Fins demà!
La felicitat, Déu-n'hi-do, si hi haurà maneres de definir-la.
Aquesta, per exemple, que escoltem ara, és absolutament poètica, ritme de bossa nova,
però la felicitat també s'estudia des de les ciències socials.
De fet, la filosofia ha dedicat al llarg de la història,
vaja, no sé quantes línies per escriure, per investigar,
però no hi ha dubte que la felicitat obeix a un patró personal,
únic, gairebé intransferible.
Però el que dèiem, les ciències, en general,
s'hi dediquen per donar explicació al que se suposa,
que és l'objectiu que tenim tots a la vida.
Els noms de la felicitat és el títol amb el qual la Caixa Fòrum Tarragona
inicia avui tot un seguit de xerrades cada dimarts,
de veritat, molt i molt atractives.
S'estrena aquesta tarda amb la mercantilització de la felicitat
a càrrec d'Àngel Martínez.
És professor titular d'Antropologia
i coordinador del títol oficial de Màster en Antropologia Mèdica
i Salut Internacional de la URB.
El tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Àngel Martínez, molt bon dia.
Molt bon dia.
És el que dèiem, la felicitat, diguem-ne que és un objectiu personal,
però les ciències socials no tenen cap altre remei
que estudiar-la i posar fil a l'agulla,
perquè determina els moviments individuals i col·lectius de tots, no?
Sí, sí.
A més a més, la felicitat, òbviament, es vincula,
o la percepció que els individus tenen sobre la felicitat,
si són feliços o no,
es vincula amb el benestar i amb la salut, en definitiva.
Felicitat és absència de patiment, també,
o la felicitat també ha d'incloure altres aspectes culturalment negatius,
com els entenem ara, que no ens volem fer grans,
no ens pot fer mal, res.
A veure, estem una mica delicadets, no?,
aquesta societat nostra occidental?
Sí, bé, nosaltres, des de les ciències socials i des de l'antropologia,
més que fer judicis de valor,
tractem d'analitzar una mica el per què de les coses, no?
I el que sí que observem és que de la felicitat,
evidentment, existeix en la mesura que existeix la seva antítesi,
la tristor, el dolor, el patiment.
Si eliminem el patiment,
o tractem d'eliminar completament el patiment,
el que fem també és eliminar en gran part la felicitat.
I creiem els seus sentits.
Clar, comentes, i és lògic,
que des de l'antropologia no s'emeten judicis de valor,
això és el que està més lluny de qualsevol estudi antropològic,
però sí que és cert que des de diferents ciències socials,
o les ciències, ciències, com les entenem tota la vida,
sí que s'intenta donar resposta.
De fet, i una mica m'imagino que vinculat amb la conferència
que faràs aquesta tarda,
des de la bioquímica,
sembla que intenten també donar-nos resposta
als nostres estats d'ànim.
Sí, és clar, perquè som éssers socials,
psicològics, i també som éssers biològics,
i està tot integrat en el moment en què ens sentim tristos
o ens sentim feliços.
A la conferència d'avui el que parlaré fonamentalment
és sobre la medicalització,
que s'ha fet de tota una sèrie d'estats de tristor,
que moltes vegades es vinculen amb la depressió,
o amb l'espectre depressió-ansietat,
i que ha portat a un increment,
alguns considerem que excessiu i no pautat
a partir del que seria una lògica racional
de fàrmacs com són els fàrmacs antidepressius.
Tots recordem aquell éxit literari
de més filosofia i menys prosac?
Sí, és una forma de respondre
davant la incertesa de la vida, del cicle vital.
En el meu cas, estic més interessat
per mostrar com d'alguna forma conflueixen
tota una sèrie d'interessos
perquè es produeixi una medicalització
de la tristor o del malestar,
entre ells de la pròpia indústria farmacèutica,
que òbviament està més interessada
en vendre els seus productes,
però també perquè sembla ser
que els individus que són tristos
no són, si estàs trist,
no són funcionals en el nostre context,
en la nostra societat de consum.
Demanda més individus que siguin alegres
i que tinguin també capacitat de consumir,
consumir perquè és el que mou
d'alguna forma el nostre sistema econòmic i polític,
però són consums que, a la vegada que consumim,
creen noves necessitats i noves insatisfaccions.
És com si estiguéssim en aquest cercle viciós
que realment genera una sensació
no de molta felicitat, sinó al contrari.
És un sistema pervers
perquè diguem-ne que el mateix
crea la nostra infelicitat
per aquells desitjos, materials sobretot,
que potser no podem tenir,
però també ens dona després aquesta solució
que és la medicalització, segurament,
d'aquests estats d'ànim.
Sí, sí, clar, la medicalització és una forma
de resoldre, no estem negant
l'existència de malalties mentals,
de trastorns mentals,
que necessiten psicofàrmacs
com són els antidepressius,
antidepressius, òbviament.
El que estaríem criticant
és el sobrediagnòstic, a vegades,
de la depressió, dels estats depressius
i l'abús que es pot fer
d'aquest tipus de substàncies
que porta, doncs, a generar això,
individus més funcionals a la societat de consum,
però també menys reflexius
quan, doncs, el que no podem fer
en definitiva és medicalitzar
situacions del cicle de la vida,
com pot ser, doncs, terça gran
o l'adolescència, o situacions
com és la pèrdua d'una persona estimada,
o la jubilació,
tota una sèrie d'events vitals,
esdeveniments vitals
que més fàcilment a la nostra societat
que abans són reconvertits
en trastorns a tractar
o en síndromes a tractar
que requereixen de psicofàrmacs.
El que passa, clar, pels experts,
imagino que trobeu aquesta diferència.
No fa gaire, el dia 10 d'octubre,
si no vaig a Rada,
es va commemorar el Dia Internacional
de la Salut Mental,
i aleshores, amb unes xifres, doncs,
que eren força inquietants,
perquè parlaven d'uns percentatges
a través dels quals, doncs,
en bona part de la societat occidental
estem parlant, doncs,
alguna vegada aquest percentatge
d'individus, que ara ho sento
però no ho recordo,
patiria algun tipus de malaltia mental
al llarg de la seva vida.
La línia que ara, en aquests moments,
donada al tipus de vida que fem,
que separa aquell estat, doncs,
més o menys trist o depressiu,
cap al que és la malaltia mental,
no crec que sigui tan fàcil
determinar-la, tampoc, no?
No, no, no és fàcil.
No és fàcil.
No existeix una prova de sang,
una analítica de sang,
que permeti dir,
doncs, aquesta senyora o aquest senyor
té una depressió, no?
No existeix,
no existeixen elements objectius,
sinó generalment una interpretació
a partir d'una sèrie de signes i símptomes,
i el que passa és que en els estudis epidemiològics,
els criteris per depressió,
depèn com s'apliquin,
no es podrien afectar,
no a una persona de cada sis,
sinó a totes, perquè en algun moment
al llarg de la nostra vida
hem sentit, per exemple,
sentir més desesperança i baixa autoestima,
i aquests són dos criteris
del DSM-4,
del manual de psiquiatria americà,
per determinar la distímia a depressió menor.
Hi ha una dificultat,
amb això de la depressió,
que s'ha de valorar.
A les clínics,
normalment,
saben fer això.
El que passa és que,
també és cert que,
molts dels casos de depressió,
actualment,
són diagnosticats a l'atenció primària,
on hi ha una pressió assistencial
i on pot resultar més fàcil
o menys complexa
per adoptar un tractament antidepressiu
en situacions que no ho és.
Jo, en recerques que he fet
sobre el tema,
em trobo en clínics,
en psiquiatres mateixos,
que em diuen,
escolti'm,
jo és que he de dir a la meva pacient,
vostè està trist i té tot el dret d'estar-ho,
vostè no té una depressió.
És a dir,
que moltes vegades és també el propi usuari
que s'autodecniostica
com que té una depressió, no?
I això també permet justificar
determinats comportaments,
òbviament.
És a dir,
si no estic exultant,
si no estic feliç
en el sentit convencional,
tinc una depressió.
No,
no puc assumir-ho
com un estat natural
propi de l'ésser humà.
Clar.
I temporal,
és clar.
I dir això
no significa negar l'existència,
que quedi molt clar
l'existència d'una malaltia
denominada depressió
que afecta moltes persones
i de la que,
afortunadament,
la majoria se'n poden sortir.
En sortir,
si no,
estem parlant del que és l'abús,
i que no és una qüestió apuntada per mi,
és força,
aviam,
persistent a la literatura científica,
acadèmica,
que no suposa,
reitero,
negar l'existència d'una malaltia,
sinó l'abús que es pot fer
de determinada categoria diagnòstica
i determinats medicaments.
Precisament perquè
ja són els propis usuaris
els que
t'estan demanant,
estan demanant
el consum
d'antidepressius
per ser més hiperfuncional.
Home,
si una persona està treballant,
per exemple,
en una empresa de treball temporal
o en contactes molt precaris
i se s'han desgastat
i té
problemes per dormir,
al final,
aquella persona
doncs pot entrar
en un cert,
una mica depressiu,
en el moment en què,
o un estat depressiu,
que no vol dir
que sigui una depressió
en termes clínics,
si pren
antidepressiu,
no se pot
veure
amb més exultant,
amb més ganes
d'afrontar les coses,
també, evidentment,
amb més ganes
de consumir,
amb més fortaleça
per demanar un préstec,
per canviar de cotxe
o canviar de pis,
per això deia
que d'alguna forma
també el consum
es mostra funcional
a la nostra societat
de consum,
el consum
d'aquests tipus
de psicofàrmacs
i que
és una evidència social
que val la pena
diagnosticar
i analitzar
perquè
la tristor
també existeix.
D'alguna forma
el meu punt de vista
és que
en la mesura
en què neguem
a la nostra societat
de consum,
la tristor,
el dolor,
el patiment
i allò
que es pot treure
també
d'aquestes circumstàncies
i experiències humanes,
el que estem
és diluint
la felicitat
perquè la felicitat
només té sentit
en la seva contraposició
amb aquests
esdeveniments negatius.
D'aquí canes
que aquesta mercantilització
en forma de píndoles
també, doncs,
Déu-n'hi-do
com ha augmentat
la producció i venda
dels llibres d'autoajuda.
Sí.
Que això també
aniria una mica
en paral·lel, no?
És més inofensiu
probablement
que la pastilleta
però, vaja,
també fa el seu paper
posant ideologia
fins i tot
moltes vegades.
És una forma
de donar sentit
a l'experiència humana,
no?
Tots necessitem
donar sentit
i aquí ho troba
en l'àmbit
de la religió
o en l'àmbit
de determinades
línies psicològiques
o d'autoajuda
i hi ha també
qui troba això
doncs
en el psicofàrmac
en el sentit
que, bueno,
si allò que passa
és somàtic
i és una malaltia
biològica
llavors ell no és responsable
d'allò que està
que està
passant, no?
Clar,
són intents
que tenen
que tenim els individus
de donar sentit
a la nostra experiència
i que això
canvia transculturalment.
Dic des de la perspectiva
antropològica
doncs
sabem nosaltres
que, per exemple,
a l'estat
de desesperança
del món
doncs
en altres cultures
o en altres religions
com és l'hinduisme
o el budisme
és reconvertit
en altres termes
perquè
tenir-se
o sentir
la desesperança
del món
és també
apropar-se
al que ells
anomenen
l'habitació
de tot patiment, no?
El nirvana
o l'habitació
de tot patiment.
Clar,
depèn de la cultura
del moment històric
allò
els sentiments
les emocions humanes
i els estats
emocionals
són reconvertits
d'una forma
o d'una altra.
Jo crec que la nostra
societat occidental
consumista
el que sí que es produeix
és aquesta necessitat
d'individus
aparentment feliços
però que
la satisfacció
o la culminació
d'un desig
ràpidament
es converteix
en una nova
insatisfacció
perquè
és el que
el sociòleg
conegut
Bauman
Sigmund Bauman
denomina
la societat
del desperdici
no?
S'en creant
desperdicis
i allò que
per exemple
era nou
era una innovació
avui
demà ja
és antic.
D'una manera
plenera
sempre volem
allò que no tenim.
Sempre volem
allò que no tenim
però també és una qüestió
de l'excés.
Sí, sí, sí
realment.
Per cert que
no ho hem dit
perquè haguéssim fet
un currículum
enorme i teniu molt d'interès
al que ens explicaria
l'Àngel Martínez
però els camps
d'investigació
en els que heu treballat
són antropologia mèdica,
polítiques sanitàries,
Europa,
Amèrica Llatina
i la salut mental
i les cultures amazòniques.
Tot això que estem parlant
res a veure
amb aquestes altres cultures
o deien en compte
a la globalització
diguem-ne que també
han entrat
en aquesta dinàmica.
Amèrica Llatina
per exemple.
La globalització
ja és un fenomen objectiu
que afecta
a tot el món.
Jo estic treballant
en Amèrica Llatina
amb zones
en un lleu recòndit
amb un grup indígena
que és una escolina
el seu autodominent
Marihá
i encara que ells
estan
per arribar allà
necessites
fins i tot
estar una setmana
a canoa de motor
des del municipi
fins pròxim
arriben coses
de la globalització.
però per una altra banda
sí que això
no significa
que no mantinguin
elements
de les cultures tradicionals
de la cultura tradicional
en aquest cas
i bueno
doncs la felicitat
entre els indígenes
que jo estudio
que jo investigo
doncs
se podia conceptualitzar
com l'equilibri
l'equilibri
perquè ells
tenen un concepte
indígena
que és manacó
i llavors
el manacó
o l'equilibri
de la societat
amb la natura
entre els individus
seria com
el no conflicte
és el que ells
considerarien
com més pròxim
a la felicitat
i la ruptura
d'això
per ells
suposa
doncs
la malaltia
la malaltia
en termes generals
la desgràcia
la insatisfacció.
Per tant
no és un tòpic
allò que a vegades
diguem
des del nostre
eurocentrisme
que
sembla mentida
i amb aquest ton
aquella gent
que no té res
i sembla tan feliç
sempre riuen
i nosaltres
que ho tenim tots
som un desgraciadets
això és un tòpic
o és real?
Jo crec que pot
tenir certa explicació
a partir del que
apuntava abans
és a dir
que quan
quan no
es nega
el dolor
el patiment
o la tristesa
fins a un límit
com en el nostre cas
clar
llavors la felicitat
perd intensitat
també
no?
perquè la felicitat
només
o sentir-se feliç
només se sap
que és
per absència
és com
deia el filòsof
Immanuel Kant
sobre la salut
la salut
no se siente
deia ell
no?
és la
clar
el que
ens adonem
del problema
de salut
quan estem malalts
no?
Òbviament
passa el mateix
amb la felicitat
sense el contrast
la felicitat
per força
fins i tot
la tristor
és com
més platot
i en canvi
en altres contextos
socials
res significat
el patiment
d'una forma
diferent
i això
ha significat
entendre
també la felicitat
contentar-se
amb menys
també és cert
això
el que
apuntava
d'una societat
del desperdici
és la cultura
del desperdici
que anem
generant
contínuament
allò que és nou
avui
i ja demà
és vell
és antic
i això
ha generat
una nova
insatisfacció
perquè no tenim
aquell producte
i llavors
l'hem d'aconseguir
clar
la societat
de consum
està basada
sempre en promeses
que mai seran
complides
perquè si no
s'acabaria
el sistema
clar
de totes maneres
tímidament
sorgeixen
pensaments
moviments
i col·lectius
que sembla
que estan veient
que no necessitaven
tantes coses
per ser feliços
fins i tot
aquí a Occident
tímidament
insistim
perquè és molt poderosa
la màquina
d'aquest
capitalisme
en el que vivim tots
sí
clar
apareixen
moviments
socials
però que s'entenen
com a reacció
precisament
a aquest model
i que em sembla
que són experiències
molt interessants
molt interessants
com
la del
banc del temps
d'intercanviar
d'intercanviar
hores de temps
fora
del que són
els circuits
consumistes
aquí més que
fer una crítica
diguéssim
ideològica
a la qüestió
del capitalisme
simplement
donar-nos
compte
a ser conscients
del context
en què vivim
vivim en un context
en el que
és conegut
com el capitalisme
del consum
que es basa
en el major
consum
de béns
i serveis
i moltes vegades
nosaltres conceptualitzem
en aquesta cultura
es conceptualitza
la felicitat
com aquesta
capacitat
d'adquisició
quan
òbviament
tots sabem
que la felicitat
està en les coses
més nímies
es pot descobrir
en els petits detalls
No es tracta
en cap cas
de jutjar aquest sistema
ni en la conferència
ni en general
però sí que ens donin
quatre pistes
una miqueta
per entrar
en la reflexió
que això sempre
proporciona felicitat
si més no
aquella estoneta
per reflexionar
i alguna cosa
tindrà la felicitat
quan com dèiem
estem a la recerca
a les 24 hores del dia
i fins i tot mereix
un cicle de conferències
que comença avui
al Caixa Fòrum
Àngel Martínez
moltíssimes gràcies
per atendre
la nostra trucada
a partir de les 7 de la tarda
avui no?
Sí
a vosaltres
moltes gràcies
Adéu-siau
molt bon dia
que vagi bé
Adéu-siau

Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies