Ara són dos quarts d'una del migdia, en gairebé nou minuts.
Ja ens acompanya Maria Vives.
Ella és la coordinadora d'aquest pla que ha posat en marxa
la Universitat Rovira i Virgili.
Per tant, de sensibilitzar i trencar les barreres,
no només arquitectòniques, sinó també a vegades socials i emocionals,
dels estudiants que cursen les seves carreres
a la Universitat Rovira i Virgili.
Maria, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvinguda, gràcies per acompanyar-nos.
Actualment a la universitat teniu 53 alumnes
que pateixen algun tipus de discapacitat.
A mi el que em crida molt l'atenció és com ha anat creixent
aquest nombre d'alumnes, no?, en referència a altres cursos.
Sí, bé, de fet fa molts anys,
portem més de 25 o 30 anys que es parla d'inclusió,
d'integració primer, ara d'escola inclusiva,
que han començat a les etapes d'infantil, primària i secundària.
I, evidentment, les persones que han seguit el procés educatiu normalitzat
han de seguir amb aquesta via accedint a la universitat, no?
Després, també, bueno, des de les universitats s'han començat a adonar
que hi havia persones que tenien algun tipus de discapacitat
i que volien seguir els estudis.
Les primeres, d'alguna manera, les universitats tipus UNET o UOC
eren els que tenien el nombre més gran d'alumnes matriculats,
perquè eren els que no havien d'anar a un lloc concret
per poder seguir cursant els seus estudis, no?
A partir d'aquest moment, i a partir, doncs,
que hi ha diferents lleis que marquen, doncs,
una reserva d'un 3% de plaça, d'un 3% de les places,
o la gratuïtat en la matrícula a partir d'un 33% de discapacitat,
com a mesures per incentivar els estudiants a que seguissin estudiant,
a que seguissin uns estudis superiors,
ha fet que vagi augmentant aquest número d'estudiants.
La verseria a especular, segurament.
Parlem de coses concretes, que és el que feu a la universitat,
però per la teva experiència professional,
ja fa anys que treballes en aquest terreny,
creus que a vegades els joves estudiants
poden acabar una ESO o un batxillerat
i ells mateixos prendre la decisió de no anar a la universitat,
perquè se'ls fa molt gros, allò?
Sí.
Pot passar?
Sí, pot passar.
I també, vaja, la gent...
Independentment de la seva capacitat intel·lectual.
Sí, sí, sí.
I la gent que treballem en aquest món i tal
és un dels aspectes que es comenten, no?
Es diu que hi ha com una miqueta de buit
entre la gent que segueix una secundària
i després el nombre d'alumnes que segueixen a la universitat,
que encara és baix.
I possiblement hi hagi també aquesta creença
per part dels estudiants
que potser serà més complicat poder seguir a la universitat
i vagin cap a un altre cantó.
i un dels aspectes que s'intenta treballar
des de totes les universitats
és aquest pas secundària-universitat, no?
Aquest lligar una miqueta o seguir una miqueta més
aquest lligam entre la secundària i la universitat
perquè estiguin informats els estudiants
de què poden seguir els estudis universitaris.
Quan parlem de discapacitat, és un terme genèric,
però cadascun dels alumnes té unes necessitats especials.
una persona pot tenir una discapacitat visual,
ser cega i necessita no només aquest esperit i aquesta moral,
sinó que necessita tota una sèrie d'infraestructura,
persones que tinguin problemes de mobilitat,
sordesa, clar, les discapacitats són molt variades.
Per tant, aquest pla s'ha d'anar adaptant
a cadascun dels estudiants, no?
Sí, sí.
A banda que les discapacitats són variades,
cada persona també és molt diferent
i dues discapacitats auditives no són iguals, no?
Llavors, és una miqueta adaptar-te
a les diferents particularitats,
podríem dir, de cada un dels estudiants.
Ara, per ara, els 53 estudiants
que fan la seva carrera a l'Universitat Rovira i Virgili,
quin tipus de problemes es troben?
A veure, en principi...
A més, es parla sempre de barreres arquitectòmiques
i a vegades sí que és fonamental, però no és l'únic, no?
Sí, sí.
No, i també en els últims anys,
amb totes les lleis també d'accessibilitat,
els edificis de nova construcció són força accessibles,
sempre es pot millorar determinats aspectes,
però bàsicament aquest no és l'obstacle principal, no?
Hi ha un altre tipus de problemàtica,
moltes vegades és...
La universitat és accessible,
però l'alt esplaçament del lloc on resideix l'estudiant
fins a la universitat té dificultats.
Aquí hi ha un punt també en què s'ha de treballar, no?
Aquest com poden arribar...
Necessita un escor especial, aquesta persona.
Arriba algunes vegades sí, d'altres no,
vull dir que és també...
Depèn.
Després també a nivell ja més del seguiment de les classes,
també els diferents col·lectius presenten determinades necessitats, no?
Per exemple, una persona amb discapacitat auditiva,
doncs amb la qüestió de l'atenció dividida
no pot estar focalitzant la seva atenció en dos llocs alhora,
doncs necessita també tota una sèrie de recursos previs
per poder seguir la classe amb normalitat,
més temps en els exàmens.
Clar, vull dir, el seu procés és diferent de les altres persones
i per tant hem d'anar adaptant també aspectes metodològics
a les diferents necessitats.
Per tant, aquest pla implica els alumnes, lògicament,
que esperen rebre aquesta resposta,
però també els professors i el PAS,
tota la comunitat universitària.
De fet, el pla està dissenyat
perquè es faci extensible a tota la universitat,
a tots els membres de la comunitat universitària,
perquè realment la universitat sigui un espai accessible
on puguin estudiar, però on es pugui també treballar,
on es pugui visitar, on sigui un espai
que sigui accessible per a tothom.
I dintre també d'algunes de les mesures
que estan especificades en aquest pla,
doncs hi ha una part de sensibilització i formació,
però que està destinada a tothom,
a tant estudiants, amb i sense discapacitat,
amb professors, a membres del PAS,
amb tota aquella persona que té a veure alguna cosa
amb la universitat.
Com s'estructura el pla, Maria?
El pla parteix d'una sèrie d'objectius generals
i llavors dintre de cada un d'aquests objectius generals
hi ha uns objectius més específics
amb unes mesures concretes a portar a terme.
Per exemple, podríem dir que un d'aquests objectius específics
és fomentar la formació sobre temes de discapacitat
i accessibilitat a tota la comunitat universitària.
A partir d'aquest objectiu, el que s'intentarà a partir del curs vinent
és ofertar tota una sèrie d'activitats formatives,
tant per professors com per membres del PAS,
perquè s'apropin o perquè coneguin determinats aspectes
relacionats amb la discapacitat.
La discapacitat i amb tot el que fa referència
a accessibilitat universal i disseny per a tots.
perquè és important que se'n parli d'una manera
també molt transversal de tots aquests temes.
És necessari que els arquitectes coneguin temes
de discapacitat i d'accessibilitat
a l'hora de dissenyar un edifici, ho poden tenir en compte,
però també és important que un metge
o que un altre professional conegui també
com adreçar-se a determinats col·lectius
per desmitificar o per treure post en determinades qüestions.
Amb els nous edificis el tema de l'accessibilitat física
s'ha anat solvant tant, tot i que encara queden
algunes facultats, no sé, penso ara
el tema de pedagogia.
Sí, on estem nosaltres.
Perquè també aneu al campus centre, no?
Per tant, aquesta és una part...
Heu vist quina és la tendència a l'hora de triar estudis
de joves que tinguin discapacitats?
O no determina?
No, està força repartit.
Carreres més tecnològiques, perquè a vegades dius
que no siguin les carreres...
Penso també en els laboratoris.
Esclar, i és que ara hi entro una mica en el detall del dia a dia, no?
Sí, hi ha carreres tecnològiques, però també hi ha alumnes que fan dret,
altres que estan empresarials i econòmiques,
d'altres que estan a medicina, a magisteri, a psicologia...
en diverses, ja molt repartits, sí.
I en un estudi que es va fer fa uns anys, preguntant una miqueta
quina era la motivació que havien tingut per fer la seva carrera,
la majoria deien que feien el que els agradava, no?
Vull dir que havien triat la carrera com qualsevol altra persona,
una miqueta per motivació, no tant per temes de discapacitat.
Parlaves, Maria, d'aquest punt que no es produís aquell tall
des del que és la secundària fins a la universitat.
Contempleu també que no es produeixi el tall
entre la finalització dels estudis universitaris i el mercat laboral?
I el mercat laboral, sí.
Aquest és un altre...
Sí, aquest és un altre punt important, no?
Perquè, bueno, sí que d'alguna manera
s'ha d'oferir la possibilitat també aquesta de fer de pont, no?
O que almenys dintre de les bosses de treball de les universitats
doncs hi hagi aquest contacte amb empreses
que ja estan sensibilitzades
i que fan una demanda de professionals titulats
que tinguin alguna discapacitat, no?
I perquè sí que és una part important
per un cantó de conscienciació
de la gent de les empreses que confiïn en aquestes persones
i per un altre cantó també moltes empreses
que haurien d'adaptar els seus llocs de treball
per a aquestes persones, no?
I llavors, bueno, aquí es produeix també
a vegades algun tipus de dificultat
i sí que és també un tema amb el que s'ha de treballar.
És un pla ambiciós, és un pla molt ben pensat,
necessari i sens dubte.
Ara van venint coses de vida quotidian a la universitat.
Penso, per exemple, un jove o una jove discapacitada
que està estudiant i que vol, doncs, fer una beca Erasmus.
Clar, aquí també ha de mirar cap a on aquella universitat
on aniré, on viuré, com...
És a dir, que poder assolir la mateixa normalitat
que la resta dels seus companys
no sempre serà possible dins d'un límit, esclar.
Sí, però, de fet, la majoria d'universitats catalanes
i gairebé totes les universitats espanyoles
i moltes universitats estrangeres
tenen aquests plans.
Tenen aquests plans i fan actuacions en aquesta línia, no?
I està força avançat, també.
I sí que és un altre aspecte que s'ha de contemplar
que puguin fer també aquests intercanvis formatius.
I que vosaltres sigueu receptors d'estudiants amb discapacitat, no?
I que nosaltres siguem receptors d'estudiants amb discapacitat, sí.
És que quan comences a pensar,
la vida universitària és tan intensa.
Des de fora dius, no, no, van a classe.
No, no, és mal intensa.
I després la relació entre els companys
o les activitats extraacadèmiques
però dintre de la universitat.
Vull dir, hi ha molts punts en els que s'ha de pensar.
Però, d'alguna manera,
ho comentava jo l'altre dia també a l'entrevista,
que els estudiants també, d'alguna manera,
han d'ajudar, han de fer veure
quines són aquelles necessitats que tenen
perquè la gent pugui treballar en la línia de solucionar.
I heu creat alguna via per poder tenir un contacte
més o menys periòdic o fluït
o ells mateixos ja, si tenen o mateixa situïdència
o algun problema s'adrecen a vosaltres?
Ells mateixos, si tenen algun problema
o volen fer algun comentari, s'adrecen a nosaltres.
D'alguna manera, a veure,
és fer saber que la universitat és sensible en aquests temes,
que té un pla,
que s'estan portant a terme accions
destinades a tots aquests temes
i que quan algú necessiti, vulgui i tal,
doncs es posi en contacte amb nosaltres
per tal de poder anar una miqueta fent el seguiment
i buscant les solucions,
però amb això que comentàvem al començament,
que moltes vegades són molt concretes o molt personals.
És un pla dinàmic que es pot anar esmenant
a mesura que la universitat tingui una demanda més àmplia,
en aquest sentit.
Potser coses que ara són necessàries
d'aquí un temps no caldrà,
i al contrari, que sorgeixin noves dificultats.
Sí, sí, sí.
Perquè, clar, en principi,
vas actuant una miqueta a partir de la situació
en la que et trobes.
A partir d'aquí vas fent,
possiblement, això,
un estudiant d'un altre any tingui unes necessitats diferents,
o si s'ha solventat alguna situació
que podria ser problemàtica
per un estudiant en concret,
després els altres,
això ja ho tindran, ja haurà passat.
Si heu parlat amb algun d'aquests alumnes,
què us diuen de la seva experiència universitària?
Hi ha de tot.
La majoria segueixen una vida universitària
bastant normalitzada.
Sí que hi ha alguns alumnes
que s'han trobat amb determinades dificultats,
sobretot quan tenen algun problema
i no se'ls ha donat la resposta
que consideraven que havien de rebre.
O, d'altres vegades,
perquè no han comentat
que ells tenien una dificultat
per seguir les classes, per exemple,
i llavors això els ha costat...
No volien significar-se.
Això els ha costat una miqueta més.
En principi, amb els estudiants
que van parlar,
no, ells diuen que és com qualsevol altre.
A veure, sí que hi ha aspectes del dia a dia
que costen molt més que amb una altra persona.
Per molta rampa que hi hagi.
Per molta rampa que hi hagi,
és molt més cansat,
diguéssim, pujar la rampa
fent l'esforç amb la cadira
que no pujar-la a peu.
Sí, tens problemes de mobilitat,
motors,
s'ha de fer un examen,
escriure,
és que són moltes coses.
Sí, hi ha moltes coses
que sí que els poden dificultar,
però també hi ha tota una sèrie
d'adaptacions a nivell de temps
que poden tenir més temps
per realitzar un examen
i hi ha tota una sèrie d'aspectes
que han de conèixer
que se'ls pot facilitar.
Maria Vives,
coordinadora del Pla d'Atenció a la Discapacitat
de la Universitat Rovira i Virgili,
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio.
Moltes gràcies a vosaltres.
I enhorabona per aquesta iniciativa,
que sí, que d'acord,
que ens hem de posar al nivell
de totes les universitats,
però que si no posem fil a l'agulla
malament anirem.
Moltíssimes gràcies, bon dia.
Gràcies.