Mar Suánez, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb 27 anys, algú ja té prou memòria per recordar i fer un llibre?
Que millor amb 27 que no amb 60, que potser en perds més.
També és veritat, pots perdre part de la memòria.
A veure, de fet era normal que amb 27 anys probablement sigui una edat perfecta
per tenir la perspectiva suficient per valorar l'experiència personal i col·lectiva
de l'època de l'Institut.
Tots la recordem.
Tots la recordem, home, és un moment molt important en la vida de tot jove, no?
És l'època de l'adolescència, de descoberta, i és una edat que ho vius tot molt intensament.
Clar, jo et deia, o la teva època a Lides Camp, clar, va ser molt bona o va ser molt dolenta,
perquè indiferent no et va deixar des del moment que has fet aquest recorregut
per un quart de segle d'un centre educatiu que va néixer no sense pocs problemes, eh?
Exactament, sí, sí, és l'Institut de Batxillerat o Mixto Número 3 de Campo Claro,
que és com es va dir...
És com es deia, era l'any 81, clar.
L'any 81, l'any que jo vaig néixer.
Bé, comença un centre per primera vegada de secundària no obligatori en uns barris de Ponent,
barris obrers, que mancaven molts serveis en aquella època,
i, home, és un intent de dignificar el barri molt important
i que els professionals que hi van treballar, des de professors al personal d'administració i serveis
i els alumnes que anaven amb moltes ganes, doncs, van aconseguir que fos un institut de referència a Tarragona.
Clar, estem parlant d'un barri, com bé deies, que faltaven molts equipaments, moltes infraestructures...
Podem parlar fins i tot i, a veure, si no em falla la memòria,
tenim algú que també ens ho recordarà d'algun que altre carrer sense asfaltar i no vull faltar ningú.
Però la cosa estava... doncs no és com el recordem ara.
també el tipus de població i de veïns que hi havia eren diferents.
Parlaves com a barri obrer.
Amb el temps, amb l'arribada de nova immigració,
també ha canviat molt la fesomia, les necessitats, la demanda...
Tu vas entrar exactament l'any...
Es van fer si sumar, eh?
Perquè si vas aprovar tots els cursos, podria fer-ho.
Vaig aprovar tots els...
Vaig passar tots els cursos sense repetir.
Sí, però m'has dit que tampoc no eres un alumne brillant d'aquells que...
Era un alumne bé, de béns.
De béns.
Perquè també t'agradava fer altres coses.
Està clar.
A tothom és l'època que comences a sortir, a festejar, etcètera, però bé.
Va anar bé, va anar bé. Estic molt content de l'època.
El llibre en qüestió que el vas presentar la passada setmana,
jo diria que té una estructura de treball de recerca.
Tu ets llicenciat en història.
Exactament.
És el teu primer llibre.
També.
I per què el primer llibre el planteges de fer justament la història de l'IES?
A veure, de fet, la proposta ve de part del Jordi Tinyena, professor de l'Institut i escriptor.
O sigui, que és una proposta que em van fer i que vaig assumir amb molt de gust.
Al principi vaig dir que sí, molt ràpid, després vaig veure.
És una gran responsabilitat fer un llibre del teu institut.
però ho vaig agafar amb moltes ganes i molta il·lusió.
I bé, va sortir així.
Això sembla un programa d'aquell sentimental per a la tele,
però tinc el Jordi Tinyena a l'altre costat del fil telefònic.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Per què vas triar el Marc?
Perquè és un noi molt intel·ligent?
Perquè era un alumne teu enxufat en aquella època?
Perquè em consta que ell em deia que tu vas ser professor seu, no?
Sí, i tant.
Per què el Marc i no un altre?
Bé, el Marc perquè l'he vist després.
Vull dir, hi ha alumnes amb els quals perds contacte d'altres que el mantens.
El Marc l'he mantingut perquè ell és un jove molt actiu
i sempre que hi ha alguna manifestació sobre coses justes el tens al davant.
I per tant el veus, el veus, i mantens el contacte.
D'altra banda, perquè és un historiador, per tant, ja feia el perfil al llibre.
Clar, com a historiador la sort és que les fonts són vives, ja has pogut parlar.
Intueixo que amb alumnes, professors...
Com has anat construint aquesta història?
Bàsicament m'he basat en dos aspectes.
Per una banda, un buidatge de les actes,
les actes del Consell Escolar, les actes del Clàstres de Professors,
que és un treball així feixuc i avorridot,
però que així et permet veure l'evolució del centre
des d'una perspectiva més objectiva o no dels anys que jo vaig viure.
I d'altra banda, doncs, he fet entrevistes a professors,
i a les professors majoritàriament,
i sobretot amb persones que portaven molts anys a l'institut,
que han pogut veure una mica l'evolució,
i també amb algun professor que potser no ha viscut l'etapa pre-reforma
i que ha vist ja l'institut amb l'ESO, diguéssim.
Clar, perquè aquells inicis...
Jordi, quant de temps portes tu a l'IES?
Camclar, que a més has estat director del centre, no?
Sí, he estat director.
Jo porto des del començament, porto 27 anys.
Ah, doncs, no m'estranya que estiguéss juntament amb el director,
amb la presentació, que calia la mirada veterana.
Abans ho comentàvem amb el Marc,
que aquell era el barri de Camclar, no és com ara.
Fa 25 anys, aviam, i fins i tot, si algú vingués de fora,
estructures, equipaments, ha canviat.
Hi ha molt per canviar encara, com a tot arreu,
però hi ha una gran diferència,
i hi ha una gran diferència també entre aquells joves
que començaven a estudiar en aquella època i els que van ara.
Sí, sí, sí.
Jo crec que s'ha complicat.
Curiosament, ha crescut demogràficament.
És òbvi, ha canviat la composició social d'una part del barri.
Però llavors la gent, els joves que venien a l'institut
eren gent provenients de famílies que creien en l'ensenyament,
que creien que l'ensenyament era una possibilitat de promoció, no?
I tenien raó.
I llavors allò creava un ambient amb moltes ganes de treballar
i un ambient excel·lent, no?
Això ha canviat.
Ha canviat perquè ara a l'institut arriben nois i noies
de famílies més desestructurades, que no volen estudiar,
i en canvi els has de tenir allà.
Les coses han canviat una mica pitjor, la veritat.
Entre l'ESO i el batxillerat, el batxillerat és una altra cosa
que hem parlat sempre, no?
Sí, sí, evidentment.
Tu com recordes, Marc, aquella època en què tu hi eres?
Tu vas fer ESO, no?
No, jo vaig fer...
Tu eres BUP encara?
Batxillerat i COU, sí.
Oh, del BUP i del COU!
Vam ser l'última...
La meva va ser l'última promoció.
Em deixes dir-te...
Bé, jo ja sé que no pinto res aquí, però em fa gràcia,
perquè jo pertanyo a la primera promoció del BUP.
Mira.
I tu a l'última, per això que és curiós, no?
Déu-n'hi-do.
Hem coincidit.
Home, jo...
És això, som provenents de famílies obreres,
majoritàriament vingudes d'altres parts de l'Estat,
però que és això, vull dir,
teníem molt clar que estàvem allà per estudiar.
Per això dels mapes escolars,
només hi anàveu a aquest institut, gent de Camp Clar?
No, jo soc de Torreforta.
De Torreforta, però de la zona dels barris de Ponent.
Tinc de pensar que quan es crea l'institut,
i quan jo vaig estudiar, era l'únic institut de la zona,
després ja es va crear el de Torreforta, el de Bonavista,
i, a veure, érem això, joves,
que teníem la intenció d'estudiar.
Tu acabaves 8 de JV,
i si no volies fer una professió,
doncs feies l'EFP de Llavors,
i si no, doncs feies el BUP, no?
I mon pare ja m'ho va deixar molt clar.
El dia que li vaig anar amb 6 assignatures suspeses,
m'ho va dir, o te pones a treballar, o estudies.
I tu vas deixar de treballar, és molt dur, eh?
És molt dur, fiquem-nos a estudiar.
Hi ha alguna cosa a treure.
Mira, mira que bé, hem fet un home de profit, al final.
El que és a l'institut, com a instal·lacions,
com a equipaments, ha canviat moltíssim, no?
També, vull dir, però de tot s'ha anat aconseguint,
diguem-ne, d'una manera natural, fluida,
o que amb moltes coses ha calgut molta reivindicació.
Això ho has pogut palesar al llarg del teu treball?
Sí, sí, sí, però una cosa es caracteritza l'Institut de Camp Clà
és per ser un institut lluitador, reivindicatiu i inconformista.
És a dir, l'institut comença amb un pressupost ínfim
per part del Departament d'Ensenyament de Llavors,
amb problemes amb la calefacció, que no acaba de funcionar,
problemes de contaminació.
Estem en un barri en què aparcaven camions perillosos,
perquè està a prop de les petroquímiques.
Hi havia una carbonera al costat de l'institut que embrutava
quan feia vent tota la façana de carbó.
Recordo l'aigua calenta per les dutxes del vestuari,
però tampoc funcionaven, no?
Vull dir que, clar, hi ha tot un seguit de deficiències
que en un institut nou, perquè és curiós,
però que és això, sobretot a partir de les reivindicacions
del professorat i de l'associació de pares,
que era molt activa en aquell llavors,
i va fer molt per dignificar també les instal·lacions de l'institut,
per exemple, de donar material als laboratoris de química,
o de física, o de biologia.
Després, gràcies a això, es va aconseguir tenir tot un laboratori d'idiomes,
vull dir, es va aconseguir tenir una infraestructura decent per a un institut.
Jordi, tu, com bé explicaves, estaves des del començament,
el Marc ja ha anat a la universitat, ja no és a l'institut.
Podríem dir, a través del treball del Marc i de la teva experiència i d'altres companys,
que li és canclar en determinats moments en, diguem-ne,
que va ser un referent de treball pares, alumnes, professors, comunitat educativa,
que diem, com ha passat en algunes escoles de primària concretes de la ciutat,
en un moment determinat.
Que era un referent d'aquesta col·laboració, d'aquest treball,
del que havia de ser un projecte educatiu comú?
Jo penso que sí, penso que, naturalment, els temps han canviat molt ja,
però en el seu moment l'institut, ara deia el Marc que era l'únic judit de la zona,
però això no fa tant, eh? Potser fa uns 12 anys, quan es va fer el de Torreforta.
És a dir, que nosaltres recollíem alumnat que venia absolutament de tots els barris de Ponent,
també de Bonavista i també de la Canonge.
Per tant, clar, era el punt de referència.
Va ser un institut que va néixer, ho deia el Marc ara, amb moltes mancances,
perquè va ser, ell no ho ha dit, ho dic jo, ell ho sap també, eh?
Que va ser l'últim institut que el va fer el Ministeri de l'Estat espanyol.
Sí.
I, per tant, el va deixar sense dotació, la Generalitat no el va voler acceptar,
perquè no l'havia fet ell i els vam quedar en terra de ningú,
en què uns ja s'havien desfet i els altres no l'acceptaven.
Total, que va haver-hi un naixement amb moltes dificultats.
Vam tenir molta sort amb la gent de la Società de Pares,
que va ser una gent molt col·laboradora.
Ell comentava ara coses com el laboratori d'Iomés,
que es va pagar mitges.
Llavors ho feien molt els fesos de pares, eh?
De tapar forats.
Però amb aquest institut ells s'hi van esmerçar molt.
Vam posar l'enllumenat de les pistes esportives.
En fi.
I després va ser un institut, que això també s'ha anat apagant,
però va ser un institut que va col·laborar molt
amb les entitats del barri.
Va estar molt trebat amb el lloc on vivia, no?
I així es va col·laborar amb l'associació esportiva Torreforta,
jo què sé, amb un munt d'entitats de tot tipus.
En quant a l'equip directiu, també s'ha caracteritzat
per tenir persones que eren, en bona part,
algunes de les persones que han format part de l'equip directiu,
persones molt properes a la vida dels barris de Ponent.
No sé, ara penso en Francesc Chamart,
per posar un exemple, perquè no trobaríem més, no?
Sí, sí, sí.
Hi havia...
Era un institut amb molta voluntat de compromís
amb la societat en què estava.
Això ho va marcar molt als inicis.
El que crida molt l'atenció i és bo
és que no tenia aquest compromís
perquè formés part d'una planificació prèvia,
sinó que era espontàniament fruit d'aquest treball
de tots plegats que comentàvem ara.
Sí, sí.
També dels alumnes, eh?
És a dir, amb molt poc d'inaugurar-se l'institut,
en què hi havia relativament poca gent,
que els alumnes van protagonitzar una vaga
per la falta de calefacció.
Va cap a vaga.
Sí, sí, van venir amb mantes, van venir amb mantes a l'institut,
es van asseure al vestiu, van dir que no entraven,
si no s'arreglava.
I el delegat de Tarragona d'Educació, de l'època,
va acabar venint a l'institut a demanar-los que entressin
i a qui dir que ho solucionarien,
i efectivament ho van solucionar.
A veure, alumnes per reivindicar,
però també alumnes per crear una orquestra,
alumnes per fer tot un seguit d'activitats esportives,
i moltes activitats que sovint es posaven a l'abast del barri,
no només internament.
Això també ho reculls, el llibre?
Sí, una part, diguéssim que el llibre està bàsicament escrit
a nivell cronològic,
però sí que hi ha certs aspectes que potser no es poden
ficar un darrere l'altre,
i un d'aquests aspectes és la vessant més cultural,
a l'esportiva de l'institut,
i que penso que té molta importància,
perquè, com dirien la gent de per allà,
que és un institut com Muixó Arte,
perquè, bueno, és veritat.
Per què diuen que és un institut com Muixó Arte?
Bueno, jo vaig viure en una etapa també,
ara no sé com està el tema,
que el Jordi com que està allà des del començament
i ara continua en actiu.
Però era un institut on això,
professorat i alumnes eren molt actius,
l'any 86 es va crear l'orquestra
i s'ha mantingut fins a l'actualitat
aquesta activitat,
inclús durant algun temps va haver-hi dos orquestres.
L'esport, per exemple, era molt important també,
hi havia professors d'educació física també molt actius,
per exemple, s'organitzava una cursa popular pel barri,
en la que participava comerços i la gent del barri,
s'han fet excursions de trekking, etc.
Per exemple, s'organitzaven les setmanes culturals,
que eren tres dies plenes d'activitats
en la qual professorat i alumne hi participaven,
fires del joc amb jocs populars,
va haver-hi durant un temps un grup de teatre,
que ara és llàstima que no hi hagi,
perquè el teatre sempre estava en un institut,
Can Estolta, Sant Jordi,
viatges de fi de curs,
explicaven a professors que,
antics alumnes que ara són professors a l'institut,
que això també és molt curiós veure-ho,
com feien les primeres festes a una aula que es deia l'aula triple,
que ja no existeix,
però són festetes que organitzaven els alumnes
per refinançar el viatges de fi de curs, etc.
I que ho feien perfectament,
hi venien els professors, amb els seus fills inclús,
vull dir que es creava un ambient molt xulo també,
que en certa manera també influeix el fet
que fos un institut relativament petit.
Hi ha un punt que destaques,
dins del que és l'ensenyament pròpiament dit,
que és el català al centre.
Clar, aquí segurament n'hauríem molt a parlar-ne, no?
Sí, i el Jordi també en té molt a dir,
com a professor de català, no?
És, clar, és curiós,
bueno, els barris de ponents majoritàriament...
Sí, la tendència de parlar castellana, clar.
La llengua habitual de parlar a les famílies
és el castellà, inclús la meva, no?
I bé, crec que va haver-hi un grup de professors
molt amb aquesta inquietud
de fer que el català fos l'idioma vehicular a l'institut,
de que aquestes persones...
I que ho féssiu amb gust, eh?
I no provocar rebuig, que de vegades és el que passa, no?
Jo crec que hi havia, com bé ha dit el Jordi,
dubto molt que hi hagués algú que s'ho prengués així,
perquè allí la gent volia aprendre, no?
I el català, doncs, era l'idioma d'aquí
i moltes de les famílies immigrants, això, ho han tingut molt clar.
Clar, la majoria de nois i noies
de famílies castellano parlant,
si no hagués estat pel seu pas per l'institut,
probablement no parlarien el català
amb la normalitat com a la llengua pròpia, no?
Què en penses, Jordi?
Doncs va fer un sobresforç.
Ara la normativa legal, per part de la Generalitat,
és molt clara.
Les assignatures han de ser en català,
però quan estem parlant,
al començament de l'institut, això no era així.
No hi havia cap tipus de normativa
que obligués l'institut a fer res en català.
Després van sortir l'obligació
de fer dues assignatures durant el curs,
en fet, molt a poquet a poquet.
Nosaltres, però, ho vam tenir clar des del començament,
que era una qüestió de justícia.
No és una qüestió de proselitisme,
és una qüestió de justícia,
donar les mateixes oportunitats a tothom.
I si els teus alumnes no dominen
una de les dues llengües del país,
estan amb inferioritat de condicions
al d'altres llocs.
Per tant, per nosaltres,
era una qüestió prioritària.
I tenien un nivell molt baix, eh?
El Marc ho ha estudiat,
ho ha vist ara fent els estudis,
però, com vam començar nosaltres allà,
com que el nivell de català era tan baix,
no podíem fer el programa oficial,
i simplement vam deixar de fer-lo.
i llavors vam adaptar el Digui-Digui,
te'n recordaràs, no?
El Digui-Digui, aquest famós!
Aquell que feien per la tele.
Sí, sí.
Doncs, amb les cintes de vídeo del Digui-Digui,
que ens els va donar cultura,
que llavors hi havia el carot de la Gata Cultura a Tarragona,
doncs vam adaptar aquell curs,
un curs oral, fonamentalment oral,
perquè els nois i nois s'incorporessin.
Bé, allò va funcionar molt bé,
tant que al cap de pocs anys ja podíem fer un curs normal,
i això ha pujat,
va donar moltíssimes satisfaccions.
Curiosament, avui fem un pas enrere.
Jo veig que en aquells barris
s'està fent un pas enrere amb això.
Complica, en aquest sentit,
des del punt de vista de la llengua,
clar, el fet que ara són moltes cultures,
els plans de diversitat,
que sembla que no acabem de trobar
quin és el camí que hem de seguir.
És un altre capítol
que formaria part de la història futura més immediata
de l'Ies Campclar.
Com passa sempre, el Jordi ja ho sap,
ens quedem sense temps,
però ja ens perdonarà.
Però, de totes maneres,
hi ha un altre aspecte,
que és l'aspecte,
la crònica sentimental,
perquè reculls testimonis d'alumnes,
i això és molt bonic, també,
desmentar-ho ara, no?
Bé, sí, això és una part
que es va encarregar,
sobretot també,
el Jordi,
de contactar amb aquelles persones
que, bé, han anat passant per l'institut,
i bé, no sé,
hi ha el Jordi Navarro,
hi ha el primer director,
o ja, vull dir que és molt interessant
veure les mirades.
Enhorabona, eh, Marc,
de veritat,
per aquest treball.
Esperem el segon,
ja veurem quin serà el teu objectiu,
de què vols fer i història.
Està a prop, ja ens ho diràs.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies,
sempre que et truquem
no tens un no,
t'ho agraïm moltíssim.
A vosaltres,
enhorabona, Marc.
Moltes gràcies.
A tots dos per aquest treball,
gràcies, bon dia.
Gràcies.