Si vols veure la vida amb esperança,
escolta Porta a l'Esperança.
Tots els diumenges a dos quarts de deu del matí a Tarragona Ràdio.
Un programa de l'Església Protestant de Tarragona.
Porta a l'Esperança.
Obre la teva porta a l'Esperança.
Obre la teva porta a l'Esperança.
I endavant, els pecats que em pesaven van ser perdonats.
Ja et dic la resposta.
Obre la teva porta a l'Esperança.
Em sento amb força.
Em sento amb força.
Al costat.
Al costat de bé.
La meva vida.
La meva vida.
A canviar.
Tinc la resposta.
Tinc la resposta.
En l'Oració.
Sentia tristesa.
Desesperació.
No veia cap resposta.
Només l'obscuritat.
Vaig trobar les forces per poder avançar.
I ara visc a l'Esperança.
I ara visc a l'Esperança.
Em veu al meu costat.
Ja et dic...
Tinc la resposta.
Tinc la resposta.
Tinc la resposta.
Oh si.
Em sento amb força.
Em sento amb força.
Al costat, al costat de bé, la meva vida, la meva vida, m'ha canviat, tinc la resposta, la lloració.
Voltat de febleses, em sentia sol, volia una resposta, tenia estabilitat.
Vaig trobar la porta, que em va acostar el senyor, les seves promeses, em van mostrar el camí, oh sí, tinc la resposta, oh sí, em sento amb força, al costat de bé, la meva vida.
Bon dia a tots els soients que ens escoltem aquest matí. Benvinguts al programa Porta l'Esperança,
l'únic programa de ràdio de la ciutat que té per objectiu fer arribar a tothom la paraula de Déu, que és la Bíblia.
I com ja sabeu, aquest és un programa dirigit per l'Església Protestant de Tarragona, situada al carrer Monestir de Poblen, número 7.
I ens trobem als estudis de Tarragona Ràdio, l'Alexia Bernet.
Bon dia.
Bon dia, Alexia.
Samuel García.
Hola, Raquel, bon dia.
Bon dia.
Als controls tenim el Josep Maria, molt bon dia des d'aquí.
I jo, la Raquel Mesa, és qui us parla.
I una amiga del nostre programa ens ha escrit un mail realitzant una sèrie de preguntes en relació a qüestions que els evangèlics o protestants duem a terme de manera diferent a d'altres confessions,
com és el baptisme, la presentació dels nadons, la confessió i altres qüestions que volem aprofitar aquest matí per poder-li donar resposta.
Però abans de passar a veure cadascun d'aquests temes, anem a sentir aquesta cançó.
A veure cadascun d'aquesta cançó.
El teu poder
El teu poder
El mig allà tempesta
L'esclata el sol
En un migdia clar
L'esclata el sol
Yo canto la cançó.
Yo canto la cançó.
El migdia clar
El migdia clar
El migdia clar
El migdia clar
El migdia clar
El migdia clar
El migdia clar
Jo canto la cançó
Tan gran es ver
Al meu Salló
I quan per sempre
Seré la presència
Del meu Senyor
Que tant em va estimar
I gaudiré
De la seva grandeza
Al llumaré
Per la seva vida
Quan toco el món
Jo canto la cançó
Quan gran es ver
Quan toco el món
Jo canto la cançó
Quan gran es ver
Al meu Senyor
Quan toco el món
Jo canto la cançó
Quan gran es ver
Quan gran es ver
Quan gran es ver
Quan toco el món
Jo canto la cançó
Quan gran es ver
Jo canto la cançó
Jo canto la cançó
Jo canto la cançó
Ho can 따 la cançó
Jo canto la cançó
Jo canto la cançó
Jo canto la cançó
Jo can고ом
Jo canto la cançó
Us recordem que esteu escoltant el programa Porta l'Esperança
a la 96.7 de l'AFM, a Tarragona Ràdio.
Com hem dit a la presentació,
volem donar respostes a un correu electrònic
que ens ha fet arribar una amiga del nostre programa
en relació a qüestions que s'evangèlics o protestants
duem a terme de manera diferent respecte d'altres confessions.
Per això, en aquest matí, el Samuel García,
col·laborador del programa, però també pastor de la nostra Església,
ens aclarirà aquestes qüestions a la llum de la Parola de Déu.
La primera pregunta que m'agradaria fer-te, Samuel,
i que ens ha fet arribar,
és perquè nosaltres ens bategem de grans
i també relacionat amb aquest tema,
quina és l'edat mínima per poder batellar-se?
I també em podies respondre,
si no bategem els nens, què fem llavors?
No, són preguntes interessants,
perquè és veritat quan vas a un acte d'aquests
que també són socials, perquè al final
t'han convidat i vas a un bateig en una església evangèlica
i si has anat a algun bateig,
però a l'Església catòlica, per posar un exemple,
veuràs moltes diferències amb això,
perquè nosaltres, des d'adults,
o perquè no de nens,
i totes aquestes qüestions són interessants.
En primer lloc, deixa'm agrair a aquesta oient
que ens plantegi totes aquestes qüestions,
perquè també ens dona la idea
de quines són una mica les necessitats
o potser les inquietuds que poden tenir els nostres oients.
I també com a primera cosa m'agradaria dir i recordar
que el que diré, tot ho podem trobar a la paraula de Déu.
Com ja saben els nostres oients,
sempre ho diem per al cristià evangèlic o protestant,
la paraula de Déu és l'únic fonament
de la conducta i de la nostra fe.
Per tant, més enllà de les opinions que puguem tenir,
o la tradició, el magisteri,
com tenen altres confessions,
ens apropem a la paraula de Déu
per veure què diu respecte a aquests temes.
Llavors, això que serveixi també
per totes les qüestions que puguem dir.
Dit això, i en primer lloc,
cal dir que el baptisme,
a la paraula de Déu,
és un dels dos sacraments que n'hi ha.
Què vol dir això de sacrament?
Bé, doncs que és un manament
del nostre Senyor Jesucrist
d'obligat compliment per tot aquell
que es diu cristià.
o seguidor de Cris,
que és el que Déu vol que fem,
el que Jesús vol que fem, no?
Per tant, és un acte que tot cristià ha d'obeir.
Per tant, tothom que accepta Jesús
com a únic i suficient salvador
s'ha de batejar,
i el segon gran manament o sagrament,
que això és el que vol dir,
és el sant sopar.
Participem d'aquestes dues coses.
Dit això, doncs el baptisme,
a la llum de la paraula de Déu,
no salva.
Clar, i aquí és la gran diferència,
perquè és un acte simbòlic.
És a dir,
per què no bategem els nens?
Perquè, clar,
una mica el pensament que es té és,
i si hi passa alguna cosa,
i si aquella criatura mor,
clar, per si un cas,
la bategem perquè no vagi
al purgatori,
o alguna cosa d'aquestes, no?
la paraula de Déu diu que els nens,
aquells que moren,
van directament a la presència de Déu,
i que com el baptisme no salva,
sinó que qui salva és Jesús,
evidentment, és d'ells el regne dels cels.
Per tant, si no salva,
és un acte simbòlic.
I què volem simbolitzar amb el baptisme?
O sigui, quan ens apropem a la paraula de Déu,
què ens diu?
Què significa això de submergir-se en l'aigua
i després sortir?
Bé, simbolitza que quan entrem,
ens submergim en l'aigua,
el que estem dient públicament,
d'una manera simbòlica, evidentment,
és que morim a la nostra manera antiga de viure,
de pensar,
i ara, quan sortim de l'aigua,
ressuscitem a una nova vida.
És a dir, volem viure
d'acord amb el que diu la paraula de Déu
i com a seguidors de Cris, no?
És a dir, el bautisme no és res màgic,
no és...
és que no produeix absolutament res.
és aquella aigua sobre la persona.
No deixa de ser aigua.
Més freda, més calenta, però és aigua.
I, per tant,
el que és és un acte gràfic,
simbòlic, d'una persona
que conscientment el que està dient
és que ha cregut en Jesús
i ho vol fer d'aquella manera,
obeint el manament del Senyor en aquest sentit.
En tercer lloc, i com a conseqüència,
dir que el baptisme, per tant,
és un manament per totes aquelles persones
que realment d'una manera conscient
són i pensen
i estan decidint
per ells mateixos.
Per què? Perquè no és una cosa
que nosaltres puguem heretar
dels nostres pares.
I dir, mira, com jo he nascut
en una família cristiana,
en aquest cas,
doncs amb una família evangèlica,
doncs, mira, batejo ja cristià també.
No.
O sigui, un després creix,
es planteja les coses,
com a tota la vida,
pren decisions
i llavors decideix
si realment li importa o no li importa,
si Jesús és important per ell
o si no ho és.
Evidentment que els pares
han d'educar els fills
i han de donar els valors
que creïn convenients,
però al final
és una decisió personal.
Per això diem que
la salvació la dona Jesús
a tot aquell que hi creu
en ell
d'una manera personal
i conscient.
Clar, en aquest sentit,
establir una edat mínima,
com planteja la nostra oient,
clar, no tenim una edat mínima
de dir, mira,
o tens 10 anys
o no...
De 10 anys cap amunt
o de 14 anys cap amunt
i llavors
sí que podràs batejar-te,
ni molt menys.
O sigui,
la condició és que siguis conscient
del que estàs fent,
que ningú t'estigui obligant
a fer res,
sinó que realment
Jesús hagi transformat
la teva vida
i que tu d'una manera pública
ho vulguis fer.
A veure, jo, per exemple,
em vaig a batejar
als 17 anys
i hi ha persones
que es van a batejar
als 25
o cadascú
quan realment
vol donar aquell pas, no?
Bé, hem conegut
i a la nostra església
hem vist
nens de 10 anys, també, no?
Que no és la majoria
ni molt menys,
són coses puntuals,
però
en aquest sentit
no podem establir
una edat mínima,
sinó que el que hem
d'establir
és simplement
que siguem conscients
del que estem fent
i del pas
que estem donant
perquè no deixa
de ser un testimoni públic,
no?,
de la nostra fe
en Jesucrist.
doncs, una altra pregunta
que ens han fet arribar
és per què els creients
no es confessen
al pastor.
Als evangèlics
tenim un altre tipus
de confessió
on també puguem explicar
els nostres problemes
al pastor?
Aquesta és una pregunta
molt interessant
perquè és una de les qüestions
que més
amoïna
o potser
més en contra
o cada cop més
en contra
està la nostra societat.
per què jo he d'anar
amb una persona
a confessar
doncs,
o els meus pecats
o les meves faltes,
no?,
a una persona humana.
Clar,
la paraula de Déu
és clara
i li hem de donar la raó
al nostre oient,
no?
La Bíblia ens ensenya
que ens hem de confessar
directament a Déu.
Hem de confessar
les nostres faltes
directament a Déu.
Jesús mateix va dir,
si anem a l'Evangeli de Lluc,
en aquell cas
que va guarir
a un paralític
unes paraules
que són claríssimes
en aquest sentit.
Diu,
què pot perdonar els pecats
si no només Déu?
Per tant,
què pinta una persona
escoltant
les faltes d'un altre
que gairebé
més que res
és un...
ja és morbo,
no?
És una qüestió
ja d'enterar-te
què fa o què no fa
una persona
perquè només Déu
és qui pot perdonar
els pecats.
Per tant,
els que hi defensen
doncs aquesta confessió
auricular,
com se sol dir
a un home,
estan faltant
a la veritat bíblica
perquè només Déu
és qui pot
perdonar els nostres pecats.
No hi ha cap fonament
ni autoritat
per decidir
si jo puc
perdonar els pecats
de ningú.
O sigui,
jo no la tinc.
Per tant,
evidentment,
com a pastor de l'Església
mai acceptaré
que ningú
que ningú em demani
els perdó,
el perdó dels seus pecats.
O sigui,
no té cap sentit.
I així què hem de fer llavors?
Bueno,
si hem d'anar directament a Déu,
com anem directament a Déu?
Doncs a través de l'oració.
Una oració
que ha de sortir
del nostre cor
d'una manera natural.
No ens hem de
aprendre cap frase
ni cap oració estàndard,
sinó que cadascú
d'una manera
lliure.
doncs li dic
mira senyor
això és el que m'ha passat,
penso així,
mira com estic,
el que sigui.
Cadascú
d'una manera personal
però davant Déu
a través de l'oració.
Clar,
llavors què fem?
Deia la nostra oienta
què fem?
Llavors,
si no practiquem això
de la confessió dels homes,
tenim nosaltres
alguna cosa similar?
Bé,
el que sí que fem
els evangèlics
o protestants
és anar al pastor
potser
si és que li hem de demanar
un consell
o si realment
d'un tema espiritual
o potser pràctic
que ens amoïni
sobre algun tema.
Això és el que diem
conselleria pastoral
però no confessió de pecats.
Llavors,
també cal dir
que això és una qüestió
voluntària,
o sigui,
és qui vol,
qui ho necessita,
qui realment
vol d'una manera lliure
anar a parlar amb el pastor.
Però una cosa és això,
una cosa és que tu puguis
com nosaltres,
tenim amistats
i dius
tens una persona
de més confiança
qui li expliquen les coses.
Una cosa és això,
que demanis consell,
una altra cosa
molt diferent
és que hagi de venir
algú a mi
perquè jo hagi de decidir
si les seves faltes
són perdonades o no.
Que això no és bíblic,
torno a repetir,
perquè només Déu
és l'únic
que realment pot
perdonar
els nostres paquets
si realment estem penedits
i en una sèrie de condicions.
Però realment
el que fem nosaltres
és aconsellar,
ajudar,
animar,
ja està,
no anem més enllà.
Una altra de les coses
que li ha cridat l'atenció
a l'amiga de Porta d'Esperança
és per què diem
horari de cultes
en lloc d'horari de missa.
Doncs clar,
també pot semblar
un tema així
de dir,
mira,
com uns diuen això,
nosaltres direm
una altra cosa,
perquè
quedi més constància
que no tenim res a veure.
A veure,
no anem a missa
perquè l'etimologia
d'aquesta paraula,
l'origen,
si escarvem,
si anem al diccionari,
la paraula missa
està parlant de sacrifici
i està fent menció
a el que és
el sant sopar,
altres confesions
diuen
Eucaristia,
potser ens sona més
aquesta paraula
i el que està dient
és que cada cop
que anem
a l'Església
i cada cop
que es fa l'Eucaristia
estem fent un sacrifici,
és a dir,
com saben
els nostres oients,
quan menges del pa
o de l'hòstia,
com se sol dir,
o del vi,
estem recordant
l'amor
i el sacrifici
de Jesús a la creu.
El vi simbolitza
la seva sang,
el pa
o l'hòstia
simbolitza
el cos,
el cos de Cris,
no?
Llavors,
clar,
si la paraula missa
el que significa
és
sacrificar
cada cop
que anem a l'Església
el cos i la sang de Cris
perquè
el que creuen
és que realment
estem bevent
de la sang
i menjant
del cos de Cris,
clar,
evidentment
nosaltres no anem
a missa
en aquest sentit.
Per què?
Perquè el sant sopar,
aquesta participació
del vi,
del pa,
realment és
un altre símbol.
Com parlem
abans del baptisme
que és un símbol,
això també és un símbol,
no estem menjant físicament,
no creiem
que hi ha el cos
de Cris
estigui,
no?
És un símbol
de què?
Doncs això,
que Cris
va morir
per nosaltres
a la creu
i va vessar
la seva sang,
no?
Per tant,
diem que anem
al culte
perquè la paraula
de Déu
ens ho ensenya
d'aquesta manera.
Així que
és important,
encara que ens pugui
semblar
que és
més punyeteria
que passa
una altra cosa,
sí que és important
aquesta separació
per el que trobem,
per les ensenyances
que trobem
a la paraula
de Déu.
Culte,
per què diem culte?
Bé,
perquè reconeixem,
lluem,
honorem
només a Déu,
perquè Ell
només és digne
de rebre
la nostra adoració,
la nostra lluança.
Culte
només a Déu.
I per tant,
fem aquesta diferenciació
en aquest sentit,
no?
Doncs,
finalment,
i ja per acabar,
perquè s'està
agotant el temps
del programa,
la percepció
que tenen
els nostres oients
i moltes persones
de la nostra societat
és que les esglésies
evangéliques
són molt austeres.
Per això ens preguntem
si podem tenir
algun tipus de decoració
o imatge de Jesús
als nostres temples.
És veritat,
ens fan molt
tots comentaris
en aquest sentit,
perquè,
clar,
entren als nostres temples
i veuen
que no hi ha imatges,
que no...
que la cosa és molt sosa,
com solen dir,
molt austera,
no?
Clar,
d'acord
amb la tradició
romana,
quan una persona
prega
o resa una imatge
d'un sant
o l'adora,
està venerant
el sant.
Aquella imatge
que hi ha dintre
de l'església
que tan artísticament
ens agrada
o parlar,
doncs,
trobem que és més maca
una església catòlica
que una evangélica,
com ens han dit
moltes vegades,
no?
Encara més,
Roma,
la institució romana
afirma que
és permès
i benefició
és venerar
a les imatges
dels sants.
Clar,
és curiós que
quan llegim
el segon manament
a la paraula de Déu,
per exemple,
a la versió de Jerusalem,
que és una versió
que utilitza
l'església romana,
diu,
no et facis estàtua
ni cap imatge
del que hi ha dalt,
al cel,
baixa la terra
i a les aigües
sota la terra.
No t'agenollis
davant d'aquests déus
ni els donis culta.
Clar,
a veure,
o una cosa o l'altra,
o en què quedem?
La paraula de Déu
és clara,
no?
Clar,
alguns han volgut
una mica esquivar
aquesta ensenyança
dient,
no, no,
això era per l'Antic Testament.
Els déu manaments
són de l'Antic Testament,
però al Nou Testament
ja no passa res.
Podem venerar
qui sigui, no?
Evidentment,
el Nou Testament
també ens parla
molt d'aquest tema
i ens diu
que tampoc,
que l'únic que potser
ha durat és Déu,
no podem durar
cap imatge, no?
En aquest sentit,
clar,
si entenem
que les esteses evangèliques
o protestants
són austeres
perquè no tenen imatges
o no tenen quadres
o, bueno,
no tenen ningun tipus
de simbolisme
en aquest sentit,
els hem de donar la raó.
Bueno,
si auster
és no tenir imatges,
doncs som austers,
clar,
evidentment,
encara que és veritat
que això no vol dir
que no tinguem gràcia
a l'hora de fer tembles
o que l'arquitectura
no sigui bonica,
no?
També és veritat
que,
i és cert
que a Catalunya,
si anem més per Europa,
ens adonarem
que tenen edificis
arquitectònics
més bonics
que no pas a Catalunya,
no?
Per què?
Bé,
pensem que al nostre país
hem viscut
molts anys
d'intolerància,
pràcticament ens havíem
de reunir a les cases,
a locals,
a sòtans,
semblen catacumbes
com a Roma,
no?
Però realment
estem més acostumats
precisament
a veure
que la nostra
arquitectura
és molt
simple
perquè ens hem hagut
de reunir,
ja dic,
a locals
que no reuneixen
ni condicions
moltes vegades,
no?
Però és veritat
que cada cop més
al nostre país
s'estan fent temples
que cada cop són més bonics,
que arquitectònicament
valen molt la pena,
sense anar més lluny,
nosaltres ja estem
projectant
construir un nou temple
a Tarragona,
si Déu vol,
doncs que intentarem
que sigui el més maco possible,
un lloc també
que sigui obert
a la nostra ciutat
perquè tothom
qui vulgui
pugui visitar-ho
i vegi realment
també com són
les nostres construccions,
no?
Però realment,
evidentment,
mai trobarà
cap ciutadà
ni als nostres oients
cap imatge
ni cap quadre
ni cap cosa
que pugui ser
ocupar
el lloc
que Déu
mereix.
L'únic que pot
mereixer
la nostra duració
és Déu,
no?
Per tant,
continuem animant
els nostres oients
a apropar-se
a la paraula de Déu
que per ells mateixos
descobreixin
el que Déu diu,
pensa sobre tots
aquests temes
que ens han plantejat
i que comprovin
per ells mateixos
el que Déu vol
també
per a les seves vides.

Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit