, amb això li hem de donar la raó al xiquet.
Sí, la veritat és que sí.
L'home anava superràpid.
Imagina't si anava ràpid que a mi que sí que m'agafa una taquicàrdia.
Però el que s'ha de reconèixer és que té una veu...
Sí, això sí.
I a més, ens va aclarir molts dubtes.
Tu sabies, Joan, que en Pep Sais és un dels grans dobladors del cinema en català?
Ni idea.
Doncs sí, i és que des que l'Anna i jo la setmana passada vam veure la pel·lícula dels Rollins
en versió original, que aquest tema ens intriga moltíssim.
Sí, sí.
I per això li vam fer unes preguntilles a Pep Sais per a veure què en pensava.
Ens podries dir el nombre de pel·lícules i sèries que has doblat?
Quantes, no ho sé, és dificilíssim, perquè n'he fet moltíssimes.
Porto des de l'any 82 o 83 doblant, però he fet sèries tan conegudes com Ràdio Cincinnati,
L'Escurçó Negra, Alo, aló...
Bueno, no ho sé, és que n'he fet tantes i tantes pel·lícules.
He doblat Hèrcules, La vella i la bèstia, Toy Story,
però jo molta gent em coneix per Toy Story, que sóc el dinosaure.
I, bueno, diverteix molt fer dibuixos animats.
Com t'agraden les pel·lícules?
Veig bastant cine subtitulat, però perquè tinc el tema que, com que conec gairebé tots els dobladors,
quan veig al cine em costa molt...
Esclar, els reconec a tots i a vegades em despistan una mica de la pel·lícula.
De totes maneres depèn del tipus de pel·lícula.
Si és una pel·lícula tipus Buscada que perdida o El senyor de dos anillos o Harry Potter,
m'és igual, perquè són pel·lícules que, ho sé, m'agrada veure l'espectacle, l'espectacularitat i tal.
Ara, són pel·lícules més vegades amb la interpretació i això, sobretot, ja et dic,
perquè em despisto coneguent, oh, és fulanitos, venganitos, saps?
I aleshores sol una vez tan pel·lícules subtitulades.
Tens algun referent en el món del doblatge?
A l'altre doblatge n'hi ha molts fantàstics a Barcelona.
N'hi ha, bueno, des del Ricard Solans, el Jordi Brau,
bueno, és que abans deixaré molts, el Manolo García, bueno, és que hi ha el Salvador Vidal...
Són extraordinaris.
Té unes veus fantàstiques i són molt bons.
I actrius n'hi ha fantàstiques, la Marilisa Solà, la Marta Angelat, la Rosa Guinyon...
N'hi ha moltes.
Què és el que creus que porta el doblatge al món del cinema?
Bé, aquí a Espanya hi ha una tradició de molts anys que les pel·lícules es facin doblades
i aleshores ara s'estrenen pel·lícules doblades i subtitulades
i la gent té una tendència a veure les pel·lícules doblades.
Hi ha molta gent que en diu que ells s'hi posen de començar a llegir,
que els distreu molt de la pel·lícula i que se'ls hi fa...
aleshores no aprecia anar bé la pel·lícula.
Aleshores, clar, això és una cosa de gustos.
Jo seria partidari que hi hagués sempre la possibilitat que la gent pogués triar.
Que tu cada pel·lícula la poguessis veure doblada o subtitulada
i que cadascú pogués triar l'opció que a ell li convé més.
Què és el que et manté, aquesta professió?
Bé, doncs que fa molts anys que li dic que jo soc llicenciat en Dret i en Psicologia
i en canvi em dedico a això per vocació.
O sigui que el que em segueix agradant és el que em diverteix
i el que m'ho passo bé fent això.
Que abans era el meu hobby i des de fa molts anys és la meva professió
guanyar-te la vida amb el que a tu t'agradava com a hobby,
doncs és fantàstic, no?
I bé, aprofitant que vam parlar amb en Pep Psaï sobre aquest tema,
vam decidir sortir al carrer a preguntar.
Perquè és que nosaltres encara no ho havíem fet, això, de sortir al carrer.
Exacte. I vam preguntar què prefereix la gent de Tarragona,
les pel·lícules doblades o en versió original?
Com li agraden les pel·lícules? En versió original o doblades?
Versió original.
Original.
Doblades.
No, no, versió original.
Les pel·lícules, a mi les que m'agraden són les que té ací o la de ací o la altra,
no me valen per anar.
En versió original?
En principi, doblades.
Prefereixo la versió original.
Home, realment tota una sorpresa,
no pensàvem trobar tanta gent que prefereix la versió original, oi?
I tu, Joan, què t'estimes més?
La versió original, doblada o les pel·lis d'acció?
És que original em canso de llegir.
Tu ets dels meus, Joans.
Doncs, Joan, aquestes són les raons per les quals la gent de Tarragona
prefereix les pel·lícules subtitulades.
Bueno, perquè penso que la interpretació de la veu també és important,
dintre del paper d'un actor.
Porque te quedas más con la esencia de los argumentos.
Y como lo tienes que leer, tienes que prestar más atención.
Perquè es valora molt més el valor i l'expressió i l'expressivitat dels actors.
Potser així puyo una mica el nivell d'anglès a la ciutadania.
Vaja, vaja, així que fins i tot puc millorar el meu nivell d'anglès.
Sí, i de professor particular el George Clooney.
Jo prefereixo un Matt Damon.
Millor, millor, un per tu i un per mi.
Quines seran les raons per preferir les doblades?
Més que res, perquè si no em perdo.
No t'has de molestat anar a llegir.
Bé, pots centrar més l'atenció en escenes,
en característiques de la cara dels personatges
i te pots estar més per la pel·lícula.
Ja, bueno, a mi el que em sembla és que tots som una miqueta ganduls, eh?
Sí, i a més a més té els seus inconvenients, eh?
Segons el que ens han dit.
Si és doblado, no es bien doblado.
Perquè si no per to...
Perden el seu encant.
Home, tampoc n'hi ha per tant, no?
A vegades sí que hi ha doblats que fan pena, però...
Però també n'hi ha de molt bons.
I això de l'encant?
Doncs mira, no ho sé.
Potser és que a vegades, amb la traducció
i aquestes coses que fan el canviar d'idioma,
frases fetes i acudits, perden el sentit.
Tens raó.
Sembla que veure la pel·lícula subtitulada sigui el millor.
I llavors, per què no en fan a Tarragona?
Doncs mira, no ho sé.
Però potser no et pensis, eh, que és tan bo,
que també té les seves coses dolentes, això d'anar llegint.
Los subtítulos a veces no respeten la integridad de la obra
y merma la visión de la pantalla.
Eso distrae también al espectador.
I ara, per acabar, la secció de curiositats.
Si no m'ho dius...
No m'ho crec.
Sabies que el protagonista de Cashback, Sean Biggerstaff,
era el capità de l'equip de Quidditch de Gryffindor a Harry Potter?
Sabies que el videoclip que surt a la primera escena de Rebobine, por favor,
és d'un grup francès que va ser dirigit pel director de la pel·lícula, Michael Gondry?
Sabies que Joshua Jackson, el protagonista de Retratos del Masseillà,
podria haver estat el nou Batman, però va perdre contra Christian Bale?
Sabies que el títol original de Cashback és 21, 21 en anglès,
que és el número que s'ha de treure en aquest joc per guanyar.
I ara, les estrenes per la setmana que ve.
Ocho citas.
El sexo de los dinosaurios.
Expediente anual.
Dos polis en apuros.
Rompiendo las reglas.
I elegir.
Aquesta de l'Elixi és la que surt la pena de P. Cruz,
que és el cuixet.
Molt bé, ho està superinformat.
I que ha estat gravat a Hollywood.
Hombre, molt bé, així ens agrada, Joan.
És que hi vaig veure les notícies després dels esports.
Ai, ai, ai.
Hi vaig veure la secció de cultura.
Doncs la setmana que ve, tota la informació sobre l'Elixi i la resta.
Vale, doncs ens veiem la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Cansats d'esperes i retards?
Doncs agafa el tren de Tarragona Ràdio.
I tu de què et queixes!
Quina llàstima, però hi acabem.
Hi acabem sense abans queixar-nos.
Bé, tot i que aquesta secció cada vegada més va amb de menys queixes, no, Mònica i Laia?
Però t'agrada més.
Esclar, ens agrada més perquè obrim noves vies de queixes o de recriminació.
Vies horitzons, Joan, nous horitzons.
Vale, vale, doncs aquesta setmana de què va?
Aquesta setmana ens queixem, bé, ens queixem.
Parlem dels regals.
Tu què tal, el tema dels regals?
Buf, no em parlis de regals que cada cop que n'hi ha de fer un se'm, bé, se'm calenta el cap de tant de pensar.
És que, mira, mira.
A veure, Joan, estem una mica enfadades amb tu.
Per què?
Una mica, només?
Una mica.
Cada setmana igual.
Te'n recordes quan per la setmana Santa vas marxar a Londres?
Ah, sí? No me'n recordo.
Que no te'n recordes? O sigui, no vas fer altra cosa que repetir-ho.
Total.
Ens vas prometre que ens portaries un regalet i nosaltres ens pensàvem que te'n recordaries de les teves nenes.
I me'n vaig a recordar perquè us vaig portar molt de molt.
No, no, hem vist que no. Però nosaltres, Joan, et seguim estimant.
Vale, jo aquesta setmana una mica. Una mica, però no gaire, eh?
És que, clar, jo a mi em sembla que si t'havies de sentir obligada a donar-nos un record,
doncs mira, millor que no ens hagis portat res, eh?
I si no ens agrada?
I si després no el podem canviar?
I si ens hem de sentir obligades a portar-te un regal quan nosaltres anem de viatge?
No, no, no, Joan, eh?
Això no ho podem permetre.
A mi m'encanta fer regals.
Bueno, i a mi també.
És que és tan difícil.
A la gent de Tarragona, l'Alla, com tu, també li agrada fer regals.
Però, bueno, hi ha una mica de tot, eh?
Sí. Però a qui?
Sí, molt.
I suposo que a tot me agrada que li fes un regal, no?
No.
No sé, és una demostració de que te importa que aquesta persona...
Para mí una maravilla.
Des de chiquitina me encanta que me los hagan y me encanta hacerlos.
Yo doy fe de que lo que dice es verdad porque las tarjetas de tecredito que utiliza van en una cuenta común y regala.
Cuando tiene que regala, regala.
Si fuéramos más lógicos podríamos preguntar, bueno, ¿tú qué quieres, Joan? ¿Y tú qué quieres?
Mira, yo hago clarín, rápido.
Jo amb molta felicitat.
Oh, que bonic, Joan, t'estimem.
Ens dius què vols i al final t'acabem regalant el que nosaltres volem.
Perquè això funciona així.
La veritat és que si et regaléssim una cosa que no t'agradés...
Què faries?
És molt complicat saber què vol una persona si no li preguntes.
A veure, Mònica, pregunta'm què vull.
Laia, què vols?
Una cosa que m'agradi ja ho hauries de saber, eh?
I a mi, que em regalaries a mi.
Potser et donaria un bal perquè ho triessis tu.
Bé, mira, millor que ho deixem córrer perquè aquí ens hi podríem estar hores i hores,
passar estona discutint i el Joan...
No, no, tampoc no acaba.
No, hem de plegar perquè ens queda poc temps, eh?
Però, espera, espera.
Espera't que la gent de Tarragona són molt educats.
Ho són tant que quan els poses en un compromís,
tipus, què faries si no els hi agradés un regal?
La seva resposta és sempre educació.
Ese le ten no té man.
Doncs li fico bona cara i li dic moltes gràcies i ja està.
Doncs si el puc canviar i si val molts quartos, pues el canvio.
Mala educació, no?
I si no, és una tonteria.
Lo dic.
No ho sé.
Has de ser educat, jo crec.
Sí, hombre.
Ah, sí, que bonic que és.
I llavors, pues no m'ho fico mai.
No, no, no he tornat mai un regal.
Bueno, no me has dejado contestar a mi.
Bueno, somriure i dir que gràcies.
Bueno, de fet, el que conta és el detall.
Bueno, mira, també l'has de acceptar, eh?
Home, me feia molta il·lusió, sempre havia somiat tindre uns mitjons així.
Oh, quina sort que aquests mitjons, fa molt de temps que els esperava, però bueno, la cara sembla que diu una altra cosa.
Clar, la gent en aquests casos somriu, posa bona cara, no diu mai que no.
I al final sempre acaben canviant el regal, pulsant un roc de la casa, dient mentides.
La meva àvia ja, o sigui, a part de...
És que jo em vaig fixar.
La meva àvia, a part de canviar-lo ja, em diu que és una merda.
L'escriuem també la teva àvia, Joan.
Què passa? Que jo em vaig fixar que tota la gent que vam entrevistar els hi creixia el nas.
Però el fet que es regalin una cosa que no t'agradi no vol dir que no els hi puguis dir.
Per exemple, jo ho dic sempre.
Sí, Laia, sí. Sobretot el dia que et vaig regalar una foto meva, que per la cara que vas fer diria que no et va agradar gens, eh?
Qui t'ha dit això? Em va encantar, però no sé com la vaig perdre.
Si vols, te'n dono una altra.
No cal, et dic a la memòria cada dia.
Pensar que regalar a la gent, que no et cau bé, o que et cauen bé, però no has encertat mai un regal,
és més passat que una vaca amb braços o que el Joan i tu.
Però nosaltres...
O si jo soc prim.
O si jo soc prim.
Bé, nosaltres hem trobat la solució al problema.
Eh, sí, nosaltres hem trobat la solució al problema.
Vale, has trobat la solució al problema.
T'estàs dient.
Has trobat la solució al problema, Joan.
I la gent s'ha volgut explicar que els han regalat i d'aquesta manera us farà una idea de possibles opcions.
I ara què dius opcions?
A veure, Joan, si te n'escoltes alguna i actues, actues una miqueta.
Fai un regal gran i acabes regals petitet.
Se llena de objetos que no necessita.
Per compromís no cal fer-los.
Bueno, pues me regalaron una Harley Davidson de 186 caballos y me resultó un poco pequeña.
Una colònia que no feia bona olor.
Records de comunió.
Lo més lletge a vegades és una figura que dius, ai, que és lletge, quin mal gust.
Es veu una peça de roba.
Alguna bufanda bastant hortera.
Lo que la gente sabe que me gusta.
Una pajita del Mickey Mouse.
Literalmente una mierda.
No es mal agradable.
Un florero.
Pues cosas que sean fútiles, que realmente no sean necesarias, porque las necesarias las compra ya uno cuando las necesita.
I m'agradarà.
El seu regal m'agradarà.
Crec que el pròxim regal que et farem, Joan, serà una canyeta del Mickey Mouse.
Espectacular.
T'agrada?
Espectacular.
Mira, a mi m'agradaria més la Harley Davidson, no?
O un cotxe amb cinc portes, clima i volant de pell amb la ballona és elèctrica...
Molt bé, molt bé, però ell s'ha de somiar ja que...
Per un dia que em permeto demanar algun regal gran...
L'últim que vas demanar, Laia, va ser una dutxa d'hidromassatge i una piscina d'aigua calenta.
Clar, mira, jo t'ho explico.
La piscina per fer una mica d'esport, que sempre va bé, i la dutxa per poder-me relaxar.
Sí, però el cas és que s'acosta a l'època dels caçaments, les comunions...
I la gent ha volgut opinar sobre si és necessari o no fer regals en aquests casos.
Un dels regals que em va marcar més per la meva comunió va ser un bolígraf que pintava de vuit colors diferents.
Uala, quina passada! A mi em van regalar vuit bolígrafs de colors diferents?
Casualitats de la vida.
On ens hem quedat?
Sí, mira, la gent ens va explicar que semblava fer regals pels caçaments i les comunions.
I n'hem tret aquests resultats.
Odio especialment els records de comunió, de patejos, aquesta mena de coses.
A les bodes diria que sí, ara a les comunions poden notar.
Home, sí, perquè amb els diners que es gasten ells, doncs ja...
Si no, tornes al fet que t'invitin.
És molt excessiu, tot aquest tema de les bodes és tot massa.
Con el pactó en què se gasta en esa boda, t'estan obligant a que deixis diners.
Depèn del tipus de compromís que tinguis o de la relació.
No.
Bueno, hi som i si no el fas quedes malament.
Lògicament l'has de fer, però simplement per no desentonar.
Clar que sí, dona.
Fas regals perquè si no desentones.
I allò que diuen, abans de desentonar, fes un regal.
Què t'ha semblat, Joan?
Home, falta el regal.
Tu ens has portat algú, Joan.
Jo t'ho vaig dir, la maleta.
Sí, la maleta.
Bueno, doncs molt bé, mira.
La setmana que ve, més.
La setmana que ve tenim una cosa especial, però no direm res.
No direm res.
És un regal, Joan, la setmana que ve.
No, vosaltres teniu una cosa especial per a mi, però bueno.
No, tu ens has de portar una cosa especial a nosaltres, no fotem.
Les coses van així.
Bueno, la setmana que ve parlem.
I marxem ja, perquè això de la ràdio va com va.
Ens diuen, teniu una hora i nosaltres ho hem de complir.
Coses del temps, que diuen que és molt important.
Així que, tan important que és, no l'hauries de desaprofitar.
Us deixem amb una cançó de Bling 182, que es diu All the Small Things, una cançó molt famosa.
I us saluden, com sempre, des de la redacció, la Júlia Escofet, la Isabel Fafikita, la Marta Colea,
la Meritxell Meia, això sembla que amb l'alnàstic hi ha,
Montse Aparicio, Aida Testón, Adriana Monclús, Cristina González, Dana Tomàs, Laia Batlle, Mónica Pérez,
Marta Montagut, Núria Cartanyà i un servidor, el Rafael Mellado.
I res, la setmana que ve parlem.
Adeu.
All the small things, true care, truth brings, I'll take one lift, your ride.
Best trip, always, I know, you'll be at my show, watching, waiting, commiserating.
Say it ain't so, I will not go, turn the lights off, carry me on.
La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la...
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit