Ara són dos quarts d'una del migdia, 5 minuts,
el proper dia 10 d'octubre.
El dissabte és el Dia Mundial de la Salut Mental,
enguany, any 2009,
sota lema Salut Mental a l'abasta de tothom.
I posant èmfasi, sobretot,
en la necessitat que la malaltia mental
es consideri també com una malaltia
que es pugui integrar dins del que és la sanitat normal,
la sanitat normal, la sanitat normal,
no tracta la malaltia mental amb una perspectiva marginal,
sinó tot el contrari.
Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut,
aproximadament al món, en l'actualitat,
diagnosticades hi ha 450 milions de persones
que pateixen algun tipus de malaltia mental,
insistim, diagnosticades,
perquè deu haver-hi moltes persones
que no arriben a aquesta diagnosi.
I pel que fa al nostre país,
i insistim, són dades oficials,
en l'OMS, un mínim del 15% de la població
patirà un trastorn mental al llarg de la seva vida
i un 3% de la població adulta té un trastorn mental greu
que dificulta intensament la seva vida en els aspectes més bàsics
com les relacions socials, la feina
o la seva autonomia personal a l'hora de fer la seva vida.
Arguments de molt de pes,
perquè es dediqui un dia o una setmana a parlar-ne.
I des de la perspectiva local,
l'associació Ment i Salut La Muralla
organitza a Tarragona una sèrie d'actes
per commemorar el Dia Mundial de la Salut Mental.
Per parlar-ne, ens acompanyen d'una banda
Josep Maria Montner.
Molt bon dia, Josep Maria.
Bon dia.
Benvingut.
Saludem Carme Cirugeda.
Bon dia, Carmen.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
A veure, així en fred aquestes dades que hem dit
poden ser una mica esfereïdores,
perquè la malaltia mental,
aquells que en aquest moment no la patim,
encara ens fa no rebuig a les persones que la pateixen,
però sí el concepte de malaltia mental ens fa una mica de por.
Que a mi no em passi.
És que sí que tenim aquesta mentalitat encara.
Sí, és el que se respira.
És una cosa que sempre fa una mica de por,
de tindre alguna manera d'enfermetat.
de malaltia mental.
Tu ets la mare d'un home que fa 20 anys li van diagnosticar esquizofrènia,
el teu fill.
El meu fill.
El teu fill d'esquizofrènia.
Sí.
Fa 20 anys quina edat tenia quan li van diagnosticar?
Bé, vas començar als 11 anys.
I clar, llavors ja dic,
estàs perdent molt de temps de psicòlegs,
al col·legi també hi havia un altre lloc,
a un metge,
i això, clar,
fins que llavors li fan un diagnòstic.
Es perd molt de temps.
Jo aconsello que el principal és anar al metge de família,
i llavors ja te posen a la línia dels psiquiatres.
Vull dir, és que fas com un viacrucis.
Però això ens passa a totes les famílies.
Ha canviat la cosa de 20 anys cap aquí.
Sí, sí, molt.
I després que te sents que no saps on preguntar informació.
Només vols informació de què és la malaltia.
D'entrada tu veus que el teu fill té unes reaccions i unes actituds
que no són les pròpies un dia determinat.
Exacte.
I tu et preguntes què li passa.
Ja hem entrat a l'adolescència, ja estem amb la tonteria.
Clar, és el primer que penses, no, Carme?
Exacte.
Sí, i al principi, bueno, pues bueno, vas buscant consells al psicòleg,
i bueno, i normes de conducta, i això, i a l'altre metge, i vull dir que...
Quan van trigar a diagnosticar-li l'esquizofrènia al teu fill?
Oh, bueno, perquè al principi, doncs, bueno, és que hasta que arriba a l'esquizofrènia,
primer li van diagnosticar síndrome Gil de la Tourette, això, als 11 anys.
Després, doncs, psicòtic, vull dir, és que és com una manera d'anar canviant,
hasta que llavors, doncs, ja...
I la família com ho viu, tot això?
Doncs molt, molt difícil, molt dur.
Molt dur perquè te sents sola, sola, amb aquesta manera,
que no saps com actuar, ni què fer.
Arriba un moment...
Necessites molta ajuda, molt d'apoi, per això jo recomano,
el primer, associar-se, buscar l'associació,
que en aquell moment, doncs, no existia, i ja dic.
Ara, a veure, el Josep Mariara ens confirmarà l'important de l'associació
per moltes coses i també per aquest temps ocupacional que fa que millori molt.
En parlarem immediatament.
Només una pregunta.
A veure, parlar dels casos personals és perquè ens adonem de les dificultats
i, sobretot, que tots som tributaris de trobar-nos en aquesta situació.
Sí, no.
No és allò que aquestes coses li passen als altres.
No, ningú està vacunat.
Es pot passar a qualsevol de nosaltres.
Ningú està vacunat, tothom estem predispostos.
I digue'm una cosa, Carmen, li diagnostiquen al teu fill,
a partir d'aquell moment el teu fill pot fer una vida més o menys en regular
que us permeti a vosaltres també tenir una vida?
Bueno...
Tractaments i tot plegat.
Al principi no.
Al principi, clar, va haver de deixar a l'escola i a casa
i portar-lo a un psicòleg particular per tratar-lo.
Bueno, per això ja després va tindre diversos ingressos al Pere Mata
i, bueno, tot ha anat... ha costat molt.
Ara està molt encausat, vull dir, bé.
Participativament de l'associació també, no?
Clar, però el principal és que llavors ells mateixos
que acceptin la malaltia, que vulguin al metge
prendre la medicació, que és fonamental.
Però com acceptes que estàs malalt mental?
És que no crec que sigui fàcil, eh?
No, clar, no, sí, jo ho entenc ja.
És molt, molt complicat.
Que ens ho deia el Josep Maria, com s'accepten.
No t'acabes de creure, vull dir...
Jo em prenc moltes pastilles per mantenir-me en un estat estable.
Però vull dir, dones, dius, que ho deixo de prendre,
si ho deixes de prendre, ja ho he provat alguna vegada
i he anat al Pere Mata, vull dir que no ho pots deixar de prendre.
Però per això és el que diu la Carmen,
vas haver d'assumir que tenies una malaltia mental.
Que estic malalt, estic malalt.
O sigui, perquè llavors comencen les manies persecutòries,
comencen... en fi, una sèrie de coses que no són creïbles,
o sigui, que estàs fora de si.
O sigui, t'has de prendre el medicament
i assumir que estàs malalt.
Assumi-ho.
I pensar que has de viure amb això.
Que has de viure amb això.
És el que t'acompanya, és el que t'acompanya,
i així fas una vida normal.
Josep Maria, vas tenir també dificultats,
com el fill de Carmen, a l'hora de la diagnosi.
Sí, sí, vaig tombar molts metges.
Perquè tu va ser als anys 80, que t'ho van diagnosticar.
I com a metge final vaig tindre l'Emparo Pérez,
la que tenim ara, que parlarem d'aquí uns moments,
ens farà una pel·lícula i farem la temàtica de la pel·lícula.
Aquesta d'Emparo Pérez me va ajudar molt.
I després també ara tinc el Jordi Pujol i tota una sèrie de metges
que s'han preocupat molt avui dia.
Ha canviat molt, al començament ara, no?
Sí.
Perquè va ser als 80 que et van diagnosticar,
o que tu et vas adonar que et passava alguna cosa?
Sí.
Els familiars me van portar als metges, esclar.
I et van diagnosticar un trastorn bipolar primer.
Bipolar primer.
Després va ser esquizofrènia efectiva.
I com és la teva vida, a banda d'aquesta medicació complerta
que has de portar dia a dia?
No et deus oblidar ni una pastilla, no?
No, ni una.
Moltes en prens?
En prens moltes?
I si m'aprenc 13 al dia.
Déu-n'hi-do.
Ara, unes mitges, unes repetides, vull dir, 13 peces al dia.
13 peces.
Doncs ho has de portar apuntat, eh?
Perquè si no...
Ho tinc apuntat.
No, a la farmàcia són les que l'administra, la farmàcia Miró.
Allí compro les pastilles i tenen un pastiller i me les administra
i dedico a les dosis que em fan falta durant el dia.
I bé, ho faig bé durant el dia, vull dir que no hi ha problema.
Com és la teva vida? Un dia qualsevol?
Què fas? Molt pendent de l'associació, no?
Sí.
Que és mitja vida per tu, a més a més.
Cada dia fem activitats, t'explico les activitats.
I tant, i tant.
Doncs tenim informàtica, fem català, fem anglès, fem música.
Bé, activitats de formació, no només de lliure, no?
De formació, tot d'entretindre's tots allí una mica de passar el dia.
Sou bastant artistes, que ho sé, que feu exposicions també.
Sí, fem exposicions també.
Bé, s'ho passem bé tot plegat, cada dia som més gent.
Sí.
Sí, sou molt de gent ara a l'associació.
Porteu-ho en quant temps ja?
Quant de temps?
Ja a la muralla, 11 anys, clar.
11 anys.
Sou veterans ja.
Van néixer el 98.
Va ser un grup de famílies que...
Sí, famílies professionals, principalment que van crear l'associació.
El tema, la qüestió laboral de persones que pateixin determinades malalties mentals,
sempre diem que no hi ha malalties sinó malalts, en qualsevol cas.
És molt complicat que aquestes persones que tenen aquestes malalties
puguin fer una vida laboral normalitzada?
És complicat, no?
És difícil, és molt difícil reemprendre la vida laboral, la treballada.
Vull dir, llavors és que necessiten agafar, fer la feina per al seu ritme.
No és...
Josep Maria, tu, dius sense recança, si estàs en una reunió...
Clar, avui has vingut amb la Carme a la ràdio per parlar d'aquesta commemoració de les activitats,
però la gent del teu entorn, els veïns, saben que pateixes una malaltia mental,
que pateixes esquizofrènia?
Simple vist no es veu.
Procuro que no es vegi.
No, no, a veure, és que no...
Procuro que no es noti.
Tu m'has dit que tens esquizofrènia, com jo et puc dir que tinc lumbàlgia, que la tinc.
Sí, i no es veu.
I no es veu.
Però clar, estem en un context ara de la ràdio.
Molta gent se crea que fa el cuento, o sigui, procuro que no es noti.
Si ho saben, com reaccionen generalment?
Normal.
És a dir, que també hem canviat la societat en general respecte a la percepció que tenim de la malaltia.
Se canvia, se canvia.
Ah, no, anem bé.
Sí, anem millorant, anem millorant, de veritat.
Lentament.
Aquestes activitats que heu organitzat, que Déu-n'hi-do, estan obertes a tothom.
No són per l'associació La Muralla.
Justament, el que seria interessant, que hi anéssim tots.
Sí, sí.
I ens acostéssim una mica al que feu.
Que vol que col·laboreguessin i que vinguessin.
Ara la Carme els llegirà.
Sí.
Bé, doncs teníem en principi el dissabte que anem a Barcelona, que és el dia de salut mental,
i que col·labora la Federació Catalana.
Aneu totes les entitats de Catalunya.
Associacions de Catalunya, i fem una trobada a Sant Boi del Llobregat.
Cada any se fa en un lloc diferent.
Sí, sí.
Un any que toca i a Tarragona, no?
També toca.
També toca.
Té que tocar.
De moment enguany a Sant Boi.
A veure, l'any que ve.
Després, a continuació, tenim el programa d'actes el dimarts, 13 d'octubre, a les 19 hores.
Tenim conferència a càrrec del doctor Joan Penya, metge psiquiatra i professor de la Universitat Rovira i Virgili.
La conferència, el tema, la malaltia mental, un camí complex per a tots nosaltres, però esperançador.
Bon títol.
I que sí.
Jo crec que m'agrada la pena anar.
El lloc és a la sala Graus del campus de l'Avinguda Catalunya, de la Universitat.
Molt bé.
Després, dimecres, 14, a les 19 hores, conferència a càrrec del senyor Eduard Jové, creador de la web anunci.info.
I de l'emissoria Ràdio Carla.
Exacte.
Aquesta emissora té particularitats.
L'heu convidat per alguna cosa, no?
Sí, sí.
Podríem explicar una miqueta?
Està relacionada amb una ràdio i amb una sèrie de coses que fan.
Maria porta informació, sí.
Estan relacionades amb, són programes i accions que fan persones que tenen malaltia.
És un senyor que té una disminució física.
Un senyor que té discapacitat, estem fora de la societat, diu ell.
I aleshores ve a fer-vos una xerrada.
Sí, exacte.
Una conferència.
És una ràdio que parla precisament de la discapacitat i com afecta no només en les limitacions físiques, sinó en la relació amb la resta de la societat.
Exacte.
També ens interessa anar a tots, eh?
Sí.
I és al mateix lloc, a la sala Graus del campus.
I aquí arriba la teva metgessa.
Sí, la Maria.
És en Maria, l'Emparo Pérez, eh?
El dijous.
El dijous.
El dijous 15 d'octubre, Tine Fòrum, a càrrec de la doctora Amparo Pérez, metge psiquiatra.
Amb el títol de la pel·lícula, Una mente meravellosa.
És molt...
Que em sembla que molta...
És molt antiga, però té molta història.
El protagonista és esquizofrènic, també.
Sí, sí, esquizofrènic.
I un autèntic geni de les matemàtiques.
Sí, sí, sí.
Jo no sé quan la vas veure, et va sorprendre que tractessin la malaltia.
A vegades i no l'entendràs mai, perquè cada vegada veus coses diferents.
Clar.
Sí, sí, sí.
Home, jo diria que és una pel·lícula, que se'm va parlar al seu temps, que ha fet molt de bé per les persones que pateixen esquizofrènia, no?
Sí, que se maca les pastilles, per poder xac i xac.
Sí, bueno, és...
Clar, clar.
Ai, si no sabreu, tots tenim aquestes estratègies, no? A vegades.
Bueno, el lloc és l'aula 402 del campus de l'Avinguda Catalunya.
I el divendres teniu una activitat, però al migdia. Es presenta el programa a Ments de Canal Terrassa?
Exacte. Que ve a càrrec de la senyora Marta Begé, presentadora del programa. I el lloc és la sala Graus del campus, el mateix lloc.
Enguany, l'activitat la desenvolupeu al campus de la Universitat Rovira i Virgili?
Sí.
Això també dona l'oportunitat que l'agència acosti amb més facilitat, no?
Però, doncs sí.
Això ha sigut gràcies al doctor...
Peña.
El doctor Peña.
Exacte.
Joan Peña.
I vam aconseguir aquests locals de Lligues i també.
El diumenge feu una trobada d'associacions i familiars.
Això és nostre, ja.
Això ja és intern.
Sí, és el quart any que fem una trobada de totes les famílies i associacions d'aquí, de Reus, Valls...
Tot.
No es tracta d'entrar en números així rodons, que tampoc no és qüestió d'estadístiques,
però sou moltes les famílies i les persones que esteu associades, d'una banda a la muralla
i d'altra banda al que és el territori del Camp de Tarragona?
Serem 80 així, famílies.
Bé, associats a l'associació.
Ah, a l'associació.
Sí.
Al club.
Al club, a la muralla.
Són 160 socis.
I vosaltres creieu que encara hi ha famílies que trobarien, doncs, a Xupluc a la vostra entitat?
Que no ho passarien tan malament com ho estan passant?
Sí, estem oberts.
Jo, per això, és molt important, gràcies aquí a vosaltres, donar informació i poder donar ajuda a persones que no saben on acudir.
I a vegades hi ha aquella recança de dir, no, no, a mi no m'han d'explicar res, jo per què he d'explicar res a desconeguts?
I resulta que si arribessin a la vostra entitat, se sentirien molt alliviats, no?
Sí, perquè, a veure, com te diria jo, és el que passa, que arribes i l'enfermetat no pots explicar-la ni pot entendre el veí de davant,
i llavors allà t'ajuntes amb les famílies i et desahogues i en tota llibertat pots parlar.
Deies, Josep Maria, que feu moltes activitats, es parla d'informàtica, d'anglès, català, pintura,
però sou com a molt emprenedors, sempre teniu algun petit o gran projecte en marxa, no?
Sí, i fem excursions també, eh?
Feu sortides a l'exterior?
Sortides, l'altre dia vam anar a la Mossara, ara tenim la Roca de Montroig,
allà la, com es diu, la Roca de...
A veure, la Roca plana és, no?
No, la Roca foradada?
No.
Ara m'estic jo liant.
Roca Manel, la Roca de...
Bueno, cap a Montroig, tot aquestes zones de les muntanyes.
Sí, hem planejat moltes sortides també.
Té sortiu a l'exterior.
Sí, que diguéssim les últimes de fin de... va ser el juny, que vam anar a la Fageda.
Ah, la Fageda en Jordà, que bonic.
Molt bé.
Sí, sí.
Hi ha una... es posa molt l'accent en aquest Dia Mundial de la Salut Mental en els nens i els adolescents.
Sembla que cada cop hi ha una més gran incidència, i jo suposo que és un capítol a banda,
si parlem de malaltia mental en el món de l'adult i en el del nen i adolescent.
I tu d'això en deus saber, Carme, que el teu fill va començar amb els problemes als 11 anys.
Sí, clar, al ser a aquesta edat tan temprana que l'enfermetat li va afectar,
llavors no hi havia tants medis per a tractar per ell, per al tractament.
I avui en dia ja van veient que cada vegada hi ha adolescents i nens petits que ja pateixen l'enfermetat.
Heu aconseguit... sí, perdona, perdona, Carme.
No, no, ho dic perquè és això...
Allà al club no poden medir si nens petits.
No, però ja estem parlant i mirant els pares...
de crear ells una associació de nens i llavors contrarrestar temes i fer entrevistes
i ajudar tot el que puguem amb l'experiència nostra, que això és molt important,
perquè una persona, un nen que es comença ara, nosaltres això ja ho hem passat, ja ho hem deixat arrere.
Podeu ajudar molt els pares que tinguin aquesta problemàtica.
Donar tota la nostra experiència, que ja dic, ojalà en aquella època m'haguessin ajudat.
Doncs ara esteu disposats a ajudar a qui convingui.
Farà una bona iniciativa també que les famílies que tenen nens o nenes
que estan en aquesta fase de prediagnòstic de malaltia mental també tinguessin,
no els metges, que ja els tenen, però sí aquest eixopluc de l'experiència de mares i pares,
que és diferent.
De totes maneres, la muralla, si jo no m'equivoco, una de les coses molt positives que té
és que pivota entre els malalts, les famílies dels malalts i els metges.
I això no sempre és fàcil aconseguir aquesta bona combinació.
Exacte, hem fet com un triàngul.
Vaja, a més la sensació que em dóna des de fora.
I està molt bé.
Sí, sí, vamos, que procurem que no se vagi escapar en res, almenys.
Doncs escolteu, ja farem memòria als oients perquè són activitats molt interessants
que posen èmfasi a totes aquestes qüestions que no ens són alienes,
per molt que tots intentem mirar cap a una altra banda.
Ens deixem alguna cosa segur, però alguna cosa així puntual i important que tingueu interès.
Bé, si algú vol associar-se o acostar-se a recordar on us poden trobar.
Això és fonamental.
Carles Sant Miquel, 16 de baixos.
Horaris, allò més o menys tot el dia?
Horaris de 9 a 12, 9 a 1 i de 3 a 6.
Perfecte, doncs un horari prou ampli.
Carme Cirujeda, Josep Maria Montné, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies a tu.
I enhorabona de per la tasca que feu, només faltaria.
Gràcies.
Adéu-siau.