Quatre minuts, un quart d'una del migdia,
començar una setmana, un dilluns,
en companyia d'aquestes dues dones.
La veritat, jo crec que és un exercici d'allò més saludable
i, a més, venen a parlar de coses positives,
de coses que estan molt bé.
I això per un dilluns, insisteixo,
és un valor inassequible per a moltes persones.
Ens acompanya Olga Xirinax. Bon dia, Olga.
Hola, bon dia. És començar amb bon peu, és començar amb un estímul.
Sí que podem queixar-nos de coses,
però també podem alegrar-nos d'altres, no?
Jo ja m'he queixat amb el blog de manera que...
Avui no toca queixar-te, eh?
Avui, si et queixes, m'enfadaré, perquè avui no et toca queixar-te.
De les eleccions o de l'eleccions que també hem d'estar.
Altres dies sí que et toca queixar-te,
que motius n'has tingut i molts,
però en el programa d'avui, precisament, és tot el contrari.
Ens acompanya Rat Sabriant. Bon dia, Rat.
Bon dia, hola.
Entre altres moltes coses, és la directora del CEIP, Olga Xirinax.
Perquè hi ha un col·le a Tarragona que té el nom de l'Olga des de divendres.
Sí, sí, sí.
La vida ens lliga.
Has vist? Vosaltres ja us coneixíeu.
Sí, i tant, home, i la de coses que no haureu fet
fins i tot en la seva vessant de narradora i de tot.
No, també, també he narrat alguns contes de l'Olga.
Alguna cosa de l'Olga.
A veure, el CEIP, comencem pel CEIP,
el doble motiu és a l'escola,
i és que jo tinc aquí l'exemplar que pesa,
avui l'he llegit al blog de l'Olga, 1.400 grams.
És una obra de pes.
És una obra de pes, és l'ossa major.
Comencem allò cronològicament parlant de l'escola,
després ens centrem en aquest magnífic llibre,
una antologia poètica de l'Olga.
L'escola es deia Tarragona 3 fins ara.
Sí.
És una escola que ha de tenir aquesta identitat,
una escola que els nanos se l'han de fer seva,
han de tenir un nom que els estimuli alguna cosa, no?
Sí, sí.
Passa que quan a Barcelona creen escoles,
doncs els posen un número.
I l'escola va néixer no aquest setembre, sinó l'altre,
i llavors, de fet, el nom oficial, el DOC,
va aparèixer a finals de maig de l'any passat.
Però, esclar, l'any passat érem 17 alumnes,
dues mestres,
i no ens vam veure en cor de fer una celebració,
a més, com a molt precipitat,
perquè tot l'any esperàvem, esperàvem,
i llavors vam dir, doncs, l'any que ve que serem més,
total, 37 famílies.
Tens i estocat.
Jo veig una fotografia avui al punt,
hi ha una jantada impressionant a la festa que vau fer divendres.
Sí, sí, sí, perquè vam convidar tothom
que ens va semblar que li faria molta il·lusió,
la gent que ha vingut a fer les pràctiques de magisteri allà,
dones de fer net que han vingut,
potser, una època llarga, substituint,
totes les monitores de menjador,
totes aquelles persones que ens va semblar
que els faria molta il·lusió ser amb nosaltres aquest dia.
A veure, raons per posar a un centre educatiu de primària
el nom de l'Olga, diguem-ne que n'hi ha moltíssimes,
però centrem quines són les que us van estimular a vosaltres.
concretament.
Sí, doncs mira, primer de tot perquè era una persona de la ciutat,
era una persona que ha publicat molt literatura per adults,
però també per infants,
que això hi ha vegades que hi ha gent que es pensa
que la literatura per infants és un gènere menor,
i això no és gens cert,
i a més la literatura seva per infants és de molta qualitat.
Després ens vam adonar que a Tarragona
no hi havia cap nom de dona en una escola
que no fos Mare de Déu, per entendre.
Efectivament.
Sí.
I llavors...
Tu, santa, santa, Olga.
No, més val que no.
Més val que no.
de santa edat.
Això de diners s'han tida a la meitat de la meitat.
Ja portem unes quantes rons de pesa.
Sí, sí.
Llavors era una persona que,
en el món cultural i de la llengua del nostre país,
ha tingut,
i a més a més d'educació pel lleure,
ha tingut una significació important,
i pensàvem que havia de ser això.
El fet que estigui encara entre nosaltres,
que és una persona viva,
i amb qui pots parlar i comunicar-te.
Sí, perquè, filla,
això que només a la gent se'ls fan homenatges
i se'ls reconeix quan ja no hi són,
jo sempre avui he trobat una falta de delicadesa tremenda.
Sí, sí.
Fes-ho en vida,
i que ho gaireixi,
no quan ja no hi sigui, no?
Doncs,
força que et mati l'emoció, també.
També podria ser, eh?
A veure,
amb l'Olga es pot parlar d'això,
perquè a ella el tema de l'amor,
és que li encanta, també, eh?
Li encanta.
A veure, no fa mal rotllo que diuen ara,
parlar de l'amor amb l'Olga.
No, no.
Al contrari.
Hi ha moltíssimes raons.
Olga, a veure,
les falses modèsties no van amb tu, afortunadament,
i jo crec que estàs molt orgullosa.
Hi han anat fins ara,
però penso que amb l'edat
et vas desprenent de modèsties.
És que és una tonteria.
Vas dient les coses amb el seu nom.
No cal ser ni molt ofenós,
ni aplicar la falsa modèstia.
Realista, com has dit tu, realista abans.
Ha de ser realista, sí.
Contenta.
Però de tant, molt contenta.
I emocionada, segur.
El que posava aquí,
bé, en un dels papers que m'has ensenyat,
és que aquest llibre que diràs després,
perquè ara estàvem encara amb la festa,
el vaig tenir davant de la taula,
sense agosar d'obrir-lo,
fins al dia que el vaig haver de presentar a Barcelona,
perquè ja em pensava que era la davallada.
Tanquem la porta i llestres, ja no.
Vas tenir aquesta sensació una mica...
Vaig tenir aquesta sensació,
no el podia obrir, no el podia obrir.
Em posen el nom a una escola.
Jo aquí veig tota la meva obra poètica complerta.
Serà que m'estan fent fora del món, ja?
No tinguis aquesta sensació una mica estranya,
i no, ni de bon tros, no?
Això de l'escola ho tenia sumit,
perquè, com ha dit bé l'Erat,
ja ho sabia oficialment des de fa un any o així,
però, esclar, la festa aquesta,
també amb una multitud de gent,
va ser una cosa impensada.
Va ser bonica.
A més, també pensava jo que el meu germà, el Txiri,
fent el pallasso amb l'Obermarina...
Era una mica sorpresa, tot això, a més a més, no?
Tot això, sí.
I la família, que van venir, convidats per ells,
un munt de coses que van preparar que jo no les sabia.
Però llavors també penso que aquesta poesia,
que és dintre el llibre, també aquesta poesia d'infants,
és tota dintre del llibre.
Com que sí que, doncs, pel que han anat dient,
i pel que es treballa encara ara a Barcelona, també,
vull dir, no solament a Tarragona,
es treballa a tot Catalunya, el marina aquest,
dura molt, està durant molt,
i tant de bo sigui un clàssic.
Però si la canalla pot aprendre...
Hi ha dues coses.
Que la canalla aprengui aquests poemes
que estan fets i escrits amb amor,
i els recordarà, o no, tota la vida,
però tindran un fonament.
I després, els mestres, que amb tanta dedicació,
ensenyen poesia a la canalla.
La poesia s'oblida,
de grans, no, un adult comprant poesia,
doncs és una cosa molt estranya, oi?
Però els mestres s'hi dediquen moltíssim.
Jo no sé en quina edat se comença a perdre,
però jo el que sé és que els petits
els hi ensenyen, però amb tot el gust.
I aquella canalla tenia una il·lusió
i feia els gestos, ho van dramatisar,
i feien els seus gestos,
vull dir que allò, amb la força,
alguna cosa ha de quedar.
A vegades sembla que es perd,
però resta latent, eh?
I quan arriben a una certa edat, la recuperen.
És el fonament que t'han posat.
Això és allò, l'estructura bàsica,
que allà quedes al fons d'armari.
I escolta, mai saps quan ho podres tornar...
Però és la nostra estructura, el nostre record.
Clar que sí.
Jo estic passant una pàgina enrere a l'altra
i fixa-t'hi que jo no tinc res a veure
i considero que ha de ser absolutament emocionant
i que has de tenir un sentiment d'orgull
de veure tota la teva poesia complerta,
a més en un volum que és preciós,
que el títol l'has triató, Ossa Major.
Sí, perquè fins ara havia publicat Ossa Menor,
és una col·lecció de proa,
que és on vaig publicar els meus primers premis i llibres,
però ara en aquest moment,
allò que dèiem les falses molestes,
jo considero que sóc l'ossa major de la literatura, aquí.
De manera que...
Per edat potser no,
perquè hi ha alguna poeta més gran que jo,
però quantitat i qualitat d'obra, sí.
I aleshores soc realista, eh?
I per això he posat, a part,
que és un conjunt d'estrelles
que es veu perfectament en un rol,
que ara hi serem tot l'estiu, com cada any,
cau exactament damunt de casa,
tan brillant amb aquell cel que hi ha negre,
i aquesta Ossa Majonsa la mirem cada nit així al davant,
i també influeix això, eh?
La influència de les estrelles.
Aquí, Olga, hi ha amor, hi ha viatges,
hi ha emocions, hi ha ira,
hi ha ràbia, hi ha de tot una mica,
i em crida molt l'atenció, en el teu cas,
però també altres poetes.
Hi ha poemes amb títol i poemes sense títol.
Jo no sé per què els poetes tituleu o no tituleu,
en funció de què?
Però mai faríem allò que es diu sense títol,
que fan molts artistes.
Allò sí que no el puc sofrir.
Senzillament no el poses i ja està.
No, no el poses perquè potser forma part d'un conjunt
i no cal.
Però jo el que volia dir és que aquest llibre,
també,
ha format part d'aquesta memòria col·lectiva
i ha crescut.
Les primeres poemes
van ser donats a l'Hosana,
a la Universitat de l'Hosana,
quan aquí es prohibien les banderes catalanes,
l'any 76 encara,
i prenien el passaport a la gent catalana
que anava fora.
Molts dels jurats que van ser fora,
després els passaports no els hi tornaven.
Era aquella època.
I llavors vaig guanyar
perquè els casals catalans de tot arreu del món,
perquè n'hi ha,
acollien aquella memòria,
aquella festa nostra,
que no es podia fer a Barcelona.
El següent any a Múnich.
I el tercer ja es va fer,
quan vaig guanyar la flor natural també,
tots aquests anys seguits,
es va fer a Barcelona
amb el retrobament dels ajuntaments democràtics
i dels casals catalans
que havien acollit tot això.
Va ser molt emocionant.
Va venir Ventura, Gasol, Miró,
una jantada d'aquesta,
perquè es retrobava.
O sigui que hem fet país
també a través d'aquesta poesia.
Està molt involucrada en el país.
Després amb el Carles Riba
ja va ser tot més normal,
i ja era més normal,
però el seguiment d'aquesta part
de la clandestinitat
i de la normalitat
està molt lligat aquí.
Són, a veure,
més de 30 anys de la teva vida.
Per tant,
no estem parlant només
30 anys de producció poètica,
sinó més de 30 anys
de la teva vida.
El fet que no sigui una antologia,
sinó que sigui un refull exeució...
Això és una diferència.
Una antologia és diferent d'obra completa.
Per això tu...
Segons m'ha explicat el meu dito.
Comentava aquest fet,
perquè una antologia, clar,
precisa de fer una tria prèvia.
És una mostra, sí.
Dius, home,
quins criteris segueixo,
cronològic, per temes...
Aquí hi ha tot.
Quin és l'ordre que se segueix?
És a dir,
heu fet un ordre...
Ui, que de feina un feinada amb això.
Això també,
ordre cronològic per temes.
Com l'heu fet?
Perquè a vegades costa
tenir uns munt de poemes
dintre d'un calaix.
Jo, per sort,
obre inèdita,
no n'he tingut gaire,
però he buscat un parell de reculls
que em semblava que està...
Perquè hi ha molta autocrítica,
naturalment,
les coses que has fet
i no valen gaire,
no cal posar-les.
I després,
moltes de dedicatòria
de circumstàncies
que et demanen
poden estar ben fetes,
però tampoc les he posades.
N'hi ha alguna dedicatòria,
sí, més o menys.
Però,
datar una cosa
que no has posat la data,
i això sol passar molt sovint,
fas un poema,
la poses
i la tens en una caixa
i quina edat
li posarem?
Aleshores,
és clar,
has de fer una recerca
de memòria
pels voltants
i després un parell
que n'hi ha
de reculls inèdits.
Les històries roges,
per exemple,
la vaig voler rescatar
perquè era el temps
del meu naixement
i era amb terra roja
perquè aquesta era
amb els rojos,
però jo no ho sabia.
O sigui,
tot la vaig dient jo,
això no ho sabia.
Va passar tal cosa,
Gramsci era a la presó
fent l'eurocomunisme,
el ben pobroma
també va acabar malament,
però jo no ho sabia,
saps?
Aquesta cosa.
I era terra roja la meva.
No me'n vaig adonar
perquè era petita,
però després
he volgut recuperar
la consciència.
Això és un exemple.
Potser és alguna...
Vaig mirant, per exemple,
Grills de Mandarina,
que a més ha estat un espectacle.
Amb el Javier Pia
hem disfrutat molt bé
que heu fet espectacle
d'aquests poemes.
Tu mateixa,
fent tot aquest treball
amb l'editor,
has vist com has anat canviant
al llarg de la vida?
L'editor,
cal dir,
que això s'ho va proposar
en poc temps,
perquè ja ho expliqueu ell després,
va creure que ho mereixia.
Israel Clarà.
és un escriptor també ell,
un editor jove
i amb molta empenta
d'una editorial petita
que es diu Omicron,
que és de Badalona.
I és clar,
es va arriscar molt fent això,
perquè és, de moment,
el llibre més gran i gruixut
que ha fet
i això és molt arriscat.
Però va creure
que ell ho havia de fer això
amb homenatge meu
i que m'ho mereixia.
Va fer un acte de fer,
diguem.
i jo ara
amb tota l'acció de gràcies
doncs
l'hi dic des d'aquí,
però em sembla
que a la llarga
és el que en diuen
els llibreders,
un long seller,
o sigui que es pot anar venent
no a best seller,
sinó a la llarga,
anirà sortint,
perquè em penso
que pot ser
base d'estudis,
base d'institucions,
base de biblioteques.
La teva obra
no ha estat estudiada
formalment encara?
La meva obra,
desgraciadament,
no ha estat estudiada,
perquè en aquest país
només que hi hagi
un o una poeta
ja no n'hi pot haver cap més,
ja sabeu que és
país d'una sola persona,
quan hi ha un pintor
és uns de sol.
Però jo crec
que tots
hi tenim cabuda,
sense menysprear
els uns i altres,
i aleshores
està bé
que es conegui això,
i més
ho ha fet
un de Badalona,
que no és de Tarragona,
pròpiament dit,
pot tenir una projecció
més enllà,
però ja sabeu
el que nosaltres pensem,
de Tarragona
no puja gran cosa
cap a Barcelona.
Això ho tenim claríssim.
Estudis,
diguem-ne,
formals,
no se n'han fet,
el que sí que és cert
és que des de fa molts anys
que has estat convidada
als centres educatius
de Tarragona,
has fet moltes xerrades.
I a Barcelona també
n'hi he fet,
sí,
fora.
Parlem de Tarragona
perquè és una mica
el nostre context,
però jo diria
que la majoria
de famílies
d'aquesta ciutat,
els seus fills o filles
en la seva etapa
d'escolaritat,
t'han tingut a la classe
una vegada
com a mínim
a la vida.
I amb el vol
de Dràcula
sobretot,
els vampirs
i tot això.
I he disfrutat molt
fent això
perquè m'agraden
les coses truculentes
com tu bé has dit.
I cada cop més,
i a la Canalla
també els agrada molt això.
Olga,
mirant la teva obra
dels 70 i 80,
aquesta cosa truculenta
no t'anava tant
en aquella època.
Estaves, diguem-ne,
en altres fronts, no?
La llegia molt
des de petita
que l'havia llegit.
Els novel·les de policia
són el meu capçal.
Però no és una cosa
que et va venir més tard,
doncs?
Ja ho tenies també latent, no?
Jo la tenia dintre
la memòria,
si m'agradava.
Ja la tenia dintre
d'una altra persona
que també li agradava molt
ficar-se al llit
en una nit de tempesta
i llegia una obra
ben truculenta
d'aquestes...
Però d'una por possible,
això sempre ho hem dit també.
No una guerra de galàxies
que és vistosa,
sinó una por,
una inquietud
que et desperti, no?
Tal com està el pati,
ara tens fonts d'inspiració
a les 24 hores del dia,
perquè només passen coses
d'aquí...
Jo, perquè no vull ser...
Bueno, allò,
però...
Això és el meu aquest...
No riguem.
Tu entraries en qualsevol...
Perquè està buscant restes...
Això és macabre del tot
i vull dir,
aleshores, esclar,
és una cosa...
no per riure-hi pas,
però sí per fer una història
que algú ja la farà de seguida.
Això no cal dir...
Això s'ha de deixar un temps en repòs
i després del temps, no?
Això ho faran de seguida.
Però altres coses curioses,
com aquella...
els diaris que sortien als breus,
la mòmia delicante
que pagó a Goylut
durant 17 anys.
I surten lliuns
que porten una mòmia
d'un home que s'havia mort
allà i s'havia mumificat,
però tenia en compte el banc.
Bé, això es pot fer
una mica de broma amb això
i altres coses, oi?
Però m'agrada aquesta mica de...
Però vols dir que no es pot fer
broma de tot, realment?
Jo crec que sí,
que penso que la virtut
és riure's una mica
de nosaltres mateixos,
perquè si ens prenem
massa seriosament...
Llavors,
jo aquest mes de juny
és massa seriós
per mi.
Vull massa seriós
amb coses que...
Això,
hem sigut besavis,
a la festa del col·legi
amb el nom del col·legi...
Ets besàvia ja?
Sí, fill meu, sí.
Estem al cap damunt
a punt de caure ja, eh?
Es pot guiat molt en aquesta vida tu?
I ara fem les noces d'hora,
també junts.
També.
Escolta,
tot això...
50 anys.
Sí,
tot això juntet així,
en un mes,
és massa per mi, eh?
Vull dir que encara no sé
com paguir-ho tot plegat.
Tot això al mes de juny
i de fet,
bueno,
el llibre te lo va presentar
Joan Maria Pujals,
però el mes passat va ser, no?
El Palau de la Virreina
allà a Barcelona.
Què tal com va anar?
Va anar molt bé.
Van venir molts amics
i el mateix Joan Maria
ens va ajudar moltíssim
amb la qüestió de mailings
i d'això,
perquè esclar,
a Barcelona
no coneixem gaire gent.
De totes maneres,
jo soc sòcia
de totes les associacions literàries
que hi ha,
però aquests no solen anar mai
a les presentacions.
Amics, amics,
de veritat,
van venir.
Si escrius més poesia,
què faràs?
Ai, ja no podré fer res.
Potser ja no ho escric més,
però ja ho tinc tot en un llibre.
Per nens,
n'ha de fer per nens.
Per nens.
Ja l'hi dic jo,
però no em fa cas.
Falten motivacions,
aleshores.
Si t'ho diu la directora
del col·le que porta el teu nom,
ho has de fer, Olga.
Estàs obligada, moralment.
Alguna cosa farem,
alguna cosa farem.
Però ara estic en aquella situació
que amb el buit complet aquest,
la depressió postpart
de tanta cosa junt.
És que alhora he acabat
una autobiografia en col·legis,
que ja saps que en feia.
Sí.
L'he acabat.
He acabat una novel·la
que sortirà a la tardor.
Tot això ho he acabat
al mateix temps.
I naturalment,
això ja ara és un abisme.
Però vés-te'n de vacances
i no facis res
durant una temporada,
perquè, escolta,
has portat un ritme...
Sí, i llavors sí,
em quedo així.
I mai he d'agafar
amb alguna releta,
amb alguna coseta
que em torni a pujar,
amb les ganes,
perquè no sé fer res més
que escriure.
Home, i ara deies,
els col·legs,
la música,
hi ha tants camps oberts, no?
Sí.
I ja quan arribes
a aquest punt així,
t'hi has de posar sempre
per exercici.
Parlem d'aquesta publicació.
Per cert,
el llibre ja està a les llibreries,
perquè fa uns dies
encara no hi era.
Ara ja sí, no?
Sí, sí, sí.
Que sabeu que estan
a les llibreries de Tarragona,
segur,
i més enllà també.
Sí, el ser tan gran
és una miqueta car,
t'aviso.
I aleshores, esclar,
però no és una cosa
com si vinguessis
un full de tot.
Parlem d'uns 40 euros
quan dius una mica car,
és més de mil pàgines.
Sí, sí.
I escolta,
per què sabies el que pesava?
El vas pesar,
a la bàscula de la cuina,
o alguna cosa?
Això m'ho va dir el meu de tot.
Saps quantes països
saps com pesa?
A veure si és que
quan el van canviar
el vas pesar.
No, no arribo amb això.
Ja que parlem de publicacions
i també per lligar-ho una mica
al Seip Olga Xirinax
em van repartir
una publicació,
8 raons d'un nom,
també molt bonica.
És molt ben feta aquesta.
Molt ben feta aquesta publicació,
Rat, no?
Això ho vau repartir
entre tots els pares
i mares de l'escola.
Sí, entre un per família
en principi
i els convidats.
Això va sorgir de...
Vam rebre un llibre semblant
de...
Em sembla que és
el Seip Lentina
de Torredembarra
i nosaltres vam pensar
que era un bon moment
també per explicar
a tothom
això,
les 8 raons d'un nom,
aquelles que t'he dit abans
i alguna més,
i després també
per definir-nos
com a escola, no?
Quina mena d'escola som
i quina mena d'escola
doncs volem ser.
Dins del mapa escolar
de la ciutat de Tarragona,
l'escola Olga Xirinax
és singular.
d'entrada és el que dius,
és una comunitat
molt petiteta
però que ha de créixer
en lloc.
Creixerà.
Ara que s'ha acabat
tot el període
de preinscripció
i tot plegat,
augmenteu alumnes
respecte a aquest curs
que era el curs vinent?
Ui, moltíssim.
Per això t'ho pregunto
perquè sospitava
que seria així.
Mira, el primer any
teníem un alumne.
Un alumne?
A la preinscripció
només va venir un nen
que dubtàvem
si posar-li el nom
de l'escola
a aquest nen.
Aquest nen?
Perquè, clar,
era el fundador,
no?
El David Riera.
Van dir-se
ahir David Riera.
Aquest nen serà històric
d'aquí uns anys, eh?
Sí, sí, sí.
Doncs,
a la preinscripció
només va venir
una família
dient
nosaltres tenim molt clar
que volem venir
a aquesta escola
perquè va anar tan precipitat
tot
que no vam aparèixer
el llibret
que les famílies
reben abans
de la preinscripció.
no hi érem.
Per tant,
poquíssima gent sabia
que aquesta escola
començaria.
I llavors,
l'any passat,
doncs,
vam fer els 17 alumnes
amb un
que li feia il·lusió
venir
i els altres 16
que sobraven
que no van poder entrar
a les escoles
que ells havien posat
en primera opció.
I, per tant,
les cares dels pares
els primers dies
clar,
eren pintoresques,
no?
Home,
doncs què vols que et digui?
En una escola
només 17 nens
és un luxe.
Sí,
és un luxe.
Amb la massificació
que hi ha a vegades
en alguns centres
és un autèntic luxe.
Jo,
si fos d'aquesta família
diré
que bé
quina sort
que he tingut.
Però saps què passa?
Les obres
de condicionament
del centre
no van estar
enllestides
els primers dies
i els pares
portaven
la canalla
en un centre
que ben bé
no sabien
com aniria
i hi havia
doncs
els paletes,
manobres,
allà el grinyó
a la porta
i el camió
aprofitava
a les 9 del matí
per carregar
i descarregar.
I la canalla
petiteta dius
aquí han d'estudiar
els meus fills
tan petits,
no?
Però bé,
ja penso que la gent
després ha anat
continuant
i les famílies
a mi em consta
que estan molt contents
i molt orgullosos.
Però s'ha de dir
que està condicionat
perfectament
quan jo vaig anar a veure
una monada
com a ell.
Hi ha gent que ens diu
que som l'escola
finlandesa.
Sí, sí, no?
Això és una falac, eh?
Molt bé l'organitzat
tot
i tot ben cruós.
Teniu una o dues línies?
Una línia.
Ara només tenim
uns nens de P3
i uns nens de P4
i el grup de P4
són 15.
Ah, és que...
Escola finlandesa.
I tenen el seu hort
i tenen el seu jardí
amb els pins aquells
estan en el lloc més sa
de Tarragona.
No, no, és un privilegi.
És una cosa envejable.
A sobre fixa
quina escola té el teu nom.
Una escola exemplar.
Sí, sí.
Home, hi posem
molt d'amor
i moltes hores
i allà tothom
pringa
perquè ens entenguem.
Allà ens arromanguem tots.
Fins i tot l'ampa
també és tan reduïda
que és un contacte molt proper.
Sí, sí.
Però són un munt de gent
que ve amb la família...
Tothom està a l'ampa.
Totes les famílies
estan associades a l'ampa.
Clar, és que és normal
que estiguin tots a l'ampa.
I és que podeu reunir-vos
en una habitacioneta
com la gent que hi diu.
Sí, sí, sí.
I, per exemple,
va ser molt emotiu
la preparació de la festa.
O sigui,
a l'escola treballem
amb tres comissions mixtes
que vol dir
que estan formades
per personal del centre,
per mestres,
per famílies
i per nens.
Els nens encara
no els hem inclòs
a les reunions
perquè les reunions
es fan durant l'horari lectiu.
Llavors, ells estan a l'aula.
Però llavors
som els que decidim
com fer les coses, no?
Està funcionant molt
la de l'hort escolar,
per exemple,
que tenim un hort ecològic,
la vam fer durant un curs,
i els nens
són els que planten,
reguen,
es purguen,
treuen les males herbes,
mesuren.
Són ells els que ho fan.
No tindria sentit
tenir un hort
que ells no fos seu, no?
Tasten les faves
i ho tasten tot
i fem amanides.
i llavors
això és una comissió de l'hort,
o sigui,
els pares i mares
també formen part.
A veure,
què podríem fer?
Doncs treure aquesta runa
de la tanca,
vendre,
per exemple,
venem els productes,
els nens,
els enciams,
tot el que és excedent
de l'hort
que no treballem
als tallers de cuina,
doncs les mares,
hi ha 3-4 mares
que munten una paradeta
i venen
a l'hora de sortir,
fan uns paquetets
i llavors
tots els diners
que les famílies donen
pels productes
que s'enduen,
que són ecològics,
100%,
i a més que han fet
els seus fills,
els nens pros aquells
els ha regat el seu fill,
no?
Doncs aquests diners
ens ajuden
a comprar més planter
per pebrots,
tomàquet...
Ho reinvertiu,
que es diria
en termes econòmics.
Exacte.
Déu-n'hi-do,
doncs escolta,
l'escola que porta el teu nom
no és una escola qualsevol.
A més aquesta escola
és històrica,
ja la coneixeu,
és l'antic Pax,
que el Pax es va fer gran
i és al costat mateix,
que per cert
els alumnes del Pax
van portar un pastís
pel vatèl,
d'aquells de llaminadures,
aquells que te'ls menjaries,
aquells que s'hagin rosa
i tot allò.
I aleshores allà,
quan eren els temps històrics
aquests que et deia,
nosaltres anàvem a fer
formació de caps escoltes,
que érem els adults
que portàvem l'escoltisme,
que era l'únic que es podia fer
amb llibertat
perquè estava emparat
per l'església.
Doncs tots els polítics
i tothom ha sortit
de l'escoltisme
perquè es podia fer res més.
Era una educació activa.
I aleshores ho anàvem
a fer allà al pati,
de manera que aquest pati
té una història llarga també,
que tot el col·legi
té una història.
Quin any i quin mes
de la transició.
Quin any i quin mes
que bé i que contenta
i que bé que et veiem.
Un altre dia abans hi critiquem,
però avui tocava
parlar bé de les coses.
Ja saps que ens agrada
molt criticar,
tot el criticable,
però també ens agrada
parlar molt bé
i mostrar la nostra alegria
quan les coses funcionen
i en aquest cas funcionen.
Doncs aquesta vegada
sí, és positiu i gran,
a més i més tot plegat.
Vull dir que jo encara
no he paït,
necessita el cos un temps.
Això per païr-ho.
Sí, on s'ha d'acostumar
a l'ho bo i a l'ho dolent.
Escolta,
és com si ens toca la loteria,
què feu amb tants diners?
Doncs ho hem d'anar a païna
a poc a poc.
Però consta que això,
la loteria és el que fa
més content a la gent,
quan els toquen diners a la gent
és quan estan més contents de tot.
Si no, ja ho veieu a la tele.
Això que estem parlant ara
no és de diners.
No ens en donarà gaire,
és que no?
Però estem molt satisfets
per una felicitat.
Però escolta,
els diners es gasten,
això no, eh?
Això no té desgast,
aquests sentiments
que explicava la ràdio
i aquest dia a dia
a la comunitat educativa.
Això fa ric per dins.
Ric per dins fa.
No ho deia jo,
que començar un dilluns d'aquesta manera
doncs dona una altra perspectiva
al panorama.
Olga, rat un plaer de veritat
i sabeu que us ho dic sincerament,
els oients segur que també
han estat encantats
de conèixer
i de saber, per exemple,
que l'Olga ja té
tota la seva obra poètica completa.
I nosaltres d'estar aquí a aquesta casa
acollits tan bé com sempre.
És un plaer de veritat.
Moltíssimes gràcies.
També és un gust, eh?
Parlar amb tu aquí a la ràdio.
Vinga, ara sortirem.
Vinga, farem una abraçada
com els teletubis.
Moltíssimes gràcies.
Fins aviat.
Adéu.
Adéu.