Gairebé un quart d'una del migdia, aquí seguim en directe amb tots vosaltres
des del Saló d'Actes de l'Organització Nacional de Sexe a Tarragona
en aquest programa especial emotiu del Dia Mundial de la Discapacitat.
És un dia per reivindicar també, ha estat un dia per acostar-nos
o és un dia per acostar-nos a la quotidianitat de les persones
que viuen amb la discapacitat, elles mateixes o també al seu entorn
que és molt important, els cuidadors, els familiars,
però també és un dia per reivindicar i per posar damunt de la taula
les necessitats reals de tot el que implica.
Però abans jo crec que mereix un bon comentari al que proposava el Josep Maria
perquè de fet si parlem de reivindicacions des de les organitzacions
com poden ser els partits polítics que són els que legislen i decideixen
realment que hi hagi una representació de persones amb discapacitat a la política
fora l'important... Xavier, per exemple, que és bastant reivindicatiu.
Hi ha persones amb discapacitat a la política que tu tinguis coneixement en general?
Molt poques, però tampoc veig que la solució sigui una quota de reserva, diguem-ne.
No ho veig, no ho sé.
Que en penseu, Ferran?
A mi m'agradaria dir que les persones amb discapacitat, que ha dit ell,
que estan molt preparades, que són moltes, doncs moltes vegades
centren el seu esforç directament en la seva problemàtica, que és la discapacitat.
Un exemple seria la ONCE.
La ONCE és, a nivell ja no discapacitat, a nivell d'empresa,
és una de les empreses més fortes de l'Estat.
Llavors, per què? Perquè aquestes persones que estan preparades
s'han dedicat a la seva problemàtica.
Moltes vegades, si aquesta gent pogués participar, no tingués aquesta problemàtica,
participaria directament en el món de la política i abarcaria altres camps.
Però com que la problemàtica l'has de superar per poder arribar a la resta
de participació social, doncs moltes vegades aquesta gent tan preparada
se queda solvant els problemes de la discapacitat.
Treballant més en col·lectius, més propers, no?
Miquel, tu et dedicaries a la política a la parada?
No, jo ara micro tancat i explicava al Ferrar una experiència personal
que a mi se'm va proposar no fa molt entrar en un grup de política local,
no soc de Tarragona, i bé, jo vaig detectar que l'únic que s'estava buscant
era el vot fàcil. Era el vot fàcil.
Una persona discapacitat, doncs, arrastra una mica.
És discriminació positiva totalment, vull dir, és així.
Sí, però et sentiries una miqueta com utilitza't.
Clar, clar, evidentment, i quan jo vaig detectar això vaig dir, doncs, fora.
Sí que hi havia algú, és veritat dir-ho, sí que hi havia algun partit
que sí que s'entrava més en consultar què es pot fer per millorar,
però va haver-hi algunes persones que jo vaig detectar, doncs, que es buscava això, no?
I moltes vegades...
Hi ha una representació política i ara li preguntarem la seva opinió.
No, no, jo dic que moltes vegades és...
La persona amb discapacitat que entra, doncs, a la política, doncs, no sé si se sent així
o potser a un lloc més al darrere, no?
No és una part visible, a no ser que al partit li interesse que sigui una part visible.
Victòria, això ha passat una mica salvant les distàncies amb les dones
que s'ha posat aquesta quota a les llistes.
Clar, tu et dediques a la política activa.
No sé com contemplaries aquesta possibilitat?
Evidentment, a veure, la quota o, diguem, la llei de paritat
per permetre que les dones tinguin una representació,
doncs, és cert que ha permès la visualització de moltes dones
i és cert que al mateix temps ha demostrat que hi ha moltes dones
que eren perfectament capaces, no?
I que sense aquesta iniciativa o aquesta discriminació positiva
no ho haguessin... potser no haguessin arribat, no?
Està claríssim amb el tema de les dones
com amb el tema de les persones amb discapacitat
és que hem d'aconseguir, crec que és un objectiu de tots plegats,
és que no es vegi aquella persona que està en aquell lloc
perquè és dona o perquè té una discapacitat
sinó realment per la seva valia
i això, lògicament, doncs, és un treball
que hem de fer amb el conjunt de la societat.
Tot i així, a veure, lamento una mica l'experiència del Miquel
perquè crec que és molt desagradable, no?
Segurament serà una experiència aïllada, eh?
Vull dir que no és molt normal.
Vull esperar que sí, sobretot des del punt de vista
que crec que persones, com hem dit,
que estan molt, molt ben preparades
i que realment, doncs, a veure,
quina diferència hi ha, senzillament?
És que som persones, no?
Vull dir, la discapacitat és una cosa més
que va, però que realment el que les hauríem de valorar
és realment pel seu currículum, no per una altra cosa, no?
També m'agradaria dir que les persones amb discapacitat
que es dediquin a la política, moltes vegades s'hi veuen
tancades amb això que s'ha dit, no?
Que persones amb discapacitat que es dediquin
als problemes de la discapacitat, no.
Persones amb discapacitat que es dediquin a la política
que es dediquin a tots els aspectes de la política
i realment tots els polítics, siguin o no discapacitats,
han de tenir cura d'aquestes persones amb discapacitat.
Arribar a això és una mica difícil,
per això molta gent, a nivell polític, se retira.
Personalment, jo a nivell sindical
he arribat a estar en un punt que represento
a tots els meus companys treballadors,
siguin o no discapacitats, no?
I llavors això m'agrada, m'agrada aquesta tasca
perquè no només represento el meu col·lectiu,
sinó que represento a tot el col·lectiu de treballadors.
A veure, no és entrar en qüestions filosòfiques,
però política en el sentit més pur i més ampli de la paraula
és el que fan les entitats, és el que fa l'ECOM,
és el que fan les federacions.
Vosaltres feu política per millorar les vostres condicions.
Estem fent criteris polítics a l'hora de decidir certes opcions.
Des de l'ECOM, com que representeu moltes entitats,
avui podeu posar l'èmfasi a tres qüestions que són bàsiques
i que presenten una problemàtica molt concreta
i més donada a l'actual situació econòmica
per la qual estem passant tots plegats
i que a vosaltres us evita com un col·lectiu més vulnerable, segurament.
Sí, el manifest que ha elaborat ECOM
té bàsicament tres punts.
Un és el reconeixement de la figura definitiu per reglament
i que entri a la cartera de serveis de la llei d'adependència
de la figura de l'assistent personal,
una figura que actualment l'únic reconeixement que té
és via un programa pilot que està gestionant el grup ECOM
amb un grup de companys molt reduït a tot Catalunya
i encara més aquí.
És una figura que pensem que és fonamental
per aquell concepte que en diem de vida independent
i que fa molt de temps que està encallat
el Departament d'Acció Social
amb diferents propostes de reglament
que no acaben de quallar
i que no acaben de quallar per diversos punts
per la manca de flexibilitat en quant al nombre d'hores,
per exemple, que podria ser convenient,
i també pel tema del possible copagament.
I aquí nosaltres hem fet una reflexió
del tema del sobrecost econòmic
que pateix una persona amb discapacitat
per la seva discapacitat
i per tant això és un criteri a tenir en compte
a l'hora del copagament.
Disculpa, teniu més despeses que avantatges
que es puguin venir donades també per les institucions?
Sens dubte.
Posant-ho en un terreny de la quotidianitat,
per què teniu més despeses?
És evident però m'agradaria que ho expliquessis.
Un cas com el meu o el del Ferran, per exemple,
el vehicle, una persona amb discapacitat
amb una certa mobilitat, com pot ser el meu cas,
o fa una aposta per transport públic,
que jo últimament l'estic fent,
però durant molts anys he sigut una persona
molt dependent del cotxe.
És a dir, jo gasto, si tinc cotxe,
gasto, per la meva problemàtica,
puc estar molt més en desplaçaments que una altra,
perquè necessito les meves limitacions
fan que pugui arribar fins a cert punt.
Seria, diguem-ne, el manteniment del vehicle.
A la compra sí que teniu alguns avantatges, lògicament.
Això es pot traslladar a molts altres àmbits
de la vida quotidiana, a l'àmbit de la medicina, etcètera.
Sí, Ferran, teniu més despeses?
Els avantatges que tenim a la compra del vehicle
es veuen moltes vegades censurats
per la quantitat de vehicles que podem accedir.
Nosaltres no podem comprar qualsevol vehicle,
sinó hem de comprar un vehicle
amb unes característiques determinades
que moltes vegades supera el preu del vehicle normal.
Llavors, sí que s'estalviem a l'impost de matriculació,
però moltes vegades compensa aquesta despesa
que nosaltres estem fent perquè necessitem un vehicle especial.
Parlaves de l'assistent personal,
segons dades de l'INE, les últimes,
insistim, són dades objectives,
fetes per l'Institut Nacional d'Estadística
al voltant de la discapacitat a l'estat espanyol
i amb les dades que té a veure a Tarragona,
parlant de la demarcació, no de la ciutat de Tarragona.
Diu que a la demarcació hi ha 54.300 persones
en una situació que tenen limitacions
per realitzar el que s'anomenen
activitats bàsiques de la vida diària,
rentar-se'n al lavabo, vestir-se, cuinar, menjar,
comprar o moure's.
En aquesta situació hi ha 19.500 homes
i 34.800 dones.
Jo quan llegeixo aquestes xifres
la veritat és que em quedo una mica parada
perquè és un col·lectiu, insisteixo, molt important
i estem parlant de necessitats bàsiques.
Aquí és on entraria aquest tipus d'ajudes.
o és una altra cosa?
El que defineix és que hi ha dos serveis diferents.
L'assistent personal que ajudaria a que la persona
pugui continuar realitzant activitats de lleure,
activitats laborals, activitats formatives
o activitats estrictament personals
i les activitats que són de la llar,
de la neteja, la roba, etcètera.
Això és una altra cosa que és l'ajut domiciliari
en el qual des que hi ha la llei de dependència
hem tirat enrere perquè hi havia unes ajudes
en via PUA, que en dèiem, que han desaparegut
i que no se sap ara massa bé com se cobreixen.
Que d'alguna manera els municipis, els ents locals,
s'han vist obligats a incloure-ho dintre
de les seves partides generals d'ajuda domiciliària.
Aquestes dues figures, l'ajuda domicili i l'ajuda personal,
estrictament personal, són dues coses absolutament fonamentals
per possibilitar que una persona amb discapacitat
es pugui plantejar, si vol fer una vida independent,
independent de la seva família d'origen,
o continuar-la o no, a mesura que es va deteriorant,
a vegades, o sigui per l'edat o sigui perquè és una malaltia progressiva.
i la manca d'aquestes prestacions pot fer que aquesta persona
hagi de tornar, per exemple, a casa seva.
I vull fer esment també a una figura de la llei de dependència
que és el cuidador familiar.
El cuidador familiar s'ha presentat com un gran avenç.
Jo crec que, a part de la situació de la persona amb discapacitat,
per les persones que fan de cuidadors, que generalment són les dones...
Les mares, les filles i les femenars.
Les mares, sí. Per les mares, diguem, aquestes senyores
ja d'una edat que no han cotitzat quasi mai i tal,
pot ser una opció vàlida, elles cotitzen i tenen una petita retribució,
però anem molt al tanto amb aquesta figura perquè això no és
com algú ha plantejat, ha intentat vendre una panacea
per la inserció laboral de les dones, ni molt menys, pot ser el contrari.
I per part de l'usuari pot ser una eina d'alguna manera
que la família utilitzi per mantenir-lo dintre de l'àmbit familiar,
quan a millor la voluntat de la persona és sortir d'aquest àmbit.
Assoli l'autonomia, m'imagino que és una de les aspiracions
de moltes de les persones que són discapacitades
però que podrien tenir aquella autonomia.
Em comentaves a nivell personal però també com a com,
que clar, a tot arreu i en particular també pel que fa
que us afecta aquest col·lectiu, les inversions estan paralitzades.
Les inversions en quant a noves inversions
de residències, de centres de dia, això està tot parat.
He sentit, m'han dit que la consellera Carme Capdevila
ha fet unes declaracions dient que no té per què ser així
però és una realitat, estan totes parades
i les demandes continuen, els companys de paral·licia cerebral
tenen demandes pel centre de dia, per a la residència i tal
que en aquests moments les tenen parades, no les poden assumir.
La consellera de fet, i és veritat, fa dues setmanes
i públicament em va dir que donada la situació econòmica
no hi havia diners per assumir, doncs...
Sí, però això és un plantejament absolutament erroni.
En temps de crisi pensem que el que s'ha de fer és invertir diners
en aquest sector.
Això pot crear llocs de treball i és un tema de política pressupostària,
de destinar diners a una cosa i no destinar-ne a una altra.
assumir això no és anar pel bon camí.
Algun comentari a la sala, senyora Pellegrin, que els ajuntaments
han hagut d'assumir molts serveis i moltes prestacions, m'imagino,
o algú més si vol comentar al voltant d'aquestes qüestions.
Per allà també li donem...
que va cap allà, doncs després li...
El Josep va amunt i avall, pobre, a la sala.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Em dic Raúl Conde i vull aprofitar aquesta ocasió que està aquí a Ràdio Tarragona
per dir que jo formo part d'una associació que es diu Alternativa Social
que pertanyen afiliats a la ONCE
i que ahir van fer un acte aquí, en aquest mateix lloc,
sobre el Dia Internacional de la Discapacitat.
Van assistir l'associació ASOTARCO,
que són l'associació de sors de Tarragona i comarca.
Va estar també la presència de COM amb el senyor Xavier
i en aquest sentit nosaltres també, com vosaltres,
emitim per la ràdio i dir que demà a les 10 de la nit
s'emitirà per la pàgina d'alternativasocial.org
el col·loqui que vam fer aquí
i que volem nosaltres també sumar-nos a el que són els actes
que s'estan fent el dia d'avui com a Dia Internacional de la Discapacitat
i agrair a Tarragona Ràdio que em permeti
poder expressar la nostra satisfacció i el nostre agraïment.
Agrair-te a tu, Raül, que confiïs en aquesta sintonia,
que no deixa de ser un servei públic, no ho perdem de vista.
Moltíssimes gràcies, Raül.
Josep Corrents, potser li havíem de deixar la cadira, Ferran.
No, no, li deia al Josep perquè es pugui moure per la sala
amb més velocitat.
La senyora Victoria Pellegrin, clar, ja parlàvem així també,
que des del punt de vista institucional els ajuntaments
estan assumint en la mesura del possible, segurament,
o no sé si les estan assumint, això ja ho explicarem aquí
perquè tot es pugui explicar, no?
Bé, des de l'àmbit, quan parlem de la llei de dependències,
des de l'àmbit més propi de serveis socials,
la veritat és que s'està fent un gran esforç,
que possiblement és del tot insuficient
i que caldria fer-ne molt més.
segurament el que hem de pensar, en tot cas com a ciutat,
és que hi havia molts objectius que complir,
hi havia moltes línies de treball que s'havien de posar en marxa,
que no existien.
Per donar algunes xifres, amb el servei d'ajut a domicili,
fa dos anys, doncs, hi se destinaven 590.000 euros.
Aquest any tancarem l'any amb 1.750.000 euros.
I pel 2010 està previst un pressupost
simplement pel servei d'ajut a domicili d'1.950.000 euros.
Per tant, vull dir, els ajuntaments estem fent un esforç molt gran
per intentar complir i participar amb el desenvolupament
de la llei de dependències.
també hi ha en aquests moments dintre de la ciutat
més de 2.000 persones, 2.000 ja és cacs,
però ja hem superat la xifra de les 2.000 persones
que estan rebent una prestació econòmica
pel tema de dependències
o tenen un cuidador familiar.
Per tant, a nivell de teleassistència,
que seria un altre dels indicadors que ens donarien
o ens permetrien aquesta autonomia,
hem passat també de 121 aparells a gairebé si sense aparells.
És a dir, amb tot allò que ens marca la llei
i que podem valorar, hem avançat moltíssim.
Hem avançat moltíssim.
Hem fet un gran esforç per intentar arribar a les xifres
que ens marca el desenvolupament.
El que passa és que, lògicament, la llei de dependència
és una llei molt complexa que preveu una implicació
en tots els àmbits i ha marcat uns temps a complir molt rigorosos.
Llavors, ens estem trobant en aquests moments
en què hi ha una mica de desfas entre els objectius
que hauríem d'assolir i la situació actual
que també ens està influint d'una manera negativa.
Som molt conscients, tots plegats,
i crec que, bé, avui s'han de dir aquestes coses,
s'han de reivindicar, hem de continuar tots treballant
per aconseguir reduir aquestes...
O sigui, apropar-nos als objectius que estan marcats
i sobretot recollir moltíssim, recollir aquestes necessitats
perquè realment són reals, aquestes necessitats.
D'aquí la importància que les persones que estan implicades
es manifestin, abans ho ha comentat el Josep Maria
i algun altre convidat de la sala, el Javier, el Ferran, el Miquel,
que representen persones amb discapacitat
que per diferents circumstàncies personals,
per el seu propi perfil i el seu caràcter,
han intentat, intenten i tenen, de fet, una vida normalitzada
en un lloc de treball, en un entorn social,
però no hem d'oblidar, i això vosaltres en sabeu moltíssim,
que hi ha moltes persones amb discapacitat
que avui no són aquí, i no per un tema d'agenda,
sinó perquè són persones que ja freguen
si no han entrat ja en una fase de marginalitat.
I aquestes persones probablement són les que tenen menys veu.
Sí, evidentment, s'han perdut...
No ho sé, eh? Jo parlo, us ho pregunto a vosaltres.
Amb la crisi s'han perdut molts llocs de treball
a l'empresa ordinària, amb els incentius que hi havia,
i hi ha el perill per el tema de la crisi també,
però també pel tema del finançament,
des del Departament de Treball també,
el retard en el finançament,
hi ha el perill que es perdin molts llocs de treball
en el sector dels centres especials de treball,
perquè n'hi ha molts que s'estan plantejant tancar
i acomiadar treballadors amb discapacitat.
Per altra banda, la gent que pateix una dependència
i que vol tenir una vida independent,
amb tota aquesta llei de la dependència,
a tot aquest rebombori que s'ha muntat,
hi ha gent de nivell 2, grau 2, nivell 2,
o gent de nivell 3, que se'ls han otorgat,
per exemple, 15 hores mensuals.
Això què significa?
Traduïm-ho.
Bé, que té una persona que l'ajudarà a aixecar-se,
un assistent personal que deia el Xavier.
Un assistent domiciliari que l'ajudarà a aixecar-se al lavabo,
a fer el dinar,
i potser gent que és totalment dependent,
que li han otorgat 15 hores mensuals.
Aquesta persona s'ha pot aixecar durant 15 dies,
però és que tenim la mala costum d'aixecar-nos cada dia
i anar al lavabo com amb el resto de persones.
Llavors això l'administració moltes vegades no ho entén.
Com pot ser que en el meu cas no m'han donat cap hora,
creuen que soc totalment independent,
cosa que no és així,
però a altra gent que li han donat, per exemple, 15.
Creiem que no està ben regulat això.
S'haurien d'estudiar més, en tot cas,
els casos i regular-ho millor,
que no es produeixin aquestes incongruències
en quant a la llei de dependència
i que funciona una mica millor del que,
bastant millor del que funciona,
si és que realment funciona,
i no vull ser pessimista,
però no sé,
aquests exemples que ha dit el Ferran
són el pa de cada dia en la llei de dependència,
vull dir que són quarts que passen
i tu penses,
ostres, i això com és possible, no?
Que no es regula i que no s'estudia.
Però en principi, quan es va fer pública,
aquesta llei en principi semblava una bona eina.
Recordem que després que cada comunitat autònoma
desenvolupava el seu reglament,
el tema del finançament,
què afecta aquest àmbit i a molts altres.
En principi, sobre el paper,
com gairebé totes les lleis,
vull dir,
us va semblar correcte com a persones...
Sí, semblava que podia ser un avenç,
però des del primer moment també vam tenir clar
que era una llei molt complexa
i que aquesta complexitat després...
independentment de la situació econòmica,
aquesta complexitat després dificultaria bastant la seva aplicació.
I després a sobre ha vingut la crisi econòmica
i la dificultat pel tema presupostari.
En tot aquest seguit de punts que des de la Coma avui voleu destacar,
Xavier,
em penso que ens hem quedat una mica mitges,
que també és la virtut que tenen aquest tipus de trobades.
Jo volia comentar també l'altre punt,
el tema de l'accessibilitat als pobles i ciutats.
Hi ha el darrer informe del síndic de Greuges.
La llei d'accessibilitat de Catalunya estableix
que tots els ens municipals
hauran de tenir uns plans d'accessibilitat
i el darrer informe de l'any 2008 del síndic de Greuges
diu que molt pocs municipis al voltant d'un 20% o així
tenen realment fets aquests plans.
La majoria diuen que no tenen diners ni per elaborar-los
i altres diuen que no els fan perquè els poden elaborar
però no tindrien diners per després executar-los.
Bé, això és un tema que està pendent.
Ja que estem a Tarragona,
podem parlar, si et sembla, una mica de Tarragona.
La situació de Tarragona,
la valoració que fem des d'Ecom,
pensem que s'ha avançat força
des del nou equip de govern de la ciutat.
Valorem molt positivament
la constitució d'un grup de treball
amb companys amb discapacitat,
que s'ha anomenat Tarragona sense barreres.
Són companys que estan donant molt de sí,
que estan aportant la seva experiència.
pensem que és un mecanisme de participació força positiu.
Hem valorat també, tots ells coincideixen en valorar
la tasca feta pel regidor Carlos Castillo.
El que passa és que també després ens trobem incongruències
com les que quan hi havia una exposició entera,
l'exposició aquella de les llengües.
va ser aquí al pretori,
que es va fer mitja exposició a la zona adaptada,
que es pot visitar tothom,
i part de l'exposició es va fer amb un tram d'escales.
Que curiosament, darrere d'aquest tram d'escales
i a la seu, diguéssim, al lavabo per persones amb discapacitat.
I últimament, jo l'he de comentar també,
el tema d'aquestes famoses escales mecàniques
que pertenen a la part baixa al centre de la ciutat.
És el que aquí ens sembla molt negatiu
que s'hagi fet unes projectes que costen diners,
encara que vinguin del pla Né,
que no siguin accessibles per a tots els ciutadans.
I aquí crec que ja tothom comença a tenir clar
que no és cert el criteri o l'opinió
que això no es podia fer.
Hi ha criteris tècnics que es podien fer
combinant ascensors amb rampes.
Un exemple que hem vist molt visual
és, per exemple, el castell de Lleida,
que té un ascensor central
i després, per acabar d'arreglar-ho,
diguem, hi ha una rampa fins al lloc de...
O el metro de Barcelona,
que l'ascensor el que actua és de forma funicular
i en comptes de pujar verticalment,
puja al nivell d'escales.
Però ja tècnicament és possible.
Un altre punt que també s'ha anat seguint
i s'ha ficat en coneixement de Carles Castillo
i de tota la gent que treballa amb ell,
és, per exemple, aquí al Parc de les Granotes.
s'està fent un ascensor per comunicar la part del parc
amb la part de l'amfiteatre,
però la part central d'aquest jardí romà
que s'està construint,
les rampes ja n'hi ha que superen un 25%.
I s'està dient que el Tanto,
que ara és una obra nova,
que es pot arreglar abans que es faci
i actualment no sabem en quina estan ara aquestes rampes.
Fins fa un mes estaven en un desnivell
que no era el que li calia.
Important que estiguin implicades
totes aquestes entitats treballant amb l'Ajuntament
perquè són els primers que detecten aquestes mancances,
vull dir que sou observadors realment directes
i que poden fer que totes aquestes coses millorin i s'esmenin.
És qüestió de diners, no hi ha dubte,
com gairebé tot en aquesta vida,
però no sempre tot és qüestió de diners.
I això ho hem dit diverses vegades.
Si us sembla, fem una petita pausa
perquè fins ara hem parlat de discapacitats físiques,
però hem de parlar d'un altre tipus de discapacitat
discapacitats mentals, síndrome de Down,
altres problemàtiques que afecten
altres amplis col·lectius de la societat
i per això hem convidat Esperanza Picó,
és la directora general de la Fundació Privada Alonada,
fa una estoneta que ja és entre nosaltres.
Fem una petita pausa per la publicitat,
la saludem i s'incorpora a aquesta conversa.