Ella me habló en la bahía
de la isla donde nació
Inición desde
Tarragona Radio
Surgió por el horizonte
Habaneras desde el balcón
Programa número dosens
Cinquanta-Vuid
Rodando el mar
Por vez primera
Yo te vi
Cuando fui a La Habana
Buscar
Un amor que perdí
Un vergantín
Por aquel mar se dirigió
A la patria querida del bien
Que mi pecho adoró
Era una vil vainita
Más hechicera que un serafín
Yo no he visto en el mundo
Goza más bella
Que aquel rubí
Dando a la patria querido
Dando a la patria querido
Dando un grito amoroso
Aquella rosa
Aquella rosa me cautivó
Dando a la patria querido
Dando a la patria querido
Dando a la patria querido
Dando a la patria querido
Dando a la patria querido
Dando a la patria querido
Dando a la patria querida
себе
Fins demà!
Venga la muerte, feliz seré, porque a Vizcaya, porque a Vizcaya, yo devolveré.
Ha sigut la popular habanera en un velero.
Antonio Alba Banaixe Reuslai, 1873.
Emigrant en tan sol 22 anys a Chile, buscant, sembla, millors horizons.
Allà deixà una amplia i enriquedora petjada en la música chilena.
Tres anys després de la seva arribada a Valparaíso va escriure aquesta pesa
que hi figura como habanera opus noembro 9.
Emelina Araya, Avilés i Graindorge a las veus
i Ana, galloso, a la guitarra, es ofreixen, pensando en ti.
Cuando mi barca aquí deslizaste sobre el espejo del mar sin fin.
Junto a los ojos, fija la mente, olvida mía, pensando en ti.
Cuando en la dulce noche serena, cierro los párpados, fijo dormir.
Hablame, niño, que estoy despierta, absurda, estática, pensando en ti.
Ven, mi querer, ven a mis brazos aquí, yo te me seré, así, así.
Ven, mi querer, ven a mis brazos aquí, no tengas miedo de mí, miedo de mí.
Ven, mi querer, ven a mis brazos aquí, no tengas miedo de mí, miedo de mí.
Guardo la dulce noche serena, sobre mi hamaca, quiero dormir.
El sueño espántame, tu fiel memoria, tu pensamiento fijo está en mí.
Las habaneras y si no, seguro os agradarán después escoltar.
Y ahora cambiaré una mica el estilo de parlón de habaneras, porque WC Handy va a escribir en 1914,
San Luis Blués, 30 años abans, 1884, la banda del buiter Regimiento de Caballería de México,
estaba composta en aquel moment por 80 músics, interpretaba habaneras en Nueva Orleans,
a motivo de la exposición mundial de la industria y el algodón.
Es trataba de que era la primera vez que en aquella ciudad se podía escuchar y bailar la danza habanera,
tal cual se interpretaba en Cuba y México, aleshores.
Ahora sentirem una versión, seguramente una mica extraña para la mayoría de vosaltres,
de aquesta habanera, interpretándola en aquesta ocasión Doc Watson, San Luis Blués.
muzyka
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!










Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Si és demà!
Pat mat大家好!
Fins demà!
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i n'ofrara,
que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor jo tinc les venes salades.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà.
I que em pressin la sonada.
A un poble de pescador, que abans la verge del Carmes,
pega una mare amb farcó, veient la mare arribada,
que torni el seu fill, que marxa la mare en palma.
Mare, vull ser pescador, no m'opriri dolça mare.
Mare, vull ser pescador, no m'opriri dolça mare.
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i n'ofrara,
que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor jo tinc les venes salades.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà i que em pressin la sonada.
Mare, vull ser pescador, no m'opriri dolça mare.
Sí, aquesta que està volant sempre, des de fa ja gairebé 160-170 anys.
En aquest cas està càrrec del turc Halil d'Arbàs, la paloma.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Ve, després de aquesta versió de la paloma, més bé a tango que no a habanera.
Però cada escú lo fa al seu estil.
Passarem a sentir a Josep Guardiola o José Guardiola, que, bueno, que os parli yo del Amuna Habanera,
també molt, molt coneguda la bella Lola.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
ha acabat,
ha acabat,
ha acabat,
ja, el programa número 258,
ha acabaneras,
ha acabaneras,
des del balcó.
Núria,
Núria Cartanyà,
el control,
Javier Pardina,
aquí us parla.
del misdía.
La Habana me habló de sueños,
de caña dulce,
y de buen café,
de buen café,
molatae,
molatae,
la cubanita,
y allá en la Habana,
con su sonrisa,
medio galana,
tabaco y ron.
Sentados en la bahía,
contemplando el mar azul,
yo le cante esta manera,
con la brisa caribeña,
que acarició nuestra piel.
Ella me habló en la bahía,
con el viento en libertad,
de callos y de manglares,
de guajiros y palmares,
boios y de su amor.
Mulatae,
mulatae,
la cubanita,
la cubanita,
y allá en la Habana,
me habló de sueños,
de caña dulce,
y de buen café,
de buen café,
mulatae,
la cubanita,
la cubanita,
que allá en la Habana,
con su sonrisa,
medio galana,
tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.