.
Obrim una finestra al món.
Una trobada setmanal amb el programa de ràdio escolar
elaborat pels centres educatius de Sant Salvador, a Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda.
Som els alumnes de primer d'ESO de la SESA en Salvador
i la nostra intenció és superar-vos una estona ben interessant i entretinguda
parlant-vos de la nostra insigne escriptora, Mercè Rodoreda.
En l'espai radiofònic obrim una finestra al món, de Tarragona Ràdio.
La tria d'aquesta escriptora no ha estat pas casual.
El cas és que enguany se celebra en Rodoreda
per tal de commemorar el centenari del naixement de l'escriptora.
i és per aquest motiu que ens hem llençat a fer aquest programa.
Abans, però, l'hem estudiat a classe.
Hem estudiat la seva biografia,
marcada profundament per l'exili i les dures condicions de la postguerra.
I també hem llegit i comentat fragments de les seves obres,
tan conegudes arreu.
Parlarem.
La seva vida.
La seva obra.
Llegirem fragments de la seva obra literària.
La plaça del diamant.
La meva cristall i altres contes.
22 contes.
Mirar el trencat.
A l'home.
Jardí Bura el mar, etc.
Una temàtica molt sovintellada.
Les flors.
Fragments de les cartes.
Decidiem que us plagi aquest programa.
Comencem ja!
La seva vida.
Filla única d'un matrimoni amant de les lletres,
la seva infantesa va estar marcada per la figura de seu avi mater,
Perigurquí,
que li va inculcar un profund sentiment catalanista
que la va acompanyar durant la resta de la seva vida.
El 1929 i amb només 20 anys es va caçar amb el seu oncle, Joan Gurgí,
14 anys més gran que ella,
amb qui va tenir el seu únic fill, Jordi, el 1929.
El seu matrimoni va ser un fracàs.
Rodoreda va buscar una vàlvula d'escapament
que li permetés fugir d'una vida massa monòtona.
Aquest escapament el va trobar a la literatura.
Va començar col·laborant amb diverses publicacions,
com La veu de Catalunya, La publicitat o Mirador.
Va escriure també quatre novel·les que anys més tard va reforçar,
ja que les considerava fruit de la seva inexperiència.
Només va salvar-ne a l'home, 1937.
Tot i això, la va escriure l'any 1969,
convertint-la en una obra completament diferent.
En esclatar la Guerra Civil Espanyola,
Rodoreda va col·laborar amb el seu comissariat de propaganda de la Generalitat.
L'any 1937 es va separar del seu marit.
L'any 1939 es va exiliar a França.
Creia que l'exili seria per poc temps
i per això va deixar la seva filla a Barcelona,
a càrrec de la seva mare.
Ens va instal·lar juntament amb altres intel·lectuals
i escritors catalans a Oasis-en-Vie,
a les Rodalies de París,
d'on va haver-ne de fugir en esclatar la Segona Guerra Mundial.
Després d'una llarga peregrinació per França,
va marxar cap a Suïssa,
en concret a la ciutat de Ginebra,
juntament amb el seu company sentimental,
Armando Viols.
Fou en aquesta ciutat
on va escriure la seva novel·la més aclamada,
La plaça del Diamant, 1962,
considerada com la novel·la més important
de la narrativa catalana de postguerra.
De la seva època suïssa,
és també la novel·la,
El carrer de les Camèlies,
El recull de la meva Cristina i altres contes
i les Flors de Débo, de Viatges i Flors.
L'any 1972 va tornar a Catalunya,
després de l'amor del seu amant a Viena,
amb dues amigues de l'època
en la qual treballa el comissari de propaganda
de la Generalitat.
S'instal·lar a un xalic de Romanya de la Selva,
Baix Empordà.
Allà va completar la seva novel·la més ambiciosa,
Mirall trencat, 1974,
i el recull de contes, viatges i flors, 1980.
La seva darrera novel·la,
Quanta quanta guerra,
es va publicar l'any 1980.
Aquest mateix any,
va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Aquell mateix any,
Rodoreda va abandonar el xalet
en el que vivia
i es translladar a un altre de més petit,
que s'havia pogut construir a Romanyà mateix.
Finalment,
Mercè Rodoreda va morir a Girona,
víctima d'un càsser l'any 1983.
Mercè Rodoreda
La seva obra.
L'obra de Mercè Rodoreda
està comparada
pel seu estil
i la capacitat de descripció
de l'escriptora Virginia Woolf,
la qual la catalana admirava.
Algunes de les característiques recurrents
dins de l'obra de Rodoreda
són una temàtica bàsicament femenina,
amb una dona com a protagonista,
així com un estil narratiu poètic
carregat de simbolisme.
Els protagonistes de les seves novel·les són dones fràgils
però al mateix temps demostren una gran força interior.
En són dues mostres clares,
la Natèlia de la plaça del Diamant
o la Cecília del carrer de les Camèlies.
Rodoreda va saber descriure, com ningú,
la societat catalana del segle XX
i els canvis que aquesta va patir.
El seu estil literari tan personal
ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.
Títols més rellevants
L'home, el 1938
22 contes, el 1958
La plaça del Diamant, el 1962
El carrer de les Camèlies, el 1966
Jardí vora el mar, el 1967
La meva Cristina i altres contes, el 1967
Miral Trencat, el 1974
Semblova de Seda i altres contes, el 1978
Viatges i flors, el 1980
Quanta quantra guerra, el 1980
La mort i la primavera, póstuma al 1986
Isabel i María, póstuma al 1991
Fragments de la seva obra
La plaça del Diamant
S'hi narra la història d'un procés de pèrdua
i de recuperació d'identitat
La història es desenvolupa durant el període
entre la Segona República i la immediata postguerra
La Natàlia coneix en Quimet
amb qui es casa el cap d'un any
Aquesta relació capgira radicalment
la vida de la Natàlia
que progressivament entra en un procés de subvenció
El primer esglaó del qual és la pèrdua d'identitat
Ja des del primer capítol
la noia deixa de ser la Natàlia
per esdevenir la Colometa
L'obra ha estat considerada una de les novel·les
més representatives de la postguerra
i ha tingut una gran popularitat
no han estat fetes nombroses edicions
i ha estat traduïda a més de 20 idiomes
i adaptada al cinema
Havia entrat feia molts anys
per aquella porta casada amb en Quimet
i n'havia sortit per casar-me amb l'Antoni
i amb els nens al darrere
El carrer era lleig
i la casa era lletja
i l'empedrat era un empedrat no més bo
per a carros i cavalls
El fanal era lluny
i la porta era fosca
Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta
damunt mateix del pany
i vaig començar a treure miques de suro
amb la punta del ganivet
i el suro saltava esmicolant
i vaig treure tot el suro
i aleshores vaig adonar-me que no podia entrar
Amb els dits ho podia agafar la corda
i treure-la en fora
i estirar i obrir la porta
Havia d'haver dut el fil ferro per fer ganxo
i quan anava a clavar dos cops de puny a la porta
vaig pensar que faria massa soroll
i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal
i em vaig tirar d'esquena a la porta
i vaig reposar
i tenia molta matinada a dins
i em vaig tornar a llirar de cara a la porta
i amb la punta del ganivet
i amb lletres de diari
vaig escriure Colometa
ben ratllat en dintre
i com d'esma
vaig posar-me a caminar
i les parets em duien
que no els passos
i vaig ficar-me a la plaça del Diamant
la meva Cristina i altres contes
es tracta d'un gran llibre de contes
la publicació té una gran unitat
no sols d'estil sinó també de contingut
en efecte els 15 contes
que conté no descabdeien una història
amb tots els set llums d'argument i personatges
segons les normes clàssiques del gènere
sinó que proposen una situació
més evocativa, més explicativa
on es fonen
a través d'un lirisme merengiós i trencadís
la realitat més crua
i la fantasia més prodigiosa
seguidament us oferim
una selecció de fragments extrets
de tres contes
perquè us en feu una idea
el riu i la barca
el bosc baixava fins al riu en pendent
però el riu no es veia
perquè el tapaven les herbes altes
i un rengle de salzes molt vells
un ocell va cridar
una garça cap al cel
per damunt dels arbres
un altre la va seguir
amb el plomatge blau de tan negre
i amb els punts de les ales
més blanques que la sal
vaig travessar el bosc
encara gris de l'alba
quan els olors de les herbes violentes
es començaven a barrejar
l'aigua brillava atacada d'ombra i de llum
el primer reix de sol filtrat per entre les branques
moria sobre l'aigua i tornava a néixer al fons
indecis
en una taranyina blanca
acabat el rengle dels salzes
es dreçaven els joncs
la riba estava coberta d'herba
vaig trobar la barca darrere d'un matoll
esquitxat de boles de color de foc
com un incendi glaçat
verda en la pintura cliballada i resseca
Serafina
sí senyora
sóc la minyona nova
ja ho sé que són les nou
i que havia de venir a les tres
però és que m'he perdut una mica
i quan em pensava que ja havia arribat
un senyor molt ben vestit
m'ha dit que era Sanz
m'ha explicat per on havia de passar
per anar a Sant Gervasi
i preguntant, preguntant
entre tots plegats
m'he enviat al parque
he vist totes les besties
els tigres, els elefants
les cotorres i les mones
després, he sortit a la rambla
i m'he passejat per entre les flots
i els senyors que passaven en Déu i en Coses
un que tu ja bastó
m'ha convidat a veure una cerveza
no el coneixia
però de seguida m'estat gonegut
m'ha dit que era ric
i que tenia ganes de casarse
no se espanti
que no m'ha pasat res
la mainadera
vine aquí
que algú li desargant
a la tripallonga
riu, corre, riu
pellofinga boja
ensenya les dentetes
a veure
una, dues, tres
i mitja
que baixa per la geniveta avall
alça els bracets
alça
saps què fan les senyores?
seuen al saló
i mengen donces
i totes diuen
el meu marit
el meu marit
i tu i jo ens divertim
cagallonga
més que cagallonga
ensenya la panxeta
més grasona que el colominet
que el conillet
que la perdiganya
que el pollastri
que la tortureta
que la merlotinga
pitxarrona fastigosa
alça els bracets
digues
mosca, mosca, mosca
bum
mira el jardí
posa'm una manena
darrere del coll
així
veus
bufandeta de seda
veus la plujeta
com cau
mira l'albre de xarolina
i les grutetes
per la panxona
de les fulles
cap a terra
engreixar els cucarrons
i les paparolles
tisora
sens com en raon
ens ens separar
són
les
senyores
l'albre de xarolina
l'albre de xarolina
l'albre de xarolina
l'albre de xarolina
l'albre de xarolina
Lembo
l'albre de xarolina
és una conchina
l'albre de xarolina
l'albre de xarolina
i lesriona
l'albre de xarolina
l'albre de xarolina
22 contes, escrit en un exili desolat.
22 contes, és una obra d'un gran pessimisme,
amb uns protagonistes que són, en general, homes i dones que voregen la maduresa,
malgrat incloure-hi altres edats, la infantesa i la bellesa.
D'aquesta manera, la seva autora sembla voler fer extensible el descensís,
existencial a la vida en general.
Tanmateix, el factor principal del descensís és el pas del temps,
un temps que, ara, fan bellies protagonistes d'aquests contes.
El gelat rosa
El gelat rosa
Al parc, al costat d'ella, en tota la tarda estesa davant,
en l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu,
La banda de música tocava l'obertura de l'Oengrín.
L'havien escoltada religiosament, agafat de les mans.
Els ànecs i una parella de signes blancs amb els cols erectes
lliscaven com si fossin de seruloide sobre el cristal blau del llac.
Els homes, les dones i els infants
semblaven figuretes que caminéssim i somriessin,
mogudes per algun mecanisme preciós,
dintre un passatge artificial fet per a un metre de bo.
En veu baixa,
avui hem celebrat el seu aniversari.
Ja comença a caminar,
però encara necessita agafar-se a un moble, a la paret.
Sí, per anar d'una cadira a l'altra.
Ha de fer uns quants passos sola.
Mira angoixadament al seu voltant
i arrenca a plorar.
Vaig demanar que li fessin un vestit blau.
L'he agafada una estona
i reia i feia uns crits petits, jojosos, com un ocell.
He centrat la meva tendresa
en aquesta bola de carn tèvia,
en aquestes mans i en aquests peus tan petits.
una tendresa acerva.
Ha començat a mirar-me,
fixament, encuriosida,
tot d'una i m'ha obligat a tancar els ulls.
Té unes pupil·les brillants i negres,
voltades d'una ombra de blau cel.
El mirall trencat
ens explica la tràgica història d'una família barcelonina
de principis del segle XX.
L'autor es reflectirà,
a través de premunicions i records,
conceptes que preocupen els personatges.
La mort, el pes de la nostàlgia, els secrets...
Durant tres generacions s'abocaran fragments de vida,
els quals estaran carregats de multitud de detalls simbòlics
que s'aniran recuperant al llarg de la novel·la.
Elements com les flors,
les joies,
el mirall,
el jardí...
enriquiran tot l'univers de ficció de la novel·la.
A la nit somia que era rica.
Duia un xalbrudat de pederetes i mitges negres amb espiga.
Pot ser per això.
Quan anys després,
anava amb la seva mare a casa del notari
perquè es llegissi el testament.
El cor li feia un salt
en sentir que la torre quedava per la seva mare.
Esmosegava els llavis
i s'hi hagués de passar el mocador
perquè s'hi havia fet una mica de sang.
I mentre caminaven pels sota dels castanyers,
totes dues de dol rigurós
amb els vells que voleiaven per l'esquena.
S'adonava que la seva mare
entrava a la torre d'una manera diferent.
Mirava els arbres, les flors,
les columnes de marbre rosa
que sostenien la tribuna
i els alabastres del vestíbul.
Satisfeta.
Teresa Godall, viuda de Valldaura,
pensat la Sofia.
Avui entra a casa seva.
A l'home,
s'hi narra la història d'un amor desgraciat entre l'home,
una adolescència solitària somniadora,
i Robert, un home llamadu i solter, parent seu.
El fracàs de la relació juntament amb un desgastat ambient familiar
obliguen les protagonistes
a carar el futur amb fermesa
per l'amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes.
A través d'un narrador omniscient
i del monòleg interior,
l'autora ens introduïeix
dins del món trasbalsat de l'home,
del qual la natura
es deveu un reflex simbòlic.
L'home es va tancar la seva cambra
i es va recolzar a l'ampit de la finestra.
El cel encara no era ben negre
i hi havia hombres més fosques en el cor dels arbres.
Brillava la primera estrella,
molt blanca.
Les cases apenes es veien,
una mica esborrades entre la foscor,
amb un llum més gronc de tant en tant,
i la nit semblava que respirés.
Li havia vingut una mica de tristesa.
Es va estrenyar el pit amb els braços
i va posar el cap al cantell de la paret.
S'hauria quedat allà molta estona
si hagués tingut algú al costat
que li hagués vessat la cara, les mans.
El dit que s'havia tallat feia dies
i que encara li feia mal.
Sentia, obscurament,
la poesia pobra de la seva casa,
del seu garrer,
d'aquelles estrelles petites que anaven sortint.
Era un llanguiment dolç a tot el cos.
amb la frescor de la paret a la galta.
Jardí vora el mar
En aquest llibre és a través dels ulls del verd jardiner
que veurem desfilar els personatges
al llarg de sis estius
i, entre llançar-se les seves vides
en una fascinació a la banda,
mentre vora el mar, sempre present,
el jardí esclata una florida darrere l'altre.
Escrit en l'època de la bellesa de l'autora,
el tema de la mort es farà present.
Una mort que no és desolada,
sinó que li donarà un tractament mític.
La mort, en estar representada pel símbol de l'aigua,
es devindrà poètica.
Aquest arbre, li vaig dir,
ha vist moltes penes i moltes alegries
i ell sempre igual.
M'ha ensenyat a ser com sóc,
amb cada fulla com una falsa
i cada puncella com una capsa de plom
amb una flor a dintre peludeta de vermella.
Al jardí, a les hores era més fort,
més amagat que no passara.
La torre del senyor Belló,
tan nova, tan blanca,
amb les persones pintades de negre i de vermell,
amb el jardí despullat d'arbres,
vas guerrar alguna cosa
i és difícil dir ben bé el què.
Tota la vida se esvien en aquella casa.
Al terrat no hi havia barana ni escala per pullar-hi.
Però m'havia fet una escala de fusta jo mateix
i mi passava l'esnit de calor
voltat pel olor del lligabós
i escoltant el roseñol que hi feia el niu.
i escoltant el roseñol que hi feia el niu.
i escoltant el roseñol que hi feia el niu.
present que a la Mercè Rodoleda li agradaven moltíssim
les flors i les plantes.
Així doncs, la sebra obra està plena
de nombroses descripcions del món vegetal.
Es detalla jardins, arbres,
plantes de tota mena, flors...
Tot seguit, us fem un petit dalt
de les petites descripcions.
Començava a florir i tot entès, la florida va ser molt bonica.
Era una mimosa de les bones,
de les de puc a fulla de color de cendra
i molta boleta petita.
I cada branca semblava un núvol groc,
perquè hi ha les que tenen fulla dura i flor llarga com un cuc
i més fulla que flor.
Van pujar pels camins dels tilers.
Els tilers eren tots florits,
però les flors ja començaven a caure.
En aquell temps, el passís s'omplia d'oranetes
que volaven baix i s'exclamen desesperades.
Aquest olor retorna.
Són de la tila pels nervis?
Són molt vells i les moreres també.
Un passeig com aquest
no en trobaríem gaire.
Els vaig acompanyar
a veure els pensaments
cinc metres de llarg per dos d'ample.
Mare de Déu!
Fan un bon acabament de passeig.
És massa bonic, massa bonic.
Tant grocs i plantats tan rectes.
A ratlla de cordill.
Més amunt hi havia la panera
dels pensaments morats,
com un gran coixí.
Quines feinades!
Es van encantar davant de les magnolieres,
de les flors girades amunt,
totes de color de cera
i de les flors poncelles.
I de cada magnoliera
que semblava un arbre de rei.
Vinguin a veure les roses.
Tinc els roses ensofrats,
perquè hi ha com una passa de pogor.
Miren el color de la rosa de Carolina.
I les poncelles.
Sembla que l'aire se'n retiri
per no fer-les obrir de pressa.
I el groc d'aquesta altra,
la talismà.
I el vermell de la sang d'Holanda,
que quan es bada del tot,
per força i es torna vermell
de color tomàquet.
Els jazamins valencians
no havien parat de florir des del maig.
Feien les flors boniques i blanques,
però el verd de la folla
el tenien una mica recremat.
Van plantar buguembiles,
jovenetes i grasses.
Totes florides d'una mena
del foc del cel.
Un dels xifrers feia mala cara.
L'hivern no li havia provat.
I ja tenien el pogor
encastat als rosers baixets
que havien plantat on hi havia hagut
els iris alemanys.
Recordo les tardes d'estiu
al jardí perfumat de gardenies
i per dos lliçamins
que l'eura s'enduïa
amunt de la paret de maons,
alta de dos pisos,
de la casa veïna.
La xeringuilla,
l'arbre de les campanes del judici,
tan estranyes,
l'arbre de les bergamotes,
les gimones rodones i dolces,
arran de la paret,
tocant a les flors de cera,
l'olivera que em servia
de mirador a la vinya,
del costat
i de fugida al carrer
quan la meva mare
tancava el reixat amb clau.
Recordo la sensació d'estar
a casa quan,
abocada a la barana del terrat,
veia créixer damunt la llespa
i les hortències
les flors braves de la xicandra.
i les hortències
Fragments de cartes
A banda de la seva obra narrativa,
Mercè Rodoreda
també va escriure moltes cartes.
Tot seguit us en llegim
un fragment que ens descriu
amb gran realisme
la dramàtica marxa
de l'escriptora
per terres franceses,
fugint de les tropes alemanyes.
La destinatària de l'escrit
és Anna Murià,
amiga de l'escriptora.
Vam deixar París en gran recansa,
marxàvem a peu.
Vam passar els tres primers dies
ficats en un tren
que vam trobar per casualitat,
ple de soldats en retirada.
I al cap de tres dies
vam deixar el tren
perquè gairebé no ens havíem mogut de lloc.
Ja anàvem bruts
i estaven cansats.
Al cap d'una estona
vam agafar un altre tren
carregat d'avions
i, aquest,
ens feu la mateixa broma.
D'aquest vam passar
en un tercer carregat d'explosius
i a la tarda
ens en vam obardejar dues vegades.
Després,
ens el van metrallar.
Mentrestant,
els alemanyes avançaven.
Aquella nit,
després de molt caminar,
per carreteres al costat
d'una llau de fugitius,
capcots i silenciosos,
van dormir en un cobert.
sobre la palla,
a dos quilòmetres
de l'exèrcit alemany.
Travesarem un que en ruïnes,
per terra,
obstruint el pas,
hi havia carretes
a encendre
i cavalls morts,
amb els ulls
menjats de mosques
voltats
d'un basalt de sang.
Davant nostre,
a l'altra banda del carrer,
asseguda en una cadira,
tota vestida de negre
i amb les mans blanques
i encarrades sobre la falda,
hi havia una vella morta.
Aquest altre escrit
ens dona una idea
de com es guanyava la vida
la Mercè Rodoreda,
mentre va romantre
exiliada a França,
cosia.
Treballo com una boja,
no tens idea
de les combinacions
i de les camises
de dormir
que surten
de les meves mans.
Quan tornarem a casa
o si abans veniu a França,
et faré una brussa
o el que vulguis
i t'asseguro
que et quedaràs
buca vedada.
Tinc una màquina
de cosir
i una maniquí.
He fet brusses
de confecció
a 9 francs
i he passat molta gana.
He conegut gent
molt interessant
i l'abri que duc
he silenciat
una rusa jueva
que es va suïcidar
amb Veronal.
i l'abri que duc
Fins aquí
el present programa.
L'han fet possible
els locutors
Noemí Amorós,
Tania Cayuela,
Albert Cuevas,
Anna Esteve,
Guarda Larousi,
Andrea Romeu,
Rubén Salinas,
Georgiana Estrugariu,
Javi Banús,
Fátima Chayoua,
Rocío Domínguez,
Silvio González,
Jonathan Pérez,
Judit Valiente,
i Sara Bernal.
Desejiem
que us hagi agradat.
Aquesta està
l'últim programa
de la segona temporada
d'Obrim una finestra
al món.
Agraïm sincerament
la col·laboració
de l'emissora
i dels tècnics
que ens han ajudat
Semana rere la semana.
Fin,
l'emissora
La segona
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!