Pròxima parada, el tren, cada dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
Doncs una bona dosi de tren a la setmana, no vegi-nos malament. Comencem.
Tornem a la normalitat després que dijous passat dediquéssim el programa a Sant Jordi.
I avui, per si no havies tingut prou rec, et portem els plats forts del festival de cinema celebrat a Tarragona.
També ens agrada el seu demasoquisme i per si no havíem tingut prou, les noies de la secció de tele ens porten fama,
un programa que hem trobat fins i tot a la sopa.
Ens informarem, viurem la cultura de la ciutat i veurem les novetats en cartellera.
Però la gran pregunta és, es queixarà algú avui a la secció del I tu d'aquest queixes? Arrenquem.
Pròxima parada, el tren.
Vinga, va, posem-nos les piles, començem amb les notícies, que avui tenim moltes coses per fer.
Bona tarda, Isabel, bona tarda, Júlia.
Bona tarda, Joan.
Avui, suposo que amb més notícies que mai...
Que mai no, fem el que podem, Joan, el temps ens limita.
I no val què matant.
Molt bé, m'acabeu de deixar malament.
Endavant ja, perquè avui hi ha la tarda que m'espera, segurament.
No passa res.
Comencem.
Noves oportunitats pels joves artistes tarragonins.
A partir d'ara, els murs de Tarragona parlen.
Sí, sí, parlen a través dels grafitis dels joves artistes que podran ocupar lliurement moltes parets de Tarragona.
I és que l'Ajuntament ha dut a terme la iniciativa Murs que parlen.
I ja s'ha dit als grafitis diversos espais per pintar les seves obres.
Un quilòmetre i mig de mur repartits a través dels barris de Tarragona i el centre de la ciutat estan a la disposició dels grafitis locals.
Vols gaudir d'aquesta nova iniciativa?
L'únic requisit per participar és tenir més de 14 anys i omplir una fitxa amb les dades personals i una descripció i els bors de l'obra que es pretén pintar.
A més, les parets dels murs i dits per l'Ajuntament estaran marcats amb un segell que especificarà que formen part de la iniciativa Murs que parlen.
Però això no és tot, perquè el projecte forma part d'una campanya formativa de l'Ajuntament,
adreçada als més joves, que consta d'una programació de cursos anuals i programes específics.
I què us diu l'opció d'anar a l'estranger per aprendre un idioma i treballar durant l'estada?
Una bona oportunitat, no?
La feina d'Oper et permet conèixer la cultura i la llengua del país on vagis
a canvi de tenir cura dels nens i de les tasques quotidianes de la llarga t'acolli.
Que mono. A canvi d'aquestes tasques...
Ai, que mono.
Sí, és que són molt tendres.
Ai, que tierno.
A canvi d'aquestes tasques la persona t'assegurada, entre altres coses, la manutenció i l'allotjament.
A més a més, l'Oper té dret a tenir, com a mínim, un dia lliure a la setmana
i temps per assistir a classes d'idiomes, que en la majoria de casos, però, s'han de pagar part.
I la durada de l'estat de l'estranger de l'Oper acostuma a ser entre sis mesos i un any,
però molts joves opten per viatjar a l'estiu.
Per tirar endavant aquesta opció, s'ha de contactar amb una de les diferents agències especialitzades que hi ha.
Per fer d'Oper, però, s'han de complir uns requisits.
Tenir entre 17 i 30 anys.
Tenir permís de conduir.
Experiència amb infants.
Uns coneixements mínims de l'idioma.
I generalment prefereixen agafar nois que nois.
Així que ja ho sabeu, si no teniu pla en pràctic estiu, us oferim una molt bona opció.
I després d'aquests aplaudiments, parlem d'esports.
No del Barça.
No, del Barça no en parlarem.
Deixarem el tema, deixem-ho estar.
Concretament...
Ho sents? Ho sents?
De què parlarem?
Sí, del Gran Premi d'Espanya de Fórmula 1.
Doncs sí, perquè aquest diumenge tothom va estar pendent de les carreres disputades del circuit de Montmelot, a Barcelona.
I tothom va estar pendent també de Fernando Alonso, el pilot de Renault.
Sí, perquè l'Espanyol va haver d'abandonar la carrera la 27a volta per un problema que tenia el motor.
Ja vaig veure, ja.
Tot i així, Alonso va declarar que se'n va de Montmeló amb una molt bona sensació per les millores que l'escuderia ha fet en el seu cotxe.
Jo diré que això sempre ho diuen els perdedors, eh?
I és un molt bon recurs.
I bueno, i el seu públic...
El Barça...
Deixem el Barça part.
És que estic trist.
I el seu públic, no per l'esperança, ja que en els entrenaments de dissabte va quedar al segon lloc en la graella de sortida.
S'ha de dir que en les carreres anteriors, Alonso estava molt lluny de les primeres posicions, així que a poc a poc hi bona lletra.
Astúries, Astúries, ja veurem què passa aquest cap de setmana a Turquia.
Així que ànima, Alonso.
I passem a altres temes.
Ei, qui és aquest qui?
Gran brusca, tinc entrades pel concert.
És molt bé.
Tinc entrades pel concert.
Que molt bé.
Doncs sí, perquè els Estats Units critica el govern espanyol per no combatre adequadament la pirateria per internet.
I per si això sembla poc, ha inclòs el nostre país dins la seva llista de vigilància.
Una llista integrada per nacions que, segons els Estats Units, no protegeixen suficientment la propietat intel·lectual.
I qui protegeix les nostres butxaques? Això també s'haurien de fer mirar, no?
Evidentment que sí, perquè a aquest pas no sortirem de pobres.
A més a més, aquest país tan correcte també es queixa que a Espanya els fiscals no han processat casos de violació d'aquesta propietat intel·lectual.
I és que els jutges no han impostat sancions a un nivell suficient per tenir un efecte dissuasori contra els responsables de la pirateria.
Vols dir que en treurem alguna cosa clara?
Ni idea, però ja se sap que...
Feta la llei?
Feta la tampa.
I aquesta música tan trista?
Només ens faltava això ara ja.
Ai, què voleu? No sona de res? És que és relacionat amb la notícia.
La banda sonora d'alguna pel·li, potser?
Doncs exacte, i més concretament la banda sonora de la lista de Schindler.
Ja sé per on vas. Aquest dissabte es va celebrar el centenari d'Òscar Schindler a Berlín, oi?
Doncs sí, aquest dissabte es va commemorar la figura d'aquest home, un dels personatges més emblemàtics de la història d'Alemanya.
Sí, però se'l va oblidar durant molt de temps després d'haver salvat a centenars de jueus destinats a les càmeres de gas durant el Reich.
Bueno, però de poc li va servir, eh? Perquè l'estat israeli concedís l'any 1967 el títol de Just entre los pueblos, ja que després de la guerra només va collir fracassos.
Fins al punt que va morir en la pobresa, que ben mirat hauria d'haver estat el contrari, tot el que va fer li hauria d'haver millorat les esperances de vida.
Doncs sí, però ja se sap que molts cops, fins que no ets mort, no ets reconegut.
I bé, entre els actes s'han organitzat a Alemanya, amb motiu del seu centenari, hi ha una exposició de la vida d'aquest home al Museu Jueu de Frankfurt.
Aquest home que es diu Òscar Schindler, recordem el seu nom.
Sí, sí.
Òscar Schindler, que no és l'índer.
I bé, després d'aquest acudit...
No, perquè és que jo ho digui així.
Ell ho dèia malament.
És que jo ho dèia malament.
He hagut de fer...
Classes.
He anat a classes i tot.
Sí, de l'hemà, no?
Calla, Juanita.
Doncs un bon home aquest, Schindler.
No tothom hauria arriscat la seva vida per altra gent.
I les noves tecnologies ens tornen a sorprendre.
Escolteu bé, eh?
Un informàtic reprograma un joc de consola per demanar matrimoni a la seva nòvia.
A veure, és que jo en trobo el romanticisme a passar-se de genolls i regalar l'anell.
Que no, que no, que el que realment és romàntic és demanar el matrimoni a través de la pantalla.
Ole, ole, perquè Bernie Peng, de 26 anys, va treballar durant tot un mes per trobar la manera de colar en el joc de la consola de la seva nòvia en la imatge que resumia els seus sentiments.
Un anell amb una pedra preciosa.
La nòvia estava jugant a un joc que és com una mena de puzle i quan va arribar una certa puntuació a la pantalla de la seva Nintendo DS va aparèixer en l'anell de matrimoni.
Que bonic.
Que friki.
Sí, eh?
I si la nòvia aquell dia no té ganes de jugar a la consola?
I si no arriba a entendre que aquell anell no forma part del joc?
I si arriba a trobar l'anell jugant mentre estava al lavabo?
Ah, doncs amb aquestes preguntes i aquesta trombòtica notícia ens despedim.
Fins la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.
Arriba l'alta velocitat de la ciutat.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda, el tren a Tarragona Ràdio.
Doncs després de repassar l'actualitat de Tarragona, la Marta Alcolea. Bona tarda, Marta.
Bona tarda, Joan.
Ens portes avui al tema del dia?
Doncs sí, porto el tema del dia, però t'he de dir que no m'he preparat el guió tampoc.
Ah, ja veig que aquesta tradició que van implantar les noies de cultres se va extenent, no ja?
Sí, és que et volia parlar de la pel·lícula L'actrici carnívora,
que es va presentar la setmana passada al Festival d'Àrec de Tarragona,
però crec que t'ho explicarà millor el seu director, el Pedro Rivero.
Si et sembla, ho escoltem.
Mi nombre es Pedro Rivero, soy el productor, director y co-guionista de la película La crisis carnívora,
más conocida como la película de los hijos de puta.
La primera película realizada en Animación Flash
y que se estrenará en todos los cines del Estado el 16 de mayo.
Bueno, no en todos, en unos cuantos.
Es una película probablemente muy diferente a lo que hayas podido ver antes en animación.
Desde luego no hay ningún precedente en el cine de animación español de este tipo de cines,
que al final está dirigido no al público infantil ni al familiar, sino al público juvenil.
Y que, bueno, es sobre todo una comedia gamberra,
pues un poco como lo pueden ser las series de televisión padre de familia o soft park,
pero con animalitos.
El argumento es que se supone que todos los animales conviven en paz y armonía
gracias al pacto vegetariano por el cual no se comen unos a otros.
Lo que pasa es que eso no le tiene muy contenta a una hiena, que es la protagonista,
y decide una noche ir al cementerio a comerse los cadáveres para saciar su apetito.
Cuando llega allí se encuentra con que no hay ninguno, a alguien se le ha adelantado.
Y de esta manera descubre que el pacto vegetariano en realidad no lo cumple nadie.
El primero que hace una película de animación en flash.
Bueno, la verdad es que es producto más de la casualidad que de un afán de investigación tecnológica
ni nada con el estilo, ¿no?
Y en realidad es casi un accidente, un accidente afortunado.
Intentamos financiar la película para hacerla en animación tradicional.
No lo conseguimos por el tema y demás, pues bueno, la gente nos ponía bastantes reparos,
no haber antecedentes.
Y lo que hicimos fue buscar cuál era la vía posible de hacerlo.
Y así es como llegamos a hacerla en animación flash, que abarata los costes y los tiempos.
Mi codemo fue ya como la tabla de salvación, ¿no?
Me habían enseñado en internet algunos episodios de Cálico Electrónico,
que era justo cuando estaban empezando, en el año 2005.
Y hablé con ellos y empezamos.
Ellos no tenían entonces un estudio en sí mismo, tan solo dos personas,
y montaron el estudio a partir de la película.
Y luego, bueno, pues ha sido una relación afortunada,
porque a nosotros nos ha permitido terminar la película y a ellos consolidarse como estudio.
Grabar las voces antes casi es una costumbre en el cine de animación americano, ¿no?
Porque de esta manera incorporas a la animación de los personajes
todo el talento interpretativo de los actores, ¿no?
Y en este caso, bueno, pues también buscamos, pues más que dobladores que encajasen
las palabras dentro de la boca de los animales,
pues aprovecharnos del carácter cómico que tienen, pues,
San Francisco, Pedro Reyes, Pablo Carbonell,
y con todos ellos pudimos profundizar mucho en los personajes.
Con Quique San Francisco tuvimos que hacerlo dos veces,
porque, bueno, lo que hacíamos generalmente era grabar un par de horas
y luego irnos de fiesta, y quedamos, bueno,
en que yo fuese a su casa a Madrid para repasar el personaje,
y yo fui a su casa a Madrid y él se escapó de su casa, ¿no?
Cuando trabaja conmigo.
En el festival de Sitges, cuando lo presentamos en el mes de octubre,
realmente la gente estaba avisada,
pero se quedó cantando el carácter que hay al final de la película,
con la canción Hijo de puta, hay que decirlo más.
Y, bueno, sí me sorprendió muy agradablemente, ¿no?,
la reacción del público.
La verdad es que uno, cuando hace una película,
nunca sabe del todo, ¿no?, cuál va a ser la reacción.
Y encontramos que, bueno, este carácter cachondo y demás,
en un grupo amplio que está dispuesto a reírse,
funciona bastante bien.
Si tenéis oportunidad de ver la película, no os la perdáis,
y que es, bueno, que la cultura está muy bien,
aunque a veces tenga una forma un poquito Hijo de puta.
A més, Joan, vam parlar també amb el Pablo Carbonell,
que va venir a clausurar el Festival Reig
i a fer promoció de la Crisi Carnívora,
ja que posa veu a un dels personatges.
Sense no ho escoltem, i això és el que ens va dir.
Som-hi.
Hola, me llamo Pablo Carbonell,
estoy metido dentro de una iglesia
y por eso este sonido,
a bóveda,
la propia palabra lo dice,
bóveda.
Un tipo que hace reír,
hace canciones,
tengo un espíritu rockero,
pero como el rock está como está,
pues me veo obligado de vez en cuando a hacer cosas en la televisión,
a la que detesto.
Es que no la puedo ni ver,
o sea, cuando la veo,
como sé lo que cuesta hacerla,
digo, Dios, pobrecitos,
cómo sufren,
cómo disimulan,
cómo quieren engañarme,
tal, es tremendo.
En fin, es que también he hecho mucha.
Es pedir mezclando todo al 50%,
el Coca-Cola y el Tito en Brick,
el Coca-Cola y el Tito en Brick,
y nadie prepara el Cali.
En la película La crisis carnívora se grabó el sonido
y a partir de nuestras voces se hicieron las animaciones,
con lo cual a mí me enseñaron un dibujito,
tú vas a hacer estos dos.
Entonces empezamos y yo,
eran dos personajes que tenían la misma voz,
eran un monstruo de dos cabezas,
dos perros.
De repente dije,
oye, ¿por qué uno no habla un poco como Fernando Fernández Gómez?
Y entonces empecé a imitar a Fernando Fernández Gómez
y al final, pues se crearon dos personalidades.
Mis dos litros de esta ambrosía,
esta noche voy a triunfar.
Y, bueno, la película, para mi sorpresa,
provocó bastantes carcajadas en el estreno.
Y no me lo esperaba, la verdad,
porque a la gente adulta habitualmente
los dibujos animados no les hacen gracia.
Pero mira, la película ha funcionado.
No volveré a botar en el jarrón,
no volveré a botar en el jarrón
y nadie prepara el calimocho.
Voy a cantar Moon River,
porque precisamente hoy se cumplen 100 años
desde que nació Henry Mancini.
Me la acabo de inventar,
porque Henry Mancini debe estar vivo
y no es centenario.
Me la acabo de inventar.
Hubiera querido cantar muchas más canciones.
Lo que pasa es que me invitaban
tres o cuatro días el festival
para lo de la crisis carnívora.
Y dije, solamente puedo ir a la clausura.
Mira, os entrego los premios.
Si queréis maestro de ceremonia,
pues la invitación
y de paso hago promoción de la crisis
y os toco la guitarra.
Y me dijeron, no,
es que ya hay un grupo musical.
¿Por qué no presentas?
Al final, soy maestro de ceremonias.
Todo premio, precioso.
Prácticamente me acabo de levantar.
Bueno, con esta voz tengo que cantar Moon River.
O sea, tengo una voz,
no parezco yo,
siempre tengo la voz.
Mucho más fina.
Bueno, María Isabel,
la película Ángeles S.A.,
yo creo que es la primera vez
que se da cuenta
de lo dura que es esta profesión.
porque cantar en un escenario
es divertido.
Pero hacer una película
y decir una frase en una marca
y todo ese tipo de cosas,
ella no estaba acostumbrada.
Es más, se rebelaba.
Decía, oh, qué rollo.
Y, ¿otra vez tengo que repetirlo?
Es que no lo has dicho en su sitio.
Joder.
Y gracias a estar haciendo el loco
durante seis años y medio,
la gente dijo, vale, está loco,
pero es profesional.
O sea, lo ha mandado a Brasil
y está en Brasil.
Ahí va, mira, se ha ido a Yugoslavia.
Está no sé dónde.
Está en el aeropuerto
cuando aterriza Solana.
Se ha ido a Mostar.
Ha hablado con Trillo.
En fin, se demostró
que soy un loco
que funciona profesionalmente.
Sed buenos.
No sé, siempre que me preguntan esto
digo, y como siempre me van a decir,
¿alguna cosa que aportar?
Pues sí, pues sí, es lo que sí.
Un Pablo Carbonell que detesta la televisió
però que hem de recordar
que acaba de fitxar
per al Tu sí que vales
o el Tu sí que vales.
Sí, el Tu sí que vales fa de jurat, sí.
Sí, perquè l'Àngel Llàcer ha marxat al...
el T.
El T.
Però bé, molt interessant,
les dues entrevistes.
Gràcies per la feina feta
i a veure la setmana que ve
podem dir que
els 13 aniran una mica
per la fèria d'abril, no?
I ho intentarem, a veure.
Ho intentarem, a veure què aconseguim.
Ja anirem.
Fins la setmana que ve.
Agi bé.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda
agafa el tren a Tarragona Ràdio.
Abans us he promès
que parlaríem de fama
per si no n'havíeu tingut prou
aquests mesos
i la Meritxell Meia
que té moltes ganes de parlar avui
i la Montse
que també té moltes ganes de parlar
parlar d'Ana Vuit
sobre aquest programa
que fem el programa de 4
a la secció de televisió.
Així que quan vulgueu, noies, endavant.
¿Quieres hacer el plicer de una vez?
No puedo.
Que no me siento las piernas.
Eres una incompetente.
Que no soy de goma.
Si te digo plicer, es plicer.
Es que llevo horas intentándolo.
El ambiente está muy hot.
No me extraña, estoy sudando un poco.
Es que huele un poco mal.
Pero quiero energía.
Tu eres una cagadita de paloma.
Pero ¿por qué te comportas así?
Porque hoy ha visto fama.
A bailar.
I com que de dijous estem aquí amb una nova sèrie.
Aquest cop ha estat un reality show.
I us hem de dir que no podem més.
Estem cansadíssimes.
Tinc agulletes fins i tot a les ungles.
Però hem après moltes coses.
Hem suat com el camacho.
Hem conegut un munt de gent.
Hem ballat com la Belén Esteban al carnaval de Tenerife.
Està bona.
En l'Era Esteban?
Sí, molt.
Molt de bé.
També hem passat una setmana amb xandall.
Bueno, la Meri anava costida com l'Eva Nassarre.
I tot això per ballar.
Fama.
A bailar.
Comencem pels professors, però ho farem com si fos passa-palabra.
Preparada, Meri?
Vamos allá.
Con la S, professor de street dance.
Serga el cover.
Con tina la R, professor de funky.
Brini Spears.
No.
Rafa Mendes.
Con la L, coreógrafa grupal.
Lola González.
Con la M, professor de dirco.
Marbelis de Mora.
Perfecte, només ens queda el Víctor Ullate, que és el director.
Però nosaltres ens volem centrar més especialment en el Rafa.
Escolteu què els diu als alumnes.
S, caliente, caliente, EO, bum, bum, Massinger Z.
Massinger Z, aquest és hot?
Si la sèrie la més hot era l'Afrodita, que disparava els pits.
Aquesta sí que era hot.
Ja, Meri, però el Rafa és així.
A més, tu saps què has de fer amb el teu company de funky?
Y lo metes en las tetitas, en los pechitos.
Vols dir que aquest tio no se quiere camelar a las chavaletas de FAMA, a bailar?
No, que només són tècniques.
Tècniques?
Això és una estratègia amb intencions sexuals.
Viri mi asistente, mi asistente caliente, caliente, EO, caliente, caliente, O, A.
Ho veus?
Caliente, caliente, O, A, O.
Caliente, caliente, E, O.
Caliente, caliente, O, A.
Meri, que no ho saps.
A veure, això de caliente és perquè tenen calor i suen molt.
Segur?
Sí, ells només busca el ballerí espectacular.
Ah, sí?
Tu creus que jo valdria per això?
Mira, Rafa, t'haré uno de mis bailes.
Meri, ara no és el moment.
Seguirà a la cadira, seu.
Rafa, ja està.
Què t'ha parecido?
Gran cagada.
Cagadíssima, però has terminat, que te cagas.
Terminat, que te cagas, ho sabia, soc una artista.
Sí, sobretot vestida com l'Eva Nassarri.
Per cert, molta gent pensa que el Rafa ha sigut una mica dolent amb els concursants.
Rafa, tu què no es dius?
No soy tan malo.
Sí, sí, un poco malo, o sigui, els concursants no s'atreveixen ni a mirarlo a la cara.
Però arribem al momento vergonzoso.
Tota persona té un pasado oscuro.
Sí, como el de Rafa, que bailava el videoclip de la Melody.
Como los gorilas.
Horrible.
Però seguim i deixem de costat els altres professors que realment saben ballar molt bé,
però anem al que ens interessa, a la presentadora, la Paula Vásquez.
Està bona.
Perdón, m'he exaltat un poco.
No, i tampoc és street dance.
No.
Me rectifico, perdó.
Ja les habéis visto, ¿verdad?
No va a ser una sorpresa, no importa.
Yo la voy a intentar hacer bien, Rafa.
Perdón, lo siento.
Esto no es supervivientes, perdí el bañador, ¿vale?
Pero no estoy exaltada.
No, doncs a mi m'agrada més com fa fama.
A bailar.
Que a supervivientes.
¿Prefieres los pectorales de Marcos a los sovaquillos de Joselito?
Dona, tú diràs.
Bueno, jo ara li donaré uns consellets a la Paula,
pero con que la Monce li donaré tanto, tanto,
o donaré consells para las presentadoras rosas.
Mirad a la cámara y no al techo.
Si no lleváis sujetador, no salteis.
Seguid el texto, no intenteis imitar ninguno de los monólogos de Buena Fuente.
Y por favor, en fama, a bailar.
No hace la calor de supervivientes, así que poneos más ropa, por favor.
Amb lo bé que ho fa la Paula, lo mona que es, la gracia que fa.
Sí, sí, sí.
Gracia, però si sempre s'equivoca.
Almenys de supervivientes, quan s'equivocava, movia una mica els pits i la gent ja es distreia.
Però bé, fent aquest meu anàlisi de la Paula Vásquez,
passem a los concursantes.
Un total de 44 persones han passat per
Fama, a bailar.
La Vicky, el Quique, la Mari, l'Ugo, l'Àngel, la Susana, la Sònia, el Quico i l'Àlex.
Sí, sí, sí.
Tots aquests i uns quants més que no coneix ni la seva mare.
L'Àlex és el millor.
Bé.
Ho sòpies.
Bé, lo que tu digues.
L'Àlex, aquest, qui és?
No sé que t'ho expliqui la Monce perquè està enamorada de ell.
És el millor ballerí que vam fer fora la setmana passada.
Aquell que té dos grans al nas.
Un piercing genial.
Ah, és un piercing.
Però no deixem aquest de costat, que jo no sé ni qui és.
Però us diré que hi ha hagut molts concursants i de molt bons,
però què seria d'un reality show sense aquests xavals distrets?
Com el Marcos.
Exacte, que més que aprendre a ballar va aprendre a netejar,
perquè el tio és que ni fregar el terra, eh?
Sempre el castigava van a netejar les classes,
però un dia va a tirar Limpiacristales al parquet.
Esto es horrible.
Però a mi m'agrada més, és que era l'Àlex el que ballava millor.
El que deia, quiero hacer esto, esto y esto.
No, l'Àlex, l'Àlex te quiero, que me has dado.
Chinto cariño, no me hubiera enamorado.
És que fa uns porters, uns porters.
Ai, m'encanta.
Que ñoñas és això.
Soy negra, pero no esclava ni criada, ¿ok?
Nadie ha dicho que seas una esclava.
Vale, pero que no me gusta.
I aquesta, què li passa, ara?
I una, i dos, i tres.
Meri, què fas?
Estic entrenant.
I per què?
Perquè vull entrar a Fama School.
A Fama School, però si això és per menors i tu tens 19 anys.
Ja ho sé, però soc passeta i puc passar per 16 anys.
Tu mateixa, Meri, perquè mentre ella està intentant pujar-se la cama fins al cap,
jo us diré que des de més de quatre mesos intentant, mirant,
Fama, a bailar, s'ha acabat.
I la guanyadora està la Vicky.
Un aplauso per la Vicky.
Vinga.
Meri, ja ho has aconseguit.
No està piquant la cama fins al cap, Joan.
Meri, para una mica amb el programa.
La gent no t'està veient.
Però m'he aconseguit pujar la cama fins al cap.
L'únic que m'ha donat una rampa i se m'ha quedat tiesa.
La gent no t'està veient.
Si vols això, demàs a Fama School.
Fama School.
Sí.
És lo mejor.
Però bueno, jo l'únic que vull dir és visca la dona.
Per què?
Sí, perquè moltes dones, les dones al final acaben guanyant aquests concursos.
Mira la Rosa d'Espanya.
O la Soraya i la Lorena Duté.
O la Lucía a la piedra.
Míriam.
Míriam Sánchez.
Ai, és veritat que si s'entén al Pipistrada no es mata.
Però bueno, com sempre, ja arriba el moment d'acomiadar-nos fins i ja us quedé.
Sí, perquè abans hauré d'ajudar la Míriam a desenganxar-se la cama al cap.
No creguis, Montse, que això és més còmode del que sembla, eh?
Però estimats oients, com ha dit la Montse, nosaltres ens anem.
Però ens anem a infiltrar a nostra pròxima sèrie.
I aquest cop no sabem si aneu a un hospital o a una internada.
Però us deixem amb la millor cançó de Fama.
Fins la setmana que ve.
La setmana que ve espero que sigui una mica més sèrie, perquè l'Internado és una sèrie d'aquestes...
Sèries.
Una sèrie?
Sèries.
Una sèrie, sèries.
Nosaltres estem aquí per destripar les sèries.
A veure si us ho prenem una mica més amb calma, eh?
La setmana que ve.
La setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Actualment, cada dijous a les 6 de la tarda, arriba el tren de Tarragona Ràdio.
I després de la televisió toca la secció de cultura.
Tenim 4 dies per endavant, 4 dies de festa, així que espero que l'Aida i l'Adriana ens portin bastantes propostes.
Oia, ho he avançat a vosaltres, no? Potser.
Doncs sí, avui et portem unes quantes propostes perquè puguis triar on aniràs tu a aquest pont, Joan.
Ja ho has pensat o no?
No, no, no. Són 4 dies de festa i encara no sé què fer.
Doncs espero que després del que t'ensenyem triis alguna coseta.
Endavant, doncs.
Doncs la primera proposta és el 13 Festival d'Art Natiu, el Viña Rock,
que torna a la càrrega aquest cap de setmana a l'Auditori Municipal de Villarrobrero, a Albacete,
on més de 90 grups i artistes desfilaran pels 4 escenaris temàtics de rock, mestissatge, metal, hip-hop i reggae.
A més a més, el tradicional mercat d'Art Natiu i d'altres activitats paral·leles
completaran una programació creada exclusivament amb artistes estatals o llatins,
com per exemple, Rosendo, Marea, Violadores del Verso, Los Delinqüentes, Muchachito i Un Llarg, etc.
Bueno, bueno, però l'entrada quant val? Perquè dius que 90 grups.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí, són molts.
Doncs, l'alaborament de 3 dies costa 70 euros anticipada i 80 taquilla.
Així que ja ho saps, si els tens i tu vols passar bé, fes les maletes i cap al Albacete.
Para la suerte, para la suerte, para la suerte, para la suerte, para la suerte, para la suerte, para la suerte, para...
I Joan, per tu, que segurament que seran massa diners, 80 euros, seranà concert.
Gràcies, gràcies per treure a relluir la meva economia davant de tota Tarragona.
Doncs, t'ho porto una altra proposta, és que pots anar més a prop i passar-te-ho també molt bé.
I més barat, ho espero.
Sí, més barat.
Vale.
Doncs, ja va començar ahir, dijous, la novena fira de música al carrer de Vilaseca.
Durarà el dia 2, 3 i 4 de maig, o sigui, fins al diumenge, i passaran uns gairebé 50 grups que actuaran a diferents carrers i llocs de Vilaseca.
Entre ells, el que està sonant, Pepet i Marieta, Tarannà i molts més.
I com a bona fira, al finalitzar, atorga una gran quantitat de premis sempre amb alguna recompensa musical.
Si voleu més informació pels grups que hi van i els premis que donen, entreu a la web, www.firacarrer.cat.
I entreu-hi perquè aquest any s'ha convertit en un espai interactiu entre cantants i públic.
Els diferents grups poden penjar els videoclips, hi ha algunes entrevistes també, i cançons,
i el públic tria els que més els agrada, i al final sortirà...
Una mica a l'Oxicle i 4, eh?
Sí, una cosa així. Sortirà la millor cançó i el millor videoclip.
I a més a més, aquest any es pot veure la fira a la web, perquè...
La fira de Vilaseca, recordem que és a Vilaseca, perquè si no la recordem la gent encara es perdrà.
Perquè aquest any han creat una plataforma de televisió, perquè tothom pugui veure la fira en directe des de la web.
Així que recordem, entreu a www.firacarrer.cat i gaudiu-hi de la fira de Vilaseca.
I com ja et van dir la setmana passada, dissabte actuaven els Sundae Drivers al Teatre Metropol.
Nosaltres vam anar...
Cal dir, de la qual... d'una actuació que van gaudir alguns oients de Tarragona Ràdio,
ja que la Núria Cartanyà, com vam apuntar la setmana passada, va regalar entrades.
Sí, sí.
Després d'aquest apunt... Perdona.
Doncs bé, nosaltres vam anar a veure si podíem parlar amb ells, i com no ho vam aconseguir,
i bueno, això és el que ens van dir, escoltem-ho.
Bueno, yo me llamo Fausto y soy el guitarrista de Sundae Drivers.
Somos un grup de Toledo que estamos de gira por toda España presentando nuestro disco que se llama Tiny Telephone.
Pues es el nombre del estudio de San Francisco donde lo grabamos.
Antes de sacarlo hicimos un brainstorming, y pues fue el nombre que menos votos negativos sacó.
Esto se llama así por un tipo de clavija que se usa en las mesas de grabación.
Pero eso no lo sabíamos hasta hace unos meses que nos lo explicaron.
Que el disco vaya bien para nosotros es un orgullo, es un disco que grabamos ya hace dos años
y nos costó un año entre la grabación empezar a girar, con lo cual cuando empezamos a girar con él
y las canciones ya las teníamos bastante lejos, pero en cuanto empiezas a dar conciertos delante de la gente
y ver lo bien que está yendo, que menos hasta ahora, pues claro, es un orgullo, muy contentos estamos.
Y no sé, que vaya bien en España y también hemos hecho una gira por Francia este invierno de 20 días
y también ha estado muy bien, así que...
Cantar en inglés es un hándicap, más que una ventaja, sobre todo si eres español, ¿no?
Nosotros hasta hace dos años no habíamos salido de España, entonces vas a tocar a Toledo y dice la gente.
Pero para nosotros ha sido algo natural, cuando empezamos con el grupo empezábamos haciendo versiones
de grupos que nos gustaban y eran la mayoría en inglés.
Nunca hemos cantado en español, pero no por pose o por querer hacerlo así, sino porque ha salido de esa manera.
Y ahora está Lindon con nosotros, que es de Gales, y ha escrito canciones, también canta algunas.
Los referentes musicales y preguntas a cada uno del grupo son distintos,
aunque todos tenemos una base común de pop, el pop rock de los 60, es lo que nos une más o menos.
Y nosotros montamos el grupo cuando fue todo el boom del hip-pop, de Oasis, de Blue, de Supergrass y todos esos grupos.
A mí me gusta mucho de este disco una que se llama She, y no sé, porque desde que la sacamos
ha sido la que mejor sensación me ha dado y la que más me ha bendecido para en directo.
Y también que a mi parte me gusta mucho.
Me parece fenomenal que vaya Rodolfo Chiquilicuatre a Eurovisión.
Tiene todo nuestro apoyo.
O sea, la gente que se enfada porque vaya este, salga loquillo, el otro, el Uribarri,
el que lo presentaba diciendo que no lo va a hacer y cosas así, nos parece ridículo,
es algo que no lo han entendido.
Se trata de que salga él con las otras dos calles, no sé,
delante de toda Europa en un festival súper grande, no sé.
Bueno, Proyectos, nosotros somos un grupo que trabajamos muy de corto plazo, ¿sabes?
Tenemos pensado hasta julio terminar la gira porque nos quedan conciertos hasta esa fecha,
y luego supongo que pararemos un mes o así y empezaremos a hablar de si sacamos otro disco,
de qué pasa, pero a día de hoy no hay proyectos ni fechas de sacar un disco próximamente,
aunque supongo que lo haremos, pero no sabemos cuándo.
A mí me gusta leer, escuchar música, soy electrónico y fabrico amplificadores de guitarra.
Los amplicos, los que tocamos, los he hecho yo y a eso me dedico,
y a estar con mi novia y a vivir.
Bueno, soy Fausto de Sunday Drivers, un saludo muy grande a los oyentes del tren.
I amb aquest solo del Fausto, el guitarrista del Sunday Drivers a la cançó Xic,
que ens ha dit que li agrada molt, doncs acabem el reportatge,
cal dir que és un noi molt amable, molt simpàtic i molt romàntic,
perquè com ha sentit Joan, a les seves estones lliures,
li agrada anar amb la seva nòvia.
Uns veuen futbol, altres venen cine i altres venen amb la nòvia.
La setmana que ve no tenim encara res.
Ja ho veurem, ja ho veurem què farem, encara no tenim gaire clar.
Doncs esperem la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Molt bé, doncs que vagi molt bé el pont, adéu.
Cançat d'esperes i retards,
doncs agafa el tren de Tarragona Ràdio.
Fins la setmana que ve.
Cristina, no em miris amb aquesta cara,
que avui no et faré córrer, eh?
Com que no, si avui ens hem de superar.
Ah, avui ens hem de superar.
Però no ploraré, que ja m'he acostumat.
Vale, vale, ja estàs preparada per la pressió, no?
Preparadíssima.
I bona tarda, Anna.
Ah, pensava que avui tampoc te'n recordaves de mi.
Sempre me'n recordo de tu, a totes hores,
cada minut, cada segon, pensa en tu, Anna.
Moltes gràcies, Joan.
Sí, l'únic que penso en tu, però no el teu nom.
Comencem quan vulgueu,
perquè esteu preparades d'aquí amb el cronòmetre.
Vinga, som a mi.
Va, Cristina, preparada?
Preparadíssima.
3, 2, 1...
Comèdia d'acció o cursa.
Qui arribi primer guanya 40 cofres d'un tresor enfonsat al mar.
Cosas que perdimos en el fuego.
Al perdre el seu marit, Audrey s'acosta al millor amic d'aquest
i així superar la pèrdua.
A la vegada serà ella qui ajudi en Jerry a vèncer els seus problemes.
Dueños de la calle.
El món en contra teu, o en aquest cas la policia.
El detectiu, Tom Lutlow,
haurà de provar la seva innocència després de la mort d'un company.
Proyecto 2.
Un investigador científic viu feliç amb la seva dona i el seu fill
fins que un dia descobreix que té un germà bessó.
Rudy, el cerdito de carreres.
En Níquel porta a casa un porquet després d'una excursió.
El seu pare li presenta la man.
3 dies.
Al món s'acabaran 3 dies.
Tu què faries?
L'Àlex decideix tancar-se i emborratxar-se, o no?
O no?
Com que... o no?
Ah, a hores de veure la pel·lícula, Joan.
Només et direm que a vegades el que vols fer i el que acabes fent
no tenen gaire a veure.
I per últim, covardes.
Por d'anar a l'escola, por a defraudar el teu pare,
por de no conèixer el teu fill, no és una pel·lícula de terror,
però la por és del que senten els protagonistes de Covardes.
Covardes, sí, lo que quiera llamarme,
quizás no tenga coraje para plantar cara.
Covarde, también el niño que golpea no le sale...
I és precisament d'aquesta pel·lícula, Covardes,
de la qual volem parlar-te avui, Joan.
Sí, perquè la veritat és que no ha estat el que ens esperàvem, eh?
Però que això no vol dir que no ens hagi agradat, eh?
I ara, al contrari, ens ha agradat i molt.
Perquè la fa el corbatxo.
I perquè surten ties bones.
Joan, per favor.
Controla, sisplau.
El que dèiem, a veure,
que ens ha agradat perquè tracta el tema de l'assetjament escolar
des de la seva rel.
Què vols dir, Cristina, que això no és una planta?
No, home, no, però a veure, això ens serveix.
Ah, sí?
Sí, perquè el que ens ve dir la pel·lícula
és que l'assetjament escolar pot ser una reacció
que tenen alguns nens a la por.
Ah, llavors,
quan el Joan assetja
a les noies de la redacció a la cafeteria,
és perquè té alguna por oculta?
O un trauma d'infantesa?
Clar, ja ho entenc.
Per tant, a la pel·lícula
en Guille, el nen que assetja en Gaby,
en realitat el que li passa
és que té por a decebre el seu pare.
Exacte.
Ah, doncs que complicat.
Complicat i sorprenent
perquè al final et deixa una mica agressada.
Doncs sí, perquè això
que el noi que era víctima
es torni a agressar d'una altra persona
és una mica fort.
Llavors?
Llavors això vol dir?
que el Joan es passa el dia
intentant lligar amb totes les noies que veu.
Perquè fa uns anys
les noies no paraven de lligar amb ell.
A mi no em convèn d'això.
No, no.
Gràcies.
I com ja vam dir la setmana passada,
aquest diumenge
es va acabar el Festival de Cinema de Tarragona,
el Rec.
A la cerimònia de Cluenda
es van oferir diversos premis.
Benvingut a Farwell Goodman,
del barceloní Xavier Puebla,
es va emportar el Premi
a la Millor Òpera Prima Estatal
i pas a nivell del gironí Pere Vilar
va ser destacada amb una esmena especial.
I com hem dit abans,
la Cluenda va ser a càrrec
de l'actor Pablo Carbonell,
que és un dels dobladors
de Crisi Carnívora,
pel·lícula d'animació Flash,
que també es va presentar al festival
i que s'estrena el 16 de maig
als cinemes.
I ara, la secció de curiositats.
Si no m'ho dius...
No m'ho crec.
Sabies que el guió de Dueños de la Calle
es va començar a escriure a mitjans
dels anys 90?
Sabies que Adrià Collado,
protagonista de Proyecto 2,
va ser model?
Sabies que el marit mort
a Cosas que perdimos en el fuego
és David Duchovny,
Fox Mulder d'Expedient X?
Sabies que el nom de Kinú Rips,
protagonista de Dueños de la Calle,
significa brisa suau
sobre les muntanyes
en hawaià?
I ara les estrenes
per la setmana que ve.
Definitivamente, quizás.
Mi novio es un ladrón.
Chantaje.
La duquesa de l'anguéis.
Iron Man.
I 88 milímetros.
88 milímetros?
Què?
Joan, no siguis mal pensat, eh?
Mira-la, mira-la, ja ho veuràs, ja ho descobriràs.
Sí, sí, però Cristina, jo vull anar a veure Iron Man.
Aquí m'ho portaràs, sisplau, sisplau.
Bueno, si me lo pides així...
Què va, aquesta d'Iron Man?
Ui...
És japonesa, suposo, no?
No.
Ah, no és japonesa?
No.
Com t'agrada a tu, pensava que deu ser...
Joan, una té, no sé, més coses, eh?
Té més bagatge cultural, no?
Sí, home.
Avui quina em recomaneu?
Totes.
Iron Man, perquè la setmana que ve te l'explicaré.
Vale, així també puc intervindre jo, no?
Clar.
Home, estaria bé, eh?
Ens agradaria moltíssim.
I de pas podríeu parlar de mi,
deixar-me entrar en la conversa, no?
I no fer veure que no estic.
A veure, Joan, és que avui el voldríem fotre caldo.
Ah, molt bé.
Doncs ara, marxeu abans que em fiquem més a caldo encara.
Ens veiem la setmana que ve i parlarem dels 188 mil·límetres.
Ciao.
Arriba l'autèntic PGB a la ciutat.
Cada dijous de 6 a 7 de la tarda,
el tren a Tarragona Ràdio.
I tu de què et queixes?
Ja ho sé, ja ho sé.
Portes tot el programa esperant trobar una resposta
a la pregunta que ens fèiem a la presentació.
i la pregunta, recordem, era que si per fi la gent es queixaria a la secció
que té de nom i tu d'aquest queixes.
I per tant, la Mònica i la Laia ens porten la resposta.
Quina és la resposta?
Ara te l'explicarem.
Ara te la direm.
Ara te la direm.
Perquè mira, Joan, ens venim a queixar.
Avui ens venim a queixar sobre un tipus de persones
que fins i tot nosaltres ho hem sigut alguna vegada.
Com tu, Joan, que fins i tot tu ho has sigut algun cop.
Digues, digues.
No, no, dic quin tipus de persona.
Espera, espera't un moment, és que t'avances a tot.
Avui us porteu queixes, doncs ja estic animat.
La Mònica i jo vam pensar que com ara ja comença a fer calor,
que les platges es començaran a omplir,
que a Tarragona hi haurà cada vegada més gent...
Doncs vam decidir que avui volíem parlar dels turistes.
Això mateix, dels turistes.
Tu, Joan, ho has sigut alguna vegada, turista, oi?
Sí, a Londres, fa poques setmanes.
Ens tens una mica fartes amb aquest tema, Joan,
però igualment nosaltres et seguim estimant, Joan.
Exactament.
Bueno, doncs hem sortit al carrer
per esbrinar alguna cosa sobre els turistes.
La primera pregunta que ens fèiem
era com se sap si una persona és turista o no.
La gent ens ho ha volgut ensenyar
i tot això és el que m'ha passat.
Una mica difícil ara identificar-vos, eh?
Porten totes les xangles incorporades i tot, no?
Bueno, el típic, no?
Ja es veu.
I els xinos, bueno, ja no cal dir res, es noten ja, vaja.
Els ingleses ho venen amb bermudas
i sandàlias amb calcetines, per exemple.
Alt, més alt, rossos,
sobretot els anglesos i el de mans.
Identifico que és una persona que vol conèixer,
vol comprar molt,
calada perdut, se'n mapa la mà...
Home, més que més per la indumentària que porten,
perquè encara fa fred
i ells llevan vestits d'estiu, totalment.
I per la manera com parlen, clar.
A veure, repassem.
Si porten un mapa la mà,
fan cara de perduts,
tenen molts diners
i porten sandàlies amb mitjons i pantalons curts,
doncs clarament és un turista.
Home, així no costa tant.
Mira, els xinesos se'ls veu venir d'una hora lluny.
Si no porten un llest de sol.
També, també.
Dels xinesos també.
Però, sobretot, l'element clau per identificar un turista és l'idioma.
O sigui, recapitulem.
Que si tu veus una persona amb un mapa a la mà,
amb cara de perdut,
amb sandàlies i mitjons i pantalons curts a mitjans de febrer,
no pots estar segur que és un turista fins que no el sents parlar.
Però això no és tot, eh?
Hem volgut saber des de quin punt del món venen els turistes de Tarragona.
I aquest n'és el resultat.
Jo crec que són quasi tots d'Amèrica.
Tot d'Amèrica.
Perquè quan li pregunto, tots són anglesos.
Francesos, he vist alguns russos...
No ho sé.
Mira, jo crec que d'així...
Alemans.
Un grup d'alemans també, però era un col·le, era una excursió d'un col·le.
No he vist més, de moment, de moment.
Perquè la ram la tela també, eh?
Has vist, Joan?
La majoria venen d'Amèrica, però la veritat que n'hi ha per triar i remenar.
Sembla mentida que el destí que busquen sigui a Tarragona, no?
Sí, la veritat és que pel món hi ha de tot,
però molta gent va a Amèrica de vacances.
Exacte. Els d'aquí anem a Amèrica, França, Alemanya...
Viatgem i viatgem sense parar.
És per això que nosaltres també som turistes algun cop a la nostra vida.
Mira si és trist, que fins i tot quan vaig a Barcelona em sembla que la turista sóc jo.
El cas és que a nosaltres ens interessa saber com es veuen la gent de Tarragona com a turistes.
Com a ells, directament com a ells.
Això de ser turista és molt relatiu, no? Visites.
Ets visitant d'una ciutat concreta i punt.
Pues intento respetar la ciutat, lo mismo que la respeto a ti.
Sí, no viatjo mai.
Estic en un país que no és el meu, per exemple,
i llavors ens haig de cuidar el que no és meu, no?
Com a turista, igual que ells, me'n vaig a un altre puesto, més o menys, calça curta, pantaló curt.
Tratant d'adaptar-me a lo que veo allí sobre ser turista.
Ya me quedo en casa que se está muy bien.
Com hem vist, hi ha de tot.
Gent que es queda a casa, gent que se sent igual que ells,
d'altres diuen que ser turista és molt relatiu.
Però hi ha un element que és semblant per a tothom.
El respecte.
És molt necessari, perquè és el que es diu.
No facis el que no t'agrada que et facin a tu.
Però ara sí, tornem al sentit veritable de la nostra secció.
Tornem als inicis i queixem-nos.
Sí, perquè ja feia dies que no ens queixàvem i això no podia ser.
Els turistes.
El gran tema que es repeteix any rere any a la ciutat de Tarragona.
Ens hem de queixar.
I la gent també ho ha volgut fer.
No, jo no em queixo de res.
Ojalá em vinguessin més.
Mentre no em molestin ni no manguin aquestes coses que fan,
però això és més la joventut, no?
Jo també soc jove.
Venen aquí, remenen tot.
I els crios els deixen tocar tot i marxen.
Són els que toquen més els nassos.
Són uns guarros.
Pues que ensucien la ciutat, que tiren coses,
lo que no hacen en su país lo hacen aquí.
És festa, és que Espanya és festa, ja saps, no?
Festa i juega per tot arreu, però a part d'això no res.
Clar, no, no, no, clar, no res.
Acaba de dir que som uns fiesteros i que és com ens veuen els turistes,
però no passa res.
Mira, per acabar, ens agradaria que escoltéssiu aquesta recomanació
que el noi va fer pensant en Tarragona.
No, no, que això pas, que vinguin i quan es veig millor.
A Tarragona és una pena que en tot el patrimoni turístic que tenim,
no tinguem més turistes,
perquè potser no s'ha promocionat lo suficientment bé la ciutat.
La veritat, potser té tota la raó.
Tarragona és una ciutat que s'ha de visitar.
Aprofitant que ha sortit el tema de visitar,
la setmana que ve visitarem el passat recordant quan érem petits i anàvem a l'escola.
Esperem que ho fóu memòria perquè recordar no fa mal.
I si turista, tampoc.
Fins la setmana que ve.
Si han de venir més turistes,
posaré una parada de polseres
i així podré anar amb les noies de cultura al Vinyarroc.
Això, molt bé.
Bon pla, bon pla.
Podrem venir nosaltres?
Sí, però us emportareu una petita comissió només, eh?
Bé, d'acord.
Doncs prepareu per la setmana que ve aquestes memòries
de quan érem petits, de la infantesa,
que vagi bé el pont, disfruteu molt i molta velocitat.
Vinga, adéu, adéu.
I ens fiquem seriosos
perquè avui volem dedicar el programa a la Mireia Daniel,
una noia que ens va deixar el passat dissabte.
Una tarragona es va voler volcar amb la Mireia
perquè va recollir sang, li va donar sang
i tot i aferrar-se a la vida,
finalment no va poder vèncer la seva malaltia.
Per ella va el programa d'avui,
per ella va aquesta cançó a Drake Clapton,
Tears in Heaven,
perquè estem segurs que està al cel.
Des d'aquí, des de la redacció,
la Júlia Escofet, Isabel Toazquita,
Marta Alcolea, Montse Aparicio,
Meritxell Meia, Aida Testón,
Adriana Monclús, Cristina González,
Dana Tomás, Mònica Pérez,
Laia Batlla,
Marta Montagut, Núria Cartañá
i un servidor,
Joan Rafael Mellado,
li volem dedicar aquesta cançó i aquest programa.
Fins la setmana que ve
i Gaudí d'Alpón.
Fins la setmana que ve
i Gaudí d'Alpón.
Fins la setmana que ve
i Gaudí d'Alpón.
Fins la setmana que ve
i Gaudí d'Alpón.
Fins la setmana que ve
Gaudí d'Alpón.
Fins la setmana que ve
Gaudí d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
Gaudí d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.
d'Alpón.