Molt aplaudida també aquesta introducció a la vida, obra, treball de Lluís Gabaldà,
que ara s'abraça amb la tinent d'alcalde Rosa Rossell, que sentia embolossada la seva figura,
amb una imatge, la del seu fill Lluc, dormint entre el públic, a la sala de llens,
continua dormint mentre parla el pregoner.
Senyor alcalde, distingides autoritats, estimats conciutadans,
Si fos un pregoner com Déu mana, hauria d'encetar aquest pregó
dient que és un honor i un motiu de gran satisfacció
haver estat escollit pregoner de les festes de la meva ciutat.
Sé que ho hauria de fer, però què voleu que us digui?
Em costa, em costa una miqueta de dir-ho.
Primer, perquè això del motiu de gran satisfacció
em sona a discurs de rei Borbó,
cosa que, com ja us podeu imaginar, em fa una miqueta d'angúnia.
I segon, perquè si ho digués, diria la veritat i tant,
però no la diria tota.
Total, que no és que us vulgui aixafar la guitarra,
però fa dies que tinc un neguit, tinc un rau-rau
que no em deixa dormir tranquil, un dubte existencial que us vull plantejar.
i si resulta que no sóc un pregoner com Déu mana?
Ai, sí, autoritats i conciutadans.
Em fa l'efecte que no ho sóc.
No ho sóc perquè, per norma general,
qui fa el pregó s'ha de trencar les banyes
per trobar un vincle entre la ciutat i ell.
A mi, ves per on, això no em passa.
I és que, una altra cosa no, però connectat,
el que es diu connectat,
un servidor ho està des de fa una pila d'anys.
Ho estic des de ben petit,
quan tocava ferro amb els pares i les meves germanetes
els diumenges al matí.
I ja de gran,
quan vaig llogar amb la meva xicota
el primer pis de 25 metres quadrats
al carrer Trinquet Vell,
d'amagat de la mare,
per no disgustar-la.
Ho estic des de fa 15 anys,
quan els pets
vam encarregar al Sastre Ambrós
que ens fes unes americanes
de la bandera de Tarragona
per passejar-les
amb la xuleria
que ens caracteritza
per tots els països catalans.
Ho estic
perquè durant tots aquests anys
he fet religiosament
tot el que fa un tarragoní com cal.
He anat a fer la mona
al Pont del Diable
i a mi se'n llorito.
I he fet campana a l'Insti
per anar a fer futbolins
al Bar La Joia.
He fet un vermut
al motoclub
tot repassant de dalt-baix
l'anatomia insuperable
de la dona tarragonina.
He comprat
un braç de gitano
els diumenges al Rebassó
i he fet un rabo de toro
al tòfol
per no parlar
dels suquets de peix
del barquet,
arrossos del serrallo
o el menú d'agustació de la CUP.
I sobretot
he fet festa major.
He fet festa major
com només un tarragoní
sap fer-la
apassionadament.
Com si fos l'última.
assaborint
amb tota l'ànima
cada acte,
cada espectacle,
barrejant-me
en aquesta eufòria col·lectiva
que fa bullir la ciutat
i la fa bategar
al ritme
del nostre cor
accelerat.
Bé, i per què no dir-ho,
amb permís del senyor
que visbe,
alguna mamadeta
per la festa major
també he caigut
com a tothom,
vaja,
suposo que és una cosa normal,
no?
No ve d'aquí.
I ja que m'estic confessant,
també he de dir
que he fet
el peregrinatge nocturn
de cap de setmana
que tot pel a canyes
com cal
ha de seguir
per fer-se home.
Sí,
jo també m'he passat
moltes hores
intentant
menjar-me un torrat
enmig
la nit tarragonina
descobrint
a les tantes
que l'únic torrat
que quedava
era jo,
com sempre.
Des dels polvets
i els poetes
passant pel tocant
i el cocodrulo
de l'estrella
i la floresta
tropicana
fins a arribar
al cero
i al cau.
Ai, sí.
Quins records.
Ah,
i he acabat
com tothom
o gairebé tothom
sortint del tòtem
de quatre potes
que això
gairebé
fa més tarragonina
ni que l'espineta
encargoli-nos,
és o no?
Que per cert,
ara que miro
me fa gràcia
perquè me sembla
recordar borrosament
que algun regidor
me feia companyia.
Però
no diré noms
perquè
sóc una persona
molt discreta.
Ja, Jordi Miquel.
Tot això
ja fa temps
que no ho faig.
I ja m'està bé
perquè el meu cos
sexy
però escanyolit
m'ho agraeix
i molt.
i a més
perquè
ara
per sentir-me
tarragonir
no em cal
sortir al carrer.
I és que
a casa meva
tinc un tros
de pelacanyes
químicament
pur,
rondinaire
i trapella,
amb unes ganes
de juerga
i de cachundeio
que ens poden aguantar.
Un
que cada dia
del món
em demana
d'anar
a la casa
de la festa
i que
m'examina
després
a veure
si sé els noms
de tots els components
del seguici.
Tots.
I que em fot
de cara a la paret
si confong la víbria
amb l'àguil,
amb l'àliga.
O el nanocapità
i el nano pagès.
un tarragonir
tan convençut,
tant,
que ha aconseguit
el que mai a la vida
m'hagués imaginat.
Que la cançó
més popular
i repetida
de casa meva
sigui
un pas doble.
Ja té pa
a veure la cançó.
Veu-lo, veu-lo,
veu-lo, home,
veu-lo, que em t'he rebentat
l'emperitor rògia.
Em t'he rebentat, home.
Tot l'ho diria.
Ai, sí.
Quina enveja
ser d'aquells pregoners
que fan cap
al dia del pregó
escudellen
i se'n tornen
cap al seu poble.
Sense saber
si ha agradat o no.
Jo no, amics.
Jo a Tarragona
la porto
tatuada al front.
Per això
el tinc tan gran.
Tant
que no tinc més remei
que assumir
que els ulls
i les orelles
de la gent
vagi on vagi
per sempre més
seré el noi
al qual
Tarragona
l'esborrona.
És així.
No hi puc fer res més.
tant és
que reivindiqui
que la frase
no és meva
o que la cançó
la vam fer mitges
o que constantitament
em feia patir.
Soc el de Tarragona
m'esborrona
i no passa un dia
en què alguna padrina
no m'ho recordi
pel carrer.
D'aquí ve
que no em consideri
un pregoner com cal
i que em costi
tant dir
que ser-ho en guany
és un motiu
de satisfacció
i és que
més que satisfacció
que la tinc
i molta
el que tinc
és una càrrega
de responsabilitat
que el meu cos
sexi
però escanyolit
amb prou feines
pot suportar.
I és que porto
21 dies
provant d'amagar-me
però què coi
és impossible.
a cada cantonada
em trobo
un conciutadà
que té claríssim
de què he de parlar avui.
Nen
a veure si parles
de la caca del Colom
Nen
hauries de parlar
de l'AVE
i del corredor
del Mediterrani
Nen
a veure si parles
dels horaris dels bars
o el pitjor de tot
aquell
que et troba
i mirant-te fixament
als ulls
et diu
Nen
fes-ho bé
que t'agafo un canguelis
que t'amagaria
sota el llit
fins i tot
mon pare
em va trucar
i em va dir
nen
podries explicar
que els primers
de tenir el barç
de Santa Tecla
vam ser
naltros
els de Constantí
que jo vaig dir
pare
vols dir que cal
remenar més
el pobre barç
de Santa Tecla
que el que ja té
uns quants anys
deixem-lo tranquil
home
i és que
desenganyem-nos
cada tarragoní
té el seu pregó
al cap
i la majoria
d'aquests pregons
estan plens
de greuges
reivindicacions
i queixes
perquè un pel a canyes
com cal
serà rondinaire
o no serà
això sí que ho tenim
els tarragonins
tenim una tendència
natural
i sempre donarà
el senyor
arcabisbe
trobar-ho tot
cagat i pixat
potser per això
i perquè a més
sóc el noi
del Tarragona
més borrona
em sembla
que molta gent
espera de mi
que ompli aquest pregó
de queixes
i de reivindicacions
que parli
de què passen els anys
però les mancances
de la nostra ciutat
són gairebé
les mateixes
que denunciï
que a nivell cultural
estiguem encara
a anys llum
de pobles
i ciutats
amb unes possibilitats
teòricament menors
que Tarragona
és un lloc
on costa massa
expulsar-hi la caspa
i la carrinclonaria
enquistada
de tants
i tants anys
una capital
on la gent jove
sembla
que fa nosa
a tot arreu
fins i tot
els pubs
que mira que té mèrit
eh
que aquesta ciutat
és un indret
on les avantguardes
els nous talents
i les ganes
d'innovar
xoquen sempre
o gairebé sempre
amb un mur
d'incomprensió
que les fa fugir
cap a terres
més acollidores
que Tarragona
la cultura en general
i la música en directe
en particular
està mal vista
i perseguida
que vivim
en un lloc
que per la festa major
bull de vida
i esdeveniments
però que entre
una santa tecla
i l'altra
es transforma
en un desert
cultural
un territori
gairebé erm
malgrat els intents
dels quatre dinamitzadors
que dia
rere dia
es troben
sempre
amb tantes
pegues
burocràtiques
que el miracle
és que no hagin decidit
com tants
i tants d'altres
fotre el camp
d'una punyetera vegada
el que passa
però
és que si només
dic això
tampoc
seria honest
amb mi mateix
i és que
malgrat
totes les mancances
abans esmentades
i moltes altres
que segur
que m'he deixat
Tarragona
també és
almenys
als meus ulls
un lloc
engrescador
un indret
amb un potencial
tan immens
que malgrat
que malgrat la crua realitat
costa no pensar
que tard aviat
ha de canviar
i a més
estic convençut
que aquest canvi
no ha de trigar gaire
especialment
sortint al carrer
i copsant
la quantitat
de talent
que s'amaga
entre els tarragonins
anònims
gent
que no s'instal·la
en la queixa fàcil
sinó que treballen
diàriament
per canviar la ciutat
gent
els quals
no els cal ser senadors
per bullir d'idees
i projectes
que facin
de la nostra ciutat
el que tots
voldríem que fos
jo
sincerament
vull pensar que sí
per això
tot i que
com a bon tarragoní
sóc rondinaire
de mena
avui
que faig el pregó
no tinc ganes
de trobar-ho tot
cagat i pixat
potser serà
perquè sóc incapaç
de ser objectiu
amb aquesta ciutat
fa tants anys
que la tinc
injectada a les venes
que fins i tot
enyoro la patroquímica
quan sóc fora
i el pitjor de tot
és que si m'ho preguntéssiu
em costaria dir-vos
per què em té tan enganxat
podria dir-vos
que és
perquè és una ciutat
feta a la mesura humana
ni massa gran
ni massa petita
com si l'haguessin creat
expressament
per poder conjugar
un verb
que cada cop
costa més
de fer servir
badar
sí badar
fer de badoc
passejar
xinutxano
estirar les cames
que deien abans
ja sigui de bon matí
pels carrerons
de la part alta
o abans de dinar
rambla amunt
fins a tocar ferro
o a mitja tarda
al serrallo
just quan tornen
els pescadors
o a la platja
de la Rebessada
al capvespre
ara al setembre
quan torna
a ser només
nostre
i es poden
veure les parelles
com festegen
i tots sentint
l'olor del mar
intuir
que el món
no és tan complicat
com ens volen
fer creure
podria dir-vos
que és una ciutat
on es menja bé
i on es veu bé
que hi ha bona teca
i bon mam
per entendre'ns
o també podria dir-vos
o parlar-vos
durant hores
de la llum
de Tarragona
aquesta claror
diàfana
que il·lumina
descarada
l'espectacle
quotidià de la gent
aquest sol
tan insolent
que ningú
no ha demanat
però que treu
els millors colors
de cada pedra
de cada núvol
i de cada rostre
us ho podria dir
però no ho faré
i no per presa
no
sinó perquè em sembla
que tot això
ho sabeu tan bé
com jo
teniu la sort
de comprovar-ho
cada dia
cada sant dia
que us lleveu
morts de son
plens de llaganyes
i comproveu
fascinats
com des de l'altre
costat de la finestra
la ciutat
us crida silenciosament
amb un dia radiant
esplèndid
que sembla que us digui
desperta dur
m'il·lega
que fora hi ha un bon dia
que t'està esperant
i a més a més
entenem que tot això
que us he dit
malgrat ser veritat
no és el motiu principal
de l'atracció fatal
que em provoca
la meva ciutat
i és que
el motiu principal
que tingui tan clar
que jo
ja he trobat
el meu lloc
en el món
per viure
i per conviure
és
la gent
sí
xiquets i xiquetes
el patrimoni
més universal
de Tarragona
no és
l'amfiteatre
ni la muralla
ni el mèdol
i tan sols
el nàstic
el patrimoni
més universal
de la meva ciutat
són els tarragonins
sou vosaltres
i és que els tarragonins
i les tarragonines
potser sí que som
rondinaires
i poques soltes
i tenim certa tendència
a trobar-ho tot cagat
i pixat
però un tarragoní
també és una persona
franca
riallera
i vital
prou assenyat
per anar a la processó
o a buscar l'aigua
de Sant Magí
però prou arreuixat
per pujar
amb un tres de nou
o ballar
sota del foc
amb l'única protecció
de la seva voluntat tossuda
el tarragoní
és una persona
per damunt de tot
sàvia
amb la saviesa
que et dona
no pas tenir molts títols
sinó entendre la vida
tal com és
perquè el tarragoní
sap
sense haver-ho estudiat enlloc
que la felicitat
està plena
de petits moments
que s'han d'assaborir
poc a poc
per això
aquí la gent
no té pressa
per anar enlloc
aquí
qualsevol encàrrec
pot trigar
el doble de temps
del que tenies calculat
perquè a Tarragona
tots ens coneixem
tots
i és bastant segur
que a mig camí
et trobis
algun conegut
algú aquest que et convidi
a fer una canya
o un tallat
o un vermutet
i et faci deixar
per més tard
allò que suposadament
era tan important
fixeu-vos
fixeu-vos
si som de savis
els pelacanyes
que fem la festa major
no a bo de l'estiu
com tothom
sinó ara
al final de setembre
perquè sabem
que ara és
quan més cal
quan més ho necessitem
perquè copsem
que res millor
que una festa major
per ajudar
a que els dies
de tornar de la feina
es facin
menys feixucs
i costaruts
sí
vull dir-ho
clar i català
m'estimo Tarragona
perquè els tarragonins
m'ensenyen
cada dia
a mi
que vaig tot el sant dia
amoïnat
i pensant en les moceranyes
el que és realment
importar
el contacte humà
preguntar
com estem avui
compartir amb la gent
que aprecies
els bons moments
i els que no ho són tant
ocupar-se
i preocupar-se
dels que t'envolten
i que només siguin
uns breus moments
a la peixeteria
mentre decideixes
si avui fas llobar-lo
o lluç per dinar
és per això
que acabo aquest pregó
dient-vos
que sí
que és un motiu
de gran satisfacció
i d'orgull
ser l'encarregat
de fer el pregó d'enguany
i tant que ho és
però que tot escrivint
aquest pregó
m'he adonat
que encara
hi ha una cosa
que m'omple més d'orgull
que fer el pregó
viure aquí
ser un de vosaltres
sentir-me
en definitiva
una cosa
tan senzilla
i alhora
tan important
sentir-me
tarragoní
moltes gràcies
gràcies
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I felicitats.
Senyor Josep Sendra, felicitats per aquest guardó tan merescut,
merescudíssim, i tots els superlatius que li volem pujar al darrere.
En Josep Sendra és una persona que es fa estimar la seva bonomia,
la seva passió per la nació catalana, compartida amb tots nosaltres,
el seu catalanisme, però sobretot el seu tarragonisme.
Són senyals indelebles que respires cada dia, cada hora i en cada gest.
I això ho has fet en moments més agraïts,
quan vas tenir instruments a la teva mà, com quan eres delegat del govern,
primer delegat del govern, per cert,
o en moments més complicats, en els anys 60, anys 70,
quan la teva tasca al capdavant d'entitats tarragonines, catalanistes,
compromeses, no era tan fàcil.
Jo no em considero un amic teu des del punt de vista de tracte directe,
però sí que hi veig amb tu un amic, i ho saps, de fa molts anys t'ho dic,
i tant de bo tinguéssim molts amics així.
Vull aprofitar també per saludar la teva família, els teus fills i la teva esposa, que sempre t'acompanya,
i que per molts anys que puguis disfrutar d'aquestes rambles, d'aquests passejos,
d'aquesta Tarragona que tant estimes i estimaràs.
Moltes gràcies.
L'alegria inunda aquests dies als carrers de la nostra ciutat, de Tarragona.
Indicador òptim de les ganes de viure, de l'optimisme i de l'autoestima dels tarragonins.
Ciutadans que s'identifiquen amb el més gran de la nostra història,
la cultura i el tarannà mediterrani dels fills dels escipions.
Som en un període de crisi, però això no ens impedeix que visquem amb joia
els dies dedicats a la nostra patrona màrtir.
Vivim les festes més participatives i intenses de la història,
d'ençà de la recuperació festiva que es feu ara fa uns 30 anys.
Però el xivarri festiu no ens ha fet oblidar el sentit solidari del nostre poble.
Sempre disposat a donar el millor d'ell mateix,
com ho ha demostrat en el rècord de la marató de la donació de sang,
amb més de 800 donacions de sang espontànies,
o amb actes de la festa per tothom, pensant en els discapacitats,
en el braç de Santa Tecla per a nens celíacs,
o amb el manifest que avui mateix hem fet per la malaltia de l'Alzheimer en aquest acte.
En aquest sentit, cal valorar el mestratge que ha de fer sobre nosaltres
la vida generosa de Santa Tecla.
una societat que pensa en aquells que més ens necessiten
és madura, sana i imbatible,
per proposar-se tot allò que es plantegi per difícil que sigui.
És per això que optem a la capitalitat cultural europea
i als jocs mediterranis, amb confiança i amb treball ben fet.
Tarragona va fer tremolar Catalunya el passat dia 10,
i Catalunya se sentirà i se sent orgullosa de Tarragona.
Catalunya reconeix, i encara reconeixerà més,
Tarragona com a gran capital catalana.
Ningú té dret a dubtar de la nostra capitalitat,
i la defensarem, que ningú ho dubti fins les darreres conseqüències.
Vull aprofitar per felicitar els nens i nenes de la ciutat,
que han fet possible que el Club dels Terraconins
superi ja els 6.000 socis, socis nens i nenes,
enamorats de la nina d'Ibori.
Les ciutats són les persones.
És ara el moment de recordar els perpetuadors de les festes,
com Salvador Fa, dissortadament traspassat,
o en Carles Llorac.
Dos grans terragonins que,
juntament amb gent com Pitu Rovira, Alfred Fort i altres,
van fer possible que es recuperés a principis dels anys 80
la festa impressionant i orgullosa que ara celebrem
i que és envejada arreu.
Seguim l'estela marcada per aquests terragonins
i contaminem, com ells ho han fet i ho fan,
totes les futures generacions d'un terragonisme imparable,
generós, orgullós i potent.
permeteu que acabi amb unes estrofes d'una cançó dels Pets,
en honor al nostre pregoner.
Què diuen?
Vine a la festa i tindrem de tot.
Em salto els dos següents versets.
Ja els diràs tu, si cal.
Serà una gran festa.
No em diguis que no.
No inventis excuses.
Que ens coneixem prou.
Us demano un darrer esforç.
Crideu a mi.
Visca Santa Tecla.
Visca Tarragona.
Visca Tarragona.