Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I tal dia com avui de l'any 1814, és a dir, un 2 de desembre de 1814, moria Donatien Alfonso François Sade.
I us preguntareu qui és aquest senyor? Doncs era un escriptor francès, també conegut com a marquès de Sade.
Va participar a la Guerra dels 7 Anys en el cos de cavalleria. Posteriorment es va caçar amb la filla del president de Montreux l'any 1766, que ben aviat l'abandonà.
A partir de l'any 1768 la seva vida va ser la d'un ésser marcat per la desbauxa, l'escàndol i la presó. Hem estat comptant i va estar amb més de 8 o 9 presons.
A partir de 1794 va començar la publicació d'algunes obres que es va escriure en diferents etapes de captivitat i va ser acusat reiteradament d'autor pornogràfic.
Per això va ser enviat definitivament al manicomi de Charenton. Una bona part de la seva producció no va ser publicada fins al segle XX i la crítica moderna veu en la seva obra l'expressió de la revolta de l'individu contra la societat i la religió.
El comportament eròtic de molts dels seus personatges ha originat el terme sadisme derivat del nom del seu autor, el marquès de Sade.
I també no mos volem de França i del segle XIX. En aquest cas concret, el 2 de desembre de l'any 1859.
Aquell dia naixia el pintor francès Georges-Pierre Serrat, que va ser un dels impulsors de l'anomenat neoimpressionisme o puntellisme.
Senyor de caràcter metòdic, se va interessar molt pel color. Serrat afirmava que tota pràctica hauria d'estar regida per l'observació.
El puntellisme va ser un dels punts de partida de les avantguardes d'inicis del segle XX, ja que era una pintura entesa pels seus autors com una elaboració mental per damunt de la simple execució.
Per això la crítica parisina parlava, per una part, del primer impressionisme com a impressionisme romàntic i intuïtiu, i del puntellisme com a impressionisme científic.
Va morir jove, amb poc més de 30 anys, i una de les seues obres més famoses és La tarda de diumenge a l'illa de la Gran Jat.
Avui començarem el monogràfic en una frase curiosa.
En una necrològica.
Sí.
La iaia ha mort.
És una frase que dius...
Un moment de silenci.
Sí.
Què passa, la iaia ha mort?
Doncs aquesta senzilla i necrològica frase va ser la que va donar el tret de sortida a la Segona Guerra Mundial.
No podia ser d'altra manera, no?
Parlar de mort.
De mort.
Exacte.
Però no avancéssim a contèixements, després n'hi parlarem.
Situem-nos ara fa gairebé 70 anys, el 31 d'agost de l'any 1939.
A prop de mitjanit, un viatjar en polac, anomenat Tadeu Blesko, després d'haver sopat amb un amic,
es dirigia cap a l'hotel on s'allotjava, a la localitat de Gleibich, situada molt a prop de la frontera entre Alemanya i Polònia,
però dient de territori alemany.
Actualment és una ciutat que pertany a Polònia perquè les fronteres van variar després de la guerra.
Doncs bé, era una nit tranquil·la i gairebé ningú circulava pels carrers.
Quan de sobte alguna cosa va trencar el silenci.
El so potent d'uns automòbils apropant-se a gran velocitat.
De manera instintiva, Blesko es va amagar en un portal d'una casa
i va veure com pel seu costat i a gran velocitat van passar dos cotxes descoberts carregats de soldats.
El viatge en polac va quedar francament estranyat.
Aquells soldats portaven uniformes de l'exèrcit polac,
però, en canvi, els cotxes que utilitzaven eren Mercedes,
que era una marca alemanya, alemana, no utilitzada per l'exèrcit polac.
Sigilosament, Blesko va sortir del portal on s'havia refugiat
i, pegat a la paret, es va anar desplaçant fins a arribar a la cantonada de la plaça.
Alguna cosa estranya se'n fumava.
Llavors, de sobte, els cotxes van frenar en sec, clavant les rodes sobre l'asfalt.
S'havien aturat just enfront l'emissora de la ràdio alemana de Gleibich.
Llavors, el desconcert del polac va augmentar
quan va veure que els soldats saltaven a terra i obrien foc contra l'emissora.
Alguns van entrar ràpidament a dintre de l'edifici de l'emissora,
mentre d'altres es quedaven a fora sense deixar de disparar
contra alguna mena d'anemic invisible que el senyor Tadeu, Blesko, no podia veure.
Transcorreguts uns pocs però angoixosos minuts,
els soldats que havien entrat dintre l'emissora van sortir.
Ràpidament, tots van pujar de nou als automòbils
i van fugir a gran velocitat.
Quan van passar pel costat d'on era el viatge en polac,
encara es va desconcertar més ja que li va semblar
que aquells soldats polacs parlaven alemany.
Mentre tornava apressuradament a l'hotel,
no podia parar de donar voltes a l'escena que havia presenciat
i només hi va trobar una explicació que li posava els pèls de punta.
Allò havia de ser un atac simulat dels alemanys.
Sense saber-ho, Tadeu, Blesko havia estat testimoni
del començament de la Segona Guerra Mundial.
El dia següent, 1 de setembre,
la data que a tots els manuals d'història apareix
com la del començament de la Segona Guerra Mundial,
Hitler cridava al Reichstag.
Polònia ha disparat aquesta nit sobre el nostre propi territori
utilitzant inclús soldats regulars.
Davant d'aquesta situació indolerable per Alemanya,
he optat per utilitzar la força.
I acabava dient.
M'he tornat a posar a la guerrera,
aquesta prenda que per a mi és la més sagrada i estimada,
i només me la trauré quan hagi guanyat o no coneixeré el final.
Mentrestant, un milió i mig de soldats alemanys
desbordaven la frontera germano-polaca.
La guerra ja era una realitat.
Aquell estrany, entre cometes, incident
que va presenciar aquell viatjant polac
va ser una acció que ha basat a la història
amb el nom de l'incident de Gleibich.
El Tercer Reich volia atacar Polònia.
Ja feia temps que ho tenien en ment,
però no tenien cap pretext per fer-ho.
Així que els alemans van preparar una sèrie d'incidents fronteres
que simularien atacs per part dels polacs.
Atacs que, evidentment, donarien a Hitler el pretext necessari
per llançar l'atac contra els seus veïns
d'una manera, podríem dir-ne, justificada.
L'atac a l'emissora de Gleibich
va ser comandat per un membre de la GSS
anomenat Alfred Helmut Naujoks,
membre, com dic, de la GSS
i col·laborador també de la Gestapo.
La missió consistiria
en atacar l'emissora de ràdio de Gleibich
i llegir un missatge en llengua polaca
evidentment hostil als alemanys.
Un missatge on s'incitava els polacs
que vivien a la regió de Silècia,
controlada per Alemanya,
que s'aixequessin, que es revoltessin
en contra dels alemanys.
Però res millor que la declaració
que el propi Naujoks va fer
al judici de Nuremberg,
ja que aquest senyor va ser capturat
a finals de l'any 44,
per entendre com van anar les coses.
Jo, Alfred Helmut Naujoks,
tras haver jurat, declaro lo siguiente.
Hacia el 10 de agosto de 1939,
el jefe de la SIPO y el SD,
Heydrich, me ordenó personalmente
simular un ataque a la emisora de radio
cercana a Gleibich,
junto a la frontera polaca,
aparentando que la fuerza atacante
era polaca.
Heydrich dijo,
hacen falta pruebas de este ataque
de los polacos para la prensa extranjera,
así como para la propaganda alemana.
Se me ordenó ir a Gleibich
con otros 5 o 6 hombres del SD
y esperar allí hasta que recibiera
una contraseña de Heydrich
que indicaría el momento
de lanzar el ataque.
Mis órdenes eran tomar la emisora de radio
y ocuparla al tiempo suficiente
como para que un alemán
que hablaba polaco,
que sería puesto a mi disposición,
emitiera un comunicado en polaco.
Heydrich dijo que este comunicado
debía decir que había llegado
el momento del conflicto
entre alemanes y polacos,
y que los polacos debían unirse
y aplastar a cualquier alemán
que se resistiera.
Heydrich también me dijo entonces
que esperaba un ataque
de Alemania a Polonia
en pocos días.
Fui a Gleibich
y esperé allí 14 días.
Entonces le pedí permiso a Heydrich
para volver a Berlín,
pero me dijo que permaneciera en Gleibich.
Entre el 25 y el 31 de agosto
fui a ver a Heinrich Muller,
jefe de la Gestapo,
que entonces estaba cerca,
en Opel.
En mi presencia,
Muller habló con un hombre
llamado Molhorn
de planes de otro incidente fronterizo
en el que se debía hacer
ver que soldados polacos
atacaban a tropas alemanas.
Se usaría alemanes
con un total de efectivos
de una compañía aproximadamente.
Muller dijo que tenía
a 12 o 13 criminales
condenados
a los que vestirían
con uniformes polacos
y abandonarían muertos
en la zona del incidente
para demostrar
que los habían matado
durante el ataque.
Para ello,
un doctor a las órdenes
de Heinrich
les iba a dar inyecciones letales.
Entonces,
también se les dispararía
para que tuvieran heridas
por arma de fuego.
Después del incidente,
se llevaría a la prensa
y a otras personas
a la escena del incidente.
posteriormente,
se prepararía un informe policial.
Muller me dijo
que tenía una orden
de Heinrich
de poner a mi disposición
uno de esos criminales
para la acción de Gleivich.
El nombre en clave
se utilizaba
para referirse
a estos criminales
era
productos enlatados.
El incidente de Gleivich,
en el que tomé parte,
se llevó a cabo
la tarde anterior
al ataque alemán a Polonia.
Por lo que recuerdo,
la guerra estalló
el 1 de septiembre de 1939.
A mediodía del 31 de agosto,
recibí de Heinrich
por teléfono
la contraseña
para el ataque
que iba a tener lugar
esa tarde a las 8.
Esta contraseña
no era altra
que la que hem dit
abans
al comenzar el monogràfic
La iaia ha mort.
Heinrich dijo
para llevar a cabo
este ataque
informe a Muller
para pedir productos enlatados.
Lo hice
y le di a Muller instrucciones
para que dejara al hombre
cerca de la emisora.
Recibí a este hombre
y lo dejé tumbado
en la entrada de la emisora.
Estaba vivo,
pero totalmente inconsciente.
Traté de abrirle los ojos.
No pude saber
por sus ojos
si estaba vivo.
Solo lo supe
porque respiraba.
No vi las heridas de bala,
pero tenía mucha sangre
por toda la cara.
Iba vestido de civil.
Capturamos la emisora de radio
según las órdenes.
Emitimos un comunicado
de tres o cuatro minutos
con un transmisor
de emergencia.
hicimos unos cuantos disparos
y nos marchamos.
Esta era
es el testimonio
del que va
comandar
l'escamot
que va atacar
el senyor
Alfred Helmut
Naujocs.
Naujocs.
Com podem veure
van utilitzar
propis alemanys
criminals
condenats
sap Déu per què?
Productos enlatados.
Que eren
els productes enlatats.
Curiós.
Al que es fa referència, no?
La iaia mort,
productos enlatados.
Sí, era un bon
preludi
del que vindria
després.
Del terror.
Estos
muntatges
dels nazis
però
no van tenir
l'efecte desitjat.
L'efecte desitjat
era justificar
l'atac
a Polònia
però dos dies
després
de la
invasió
el 3 de setembre
Anglaterra i França
declaraven la guerra
a Alemanya.
Allò dels atacs
polonesos
contra els alemanys
no s'ho havia cregut ningú.
però
la Segona Guerra Mundial
havia començat
tot i que
tot el que va vindre
després
evidentment
ja és
una altra història.
No en vinguis
amb històries
curiositats.
I ara Manel
que iniciem
una nova etapa
de consumisme
nadalenc
i que la gent
començarà
a passar els caps de setmana
de grans superfícies
comercials
doncs molta gent
agrairà
l'invent
o agrairà
a un senyor
en concret
l'invent
del carro
del supermercat.
No creus?
Jo...
No, ja sé
que tu no ets
dels que passen
els caps de setmana
als grans cindres comercials
jo tampoc.
És que de veritat
fa fàstic.
O odio,
o odio,
o odio.
Ara ja estem
a principis de desembre
però ja estem
a finals de novembre
ja estem a Navidad.
Estem a dia 2
i ja han encès
les llums.
Com a mínim a Reus
a Tarragona
no ho sé.
A Tarragona
ja n'he vist
algunes.
Sí, ja n'he vist
algunes.
És al·lucinant.
Fa por.
Si pogués haver
un any
sense Nadal
o reduint Nadal
simplement
a la festa
en si
i prou
seria meravellós.
Però clar,
una de les mesures
per superar la crisi
també és consumir
diuen.
O com a mínim
això és el que diuen.
O sigui que
vivim en un sistema
contradictorí.
Sí, que el ciutadà
i el ciutadà
han de consumir
perquè tot vagi bé.
Quina por.
quan després ja veus
altres relatives
que diuen tot el contrari
que s'ha de consumir
molt menys
i s'ha de ser
més respectuós.
I tornant al carro
del supermercat
també podrem parlar
de bosses de plàstic
que en un principi
desapareixeran
d'aquí poc temps.
Però bé,
anem a la nostra curiositat
perquè després el temps
se'ns menja.
Qui va inventar
el carro dels supermercats?
Doncs ha ser inventat
l'any 1936
per Shilvan N. Gottman,
propietari
de la cadena
d'ultramarins
estàndard
Piggly Wiggly
a Oklahoma,
Estats Units.
i aquest senyor,
el senyor Gottman,
es va adonar
que els clients
es dirigien
a les caixes
registradores
amb les bosses
de paper,
la típica bossa
de paper
típica
de les pel·lícules
nord-americanes
de supermercat
a mig omplir.
I per què
les portaven a mig omplir?
Perquè es trencaven
i impedien caminar
amb tranquil·litat
pel supermercat.
Per facilitar les compres
va idear
un carro consistent
en una cadira plegable
a la qual li va afegir
unes rodes
i una cistella
de fil ferro.
Gràcies al gran èxit
que va tenir
aquesta idea,
Gottman,
al costat d'un mecànic
anomenat Fred Young,
és a dir,
l'Alfred Jove,
va fundar l'any 1947
una fàbrica de carros
per a la compra
que va batejar
com a Folding Carrier.
Què et sembla?
I qui sap
si el senyor
Nau Jocs
va utilitzar
els carros
de supermercat
per omplir-los
de productes
en natats?
Qui sap?
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Això del temps
és curiós,
és molt relatiu
com va dir Einstein.
A vegades
se mos fot damunt,
a vegades
n'hi sobra.
És curiós, no?
Sí.
Què vols, Jordi?
Què comences?
Parlem de barcos
o de cacos?
Els barcos
són els vaixells?
Barcos.
Sí, i els cacos
són els lladres?
Sí.
Sí, doncs
i tenim patrocinador?
També, sí.
Ah, també tenim patrocinador.
Molt bé, tu has fet la feina,
tu li has passat
els teus jeures
a la Sílvia.
Vinga, va,
començarem pels vaixells,
com tu dius.
Barcos.
No, pels barcos, vinga.
Vinga.
Crec que està acceptat.
Notícia apareguda
el 2 de desembre
de l'any 1908
al diari de Tarragona.
Fa una mica de repàs
de com estava
el trànsit de vaixells
o barcos
i ayer terminó
la descarga
de Tablones, Rusia,
el vapor alemán
Friedrich Karow,
Karob, perdó,
el cual zarpó
por la tarde
con rumbo a València
de donde llegó
el Mauritania
que salió al anochecer
para Génova.
El Adela Roca,
llegado por la tarde
de Avilés,
empezará hoy
la descarga de carbón
para el ferrocarril
del norte.
Directo de Cardiff
es esperado
el Ger
con carbón también.
El vapor griego
Eleni
que está alijando
trigo en Barcelona,
lo de alijando
sona bé, ¿no?
Sí, sí.
Vendrá a nuestro puerto
del jueves al viernes
para dejar el resto
de su cargamento
consistente en 1.500 toneladas
de dicho cereal
para varios fabricantes
de Reus.
Hoy recalarán
el Martos,
Pelayo,
Tambre,
Segundo y Sicilia,
esperándose mañana
entre otros
el Gol
y el Balboa.
Y
vejamos
cómo estaba la inseguridad
de los carreres
de Tarragona
también pasen.
Los cacos, ahora, ¿no?
Los cacos.
Dejamos los barcos
y vamos para los cacos.
Y como de Barcelona
expulsan la gente
de mal vivir,
esta se esparce
por el resto de España
y Tarragona
es una de las más
perjudicadas
por esta plaga.
Anteanoche
trataron
cuatro de estos granujas
de robar
el almacén
de Don Antonio Corbella
en el momento
que se hallaba sola
la hija de este.
A los ladridos
del perro
se apercibió
dicha señorita
de que algo normal
pasaba en el almacén
y a las voces
que dio
acudieron
algunos vecinos
de la calle
de la Paz
y el señor Corbella
que se hallaba
en una calle cercana
quien consiguió
detener
los cuatro rateros
y conducirlos
al gobierno civil.
Muy bien.
Y ahora
tenemos un patrocinador
potent.
No está en su coset
pot ser como
lo de la semana pasada
pero yo creo que
de unido.
Puc fer una casa
abans d'anar
al patrocinador
i no estic d'acord
d'això
que heu dit
del Nadal, eh?
Per què no?
Una cosa
és que s'acabi
una mica
aquest consumisme
que ens ha agafat
a tots
i ens té
dintre d'una bossa
de brossa
d'escombraries
o de plàstic.
Ara ho has dit
de brossa.
I una altra cosa
és l'esperit
que teòricament
ha de ser el Nadal.
Quin esperit?
Home, que teòricament
hauria d'arregnar
durant tot l'any
però ja que no hi és
i se'n recordem
de cara a Nadal
almenys
en quin món vius?
Una mica romàntic
que també va bé
de tant en tant
que tot ja és molt dur.
Apaguem la tele.
Apaguem la tele.
Això és el que s'havia de fer
apagar la tele.
Jo només diré una cosa.
Fum, fum, fum.
Veus?
Veus?
Això què és?
També fum?
No, ho ha dit en segones.
Ja, ja, ja.
Ja l'he agafat, ja.
Vinga, patrocinant.
Fuma, fuma, fuma, eh?
No fumis
que va molt malament.
Anem, anem.
Píldoras y un cuento
que ara no sé si és
Holloway
o Holloway.
¿Qué se diría?
Holloway, ¿no?
En plan anglés.
Sí, en plan anglés.
En plan anglés.
En plan anglés, sí.
D'accord.
Píldoras y un cuento de Holloway.
Más de 60 años
de experiencia
han probado
que esos remedios
no tienen rival
para el uso doméstico.
Las píldoras
purifican la sangre,
corrigen el desorden
del hígado,
del estómago,
de los riñones
e intestinos
y son de un valor
inapreciable
en todos los desórdenes
que afligen
al sexo femenino
y a los niños.
El ungüento
es solo remedio seguro
para males de piernas,
llagas, úlceras
y heridas
para la pronta curación
de bronquitis,
reumatismo,
hinchazones
y todas las enfermedades
de la piel.
En combinación
con el uso
de las píldoras
no tiene igual.
Píldoras y un cuento
de Holloway
patrocina
al Non-Binguis Amistarias.
¡Como ya!
Noticias
Manel,
a ver,
si a tu
et convidessin
a una xerrada
d'un taller
relacionat
amb la memòria històrica
o, bueno,
relacionat
amb la història
i sota el títol
d'Escola
i Democràcia,
quina seria
la teva opinió
sobre Franco?
que era
un dictador,
que era un
criminal de guerra,
podria ser.
Sí,
doncs si hi ha algú
de guerra i de pau,
hi ha algú
que s'ha atrevit
a dir,
llegim en castellà
perquè això
ho traiem
de la pàgina web
del diario
de l'Alto Aragón,
Franco era severo
però nunca fue un criminal
que yo sepa.
Aquest senyor
que diu això
és el senyor
Manuel Fraga
que va assistir
a una escola d'Oscar
a aquest taller
Escola i Democràcia.
Franco nunca ha sido
un criminal,
no se puede mirar
atrás,
hay que mirar
adelante
i,
bé,
a una pregunta
que li van fer
de si Cuba,
per exemple,
havia de mantenir
les estàtues
de Castro
i el Che
un cop finalitzada
la dictadura
castrista,
per exemple,
Fraga va respondre
que el Che
era un criminal,
conviene recordarlo
i que Franco
mai ha estat un criminal
que ell sapigués.
En tot cas,
si era una cosa
era severo,
això sí,
però criminal,
no.
Severo?
Està on deu arribar
el terme severo?
Sí,
potser a la propera entrevista
li podríem fer
al senyor Fraga
i preguntar-li
què ens defineixi
severo.
Severo.
Déu n'hi do.
Porto alguna notícia?
Sí, mira,
per exemple,
una exposició neta
que tenim aquí
al Museu Arqueològic,
al Museu Nacional
Arqueològic
de Tarragona.
Hem de convidar la gent
a anar als museus,
que hi ha exposicions
molt interessants,
encara que a vegades
no parlem d'elles.
Sí, perquè aquí a Tarragona,
per exemple,
tenim el Museu
d'Art Modern,
que està molt bé,
al carrer Santana,
i la gent
no hi va molt.
No hi va.
O, jo què sé,
l'arqueològic,
per exemple.
Bé, potser també
la gent que gestiona museus
han de repensar
una mica
la seva tasca.
No ho sé,
però bé.
Que repartisquen cubates,
vols dir,
jo faig una happy hour.
Vinga,
què passa?
El Museu Arqueològic.
Doncs hi ha una exposició
que s'anomena
Les dones a la prehistòria,
que és una exposició
produïda pel Museu
de Prehistòria de València,
però adaptada,
ara,
per aquesta ocasió,
pel propi Museu Tarragoni
amb aportacions
molt interessants
de treballes fetes
a Catalunya,
com la Venus de Gabà,
que va aparèixer
en una excavació
que es van fer
a les minis
prehistòriques de Gabà,
o importants materials
que s'han descobert
en els recents treballs
a la cova sepulcral
de Montanicell,
a Coll de Nargó,
a Tocani del Pirineu.
A més,
s'exposen també
una selecció
de materials
del fons
del Museu Nacional Arqueològic
i alguns exemples
de les col·leccions
del Museu Salvador Vilaseca
de Reus,
tot al voltant
de la figura
de la dona
i del seu paper social,
econòmic i cultural
en les diferents etapes
de la prehistòria.
Recordeu que cada diumenge
hi ha visites comentades,
si voleu anar
i entrar-vos un de més coses,
que s'incloen
a l'entrada del museu,
però cal fer
una reserva
en un d'estos números
de telèfon
977
25
15
15
o
977
23
62
09
Ja ho sabeu,
al Museu Nacional
Arqueològic
de Tarragona
i fins al proper mes
de febrer.
Molt bé,
i Grècia,
per exemple,
jo suposo
d'on està contents
darrerament
perquè
aquest any 2008
sí,
han recuperat
diferents peces
del partenó,
primer va ser el Vaticà,
després va ser
un museu de Sicília
que va retornar
el passat mes de setembre
alguns fragments
del partenó
i ara
Grècia ha recuperat
un fragment del partenó
robat
durant la Segona Guerra Mundial.
Es veu,
sembla ser que
aquest fragment
de 7x30 centímetres
va ser substret
de l'acròpolis
d'Atenes
el 16 de febrer
de l'any 1943
durant els 3 anys
d'ocupació
que va patir Grècia
per part de les potències
de l'eix
liderades per Alemanya
i ara
un dels sereus
del senyor
que es va emportar
aquesta peça
la Marta
Dagler
l'ha tornat
Grècia
dona la benvinguda
a un nou fragment
dels marbres
d'un frix
del partenó
robat
en el seu moment
per un soldat austríac
durant la Segona Guerra Mundial
tot i que
per una altra banda
la part més important
sé per on vas
sé per on vas
els
el gran
cúmulo
la part més important
de fragments
els té
van ser substrets
l'any 1801
per un lord
no per qualsevol
per un lord
britànic
en aquella època
com qualsevol
no podia anar
de la terra
a Grècia
també per un lord britànic
anomenat
lord Elgin
que aleshores
era ambaixador britànic
a l'imperi otomà
i que posteriorment
doncs va vendre
el moció britànic
l'any 1816
per Grècia
ha demanat
moltes vegades
perdó
el retorn
d'aquestes
bueno
d'aquestes
peses arqueològiques
però
el britànic
diu que no
que això
això no està
als estatuts
de la institució
del moció britànic
i no
no es pot fer
i per anar acabant
també
continuem
donant detalls
d'un culebron
extraordinari
que hi ha
al món de l'arqueologia
sobre
unes troballes
que es van fer
ja ho hem anat
explicant algun dia
a un jaciment romà
que hi ha molt a prop
de Vitoria
és la ciutat romana
d'Iruña-Veleia
on fa 3 anys
van aparèixer
tota una sèrie
de trossents de ceràmica
en inscripcions
i dibuixos
entre els quals
hi havia el dibuix
del Calvari
més antic
que s'havia trobat mai
de final del segle III
però el més sorprenent
és que també apareixien
jeroglífics egipcis
i també
algunes paraules
en eusquera
evidentment
era una troballa
que revolucionava
tot el món
de l'arqueologia
i de la història
i de la religió
i de la religió
inclús
hi ha hagut
molta controvèrsia
perquè
de seguida
van sortir veus
dient que eren
una falsificació
ara fa una setmana
va aparèixer un informe
on se dia
que havia estat
un muntatge
que era tot fals
ara contraataca
l'arqueòleg
cap de l'excavació
mentre es van fer
aquestes
troballes
que és el senyor
Eliseo Gil
Zubillaga
contraatacant
i dient que
només 10 dels 25 informes
que s'han presentat
són contraris
o afirmen
que són una falsificació
de la resta
diuen
diuen que no
a més a més
se defensa
dient que
per exemple
una de les crítiques
que es feia
és que dalt d'una
de les creus
apareix la inscripció
RIP
ell diu que no
diu que simplement
hi veu 3 lletres
sí, això ho havies comentat
si fiqueu
Calvary i Runya
al Google
us sortirà la imatge
i podeu jutjar
a tots mateixos
o a un lloc
on també
ficava
Descartes
o si llegia
Descartes
ell diu que no
aquí fica una altra paraula
fica Miscar
en fi
hi ha altres científics
que l'avalen
que diuen que
les troballes
són possibles
com per exemple
la troballa
signes d'estil jeroglífic
que s'han donat
en altres llocs
per tant
hi ha polèmica
servida
no sé quin
rarafons aquí
polític pot haver-hi
no ho sé
la polèmica
l'interès personal
per sortir de la premsa
però
hi ha polèmica
ja ho veurem
és una troballa
que si fos
certa
és realment excepcional
sí, sí
perquè retrasa
en
5 o 600 anys
l'eusquera
o sigui
les primeres
paraules escrites
en eusquera
són del segle IX
o X
crec
i ho retrasaria
hasta el segle III
o esta imatge
del Calvari
que també retrasa
200 anys
de la més antiga
que es coneixia
veurem si és tot
un frau
o no
o anirem
seguint
que és un culebron
interessant
s'acaba el temps
sí, s'acaba el temps
ha passat molt ràpid
això
a la nostra sintonia final
donem punt i final
fiquem el punt i final
al programa
no vinguis a mi històries
recordeu que tenim un blog
no vinguis a mi històries
punt bloquespot.com
que fa més d'un any
que no renovem
però per si algú
es vol passar
passejar-se
que hi ha
algun escrit
de manera força divertit
això s'ha de dir
i adeu-siau
moltes gràcies
Sílvia també
adeu-siau