Lluís Anton Baulenas, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut, l'hem agafat aquí de dir, vinga va, que comencem.
Ell ha estat molt puntual, com sempre, d'aquí una estoneta presentarà la seva darrera novel·la,
el seu darrer llibre, El nas de Mussolini, recordem Premi Sant Jordi 2008.
I jo, el primer, si m'ho permet, que plantejaria, és que vull criticar els crítics.
Aquells que es dediquen a criticar, avui els critico jo.
Però, ull, que no els critico com a periodista, els critico com a lectora.
perquè he vist, i no és un cas únic, avui, per exemple, el suplement de cultura de La Vanguardia,
el qual admiro molt, m'agrada molt i trobo que és un suplement de cultura de molta qualitat,
quan parlen de la teva novel·la, jo que la tinc a mitges, és que m'expliquen quasi al final.
No hi ha dret. Lluís Anton, per favor, com poden explicar-me el final d'una novel·la?
Sí, sobretot si és una novel·la en la qual al final és important no saber-lo, no?
A mi, de veritat, me l'acabaré de llegir perquè m'estan cantant.
Però saber el que he sabut aquest matí, dic, home, no hi ha dret.
No hi ha dret que com a lectora m'hagin fet aquesta jugada, eh?
Sí, sí, no, això és un problema, és un problema real.
Però que, en fi, ens el trobem contínuament.
I, esclar, jo el que no puc fer és escriure novel·les sense finals així sorpresa,
per por que quan les publiqui, doncs, tothom expliqui el final abans d'hora, no?
Vull dir que jo les novel·les se'ls continuaré fent igual.
El que espero és que la gent sigui més professional
i, sobretot, sigui més respectuosa amb el producte.
Potser has de tornar a l'època de la teva protagonista
i fer novel·les per entregues.
Perquè això es feia molt, no?, en aquella època.
Sí, i deixar l'última entrega pel final.
Podria ser, ja, quan arribi Sant Jordi, el dia de Sant Jordi,
que jo m'imagino que serà d'aquells dies que firmaràs molts exemplars,
doncs, entregar, sí, home, sí, segur, perquè és una novel·la,
a més, que té aquesta part d'ambientació històrica.
Novel·la històrica no en fa cap escriptor, no?
Al final hem quedat que no es fan novel·les històriques,
que es fan històries que s'ubiquen en un període molt concret.
Home, jo faig això, que hi ha novel·la històrica, jo penso que sí.
O sigui, jo penso que hi ha novel·la històrica
en el moment en què l'escriptor el que vol és donar un missatge clar,
propi, sobre una època, etcètera, vol donar la seva opinió.
I l'únic que fa és vehicular-ho a través de la narrativa
quan ho podria fer a través de l'assaig, per exemple, no?
I jo, en el meu cas, és exactament el contrari.
Jo, ja ho he explicat moltes vegades, m'agrada, com a lector,
m'agraden les novel·les que són literàriament ambicioses,
però sobretot que donen una dosi d'imaginació,
de creació de personatges, d'argument,
que en el fons és el que és la creació artística a nivell literari.
I a mi és el que m'agrada.
I secundàriament, també, si puc donar una referència històrica interessant,
ben donada i tot això, millor.
Però, vaja, jo penso que sí que n'hi ha, que fan novel·la històrica, i tant.
Però jo no.
Aquesta és una novel·la de personatges
i cadascun dels personatges els pots posar separadament en una vitrina,
perquè, tot i que, clar, tenen una relació comuna,
però són uns personatges, interiorment, ideològicament,
tot i que estan dins del mateix escenari ideològic,
podríem dir, són tan diferents uns dels altres?
Dona, sí, perquè, a veure,
en aquesta novel·la, una mica com que s'intenta donar diversos punts de vista
i els personatges responen a diversos arquetips,
llavors ja interessa que hi siguin,
però es van complementant tots
i, a més, tots van fent que l'argument, que la trama, vagi avançant.
És a dir, no és allò que un explica una cosa que faci anar enrere, etcètera.
No, aquest és un llibre que va avançant
i va avançant a través dels personatges, també.
Per tant, són complementaris.
Això de la vitrina m'ha agradat, mira.
T'ha agradat? Pots utilitzar-ho, pots utilitzar-ho quan vulguis.
La Berta...
No m'ho havia imaginat, eh, pobreta, allà ficat a la vitrina...
No t'ho he imaginat, els tens, i ara el trec aquest i que faci aquest.
Trec a la Berta i que dispari a Primo de Rivera.
Això ho puc dir perquè és el punt de partida de l'Ovela, eh?
Jo no sé com aquests crítics que expliquen al final,
però al començament sí que el podem explicar.
És una dona jove que sorprèn la condició femenina en aquella època.
una dona m'empenta, una dona que pren decisions,
però que, com passa sovint, home o dona acata la disciplina de partit.
I aquí hi ha un punt interessant, des del punt de vista també històric i ideològic,
i és que en les novel·les que ens remeten al passat,
hi ha hagut durant molts anys, ara ja no tant,
una tendència a ocupar-se d'un període de la història molt concret
i d'una línia ideològica molt concreta.
Hi ha hagut sempre un cert maniqueïsme de bons i dolents.
Aquí estem parlant d'un partit comunista,
d'aquella contemporani, a la dictadura de Primo de Rivera.
Aquella cosa romàntica de l'esquerra ja sabíem,
també en aquella època com funcionava l'esquerra,
la disciplina de partit, tots els interessos que hi havia...
A veure, en aquest sentit també és valent el llibre, no?
Perquè encara hi ha coses que no es poden tocar, diguem-ne, alegrament,
per segons qui.
No, però ja comença a ser hora de tocar-les, no?
Ara es comença, no, però ara es comença a parlar en determinats llibres.
L'any passat jo recordo que algun dels llibres que se'n va parlar molt
i fins i tot a nivell local, ara recordo el dels fets de la fatarella
i tot plegat, vull dir que han plantejat determinats moviments d'esquerra
en determinats moments de la història quin paper van tenir.
Fins fa poc no es podia tocar, això tampoc.
Sí, però també s'ha de dir una cosa,
és a dir que que no s'hagin tocat no vol dir que s'hagin amagat,
perquè, per exemple, ja que parles dels fets de la fatarella
i tota la qüestió, diríem, de la guerra civil
relacionada amb les matances que va haver-hi
per part dels incontrolats d'esquerres, etcètera,
una cosa és que ens hagi tocat
i una altra cosa és que s'hagi amagat.
Ho dic perquè amb la discussió aquesta que tenim contínuament
amb aquests temes, resulta que ara a la dreta el que està dient
o és que vosaltres vau fer el mateix,
ara que amb tot això de la memòria històrica,
i sembla com si només la memòria històrica
hagués de recuperar les coses fetes pels franquistes,
o sigui, no, a veure, la diferència és que mai s'ha amagat
i els fets de la fatarella,
doncs ara que s'han tocat des d'un punt de vista,
diríem, més ampli, popular, etcètera,
doncs d'acord, però en cap moment s'ha intentat amagar,
és a dir, mentre que de l'altra banda sí.
A més aviat han estat en exposició pública durant 40 anys, no?
Has d'arrencar, com qui diu, cadàver a cadàver de les fosses comunes,
és a dir, que ja està bé, ja està bé,
vull dir, que està bé que es toquin,
però que quedi clar això, no?
No som iguals, és a dir...
No, no, no, i a més, precisament,
el passat dissabte s'accomplien els 70 anys
dels primers afusellaments a la ciutat de Tarragona,
a la muntanya de l'Oliva,
les persones que estan a l'entitat que representa
i que està treballant per la memòria històrica
comentaven de dir, no, no, aquí no s'està buscant ni rebenja
i tothom ha de tenir, diguem-ne, el seu moment,
però és que les víctimes d'aquests incontrolats, com dius,
ja es van prestigiar en el seu moment,
ja se'ls va reconèixer, estan enterrades,
tenen un nom i una làpida i s'han de respectar,
ara el que cal és trobar els altres, no?
Clar, clar, o sigui, home, per la mort de Déu,
és a dir, a veure, tots els morts són iguals
i totes les morts injustes són iguals de cruels
i, per tant, això no és que ni es comenta,
però, hòstia, hi ha morts i morts, eh?,
i aquests morts van tenir una mort cruel,
però després van tenir una reparació immediata
i espectacular i que va repercutir, doncs,
amb les seves famílies, etcètera, etcètera,
a diferència dels altres morts que van haver d'esperar
i encara n'hi ha que esperen, doncs, 40 anys
a tenir una mínima reparació, ja no dic econòmica,
però simplement moral, no?
Tornem a la novel·la.
Des del punt de vista actual,
la Berta seria una terrorista?
Bé, des del punt de vista actual,
clar, és que el concepte terrorista
jo l'entenc com una persona
que per una disciplina de partit
o per una convicció personal
accepta que la seva feina
per fer evolucionar, diríem,
les seves idees cap a l'èxit
és matar sistemàticament, no?
En el cas de la protagonista,
és una persona que li fan una proposta
per un moment concret,
per una persona concreta
i que un cop hagi executat aquestes ordres,
doncs, ja està, no?
Per tant, clar, terrorista en tant en quant
està disposada a matar, sí,
però jo l'atillaria més aviat
sense que es rebaixi,
jo no estic a favor d'executar ningú
ni de matar ningú,
penso que les idees han d'avançar parlant, no?
Però sí que jo diria que és un activista,
la qualificaria d'activista extrema,
vull dir que és cap a d'acceptar aquesta ordre
igual que acceptaria la de llançar-se
des d'altaballs d'un balcó
perquè això voldria dir
que provocaria una sèrie de coses
a nivell polític
que potser, doncs, repercutirien
en un èxit final de no sé què, no?
És a dir que
el terrorista fanàtic
i sec,
doncs, tal com el coneixem actualment,
jo no l'aplicaria, no?
Aquesta persona,
ara això sí, és una persona disposada a matar.
Bé, a més a matar,
amb un cert glamour,
si em permets l'expressió,
perquè, clar,
ha de matar a Primo de Rivera
perquè és una noia molt guapa,
per tant, tindria accés a aquest senyor
que es veu que les senyores que fumaven
i les que no fumaven
els hi atreia molt,
no ho farà amb un ganivet
de tallar pernil,
sinó que fa amb una pistoleta
tota d'anar a car...
Una cosa que té el cert glamour, també, eh?
A veure...
Sí, sí, sí.
No volem dibuixar aquí
un retrat sòrdid
de la dona miliciana
que balla a pelar el dictador, no?
No, no, no.
És una cosa molt ben pensada
i per això és una dona, no?
Perquè una dona, en aquesta època,
una època, diríem,
de masclisme paternalista extremat,
podríem discutir si avui en dia
hi ha masclisme o no,
però en aquella època
el masclisme era un masclisme
més o menys paternalista,
és a dir, de protecció i tal,
doncs un home com aquest dictador
que va haver-hi a Espanya,
que era un home que li agradava molt,
doncs, en fi, les senyores i tot,
era un vidu,
era un senyoret andalús
que era cap de govern
i a més a més s'ho volia passar bé
i a més tothom ho sabia.
Va ser capità general de Catalunya
durant molts anys
i a Barcelona tothom també coneixia
les farres que es feia.
doncs és evident
que una noia
podria acostar-s'hi pràcticament
fins a tocar-lo
sense cap mena de problema
i, per tant,
hi ha darrere,
o sigui, aquest glamour
en el fons no és més
que la disfressa
o el mitjà
per tal d'arribar
d'una manera fàcil, neta,
a un cos a cos
que permeti
no errar,
no fallar
el tret, no?
Una altra cosa
és dir,
després hi arriba o no hi arriba,
que això ja no ho direm.
No, jo no penso
seguir la trama de la novel·la
sinó que anirem apuntant
algunes cosetes
sobretot perquè els oients
pensin que realment val la pena.
Clar, però tot això
imaginin-se
que no estem parlant
en un escenari urbà
d'aquella Barcelona
sinó que a sobre
estem envoltats
de la natura,
del Pirineu,
en un poblet
que dius,
en un poblet no passa res.
Déu-n'hi-do els personatges
que poblaven els poblets
del Pirineu
en aquella època.
Sí, home, esclar.
Hi havia de tot, eh?
Sí, i a més a més
penso que
en els pobles
o les ciutats petites
és on es donen
d'una manera més clara
les contradiccions socials
i on es veuen més
i on són més dures
i més fortes
i sovint
més cruels.
Les històries
de la Càrrec Civil
que acabem de parlar
precisament
ens ho demostren
i ens ho ensenyen
que 40,
50, 60, 70 anys més tard
encara hi ha
comptes pendents, no?
Llavors, doncs,
em va fer il·lusió
una mica de recrear
tot és inventat,
són pobles inventats
però que responen molt
a una...
Disculpa, un parèntesi,
jo vaig caure
en el parany, eh?
Me'n vaig anar al Google
i...
a buscar el poble.
Home,
em va fer una mica
de vergonya,
em vaig sentir una mica ridicular.
Mira, m'agrada
de totes maneres.
Perquè de aquí
a mi aquest poble
no em sona.
Soc una ignorant
com que de geografia
tampoc no soc una crac.
dic, vaig a buscar-ho a internet
i no existeix.
Dic, serà possible?
M'hauré d'inventar
l'entrada també
amb el Google,
no, però a la Wikipedia.
Poble imaginat
per Luis Andor Maulena.
Però...
Home, però està bé,
mira, m'agrada
perquè això vol dir
que d'alguna manera
t'he donat
una recreació
versemblant
i és un bon lloc
per col·locar
la protagonista
mentre està esperant
l'ordre
d'executar.
Així també
te'n vas
a un univers tancat
però al mateix temps
obert
perquè és la muntanya
que això és el que també
em va atreure molt.
Que m'atreia molt més
col·locar-la
així
en una presó
que se la fa ella
tota soleta
perquè està enmig
de la muntanya
és una altra més
que si col·loques
el terrorista
en un pis franc
entre quatre parets
i que llavors
tot és molt més concentrat
i...
A més no hi ha
tantes interferències
de paisatge
d'accions col·laterals
sinó que se centra
més allò
que estan...
Insisteixo
no seguirem
la trama de la novel·la
però sí que podem dir
per exemple
que el pare de la Berta
jo diria
que és qui aporta
el sentit comú
al col·lectiu
que hi ha un senyor
d'aquells
casics
viciós
dolent
perquè això
dona una mica
de morbo
agrada molt
que hi ha una noia
d'aquelles
que diuen
que mai s'hi posa
però que al final
també intenta
treure partit
vull dir que
els has anat triant
ara farem una pregunta
d'aquelles
absolutament tontes
però mira
que a mi em ve de gust
quin t'agrada
més
amb qui aniries a sopar
dels teus personatges
no tira quin t'agrada més
perquè és lleig
pregunta això
mira
pots anar a sopar
amb un dels teus personatges
del nas de Mussolini
i no val
ni Mussolini
amb el seu nas
ni Primo de Rivera
han de ser amb els que actuen
home
per anar a sopar
un sopar res més
tampoc no cal
sí
però si hagués d'anar a sopar
més que res
per curiositat
per distància
diríem
amb la meva realitat
aniria a sopar
amb el cacic
francament
per veure
primer perquè
pagués un bon sopar
sí
pagar ell
millor
i després
una mica
per intentar
entendre el millor
perquè els altres
puc
acostar-me més
aquest tipus
de personatges
a mi
com a autor
em costa més
recrear-los
perquè
m'hi trobo
més distanciat
a nivell personal
i a nivell
diríem
informatiu
i aniria
a sopar
amb el cacic
amb totes les prevencions
que en sortís escaldat
oi?
sí
perquè
ves a saber
però
sí
home
ser un personatge
més al límit
sembla que ha d'aportar
més coses
la majoria
de les teves novel·les
estan ambientades
en dècades enrere
alguna d'elles
també en l'època actual
t'hi trobes còmode
escrivint l'època actual?
sí
m'hi trobo molt còmode
o sigui
em trobo còmode
escrivint
l'època
en què el personatge
es trobi més còmode
a mi el personatge
em mana
i jo si
si el personatge
veig que em demana
bellugar-se
pel 1993
com és el cas
per exemple
de la novel·la
meva
Amor d'idiota
doncs jo
m'espavilo
i me'n vaig a l'any 93
però si veig
que el que li interessa
o que no es troba millor
és l'any 1923
doncs també
vull dir que
no tinc
no tinc
un interès especial
en cap
en cap època
això sí
un cop
m'hi trobo
perquè el personatge
doncs ho necessita
o és el que millor
penso que li pot anar
aleshores m'hi volco
això sí
llavors
em documento
m'agrada molt fer-ho
m'agrada molt
tenir molta informació
per tal de donar-li el personatge
perquè com més informació
té el personatge
més viuers
més coses pot fer
vull dir que
que
el personatge
pobre
ell no té més
que el que tu li dones
si per mi m'agrada la sensació
Lluís Antón
que t'agrada molt posar
els teus personatges
emocionalment al límit
i per això segurament
has de buscar moments determinats
i escenaris determinats
que facilitin
que aquell personatge
vagi al límit
sí
efectivament
no tens raó
és a dir
el fet de posar un personatge
al límit
depèn de la raó
doncs
hi haurà
una època
que ho permetrà
millor
literàriament parlant
és a dir
treure el màxim suc literari
i treure el màxim
potencial creatiu
i també per una qüestió
de persemblança
hi ha novel·les
o sigui
on
per exemple
en aquesta novel·la
és difícil
és pràcticament impossible
que jo hagués posat
aquesta figura
avui en dia
tot i que
dissortadament
avui en dia
hi ha terrorisme
de moltes menes
encara
ens hauríem quedat més
amb la història
externa al personatge
aquí sembla que queda
com més allà
de l'entorn
és així de clar
és així de clar
automàticament
hauríem fet
una transposició
directa
i a mi no m'interessa
perquè a mi el que m'interessa
és el personatge
és per això
que m'invento un poble
que m'invento
perquè el que vull és
apartar
una mica
el focus
de
de tota la
la
diguem
la discussió
ideològica
i anar-me'n
al patiment
del personatge
i al que ella viu
i
per això
no l'hauria posat mai
l'any 2009
tot i que potser
hauria sigut molt més fàcil
i molt més
i molt més
fins i tot
molt més cridaner
no?
es tracta de tenir
una vitrina modernista
una altra de l'Ikea
una altra rococó
i vas posant
els teus personatges
allà on convinguin
són ells
ells trien la vitrina
llavors jo miro
de córrer
ràpidament
darrere seu
i anar omplint la vitrina
perquè estiguin
perquè no es trobin sols
el deixarem anar
Lluís Anton
primer perquè tenim
un butlletí horari
perquè ell té una presentació
a la Capona
d'aquí una estona
tot i que ens estaríem
una estona més
parlant amb ell
abans de començar
l'entrevista
comentàvem
algunes de les novel·les
a veure
no és perquè estigui davant
però és evident
que és un autor
molt llegit
i que cadascú
té el seu rànquing
de novel·les preferides
de Lluís Anton Baulenes
jo li comentava
el de la felicitat
que precisament
Cristina Barber
de la Biblioteca Pública
també va fer esment
l'altre dia
aquí dilluns
al matí de Tarragona Ràdio
que dèiem que Lluís Anton
venia a Tarragona
a presentar el seu llibre
ella deia també
que la felicitat
i tot plegadí
potser he de fer
una segona part
és una broma
si és una broma
però abans jo demanaria
a tots els oients
de Tarragona
que em donin
una segona oportunitat
amb una altra novel·la
i per exemple
El nas de Mussolini
és una bona ocasió
per descobrir
que hi ha alguna cosa més
enllà de la felicitat
ara
si al final
haig de fer una segona part
com que m'ho vaig passar
tan bé
escrivint la felicitat
i he vist
que ho he fet passar
tan bé a la gent
doncs
en fi
no ho descarto
hauré de
de tornar-me'n a anar
cap allà
i a veure
si faig ressuscit
a algú
o no
però vaja
sisplau
El nas de Mussolini
El nas de Mussolini
comprin el seu llibre
jo els hi recomano
no
ara de debò
jo m'ho estic passant molt bé
m'està agradant moltíssim
i intentaré tenir
una petita amnèsia
de l'article
que he llegit aquest matí
que m'explicava
al final
és que ho estic intentant
oblidar tot el matí
El nas de Mussolini
Lluç Anton Baulenas
encantats
que hagis vingut
un plaer
i després de llegir aquest
esperem llegir un altre
més igual
que sigui segona part
de la felicitat
el que sigui
el sac dosos
també ens va agradar
és que ens agrada
i el fil de plata
en fi
és ell
vosaltres també m'agrada
moltíssimes gràcies
i que vagi tot molt bé
adeu-siau
adeu-siau