Ara són les 12 del migdia, en 10 minuts, ja ho sabeu,
però ens agrada recordar-ho, que estem en plena tardor literària
i, entre altres coses, això permet conèixer obres d'autors
que ja fa un quant temps que publiquen,
però també obres, òperes primes, d'autores, en aquest cas,
que poden tenir una experiència docent, també en aquest cas,
professional, que també han publicat en formats diferents
alguns que altres treballs, però ara arriben amb una primera novel·la.
Es titula, Dels sols i les llunes.
La seva autora és Tecla Martorell, que avui ens acompanya.
Tecla, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. A mi m'impressiona moltíssim això d'escriure una novel·la.
Sempre m'ha semblat quelcom admirable, difícil, complicat
i alhora també un cert pudor, perquè al final,
quan escrius una novel·la, poc o molt de tu mateix deixes anar.
Home, sí, imagino que escriure no és fàcil,
no hi ha res fàcil en aquest món, no?
El que passa és que això ho va anar fent estones,
com moltes coses que tinc fetes,
vaig anar lligant caps i muntant una història
i quan la vaig tenir lligada
vaig pensar que, bé, que potser podia interessar a algú
i em vaig dedicar a repartir-ho entre amistats
que són crítiques, però no deixem de tenir un lligam amistat.
A la vegada és això de fer, repartir-ho als enemics.
Sí.
Probablement, perquè a les amistats corres el perill.
Bé, jo ho vaig anar repartint amb gent que és molt lectora
i, bé, que ens fem les nostres tertulietes allà on treballo
i anaven llegint i anaven dient,
ostres, però si, no ho sé, està molt lligant, no?
I, a més, em va fer molta gràcia
perquè normalment els personatges algú els coneixia, no?
Deia, ui, però si aquesta és la meva tieta,
si que ell la soc jo, si aquest altre...
I em vaig anar com engrescant, no?
Vaig pensar, home, però si amb aquesta gent...
Però bé, no me n'enfiava gaire, donats aquests vincles d'amistat.
Llavors ja ho vaig repartir amb professionals,
amb gent que també no conec massa,
però que vaig pensar que serien més durs, no?
I també em van fer...
Van dir, home, doncs això està bé, no?
És una cosa llegible, planera, que arriba,
que parla de coses molt properes, dintre de Tarragona...
I llavors em van llançar a enviar-ho a un editorial
i al cap d'un any i, bueno, i temps,
em van trucar dient que bé,
que obrien una línia així, propera a la ciutat
i que els interessava.
I bé, vaig pensar que era molt afortunada, no?
Perquè hi deu haver molta gent que fa el mateix que jo
i no he tingut la sort aquesta, no?
De que hagi caigut en el moment adequat a les mans d'algú
que ha dit, vale, doncs vaig a publicar-li.
Ara comentàvem que no és l'única publicació,
si la primera novel·la, en tot cas, apuntem.
Bé, la tecla exerceix de mestre d'adults,
en aquests moments als barris de Ponent,
diplomada en magisteri, llicenciada en pedagogia
i, de fet, ha col·laborat en la col·lecció
de quatre CDs sobre les històries dels barris
de Ponent, Tarragonins.
Perdó, que, Susanne, recordeu,
si no, Batxarrada va editar el Museu d'Història de la Ciutat.
Sí, sí, sí.
I, a més, també has publicat
les petites històries de la Rambla
amb els dibuixos de la Pilarín Vallès.
Per tant, el món editorial i de publicar treballs,
d'ensenyar-los al públic, ja tens experiència.
Sí, una mica sí.
Bé, no és així justeta, però d'entrada sí.
Em vaig embarcar una mica amb aquesta aventura de...
A mi m'agrada molt treballar sobre la gent anònima, no?
La gent que fa coses
i no surten publicades,
però que el seu dia a dia fa que el barri prosperi
o hi posa pals a les rodes.
I el fet de, quan em van proposar de treballar
allà on jo fa pràcticament 30 anys que hi treballo,
i ara ja no tant,
però abans quasi estava més estona que a casa meva.
I em va semblar que era bo, no?
Perquè era apropar tota la tasca,
tota la lluita que han portat aquests barris,
és apropar-los una mica,
la gent de la ciutat,
que em sembla que hi ha una mica...
El francolí a vegades fa una mica de frontera, no?
Encara, eh? Sembla mentida,
però encara és...
I fins i tot els barris venen a Tarragona,
o els que viuen al centre van als barris.
És a dir, no tens el concepte
d'aquest mous per la ciutat.
No, no, la gent agafa l'autobús per anar a Tarragona
o bé se'n va a l'extraradi
i diu en concret el lloc que va, no?
Sí, sí, tot és Tarragona
i es diu així com un lema,
però realment la realitat és una altra
i tu no ets coneixedora, clar.
Jo, la veritat és que sí.
Anem a la novel·la,
que és el que interessa dels sols i les llunes.
La tecla és molt educada,
però realment he de dir,
escolta, parlem de la novel·la,
que per això he vingut
i té tota la raó del món.
No, no, per això t'ho dic
que tu ets molt educada
i només faltaria.
No, el que passa és que aquest petit afegit
és també perquè,
per donar aquesta visió
que la tecla és una persona
que li agrada molt
i per alguna mica hem d'anar
ja gent molt observadora,
molt d'escriure
de les petites grans històries quotidianes,
per això aquest lligam també
d'observar
i aquesta vida als barris
i aquests altres treballs.
Abans deies que
una part de les teves amigues,
de les teves amistats,
perdó,
quan la van llegir
va dir,
si jo identifico aquest personatge,
és la meva tieta,
o jo tenia una veïna
que era com aquesta senyora.
al final,
tenim una història col·lectiva
que pensem que és única,
que només les coses
ens passen a nosaltres
i ens adonem després
que hi ha d'altres històries
comunes i semblants a la nostra,
no?
Clar,
el nostre és extraordinari,
sempre.
Jo quan ho vaig llegir
em va semblar
que estava molt ple de tòpics,
no?
I potser ja està,
perquè els personatges,
si la gent els reconeix
és perquè una mica
són universals,
no?
però també penso
que el tòpic
surt d'una realitat,
vull dir,
més o menys
se li dóna importància
o no,
depenent de la rellevància
de la personalitat,
però sí,
jo crec que és
vides quotidianes,
no?,
de gent propera
a la protagonista
i que,
bueno,
la protagonista és el fruit
de la gent
amb qui apren
contínuament,
no?,
llarg dins que neix
fins que,
bueno,
aquí no es mora
perquè acaba la novel·la
que jove,
però sí que
ella és el resultat
de tota aquesta convivència,
no?
Si tu has,
el relat és el d'una nena,
una noia,
la Remei?
Sí, la Remei,
sí,
bueno,
és una nena
que neix en un poble
que és fictici,
vull dir,
no té cap referència
en cap concret
i neix en una família
de gent,
doncs,
treballadora,
humil,
que es busca la vida
de postguerra
i ella va sentint
històries
i coses
que,
que, bueno,
que la fan
agafar preferències,
o sigui,
ella té una tendència
a apropar-se
a gent
que li sembla
que és sàvia
i allunyar-se
una mica
de la gent
que veu
que és bastant
mediòcra,
no?
I té aquesta intuïció
natural,
que és un privilegi.
Bueno,
jo crec que tots
la tenim,
el que passa
que uns tenen
més poder
de cedir
que altres,
no?
Hi ha gent
que cedeix
amb facilitat
perquè no es vol
complicar la vida
i en canvi
aquesta noia,
tot i que no se la complica
gaire,
doncs mira
d'escapar-se
de tot això
i, bueno,
sembla una mica
ingenua,
no?
Perquè s'ho creu
una mica tot
però jo té una amiga
aquí molt espavilada
que la posa
el dia de...
De totes maneres
en aquella època
les noies,
les nenes
sí que tenien
aquesta ingenuïtat
que no ens pot sobtar
però en aquell context
d'aquesta època
estem parlant
anys 50,
aproximadament
aquesta ingenuïtat
hi era en principi.
Sí, jo crec que sí
que hi era,
jo soc una...
vaig néixer
una mica més tard
però a casa meva
i aquí faig referència
tot i que això
no és biogràfic
perquè vull dir
jo ni soc de poble
ni tinc germans nois
ni res de tot això
però sí que a casa meva
hi havia un any zero
que aquí em faig referència
tot ho situaven
a casa meva
abans o després de la guerra
quan deies
fins i tot
quan explico història
a l'escola
ho dic
tots tenim un any zero segur
i ens el busquem
quan em vaig casar
o quan...
I en aquesta història
l'any zero
d'aquesta família
és la guerra
tot ho situen
o abans
o després de la guerra
i llavors
ella
passa que és una noia
com molt innocent
i tampoc el llibre
no pretén
fer ni una recerca històrica
ni de memòria
ni de res
ella explica
com jugava al carrer
com es movia
amb qui es relacionava
la gent aquesta
la prepotent
que sempre ha volgut manar
i uns pares
bastant intel·ligents
que es mantenien molt al marge
i al final
acabaven fent el que volien
que feien el que podien
també en aquella època
segurament
també el que podien
dintre del que...
la noia al final
va estudiar a Tarragona
baixa
com a dir
baixa estudiar
que això és una
val la pena
senyor
baixa estudiar a Tarragona
té molts tocs tarragonins
perquè no ho he pogut evitar
i és un dels atractius
o dels molts atractius
que pot tenir pel lector
aquesta identificació
de Tarragona
en el cementiri
al dia de tots sants
d'aquesta quotidianitat
vida quotidiana
carregada d'emocions
d'experiències particulars
però que poden ser compartides
segurament
sí, jo crec que és una mica
el que feia tothom
en aquella època
encara se segueix fent
però bé
en aquella època
era visita obligada
i...
bueno
aquesta en concret
però aquí
pràcticament
s'haurà de la recepta
dels panellets
vull dir que...
Tu has passat bé
escrivint-ho
en molt de clara
sí, sí, sí
sí, m'ho he passat molt bé
escrivint-ho
i l'has esmenat
moltes vegades
moltes coses?
Mira, moltes
i al final
vaig dir
bueno, prou
ja no ho toco més
i vaig parlar
amb l'Alfred Arola
no fa gaires dies
i diu
què, què et sembla?
Dic, doncs mira
no el puc tornar a llegir
perquè m'agafa un atac
d'ansietat
perquè ara ho tornaria
a retocar
i diu
deix, deix, deix
que això passa molt
a la gent
quan, bé
quan han acabat
veu el fruit final
no?
però estic contenta
jo crec que és
jo crec que és una història
que no és de cap heroïna
ni de...
però sí que és d'una persona
que acaba
siguent coherent
i conseqüent
amb el que
amb el que
amb el que pretén
i en el fons
és una mestra vocacional
que m'hi puc arribar
a identificar bastant
potser com fer
una passejada llarga
amb aquest personatge
agafar-lo de la maleta
i acompanyar-lo
en el seu creixement
en el seu dia a dia
en la seva visió del món
sí, va una mica així
perquè fins i tot
quan la gent
marxa de la seva vida
desapareix de la novel·la
també
vull dir
que ella s'allunya
d'un personatge
aquell personatge
ja se li perd el fil
i que fins i tot
podria donar peu
a una segona part
a veure què passa
amb aquests que marxen
doncs podria ser
no?
ja ho tens començat
no, no, no
no gens
ara està
m'ha vingut ara
vull dir que no
no, perquè és veritat
hi ha personatges
que poden arribar
a ser interessants
però ella
com que els de fuig
doncs marxen
de la novel·la
ja no hi són
quan es parla
amb escriptors
escriptores
hi ha una pregunta
a mi particularment
m'agrada
no té més
m'agrada fer-la
perquè
per un tema allò
d'emocions
i de pell
jo ara tinc el teu llibre
entre les mans
l'obro, l'oloro
té l'olor a tinta
clar
dius
això ho he escrit jo
està en forma de llibre
i això
a aquest llibre
pot accedir
qualsevol persona
jo no sé
tecla
si quan has agafat
el primer exemplar
del llibre
vas emocionar particularment
home sí
emocionar
emocionar
potser no
però sí
em va fer una gràcia
molt especial
si muntessis un drama
al final ho he aconseguit
és una de les coses
que
soc bastant tossudeta
quan em proposo alguna cosa
el que passa
que bé que he tingut
molta sort
amb aquest
però
quan la vaig tindre a les mans
vaig dir
noia
doncs
i escolta
que m'enasso amb més
perquè de coses escrites
n'hi tinc moltes
és el que t'anava a dir ara
que si això
has anat fent
al teu ritme
amb la teva cadència
segurament tens més coses
escrites però relats
narracions
narracions curtes
novel·les a mitges
i coses que estan mig penjades
que bueno
ara quan me passi
aquesta mena de
no sé
d'extra
que m'està passant
imagino que tornaré a agafar el fil
diuen que és complicat
arribar a editar
o no
depèn de qui ho digui
jo diria que
el més difícil
ve ara
quan els lectors
i les lectores
que al final
és per qui treballeu
els escriptors
doncs diguin la seva
sí
home
fa respecte
sí
sí
una mica
a mi personalment
me'n fa molt
ara penso
uf
però bé
és un risc
que l'has d'assumir
el que no fa res
mai fracassa
ni mai t'èxit
com era allò que
t'has d'empenedir
del que
del que no has fet
efectivament
mai del que has fet
això mai
ja veurem
hi ha alguna poseta
que l'arreglaríem
Escolta
el títol
dels sols
i les llunes
dir perquè
posar títol
a una novel·la
o una cançó
fins i tot
posar nom a una criatura
no és fàcil
no
mira
jo la tenia
molt engegada
aquesta història
i m'anava pel cap
perquè normalment
quan escric alguna cosa
ja tinc el títol
abans d'escriure-ho
com una síntesi
no
del que vull dir
m'ho miro a resumir
donar pistes pel contingut
sí
però amb aquest
no em passava
i com que
la gent em deia
ui si això
ho publiques
canviaran el títol
te faran
a mi no m'ha tocat res
aquest senyor ha sigut
molt respectós
amb mi
l'Arola
i llavors vaig pensar
doncs jo li posaré un títol
i per si de cas
me'l volen tocar
que ho pugui justificar
que no ho facin
i llavors
vaig inventar un capítol
amb aquest títol
i a raó
de quan surt aquest capítol
dels sols i les llunes
doncs ho vaig
fent una mica de referència
vaig pensar
és l'excusa
perquè m'agradava
vaig trobar
me va vindre així en sec
dic home
té el seu
ho trobo aquest
i vaig pensar
manera
doncs inventat alguna
me'n vaig inventar
un capítol
em penso que és el 5
i a raó d'allí
cada vegada
faig una miqueta
de referència
a aquest
això
doncs és el primer
n'hi haurà més
tal com s'ha expressat la tecla
no m'estranyaria
de moment el presenteu
el presenteu dijous
dijous
on ho feu
a quin hora
a l'ajuntament
el sol d'actes de l'ajuntament
a les 7 de la tarda
molt bé
en plena tarda literària
i m'ho presenta
la Rosa Maria Codines
que dintre l'ensenyament
és una persona molt volguda
i vaja
per mi personalment
és molt apreciada
doncs serà
serà un moment
i a més recordeu
que tot aquest tipus
d'activitats
i presentacions
són actes
oberts al públic
en general
tecla Martorell
moltíssimes gràcies
per venir avui
i enhorabona
per aquest llibre
moltes gràcies
adeu-sia bon dia