Ara són dos quarts de dotze del migdia,
gairebé ja a cinc minuts la fotògrafa Pilar Aymerich
que inaugurarà aquesta tarda a Caixa Tarragona
a l'exposició de fotoperiodisme, imatges 2008.
A la mostra es poden veure més de 40 fotografies
publicades l'any passat als mitjans de comunicació
relacionats amb fets de la demarcació.
Ens acompanya Ignasi Soler,
és el president de la demarcació de Tarragona
del Col·legi de Periodistes.
Ignasi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut i d'aquí uns minuts ens posarem en contacte
amb Pilar Aymerich, que a més a més pronunciarà
una xerrada aquesta tarda
sobre el voltant de la seva experiència professional.
De fet, Ignasi, si no m'equivoco,
tanca aquest cicle de diferents professionals
del món del periodisme
que han participat d'aquestes conferències.
Sí, des de principis de febrer
hem fet una conferència cada dilluns
amb un periodista destacat.
Han estat...
Havien de ser vuit conferències,
se'n va haver d'anul·lar una
per raons de força major,
però han estat set conferències de periodistes
de diferents àmbits i de diferents estils,
mitjans i de més,
i avui amb la Pilar Aymerich
fem el tancament
amb una conferència, els fotògrafs.
Aquesta, diguem-ne, és més tradicional
perquè cada vegada que inaugurem
l'exposició d'imatges de l'any anterior
on es recullen les millors fotos
o algunes de les fotos més interessants
que s'han publicat en premsa
durant l'any anterior.
Ho venim fent des de l'any 2000
i quan s'inaugura aquesta exposició
sempre intentem que vingui algun fotògraf
de fora de les comarques de Tarragona
explicant-nos una mica la seva feina.
I els fotògrafs el que fan,
i és lògic,
és explicar-se amb imatges,
sobretot amb imatges.
Ens hem acostumat a que ens facin
un passe de la seva feina,
de les seves fotografies.
Entenc que la Pilar Aymerich
avui també ens farà
una selecció de fotografies.
Tindrà feina, eh?
Perquè aquesta dona ha fet
tantes fotografies al llarg de la seva vida.
fora d'una trajectòria llarga
i molt interessant
perquè els fotògrafs,
sobretot els fotògrafs de premsa,
els fotògrafs en general,
a principis dels anys 70
començaven tot just a ser valorats.
El paper de la fotografia a la premsa
començava a canviar.
Diaris que no havien publicat mai fotos
començaven a publicar algunes fotos.
Es va passar del blanc i negre al color
i en alguns diaris
la imatge va començar a ser central.
Va canviar totalment.
Només per mencionar
els dos diaris principals de Catalunya,
més coneguts del Periòdico i La Vanguardia,
el Periòdico ja va néixer
amb un paper de la imatge
molt, molt important
i La Vanguardia es va sometre
a una remodelació total
de la seva imatge,
del seu format,
a partir d'això,
d'incloure la fotografia,
de donar-li més protagonisme.
Llavors, els fotògrafs
han guanyat molt de protagonisme
i han guanyat reconeixement
perquè al principi
eren els que il·lustraven
el que escrivia un periodista
i ara moltes vegades és del revés.
Hi va en un moment
que no es valorava prou.
Tens raó.
I en aquest cas,
a més a més,
crec que la Vila Imerich
va ser una de les protagonistes
de la irrupció
d'una mirada diferent,
de la mirada de la dona.
I no només perquè
la mirada és diferent,
sinó perquè, a més a més,
la temàtica escollida és diferent
i la Vila Imerich
en aquest sentit
ha treballat molt
per donar el punt de vista
de la dona,
però, a més a més,
ha fet a la dona protagonista
dels seus reportatges.
És un dels seus temes
i, per tant,
aquí tenim una combinació
interessant
de repassar
perquè, sobretot,
la gent jove
no es pensa que
tota la vida
les coses han sigut
com són ara.
Això és interessant
i, justament,
tot el cicle de conferències
i, en particular,
la d'avui,
lògicament,
bona part de l'auditori
la configuren estudiants
de comunicació
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Això que dius
que els joves sàpiguen
que no sempre ha estat així,
jo m'imagino
que l'experiència professional
de tots aquests periodistes
que han passat
per Caixa Tarragona
ha estat molt útil,
que està molt bé
que treballin
el que és la línia curricular,
no?
Però aquesta experiència
de gent
que porta molts anys
en el camp de la comunicació
ha estat interessant
per ells, no?
Les noves generacions
tenen...
Abans
hauria dit
tenim,
no?
Jo ja començo...
Ja no sóc de les noves,
ja sóc de les velles,
però
és cert
quan un comença,
jo recordo
quan començava
jo
igualment
passava el mateix
la tendència
a veure
el que han fet
els anteriors
com
antiquat,
no és tant,
ara,
doncs això,
internet,
el digital,
les noves formes
i demés,
veure les coses antiquades
com a superades.
El que
s'ha d'entendre
i el que han d'entendre
els joves
i potser
els que ara
no som tan joves
ho hem entès
quan ja no érem tan joves,
però val la pena
que ho expliquem,
és que
tot el que es fa ara
està basat
en els fonaments,
els fonaments
del que es fa ara,
de lo nou,
són el que s'ha fet abans.
I si no es coneix
no es veu
bé
el que s'ha fet abans,
és difícil
de superar-ho
en el sentit
que
potser sí que
aplicarem noves tècniques,
el digital
dona més possibilitats
i a més,
però
els continguts
i el significat
del que es dona,
si no
s'empapa un
del que s'ha fet abans
i no
reconeix
la feina
dels que han estat abans,
difícilment
s'evitaran
caure en els mateixos
errors,
tornar a fer
experiències
que ja haurien
d'estar superades.
I al final
la funció
és la mateixa
des del començament
del món de la comunicació
que és explicar
les coses.
Al final
es tracta
d'explicar,
d'explicar-se
i de
veure,
de veure
el que passa
a la societat
i de posar-ho
en comú.
I això
no canvia,
canvien les tècniques
i canvia també
el que s'explica
perquè la societat
canvia,
però
el fet
d'explicar-ho
i com explicar-ho
i a més
val la pena,
bueno,
jo recordo
llegint
Kapustinski
que és ara un
reconegutíssim
reporter.
S'està recuperant ara
Kapustinski.
S'està recuperant,
però
el més interessant
de Kapustinski
és que ell
prenia com a referència
a Rodot,
els grecs
i a més,
per tant,
vol dir
que amb això
en el fons
explicar històries
en la nostra cultura
ve de molt antic
i
bueno,
podem inventar-se
i innovar
i a més
noves d'aixòs
però
només sabrem
que són noves
si coneixem
l'anterior.
I recuperant
l'inici
de la teva intervenció
i per saludar
Pilar i Meri
que parlaves
de la importància
que en les últimes dècades
doncs lògicament
ha assolit
la tasca
del fotoperiodista
i de fet
al matí
quan mirem
tots els diaris
abans ens anava
més al titular
al titular
respectant a tothom
segons com sigui
aquella fotografia
ja et dona
tot el missatge
i intueixes
com a lector
tot el que has de saber
i tot el que han d'explicar
la importància
és que abdala
en aquests moments
cosa que abans no era
també és veritat
que els grans professionals
s'ho inteixen
moltíssim ara
en el món
del fotoperiodisme
la qualitat
de la feina
és important
també
és important
i té un paper
no ens enganyem
qui fa la foto?
doncs qualsevol
que estigui per aquí
avui dia
no fa la foto
qualsevol
hi ha dos planos
hi ha dos planos
aquí
si parles a nivell local
a nivell general
no, no, no
aviam
l'exposició
que inaugurem
aquest vespre
demostra
que la qualitat
dels fotògrafs
que treballen
aquí
a nivell local
és molt alta
i que les fotos
sobre els temes
que ells treballen
no tenen
massa
o res
que envejar
els que es fan
a qualsevol lloc
deia que hi ha dos planos
perquè avui en dia
tothom porta
un telèfon mòbil
amb una càmera de fotografia
o de vídeo
incorporada
i si nosaltres
estem
a punt de creuar el carrer
i en aquell moment
passa alguna cosa
i algú treu el telèfon mòbil
i fa una foto
o fa un
tros de vídeo
o una seqüència
allò tindrà
valor informatiu
en tindrà
perquè és un document
que probablement
el fotògraf de premsa
quan arribi
ja haurà canviat
el paisatge
i per tant
aquell document
en directe
tindrà un valor
per més mal feta
que estigui
la fotografia
perquè és
el document
d'allò
que ha passat
i ens permet
o ens intueix
veure
d'alguna manera
ara
el fotògraf
que sap
contextualitzar
enquadrar
aquest no només
ens presenta
un document
en brut
sinó que ens fa
tot un discurs
i aleshores
i aquest
aquest valor
per aquesta capacitat
de fer un discurs
a través
d'una imatge
això
s'ha de treballar
molt
i s'ha d'estudiar
molt
i s'ha de
s'ha d'arribar
a tenir
a dominar
els mecanismes
d'aquest discurs
i no és el mateix
la fotografia
que qualsevol
de nosaltres
fa
amb un telèfon mòbil
o amb una càmera
de fotografiar
més bona
que no pas
la d'un telèfon mòbil
és igual
no és el mateix
que la d'un professional
que viu
exactament igual
que el testimoni
que ha vist
una cosa
i ho explica
amb un periodista
no ho explica igual
que després
el periodista
quan ho escriu
i té tots els elements
per fer
et sembla que saludem
la Pilar Imerich
Ignasi
Pilar Imerich
molt bon dia
hola bon dia
abans
Ignasi Soler comentava
el tema de les generacions
deia els joves periodistes
o els joves estudiants
ara de periodistes
els anteriors
en el teu cas
tu ets una fotògrafa
del segle XX
i del segle XXI
per tant
jo diria
que sí que has fet
la teva feina
i la continues fent
en paral·lel a la història
però generacionalment
jo és que crec
que no
que tu
per la teva tasca
i per el teu esperit
i la teva manera de treballar
no et deus situar
en cap generació
perquè continues
resseguint la història
amb la teva càmera
sí
ho intento una mica
com parlar
ara
que en realitat
canvien les tècniques
però l'important
és la mirada
llavors
quan mires
d'una determinada manera
vas utilitzant
les eines
que van sortint
però la mirada
és la mateixa
tu has mirat
durant molt de temps
amb ulls de dona
abans comentava
l'Ignasi
que aquesta tarda
en la conferència
que faràs
doncs
et donaràs
l'enfoc
que tinguis previst
i que caldria
que seleccionessis
que havia seleccionat
tota una sèrie
de fotografies
i que lògicament
el paper de la dona
al llarg de la història
en aquesta història
molt recent
t'ha ocupat
moltíssim
no des del punt de vista
només
de retratar
aquelles dones
que han significat
molt
en la nostra societat
sinó també
aquella lluita
de les dones
en plena transició
en la qual
probablement
la lletra
no se n'ocupava gaire
però les imatges
sí
i en el teu cas
més no?
Sí
sí sí
això és veritat
hi ha hagut
moltes fotografies
que han sigut
allò
una fita
per entendre
el que era
el moviment feminista
de l'època
i això
bueno
això es fa sempre
quan
clar
estar dins
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
d'un
i jo recordo
així que
quan
clar
aquí va haver-hi un tall
amb la guerra civil
que va fer
que els grans mestres
com l'Agustí Centelles
el Pérez Molinos
tota aquesta gent
fossin desconeguts
per nosaltres
llavors
o sigui
a partir del 76
quan
quan s'obre
tota la premsa
mitjans de comunicació
hi ha tota una sèrie
de fotògrafs
que intentem
recuperar
el gran reportatge
que s'estava fent
als Estats Units
o Europa
jo recordo
al començament
veure
fotògrafs
ja grans
que eren
els que fotografiaven
allò
quan tallaven la cinta
per inaugurar un pantano
que en el moment
d'una manifestació
els veia
venir amb una escaleta
pujaven a l'escala
feien la foto
de la manifestació
i marxaven
quan els joves
ens ficàvem
a dintre de la manifestació
intentàvem
com a mínim
jo sempre he intentat
o amb un primer plan
o amb una expressió
donar
el que era realment
el que estava passant
no?
Per tant
era un plantejament
de no ser observadors
d'aquella realitat
sinó
integrar-se en aquella realitat
per explicar-la
exacte
clar
jo crec que
a veure
hi ha la informació
pura
i dura
que és
bueno
el que parlàveu ara
no?
que
es poden fer
i sobretot
ara en aquest moment
que quan hi ha
una desgràcia
o alguna cosa
diguéssim
important
la pròpia víctima
ja es fa
la seva foto
perquè això
treu el telèfon mòbil
i llavors
es fa la fotografia
llavors
ja no és tan important
arribar
en el moment
determinat
sinó que
per als fotògrafs
professionals
se'ns dona
l'oportunitat
de ser autors
o sigui
arribes després
però amb la teva experiència
tens que explicar
una història
i explicar aquesta història
amb imatges
i donar
la teva versió
d'uns fets
és el que et converteix
en autor
vull dir
en fotoperiodista
autor
que intenta
explicar una història
des de la teva realitat
jo sí
per la teva formació
i el teu gran interès
pel teatre
parles de fotoperiodista
però bona part
de la teva feina
també ha estat
adreçada
al retrat
de persones
que justament
com els fets
volien expressar
moltes coses
per tant
com et pots situar
Pilar
vull dir
fotoperiodista
exclusivament
com diries
que és la teva feina
has fotografiat
moltíssim teatre
també
sí
jo sempre he sigut
una fotògrafa
freelance
i llavors
clar
el freelance
va
on el criden
i també
sí que és veritat
que normalment
et decantes
doncs per la teva
pròpia personalitat
o la teva manera
de ser
et decantes
cap a un tipus
de fotografia
o cap a una altra
no?
llavors clar
en el meu cas
en el meu cas
he fet fotoperiodista
quan estava
Triunfo
Canvi 16
havia fet coses
per destino
però després
també he fet
molt retrat
doncs
per editorials
per les mateixes
persones
jo vinc del món cultural
llavors
llavors és clar
tota la cultura
del país
sempre m'ha interessat
molt
i llavors
sempre he intentat
reflectir-la
amb els personatges
que
a part de la societat civil
que es podia moure
en un moment determinat
tota l'altra gent
els resistents
dintre d'una època
els exiliats
que tornaven
i les joves generacions
i les dones
Pilar
perquè a banda
de fer aquestes mirades
múltiples
a dones
com Montserrat Roig
Mario Beluella Campany
també
tan interessat
en dones
d'altres territoris
jo recordo
un llibre teu
la
Mujeres Viajeras
em penso que era
sí
Viajeras a l'Havana
exacte
que era d'aquestes dones
cubanes
meravelloses
la dona
diguem-ne que
és un apartat
diferent
dins la teva feina
un apartat diferent
però que sí que
diguem-ne
t'ha cridat més l'atenció
en particular
de dedicar bona part
de la teva feina
a les dones
sí
perquè
bé
vull dir
ja bé
de si mateix
jo soc dona
i sempre m'ha interessat
doncs
el món de les dones
i a més a més
sempre
he lluitat
pels drets de les dones
llavors és clar
això m'ha fet estar
dintre de
per una part
en els anys 70
doncs
dintre del moviment
de les dones
i després també
reflectir una mica
doncs
que a vegades
hem sigut invisibles
i que
i que som visibles
o sigui
a mi quan feia el llibre
de la
Frederica Montseny
clar
jo vaig anar a Toulouse
i vaig veure
el seu certificat
de defunció
i posava
sans professions
sense professió
i bueno
era
havia sigut
la primera ministra europea
que hi havia hagut
no
llavors moltes vegades
aquesta visibilitat
doncs
m'ha interessat
fer-la sortir
m'ha interessat
que l'Ignasi
et vol comentar
alguna cosa
Pilar
bon dia
jo
crec que
un dels
temes importants
que s'ha
incorporat
el tema
a la cultura visual
de tota la societat
en els últims anys
és la mirada
de la dona
que jo crec que
té un punt de diferència
amb la mirada
més
dominant
que seria
la mirada
de l'home
no sé si estàs d'acord
sí
a veure
jo
sóc del parer
que
hi ha una qüestió
de sensibilitat
que
tanta sensibilitat
pot tenir un home
com una dona
vull dir
hi ha grans fotoperiodistes
que en realitat
tenen una sensibilitat
doncs igual
que la que pot tenir
la dona
el que sí que hi ha
hi ha un fet
de
de la diferència
i llavors
aquesta diferència
moltes vegades
es reflecteix
bueno
quan tu
com
com a autora
fas alguna cosa
llavors
sí que és veritat
que
quan la dona
s'ha incorporat
a la fotografia
no és que tingués
una altra mirada
sinó que ha dirigit
la mirada
cap a altres coses
i moltes vegades
inclús ho veiem
amb el fet
de les guerres
al començament
hi havia molt
diguéssim
la guerra
amb si mateix
llavors van ser
les dones
com la
la
la
la
la
la
la
la
l'alaboració
que van començar
a fotografiar
els que no
feien la guerra
que eren
les dones
i els nens
i llavors
és quan
dèiem
el patiment
d'una guerra
per la gent
que no
hi intervé
directament
però que a vegades
pateix molt més
que els que fan
la guerra
llavors jo crec
que això ha sigut
una mirada
que ha portat
la dona
que estava més
tocava més
de peus
de terra
tenia els fills
i patia més
aquestes circumstàncies
que ha incorporat tota aquesta sèrie d'imatges
a el que és el fotoperiodisme actual.
I que després han seguit els homes, també.
Pilara, què t'interessa treballar dins del que és la fotografia en aquests moments?
Què et crida l'atenció?
Jo m'he continuat fent retrat perquè sempre m'ha interessat moltíssim el retrat.
I després també projectes personals
que potser quan estàs dintre del món del fotoperiodisme
o del dia a dia no pots fer, i ara ho fas.
Per exemple, l'exposició aquesta de Cementiris d'Ultramar.
Era un estudi sobre l'escultura i l'arquitectura modernista del segle XIX
de tots els catalans que van emigrar a Llatinoamèrica.
Llavors, a través de l'escultura i l'arquitectura funerària,
era donar una visió de com es conformaven els cementiris
per a arquitectes i escultors catalans i al mateix temps conformaven les ciutats.
Llavors, bé, són projectes llargs que vas fent a poc a poc,
a part que vas fent altres coses.
Jo sempre dic que em subvenciono a mi mateixa.
Jo quan faig un catàleg, no sé, pel Museu Etnològic o no sé quant,
em guardo els sentiments, però després fer un projecte que a mi m'agradi.
El dia a Ferres a l'Havana va ser el mateix amb la historiadora Isabel Segura.
Doncs vam trobar, clar, aquestes quatre dones,
o sigui, la Maria Zambrano, la senàlia Camproví,
la Maria Teresa León i la infanta Eulàlia de Borbón,
que totes havien escrit sobre l'Havana, no?
Llavors, a través d'aquests escrits, jo em vaig passejar per la ciutat
i vaig intentar, amb els seus ulls, fer les fotografies de lo que elles havien vist, no?
Llavors, és una Havana intimista, molt diferent de la Havana normal.
I llavors, aquests projectes són els que, diguéssim, ara puc fer i que m'agrada fer.
Llavors, a l'Havana el recomanem, eh?
A l'Havana, el teatre, continuo fent molt teatre,
perquè sempre ha sigut un dels meus les mòtifs.
Jo vaig començar fent teatre i això sempre m'ha interessat.
I t'agrada fer conferències, sobretot quan davant tens un auditori jove,
estudiants de comunicació, com probablement una part de l'auditori serà aquesta tarda?
T'agrada aquest contacte?
Sí, a mi m'interessa molt, inclús, jo sempre, a vegades em truquen aquí a l'estudi,
doncs gent jove, que diu, ai, et voldria venir a ensenyar les meves fotos.
M'interessa moltíssim què fa la gent jove
i entenc que nosaltres vam viure temps molt difícils
i que no vam poder estudiar perquè en aquell moment no hi havia escoles de fotografia.
O sigui, ho vam aprendre tot equivocant-se.
T'equivocaves amb un revelat i tornaves a fer-ho.
Però ara ells tenen escoles,
però aquest contacte entre generacions és important.
I reconec que potser aquells eren temps difícils,
però que ara potser encara ho són més.
És bastant difícil treballar i guanyar-se la vida com a fotògraf.
No tenim gaire temps, però aquesta tarda, i això t'ho pot dir l'Ignasi,
tindràs ocasió de veure la feina que fan els fotoperiodistes d'aquestes comarques
a través d'aquesta exposició, que jo diria que és de les esperades a Tarragona,
perquè és una miqueta la nostra memòria històrica més immediata, eh?
No, Ignasi?
Anem acumulant any rere any amb el catàleg,
que és un catàleg però en si és un llibre,
perquè estan reproduïdes totes les fotografies de l'exposició.
És una petita exposició que un s'emporta a casa.
I al llarg dels anys, any rere any, anem acumulant això, memòria, temes,
evidentment temes recurrents.
Aquí tenim castells, tenim festes, tenim foc...
Tenim por aventura.
Tenim coses que d'una manera...
Els hi podem seguir l'evolució cada any
i també tenim la memòria de les fets diferents,
del que són notícia i que cada any això són diferents.
Clar, sí, és que a vegades quan fem les fotos no ens en donem compte
que estem retratant un tros d'història, no?
I que això després, o sigui, les fotografies,
a manera que van passant els anys,
van agafant categoria de document històric.
I això moltes vegades,
al moment que fas la fotografia,
no te'n dones compte.
És després, quan comences a obrir calaixos
i veus que, bueno, tens amb imatges
un tros de la història del teu país.
I això també és important.
Pilar i Meric, moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada.
Ha estat un plaer i ho serà aquesta tarda també,
doncs, escoltar-te a l'Auditori de Caixa Tarragona.
Gràcies, bona tarda.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-sia.
Adéu, adéu-sia, bon dia.
Ignasi, en la línia de sempre, portant grans professionals,
no?, aprofitant i coincidint amb la inauguració d'aquesta exposició.
Sí, el cicle aquest ha estat una experiència molt, molt interessant
perquè, bueno, hem tingut força gent,
a cada sessió hi havia més de 100 persones
i és veritat que hi havia els estudiants de la universitat
que s'han apuntat per seguir el cicle
perquè forma part de la seva formació,
però també en cada sessió hem tingut gent diferent,
gent públic en general i públic diferent.
Hi havia qui s'ha interessat per escoltar el que deia el Xavier Gracet,
i hi havia qui s'ha interessat per venir a veure el Josep Capella
i hi havia qui s'ha interessat pel Bru Rovira.
I cada un ens ha donat visions diferents
i avui tanquem, jo crec que de forma molt visual i brillant, espero.
La història del 2008,
obra dels diferents fotoperiodistes d'aquestes comarques,
la podrem veure a partir d'avui
i realment és d'aquelles exposicions
que atreuen al públic en general
i no només a un sector de la societat.
Ignasi Soler, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos avui,
que vagi molt bé l'acta d'aquesta tardà.
I ja pràcticament estem en el punt de les 12 del migdia,
ens espera un nou repàs de l'actualitat nacional i internacional.
Després continua el matí de Tarragona Ràdio
i, entre altres convidats, amb una altra dona.
En aquest cas, el seu nom és Rosalia Gras.
Demà ella també prendrà presa de possessió
del que és el seu càrrec al Consell Episcopal.
La primera dona i, a més, seglar, que entra en aquest Consell.