Tres minuts i mig, dos quarts d'una del migdia.
Ens està quedant una recta final del programa, podríem dir,
i ho dèiem, ho comentàvem ara fa un moment,
molt relacionada amb el món de l'espectacle.
Hem fet referència a l'actuació d'aquesta nit de Juan Tamariz.
Després de la una, ja sabeu que també conversarem una estona
amb Josep Maria Mestres al voltant del muntatge
de l'obra de Víctor Català, la Infanticida i Germana Pau.
I ara volem parlar d'una producció pròpia
que arribarà el proper diumenge a Caixa Tarragona, a l'Auditori.
Es tracta d'un cicle, ja prou conegut,
que és el cicle Tarragona estrena.
Presentarà les pinzellades d'art dins l'Eixopluc
de la tardor literària.
És una experiència, a priori no la coneixem,
lògicament s'estrenarà aquest diumenge,
però que sembla molt atractiva, perquè és multidisciplinar.
Intervenen moltes maneres d'expressar l'art,
paraula, pintura, can, piano.
És una idea de Núria Freixa i de Pachi Maritxalart
que avui ens acompanyen. Bon dia a tots dos.
Bon dia. Benvinguts.
Sota la direcció de Vicenç Canyón. Vicenç, bon dia.
Ja el coneixeu, perquè no és la primera vegada.
I una de les seves múltiples facetes
dins del món del teatre i l'espectacle
és justament dirigir muntatges,
Déu-n'hi-do, complets innovadors com aquest.
Aquest és un repte per mi,
perquè sempre estava fent obres comèdies.
Aquesta vegada la Núria em va proposar
a fer aquesta obra, aquest projecte,
i ens endavant, sempre s'aprenc coses.
Una mica de safreig.
Com contacteu tots tres
i us plantegeu, amb altres col·laboracions que ara comentarem,
fer aquestes pinzellades?
Bé, en principi, el Pachi i jo vam voler unir una miqueta
el que és la música i la paraula,
i llavors vam contactar amb la pianista,
que no l'inici era la Diana Baker,
però que, pels seus compromisos,
ho compartim amb el Marc Torres.
Aquest espectacle en concret el farà el Marc Torres,
amb el pintor, amb el Cebrián,
i llavors, com que volíem posar una posada en escena
en moviment,
no una cosa molt plàstica,
sinó volgudament així com una mica noucentista,
jo he estat amb el Vicenç amb ell,
vaig pensar, perquè fes la posada en escena,
la part artística,
que, clar, cada artista en si
no és una direcció, diguéssim, col·lectiva,
perquè cada un per si mateix té el seu art,
però ell fa tota la posada en escena
i el que és la part de la paraula
és la treballa.
Llavors ens vam posar tots en contacte,
vam estar contentíssims perquè tothom va dir que sí,
i és un goig poder comptar
amb els pocs mitjans que sempre tenim,
que tothom estigui, que digui que sí,
d'una manera tan gratuïta i tan generosa.
I llavors, amb il·lusió,
l'hem portat primer fora d'aquí,
aquesta és la cinquena vegada que la farem,
i ens fa molta il·lusió estar aquí a Tarragona
i que hagin confiat en nosaltres per portar-la endavant.
Per tant, s'estrena a Tarragona,
però ja té el seu rodatge.
Doncs mira, jo ho deia com si fos una estrena,
però realment val la pena que destaqueu.
No, no, la cinquena vegada.
Vull dir, hem anat a Vic,
hem anat al Casino de Vic,
hem anat a la Torre d'en Barra,
al Pati del Castell, al Catllà i a Vilallonga.
Molt bé.
La vostra col·laboració,
de quina manera s'estableix?
Perquè clar, la idea és conjunta de tots dos,
com dèiem,
vau cercar el director,
però també artistes,
Josep Sabrián, pianistes...
Marta Olivant,
Colla Valls, que els hem de nombrar,
i el Marc Torres.
La Marta i la Colla porten la paraula,
són les rapsodes,
i el Marc al piano
i el Josep Maria Cebrián a l'aquarela.
Aquest té també molts premis reconeguts,
vull dir, a veure,
i això creiem que vam estar molt contents
que tots diguessin que sí.
Havíeu treballat junts
o havíeu col·laborat vosaltres?
Ara és la primera vegada
que hem fet una cosa conjunta.
Sí, sí, bon dia.
Bon dia.
Gràcies.
És la primera vegada, diguéssim,
que col·laborem en un projecte així d'aquest tipus.
A nosaltres dos,
el que ens feia molta il·lusió,
perquè jo, la meva vessant,
és la música i el cant,
llavors,
dins d'una sèrie de partitures,
i entre música basca,
música catalana,
alguna,
alguna cosa d'italià,
diguéssim,
i llavors,
la meva idea era
les seves poesies
entre el lli de Carles,
que això ha sigut
la gran complicació,
perquè com la meva ascendència és basca,
que és una de senyor Sebastián,
llavors, doncs,
vaig posar autors bascos
i autors catalans.
I aquí, bueno,
ja feia temps
i així s'ho hem tirat endavant.
Clar,
què té en comú
tot el repertori musical
que has triat pels seus poemes?
Què té en comú?
Té algun nexe,
no sé,
cronològic o d'estil?
El que vam,
jo, la meva idea
era formar
com una mena d'obra,
no?
Si ho tens de començar l'humor,
fins que...
Una estructura teatral.
Una estructura teatral.
Llavors,
és buscar els temes,
buscar els temes
que induieixen
aquesta temàtica,
i llavors,
ella,
ja ha agafat sobre això,
va fer,
diguéssim,
tota la poesia.
Hem fet un entramat,
també,
un entramat.
Un entramat.
Llavors,
va portant cap a aquest passeig,
no?
De primer,
la il·lusió,
després,
l'amor contingut
quan encara no s'ha confessat,
després,
viure l'amor.
Però són poemes íntims,
molt íntims,
no?
Sí.
Llavors,
la decepció amorosa,
llavors,
sempre tornar a reneixer,
no?
Llavors,
tant la música del piano
com les cançons,
com tot,
com el moviment,
com la posada,
té a veure amb tot aquest pas
i tot aquest passeig,
no?
Perquè són unes pinzellades
que van caminant
per tot aquest passeig
que a la vida
ens hi trobem tots
i volem que tothom
s'hi senti identificat,
no?
En algun...
I potser això és el que ha arribat.
Això com a música
se li hauria de donar forma.
Llavors,
a l'inici,
era ell i jo
i llavors,
quan ja vam connectar
amb el Vicenç,
vam connectar amb el pintor,
llavors ja li vam començar
a donar,
diguéssim,
tota la forma sencera
de l'obra en si.
Clar,
el Vicenç,
generalment,
i ho dèiem
quan el presentàvem,
que és una persona
que es vincula
al teatre
des de la vessant pedagògica,
a l'ensenyament,
des d'obres de teatre
més...
Anava a dir convencionals,
però no és la paraula
si parlem de 45 RPM,
tot al contrari.
Però clar,
què passa el Vicenç?
Com tots els professionals
del teatre
tenen molts registres,
a vegades uns
es desenvolupen
més que d'altres,
aquest registre
no és tan conegut
i jo m'imagino
que quan t'ho van proposar
et feia il·lusió
i vas dir,
a veure,
unes partitures,
uns textos,
uns pintors,
unes veus,
ara jo què faig
amb tot això?
La veritat és que
quan la Núria
em va proposar això
i em va deixar
llegir les seves poesies
em van encantar,
són molt boniques,
per a mi són precioses,
vull dir,
i només necessitaven
dues actrius més,
justament,
juntament amb la Núria
que també s'afeixeix,
amb les poesies,
que fiquessin cos
i ànima
a aquestes poesies,
a aquests versos tan bonics.
Només és,
doncs això,
un altre plantejament,
què vol dir,
com tenim aquí,
a la fabricant dels poemes,
era més fàcil,
Núria,
què has volgut dir amb això?
Què intentes dir?
Era més fàcil,
no?
El que passa
és que aquest projecte
està plantejat
d'una altra manera
que no es veurà
aquí a Caixa Tarragona,
però aquí a Caixa Tarragona
ho farem
a un escenari
tipus Caixa Italiana.
M'explico,
el públic estarà assegut
i tal.
Aquest projecte
està fet
per tenir el públic
al voltant.
Un escenari circular...
Exacte.
Hi ha una petita
escenografia,
molt petita,
que allà,
a l'escenari,
diré una cosa,
però quan està el públic
al voltant,
dir-ho una altra.
No volia parlar
del moviment,
no?
Això ho trobo molt important.
El que diu el Vicenç
ho trobo molt important
perquè, per exemple,
tant com hem anat
a Vilallonga
que era dins l'Ermita
com el que si no devia
que fèiem en Farmo Balada,
que tens a tota la gent
al costat
que te'ls mires
perquè els estàs explicant
una cosa, no?
I els necessites propers.
Allà tindrà més
la fredor
que veus negra
però intentarem
transmetre
tot el que puguem.
I ella
sabrà posar
els llums
i l'ambient.
I hem fet una adaptació
per aquesta obra.
La idea era
una diagonal
una diagonal
en què comences
amb el piano,
la poesia
i acabés
amb la cançó
i amb el piano
i tot el públic
al voltant
amb un semisarcal.
Perquè el piano
i el cant
normalment
sempre tenen
una posició estàtica
en concreta.
És pràcticament
tipus concert.
El que passa
és que aquí
es veu
d'una altra mania
gràcies al...
La paraula
li dona una mica...
li dona el moviment
que feia falta.
És lògic
aquest moviment
perquè tu parlaves
que tot l'entrellat
poètic
és l'evolució.
És un passeig,
és un camí.
Per tant,
allò no pot ser
un espectacle estàtic
des de cap punt de vista.
És un començament
i un final, no?
I potser això
és el que li ha donat
als llocs
que hem anat
quan acaba
dient
no ens ho esperàvem,
que li ha donat
un caire
una mica diferent
el que és
d'alguna manera
una miqueta més
potser tradicional
que hi hagi
una posició
més estàtica
inclús amb la poesia
que també
doncs no,
volem moure'ns
si volem expressar
i es pot dir
i es pot recitar
però també
es pot expressar
perquè què millor
que treure des d'ahir
el que es diu
que no
només quedar-se
amb la fredor
de les paraules
a vegades
es diuen molt bé
però asseguts allà
i per mi no era
un espectacle
aquest és un espectacle viu.
Sí, Patxi.
A mi també
em caldria
també destacar
una miqueta
l'avançant
una miqueta diferent
aquesta vegada
en quant al pintor
que normalment
el pintor
està en un
en un post
d'un concret
i ara
ell l'ha ubicat
de manera que
la imatge
la projectin.
El pintor
i la seva obra
internament
el pintor també
ell va fent en directe
el que va sentint
el que li va transmetent
tot l'espectacle
i llavors
clar
llavors
això també varia
en teoria
hi haurà una pantalla
que es projectarà
al quadre en directe
aquestes tres coses
i amb diferències
perdó
el Josep Maria
perdó
soc molt xerraira jo
el Josep Maria
com no és la paraula oral
és l'escrita
el Josep Maria
sempre fa
sessió de l'obra
al lloc on anem
generosament
fa sessió de l'aquarela
al lloc on actuem
també
gran format
la pintura
que fa en Sabrián
perquè a vegades
aquest tipus
d'accions
no és un macro
aquest senyor
ho fa
fa coses més
més delicades
fa l'aquarela
i l'aquarela
no és
aquesta línia
més intimista
no?
no pot ser
un pintor
amb una broxa
fent soroll
jo clar
no he vist l'espectacle
i intento
home clar
que hi aniré
però clar
tot el que esteu explicant
jo intueixo
que ha de ser
una experiència
realment de tardor
allò de
seure tranquil·lament
deixar-te emportar
suaument
lleument
la música
tot
i anem a passeig
anem a passeig
tot junts
com a molt suau
tot
ja veuràs que passa
molt ràpid
molt bé
perquè és un passeig
per l'amor
vull dir
ja veuràs que hi ha moments
i dir
això que acaba
que bonic
són d'aquells
que se us somrien
però és fantàstic
perquè passi el que passi
o no
Vicenç
que m'espanta
perquè passi el que passi
sempre es torna a tirar endavant
i créixer
exacte
aquest és el missatge
és el missatge
tu viu
passa de tot
però tu
sempre reneixes
aquest és el missatge
clar
l'espectacle
el representeu
per cinquena vegada
jo m'imagino
que pot rodar molt
encara
però ja dic
han canviat moltes coses
des del principi
estem contents
cada vegada va creixent
saps allò
és normal
i d'alguna manera
sí Patxi
perdona
és que aquí s'ha d'anar dient
jo no m'agrada
a ningú també
el Marc Torres
també fa la seva part
també com a pianista
sí
també aquesta és una altra part
diguéssim la part musical
a part d'acompanyar-me a mi
en tots els temes
ell fa també
cada moment
fa una interpretació
d'una obra diferent
les tres
obres diferents
d'altres autors
exacte
l'enamorament
és un maco
que va saltant
d'una cosa a l'altra
i al final
els tres tempos
diguéssim
ha estat una
una feliç casualitat
entre cometes
que us trobéssiu
tot aquest col·lectiu
de persones
jo tinc a garrer
primer la connexió
entre els dos
perquè el meu
sempre és el cant
la música
la part clàssica
i tot això
són molt especials
jo ho saps
els músics
llavors
llavors
llavors
com a ell deia
ja
de molts anys
ja feia que ens allò
ara anem
fem alguna cosa
anem a tirar endavant
llavors jo tinc
un repertori bastant ampli
llavors
el que a ell veia
li va agradar més
i el que a mi també
llavors
el que sí que és veritat
és que ha anat mariant
perquè ells al principi
diuen
escolta Pati
i aquesta cançó
per què
no et sembla
bueno
doncs aquesta la retallem
o sigui
ha anat millorant
en aquest aspecte
hi ha alguns aspectes
que són diferents
ha anat evolucionant
ha anat evolucionant
el cant
el músic
són unes persones
que
clar
ells miren
per la part teatral
per la part
d'interpretar
nosaltres
evidentment els músics
mirem
per el cant
per la música
clar
llavors
ens sembla poc
igual
però bueno
tot s'ha d'adaptar
llavors tota la societat
de herència
són benvingudes
però donat el grau
de satisfacció
que jo em penso
que heu assolit
amb el resultat
vaja
amb el grup de persones
que us heu ajuntat
segur que hi haurà
futures col·laboracions
amb nous projectes
si hi ha algun d'ensetat
segurament
us veig molt bon rotllo
a més a més
que aquestes coses
del teatre
necessiten
una mica de bon rotllo
perquè tothom es posa
molt nerviós
mentre està preparant
el Vicenç té caràcter
com el que portem
o no té caràcter
el Vicenç
tots
aquí tenim tots
aquí tenim tots
no els has pogut domesticar
no?
no
que va
ja som una mica grandets
per tirar enrere
doncs escolta
que tothom s'acosti
a Caixa Tarragona
que gaudeixi
d'aquest espectacle
ho tinc aquí
a les 7 de la tarda
com posa el programa
us ho pregunto
perquè a vegades
hi ha variació
7 de la tarda
Caixa Tarragona
recordeu que l'entrada
són dos euros i mitja
és aquell preu simbòlic
que sempre posa
Caixa Tarragona
que són uns diners
que van al programa
t'ho ajudes
vull dir que
és simbòlic
el preu
és un tallat
i a veure
a canvi d'un tallat
aquestes pinzellades d'art
un diumenge a la tarda
és que pot ser una experiència
un diumenge de tardor
serà
magnífica
Núria
Patxi
Vicenç
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
és que dic molta merda
després de parlar
de coses d'aquestes
que ser greu
dius molt d'èxit
però és que s'ha de dir
en fi que hi farem
bueno ja m'enteneu
el que vull dir
anirà bé
segur
moltíssimes gràcies
adeu-siau