Fins demà!
Us diuen Cabo San Roque i presenten a Tarragona un singular espectacle de teatre, de música i poso punts suspensius perquè hi ha molts elements que integren aquesta caixeta de música que està sonant de fons i que podrem contemplar i sentir el proper dijous al Teatre Metropol de Tarragona.
Tenim a l'altre costat del Fil Telefònic un dels seus integrants, Ramon Garriga, bon dia.
Hola, bon dia.
Jo quan hi he estat, doncs, d'una banda, contemplant la vostra plana web, els vostres vídeos, buscant informació, dic que realment hauré d'utilitzar molt els punts suspensius quan parli amb el Ramon,
perquè clar, no sé, col·lectiu, músics, teatre, és que jo crec que ho aprofiteu tot com els tocinos, no?
Si em permets l'expressió.
Aprofiteu tots els recursos que teniu al vostre abast.
Sí, sí, som com tocinos.
No, això no ho he dit jo, eh? Això no ho he dit, que ho aprofiteu tot.
No, no, no. Sí, sí, home, sí, sí, hi ha bastants punts suspensius, sí, sí, sí, sí que és veritat.
Costa bastant d'explicar el que fem si no es veu, vaja.
És que s'ha de veure, s'ha de veure i realment quedes fascinat amb aquesta capacitat que teniu d'aglutinar el so, l'espai, la imatge i utilitzar, com dèiem ara, més formalment, tots els recursos.
Jo m'imagino que, entre altres coses, és perquè sou també una formació molt heterogènia, no?
Sí, bueno, som tots de pares i mares diferents i no vam partir d'un estil de música per començar a tocar.
O sigui, vam partir d'instruments que anàvem recollint cadascú de casa seva, de quan li havien regalat quan era petit o coses que estaven acumulant pols
i les anàvem reunint ara a casa d'un, ara a casa de l'altre i anàvem utilitzant aquests elements.
Des del primer dia també van aparèixer instruments que feia el Roger, que és una de les característiques, un dels punts suspensius aquests que dèiem.
I, bueno, era més la curiositat de fer sonar, de fer música amb aquestes eines, que no pas estar buscant un estil concret, com si és.
I no teniu una mica de museu, també, pel públic?
Home, una mica el museu és el nostre local, que és un petit parquín de motos, que té tallers, zona d'assaig, zona de gràcia,
i que ha estat totes les parets forrades de mil invents i de mil instruments procedents de diferents llocs, instruments que fa el Roger, de tot.
Sí, sí, sí que tenim el nostre petit parquín.
Doncs escolta, veure-vos treballant en aquest local deu ser absolutament fascinant, perquè segur que, a l'hora de, no de l'assaig, sinó més aviat de la creació de l'espectacle, no?
Amb totes aquestes parets forrades, de tot aquest tipus d'elements que fan música, començar a plantejar un espectacle, ha de ser, ja et dic, per mirar per l'aforadet de la porta.
Sí, bueno, has de trobar alguna... d'entrada alguna excusa, que...
Has de trobar un fil del que puguis anar estirant i anar-li donant voltes a algun tema, no?
En el cas del que venim a fer demà, que és la caixeta, ahir dijous, perdó,
va ser el fet de trobar-nos unes pel·lícules al carrer, a la plaça del Diamant.
Vam trobar una caixa plena de pel·lícules de Super 8 i vam decidir, d'una forma peculiar, fer-li la banda sonora en directe.
I a partir d'aquí, doncs, per tant, ja parlem d'un espectacle que té una part visual, en quant a cinema, totes aquestes eines.
Vosaltres fem una... parlarem, perquè tenim poc temps, de l'espectacle, però també m'agradaria donar a conèixer als oients una miqueta el vostre origen,
perquè vosaltres partiu de començaments de mil·lenni, l'any 2000-2001.
Com es produeix aquesta trobada? Com comenceu? Perquè, a més a més, teniu una evolució d'anar amunt i avall, no?
Una mica nòmades al començament.
Han passat molts anys i moltes coses durant aquest temps. Vam començar, doncs, això, el que et deia abans,
quedant quasi, no et diré per sopar, però pràcticament, amb quatre instruments i començar a treure melodies i coses.
A partir d'aquí, vam començar tres, després érem quatre, després érem nou,
i a la caixeta tornem a ser quatre. També estem fent, a l'hora de la caixeta, estem fent també una cosa amb una rentadora
que es diu Música Màquina i que som cinc. Vull dir que anem fent, som el que deies abans, com un col·lectiu que anem, no sé,
que anem fent feina. Nosaltres el que sí que estem sempre és buscant-nos feina. Això sí, buscant-nos problemes.
Sí, en aquest sentit, problemes, però també èxits, perquè on aneu, la veritat és que fascineu moltíssim el públic.
Bueno, mira, de moment no ens podem caixar.
No, no, realment que no. I això partint d'un espectacle que, literalment, munteu en una caixeta de música.
Sí, nosaltres el que vam fer va ser com vam pensar en la idea de reproduir el moment en què ens vam trobar la caixa
i obrir una caixa en la qual nosaltres estem a dins, rodejats d'invents, d'instruments i de tot,
i dins d'aquesta caixeta nosaltres és com si forméssim part d'un mecanisme, d'un tot, no?
I quan obres l'etapa, en aquesta etapa és on es projecten les pel·lícules que ens vam trobar.
Llavors és com una metàfora del moment en què vam trobar la caixa, com si diguéssim.
Un espectacle per tothom? Qualsevol, perquè a vegades és un espectacle que a qualsevol persona,
independentment de la seva edat, el pot atreure perfectament, no?
Sí, home, inclús ho hem estat fent per nens. És una mica dents per nens.
Però no és un espectacle infantil, eh?
No és un espectacle infantil, tot i que hem estat en algunes programacions a l'estranger,
a escoles de circ i coses d'aquestes per nens, que sí que ho hem fet per nens,
però, bueno, l'espectacle no és infantil, però sí que és per tots els públics, evidentment, això sí.
I independentment d'estils i de, no sé, és qui tingui ganes de seure en una butaca d'un teatre
i passar una hora en un altre univers, doncs segur que trobarà alguna cosa en el nostre espectacle.
Jo ara em posaré lírica.
Qui més, qui menys té una capseta, una caixeta de música a casa seva
i quantes vegades no l'hora oberta, independentment que tingui una ballarina, un elefant, una zebra,
hagi dit, ai, si això es convertís en realitat i fossin personatges de debò,
doncs, escolta, ara és l'oportunitat, no?
Sí, home, nosaltres també sempre el clàssic aquest del nen que portes dins i tal
és una cosa que sempre intentem abocar dintre de tot el que és el record de l'objecte,
les diferents vides d'un objecte i totes aquestes coses,
del fet aquest infantil, no infantil, sinó, no sé, de la infància, saps?
De recordar, no sé, de transportar-te moments de fusta i ferro i blanc i negre i coses d'aquestes.
No ens ho perdrem, Ramon Garriga, moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada,
no faltarem a la cita del Metropol, el proper dijous.
Gràcies i molta sort.
A vosaltres.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu-siau.
Adeu-siau.