Pròxima parada, El Tren, cada dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
Torna a ser dijous tarda i això vol dir que El Tren, des d'ara i fins a les 7, passa per Tarragona Ràdio.
Passem a tota velocitat avui amb un programa trencador.
Parlarem amb la Lídia Pérez, una artista que acaba d'exposar Reus, un tema que li va ser denegat a Tarragona fa dos anys.
Veurem quines són les sensacions de l'autora i com ha viscut la polèmica.
Tenim també un deute pendent amb tu i és que al tu d'aquest queixes avui els toca als homes queixar-se de les dones.
A part, com sempre, tindrem televisió, tindrem cinema, notícies i tot allò que t'interessa. Arrenquem!
Puntualment, cada dijous a les 6 de la tarda, arriba el tren de Tarragona Ràdio.
Ens posem ja mans a les obres, a l'obra. Bona tarda, Júlia, bona tarda, Isabel.
Bona tarda, Joan. No sé què estàveu fent ara, estàveu mirant...
No, que no se'ls sentia bé. Ah, no se'ls senten els cascos. Ara, ara.
Em sents bé, amb la meva preciosa veu? Sí, s'entén molt bé.
Exactament. D'acord. Avui ens porteu notícies també, com sempre.
Com sempre. Les més fresques.
Les més fresques. A veure, deleiteu-me.
Doncs mira, el president d'Esquerra Republicana, Josep Lluís Carot Rovira, que no José Luis...
No han aprendido siquiera a decir Josep Lluís,
pero en cambio saben decir Schwarzenegger o Cé Bernatxé.
Ustedes tienen algún problema.
A mi Schwarzenegger encara em costa.
Schwarzenegger...
José Luis o Josep Lluís sí, no?
Josep Lluís sí.
Bé, doncs Carot ha resumit en un document de PowerPoint el camí a seguir a Catalunya per arribar a la independència en 2014.
S'ha de dir que és un home de recursos, perquè mira, què volem la independència?
Doncs comencem com d'humana, no?, per un PowerPoint.
I bueno, en aquest document, que consta de 28 pàgines, Carot defineix els passos claus per segregar Catalunya d'Espanya.
I lamenta el moving permanent que se li fa a Catalunya des de l'Estat.
Bueno, i si és que Carot és el viu exemple del conejito de Duracel.
I dura, i dura, i dura, i és que no es cansa mai.
Així m'agrada, Carot, les coses clares i un PowerPoint ben ordenat per aconseguir la independència.
Bé, i del PowerPoint passem a la Xbox. La teniu vosaltres?
La Xbox és la competidora de la Play, no?
Sí.
Uai, no en tinc ni idea.
Bé, doncs millor que no la tingueu, perquè des d'aquí enviem una alerta a tots aquells que dic que la tingueu a casa.
Aquella que diu la televisió que hi ha 999 raons per tenir-la, sabeu per què no n'hi ha mil de raons?
Perquè la companyia Microsoft va emetre un comunicat en el que adverteix que les consoles Xbox
podrien ocasionar un incendi per culpa d'un desperfecte en el cable de la connexió elèctrica.
Com a mesura preventiva, Microsoft ha ofert canviar els cables de 14 milions d'aquestes consoles a nivell mundial.
Les consoles perilloses van ser fabricades abans del 23 d'octubre del 2003 a Europa.
Així que ja ho sabeu, ja no només fomenten la violència i atonten les neurones, ara també et poden calar foc a casa.
Que bonic.
Doncs mira, ja teniu idees per fer un regal si alguna us caló, eh, no?
Una Xbox fabricada abans del 23 d'octubre del 2003.
Doncs bé, serà millor que canvéssim de tema.
Molt bé, i seguim amb una notícia una mica traumàtica, sobretot per nosaltres, que tot just estem començant la carrera.
Bé, començant, començant, estem a segon ja.
Doncs això, començant.
I escolta-ho, perquè sabem que el camí universitari no és fàcil, nosaltres millor que ningú, però es veu que de mitjana s'inverteixen 5 anys per acabar la carrera.
Això si no es deixa mitges o es canvia l'opció inicial.
Segons dades oficials, el temps mitjà que els universitaris triguen a obtenir el títol és de 5,1 anys, molt per sobre de la duració teòrica de les carreres.
Compaginar la formació amb els altres àmbits de la vida, com ara la feina, són algunes de les causes que fan que les diplomatures de 3 anys s'acabin cursant en gairebé 5
i les llicenciatures que haurien de durar 4 cursos acabin durant 5 anys i mig de mitjana.
Al voltant d'una tercera part dels estudiants que comencen una carrera acaben abandonant-la abans de graduar-se, sobretot en les branques d'Humanitats i les més tècniques.
En resum, que no sortirem de la universitat fins als 26?
És que això d'aconseguir crèdits lliures és difícil, eh?
Sí, no serà precisament pels quédits lliures.
No, no.
Bé, i ara tenim un tema molt interessant.
Un estudi nord-americà suggereix que compartir les feines de casa millora la vida sexual.
Para ser bien el amor hay que venir al sur.
Molts psicoterapeutes han arribat a la conclusió que hi ha un...
Psicoterapeutes són psicòlegs o és una altra cosa?
Són psicòlegs i terapeutes.
Doncs molts psicoterapeutes han arribat a la conclusió que hi ha una clara correlació entre aquests dos fets.
Segons Scott Coltrane, un psicòleg de la Universitat de Califòrnia...
Molt famós, per cert.
Jo el podria conèixer.
Famosíssim, i tant.
Els homes que es curen els plats o les escombraries i que en definitiva contribueixen a les feines de casa
podrien tenir relacions sexuals més satisfactòries.
I et diré per què.
Perquè en general, contra més feines domèstiques facin els homes més felices, es senten les dones.
Una mica de machista, no?
Però bé, i si aquesta notícia s'escampa molt, segur que d'aquí poc la taça de natalitat augmenta.
I si no, tiempo al tiempo.
Bueno, i des del tren volem felicitar el gran invent, la salvació de molts homes que aquests dies compleix el seu desè aniversari, la Viagra.
Va aparèixer al mercat dels Estats Units fa 10 anys per ajudar els afectats per la disfunció erèctil.
I s'ha convertit en una moda per a molts.
Però això de la Viagra què és?
Juanito ja ho saps, molt bé ho saps.
Ah, sí?
Actualment són 35 milions d'homes que gaudeixen dels beneficis d'aquesta pastilla.
I els seus efectes secundaris ja són un tema normalitzat, un ús abusiu i disgustos de parella.
L'any 2006 es van vendre 10 milions d'aquestes pastilles blaves de 3 marques diferents a tot el món.
Doncs mira, felicitats des d'aquí.
A la Viagra ja té les parelles que aquesta pastilleta els ha fet la vida una miqueta més feliç, no?
I felicitats a la Lara Iabatya, la nostra companya, que a Barça va fer...
Felicitats, la Junta és l'aniversari de la Viagra.
Després la felicitarem personalment, però bueno, aprofitant ja, no, doncs...
No tenia res a veure, però bueno, va, felicitats a la Lara.
Felicitats a la Lara.
Felicitats a la Lara, no?
Sí.
I seguim amb una notícia que pot fer-hi els sentiments dels anomenats skaters.
Els skaters són els que?
Els que vam a skate.
Allò dels quatre rodes.
Sí.
Vale.
Vale?
Vinga, sí.
Són raperos.
No.
Skaters.
Són skaters.
Van en roba ampla i aquestes coses.
Per favor, una miqueta de culturilla, va.
Vale.
Florida analitza prohibir els pantalons caiguts a les escoles.
El congrés d'aquest estat ha posat en marxa un projecte per a impedir que els estudiants
vagin ensenyant la seva roba interior.
Florida preveu una pena màxima de 10 dies de suspensió per als estudiants que, després
de dues advertències prèvies, reincideixen.
I no s'ho perdéssiu.
Tot això a favor de l'educació i del treball, eh?
Ara ho entenc.
A favor de l'educació, clar, perquè t'ensenyen que si mostres la teva roba interior no ets
apte per a un treball digne, no?
És així o com va la cosa?
No sé.
Jo és que no he acabat d'aclarir.
Jo és que si pago 20 euros per uns calçotets o no, doncs m'agrada ensenyar-los.
O no?
Clar.
Home, si no els pagaria, no?
Però si no ensenyes, Juanito, si tu no ensenyes res.
A tu no.
Va, tu, tu.
Bueno, i alguna notícia més o hi ha...?
Sí, passem a altres coses.
Us explicaré una cosa.
Sabeu que algú té a casa seva un portàtil amb dos dels nous temes d'Oloquillo que podria
difondre per internet o vendre'ls i treure's una bona quantitat de diners, però no ho fa
perquè no sap que els té?
Ah, doncs digues qui és, que l'anirem a buscar i ens farem rics n'altres.
És clar.
Doncs no se sap, no se sap perquè, bueno, tot i això no crec que rics precisament ens fessin.
Mira, Sabino Méndez, el compositor i autor de les lletres i melodies de moltes cançons de
l'Oquillo i los trogloditas, va parar a una estació de servei en la que li van robar dos
ordinadors portàtils en els que guardava dos dels temes del nou disc en solitari de
l'Oquillo.
El compositor va pensar que aviat aquests temes estarien piratejats per internet, però al cap
d'una setmana del robatori no havia passat res.
els lladres, doncs, devien utilitzar els ordinadors per revendre'ls sense saber la informació
que contenien.
un aplaudiment per aquests lladres, que si haguessin engegat el portàtil haurien pogut guanyar el doble
que de menys.
Molt bé.
Això són lladres i són arquitectes, no?
Evidentment.
Clar.
Vamos, que si no, no sé què passaria.
Doncs avui, per avui estem.
Per avui estem.
Hem parlat de tot, eh?
Hem parlat des de política fins a lladres.
Sí, és que la Júlia ja són molt apenyades.
Passant per l'Oba Interior, de tot.
De tot i més.
Doncs ho veus la setmana que ve igual, no?
Igual.
Igual i més.
Doncs ens veiem la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.
Arriba l'autèntic TGV a la ciutat.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda, el tren a Tarragona Ràdio.
I després de les notícies, arriba el tema del dia.
Avui el tema del dia tenim la Lídia Pérez,
que està presentant a Cal Massó una exposició amb el que es diu
Has visto lo que hace la guarda de tu hija?
Una exposició que...
Bona tarda, Lídia.
Hola, bona tarda.
Com estem?
Bé, una exposició que tracta sobre l'homosexualitat
i la relació que té amb l'Església.
Després en parlarem.
També tenim amb nosaltres la Marta, que van a...
Bona tarda, Marta.
Bona tarda, Joan.
Que van a l'exposició.
Bé, jo també vaig anar.
I ens explicarà una mica de què va...
Això, abans de parlar amb la Lídia, ens explicarà una mica en què és el tema.
Així, és fer una petita introducció.
És que res.
Doncs quan vulguis.
Doncs bé, com has comentat, després entrevistarem la Lídia Pérez,
una artista raosenca,
que el passat mes de gener va presentar la seva darrera obra,
Has visto lo que hace la guarda de tu hija?
Un títol bastant suggerent.
Sí.
I que la podem trobar al centre del Calmastó de Reus.
L'exposició consisteix, bàsicament, en un muntatge,
on es proposa una reflexió sobre la religió i el tema de l'homosexualitat.
La distribució, és a dir, l'exposició, es divideix en dos espais, si no m'equivoco.
Sí.
Per una part, trobem una sala amb maniquís,
que estan en una posició així mitja eròtica, sexual, homosexual i així.
I de fons es va sentint el títol de l'exposició.
És un sombient.
Sí, sí.
Després ho comentarem.
Molt bé.
I no res, doncs, et sembla, Joan...
Sí, parlem amb la Lídia, que és ella que ha fet l'exposició,
és ella la que una mica ens ha d'explicar com se sent,
després, perquè recordem que aquesta exposició fa dos anys
la vas intentar exposar a Tarragona, et va ser denegat.
Com et sents?
Que després de dos anys et diguin
no, ara pots exposar Reus i a més a la teva ciutat i no a Tarragona.
Què sents?
Bueno, primer, que jo soc una persona molt cabezota
i jo em vaig plantejar, dir, bueno, si no me la deixen fer,
doncs ara l'he de fer petit qui petit, no?
Perquè no em sembla correcte que primer em diguin que sí,
que analitzin el projecte que vaig presentar,
que sí, que tot sigui correcte, que molt bé, que tot facilitats,
perquè des de l'Ajuntament, per part del Jordi Balló,
que era el que estava, o està, no?,
encara al Departament de Cultura, tot eren avantatges
i llavors en el moment en què falten 15 dies per inaugure l'exposició
que se m'atanquin les portes, no?
No vaig tenir cap mena de carta per escrit,
un parell de trucades, però que no vaig poder contestar,
i llavors ens em van deixar un missatge al Taraf,
una cosa tan poc seriosa, que vaig pensar que aquí ens pren pel pitó el sereno.
Llavors la meva meta a la vida va ser, bueno, doncs, artísticament parlant, eh?
Vam pensar, doncs me la deixen fer,
doncs ara buscaré un lloc que me la deixin fer.
Llavors vaig començar a intentar moure'm per poder exposar-la.
Clar, vull dir, si no, que és una exposició,
doncs que hi ha gent que no la vol ensenyar,
perquè, bueno, con la Iglesia hemos topado,
no vull dir coses que sembla que no es puguin tocar en aquest país encara,
de cap de les maneres, perquè jo trobo que en cap moment
és despectiva, ni sacrílega, ni lleig aquesta exposició,
simplement reflexo una posició que jo i molta gent no estem d'acord,
però sembla que no, segons què no ho puguis dir, no?
Llavors em va fer com a rabiota i pensava,
ostres, tu, ja està bé, no?
Vull dir, un artista, si no es pot expressar,
vull dir, és que ja no fa llar, faig el que em diguin, no?
I vaig venuda, com hi ha molta gent que ho ha de fer per la feina,
però jo vaig escollir una altra feina per poder fer això lliurement,
poder fer el que volgués,
llavors, clar, en el moment que em diuen que no,
quan abans m'havien dit que sí, vaig pensar, doncs no.
I llavors, doncs, a res, m'han obrit les portes,
vaig estar supercontenta,
molt bé, perquè vaig pensar, ja l'he feta, no?
Llavors, molt bé muntat, perquè calma, són superprofessionals,
i roda de premsa, i supercatàleg, i no sé què,
però ara, al cap de dos mesos, t'haig de dir que estic cansada, saps?
Cansada d'aquesta polèmica,
cansada que penso que se m'ha fet més cas per aquesta exposició,
que no pas per altres obres,
que jo considero que són mil vegades millors,
però en què hi havia la polèmica i la gent,
tot això de muntar, no?
I vinga, i de cridar l'atenció, els agrada molt,
llavors, sí, llavors, entrevistes, i a la premsa,
i, bueno, ha sortit la notícia, no?
Llavors ara tothom m'hi diu, ah, ets la guarra de tu hija,
i, bueno, doncs sí, no?, que està bé perquè la gent et coneix,
però considero que tinc obres,
en cap moment la meva obra fa referència tota l'estona
amb aquest tema, vull dir, jo treballo diferents temes,
sempre hi ha dos punts en comú,
que és l'estètica del Quits i la dona,
en principi, si puc, no?,
i llavors això va ser un tema, doncs,
per qüestió de l'antic ajuntament,
que me va recordar, me va abocar com una església,
i he pensat, ostres, podia parlar d'aquest tema,
que és un tema que jo considero que és important, no?,
però ara estic cansada, saps, d'allò...
Vaja, no?, vol dir que la gent me conegui
per una obra que penso que és una de les que tinc
i en tinc altres que són...
A mi m'agraden més i he disfrutat més i...
No ho sé, m'ha sap greu, no?
Que ja està bé que et coneguin, però...
Per aquest fet.
Però això et deia, Marta,
allò de la nina inflable,
perquè a vegades diuen, nina inflable, vigila,
perquè aquí vaig tenir problemes, jo,
perquè no era una nina inflable d'aquelles
que te pots trobar en un sexop amb bo coberta,
sinó que és un inflable que jo vaig fer,
perquè ja ho he explicat,
perquè en aquell moment que ho estava preparant
vaig veure les notícies a TV3
que sortien uns senyors que feien unes esglésies inflables,
anaven per Anglaterra,
llavors els pobles que no hi havia esglésies les inflaven,
la gent feia la missa i sortia i pensava, ostres, genial, no?
Vull dir com adapten la tecnologia
i el plàstic del segle XX,
el segle XXI, que ja estem,
a l'església, no?
A l'església, sí senyora.
I pensava, ostres, doncs, jo també podria fer,
perquè la volia representar dins de la meva estètica del kitsch,
doncs una verge que podia ser un inflable,
llavors vaig buscar emprès per Barcelona
i al final vaig trobar una
que em va sortir una mica simplona
perquè no podia fer com una escultura amb plecs,
amb la roba com jo volia,
a més hiperrealista.
Que suposo que el fet de ser inflable
t'ha permès que la verge es mogui
amb el sensor de moviment
i a part s'ha sentit...
Bueno, està lligada d'un fil,
llavors quan es desinfla,
perquè para el motor del ventilador que porta a sota,
para uns segons, llavors desinfla i es torna a inflar, no?
Que una altra vegada la gent pot interpretar el que vulgui,
però jo no me n'enfoto ni critico res,
vull dir, en el sentit que
si tu vols creure'm els miracles
ets totalment correcta, respectable,
que faci la gent el que vulgui, no?
Però a vegades el que volia explicar
era que dic estar pendents de coses,
que els miracles, vull dir,
jo no sé si són veritat,
però hi ha molta gent que et dubta
i gent de l'església, no?
Coses d'aquestes que dius, bueno...
Refereixes fixar-te en una realitat social.
Exacte, vull dir,
el que a mi m'envolta són la gent que tinc al costa,
la gent de que ha d'ossos
i allò, doncs podria ser que fos veritat,
perquè jo no ho sé,
ojalà ho sapigués, no?
Que llavors ho explicaria a tothom,
però jo no ho sé,
però trobo que pendents de coses,
amb moltes coses, no?
Que sembla que s'han quedat al segle XV.
I, bueno, una manera d'expressar el que jo,
i penso que molta gent tenia ganes de...
no ho tenia ganes d'explicar,
però que ho pensen, igual que jo,
i a mi se m'ha acudit d'expressar-ho.
El títol m'ha matxacat, però, eh?
Aquest títol me'l va molt a guerra.
El títol vas explicar ja en el seu dia
que és perquè vas veure una pel·lícula
que et va...
La de l'exorcista.
La de l'exorcista, sí.
Que et va impactar molt,
suposo que és per aquest motiu, no?
Sí, perquè vaig pensar,
que una mare,
algú li digui,
has vist allò que fa la guarra de tu hija?
No, és superfort,
vull dir que tu, la teva filla,
te l'estimes amb deliria
i que algú et digui,
la guarra de tu hija, com que guarra?
I llavors he pensat,
ostres, m'aniria molt bé,
perquè, clar,
hi ha molta gent que critica
aquesta mena de comportament sexual, no?
I que ho troba com una cosa bruta
perquè és antinatura, no?
Segons gent.
Aquí et refereix, suposo,
que a l'homosexualitat.
Exacte, exacte.
Llavors, com que guarra, no?
I ni guarra ni res, no?
I després el paper de la dona
amb la sexualitat,
que sempre hem tingut que reprimir-nos,
no sé què, vull dir,
no sé, era un cúmul de circumstància,
que van a derivar...
Aquí, a la teva exposició,
potser la gent pensa
que va més cap al tema
de l'homosexualitat masculina,
però un cop vas a dins de l'exposició
et dones compte que et refereix més
a l'homosexualitat femenina, no?
Sí, és que saps que vaig pensar,
que vaig pensar,
com tracti el tema amb homes,
amb dones,
que també no hi ha cap problema,
vull dir que jo treballo amb dones,
però vull dir que també podria treballar amb homes,
vaig pensar,
això semblarà Sodoma i Gomorra
és pensar en la gent que, no sé,
que quedarà com a més bestiota, no?
Vaig pensar,
doncs fes dones,
que el cos femení sempre és molt més suau, no?
Sexualment parlant,
perquè no ensenya les coses,
perquè no sé què,
vull dir,
les formes estèticament
poden resultar més fines, no?
Sí.
Bé, pensar,
doncs fem-ho així més suau, no?
Les dones,
amb el cos blanc,
com si fossin pures,
les cares, sí,
esculpides amb cares de bici,
però...
Amb plastilina,
amb plastilina blanca,
sí,
però vull dir,
t'has de fixar,
hi ha gent que no s'hi ha fixat,
hi ha gent que diu,
ah, has esculpit les cares?
Dic, sí,
i, ai,
no m'havia fixat.
És el més suggerent,
de fet,
Sí, perquè clar,
amb els maniquis,
tu agafes una mà de maniquí
i no toca una teta ni la de tres,
perquè està rígida.
Clar,
llavors pensar,
com faig aquí que això sembli
que s'ho estan disfrutant sexualment, no?
I doncs fem una cara
una mica així de plaer.
I, a més,
parlant ja del que és l'exposició,
sí,
a part del fet de l'escultura,
aprofites molt el que és la llum,
la il·luminació
i el so.
Suposo que és un element molt elemental,
no?
Clar,
quan jo vaig plantejar aquesta exposició
m'imagina un espai superfosc
i llavors quan tu
hi havia una llum
que il·luminava els maniquis
que n'hi havia de dos en dos
o tres en tres
o de quatre en quatre
o de quatre en quatre grups.
Però projectava ombres, també.
Sí,
però jo volia que fos com una cosa
molt íntima, no?
Molt tancadeta,
d'aquella gent
que estava,
d'aquells tres maniquis
que estaven en una situació
molt íntima,
llavors que el passejant
es passegés pel voltant
o visitant
i que,
com aquell que diu,
que incidís en aquesta
amb aquesta intimitat,
no?
Que s'apadurés,
que violés aquesta intimitat
i llavors
la reacció seria
el sensor de presència
que llavors t'avís amb la veu
i te fa com un toque d'avertència,
no?
De dir,
has visto lo que hace la gorra?
T'està maixecant
que tu hagis entrat
dins d'aquest espai íntim,
no?
Una veu
que va posar
la teva mare?
Sí,
ma mare i ma tieta,
és que ma mare i ma tieta
sempre participen
a totes...
A les teves obres.
Sí,
sí,
vull dir,
les tinc molt presents
perquè elles,
de fet,
m'han donat
el kitx
que sempre hem viscut a casa
i són incondicionals,
allò,
haig de cosir,
vinga,
cosen totes dues,
haig de pegar,
vinga,
peguen totes dues
i llavors són un punt de referència
també.
Si jo els ensenyo coses
a casa meva
i els dic
què?
Sembla kitx?
Ui, sí, sí,
muy bonito.
És kitx
perquè tenen una estètica
molt,
molt,
molt kitx,
no?
Ara,
abans de preguntar-te
sobre una mica
què em penses tu
d'aquest tema
de la homosexualitat
projectada en la societat,
vam anar,
la Marta va anar
amb el micro,
va anar a l'exposició,
va preguntar
a la gent de fora
què em pensava
del tema
que tu projectaves,
no més que l'exposició
sinó el que és el tema
en si,
la homosexualitat
i l'església,
la relació que existeix,
no?
I Marta...
Hi ha una mica de tot,
hi ha opinions
per tots els gustos,
ja m'ho imagino,
ja està bé.
Si et sembla,
les escoltem,
a veure què diuen.
jo sí que soy partidario
de que se casen.
A l'església no.
Y puedan adoptar y todo,
yo sí, perfectamente.
Todas esas cosas
no m'agraen.
Per què no?
Allò que sé,
això n'hi ha molt
que agarrar.
Si és católica
no pots ser homosexual.
Les coses
han agarrat una altra
i l'últim
és una galerada.
Cada uno le puede hacer lo que quiera
y uno puede ser feliz
con una persona opuesta a su sexo
o con una persona de su mismo sexo.
Hi ha de haver prudencia
per una parte
i per l'altra
i s'ha de respectar tot.
Crec que haurien de ser
molt més oberts.
Més indiferentes,
o sea,
com que no me hacen daño,
cada uno puede hacer
con su cuerpo,
con su vida,
lo que quiera.
Això és una cosa
que no acabo de tener.
S'ha de respectar cadascú
tal com és
i les seves preferències sexuals.
Estimem amb una persona
del mateix sexe,
però res més.
Són iguals que nosaltres.
No crec.
Ara,
avui és tot llibre,
se pot fer lo que se vulga
cada un.
És llibre
de fer lo que vulgui,
però no.
Que si són dos homosexuals,
i tant que sí.
Que estiguin els xulls,
però això de tant de rotllo
que tenim.
O no.
Que si se volen casar,
que si se volen tindre fills,
si ara veia vice.
Això és el que no me parece bien.
Que no puede hacer lo que quiera
con su cuerpo.
L'orgullo gay.
No,
filmar és mi tradicional.
I tant que sí.
Estic convençuda
que hi ha mil persones
que creuen en el seu Déu,
en el que sigui.
Si ara veia vice.
I que porta la vida
que creuen que han de portar.
Cadascú fa el que li sembla
i tot és respectable,
dient-me.
Te quedan los libres
de ser como se.
Pues,
tot i jo.
Qui n'ha de fer res,
que qui pot opinar,
qui és lliure per opinar dels altres,
que fas tu casa seva,
cadascú fa el que volgui a casa seva.
I tant que sí.
No es pot tractar
a un homosexual
d'una forma diferent.
Pues no.
És un dret de les persones
el que mentre no facin mal a ningú
fa un lliure
de elegir
qui s'ha de gitar.
Lo católico.
Sí,
i practicante.
I que això no ho ha entès bé.
L'Eglésia,
lo primer que han de fer
està dalt la subvenció.
I tant que sí.
Jo respiro
lo que la Iglesia tiene indicado.
De lo que ella predica
va en contra.
S'ha equivocat.
Jo soy de ideas tradicionales.
I en contra de la Iglesia,
pues sí,
també,
perquè la postura que ha tomat
no me parece la correcta.
La felicidad no es en contra de uno.
Pues no.
No.
¿Por qué voy a estar de acuerdo?
Matrimonio és el hombre con la mujer.
Claro,
escojo a cualquier polisembre.
La Iglesia està ahí
perquè està ahí,
però no,
ni me va ni me viene.
Todos i els coles no m'agraen.
No se debería haber aprobado
la ley esta
de que se casen
ni todo eso.
¿Por qué no?
La gent és libre.
Pà, sí,
pues jo.
Un hombre i una mujer
se casan
y no son católicos.
Eso sí que está permitido,
pero si son dos hombres,
o dos mujeres,
no está permitido.
A la Iglesia no.
Pues si se quieren casar,
que se casen.
I tant que sé.
Hem escoltat
a una que deia,
es preguntava
que si,
perquè és homosexual,
no pot ser catòlica.
Aquesta és una pregunta
bastant suggerent.
És increïble.
Sí.
Home,
jo és que no ho entenc.
Vull dir...
Jo,
bueno,
no ho entenc,
i entenc que hi hagi
molta gent gran
que,
que per la condició cultural,
social i del passat
responguin la pregunta
així,
d'aquesta manera,
no?
Però és que hi ha gent
que és súper tancada,
no?
Vull dir,
per molt gran que siguis,
a vegades t'has obrint
una mica de mires
i has de veure que...
És que jo m'imagino
que aquesta gent
tindrà fills,
nebots,
germans,
que potser són homosexuals
i sembla allò
que estiguis negant,
vull dir,
que coses de la teia família,
que segur un o un altre,
més lluny o més proper
de la teia família
i et toqui tot a prop,
puguis ser feliç
perquè...
i a part hagi d'anar explicant
el que és el que ha deixat de fer,
no?
Vull dir,
perquè o t'has d'amagar
o si no,
no pots expressar lliurement
el que ets
perquè si no,
no ets ben rebut.
Mira,
jo voldria dir que,
independentment de si la gent
s'equivoca o no,
tothom té dret a expressar-se,
no?
I llavors,
a partir d'aquí,
tu pots opinar
que és el que estem fent ara,
tu pots estar d'acord,
pots...
Jo respecto totalment,
hi ha gent que m'ha dit
no vindrem a veure a l'exposició
i dic,
doncs molt bé,
doncs sí,
correcte,
ho trobo perfecte
perquè atenta
contra les meves creences,
ho trobo superbé,
d'acord,
correcte,
cap problema,
i tant amics,
no?
Però com a mínim
que et deixen expressar-me,
jo també sento a vegades barbaritats
i si no vull sentir-les
apago la tele
o no llegeixo el diari
que estic llegint
o no agafo un llibre
que vull llegir,
no?
Però com a mínim
la gent té dret a expressar-se,
és que això
és el que fa créixer
la persona
la llibertat d'expressió,
no?
I això és l'únic
que voldria dir
i a més trobo
que si no hagués passat
tot això,
doncs,
no ho sé.
No se li hauria donat
tanta importància
si no l'hagués estat parat.
Sí, exacte,
és que jo crec
que s'hagués exposat,
hauria hagut algú
que hagués fet una carta
al diari,
no?
Perquè sempre hi ha gent
més sensible
i s'hagués agratat el tema
i amb tot aquest enrenou,
doncs,
no ho sé,
la gent me coneix
per la guerra de tu hija.
De totes maneres,
l'exposició ha arribat
a exposar-se,
que és el que volies tu.
Sí,
i t'estàs contenta.
Sí, sí, sí.
Doncs,
moltes gràcies a Lídia Pérez.
Gràcies a vosaltres.
Recordem que
qui volia anar a l'exposició
està oberta fins al...
Fins al 3 de maig.
El 3 de maig.
Horari de tardes,
els de dilluns a divendres,
els dissabtes pel matí
de 11 a 2.
Al Museu Calmasó de Reus.
Calmasó de Reus.
Molt bé.
Moltes gràcies també a Marta.
Molt bé, Joan.
Per haver-nos portat
les opinions de la gent,
molt interessant,
i esperem veure'ns aviat
i que et vagi bé
tot aquest...
I amb un altre projecte.
I amb un altre projecte.
Segur que et tirem
i segur que parlem, d'acord?
Molt bé, moltes gràcies.
A tu.
Adéu.
Vinga, adéu.
Pròxima parada,
el tren.
Arriba l'espectacle
després de l'entrevista
amb la Lídia Pérez,
l'espectacle que ens porten avui
dos fantasmagòriques,
Meritxell i Montse.
Montse, Montse.
Què passa, Meritxell?
En ocasions veu
fantasmes.
Fantasmes.
Sí, crec que estem a...
Entre fantasmes.
Bé, com vam dir la setmana passada,
avui parlarem
d'entre fantasmes.
Una sèrie
fantasmagòrica.
Prepareu-vos per passar por,
molta por.
Por.
Tanta por fa la sèrie
que se m'estan posant
els pèls a punta, Meritxell.
Sí, sí, que fa por.
Sobretot per la Melinda,
la protagonista,
que se'n va adormir maquillada
i es desperta amb la cara intacta.
Això és impossible, Meritxell.
El que et dic, Montse.
Però que si no treus el maquillatge,
et despertes amb el rimer
dels ginolls, Meritxell.
Qui sap, potser ja la maquillan
els fantasmes mentre dorm, no?
Meritxell.
Què?
Per què parles així?
Ah, doncs, no ho sé,
a les pel·lis de Poles
ja en sempre parla així, no?
Ai, Déu meu.
Bé, seguim.
La Melinda és la protagonista
d'Entre fantasmes.
Una sèrie que fan per 4.
Ahir a la nit es va estrenar
la tercera temporada,
però mentre els superintel·legents
i els productors de 4
ens han estat enxufant
totes les tardes
després de fama aquesta sèrie.
Fama, fama?
Fama?
M'encanta, Meritxell.
M'encanta.
Mons, sisplau, posa't sèrie.
Va, vale.
Seguim.
Com ja ha dit la Meritxell,
la Melinda és la protagonista
de la sèrie,
també coneguda com a
Jennifer Lohiwi.
Que està bona.
Jennifer Lohiwi.
Sempre està bona.
Jennifer Lohiwi,
la nostra amiga Jenny,
que avui té l'oportunitat
de presentar-se en grup.
Hola, Jenny.
Me llamo Melinda Gordon.
Acabo de casarme
y de mudarme a un pueblo pequeño.
He abierto una tienda de antigüedades.
Segurament soy parecida a ti,
salvo en que cuando era niña
supe que podía hablar con los muertos.
Meritxell, què fas?
Estic trucant a un manicomi.
I es pot saber per què?
Perquè aquesta tia està volada,
que està pirada,
no veus que se li em va al cap?
Qui habla con los muertos?
Aquí l'única que pot parlar amb els morts
és la Bruja Lola.
Però donem-li una oportunitat, no?
Que no està tan boja com sembla.
Vale, que alguna de les seves amigues
opini això.
Lo que ocurre es que estás
loca.
Por cierto,
me despido.
Meritxell,
vols fer el favor de deixar estar
el maleït telèfon, sisplau.
Vale,
però que sàpigues que el manicomi...
El meu teléfono no el toquis, eh?
A veure,
és que estava trucant al manicomi,
que estan bojes
i a sobre el de Sant Boi
me han dit que tenen una plaça per ella.
El que ens tocarà aguantar avui, Joan, eh?
Ja veus.
En fi,
la Melinda ja sabem
que és una xaval especial,
tan especial que pensa
que tothom és com ella
i que xerra sola pel carrer.
No te parece increíble?
¿Qué haces?
Van a pensar que hablas sola.
Me da lo mismo.
La mitad de la gente de esta ciudad
habla sola.
Claro, Melinda,
en tu ciudad imaginaria,
con tus amigos imaginarios,
tú no hablas sola.
Melinda,
sabem que a vegades
se demana una mica l'olla.
Cucú, cucú, cucú.
Com a la Meri ara mateix.
Però si vols dir alguna cosa,
ara,
ara és el moment.
Puedes creerme
o no.
Y si encuentras
otra forma de explicar
lo que ha pasado esta noche,
estupendo.
Montse,
què va passar ahir?
Mira,
em va dir que no li diria a ningú,
però el que va passar
és que li vaig dir
si es podia comunicar
amb el fari,
perquè vull que vingui a cantar
a la meva pròxima festa d'aniversari.
Que l'encantant.
Mític, eh?
Pues sí,
a mi m'agrada molt.
Es podia haver comunicat
amb un altre que no el faria, eh?
Ja veus.
I després no em deixes trucar
al manicomi.
Si és que les dues esteu boses.
Que ja me les pagarà,
però avui tenim
la nostra col·laboradora especial.
Una enviada tan especial
que s'atrevita
al món de l'imaginari
de la Melinda
per veure com viu el dia a dia.
I avui ens porta la seva opinió,
una crítica
que farà mal
a més d'una persona.
Avui tenim a
Melinda
Ben lent.
Si jo fos la Melinda,
què em diries?
Digo que sea,
porque yo la verdad
es que te he visto una o dos veces,
nunca hemos hablado.
Pero yo creo que
la gente te juzga
y a lo mejor
te lo más sincállate.
Y a lo mejor
no está en el...
Vamos,
que yo no digo
que tú seas así,
pero a mí, por ejemplo,
lo que haces,
que lo puedes hacer
por donde te dé la gana,
no lo comparto.
Qui és el màxim aquest?
Qui és?
No,
és la màxim
la televisión,
no?
No sé què està?
Jo què sé,
a saber,
potser són amics imaginaris
de la Belén Esteban.
Què més li diries,
Belén,
a la amiga de los fantasmes?
La gente
que te dicen cosas,
pues a lo mejor
dan motivos,
aunque no te digo que no,
a mí con tu vida
hagas lo que te dé la gana,
pero yo te doy
mi opinión,
tú.
Aquesta Belén Esteban
és una professional,
eh?
De cap a peus,
però jo segueixo pensant
que la Melinda
està com una cabra.
I la Belén.
Però Meri,
que això,
i Joan,
a veure,
això ja és aigua passada.
Si no han pogut fer res
amb elles,
no ho podrem fer nosaltres.
És que està com una cabra,
Montse,
que té amics imaginaris.
Si no t'ho creus,
escolta.
Jim?
Batman?
¿Dónde están todos?
Jim?
¿Me dejaron plantada?
Batman?
Jim?
Batman.
Vamos,
que té amics imaginaris.
Qualsevol dia
és present de plató
dient que la Spiderman
és el seu novi
que algú n'hi deposa
al seu veí.
Però si Batman està viu,
però si Batman encara fa pel·lis,
no s'ha mort.
Voleu deixar-ho estar
tothom, home?
Amics imaginaris.
Deixeu estar.
I la Heidi?
La Heidi la veu?
I qui crida, ara?
Ah, no pateixis,
no, no.
Són la Melinda
i la Belén Esteban
que s'estan fent amigues.
Amb el Batman,
amb el Batman, eh?
Al final,
aquestes dues
acabaran fent juntes
la sèrie d'Entre fantasmes.
Com penses
que reaccionaria la Melinda
davant d'un fantasma
típica l'espanish.
Mira, doncs espero
que no com
algun dels Estats Units, eh?
Perquè que la tia
mai s'espanta,
s'aixeca del llit
i es troba allà al costat
un tio amb la cara deformada
i la tia
en vez de cridar
i sortir corrents
li diu
¿Quieres tomar algo conmigo?
Una cosa,
el típic del fantasma
que és el Manolo
però un fantasma, no?
Una mica.
Evidentment.
Sí, si tu has vist mai
algun fantasma
que es digués Manolo.
No, he vist el típic espanyol
doncs el típic l'espanish
fantasma
seria el Manolo
o el Paco, no?
Escolta,
quan em vegis una
ens ho expliques
però ara mateix no.
Vale, ja t'avisaré.
Jo l'unica que dic
és que l'altre dia
a la Melinda
se li va aparèixer
una nena en pla
niña de l'exorcista
i li va i li diu
¿Te duelen los cortes?
No que va.
Voy así porque me gusta.
Meri, pero per què deies això?
Ah, perquè
tinc una amiga
que té fantasmas a casa.
Raquel,
cuéntanos lo que te pasó.
Porté una loncha de jamón
que el mismo jamón
tenía la forma
de la Virgen del Rocío.
Hòstia, que fort, no?
Jo l'altre dia
vaig tirar Faida
a la dutxa
i em va sortir la cara
de la Carmen Sevilla.
Era un senyal, això?
És molt sospitós, Montse.
Sobretot perquè
la Carmen Sevilla
encara no l'ha palmat.
Però ara...
Espera, potser és...
A veure, Joan,
toca fusta una mica.
Però és que la Carmen
cada cop que surt a la tele
està més jove.
Jo al final
em pensava que és un doble, no?
Jo t'anava a dir
el que es fa
que està la cara.
Ai, bé.
Però ara vull que escoltis
que el que ve ara
és molt interessant
perquè escoltarem
un dels fantasmes
que se li va aparèixer
Ven, hija mía.
Aquí la pachangui
està més divertida.
Apúrate, querida.
La pachanga?
No, aquí la pachangui
està més divertida.
Apúrate, niña.
Però això és un fantasma
sud-américà.
Que sí, que sí,
que és el que li va dir.
Apúrate, niña.
Però bueno,
no és l'únic fantasma
que es manifesta avui en dia.
Quina se'n recorda
del Patrick Suáez Agost?
És veritat
que jugàvem al fang
amb la Demi Moore
i després es moria.
Ai, ai, Mary,
que t'he explicat al final, eh?
No, tranquil·la, per ser.
Tranquil·la.
Però al final maten el seu amic.
Que no m'expliquis,
que potser la gent no la vis.
Vale, vale, vale.
Home.
A més, tu,
quin paper faria la Melinda
aquesta peli?
Suposo que de Whoopi Wolbert,
no?
I què m'en dius a la Nicole Kidman
a los otros?
Doncs que és el mateix
que la Belén Rueda a l'Orfanato.
Doncs a mi m'agradaven
els caçafantasmes.
I a Mil Casper.
Però a mi,
jo dels fantasmes
era el poltergues.
Caroline, Caroline,
acércate la luz.
I la Mary ja torna a divagar.
Per variar.
Sí, per variar.
Però com sempre,
ja arriba el moment
de dir-vos que fins a setmana que ve
i així que nosaltres ja...
Montse, Montse,
acércate la luz.
Mary, calla, Mary.
Que te callis ja.
Que mola fer això.
T'està sonant Melinda, eh, Mary?
En fi,
entre fantasmes
ens ensenya
a no amagar-nos
tot els llençols
perquè si el malo de la peli
ens ve a atacar,
el llençol no ens farà d'escut.
Amigos,
que no és llacero.
És veritat,
tampoc serveix de res
penjar els aïs al voltant del llit
perquè els vampirs no t'ataquin.
És millor menjar-se'ls tots
així quan et vingui xuclar la sang
que haurà tombat a terra de la pudor.
Sí,
com tampoc serveix de res
amagar-se a l'armari
perquè allà normalment
està el dolent.
El primer consell de la setmana
és que et miris unes quantes pel·lis
d'aquestes de lluita
per defensar-te
en cas d'atac fantasmal
com per exemple
les del Rambo
o del Bruce Lee
o la de Chucky Chan
o de l'estalón.
El segon consell que et donem
és que quan vegis un fantasma
sisplau,
posa't a córrer
crida una mica, home.
Sí, sisplau,
no facis com la Melinda
entre fantasmes
que es queda ja quiet
esperant que algun d'aquests fantasmes
la convidi a sopar.
Sí, aquesta el que vol
és l'únic a fantasma
a la catxonda aquesta.
Ja veus, ja.
Però bueno, amics,
ens tornem a trobar
la setmana que ve al mateix lloc.
Us deixem amb la cançó
més famosa,
Els fantasmes.
Los que se fantasmas.
Bueno, doncs
em passareu al CD
perquè aquesta cançó l'he buscat
però no la trobo.
És que m'agrada molt, vale?
Vale.
Doncs me la passo la setmana que ve, vale?
Vale.
Ens veiem.
Adeu.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda
agafa el tren a Tarragona Ràdio.
Seguim, seguim el tren,
seguim amb Cultura ara,
amb l'Adriana.
Bona tarda, Adriana.
Bona tarda, Joan.
Bona tarda, Aida, que no et veig ara.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda, que tal?
Doncs molt bé,
però avui t'hem de dir una cosa
que ens fa una miqueta de vergonya.
A veure, a veure.
És que aquesta setmana
no ens han preparat cap guió.
No us han preparat cap guió.
No.
Ja veia jo que aquí ficava
Joan, buit,
i no sé si la impressora anava malament
però ja veig que no tenia res.
És que saps què va passar?
Que divendres
doncs moslem vam anar a fer
unes cervecetes allà a la vaqueria.
Treballant, no?
Treballant.
Sí.
Sí, sí, més o menys.
Més o menys.
Vam conèixer una noia
que canta en un grup,
ens va insistir
que ens quedéssim a veure el seu concert
i bueno,
que la nit se va animar al final.
I què és aquesta noia?
La Mar.
La Mar.
Vam dir la setmana passada
que aniríem a veure Morfila.
Ah, que vau conèixer la Mar.
Sí, sí, vam conèixer la Mar,
Morfila,
que ens va encantar
i realment
quan puja a l'escenari
es transforma, no, Eida?
I tant, i tant,
que es transforma.
Doncs una noia molt sec
i de l'escenari
superdescarada
i sobretot la veu
impressionant.
Ens va deixar
però paradíssimes.
Ens va agradar molt.
Arribarà lluny
aquesta noia.
Hola, sóc Morfila,
cantant,
acabo de treure el meu segon disc,
Miss Lios.
Vaig treure el primer
que fa tres anys
vamos a hacer popita.
Per d'això
em dedico al cine,
realitzo videoclips
d'altres bandes.
Morfila
és l'abreviació
de Mar
i Orfila,
que és el meu cognom.
Bueno, Miss Lios
es reflecteix una mica
el que ha estat
l'elaboració
d'aquest segon disc,
que ha estat una mica
dificultosa
perquè, bueno,
a part de parir
diversos temes
que m'agradin,
no, perquè, bueno,
sempre fas bastants temes,
has de descartar, etc.,
no,
i trobar una mica
doncs el que vull,
bueno, ha costat molt
a nivell d'indústria,
no, de treure el disc,
etc.,
vull dir que
actualment és molt complicat
treure un disc
i, bueno,
t'has de buscar recursos.
Amb aquest nou disc,
no ho sé,
el que transmeto
és que s'ha d'emportar,
digues el que penses
i fes el que vulguis,
no?
Una mica és el discurs.
a mi me pone
un agujero
en la manga.
M'agrada molt
Madonna i Nirvana
que em sap
que com a referents
musicals
per la meva música
no són cap influència,
no?
La veritat és que
no em baso
cap referent,
no?
O sigui que
possiblement tinc
influències
en el que escolto,
jo no sé,
ara un escultor
molt lluç
o Arcade Fire,
però igualment
no crec que
ens deixin molt
amb el que faig.
Jo suposo
que el teu pare
ser actor
i la mare
ser monofa
implueixen
que, bueno,
vulguis dedicar
o així,
no?
El que passa
que igualment
la música
no té res a veure
amb el teatre,
no?
Bueno,
sí,
no,
però són vides
diferents.
Amb el videocrit
de Me Pones
la idea és meva,
que jo també,
i juntament amb Liona
la Marta Puig
el van fer,
ella va fer
les animacions,
les fotografies,
llavors jo el vaig muntar
i quasi sempre
treballem juntes.
També ella
ha estat
trist el dió,
no?
Vull dir,
que treballem juntes
des del principi,
no?
El que és
la idea
del videoclip.
M'agrada cantar
i m'agrada dir
que s'ha de triar.
Quan tinc temps lliure,
no sé,
a vegades
m'agrada no fer res
o a vegades
sobretot viatjar,
perquè a més m'apassiona.
M'agrada
primera
M'agrada
M'agrada
Firmarien un
Tén pigmentat.
No tinc cap problema.
Crec que he firmat
tubecàpies de portades
o sigui que...
Adți
Invisible
cegum do
Sinat
A mi m'ho ponen
moltes coses.
Menjar,
viatjar,
sortir,
internet...
¿Què t'ha semblat, Joan?
Molt bé, molt interessant.
Sí? I tant, és que treballar a la ràdio té les seves coses bones, eh?
Coneixes gent interessant, fas unes quantes cervesetes, xerres amb els artistes
i després et conviden al concert.
Una bona guinda.
I tant, i tant.
I bueno, dissabte vam dir, què fan avui? On podem anar a passar-nos-ho bé
i que no ens defraudin de cap manera.
Així que ens vam anar al cau. Te'n recordes de qui actuava al cau?
I tant, i tant.
Els putilàtex.
Molt bé, veig que de tant en tant estàs una miqueta de temps, eh?
No em diguis que vau parlar amb ells.
I tant, que vam parlar amb ells.
Ah, també vau parlar amb ells.
Sí, sí, vam estar a les proves de so i vam parlar amb ells de moltes coses.
Hem de dir que hi ha alguna paraula al nopte pels nens, així que tapeu-vos les orelles.
Vale.
Escolta, escolta.
Puti, puti.
Làtex.
Puti, puti, puti.
Puti, látex.
Puti, puti, látex.
Jo soy Frankie, el gordo marica.
Vengo a presentar, jo?
No, la zorra.
El es Javi.
Y Luis, que no quiere hablar, porque es muy tímida ella.
Bueno, el álbum recopila un poco todo lo que han sido los seis años de putilates.
Y, bueno, yo desde las primeras canciones con el sonido de ahora hasta las últimas, que ya eso suena a gloria bendita.
Siempre llevas botines.
Son tacones.
Las papas planas ya nunca te las pones.
Bueno, cómpralo, luego lo copias, se lo regalas a tu mejor amiga, a cambio de sexo, cualquier historia de amigo.
Y, bueno, la manager me ha mirado fatal, hay que comprarlo, porque otra cosa así en el mercado no vas a encontrar, te lo digo ya.
Ha evolucionado putilates en cuanto a calidad musical, una barbaridad, que nos hacía falta.
Ya con los cuerpos no nos vendíamos solo, ya necesitábamos un apoyo por detrás, sabes, algo así.
De momento te llevamos dos personejas más, que son el alma del grupo, ¿vale?
Y nos han hecho que por fin dejemos...
De ser unos cutres.
De ser unos cutres con un ding-man.
Que quedé un nuevo en Mira una moderna, pues que básicamente era una canción mala de dos aficionados
y ahora es una canción profesional de una banda seria.
Una moderna, de verdad, de las de verdad.
Una persona muy adelantada a su tiempo, como dijo Gigoto Trask, su tiempo.
Más que adelantada a su tiempo, que recicla.
Lo que ha visto por ahí por la calle, lo que le han contado a sus abuelos,
y dice, bueno, esto mola, y lo hacen.
Y como hay cuatro gilipollas que lo hacen luego después también, pues, oye, fantástico, ¿no?
A mí me parecen genial.
A mí no.
Has pasado de tus amigos rurales
Para hacerte el ambiguo siempre que sales
Cuando odiar a Amy Winehouse ya no eres moderna.
Y no sé, hay una especie de revival del morbo junkie.
Y bueno, pues, ahora los guayes, pues, ir un poco de ese palo, ¿no?
Aunque no te atrevas a serlo, pero digamos que, ¿cómo decirlo?
Proyectas tu cobardía llevar una vida decente en los demás.
Entonces, por eso adoras a gente como Amy Winehouse,
que en realidad es solo una tía con tatuajes que fuma caca en el supermercado.
Se supone que hacemos electropunk, ¿no?
Pero, di algo, puti.
Pues, un esperpento.
Un esperpento de música.
Gracias a Javi y a las letras de Frankie.
Joder, pero...
Cuando tengas la duda entre ir a Zara o a Mango,
optarás...
por Almacenes Navarro.
Almacenes Navarro existen y están en Albacete.
Y allí nos hemos comprado todos los modelitos de modernas de nuestra juventud.
Puti.
Entonces, hay que decirlo.
Yo ahora llevo mis zapatillas de Almacenes Navarro.
Guardo las bolsas de Almacenes Navarro porque eso algún día va a valer dinero.
y ahí están.
Yo estaba viendo Telemadrid tan tranquilo
y vi la operación de cambio de sexo de una transexual.
Y dije yo, fantástico, travesti cubano.
Igual que monja, salió también de Telemadrid.
Telemadrid es una inspiración constante.
Hay que ver Telemadrid.
Salen por ahí monjas diciendo que se clavan cosas
para sentirse más cerca de Dios y tal.
Pues hay que escribir una canción de eso.
La verdad es que todo lo tenemos bastante,
todos los temas que tocamos.
aunque suenen raros, pero son reales.
La última vez que estuvimos aquí,
la gente estaba muy...
ahí tenía ganas.
O llevaba mucho tiempo sin follar
o se había levantado con mucha energía esa mañana.
Pero muy bien, muy bien.
Tot un exemple per seguir pels nens, eh, aquesta gent.
Sí, sí, i tant.
Hem de dir que el concert va ser al·lucinant.
A més, corria la Mònica, la companya, que després la veurem,
corria per aquí que estava cantant la cançó.
Segurament va anar al concert, eh?
Sí, sí, sí.
Doncs mira, és que hi ha fans amagats, eh?
Molts fans amagats.
I tant, i tant, i tant.
Sí, sí.
Bueno, doncs el concert va ser al·lucinant,
perquè els potilàtexs mai deixen diferent el seu públic.
Això ho hem de remarcar i dir que la pròxima vegada
que ningú se'l perdi perquè realment val la pena.
I, bueno, ens hem culturitzat o no?
I tant, amb dos estils ben diferents, eh?
La morfila, molt més sexy, molt més...
Una línia més femenina que els potilàtexs,
una línia molt més rebel, no?
Clar, clar, és que hi ha d'haver varietat.
I és que ser periodista és molt dur.
La setmana que ve ja t'en portarem bé.
Sí, us ho he passat malament, eh?
Heu treballat dues aquesta setmana.
Aquesta setmana teniu algú preparat o el que sorgeixi, no?
Bueno, ja he de dir que hem ficat una petita frase al guió,
que és el que diré ara, i és que...
Ah, vale.
Divendres toquen els Love of Lesbian al cau,
presentant el seu cinquè disc,
Cuentos xinos para niños del Japón.
A les 10 de la nit, al cau.
Doncs espero que la setmana que ve us es mereu tant com avui
i que ens porteu entrevistes tan interessants, d'acord?
Molt bé, si ho farem.
Ens veiem.
Vinga, adeu.
Adéu.
Vols alta velocitat?
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda,
bola amb el tren de Tarragona Ràdio.
Som-hi ara amb el cine, som-hi a repassar les novetats en cartellera,
a repassar les pel·lícules com ja ens tenen de costum l'Anna i la Cristina.
Bona tarda.
Bona tarda.
A repassar les pel·lícules en dos minuts, un minut,
no sé quin temps fareu avui.
Poquíssim, poquíssim.
Cada dia ens superem.
Vale, doncs, a veure, quan vulgueu,
perquè això ja ho teniu preparats amb el 3, 2, 1
i totes aquestes coses que vosaltres teniu, no?
Va, Cristina, preparada?
A punt.
3, 2, 1.
Papa, por sorpresa.
El lluitador de rock viu una vida plena de luxes de ser solter,
fins que li deixen a la porta de casa la filla que desconeixia tenir.
La noche es nuestra.
Què passa si els teus pares són polis
i els teus clients habituals són gánsters?
Problemes, que és el que li espera el Joaquim Fènix.
Casi trescientos.
Paròdia de la ja mítica Trescientos i els seus espartans.
¡Esto es Esparta!
¿Y oro negro?
Documental sobre les injustícies en el món del comerç del cafè a Etiòpia.
Y despierto.
T'imagines que enmig d'una operació no et pots moure,
però pots escoltar-ho tot i sentir el bisturí?
Bonic, eh, això?
Molt.
Lo del bisturí o la cançó?
No, lo del bisturí.
Ah, vale.
Home, no massa.
La cançó també preciosa, però no és el meu estil.
I quina pel·li ho ha de veure aquesta setmana?
Doncs mira, hem anat a veure Seda.
Vaig anar a veure-la perquè a mi, almenys, m'ha agradat molt Japó
i tot l'ho relacionat amb...
És una pel·lícula japonesa.
Bueno, Surt Japó.
Ah, Surt Japó.
I també la Keira Knightley.
I també la Keira Knightley.
Que està molt bona.
Ah, efectivament.
Ah, efectivament.
No.
Que és el més important, no?
Sí.
Però, bueno, molta gent es pensa que ella és la protagonista,
però ella és la dona del prota.
Però, bueno, el prota és Michael Pitt, que...
Que no és verpit.
No, no, Michael.
Vale, Michael.
Que aquesta novel·la, aquesta cinta està basada en una novel·la
d'Alessandro Barico, o com es pronuncia, perquè jo d'italià no en sé.
Barico.
Barico.
I, bueno, ell és un noi que a la França del segle XIX
treballa com a comerciant de seda i per qüestions de la feina
ha d'abandonar la seva dona...
La Keira.
Això mateix.
I que està bona.
I que no és la protagonista.
No.
Per anar a Japó, vale?
En busca d'ous de cuc de seda que estiguin vius i sants,
perquè una estranya malaltia afecta els que hi ha a Europa, a Xina, a Turquia...
I, bueno, ha d'entrar al País d'Amagat,
perquè Japó està tancat a tractes comercials amb estrangers i això,
o sigui, tot una aventura.
Un clàssic, no?
Sí, sí.
I quan arriba al poble s'enamora de la filla del jefe.
Però l'amor...
Però, clar, és un amor que no pot ser.
Un amor impossible.
I això...
Un clàssic, també.
També.
I, bueno, al final acaba tornant a Japó,
encara que aquest estigui en guerra per veure-la i...
I com s'ho fa, aquest home, per entendre els japonesos?
Doncs...
Heu entès alguna cosa?
Doncs el programa tampoc.
No, no s'entén res.
Ningú ho entén, això.
No és com el títol...
No és, perdona, no és com l'último samurai que ens en recordem que el Tom Cruise va prendre japonès en quant?
Dues setmanes?
Un mes, potser, com a molt.
És que el Tom Cruise...
És Tom Cruise, sí, sí.
I aquesta setmana, quan la notícia de la mort del guionista, director i productor Anthony Minguela ja ha passat a un segon pla,
ens agradaria des de la nostra secció dedicar-li una menció especial.
Fil d'immigrants italians, Anthony Minguela va néixer a l'illa anglesa de White el 6 de gener de 1954
i va morir aquest passat 18 de març a causa d'una hemorràgia al Charing Cross Hospital de Londres on havia estat sotmès a una operació de rutina.
Va començar a fer-se famós als anys 80, amb les seves obres al West End de Londres, l'equivalent de Broadway americà.
El 1990 va fer el seu debut com a director amb Trudley, Madley, Deepley
i, tres anys més tard, va saltar a Hollywood amb la comèdia Un marido para mi mujer.
Però el prestigi li arribaria amb l'adaptació al cinema de la novel·la El paciente inglés, de Michael Ondaatj.
Un drama ambientat en la Segona Guerra Mundial que narra la història d'un home que és atès per una infermera en un monestir d'Itàlia
i que, tot i tenir tot el seu cos cremat, dedicarà els últims instants de la seva vida a explicar-li la seva tràgica història d'amor quan treballava d'espia alemany.
El paciente inglés va ser una obra en la que molts pocs hi creien, que va patir molts problemes de finançament
i que es va convertir en una superproducció guanyadora de nou Òscars dels 12 als que n'estava nominada,
entre els que destaquen el de millor pel·lícula i millor director, millor fotografia per John Cell,
millor actriu de repartiment per a Juliette Binoche o el de millor banda sonora per a Gabriel Lleret.
I després d'aquest gran èxit, Anthony Minguela va decidir que el seu nou projecte fos una altra adaptació cinematogràfica d'una novel·la,
en aquest cas la novel·la de Patricia Highsmith, El talento de Mister Ripley,
de la qual René Clement ja n'havia fet una adaptació, Plain Soleil, amb Alain Delon com a protagonista.
El seu següent èxit va ser Call Mountain, que també és una adaptació d'una novel·la,
en la que sortien Nicole Kidman i Jude Law una altra vegada,
amb qui després, el 2006, va tornar a repetir amb la cinta Breaking and Entering.
Però encara avui podeu veure als vostres cinemes l'última i única aparició de Minguela a la gran pantalla
com a actor a la pel·lícula Expiacion, on fa d'entrevistador televisiu de Vanessa Redgrave.
I ara donem un gir a la nostra secció per parlar de les curiositats que més ens han cridat l'atenció.
Ah, si no m'ho dius?
No m'ho crec.
Sabies que el títol anglès de quasi 300 Smith, Despertans, coneix els Espertans?
Sabies que Jude Law sempre guarda la roba que porten els seus personatges en l'escena en la que moren?
Sabies que el paper de Hayden Christensen's a Despierto havia de ser, en un principi, per a Jared Leto?
Sabies que el fill d'Anthony Minguela, Max Minguela, protagonitzarà Agora, el nou film de Men Avar?
I ara les estrenes per aquesta setmana.
El último gran mago.
De contract.
LT 22, Radio La Colifata.
I Shine a Light.
Això és el documental del Rolling?
Ah, efectivament.
El de Les Corses.
Doncs la setmana que ve ens expliqueu totes aquestes pel·lícules i tota la cartellera, novetats, tot el que s'envolta.
La setmana que ve, com ho fa fantàsticament, bé, en poc temps, a més.
Està claríssim.
Ens veiem la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins després.
Arriba l'alta velocitat de la ciutat.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda, el tren a Tarragona Ràdio.
Tu de casa.
I ara, nois, quedeu-vos, perquè després de... com es diu popularment, la venganza és un plato que se sirve frío.
Ai, sí.
Després de la setmana passada, eh, Mònica?
Sí, sí.
Que et sabies molt bé la cançó dels putilàtecs.
És que soc una moderna.
Sí, ets una moderna, eh? Una moderna de mierda.
Però bueno, no, no, no, no.
I la Laia.
Bona tarda, Laia.
A veure, bona tarda, Joan.
Mira, avui, Joan, et venim a fer feliç.
Sí, ja tinc un somriure, eh, a la boca.
Tu vam prometre, Joan, la setmana passada, i ara la nostra tasca de convertir-te en un home com Déu mana encara no s'ha acabat.
No s'ha acabat.
Encara et queda molt per aprendre.
Vale, i què em falta avui?
No et pensis, no et pensis que t'abandonarem en el moment que més ens necessites.
No, no, no, Joan.
No ho farem perquè nosaltres t'estimem, Joan.
Ja ho sé, però...
I per això, després de saber de què es queixaven les dones de Tarragona sobre els homes,
vam pensar que t'agradaria saber què en pensen de nosaltres els individus com tu.
És a dir, la nostra intenció era saber què en pensen els homes de les dones.
I no ho tenien massa clar.
Què en penses de les dones?
Jo què sé, jo què sé, què en penso de les dones.
Oh, jo no tinc que dir res de les dones, per mi és el més meravellós que hi ha.
Si no hi haguessin dones, què?
No valdria la pena viure.
No, no, és una realitat.
Això no digueu a quina hora el fet de vista, eh?
Jo, d'entrada, penso que el seu home i dona és un fet insignificant dintre les dones,
perquè hi ha un percentatge de dones, però sí que són imbècils.
Igual que hi ha un percentatge de dones que també ho són.
Ell es l'ha entès.
Jo què sé, jo què sé que en pensen de les dones.
No et preocupis, ell es l'ha entès.
Joan, Joan, tu que saps molt d'aquestes coses, que en penses de les dones?
Doncs que les dones, efectivament, són el nostre motiu de viure, no?
Ai, ai, que romàntic que t'has posat.
Mira, serà millor que continuem amb la classe d'avui.
Com diu un proverbi?
Déu va crear l'home i fins i tot el Joan, a imatge i semblança seva.
Però en lloc de crear-lo uns set dies, com ho va fer amb el món, ho devia...
No, va crear l'home, la dona i el Joan.
Ah, tu eres el tercer, vale, vale.
Doncs mira, jo em sembla que en lloc de crear-lo uns set dies, com va fer el món,
ho devia fer en mig segon, aproximadament.
Perquè em sembla que es va deixar alguns detallets sense ànim d'ofendre.
Perquè, esclar, i si Déu fos encara més llest?
Més simpàtic, més sexy?
Si sabés combinar els colors i aparcar el cotxe entre dos arbres?
I si Déu fos una dona?
Però, clar, aviam, el que realment ens interessa de tota aquesta reflexió
és si als homes els agradaria ser dona per un dia.
O potser si els hi agradés per més temps, mai se sap.
Home, no, ja m'està bé ser un home.
És millor, veig conegut que sàvi per conèixer.
No sé com me trobaria amb un cos d'una dona.
Me da vergüenza, a mi me da vergüenza.
No sé com me reaccionaria.
Loco, en la carretera.
No, ja estic bé, tal com soc.
A més, si...
Tenir la regla, uuuh.
Sí, això, i estar embarassada.
No, no.
El macho ibérico.
Jo soy tal com ho soy.
Si vues triar, triaria ser dona i lesbiana.
Suposo que aquí també hi ha una mica de mentalitat dona.
Jo soc, tal com soc.
Jo també.
I tu, Joan.
Loco en la carretera.
El que a més em crida l'atenció, i és que n'hi ha en tela, és que quan les dones us parlem de la menstruació...
O sigui, la caputxeta vermella, la malvada bruixa d'arrots, la eixeta oberta, la pascuala...
Això és lo del tàmpax?
Sí, sí, anem per aquí, anem per aquí.
Ah, vale.
I dels embarassos?
O sigui, els embarassos?
Bueno, total, que els homes us poseu nerviosos.
No pot ser això.
Però, Joan, la veritat és que a part d'això també vam preguntar qui feia les feines de casa.
Hi havia una mica de tot, però és que la veritat és que els homes són terribles.
Amb l'excusa que sempre us diem que ho feu tot malament, que d'altra banda, mira, és una veritat universal que no pot ser qüestionada.
Tot no.
Tot, Joan.
Tot no.
Ara s'ha pres per norma a no fer res.
Com t'ho diria jo?
Que tot ho volen fer elles.
Si fem l'entrosse alguna cosa, que faci ella i que treballi ella.
Així us ho fa el seu gust.
Què vol dir que faci ella?
Amb la conya, clar, no us poseu ni a la cuina.
I qui renta els plats, i qui passa l'escombra, i qui fa el dinar...
Ui, jo tinc un arte paeso que demasiado.
És l'excepció que confirma la regla.
O sigui, la tieta d'Amèrica, la pintura...
Home, no, no, aquesta regla, no.
Però, ara sí, ha arribat el moment que surtin a la llum les queixes de veritat.
De què me puedo quejar yo?
No pateixis, home, allà trobaràs alguna cosa.
Joan, els homes han parlat.
A veure.
I ells ens han dit tot això.
I tu de què et queixes?
Potser us agrada demanar una mica massa.
Les donis el poder, sempre.
Si estic casat, tinc dona, i l'única cosa que és això.
A tant en quant l'he de deixar que mani una mica.
En resumen, que siempre quieren mandar.
No me quejo de ninguna.
Porque no me quejo, porque me gusta mucho la mujer, eh.
Ya está.
Que me gusta también mujer.
Ai, Déu meu.
És el bitxo més mal que he hecho en la Tierra.
Que sempre hem d'aspirar a nois més grans de la seva edat.
Jo de la mía no, però no sé, de la demà.
Vull demanar ens vull, i els homes en general potser massa.
Però no puc queixar-me genèricament de les dones així en general.
S'acabó.
Els homes necessiten les dones per viure.
Ai, Déu meu.
Ho hem pogut comprovar aquesta setmana, però una cosa està molt clara.
Els homes i les dones no podem viure uns sense els altres.
La setmana passada em sembla que ja va quedar prou clar.
Yo creo que la mujer sin el hombre no existiría,
y el hombre sin la mujer tampoco.
Entonces, no puede ser.
Queda clar, doncs, que els homes i les dones som inseparables.
Ai, és l'amor.
Ai, no podem viure sense ells.
Però és que a mi ells tampoc.
Aquí acaba la nostra classe magistral de les dones i els homes.
Què t'ha semblat, Joan?
Has pres forces apunts?
Sí, sí, m'he quedat sense tinta, mira.
Aviam.
Mira.
Ah, val, val.
D'acord, això.
Pila el sense tinta ja, eh?
Val.
Doncs l'únic que ens queda per dir-te, Joan,
és que esperem que aquestes petites recomanacions
t'ajudin aquest cap de setmana a lligar en alguna discoteca, eh?
Jo, amb la mirada ja...
Ja ens ho explicaràs, que ho volem saber, eh?
I tant que sí.
Fins la setmana que ve, Joan.
Fins la setmana que ve.
Arribem a les inesgotables crítiques dels homes al final del programa
i jo avui no em queixaré, sinó que parlaré de respecte.
Podem queixar-nos, revelar-nos i criticar.
Ara bé, totes les nostres paraules i gestos
han de partir des del respecte,
perquè si tenim tolerància, segur que tenim pau.
I com sempre, et saluden la Júlia Escofet,
Isabel Toàzquita, Marta Alcolea,
Montse Aparicio, Meritxell Meia,
Aida Testón, Adriana Monclús,
Cristina González, Anna Tomàs,
Mónica Pérez i Laia Batlla,
des de l'apartat tècnic, la Marta Montagut i la Núria Cartanyà
i un servidor, Joan Rafel Mellado.
Deixem aquí una cançó triada per la Laia Batlla,
que no se m'ha oblidat felicitar-la
i ja l'he felicitat amb la Viagra.
Li torno a felicitar a 20 anyets
i espero que passeu una setmana
i que tingueu molta pau.
Va, pa, adéu.
És molt més bonic l'Empordà
Varen passar ampolles i anys
i en siseta encara aguantava
Dormint la mona a la vora del terra
Però ell mai no s'hi tirava
Sempre deia que la matinada es mataria
Però cap al migdia anava ben torrat
Somriu i diu que no té pressa
Ningú m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'interessa
És molt més bonic l'Empordà
Somriu i diu que no té pressa
Ningú m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'interessa
És molt més bonic l'Empordà
I quan veig la llum de l'alba
Se'm treu les ganes de marxar
Potser que avui no em suïcidi
Potser el deixi fins demà
Potser el deixi fins demà
Potser el deixi fins demà
Potser el deixi fins demà
Potser el deixi fins demà