Tarragona Ràdio
És la onada al migdia i quatre minuts.
El matí de Tarragona Ràdio.
I aquí seguim ja en la recta final del matí de Tarragona Ràdio.
És divendres, per tant, una miqueta abans del que és habitual,
s'atençarà fins aquí, fins a l'estudi, Josep Sunyer.
Em penso que ja té gairebé enllestida l'agenda del cap de setmana,
amplíssima, com poden imaginar,
i serà el que ens ocuparà, com és habitual,
cada divendres als darrers minuts.
Dins de l'agenda i pensant tot en com acabar bé,
però bé, un cap de setmana,
estrenem des d'aquesta sintonia el diumenge una proposta.
Josep Maria Alberic, bon dia.
Quasi, què diríem, bona nit?
Jo te diria ara, la nit violeta.
Immediatament, immediatament, una bona part dels oients,
els que tenen més o menys la nostra edat, una miqueta més joves,
perquè, clar, estem parlant d'un programa que va ser bàsic,
podríem dir, a la dècada dels 80.
El moment radiofònic era diferent,
i aquesta aposta que arribava a través de les zones de Ràdio Salou
realment va enamorar, literalment,
i ni va embadalir bona part d'aquelles generacions, no?
Sí, i d'alguna manera jo era el gran afectat
i, diria, potser una mica el gran incomprès,
perquè no ho sabia tampoc, ni ho volia saber.
La transcendència.
La transcendència del programa, sí,
perquè un programa intimista el que busca
és contactar directament amb la gent,
però jo no ho tinc que saber,
perquè des del moment en què saps les coses,
aleshores et plantegis les coses d'una altra manera.
Sempre practicant dins el límit de la ignorància,
que és el sistema més bonic que hi pot haver.
I em va resultar moltíssim.
Va resultar precisament per això, no?
Perquè el Josep Maria Alberic,
a través d'aquella nit violeta de la dècada dels 80,
no estava obsessionat,
tampoc hi havia tanta obsessió aleshores,
ni tampoc per les audiències,
pel target, pel no sé què, no.
Josep Maria Alberic arribava a l'estudi
amb els seus discos, els seus textos,
al seu cap, i diu, vinga, obre el micro,
poso aquí una cançó, poso aquí una altra,
poso la meva veu, els meus pensaments,
i escolta, això va enganxar tant a la gent?
Perquè d'alguna manera estàvem parlant
del que la gent té dins,
no el que la gent té fora.
El que la gent, cadascun particular, tenim dins,
i només un cop per setmana
un cop per setmana, podem obrir aquesta porta
i comunicar, comunicar tots aquests sentiments
que durant la setmana no podem.
Per això era bo que només es fes un dia a la setmana.
I la repercussió, moltíssima,
i com et deia abans, tampoc a mi m'importava massa.
No eres conscient d'això?
No, no, no.
No, no.
Les coses com siguin.
Després, amb el temps, vas entrar en moltes coses,
que hi ha amb alguna que d'altra persona
aquí a les nostres comarques que es diu Violeta.
Per la nit Violeta?
Sí, per la nit Violeta.
Perquè va ser concebuda una nit Violeta.
Perquè va ser concebuda una nit Violeta
i com a regal al programa,
doncs em van dir, mira, em van trucar,
de tres persones,
que em van trucar i em van dir
et volien fer padrí,
però jo vaig dir que no.
Senzillament...
Ja, cada any la mona que caigui,
apa, vinga, busqueu-vos la vida, no?
Evidentment que no.
I el regal va ser, doncs,
que hi ha tres persones,
en concret aquí a les nostres comarques,
que es diuen Violeta
perquè la van concebre,
o la van fer, o la van pensar,
se la van imaginar,
o, com vulguem dir,
una nit el diumenge.
Doncs que bonic,
perquè Violeta és un nom preciós, realment.
És molt bonic, sí, és molt bonic.
Que bé, i et tindrem cada diumenge?
Cada diumenge, sí, sí.
A quina hora començaràs?
Començarem a les 11
i acabarem a la una de la matinada.
Ell no ho dirà perquè no ho pot dir,
però a banda de la seva veu,
que és evident i que moltes persones recorden,
Josep Maria Albaric
té un fons d'armari de música
dins del seu cap
i la seva experiència.
També sap triar aquelles paraules
que són boniques,
també és un col·leccionista de paraules,
com molta gent que treballa a la ràdio
i tot aquest patrimoni que té
doncs ens el regalarà
cada diumenge a la nit.
Sí, farem petites històries
perquè en el fons
cadascú té la seva història personal, no?
La història personal de paraules
i la història personal de música.
Que tota aquesta cosa
és com una mena de còctel
i és la nit Violeta,
sense eliminar això sol.
Encara jo repto una mica
o convido la gent
que escolta el programa,
els que ja el coneixen
ja saben més o menys com va,
però sobretot la gent
que mai l'ha escoltat
i de ben segur
que els seus pares l'escoltaven.
Segur, però segur.
I el que voldria seria una mica tot això, no?
Que el poguessin escoltar
tant, diríem, grans, mitjans com petits
perquè faríem com una mena
diríem com una mena
de comuna
intimista.
Però sense tocar-se,
que és la ràdio.
No, evidentment.
El rotllo aquest de comuna ja...
Sí, sí, però encara...
No, no, però bé, bé.
Jo penso que es pot
pecar amb pensament,
paraula, obra i omissió.
I això també és el que
convidaves molt tu
a la nit Violeta.
El fet que hagi passat el temps,
tot i que continues sent jove,
continuaràs convidant a pecar?
A pecar amb el pensament.
Molt bé.
I després cadascú que faci
el que li sembli.
Perfecte.
Jo acabo de descobrir
que Josep Maria Alberic
també pot parlar
per la ràdio de dia.
Sí, el que passa
és que no hi estic acostumat.
Tu ets de parlar
per la ràdio de nit.
Jo soc nocturn
quasi bé al 100%.
I et diria que sí.
Perquè ara amb aquest estudi
aquí amb tanta claror
no m'hi trobo tan bé.
Hauries dit que haguéssim
tancat el llum, home.
Com em trobaré...
No, però no, no, no.
Una cosa és tancar el llum
i l'altra és la nocturnitat,
que és una altra cosa.
I el simple fet
de venir a treballar...
Bé, ja m'imagino jo,
doncs arribar aquí
un horet, un mig horet abans,
fer les meves cavòries,
les meves històries
i a partir de les 11 de la nit
dir, bueno, aquí transformem
el món de la nit
per a tota la gent que escolti.
Doncs arribarà cada diumenge
a Tarragona Ràdio
amb nocturnitat
però sense a la buzia.
Josep Maria Albaric
i la nit Violeta,
benvingut a aquesta casa,
benvingut a les zones de Tarragona.
De veritat que és un plaer
i un privilegi.
Gràcies, Josep Maria.
Moltes gràcies, Iolanda.
Molta sort, també es diu a la ràdio
o s'ha de dir com al teatre?
És que fa lleig ara aquesta.
Molta sort.
Tu mateix.
Així mateix.