Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Mels demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Un moment!
Sí, bueno, una associació, de fet, bàsicament el moment que es va fer
era per tindre una cobertura legal.
O sigui, l'associació no la fas tant com per tindre la gent,
perquè la gent, si les detingues, la tens igual.
Sota el paraigües d'associació, sota el paraigües d'amic,
o sota el paraigües de pringat, és igual.
El que s'hi apunta és perquè té ganes i perquè li va aquest rotllo.
El que passa és que a nivell legal hi ha moments que necessites tindre aquesta cobertura,
que et permet facturar, que et permet ser legal a nivell d'igenda
i totes aquestes històries.
Perdona, i això més enllà de tota l'activitat artística, podríem dir en general,
que genereu vosaltres, porta un munt de feina burocràtica, no?
També una mica aquestes coses que no venen de gust gaire.
Sí, però aquesta feina també la tens que fer igual.
És que si tens una associació, el que et permet també és que aquesta cobertura,
diguem, de la que parlem, t'ha permet presentat en beques,
t'ha permet, bueno...
Trobar recursos, en definitiva, per fer coses.
Sí, és que clar, aquest tipus de projectes, el bo que té és que pots manar tu d'alguna manera, no?
És aquest tipus de projectes que mai t'encarregaran, no?
És fer aquesta revista, és fer aquesta programació, és portar aquells músics,
és portar aquells artistes, és muntar les històries com tu creus que s'haurien de muntar, no?
I això, evidentment, no t'ho encarrega mai ningú, perquè els centres o els dos que programen cultura,
normalment, ja hi ha unes directrius molt marcades, no?
I sempre queden uns forats que hi ha unes persones, o que hi ha unes disciplines,
o que hi ha una manera de fer que no hi entra.
I aquest és una mica aquest escletxa per on ens posem naltros i ens anem movent, no?
Intenteu fer coses molt variades, com hem dit.
Com va sorgir això de Priorat, Centre d'Art?
D'on va sortir la primera idea de fer coses al Priorat?
Perquè vosaltres havíeu programat a Reus durant un munt d'anys,
a Lleida també recordo una programació...
A Tarragona també havíem fet alguna cosa.
El Priorat va vindre...
Bé, al Priorat havíem programat alguna cosa,
de fet havíem muntat algun concert del Can Busat i alguna cosa fa anys.
i, de fet, va vindre per diferents contactes, diguem,
per un costat, perquè la Montse donen classes allà,
des de fa 15 o 16 anys, a diferents escoles,
perquè certes persones que estan vinculades al món del vi
i al món de la cultura també ens van llançar el cable aquest
que volien fer alguna activitat allà i a veure com ho tiraríem endavant.
I a partir d'aquestes idees, doncs, bueno,
vam començar a buscar primer uns llocs possibles per fer activitats puntuals,
així en plan, bueno, més senzill, diguem,
i a mesura que anàvem parlant amb la gent i tot això,
va ser el moment també que la Generalitat plantejava fer centres d'art
en diferents llocs de Catalunya
i en aquesta zona d'aquí estava prevista en Posta,
un, encara està previst,
i l'altra de Tarragona,
que també està previst,
però de moment encara no s'han fet, no?
I llavors una mica l'estratègia era ocupar aquest espai entremig,
que era el Priorat, que a més com a nom i com a potència,
diguem...
Com a denominació d'origen, gairebé.
Exacte.
Era un lloc que tenia com moltes possibilitats,
un lloc molt poc tocat,
i que d'alguna manera permetia això, no?
Permetia, sembla, experimentar bastant, no?
Un lloc que no estava massa...
Massa explotat encara, no?
Ni massa, exacte, massa volgut,
o massa pensat com a lloc per programar-hi coses d'aquesta envergadura.
Anem a parlar una miqueta de la diversitat de tot el que ha organitzat.
Fent memòria, jo recordo les últimes experiències que hi ha hagut,
han sigut un concert en un celler,
que va ser multitudinari pel que m'han dit,
i l'última de l'any un concert de campanes,
al Campanar de Marsà.
N'hi ha més, però ens fas així una mica de resum,
de les més significatives.
Bé, això va començar amb un treball pedagògic,
que es deia procés metal·lúrgic,
que es va fer allà al Museu de les Mines, de Bellmunt.
Després vam començar la programació
ja amb un espai també cedit pel mateix museu,
perquè vam estar un any,
més o menys, teníem a paraulada,
la Casa de les Mines, de Bellmunt.
Semblava que allí es podia ubicar el centre,
d'una forma definitiva, no?
I finalment allí se'n va equipar un hotel.
Sí, aquesta casa és una casa impressionant,
que hi ha tot just al davant de l'entrada de la mina,
i vosaltres heu organitzat activitats a la mina, bàsicament, no?
Sí, perquè...
Vau començar allà,
tot i que l'objectiu era la casa en si,
una casa preciosa,
que devia ser del senyorito de la mina, m'imagino,
i que finalment ha estat víctima de l'especulació, suposem,
i de la llamineria econòmica,
i l'han cedit per fer-hi una cosa d'aquestes de luxe,
que hi aniran els de sempre,
que són els que ho poden pagar.
Bé, de moment no sé si s'hi farà o no s'hi farà,
jo això ja no...
A veure, de fet,
la casa és una casa modernista que té 2.000 metres,
3 plantes,
i sí, era dels propietaris de la mina.
El que passa és que no és tant que nosaltres féssim coses a la mina
perquè volíem la casa,
sinó que nosaltres vam integrar
tot el que era el complex miner dins del projecte.
Llavors,
el principal problema que es podia presentar
quan parles de fer un centre
en un lloc que són 300 habitants,
amb un bastant aïllat, diguem,
dels altres centres així de ciutats grans,
era com feia anar la gent, no?
I clar, allí tenen 12.000 visites a l'any.
I això d'alguna manera complementava.
Si sumaves el museu que tenen,
científic, diguem,
sobre les mines i sobre la història i tot això,
les visites a sota terra,
més un centre de cultura contemporània al costat,
doncs, bueno, això...
El potencial era increïble, no?
Allò era una bomba, no?
I, de fet, vam començar a programar coses
que tenien que haver en la mineria,
vam començar a comprar alguna peça
per fer una petita col·lecció,
i vam començar a treballar,
bueno, un projecte que encara està en marxa,
que era la relació de l'art i la mineria
des de l'art contemporani, no?
I això és un treball que està en marxa,
que no s'ha ensenyat ni s'ha acabat,
però, bueno, que s'està en procés, no?
I després, les activitats que vam començar a fer allí,
va ser això, primer un taller,
també sobre la mineria,
i després, en un espai que ens seria en el museu,
vam fer algunes exposicions,
vam passar el vídeo del Marcelo Espósito,
octubre en el Norte Temporal del Noroeste,
que també fa referència,
són unes entrevistes,
i és un vídeo que fa referència al museu
que es va fer de la mineria a Bilbao.
Després vam presentar el projecte,
una mica perquè la gent del comarca
veiés els plantejaments,
vam presentar Treball a l'ombra,
de l'Antoni Mas,
unes escultures,
vam presentar les publicacions
que portem editades des de l'any 1985,
una mica també com a tarda de presentació
perquè veiessen les diferents possibilitats, no?
Una mica de tarda de presentació
dels que ho tirem endavant
i també de les línies que podíem anar...
Per veure tot el ventall de possibilitats que hi havia.
Vam fer una exposició de soldats de plom,
també en referència a la...
Perquè les mines són de Galena,
llavors allà sortia el plom.
Era mineria i metal·lúrgia,
allà el complex aquest.
I llavors això,
el que s'exportava era el plom.
Vau muntar un concert
de Don Simone i Telefunken,
que són els responsables
de les nostres sintonies d'aquest programa.
Concerts al migdia, no?
A les 12 del migdia,
allà s'aplegava la mainada,
les àvies i els artistes.
Sí, perquè amb això també ens vam adaptar
el que era l'horari del museu.
I, bueno, l'hora que ens anava millor era això.
Els dissabtes, bàsicament, es va fer
i sobre la una o la migdia o així, no?
Perquè a les tardes l'horari també era bastant aviat,
que ja no enganxaves el vespre
i, a més, vam començar la programació bastant tard.
Vull dir que ja era cap a la tardor,
es feia fosc aviat
i llavors l'horari aquest
va semblar que era el més escaient.
I, de fet, quan ho deies,
la gent s'ha quedat una mica sorpresa,
però una vegada s'hi trobava.
Sí.
Era com molt agradable, no?
No grinyolava, no quedava gens estrany, no?
Semblava que tot quedava molt ben integrat allà.
Sí, llavors vam fer el pole-pole,
vam projectar la pel·lícula El taxista full
amb un debat que van vindre els dos protagonistes
i amb un concert del grup Is,
que també és un dels protagonistes que canta.
Després el cabo San Roque.
i després, ja a començament d'any,
vam fer els Enfants Ruys i el Can Busat, diguem-ne.
Aquest també ha passat pel nostre programa.
Què et sembla, Francesc,
si fem una petita pausa?
També ara que parlàvem de música
i recordem una cosa que vau fer ja fa un munt d'anys.
Es tractava d'aquell disc
que es deia Trieni,
amb gravacions en directe
de les programacions que havíeu fet
entre el 96 i el 99.
Anem a escoltar una peça
de l'Alfonso Vilallonga
per relaxar una mica.
Molt bé.
I always wanted to write
a very sad song
but somehow it wouldn't
come along.
Trying to express
my sadness
always through my pen
empty where my pages
then.
Feel it come,
drink it in,
this pain is your own.
Let it cry and let it die.
I always wanted to write
a very sad song
and now that I wrote
and now that I wrote it
I'm alone.
Siez's colors
about the
love of Everything
that
is
but
fly
Oh,
I always want to hear
from you and mine
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Francesc, això que sonava de fons és molt pop, en realitat comparat amb les coses arriscadíssimes que acostumeu a programar.
D'on treus aquests contactes tan especials?
Bé, és pop, però de fet és curiós que l'Alfons Vilallonga continua estant en un circuit molt alternatiu.
Sí, sí.
Sí, això hi ha vegades que també m'ho havia plantejat jo, no? Com és que hi ha aquesta barreja d'estils i en canvi hi ha gent que es manté, no sé si per necessitat o per voluntat, dins d'aquests esquemes que estan com al marge, no?
I de públic més massiu...
Bé, és una opció.
I dit això, explica'ns això del concert d'un celler que vau plegar no sé quants centenars de persones que...
Bé, era un concert de la banderia del Javier Maristany.
Un munt de gent, a més a més, no?
Eren uns 20 músics de vent. Sí, bé, és que ell normalment porta 7 o 8 músics, van, sí, 7 músics de vent i el bo és que ho fa, en cada lloc que ho fa, diguem, adapta uns itineraris per aquest lloc d'aquests músics i unes partitures, una partitura feta expressament.
Així que cada actuació és única.
Cada actuació és única, a part que és única perquè el lloc i les característiques normalment són amb exterior i són això que els músics van caminant i tot això, a més, és que et fa una partitura expressament, llavors ell primer ve, mira el lloc, te fa un plànol, pren les anotacions pertinents i tot això, no?
Una feinada, tota una performance abans de la performance, ja, no?
Sí, llavors ell el que li van plantejar és la possibilitat, això, de fer un concert, finalment es va fer al Mas del Tancat, allà a Escaladell, que ara és a Llemes i a Duc.
Ho vam anunciar aquí al nostre programa, potser va venir algú de públic de part nostra.
I, bueno, primer va vindre ell, va fer això, va fer l'esquema de més o menys el tipus de sugeriments que li feia el lloc, també per ocupar els espais correctament, va posar músics dalt a les finestres, va posar una tenor a l'altra punta del camí perquè va donar inici al concert amb un toc i tot això, no?
I llavors la idea també era sumar-hi músics d'aquí.
Llavors se van sumar sis o set músics per aquí a aquestes comarques, també de vent, més els vuit alumnes del Conservatori de Vilaseca, alumnes de Miquel Àngel Marín, de Cladinet.
Llavors això va fer una vintena de músics, però comptant que n'hi havia vuit que tenien dotze anys o onze o treize, no sé, una tan molt...
Tota una experiència per ells també, pel seu currículum.
Llavors vol dir que uns músics assaigaven a Barcelona, els altres assaigaven a Vilaseca i en certs moments assaigaven, doncs el Maristany venia aquí al Conservatori,
després la setmana abans es va fer un assaig general allà al mateix Mas, ja fent-l'itinerari, col·locant ja les coses al seu lloc.
I bueno, sí, és més complicat perquè fins a l'últim moment no saps massa bé com anirà, inclús pel temps, que et pot ploure o pot passar qualsevol...
Però va anar molt bé, no?
Va anar molt bé, sí.
La gent del celler van quedar contents com per repetir o va ser una cosa puntual?
Jo diria que tothom va quedar molt content, no ho sé, exageradament content.
Que és una cosa que normalment els que ens movem no. A veure, jo suposo que la gent que programa un tipus d'espectacles més estàndard està acostumat a tindre èxit i que al públic li agradi i que agafa més un públic potser també més estàndard.
Però els que fem coses més rares normalment no tens ni massa públic ni d'allò...
Ni massa entusiastes, no?
Bueno, són entusiastes els fidels els que segueixen, però quan ho presentes coses noves normalment a la gent li costa, no?
I allí va anar molt bé, va anar... no ho sé, ens va sorprendre que agradaix tantíssim, no?
Molt bé. I el Llorenç Barber amb les campanes. Això va ser al vespre? Això va ser a les 10 de la nit? El dia dels innocents?
El Llorenç Barber va ser el dia 29.
Per tancar l'any amb campanades.
És que aquí passa una cosa. La programació que hem parlat abans dels pole pole i els Don Simón i tot això, ho veia amb un esquema, diguem, que venia molt marcat pel lloc.
O sigui, si tu tens un espai, que en aquest cas és la Casa de les Mines, que on vols instal·lat, i l'espai que et cedeixen per fer les activitats està just a 50 metres,
doncs el lògic és que tu facis unes activitats continuades allí de manera que vagis fent vindre la gent i agafi una dinàmica de continuïtat.
I llavors agafes un tipus d'espectacle més estàndard, també. Més estàndard no perquè sigui molt conegut ni molt comercial, sinó perquè és un format que ja està fet.
Com a mínim tens un lloc fixat, no? Que no vas variant així itinerant.
Sí, però vull dir que llavors, si tu portes els Don Simón, saps que els Don Simón te faran un concert de Don Simón, amb petites variacions,
però és un concert que tu, amb poques variants, el pots veure a Tarragona, Reus, o a Barcelona, o a qualsevol altre lloc, no?
Clar, el moment que no tens aquest espai fixe, has de plantejar aquesta itinerància que, per un costat,
t'adficulta molt les coses, perquè cada vegada has d'anar a demanar permís, has de buscar la complicitat d'algú que et cedeixi l'espai,
i llavors el que fas és crear condaixements. O sigui, el que vam arribar a la conclusió és que havíem de fer alguna cosa que no faci ningú més,
perquè si al damunt de tota la fanyada has de portar un concert que et portaran a Tarragona 15 dies després...
Ja no cal que ho facis.
Ja no cal que ho facis. I per això hi ha hagut aquest canvi de plantejament amb aquests dos últims, no?
Que ha sigut enfocat d'una altra manera, totalment diferent.
Molt bé.
Llavors, en el cas del Llorenç Barber, a veure, en guany el que volíem també era buscar complicitats o amb llocs o amb gent que treballi aquí, a la comarca.
O sigui, de dir, aquí hi ha un potencial, hi ha uns col·lectius, hi ha el col·lectiu on no juguem la memòria,
hi ha els timbalers, hi ha una sèrie de persones que fan activitats.
Llavors la idea, més que anar per lliure, era sumants amb aquesta gent.
Cosa que no es fa gaire sovint, que normalment s'intenta anar a fer la competència i a xafar el que fan els altres, no?
I que al final no parten lloc.
Sí, el que passa és que nosaltres això també ens donava una certa tranquil·litat de cara a sumar esforços,
perquè si arribes a un lloc que no et coneixen massa i els hi vens una marcianada de cultura contemporània,
normalment també costa molt d'això implantar-ho, no?
Llavors d'aquesta manera sumar el que ells fan, aportant-hi alguna cosa nostra i...
Integrar-ho tot per donar en conjunt, clar.
Llavors, clar, quan ens van plantejar que hi havia una banda de timbalers a marxar,
no ho sé, o sigui, fer alguna cosa de cultura contemporània amb una banda de timbalers d'entrada no és massa fàcil, no?
No és un format que hagis vist, no és una cosa que diguis, no, això ho farem com a aquest lloc,
és que jo no hi vi res així de...
I llavors vam proposar al Llorenç a veure si ell s'atrevia a...
Bueno, a sumar-se amb això, no?
I ell va dir que sí.
Llorenç Barber, per la gent que no ho sàpiga, és un mestre amb això de tocar les campanes i de fer altres coses.
Recordem que l'última vegada que va estar aquí a Tarragona va ser interpretant a pèl la urzonate de Courts Vites,
que d'aquí també en vam parlar i fins i tot vam escoltar un fragment.
Aquest senyor és musicòleg, és professor universitari, té un currículum impressionant.
O sigui, no és qualsevol que ve un dia a tocar la campana, és el Llorenç Barber.
Llavors, bueno, aquí va estar molt bé perquè nosaltres vam plantejar la possibilitat aquesta,
el Llorenç va vindre, va conèixer els que porten el grup de timbals, va parlar amb l'alcalde,
es van cabre molt bé, que això ja estava previst perquè el Llorenç és una persona com molt entranyable i molt...
I tot ho fa fàcil, aquestes persones que qualsevol cosa que a un altre se li complica la vida,
ell ho fa facilíssim, treu recursos del que hi ha, no fa fer res amb ningú que no sàpigui,
vull dir, tot aprofitant el que ja saben fer.
I després resulta que se'n van enterar les senyores del cor, i senyores i senyors d'un cor que també hi ha al poble,
també s'hi van voler sumar.
Molt bé, tot un éxit.
I després s'hi va voler sumar el ferrer, tocant l'enclusa.
Ostres.
I al final resulta que hi havia 40 timbalers, més 25 del cor, més 3 ferrers.
Carai.
I al final resulta que un poble de 600 i escaig habitants,
hi havia més de 70 participant en un concert de música contemporània.
Increïble, no?
I això, sí, ara m'estat mirant els vídeos aquesta tarda, i hòstia, és bastant al·lucinant.
És per estar contents.
Els 3 dies d'assatjos va ser una passada, perquè la gent estava tan contenta i divertia tant,
fent coses molt senzilles.
Però que no es fan, no?
Potser perquè no...
Però que no fan habitualment, jo suposo que això és el que els sorprenia més, no?
Hòstia, això com més que no ho havíem pensat abans, no?
Clar.
Coses molt efectistes, molt fàcils, si tu vols, però que posades al lloc que toca donen un resultat fantàstic, no?
Molt bé. I ara, tancat ja l'any 2007, què ens espera?
Que teniu alguna cosa així prevista ja clara per començar a engegar el 2008,
o està tot una miqueta així pendent?
És que hi ha coses engegades, el que passa és que aquí també s'ha de tenir en compte
que hi ha una part que es veu, que són aquests espectacles,
que són quan fas públics els treballs,
i després hi ha una part interna de molta feina que no veu ningú, no?
Que són tots aquests contactes, que és preparar coses.
Ara estem a punt de publicar, bueno, d'editar la peça Orsini,
que és aquella bomba que van llançar al Liceu,
a començaments del segle XX,
i, bueno, el Marc Viaplana, que és un artista,
ens va proposar fer una edició petita d'aquesta peça, no?
I això està en marxa.
Llavors s'haurà de presentar, jo espero fer-ho aviat,
m'agradaria fer-ho al gener, però, bueno, suposo que ja serà molt difícil,
o si no, començaments de febrer, no?
Però encara no sabem en què, vull dir, hi ha coses parlades,
hi ha coses bastant... i el lloc també, més o menys, tenim pensat en algun lloc,
intentarem anar a un altre celler, que seria un molt bon lloc per fer això,
i també hi ha les línies aquestes que no es veuen, doncs que estan obertes, no?
Estem començant a recollir llibres, tenim mil i escaig de llibres a mig fitxar,
tenim el segon número de la revista.
Heu publicat una revista, també?
El segon número, que ara estem acabant, i, bueno, tot això.
En qualsevol cas hi haurà moviment, i serà sorpresa,
però aquí us assegurem que ens en farem ressò,
i la gent que escolti Tarragona Ràdio estarà puntualment assabentada,
si és que els interessa venir.
I em sembla que hem d'acabar, perquè estem a punt de fregar el temps ja de programa,
la conversa ha estat superinteressant,
i segur que qualsevol altre dia, abans d'acabar la temporada,
et podrem convidar altra vegada,
i parlar de més coses d'aquestes que organitzeu, que són imperdibles.
Alguna cosa que t'hagi quedat així pendent d'explicar a tothom,
que no puguis callar?
No, en principi no.
Si, no, en tot cas jo us faré saber quan tinguem clar això,
les properes activitats, que també és important que vingui gent, no?
Clar, perquè si ho fas i no té ressò, també és una mica...
Però vaja, jo et diria que la línia té que ser aquesta.
Ara el que veiem com bastant clar és que sigui participatiu,
que sigui aquest aspecte pedagògic,
encara que sigui d'una manera molt poc evident,
però que, com en aquest cas del Llorenç, no?
Que no la contemples d'entrada, però que hi és,
i que siguin coses que no es facin habitualment, no?
Que sigui una mica aquest avarrege i aquests espectacles,
que aquests aconteixements que d'alguna manera no te'ls puguis perdre, no?
Potser la propera vegada tocarem una mica més el tema pedagògic,
si podem parlar amb la Montse, que avui no ha pogut estar amb nosaltres,
i en qualsevol cas aquí teniu un lloc sempre que vulgueu
per explicar les vostres coses.
Moltes gràcies, Francesc Vidal.
Molt bé, gràcies.
Bona nit.
Adéu.
Adéu.
Des d'Olas de Cresta Blanca,
que és un dels seus grups predicant de fons,
i s'acaba per avui el tràfic d'abstraccions,
amb Rodolí tot.
Un man like water, bad weather, a failing dream, an unexpected visit, a long lost lover,
a pass, love the road.
A l'esplendor que imaginé, el esplendor que imaginé, el esplendor que imaginé, me abandonó viega en un enjambre.
A l'esplendor que imaginé, me abandonó viega en un enjambre.
i enjambre, a l'esplendor que imaginé, me abandonó viega en un enjambre.
A l'esplendor que imaginé, me abandonó viega en un enjambre.