Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Val a dir que ha estat a Beca Premi Metropol en 2008.
La veritat és que, tal com estem asseguts en aquesta taula,
aquesta obra s'ha d'estrenar aquest cap de setmana,
però si ara els tanquéssim,
els nostres convidats a una habitació només hi hauria músics,
perquè pràcticament tenim tot l'elenca artístic
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Ens acompanya, d'una banda, l'autor director d'aquesta ciutat anònima,
Marc Jornet, bon dia.
Bon dia.
Benvingut, Teresa Valls, directora vocal, bon dia.
Bon dia.
El compositor i director musical, Tomàs Simón, bon dia, Tomàs.
Bon dia.
I atenció als protagonistes, l'Abel i la Neus, que també estan aquí.
Bon dia, Abel Neus.
Hola, bon dia.
Benvinguts.
Si ara us tanquem, no feu dissabte l'obra, eh?
Quasi.
Els músics i algun més, no?
Els músics i una actriu.
Déu-n'hi-do, eh?
Parlem d'incomunicació,
parlem en definitiva en aquesta obra dels temps que corren,
d'aquelles situacions més quotidianes,
però, clar, portades al teatre,
que sempre tenen una rellevància diferent, no, Marc?
Sí.
Està molt bé això que acabes de dir.
Gràcies.
Tu pots quedar, no et cobraré res.
M'agrada molt.
Sí, les coses que es pugen damunt d'un escenari
és per subratllar-les,
per dir a la gent,
ep, aquí passa alguna cosa.
quan al mig d'un context social hi ha alguna cosa que generi la necessitat de posar-hi una escena,
és perquè segurament és un tema latent potent, no?
i em sembla que la ciutat anònima és un exemple, no?,
de la necessitat d'expressar el dubte d'on ens queda la humanitat, no?
on li queda a l'home i a l'home i a la dona la humanitat,
on la pot expressar enmig d'aquesta mena de societat que estem construint,
on l'element virtual, on l'element tecnològic, on l'element de totxo,
ens limita constantment
i ens deixen uns llocs molt deshumanitzats,
molt freds, amb molt poca tendresa, no?
Com s'estima en aquest context?
És allò que dius, home,
per explicar el que em passa a mi o el que li passa al veí,
no cal fer una obra de teatre, doncs sí,
sí que cal fer perquè en la nostra vida quotidiana
ens poden passar les mateixes coses o no,
cadascú té la seva vida,
però no tenim uns músics que li posen música,
li posen banda sonora real a la nostra vida,
no tenim aquest aïllament,
que són dos, tres actors en dalt de l'escenari,
per tant, heu partit d'aquesta realitat que us envolta
per fer un espectacle musical que heu creat des de la base,
absolutament tot, tot és nou,
no feu versions, no esteu versionant res,
no heu manllevat de la literatura, d'aquí, d'allà,
és un espectacle de producció pròpia, absolutament.
Sí, de producció pròpia, música en directe,
perquè això abans ens ho diria,
nosaltres ho trobem com a molt normal
perquè sempre els tenim els músics en dalt de l'escenari,
o guai, no?
Però hi ha molts espectacles que tu saps que van enllaunats,
llavors aquest no és el nostre cas.
La música és nova, el text és nou,
feta a la mida d'uns actors,
tot amb gent del territori, que es diu,
i que de veritat és que ens fa molta il·lusió
perquè, bueno, fa un any i mig,
més aproximadament, que hi estem treballant
i que dissabte la gent ho pugui veure.
Amb el Tomàs ja teníeu contacte,
havíeu treballat junts...
A veure, explica una miqueta aquesta coneixença.
Bé, jo, la primera persona que vaig contactar
va ser amb la Teresa,
arrel de...
Bé, jo el món del teatre musical
sempre m'ha interessat molt, no?
Jo soc d'emposta, ho he de dir.
Terramúsics, d'altra banda.
Terramúsics, molt bé.
I, clar, sempre busques
a veure on hi haurà gent
que faci aquest tipus d'espectacle, no?
Que estigui interessada en crear coses.
Bé, allí vaig estar mirant al principi,
no vaig contactar amb ningú.
Llavors vaig veure que aquí a Tarragona
hi havia una companyia,
hi havia certa gent que estava interessada
per muntar aquest tipus d'espectacle.
I va ser quan vaig contactar amb la Teresa,
vam fer el primer espectacle musical
que va ser el Castell Negre.
Posteriorment vam fer més coses,
com l'entrega de premis de teatre.
I bé, ara hi ha el darrer,
que és aquest, que és la Ciutat Anònima.
I bé, bé.
Sí, no, a veure,
amb el Tomàs...
Està molt bé, això que es treballa
amb gent del territori, com dieu.
D'això que diu el Tomàs fa anys,
que no sé quin any era, el 2002...
2002, sí, sí, que fa uns quants anys.
I amb el Marc, també, tu ja saps
que portem molt de temps fent coses junts
i aleshores pensem, per què no ens ajuntem
i a veure què surt.
A veure, tenim aquí el Marc,
que dirigirà, el Tomàs pot fer,
doncs, realment una composició musical,
diu, actors i actrius, cap problema.
perquè, tot i la seva joventut,
són cares que els hem vist als teatres
aquí a Tarragona, no teatres,
fent d'actors, d'actrius i de cantants
en diferents tipus de formats.
Per tant, són persones ja prou experimentades,
malgrat la seva joventut.
A veure, el repartiment és l'Abel Martí,
la Neus Roig i la Neus Pàmies.
Abel, Neus, sou joves, és una evidència,
tret de que us feu un lifting cada dia,
sou joves, però jo us he vist fa molt de temps
actuant pels teatres de Tarragona i no Tarragona
i cantant i apuntant-vos a un bombardeig,
com es diu vulgarment, no?
Sempre.
De sempre, no?
Bé, jo soc jo, però l'Abel no tant.
Ja està, ja està.
Abel, defensa-te.
La ràdio no es veu.
No es veu.
Ja explicaré després això,
la ràdio no es veu el que proposaves,
però després ja ens dona temps.
Deixem, era un parèntesi,
era un parèntesi del que es diu
abans d'obrir els micròfons.
Neus, a veure...
A veure, jo fa aproximadament uns 4-5 anys
que estic, bueno,
que vaig fent alguna cosa amb la companyia
i l'Abel alguns anys més, no?
Però heu fet que hi ha moltes coses amb la companyia.
Un moment, un moment, un moment.
A veure, Marc posa ordre perquè no me'n surto amb ells.
És que pot ser que ens ens...
Vull dir, si seguim amb aquest tipus de cronologia,
ens remuntarem als temps de Bram
i no hi érem encara.
Clar.
I quan l'Abel i la Neus feien el festival de fi de curs d'Apta,
no cal tampoc.
La companyia té 6 anys, ara mateix.
És a dir, Abel, que més de 6 anys tu no portes tampoc, eh?
Ah, no, no, no.
Ah, clar, és que, a veure...
Ara no havia dit res, eh?
És veritat, ell no diu res per ser de cas, eh?
No, però això va ser, no ho sé, són casualitats.
És el mateix que deia el Tomàs.
Ell allà on estava no trobava ningú,
va trobar una gent
i en el meu cas va ser això, va ser casualitat.
Ens vam trobar, ens vam caure simpàtics,
sobretot perquè bones persones som.
I ha sigut això,
anar encadenant una cosa rere una altra.
I projectes i...
Hi ha un editant en Castellera que es diu
que el moviment se demuestra andando.
No parlarem ni farem filosofia més d'un minut,
però sí que és important fer posar el segell.
Perquè quantes vegades això ho hem sentit tota la vida.
Vosaltres sou joves,
nosaltres no tant de dir, oh, és que aquí hi ha talent
per fer produccions pròpies i mai ens ho hem acabat de creure,
però d'un temps cap aquí ens ho creiem
perquè aquestes produccions es materialitzen.
Per tant, no és tant de parlar, parlar, parlar
i fer, fer, fer, fer, que és el que esteu fent vosaltres, no?
Hi ha altres exemples que hi ha a la ciutat de Tarragona.
Sí, la qüestió...
Bé, jo ho heu dit tu abans, no?
El que passa és que jo...
Jo marxo, feu monòlegs, perquè tot ho dic,
no m'explica...
No, no, però jo fer de les casualitats tampoc no penso que sigui tan així.
Penso que les ocasions existeixen
i que t'han de trobar preparat.
Quan passa el temps, t'han de trobar preparat.
I si hi estàs, pots fer allò, i si no, no ho pots fer, no?
I suposo que és una mica aquest cúmul de circumstàncies
que fan que, bueno, avui estem aquí
i altres vegades també hem estat, no?
I que puguem fer una sèrie de coses.
O sigui, a més a més d'això, tens el recolzament i l'ajut,
en aquest cas d'unes institucions,
i després, doncs, l'ajut de gent que segurament no figura enlloc,
però que nosaltres abans ja ho hem dit a la rueda de premsa,
que hi han apostat per això,
doncs tot plegat és molt més fàcil.
I això comptant amb la vora disposició dels actors i dels músics,
ha sigut una cosa relativament fàcil,
amb les complicacions que té l'espectacle,
però molt més fàcil del que seria en un altre moment, no?
Filosòfia a sa banda.
Digues, Marc, volies fer algun comentari respecte a això?
Sí, volia afegir això, que és molt interessant,
perquè avui en dia,
en el context de producció teatral on ens movem,
hi ha molts directors
que treballen sempre amb els mateixos actors.
i és perquè a Barcelona, que és on es concentra la producció,
es parla de temps d'assajos i de temps de producció tan curts
que no dona temps a experimentar, a buscar,
no dona temps a generar complicitats, no?
Per exemple, i el Rigol amb el Teatre Lliure,
quan va entrar és una de les primeres coses que va fer, no?
Treballar sempre amb els mateixos actors,
perquè això permetia un camí artístic més llarg,
que anava més enllà d'una producció, no?
I clar, nosaltres no és que tinguem sort,
és que som uns privilegiats,
perquè, com ha dit la Teresa,
la ciutat anònima és fruit
que fem un treball estable i constant.
És a dir, jo diria que no han passat dues setmanes
en aquests sis anys de vida
sense que jo estigués treballant amb els meus actors.
Vull dir, el treball ha estat sempre constant, permanent.
i sí que arriba el Tomàs,
però quan arriba el Tomàs
no és que hagi de replegar un ramat que està dispers,
és que ja estem immersos en una dinàmica.
I en una altra part implicada, com la Teresa,
també que hi ha treballant.
La Teresa és de les que ja està cada setmana,
o sigui, la Teresa no arriba del lloc,
la Teresa és la que està allà cada setmana dalt i que te pego.
Estàs cada setmana perquè també veus que la gent et respon
i aleshores, bueno, no escatimes coses, no?
Però vull dir que és una mica el producte d'una feina continuada.
I això no fa que a l'hora de plantejar-vos un espectacle
ja els creieu directament, pensen en els actors i les actrius que teniu?
Sí, i no.
Us condiciona a l'hora de...?
En aquest cas...
És la ciutat anònima, estic veient a l'Abel i a la Neu,
es veuen alguna que puguin fer el màxim que tenen, no?
I el Tomàs va arribar amb una idea, una idea de tres personatges.
La veritat sí que li hem fet un...
Vull dir, hem reelaborat molt aquesta idea,
però aquella idea tenia tres personatges i nosaltres hem buscat...
Clar, la idea era això, això, això.
S'ha de buscar algú que pugui fer tot això.
I bueno, teníem la gent.
I si hem hagut de fer algun canvi l'hem fet i no ha passat res.
A l'Abel Neu, és que no us deixen parlar.
A l'Abel tampoc no en té gaires ganes, però ho farem treballar.
Però no, és que no us deixen.
És que després diuen que els actors i les actrius van d'estupendos
i són ells els que sempre xupen càmera.
Home, ja està bé.
Per favor, deixeu-ho...
També són els que paguen, potser.
També, i vosaltres heu de creure, jo ja ho entenc,
però escolta, per una vegada, vinga, va, expliqueu-nos una miqueta...
No, no, no.
No passem per a l'això.
A veure, no hi ha cap feina en aquest món
on el que paga sigui tan contradit
pel que cobra, com en això del món del teatre.
Sí, com que ens movem en uns dinerals.
És el problema del que paga.
El problema també que té el Marc
és que al treballar amb gent de confiança es troba en això,
en què tothom li contradiu les ordres.
No ho trobo bé, això, Marc.
Llavors s'ha de parellar amb els seus actors.
A més, com que té aquest caràcter,
dius quasi que us deu portar, no?
No, això és una excusa.
A ell li va perfecte que la gent li faci la meitat de la feina.
A veure, el Neus, una mica la línia argumental,
l'emoció i el pensament de l'obra,
ens l'explicaven els vostres companys,
però una mica la línia argumental,
un noi i una noia es coneixen,
vull dir, és una, diguem-ne,
parteix d'una situació molt bàsica,
però que després va agafant matisos.
Per què no ens ho expliqueu una miqueta?
La història...
Abel, tu també pots parlar,
que no t'interromperan, eh?
Aquest noi...
La història que has dit és això,
una història d'amor,
el que passa és que amb moltes situacions paral·leles, diguéssim.
Hi ha un xat i coses d'aquestes també molt al dia, no?
L'Abel i la Neus se coneixen...
Hem de vendre totes les entrades,
és a dir, que depèn de vosaltres, va, espavileu.
Vinga, va.
La Neus i l'Abel es coneixen mitjançant un xat,
cosa que reflexa moltes relacions romanes
que es donen en el dia a dia,
i els personatges paral·lels de la història
són els meus.
en aquest set...
Bé, perquè la Neus fa dos...
Fa dos anys.
I ella, no?
Ell i ella, exacte.
Ja ho tinc per aquí, dic, home,
és aquest transvestisme que deu tenir a l'obra, no?
Res afegir, a veure?
No, sí, està bé.
Vull dir, són això, són històries d'amors i desamors,
de problemes que en teoria són coses tapades,
o, bueno, estan a l'ordre del dia,
perquè cada dia sents per la ràdio que maten a gent,
però com que ho sents cada dia,
vull dir, que maten a dones o que dones moren assassinats,
però com que ho sents cada dia,
és perfectament normal i llavors...
Clar, que ho integris, sembla que sigui una cosa...
Oh, esteu posant algú...
Sí, és que això és el que dèiem abans, no?
Sí que s'ha d'explicar dues coses aquestes
i aquí passa, doncs, que hi ha gent dolenta...
Molt dolenta.
Un piano, piano i saxo,
bateria, baix i contrabaix.
Això mateix.
El senyor de la música, que ens expliqui una miqueta quantes cançons,
com està muntat l'espectacle.
Bé, una de les coses importants, crec, jo, d'aquest espectacle,
i que pretén ser una mica el mateix que passa a la majoria de musicals, no?
I és que, bueno, si més no,
que hi hagi música en tot l'espectacle, no?
Perquè això és un musical.
Llavors, bueno, hi ha musicals que,
de ser que paren de parlar i es posen a cantar,
és un altre tipus de musical, no?
Però aquest hem pretest que, sí,
hi hagi moments que hi ha cançons,
properament dites,
però quan hi ha text,
doncs que la música no pare, no?
De tal manera que hi hagi un fil conductor, no?
Que vagi conduint la història també musicalment.
Instruments, bé, ja hem format una mena de banda.
També tenim, anem a dir, la versió piano i veu, no?
Clar, s'ha de partir d'alguna cosa,
i els compositors, doncs, bé,
ens ajudem molt en el tema del piano,
perquè, clar, en el piano pots fer,
anem a dir, la música, tota la música, no?
I el tema d'assajos, doncs, és això,
funciona en piano, es veu, etcètera.
Però, clar, vam pensar que si posàvem instruments,
doncs, li donaria molt més color,
i també,
del punt de vista del producte,
doncs, és molt més professional, no?
No és com...
Tot i que, bé, també hi ha espectacles molt coneguts
que solament van en piano.
Del circuit comercial, que també van ampliar,
com deia el Marc, que no es fa aquest esforç de música en directe.
Jo no sé si la gent ho mira,
però jo particularment ho miro.
si em diuen,
este musical, no?
És que va en música enllaunada,
ja el meu miro d'un altre punt de vista,
no dic, això no té qualitat, no?
Ara, si jo penso que si la gent
se ho mira i, ostres, no?
És musica en directe,
això ha de tindre una certa qualitat, no?
He de regalar entrades,
he de saber què faran aquesta tarda,
us he d'acomiadar com les persones educades,
com us mereixeu,
i a sobre, com que la Teresa ja em coneix,
podem cantar una miqueta de l'espectacle.
No, si no pot ser, no, eh?
No, no, no, no, ho dic seriosament.
Jo ho demano.
Si veieu que no és moment...
Jo trobo que podríem posar la fragmenta.
Ah, molt bé, doncs el Lluís segurament el pot posar.
I que truquin els oients si volen anar, no?
I els ateneu vosaltres,
i així jo respiro una mica, també.
Amb tant.
977-24-47-67,
jo prenc nota i parleu vosaltres.
Tinc entrades, a veure, mireu,
tinc entrades per l'espectacle de dissabte
i per l'espectacle de diumenge.
Dues entrades dobles per cadascun dels espectacles.
Teníeu auriculars per parlar amb els oients?
No, Teresa?
Ho deixo als meus, eh, ràpidament.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
A veure, compartiu?
Vinga, 977-24-47-67.
A veure, dues...
Ja tenim primera trucada.
Bon dia.
Bon dia.
Feu?
Hola, bon dia, què tal?
Bon dia.
Com et dius?
Maria del Carme Pinyol.
Vinga, digues per quan vol anar.
Quan vol anar.
Vinga.
Maria del Carme.
Has vist algun espectacle d'aquesta companyia?
No, ni una.
Ah, doncs xata i és hora, eh?
Doncs escolta, quan acabi l'espectacle
ens vens a buscar i comentem la jugada, eh?
Sí.
I dones l'opinió.
He fet molta curiositat, eh?
Molt bé.
Doncs Maria del Carme,
Maria del Carme, no?
Pinyol.
Molt bé.
Tens aquí les entrades a la ràdio.
Val.
Gràcies, bon dia, adéu-siau.
Doncs vinga, el diumenge recordem,
a veure, que no m'equivoqui,
que és...
Si no tinc aquí els de la companyia.
És a les 7 de la tarda.
I el dissabte és a quarts de 10.
Tenim una altra trucada.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
Com et dius?
Encarna.
Hola, Encarna.
Demana-li el nom perquè davant hi ha a buscar les entrades.
Carna, què més?
Ai, que me t'assento molt malament.
Què més? Encarna, què més?
Quin és el seu cognom?
Perdona, Iba Nyet.
Molt bé.
Iba Nyet.
Per quan vol anar?
El dissabte o el diumenge?
Si pot ser el dissabte o el vespre.
Doncs vinga, el dissabte.
Perfecte.
Doncs té aquí les entrades, Encarna.
Val, que vinc pel dematí?
Sí, entre les 10 i la 1, si és tan amable.
Val, molt bé, doncs moltes gràcies.
Moltes gràcies a tu.
A veure si ens coneixem el dissabte.
Doncs també veus?
A veure.
Teniu cada dia i em traieu una mica de feina.
Agaf ni un massa.
Tres minuts, dues entrades dobles,
que encara em queden per dissabte i diumenge,
977-2447-67.
Hauré de seure el Josep a la falda
perquè pugui explicar que ja aquesta tarda els ja tardes.
Vinga, va.
Tomàs, tu.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
En Andreu Bori.
Hola, bon dia.
Què tal?
Que tens un lloro o una...
No, és l'altre telèfon.
Ah, d'acord, d'acord.
A veure si té un lloro, una cacatua a casa o alguna cosa.
No, és que t'estic trucant des del meu.
Molt bé, Andreu.
Preguntar-li si vol anar dissabte o diumenge.
Què vindràs, dissabte o diumenge?
Sí.
Doncs t'enviaré a ma mare el dissabte.
L'enviaràs el dissabte, molt bé.
Et quedaràs tu amb els nens aquell dissabte, doncs, no?
No li enxufareu a la mare, les criatures.
No, surto fora, però...
Molt bé, Andreu.
Doncs escolta, aquí tens les entrades.
Gràcies.
Adéu-siau.
Molt ràpidament, una última oportunitat.
Només queden dues entrades per diumenge,
que les hem de regalar ja,
perquè ara entrar en els serveis informatius
ens faran fora, com si fóssim uns ocupes, directament.
977 24 47 67.
L'última trucada, Teresa, fes els honors.
Hola, bon dia.
Hola.
Hola.
Com et dius?
Rosa Soler.
Rosa Soler.
Tu et toca venir diumenge, em sembla, que no pots triar, no?
No, no, és que vull venir el diumenge.
Ah, vale, doncs estupendo.
És perfecte, és perfecte.
Vale, doncs ja et veurem diumenge.
Ja em va bé.
Molt bé, doncs. Gràcies.
Vale.
Gràcies, Rosa.
Aquí tens les entrades per diumenge.
I nosaltres, doncs, ràpidament, hem de marxar.
Tomàs, Abel, Neus, Marc, Teresa, gràcies.
Gràcies.
Sabeu que som educats normalment, però, escolta, estem acabat
i ja tenim aquí el Pep Sunyer, que molt ràpidament ens explicarà
què han preparat pels ja tardes.
Hola, Pep.
Hola, bona tarda.
Sempre et faig anar de pressa.
No passa res, molt ràpidament.
Avui parlem de la Fundació Autopromi.
Vindrà la Maripaz Avaena, la directora.
Parlarem d'un conveni amb la Universitat Rovira i Virgil
per digitalitzar el fons Vidal Camany de la URB.
Parlem d'això i d'altres activitats de la Fundació Autopromi.
Perdona, que avui es presenta el llibre de la Maru Arella Camany
de la Montserrat Palau, justament avui, coincideix amb el temps.
Coincidència.
Tindrem també el poble de Mas de Barberans, el Montsià,
que coneixerem.
Tindrem un nou episodi de bàsic dels estudiants de periodisme
de la Rovira i Virgili.
Avui parlaran de l'ambició.
Anirem a l'unitat al mòbil al carrer,
trucarem a algú a les 5, etcètera, etcètera.
Quina feinada.
Escolta, no ens ho perdrem de les 5 a quarts de 8
amb Josep Sunyer i Núria Cartanyà.
Els ja tardes, i nosaltres ja tardem en marxar,
perquè estan els informatius aquí fora esperant que sortim de l'estudi.
Marxem, en tot cas, agraïm-los, com sempre,
que ens hagin acompanyat i tornem demà a les 7 en punt del matí.
Acabin de passar un bon dimecres. Adéu-siau.
Marxem, en tot cas, agraïm-los.