Ni un pam amb Vilaseca i Salou crònica d'una segregació
és un llibre de Jordi Blasi.
De fet, es presentava ahir i és que aquest divendres fa tot just
20 anys de la segregació de Salou respecte a Vilaseca.
Ens acompanya ja Jordi Blasi.
Molt bon dia, Jordi. Benvingut.
Hola, bon dia.
Com va anar la presentació d'ahir?
Bé, molt bé. Va ser molt entranyable
i amb una afluència de públic més nombrosa
de la que fins i tot esperava.
vaig tenir la col·laboració, l'ajuda del Javier Graset,
del company i bon amic Javier Graset,
que va fer una exposició realment brillant,
un resum de tot el que és el llibre.
Perquè ell ho va viure.
Ell ho va viure.
Treballava en aquella època a Ràdio Salou.
Efectivament.
Ell era responsable dels serveis informatius de Ràdio Salou
en aquella època, abans de que donés el salt,
Catalunya Ràdio, senant és com a corresponsal a Madrid
i va seguir molt de prop tots aquells incidents
i conductes una mica estranyes,
fins i tot bèsties,
per part d'un sector de la població
amb tot el tema de la segregació
i no voler afluixar ni un pam en les seves reivindicacions.
El fet de preguntar-te per la presentació
no et pensis que és allò com a cosa social.
És que jo m'imagino que a la presentació d'ahir
van haver-hi molts protagonistes d'aquells fets
i alguns d'ells encara continuen actius
en la política municipal.
Bé, dels que serien polítics,
que continuen al peu del canó,
o representats a l'Ajuntament,
doncs no.
És a dir, sí que hi havia algun polític de l'oposició,
però per part de l'equip de govern
i del sector ferranista,
per anomenar-lo d'alguna manera,
doncs no n'hi havia.
Tampoc no esperava que estiguessin presents.
Però sí que hi havia representants de la segregació.
Per exemple, em va sorprendre gratament
la presència del Manol Aravinyana,
que també ha escrit un llibre sobre la segregació.
També hi havia el Julio Vilaplana,
que també ha col·laborat molt directament amb aquell llibre.
I altres membres de la línia dura
en el seu moment de la segregació.
Però vaja, surtoosament la relació és molt bona.
És com si tot formés part de la història
i d'alguna manera tot estigués oblidat.
Ara els problemes a Salou van per un altre lloc.
És una altra, ha canviat tot moltíssim.
A veure, és una història d'aquelles
que no són d'interès local exclusivament,
perquè és una història que va posar una miqueta en solfà
i va crear una autèntica tensió de país.
No estem parlant només de Vila Seca i Salou,
estem parlant de tot un procés
que partia des d'una perspectiva local,
però tenint en compte la situació política del moment,
va agafar una volada
que anava més enllà del que era la demarcació de Tarragona.
Sí, efectivament.
Jo, el llibre segueix un ordre cronològic,
és a dir, explica des de l'any 1979,
que és quan guanyen els socialistes
les primeres eleccions municipals,
i aleshores Convergència, que és majoria a Salou,
veu que difícilment arribaran al poder.
És aleshores quan, com una ambició política,
Convergència comença a plantejar la segregació de Salou.
Ho plantegen, reben el vistiplau del Jordi Pujol,
que aleshores encara no era president de la Generalitat,
i les coses segueixen al seu curs.
Què és el que passa?
Que quan en Joan Maria Pujals, l'any 1983,
com a primer cap de llista de Convergència,
a Vilaseca i Salou, aconsegueix l'alcaldia
gràcies a l'ajuda als vots dels segregacionistes
i d'Aliança Popular,
aleshores canvia el panorama.
És a dir, la segregació no passa a ser de tant d'interès
perquè qui manes Convergència,
perquè el Pujals entén que d'on s'han d'invertir
i s'han de fer les coses a Salou perquè és allà d'on es generen els diners
i sembla que tot queda com a mort,
com si ningú se'n recordés de la segregació.
Què és el que passa?
L'any 1989, tot just quan han de començar
les obres de construcció del parc d'atraccions,
aleshores salta la sentència del Tribunal Suprem
que ningú s'esperava.
Comencen una sèrie d'embolics, d'enrenous,
de violència desmesurada
que fan que el que era un problema local
adquireixi una dimensió nacional.
Nacional perquè fins i tot el president de la Generalitat,
Jordi Pujol, considera que el parc d'atraccions,
la construcció d'aquest parc d'atraccions,
és una qüestió d'estat
i la considera una de les seves prioritats.
I a partir d'aleshores, com estava dient,
tot el que era un problema veïnal
adquireix una dimensió pública i molt notòria
a tot arreu de Catalunya,
que no entenen com és possible
que una gent amb una actitud tancada
a intransigent, per un litigi de 268 hectàrees
o per on ha de passar la línia divisòria del municipi,
doncs deixin perdre una inversió
per la qual tothom sospira.
D'aquí el títol, ni un pa.
D'aquí i moltes coses més.
Des del moment es planteja
com una guerra, entre cometes, política,
però la societat civil tenia molt a dir
perquè en principi era una aspiració
de la societat civil
que després, lògicament,
i per seguir tot un tràmit necessari,
administratiu havia d'entrar en el terreny
de les institucions i la política.
Però la societat civil també ho sentia com a seu.
Els veïns, els comerciants,
tot el teixit, tant de Vilaseca com Salou,
també sentien com a seva
cadascuna de les postures,
clar, davant d'aquesta petició.
Sí, hi havia un sentiment popular
històric.
N'hi havia tant de sentiment popular,
tu creus?
Amb la perspectiva que et dóna la història.
El que passa és que, clar,
la gent també és fàcilment manipulable.
I aleshores,
molts hi anaven perquè hi havien d'anar,
i per por,
és a dir, d'alguna manera per no quedar marcats.
Però també hi ha molta gent que vivia a Salou
que es va desmarcar de la segregació.
A veure, qui anava seguint la segregació?
Doncs els que eren més afins de Convergència
o de Convergència,
que va ser qui va capitalitzar la segregació.
Que, a més a més,
la segregació de Salou
és la història d'una tragèdia per Convergència.
Perquè la van promoure per guanyar,
per aconseguir el poder,
i avui, a hores d'ara,
encara no l'han obtingut.
Perquè quan havia d'arribar
el Salvador Pellicer,
després del relleu amb l'Antoni Banyeres,
va i els del mateix propi partit,
propicient una moció de censura
que el fan caure.
Aleshores, sí que hi havia un sentiment popular,
però també,
és el que dic,
hi havia gent que es desmarcava clarament.
Què queda d'aquella?
Perquè has dit que van haver-hi situacions molt difícils,
realment van haver moments
que la convivència era molt complicada,
a nivell de veïns també.
Es parlava,
en el teu llibre també ho esmentes,
però és que allò era una conspiració constant.
Això es vivia realment així,
amb un cert dramatisme, no?, a Salou?
Sí, perquè és que sempre hi havia...
S'intentaven per tal de mobilitzar la gent,
això a l'època més violenta de la segregació,
que va ser a partir de l'octubre de 1989,
un cop el Tribunal Suprem dicta la sentència.
Doncs clar, calia estimular la gent
per treure-la al carrer,
i s'agafaven d'uns caps de turc.
Un dia li tocava un, un dia li tocava un altre,
i aleshores va haver-hi moments de gran violència,
i que gent no entenia,
és a dir, que fins i tot el president de la Generalitat
feia crides públiques a la calma,
és a dir, que sisplau,
posem-nos a reflexionar una mica,
perquè és que els nord-americans,
el Hauser-Busch,
no entenen què està passant.
És a dir, es venen que ara,
deu anys després,
resulta que surt una sentència
que posa en perill el meu projecte,
perquè jo amb dos municipis que estan barallats,
no hi vull negociar.
No ho entendrien res,
el senyor Hauser-Busch no devia entendre res,
en aquell moment.
I curiosament dius que el president Pujol,
però clar, com que era una iniciativa empresarial
de gran format,
implicava el que era tot el territori.
Joan Miquel Nadal, Josep Aballó,
els alcaldes de Tarragona, de Reus,
vull dir que va haver-hi una presa de possessió,
diguem-ne, de tots els municipis propers
i de les grans ciutats.
Efectivament.
No era un tema local, només.
No, perquè com que estava al joc el parc d'atraccions,
hi havia preocupació a totes les poblacions al voltant.
Ja no només eren els empresaris turístics,
de Salou, que li demanaven a Ferran,
sisplau, negocia, arriba amb un acord,
perquè és que si no el parc marxarà.
Eren els alcaldes, efectivament, de Tarragona,
de Cambrils, institucions com la Cambra de Comerç,
altres de per aquí,
que deien, sisplau,
però és que no sabeu el que ens estem jugant,
tot per culpa d'aquesta actitud inflexible
de no voler sedir ni un pam.
Per això és el que ha donat,
el que dona el nom, el títol al llibre.
Un llibre que, sota el meu punt de vista,
clar, tu també què has de dir?
És un llibre molt complet,
perquè no és només una relació de fets,
sinó que hi ha una explicació,
hi ha una valoració.
La teva posició és privilegiada en aquest sentit,
perquè tu ho vas viure,
la teva memòria personal
conserva molts moments,
i a més has anat a altres fons,
i has tornat a parlar amb molta gent.
És un llibre que has anat tocant
tots els pals, podríem dir,
que van configurar aquest procés.
Sí, ha sigut molt interessant
el fet d'escriure aquest llibre,
perquè m'ha permès tornar a reviure
i encara amb més detall
conèixer millor tot el que va passar
des de fa 30 anys.
I no només 30 anys,
perquè el llibre també faig esment
d'uns anys,
el temps de la Segona República,
quan Salou ja va ser lliure,
és a dir, fruit de l'esperit revolucionari
d'aquella època,
hi havia el comitè antifeixista
que va decidir,
unilateralment,
decretar la independència de Salou
respecte de Vilaseca.
Aquella experiència revolucionària
era fruit de l'època,
era fruit d'aquell romanticisme polític
i d'aquella intensitat
en què es vivien les idees polítiques.
Va durar poc l'experiència
perquè la Generalitat,
en aquell any,
com que això estava passant
a altres llocs del comitè antifeixista,
feien conductes
que no eren aprovades
per la superioritat,
aleshores va decidir
reordenar i tornar enrere
amb tot el que es va fer.
L'any 1941
va haver un altre intent seriós
de segregació
que també va ser tombat.
Hi ha hagut més moviments,
el que passa és que aquests dos
per mi són els més importants,
entre altres raons,
perquè són els que he trobat
una base documental
que m'han permès
reproduir textualment
part de les reivindicacions
que s'hi feien.
Oblidar no,
però tota aquesta situació
difícil que es va generar,
oblidar no,
no s'ha d'oblidar mai,
però s'ha superat
en el dia a dia,
ara, a Salou?
Sí.
O creus que encara queda
alguna coseta?
Queda un regust.
S'ha superat,
perquè,
bueno,
afortunadament,
doncs,
el temps s'ho va curant tot.
S'ha superat
en les qüestions,
almenys que
jo vaig conèixer
de més a prop,
però
quan un s'hi fixa
la política municipal
està dient
que les coses
continuen pràcticament igual.
Unes rivalitats,
uns odis,
unes venjances,
un de
estàs amb mi
o estàs en contra de mi,
com aquesta política
pròpia del buix
i d'aquesta gent
i pròpia de tirar,
de tirants,
no?
Que al final
un acaba pensant
que,
com fa la reflexió
al que va ser
l'alcalde de Vilaseca
i Salou,
el primer alcalde,
Joan Clavé,
a l'entrevista final,
diu,
és que tal com han anat
les coses a Salou,
sembla com si,
em sembla que ni el mateix
Ferran avui dia
voldria la segregació,
tal com han anat les coses,
no?
perquè han tornat
a venir gent de fora.
Pel que fa al desenvolupament,
tant del municipi
de Vilaseca
i el municipi
de Salou,
tothom va guanyar
a banda d'aquestes
qüestions polítiques.
Des del punt de vista
socioeconòmic,
tots els municipis
van guanyar
amb la seva segregació?
A la llarga,
la segregació
hauria arribat.
Probablement
hauria arribat
perquè el creixement
de cada una
de les poblacions
ho hauria
propiciat, no?
El que passa
és que de la manera
que es va portar
tan violenta,
tan intransigent,
torno a repetir
aquests qualificatius
perquè és que
era una actitud
gairebé integrista,
no?
Per part de
de l'àlea radical
dels segregacionistes.
Potser si
hi hagués hagut
una mica més
de flexibilitat,
més entesa,
entre totes dues parts
també,
també entre Vilaseca
i Salou
i Salou i Vilaseca,
potser les coses
s'haurien portat
d'una altra manera
i s'hauria arribat
a un resultat
el mateix resultat
però d'una altra manera
més satisfactòria
per a tothom.
És un treball
de recerca
molt exhaustiu
si em permets dir-ho,
tocaria tu a l'editor,
però està molt ben estructurat
per a aquelles persones
que són més joves
que probablement
sigui en Vilaseca,
és Vilaseca
i Salou és Salou
i potser
ni tenen
en la seva memòria
que alguna vegada
eren un municipi únic.
Jo crec que poden trobar
perfectament les claus
d'aquest procés
que ens podem emmirallar
sobretot pel que fa
a la política
des del punt de vista actual.
Acabes el llibre
amb una entrevista
a Joan Clavé
com deies
que va ser alcalde
de Vilaseca i Salou
socialista
en el primer període
de la democràcia.
Per què vas acabar?
Per què acabes el llibre
amb una entrevista amb ell?
Bé, en realitat
eren quatre entrevistes
les que m'havia proposat.
És a dir,
per una banda
el Joan Clavé
perquè va ser
sota el seu mandat
que es va presentar
a l'expedient
i que l'Ajuntament
de Vilaseca
i Salou
va rebutjar.
També volia
entrevistar
el que va ser alcalde
que va portar
tot el pes
i més
que també va patir molt
les llibres dels segregacionistes
el Joan Maria Pujals
i volia entrevistar també
dins de la part segregacionista
o l'apartat segregacionista
el Manol Albinyana
i el Julio Vilaplana
i a més a més
també el Esteve Ferran
que és un altre
dels grans protagonistes
d'aquesta història
només va acceptar
el Joan Clavé
és a dir
Joan Maria Pujals
em va atendre
molt bé
molt amablement
però em va dir
que no volia tornar
a reobrir ferides
i jo entenc
i respecto
la seva postura
és a dir
la considero legítima
Encara aquestes alçades
no poden parlar
ni volen parlar
així obertament?
No, perquè es va
efectivament
van haver fer ferides
molt profundes
i que encara duren
i avui dia
tractant encara
el tema de la segregació
segons com s'atracti
pot tornar a generar
doncs malestar
i aleshores
l'exalcalde
i exconseller
i també
expresident
de la Diputació
doncs va dir
que s'estimava més
doncs
no entrar
en aquesta entrevista
perquè tampoc
no volia
que les seves declaracions
poguessin ferir
o poguessin ser
malinterpretades
jo en tinc
la seva postura
el Manol
el Vinyana
i el Julio Vilaplana
doncs
vaig estar parlant
també amb ells
però no volien fer
una entrevista
d'alguna manera
jo no
no volia condicionar-nos
jo volia ser lliure
a l'hora de fer
les preguntes
creia convenients
i per tant
doncs no
no va poder
tirar endavant
doncs l'entrevista
i finalment
qui ha estat
més esquerp
en aquest sentit
ha estat
l'Esteve Ferran
l'Esteve Ferran
a través del seu
portaveu
de premsa
va dir que
no feia declaracions
a cap mitjà
cosa que no és certa
perquè
tot just avui
a la premsa
hi surt
sortirà també
a fer declaracions
a la televisió
però és igual
jo entenia
que la meva obligació
com a periodista
perquè
en definitiva
això és una crònica
periodística
el que he intentat
fer en aquest llibre
doncs la meva obligació
professional
era convidar-lo
a que pogués expressar
el seu punt de vista
no va voler
doncs no passa res
tampoc
els altres
tampoc han volgut
dels que no han volgut
dels altres
doncs han tingut
un tracte
molt més correcte
i tenien les seves raons
doncs endavant
és a dir
en aquest sentit
vull agrair
doncs el paper
que va fer el Joan Clavé
perquè
penso que la seva entrevista
és molt valenta
i diu coses
que jo personalment
considero molt interessants
algú pot pensar
que dues dècades
és molt de temps
en perspectiva històrica
no ho és
i a veure
a mi ara em ve al cap
aquella lletra del tango
que 20 anys no és nada
i és veritat
ha de passar més temps
perquè es tanquin
unes ferides
que semblava tancades
perquè cada municipi
ha fet el seu desenvolupament
econòmic
social
ha canviat molt
ha crescut molt
tots dos municipis
però encara
doncs queda
aquella cosa
que sembla per superar
és un llibre
és un llibre
jo diria
sota el meu punt de vista
molt interessant
no només
pels vilassacans
pels salouencs
sinó
per qui vulgui
entendre
una miqueta
un moment determinat
en aquest territori
amb la implantació
i la importància
que ha tingut
en el desenvolupament econòmic
el que és ara
Portaventura
que aleshores
era en Hauser-Busch
perquè era
un punt d'inflexió
importantíssim
en tot aquest procés
de la segregació
Jordi Blasi
és periodista
però és que també
és salouenc
i jo m'imagino
que l'experiència
d'aquest llibre
té una part professional
i una part personal
molt important
Sí, efectivament
és a dir
fer el llibre
m'ha resultat
relativament fàcil
perquè tot
resulta familiar
és a dir
sí que hi ha
molt de treball
documental
però que
al final
només ha estat
refrescar la memòria
i ampliar
el que jo havia
hagut de cobrir
moltes vegades
com a professional
és a dir
jo recordo
que fa 20 anys
quan vaig anar
a cobrir
a Salou
que s'havia aconseguit
la segregació
vaig anar al restaurant
del Paquito Germà
i
no vaig ser gaire
ben rebut
no va passar res
posteriorment
seria pitjor encara
van patir molt
els periodistes
en aquella època
però tot i que
era un dia de festa
per ells
fins i tot
vaig sentir
ja un rebuig
i tot
perquè la meva condició
de que col·laborava
en el Pont de Fusta
el Pont de Fusta
doncs
tenia una línia
que era contrària
a la segregació
i aleshores
tothom
encara que fos
col·laborador
acabava entrant
en una llista
que no era
del seu agrat
i
és això
és a dir
ho vaig conèixer
personalment
perquè vaig haver de seguir
moltes vegades
les notícies
està a les llibreries
sí, sí
està a les llibreries
Jordi Blasi
ni un pam
Vilasec i Salou
crònica d'una segregació
una part important
de la història
del nostre territori
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio
i enhorabona
pel treball de veritat
moltes gràcies
a vosaltres
de veritat
adeu-siau
un minut
i arriben les notícies