Un farsaire, repinyaire,
vol que canti soc cantaire,
tindrà un caire, berrinaire,
fins que no sàpiga l'aire,
de sense aire, de bellcaire,
ha voltat l'encerronaire.
Saludem ja, Magí, sonyem molt. Bon dia, Magí, benvingut.
Bon dia.
Estem escoltant l'Auditot,
està cantant a Guillem de Berguedà,
que a més tu em deies és dels trobadors,
dels poetes que més m'agraden.
Sí, era una mala persona absoluta.
Això ho diuen, un poca vergonya, golfo, un torrent.
Un assassí.
Sí, sí, sí, un criminal, vaja, l'estem posant a caldo.
Però era un poeta, però grandiós, però grandiós.
Què té a veure Magí, és una bellíssima persona,
ell no té les característiques de Guillem de Berguedà
perquè el posin.
Home, perquè en Guillem de Berguedà
em va conrear un tipus d'estil,
que era el Cervantes,
i és així com es titula el llibre
que presenta demà Magí Sonyer aquí a Tarragona.
Ho hem lligat una mica,
perquè dic que allà val la pena explicar-ho.
Perquè aquest llibre, jo m'atreviria a dir
que no és un llibre de poemes,
i ja està, ho veig a tot un procés,
amb tot un plantejament.
És un llibre que s'inspira en obres d'art d'altres creadors.
Explica'ns una miqueta què és Cervantes.
Sí, mira, jo fa molts anys que hi ha amics o coneguts artistes
que et demanen un text per un catàleg, per exemple.
I aleshores jo tinc l'opinió
que en general els textos per a catàlegs d'artistes
són bastant retòrics
i diuen bastant sempre el mateix.
I en qualsevol cas,
que jo no tindria gran cosa a dir-hi, segurament,
perquè no soc ni crític d'art ni res de tot això.
I aleshores vaig, a partir d'un moment,
vaig considerar que pagava la pena
de respondre a una demanda d'aquest tipus
amb una alta creació,
amb una poesia en concret.
I aleshores vaig començar amb un llibre anterior
que es deia o que es diu
Conté un secret,
ja reunia, diríem, aquest tipus de poesies
on, a més a més, jo feia una altra cosa.
Provava tipus diferents de versos, d'estrofes,
així una mica per experimentar, diríem,
amb les possibilitats que ofereix la poesia.
I aquí continuo amb l'experiment una altra vegada.
I a què es deu el títol,
ja que començàvem la conversa d'aquesta manera?
Com ho lligues, tot això?
Jo penso que hi ha dues raons que ho poden justificar.
Si anem a Guillem de Berguedà,
tothom trobarà que són uns serventesos tan tous
que no poden ser més.
Però els serventesos del món dels trobadors
tenien dues característiques bàsiques.
no eren poesia d'amor, en general, no era poesia d'amor,
i aleshores tractaven o d'atacs personals,
o incitaven a alguna mena de guerra o alguna mena de revolta,
o, i aquí veig jo, tractaven de qüestions artístiques,
provocaven un debat artístic.
Això per una part.
I per altra part, també en el mateix món dels trobadors,
mentre que les cançons demanaven necessàriament
una música original i un ritme original cada vegada,
el serventesos no.
El serventesos agafava una música ja coneguda
i s'hi aplicava era més literatura de combat.
I aleshores, doncs jo aquí, com que mai he d'adaptar,
diríem, a les obres d'art sobre les quals parlo,
o sigui, no necessàriament jo amb el que dic
i he d'estar d'acord, diríem, no?
Perquè ve condicionat per les exposicions, per les peces,
i d'això.
Fins i tot, jo diria que dintre del llibre
hi ha poesies que expressen unes coses
que estan en contradicció amb el que expressen
algunes altres de les poesies,
perquè, esclar, els artistes són diferents.
Clar.
Aquesta és la raó del títol, no?
Del títol, ja.
Aquesta és la raó del títol.
I això que et deia, per exemple,
esclar, aquí hi ha des de les poesies
que amb ritme molt trencat,
com la dedicada a l'Antoni Mas,
perquè era una exposició només de maquetes,
i que agafo versos de quatre síl·labes.
A quina pàgina estem?
Vull dir que allò que ho intentarem veure.
Som a la pàgina 45.
45 i més endavant.
L'Antoni Mas, el Vila Sacà,
més que conegut artista,
fa una exposició.
Fa una exposició aquí a la Xer3, a Tarragona.
Tu te'n vas a veure l'exposició?
No, no, no.
Me l'ensenya abans perquè va al catàleg.
I així com en Toni Mas fa aquestes coses tan grandioses,
com l'escultura que hi ha a prop d'aquí,
doncs no, això són les maquetes que fan un pa amb un pa i mig.
Les maquetes de l'obra gran.
I per tant ja fa uns versos curtets.
O després, per posar un altre exemple,
que jo penso que és un dels més destacats,
així formalment,
a la pàgina 69,
quan el Rufino Mesa
em demana que li faci una poesia
o que li faci un text
sobre la seva trajectòria, diríem,
com a artista,
que una mica es resumeix en aquest masque
que té a prop de Sant Pere i Sant Pau,
que es diu La Comella.
Aleshores, jo li faig una sextina doble,
que és, jo crec,
el tipus de composició més complicat
que es pot arribar a fer.
Tan complicat que jo crec
que en català no n'hi ha cap.
És la primera.
Ah, sí?
Jo crec que sí.
De sextines n'hi ha moltes
i s'han posat de moda últimament.
Però la sextina doble
està tan condicionada
per tota una sèrie de paraules
i per unes repeticions
que suposo que la gent
no s'hi ha sentit atreta.
Jo la vaig anar a copiar en el Dante,
vull dir que no deixa.
Fer estructures d'aquestes característiques
no és fàcil
i en quant al contingut,
clar, qui conegui Rufino Mesa
i només llegint els dos primers versos
que diu
un home busca els senyals de la vida
i els vol marcar en cares de la pedra,
això està dedicat a un artista,
a un escultor.
Vol ser això.
Clar, clar.
Però vol ser això, no?
Ara, ja et diré una cosa,
tremola,
perquè quan corri ja la veu
dubto que els catàlegs dels artistes
portin aquelles proses llargues
que és una mica cortar i pegar, eh?
Ja t'ho dic ara, eh?
Perquè, home, jo soc artista
i davant d'una obra meva
el que fan és
fer-me un poema
amb aquesta estructura literària
i amb aquest contingut i dic mil vegades millor
i ho sento pels que fan
les introduccions dels catàlegs.
catàlegs. És curiós, això,
però és habitual?
No.
És que no?
No és habitual.
Jo, quan fa el catàleg d'una obra d'art,
llegeixo el text molt ben preparat,
molt ben fet,
però no aquest tipus de manifestacions.
Habitualment no es fa,
alguna vegada es fa,
però habitualment no es fa.
I de manera sistemàtica
com ho faig jo,
segur que no, diríem, no?
Hi ha artistes d'escultors,
de pintors,
de ceramistes,
d'artistes en general,
d'art conceptual,
diríem,
per entendre'ns,
una miqueta de tot.
Una miqueta de tot.
Ja no sé,
estem mirant i remirant
perquè crida moltíssim l'atenció.
La sèrie més llarga
és una sèrie
que no s'ha exposat mai,
que és d'una sèrie de collage,
és una altra modalitat,
del Toni Torrell,
que és aquesta que es diu
El jardí de les delícies.
Ell va fer una sèrie de collage
a partir de l'obra famosa
del Bosch,
del Bosch o del Hieronymus Bosch,
el tríptic del jardí de les delícies,
en què una mica volia parlar
de totes aquestes...
Volia denunciar, en certa manera,
tot el que hi ha hagut al voltant
d'aquestes malalties
que ens han afectat
els últims 30 anys
i que ens han transportat
en un món una miqueta al·lucinant.
En un moment en què semblava
que la medicina ho dominava tot,
doncs ens trobem càncers,
sides i tota mena de coses
per a totes bandes.
És una mica això,
és una mica això,
el món aquell espectral del Bosch,
diríem,
reinterpretat.
Jo vaig fer uns textos,
ja fa bastant de temps,
però que aquests són inèdits,
no s'havien publicat enlloc,
precisament sobre això.
Aquesta és la sèrie més llarga,
que és la primera part del llibre.
I després,
doncs hi ha
poesies concretes,
doncs per exposicions,
menys l'última de totes,
que potser és que és la que té
més caràcter de sirventès,
que la vaig voler dedicar
a dos amics meus,
crec que la que es diu Esquerp,
a la pàgina 87,
que són el Francesc Vidal
i la Montserrat Cortadellas,
que crec que són una mica
l'extrem, diríem,
de totes les manifestacions artístiques.
Tu personalitzes molt més aquí,
perquè fins i tot
figuren els seus noms.
Figuren els noms dintre,
és com una mena de debat amb ells,
de conversa amb ells.
I estava una miqueta inquiet
perquè potser s'ho agafaran malament
perquè no els havíem vist
i avui m'han escrit
i he dit
no, no, no, ja està bé,
ja en parlarem.
Ja en parlarem,
ja en parlarem, eh?
No, no, però...
És que estic bastant al·lucinada
perquè quan...
Diguem que si entrem
des del punt de vista,
gramatical, eh?
Si em permets aquesta expressió.
Clar, el Cervanter
adquireix moltes formes,
no?
Sí, sí, sí.
És pel que estic veient
en el teu llibre.
Sí, qualsevol forma.
Qualsevol forma,
des d'aquestes que hem dit
fins, per exemple,
a un caligrama
dedicat al Guigui
o, per exemple,
quan els alumnes
de l'escola de lletres
van voler dedicar
una festa a la Lourdes
malgrat perquè feia anys,
doncs em van demanar
que fes un poema
seguint l'escama
de la Divina Comèdia.
Aleshores, doncs,
són tercets encadenats
amb rima consonant,
en aquest cas, diríem, no?
És el que es diu
Ars Poètica,
que és a la pàgina 81.
Vull dir que qualsevol forma
perquè experimenta,
diríem, experimenta
amb això, no?
Experimenta també
en les rimes,
rimes de vegades
que no són
gaire habituals,
o això que us deia abans,
un caligrama, doncs,
dedicat al Guigui,
en un moment determinat
els seus amics
van voler fer un llibre
que es va presentar
fa un mes o dos,
doncs,
i em va dir
què pots fer?
Jo el coneixia molt poc,
el coneixia pràcticament de vista.
Dic, bé,
per un dissenyador,
doncs,
un petit caligrama
doncs pot donar
una nota fresca,
diríem, no?
O sigui,
precisament per això,
aquesta és una de les raons
per les quals
el llibre s'anomena
Cervantes, no?
Perquè s'adapta
a la música, diríem,
no a la música,
sinó a les peces d'art
corresponents.
Parlant de peces d'art,
un llibre
no és només el seu contingut,
sinó la seva forma,
el seu objecte,
i amb el Magí,
ell mateix,
quan m'ho ha portat,
diu,
veus la portada del llibre?
Diu,
sembla una fotografia.
Diu,
doncs no,
és una pintura hiperrealista,
a més,
d'un pintor,
d'un creador,
nascut a Salomó,
que ara és una persona
amb una gran difusió
a nivell internacional,
però que és d'aquí,
d'aquestes comarques,
no?
Sí, sí, sí.
Com has gestionat
per tenir la portada
d'una obra seva
aquí,
al llibre?
Això va ser una qüestió,
ha estat una casualitat
en bona part,
i jo el coneixia
de molt jovenet,
perquè resulta
que anàvem junts
a l'Institut de Valls,
el Josep Segur i jo.
A més a més,
com que ell es diu Segur
i em dic Sonyer,
sèiem al costat de l'alba.
A la parada de la llista.
A la parada de la llista.
I li vaig perdre
la pista
durant molts i molts anys,
ell se'n va anar a Barcelona,
jo em vaig quedar aquí
i li vaig perdre la pista.
Ens anàvem veient
alguna vegada,
però així,
molt esporàdicament.
I últimament,
per tota una sèrie
de circumstàncies,
resulta que hi ha hagut
un parell de coincidències
que ha fet que ens trobéssim
i se'n va acudir
de demanar-li la portada
i la veritat és
que n'estic molt satisfet
perquè a més tothom
que la veu
la considera explàndida.
Ho és l'artista de la portada,
l'autor del llibre.
A mi m'agradaria remarcar
també perquè és marca de la casa
i hi ha una trajectòria
i ja estem en plena tardor llitèria.
Val a dir que aquest llibre
el publica la gent del Llam
amb moltes col·laboracions,
però és que la gent del Llam
jo no sé quants anys
com a col·lectiu
amb tot el que això implica
a Porteo.
Dic, home,
és un bon moment
per recordar que no és
un col·lectiu nouvingut
ni de bon tros, eh?
No, no, no,
ni pensaments, eh?
Per això t'ho dic.
Allò que dèiem que som grans
és veritat.
Com que sou discrets
i aneu fent
i quan surt allò, eh?
La marca de la casa.
Però mentre no feu una cosa puntual
diguem-ne que esteu allà latents,
però aneu fent feineta.
Sí, ara traiem
tres o quatre llibres a l'any.
O sigui, traiem tres llibres
a la sèrie habitual
i després traiem un altre llibre
que bàsicament és per donar a conèixer
gent jove,
gent que ha publicat poc
i tot això,
que és un llibre col·lectiu
que anomenem Zenit.
La gent de l'Illam va començar
a publicar l'any 83.
Els meus alumnes no saben ni què és
ja l'any 83,
perquè són nascuts
no havien nascut.
89, 90, 91,
o cosa així.
I em treta que
hem anat publicant
amb aquest ritme
dos,
tres llibres a l'any,
depèn del moment.
Primer tots solets,
després amb Barola
i ara amb Cossetània.
Doncs anem fent el trànsit
que podem fer
i n'estem molt contents.
I això és la veritat,
perquè a més publiquem
el que ens ve de gust,
tota mena de gènere,
des de traducció,
poesia, narrativa, teatre,
tota mena de coses
i n'estem molt contents.
Cuidem molt
cada un dels llibres.
Ja es veu,
i la prova és aquest últim,
l'última publicació
de la gent del Llam,
són Cervantes
de Magí Sunyer.
El presentes
demà
al Museu d'Art Modern
a les 8 del vespre.
De fet no el presentes,
tu aniràs com a autor,
però te'l presenta
una de les artistes
justament que li dediques
a un d'aquests poemes, no?
És una artista
per la qual
ja tinc una estimació
molt i molt especial.
Jo la vaig conèixer
ja fa bastants anys ara
quan es va fer
una exposició
al Museu Arqueològic
que havia organitzat
el Martí Royo
i després el Martí
va morir abans
de veure l'exposició,
que era una exposició
col·lectiva
d'interpretacions
de la Tarragona Romana,
no?
I amb ceràmica.
I li la vaig conèixer.
I d'aquell moment
fins ara
li he fet ja
quatre textos.
li he fet textos
per quatre catàlegs
a la Madola.
La Madola
és un personatge excepcional.
És una escultora
que fa peces,
pot fer tota mena de peces,
però algunes de les peces
tenen 15 metres
i tenen 20 metres.
És una escultora
molt cotitzada,
continuament és
a Corea,
al Japó,
que és el lloc
on es valora més
la ceràmica.
I
li tinc
una estimació
molt especial.
I a l'hora
de presentar el llibre
doncs vaig dir
qui el pot presentar.
Doncs
precisament una persona
amb qui ens coneixem
bastant
perquè hem treballat
bastant junts.
L'última cosa
que hem fet
és d'aquesta
primavera passada
a una exposició
que va fer
al Museu de Ceràmica
de València,
la Madola,
unes peces excepcionals
sobre el cos humà.
Una reflexió
sobre la bellesa,
sobre la cadència
del cos humà.
Una meravella,
és una autèntica meravella.
I allí
em va demanar
que li fes
el text habitual
que jo vaig fer
a la poesia
que és aquí
i que li fes
una mena
de text biogràfic
aquest sí
que el vaig fer
en prosa.
I aleshores
va ser com
em dic
que puc demanar
a ella
i ell em va dir
ui
però si jo
que sé
fer escultura
i ceràmica
no sé parlar.
Ho farà molt bé
perquè a més
és una persona
a la qual agrada
molt la literatura
llegeix molt
i que té
moltes coses
i moltes coses
a dir.
És un dels aspectes
que em sembla
realment fascinador
d'aquest llibre
quan contemblem
una obra d'art
allò ens entra
per l'estómac
també.
Arribem a sentir
coses molt importants
i que després això
doncs siguem capaços
d'expressar-ho
en un poema
com és el teu cas
doncs la veritat
és que ho trobo
excepcional
és a dir
allò que ho paeixes
i després
ho tornes
cap enfora
en forma de poema
tot aquell sentiment
que t'ha provocat
una obra d'art.
Jo m'imagino
que en part
deu anar una mica
per aquí
no Magí?
És això
i també és el convenciment
d'una cosa
moltes vegades
l'explicació racional
d'una obra d'art
t'informa
de molt poc
moltes vegades
hi ha tota una escola
crítica
que diu
que la interpretació
millor d'una obra d'art
és una altra obra d'art
i s'han fet moltes
s'han fet moltes
d'aquest tipus
i jo no estic
bastant convençut
d'això
i a més a més
em va bé
per fer aquesta experimentació
que feien aquests llibres.
Doncs demà
és la presentació
si voleu conèixer
més de prop
aquests cirventers
i conèixer
doncs aquest nou llibre
de Magí Sunyer
la cita demà
al Museu d'Armodec de Tarragona
a partir de les 8 del vespre.
Magí, enhorabona
i moltes gràcies.
Gràcies, gràcies.
Adéu-siau, bon dia.