Dos minuts seran tres quarts d'una del migdia
després d'aquesta petita pausa.
Seguim amb tots vosaltres en directe des del Saló d'Actes de l'ONSE
amb tot un seguit de convidats que representen algunes,
que són una part de les entitats que treballen
en el món de la discapacitat.
Us comentaven que ens acompanyava ja feia una estoneta
Esperanza Picó, ella és la directora general
de la Fundació Privada Onada.
Esperanza, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir.
També ha vingut alguna de les voluntàries i mare
d'un dels nens o nenes.
No sé si és nen o nena.
Bé, nosaltres treballem amb persones amb vida adulta ja.
Vida adulta.
Sí.
Treballeu amb persones que tenen malaltia mental
i en un altre tipus d'afecció cognitiva?
Dos col·lectius, principalment.
Amb el seu inici ens vam centrar en les persones
en discapacitat intel·lectual, el que has comentat abans,
síndrome de Down, que és un dels que més es coneixen,
el més visible, perquè físicament té una connotació que es veu.
Però dintre del món de la discapacitat intel·lectual
n'hi ha moltíssimes persones que, quan tu ets relaciones amb elles,
com que no tenen cap tipus de discapacitat física,
no es veu, no se sap que aquella persona té unes necessitats especials.
A més a més de la discapacitat intel·lectual,
fa ja uns anys que vam veure que a les demandes dels nostres serveis
començaven a arribar persones amb trastorn mental sever,
que després d'un procés d'estabilització mèdica
s'hi trobaven que no tenien recursos, sobretot d'integració al món laboral.
Des de la responsabilitat de donar cabuda a totes les persones que ens necessitin,
vam començar a desenvolupar un projecte amb tota Catalunya,
amb nous centres de tota Catalunya, que es diu Bojos per la Feina.
Una mica visualitzant que el 90% de les persones amb trastorn mental sever a Catalunya
no tenen un lloc de treball.
Sí que també és una realitat que d'aquest 90%,
potser només un 30% pot tindre una feina de manera estable,
però que aquest 30% es mereix com a mínim l'oportunitat
que algú els hi doni la mà per començar a tornar a viure,
per dir-ho d'alguna manera, socialitzar-se una altra vegada.
I aquests són els dos àmbits bàsics amb els que treballem des de la Fundació Onada.
Models de tallers ocupacionals o inserció a l'empresa ordinària?
Tot.
A mi m'agrada dir que tractar les persones com es mereixen
és buscar la diferència, no?
Defensar els seus drets és mirar a cada persona què és el que necessita
i fins a on pot arribar.
I també m'agrada dir que som com una mena de sastrèria, no?
Allà no n'hi ha, no sé, no n'hi ha un estàndard.
Cada persona, quan entra demanant un servei,
primer, clar, entre cometes està limitat per un certificat de discapacitat
que ja fa una valoració de la Generalitat de Catalunya
i diu si aquella persona pot treballar o no pot treballar.
El límit el tenim al 65%.
Si aquella persona té més d'un 65% de discapacitat reconeguda,
entrarà el que són els serveis socials, no?
Uns centres d'adults, uns tallers de teràpia ocupacional
o uns serveis d'integració laboral,
si veiem que hi ha alguna mena de possibilitat
que treballant certes habilitats pugui arribar al món laboral.
I després, per una altra banda, tenim les persones
entre un 33% i un 65% de grau de discapacitat reconegut
que són els que entren als serveis laborals.
Dintre dels serveis laborals n'hi ha un ventall molt ampli
com n'hi ha un ventall molt ampli de persones.
N'hi ha que no tenen cap qualificació professional,
quan arriben i llavors s'ha de començar a treballar
aquella qualificació professional.
N'hi ha que sí que la tenen però que els falten habilitats socials,
llavors es treballen aquelles habilitats socials
i n'hi ha que l'únic que podran aconseguir a la seva vida
amb molt d'esforç és una feina amb un treball protegit,
però n'hi ha que no,
que tenen la voluntat i la capacitat, si se'ls recolza,
de tindre un lloc de treball, entre cometes, ordinari.
També els recolzem.
Tenim un servei d'integració laboral
que no només acompanya a la persona, sinó també a l'empresa,
perquè entenem que l'empresari se li traspassa la responsabilitat
a través d'una quota i que moltes vegades no fa més
perquè la desconeixença fa que tingui por.
I les pors són limitadores,
les pors a tothom ens deixen una mica paralitzats.
Intentem estar allà al seu costat perquè treballar l'entorn,
treballar els companys de feina, explicar-los que no han de tractar
en cap mesura diferent, que aquella persona ve preparada
pel seu lloc de treball i que ha d'assumir les seves responsabilitats,
però donar-li eines de totes les qüestions que se'ls plantegen.
Coses com, i pot prendre cafè?
Bueno, si pren certa medicació,
ell o ella ja sap que no pot prendre cafè.
Pot venir al sopar de Nadal de l'empresa?
Por ejemplo.
Qüestions que veus que n'hi ha una desconeixença real,
i llavors això dona un munt de neguit de pors que són paralitzants
i que moltes vegades les empreses no s'obren més per a aquestes pors.
I llavors nosaltres estem allà intentant que vegin que no només són pors, res més.
Esperant que, segons la vostra memòria,
del 2008 a la Fundació teniu un total de 229 persones
entre treballadors i beneficiaris del servei social.
Ara hi ha 260.
Crec que som l'única empresa a Tarragona que ha creat llocs de treball.
És ben singular, eh?
Això de fet és ben singular.
Clar, jo no sé si hi ha problemàtiques comunes
entre les persones o entitats que representen la discapacitat física i psíquica.
A vegades són totes dues, com deia el Javier.
Però a part del tema del finançament, per exemple, és un tema comú en aquests moments.
Sí, sí.
Nosaltres ja treballem molt en xarxa amb el Jaume Marí,
que representa la Montanyeta i que a més a més és el president d'una federació nacional.
El nostre president, el Josep Gómez,
és també el president de la Federació Catalana de Persones amb Discapacitat Intel·lectual.
i treballem d'una manera molt activa amb tot el que és la representació a nivell institucional
de lo que són els drets, que reconeguin d'una manera activa els drets que tenen aquestes persones
perquè són ciutadans.
Jo he mirat tota la vostra memòria, una memòria que jo, si alguna persona,
que espero que llegi moltes, vulgui realment conèixer les problemàtiques d'aquests col·lectius,
una memòria que a banda de xifres i dades conté moltíssimes imatges i moltes fotografies
i veus persones, que algunes d'elles ronden la cinquantena,
que penses que si són persones que sempre han tingut aquesta discapacitat
tenien la seva família, tenien els seus pares, però s'han fet grans
i els pares i la família ja no hi són. A mi em sembla una situació terrible.
Què vols que et digui?
Mira, fa dos anys, justament per aquesta casuística,
cinc entitats de la província van posar en marxa una fundació tutelar,
la Fundació Tutelar de les Comarques de Tarragona.
Representant a tots els col·lectius, també a les persones amb malaltia mental
i també a les persones grans que pateixen Alzheimer's o altres malalties degeneratives
que estan en residències que no tenen cap familiar
que si pugui o si vulgui fer càrrec de defendre els seus drets
i nosaltres vam començar, ara ja fa dos anys, amb aquesta altra feina
que és absoluta i totalment necessària.
Pensem que, per exemple, avui en dia la tutela encara no està reconeguda
dintre de la cartera de serveis socials.
Les cinc entitats que ho van posar en marxa estem posant diners
per donar aquest servei de proximitat a les persones,
però el que no podia ser és que una persona estigués a l'hospital
o una persona perdés el seu lloc de treball o no tingués casa.
Teníem persones vivint una amb un garatge, una altra amb un traster,
i ningú defensés el seu lloc.
Moltes persones que viuen al carrer, quan serveis socials detecten la seva presència
i indaguen la seva vida, se n'adonen que són persones que tenen una malaltia mental
i que han acabat al carrer.
Després hi entren en un circuit o en un altre, però en principi, en molts casos, és així.
Sí, és un panorama realment molt copsador,
però pots tindre dues actituds a la vida,
deixar-te portar per la pena i la llàstima, que això no serveix de res,
o mirar de fer coses.
Mirar de fer coses, parlem amb...
És l'Anna?
L'Anna és la voluntària de la Fundació?
No, és mare, voluntària.
Bé, a veure, soc, al marge de la meva tasca professional,
també és veritat que soc mare d'una persona amb discapacitat,
tinc un fill amb autisme,
però és la meva faceta personal,
però potser sí que m'ha ajudat a sensibilitzar-me molt
de les barreres que hi són,
que són molts cops molt sutils, molt invisibles,
però que hi són i que separen les persones.
Quan parlem de persones,
ens agrada parlar no de persones amb discapacitat
i persones amb no discapacitat,
perquè tots som discapacitats.
Al llarg de la nostra vida,
durant el nostre cicle vital,
quan naixem, naixem absolutament dependents,
sense els pares,
difícilment podríem tirar endavant, no és impossible.
Si tenim un accident,
també ens convertim en persones dependents
i sobretot quan ens fem grans,
també ens convertim en persones...
O sigui, que és molt important
no separar aquests dos col·lectius.
Tots som persones dependents
i per això vivim en comunitat,
per ajudar-nos els uns als altres.
I és la comunitat que ha de donar resposta,
perquè de fet és la societat civil
que està donant moltes respostes.
A partir d'aquí vam arrencar també
i vam voler canviar la visió,
que en un segle ha canviat moltíssim,
de l'assistència,
quan es diu la paraula
assistència cap a les persones amb discapacitat,
no hi estem d'acord.
Era una tendència molt de protegir,
de quasi caritativa cap a aquestes persones.
Molt de paternalisme, segurament.
Exacte, exacte.
Ha evolucionat moltíssim.
Ara estem parlant de com ajudar aquestes persones.
Primer, que siguin les persones,
que hi diguin en primera persona
les seves necessitats i cap on volen anar.
I a partir d'aquí
és com hem elaborat el projecte de voluntariat
que es diu Colza a Colza,
que és el projecte que s'ha implantat a onada.
A partir d'aquí ha sigut...
Ho hem anat muntant tot,
o sigui, posant els vestidors i els fonaments,
partint de com arribar a fer feliços
a les persones que estan a onada.
I a partir d'aquí s'ha elaborat tot el projecte.
Com ho hem fet?
Per exemple, les persones que venen a onada,
les persones que estan al centre de teràpia ocupacional,
que són les persones que no tenen un perfil laboral,
aquestes persones tenen uns monitors, uns educadors,
però també tenien ganes
de poder ells mateixos portar i gestionar un hort.
Com ho hem fet?
Anant a buscar voluntaris
que haguessin fet de pejajos.
Anant tota la vida venen allà
i ajuden a les persones,
no només ajuden,
o sigui, fan que les persones
que tenim allà
siguin capaces d'elles mateixes gestionar aquest hort.
I ells de mica en mica s'han anat retirant
i ara, bàsicament, només ve a supervisar
i a donar suports puntuals
a que ells tiren davant un hort.
També tenim una voluntària,
que és Morcaire.
Morcaire és l'ofici de recullir els olis,
els olis usats,
que són una gent contaminant,
i allà al centre
la sent convertint en sabor artesanal,
que també és un afici ancestral
que s'estava perdent
i s'ha recuperat.
Hi ha altres tasques,
que ara us ho explicaran,
la Pilar i el Pep,
que és, per exemple,
Vols quedar,
que ens trobem
que dins del col·lectiu
de persones amb discapacitat,
malauradament,
difícilment,
tenen una vida social.
Ven allà al centre,
després, quan surten del centre,
es queden en família,
no tenen amics,
i això els impedeix
alguna cosa tan simple
com la majoria de gent
que podem fer d'anar al cinema,
fer un cafè,
qualsevol activitat normal.
Qualsevol activitat,
ells no la podien fer,
o si l'havien de fer,
sempre l'havien de fer en família.
I amb els voluntaris,
el que fem únicament
és casar voluntaris
que tenen uns interessos comuns
amb persones allà del centre.
Hi ha gent del centre
que els encanta anar al cinema
i no ho havien pogut fer mai
perquè només ho havien pogut fer
en família,
però amb ningú més.
I ara ho estan fent.
Es diu Vols quedar al programa.
Et sembla que...
Ui, ara miro els rellotges,
ens està passant el temps
i arribaran les notícies.
Pilar, bon dia.
Hola, bon dia.
Vosaltres tots dos
formeu part d'aquest programa
de voluntariat dins de l'onada.
Sí, sí.
Que és el que feu, exactament.
Quedeu, clar.
Molt bé.
Quedeu, no?
Quedeu amb la gent que hi ha.
Sí, terrao, quedem, yo en concreto
en una chica, y bueno,
y entonces vamos a sitios, ¿no?,
donde a ella también le gusta ir,
a la playa, a sitios para poder visitar,
que a lo mejor no había estado,
o a lo mejor sí,
pero como muy bien dice Ana,
con la familia, ¿no?
Entonces, el poder estar con alguien,
pues para...
¿Y cómo es la teva relación, bella?
Molt bona, la veritat.
Sí, i en la seva família, també.
Doncs és...
Per la teva vida personal
o per la teva experiència,
havies tingut mai contacte
amb persones que tinguin
alguna discapacitat mental
o algun problema de malaltia mental?
No, no, no.
No, perquè a vegades també,
no, jo com que he tingut aquesta experiència,
doncs també vull col·laborar,
però en el teu cas,
tu vas plantejar per què sí.
Sí.
I per què?
Bueno, sí que...
Bona pregunta.
Per què?
No...
Que no tens amics?
Jo crec que sí.
Ah, sí.
I havies d'anar a buscar,
doncs a sortir amb una persona
amb aquestes característiques.
No, però saps què passa?
Que, no sé,
jo personalment
me gusta, no?,
fer amistades també.
i, bueno,
i trobem que aquest món de discapacitat,
és a quina que no està not fuckin'
bien visto y yo como me da rabia la verdad porque a ver son son personas como todos son
personas y que necesitan también pues eso salir incluso en darte a ti porque personalmente yo
como voluntaria estoy muy contenta de poderlo hacer porque no es solamente que yo doy que
la teva experiència del teu company ens fa parlar d'allò que sovint diem de la corresponsabilitat
reivindiquem a les institucions els polítics però com a societat tots són corresponsables si
us sembla hem d'escoltar les notícies de la una immediatament de tornada se'ns acumula la feina
perquè fins i tot des de la 11 ens faran un petit fragment de l'obra de teatre que representaran
per Santa Lluís i a poca broma que tindrem teatre i tot fem una passa si us sembla i de tornada
continuem parlant