Al matí de Tarragona Ràdio saludem Joan Rius.
Joan, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Jo no sé si en recorden,
però Joan va venir fa un quant temps aquí a la ràdio
en una de les seves moltes vessants,
perquè el Joan és llicenciat a NINEF,
és antropòleg,
ha dedicat i dedica bona part
de la seva experiència professional a l'esport esclar,
però també a aquells aspectes que tenen a veure
amb el tracte amb els més joves,
aquells aspectes més sociològics dels esports.
És professor de la Federació Espanyola d'Atletisme,
professor Alies Calípolis,
Entrenament de joves,
ha escrit moltíssimes publicacions
i, de fet, un dels seus llibres
és la base de formació en els joves atletes al nostre país.
Això ho va decidir la Federació,
perquè es veu que és un llibre que és especialitzat,
que té moltíssima qualitat.
És la metodologia i tècniques de l'atletisme, no?
Sí, és un llibre base.
De la primera edició anterior,
vaig vendre, em sembla, que és un 16.000,
que es va fer l'any 90
i ara el 2005 n'ha sortit un altre
i, a més a més, ara recentment
m'ha editat la Federació,
he elaborat un CD-ROM
amb tot el que serà la metodologia
de les escoles de l'atletisme de Catalunya
de treball.
Clar, si nosaltres llegíssim un currículum formal
del Joan, que no ho farem,
lògicament, preferim aprofitar el temps
per parlar d'un llibre que ens ve a presentar,
algú diria, ah, doncs una persona
amb molta experiència, professional,
en el camp de l'esport.
Però jo, per les estonetes que he parlat amb el Joan,
jo crec que, quan parla d'esport,
parla de relacions humanes,
parla de política,
parla de tracte intergeneracional.
Parles de qualsevol aspecte que té
amb l'ésser humà,
perquè l'esport, la veritat és que està
molt imbrincat en la nostra vida,
d'una manera directa o indirecta.
Evidentment.
Evidentment que l'esport és una cosa
que forma part de la mateixa societat.
De fet, l'esport modern,
el seu començament,
neix amb la revolució industrial.
En el moment que la societat,
la gent deixa l'àmbit rural,
se'n va a l'àmbit urbà,
i es comença la gent a viure
molt més apilotada,
les tesis que deia Ernst Durning,
un sociòleg anglès,
que això ja ho va publicar als anys 30,
que l'esport és un element clau
en el procés de civilització
per canalitzar i ritualitzar
tota l'agressivitat i tota la lluita
amb un marc tancat incroent.
Aquesta és una miqueta
quan sorgeix l'esport.
A part que era per la compensació
del sedentarisme
que va provocar la presència de les màquines
amb la revolució industrial.
S'havia de fer una miqueta d'exercici
per compensar el sedentarisme.
Per això, i si l'esport és el que és,
avui en dia és perquè ha anat mutant,
s'ha anat canviant i s'ha anat adaptant
a les tendències socials
dominants de cada moment.
El que sí que és cert
és que ocupa un paper principal
en la vida social de les persones,
en l'àmbit econòmic,
en l'àmbit de la comunicació
i de la influència,
fins i tot empresarial i política.
Aquesta visió àmplia
de l'esport i la seva implicació
la tenia un home
que ens va deixar ja fa sis anys,
Manuel Vázquez Montalbán.
El currículum professional del Joan
no sortirà,
però realment és una d'aquelles persones,
no diré que hagi esdevingut
una icona per a tu
i per a molts ciutadans,
però sí que és una persona
a admirar i a conèixer
des de totes les seves vessants.
I potser això ha estat
el que et va impulsant el seu dia
a fer aquest llibre,
Paseos por el Deporte
en Memoria de Manuel Vázquez Montalbán.
Sí, evidentment.
Jo, quan estudi,
estudiant la meva carrera
en els anys 70,
principis dels 70 a Madrid,
l'única revista així de referència
que teníem era Triunfo.
Hi havia un senyor que es deia
Lluís Dávila,
que parlava de l'esport
d'una manera una miqueta
completament que costava entendre'l.
A partir d'aquí,
Lluís Dávila era el pseudònim
de Vázquez Montalbán.
A partir d'aquí,
jo vaig començar a llegir
Vázquez Montalbán
i, a més a més,
hi havia molts elements comuns.
Vull dir,
la passió per l'esport,
sense que a mi li agradés
fer de l'esport,
a mi tampoc,
la seva passió...
És curiós, això, eh?
Feu el que dic,
però no el que faig.
La seva passió per la gastronomia,
a mi també,
la seva militància política
estava en el mateix referent ideològic
i, a més a més,
per la cançó.
Jo no tant per la copla,
però jo molt més
pels cantautors, no?
Clar, llavors...
I llavors vaig anar seguint
totes les novel·les de Carvalho,
vaig anar llegint
tots els seus assajos
i en el moment que va morir
vaig recuperar i rellegir
tot el que havia fet a Triunfo
perquè crec que és el sociòleg,
no en sentit quantitatiu,
que analitzava tants per cent,
sinó pensador, sociòleg,
filòsof de l'esport,
més important que ha donat aquest país,
juntament amb l'altre desaparegut,
José María Cajigal,
el que va fondar l'Eneu de Madrid.
Vázquez Montalbán ho feia
des de la teoria,
des de una postura estructuralista,
crítica, marxista,
i Cajigal era una persona
que podríem dir
amb la línia de cobertent,
amb aquesta línia més idealista de l'esport.
Vázquez Montalbán,
en aquest aspecte,
perquè ell era un culer,
però a més,
en una època ja
quan això del futbol,
abans tu dius el llibre també,
i la copla,
doncs era una cosa així com
de règim franquista,
i els intel·lectuals
menys tenien aquest tipus de coses.
Ara no,
ara tots són del Barça
i tots s'apunten,
però en aquella època
Vázquez Montalbán
militava de culer
i no se n'avergonyia,
no?
Tot al contrari.
Sí, sí,
era una cosa
i a més a més té un article
que no recordo
a quina edat
el va publicar a Triunfo,
que em sembla
que l'ha recollit fa poc,
la revista,
fa un parell o tres d'anys,
la revista Barça,
que considerava
que deia
que el Barça
era l'únic referent
que li quedava
al ciutadà de Catalunya
per reivindicar
o somiar
aquella Catalunya
que podia ser i no era,
no?
I ho comparava molt
amb el poema d'Espriu,
Inici de Càntic al Temple,
que allò
que ha cansat estic,
no?
Diu,
aquest home
que està cansat
de la seva terra
i li agradaria marxar lluny,
però prefereix quedar-se aquí,
no?
Com el culer,
sempre aquest victimisme
que podria anar
en un altre lloc,
però es quedava aquí.
Probablement,
Badquet Montalbán
i sobretot
en els darrers anys
era dels pocs intel·lectuals,
i ho diem
en el sentit positiu
de la paraula
perquè va donar valor
al que és ser un intel·lectual
en aquest país,
Badquet Montalbán,
dels pocs individus
que se'ls permetia
dir el que pensava
i ningú se li girava.
Sí, sí.
Perquè deia
veritats com a temples?
Sí,
és que potser,
a veure,
evidentment,
però és que a més a més
hi ha una tesis
que he trobat
sobre Badquet Montalbán,
em sembla que es diu
Helena Fingerova,
no sé d'on és,
que sembla que és nord-americana,
està,
que em sembla
que ella deia
per qui escrivia
Badquet Montalbán.
Badquet Montalbán
escrivia
dient aquestes veritats
no per convèncer altres
el que podia ser
una mica prejudicial,
però ja estava escrivint
pels que ja pensaven com ell.
Clar,
llavors és aquest intel·lectual
que parla amb un llenguatge,
amb unes claus,
que qui realment impacta
és a la gent
que ja no necessita
ser...
Els convençuts,
vaja.
Els convençuts, exacte.
Sí, sí.
Clar, parlaves d'aquest seudònim,
Lluís Davila,
si no vaig equivocada
i per això estàs tu,
que ets l'autor del llibre,
fins i tot va publicar
un llibre
sota aquest seudònim
que va prorlogar
Manuel Vázquez Montalbán.
Evidentment, sí, sí.
És curiós,
és a dir,
un llibre que escriu ell
sota seudònim
i el prologa
amb el seu nom autèntic.
Sí, sí,
evidentment, sí, sí.
Ella es deia
Lluís Davila
i a més a més
es presentava
aquest senyor
com jugador de hockey
amb solars d'extrarràdi,
venedor de seguros
d'enterrament, etcètera.
Sí, sí,
el va publicar a Andorra,
sí,
a l'any,
no sé si era l'any 75,
73,
que era on recopilava
gran part
d'aquests articles
de Triofo, sí.
En un sentit
de l'humor extraordinari.
I què és el que fas
amb aquest llibre
que per cert
ha estat premi d'articles
sobre activitat física
i esportiva
que convoca
la Diputació
de Barcelona
en aquests
Paseos por el Deporte.
Què és el que vens a explicar, Joan?
Bueno, no, un matís.
El convoca
aquest premi
al Col·legi de Llicenciats
i edita
la Diputació de Barcelona.
Exacte, sí.
A veure,
jo el que he fet
ha sigut
una,
com es diu,
una passejada
per l'esport,
és a dir,
analitzar
diferents factors
de l'esport
i llavors buscar
a Bàzquet Montalbán
quin era el seu punt de vista,
quin era el referent
sobre el tema.
Bàzquet Montalbán
i juntament
amb altres sociòlegs
i pensadors
europeus
com
Brom
que eren els freudomarcistes
del col·lectiu Partisans,
Norbert Elias
a l'anglès,
que era el que
més aviat
veia com una canalització
de les prop canalitzacions
del conflicte
i com alguns pensadors
i llavors
i l'altra cosa
que dic,
perdó,
i evidentment
José María Cajigal,
el fundador
de l'INF al Madrid
que era el seu contrapunt
ideològic
que crec que mai van arribar
a coincidir tots dos
però que podia ser
el de la teoria del consens
i la teoria del conflicte
en el món de l'esport.
Però centrat bàsicament
en Montalbán,
vaig analitzo
des de l'esport de masses,
la pràctica esportiva,
la crisi que hi havia
de l'educació física
en el país,
en el franquisme,
tot una miqueta
buscant
què és el que deia ell
en els seus escrits
i l'altra cosa,
l'altre gran joc
que era
el personatge
de Pepe Carballo,
el seu detectiu,
que era un home
que era
tot el contrari,
que era un home
que odiava l'esport,
odiava
tot el que tingués
a veure amb l'esport
i feia
aquest altre pensament,
aquesta antítesi
de lo que
a Básquez Montalbán
potser la contradicció
que tenia
ell de ser
un forófob
de l'esport
i al mateix temps
la contradicció
de veure com es manipulava
l'esport.
Carballo estava
a l'altra banda
i llavors jugant
amb els dos personatges
amb Básquez Montalbán
i el seu alter ego
Carballo
doncs he anat
jugant
amb l'esport
i amb les seves contradiccions.
Amb la quantitat d'hores
que dediquen
els mitjans de comunicació
i els ciutadans
a parlar de l'esport
no creus
que una part d'aquesta
s'hauria de dedicar
a reflexionar
al voltant del fet esportiu?
No, jo crec que llavors
perdria tot l'interès.
Sí?
Home, clar,
en el moment
que el mito passa a l'ogos
deixa de ser mito
és dir en el moment
que una cosa
que està formant part
del pensament mític
i que...
i que...
per exemple
dit d'una altra manera
l'atletisme
10 segons són 10 segons
i 6 metres són 6 metres
per això l'atletisme
mai tindrà
mai tindrà
aquesta gran espectacularitat.
En canvi en futbol
qualsevol s'atreveix a dir
que jo hagués posat
aquesta alineació
jo hagués fet aquesta cosa
i això és el que...
i això és el que...
el que ho mou
el moure sentiments
és a dir
el futbol
per exemple
amb la constitució
de la nació argentina
mort al mite del gaucho
que era
en el moment
que a Argentina
es comença a centrar
al Gran Buenos Aires
necessiten un referent
que sigui pel poble
i canvia
l'element identificador
de tot
de tot aquell pot i pot
i de pobles
i de zones
que era argentina
va ser la selecció argentina.
A Sud-àfrica
que ara Carlin
el periodista del País
ha fet l'article
sobre Nelson Mandela
Nelson Mandela aconsegueix
el gran pacte
a través del partit de rugby
Hitler aconsegueix
la cohesió
del poble alemany
després de la crisi
de la primera guerra mundial
per fer la gran Alemanya
organitzant els Jocs
del 36
és a dir
que l'esport
en el moment
que el tornéssim
tot aquest discurs
de l'esport
és racional
llavors desapareixeria
no seria manipulable
no es traurien
beneficis econòmics
no es traurien
beneficis polítics
i desapareixeria
el que sí que faria falta
una miqueta
el debat que m'ontaven
ser un apassionat
de l'esport
però al mateix temps
diferenciar
de la seva
i ser capaç
de saber
quina és
la seva funció social
més enllà
del propi joc.
Però des d'aquest punt de vista
que plantejaves
del paper que juga
en el que és
l'estructura
i la cohesió
d'un país
és molt excloent
tot plegat
perquè aquells
que no s'hi senten
identificats
no se sentirien
identificats
amb aquella cultura
o amb aquella comunitat
és a dir
una persona
que no tingui
aquests mateixos
signes d'identitat
que venen determinats
per l'esport
queda una mica
exclosa
del que és
el conjunt
d'aquella població
d'aquella societat
sí
evidentment
si tu no et va
el tema Barça
com si diguéssim
és com si no formessis
part de Catalunya
a veure
a mi el tema
a mi
i jo
poso un exemple
molt extrem
jo no he vist
un partit de futbol
en directe
ni a la tele
sense en ma vida
és a dir
és una popularitat
a mi m'interessa
el fet esportiu
però jo no em sento
identificat
identificat
amb cap
ni amb l'esport
bueno
perdó
apassionadament
no me sento apassionat
ni vinculat emocionalment
a cap club
i per tant
jo sí que em sento
una miqueta
bitxorraro
a l'hora
que el dilluns
jo no
ni sé de futbol
ni sóc capaç
d'emocionar-me
davant d'un partit
de futbol
a nivell sentimental
i no em sento
en absolut
bitxorraro
perquè hi ha molts elements
però el que sí
que és evident
que és un element
més
és un element
més
de cohesió
i que serveix
perquè si vulgui
sentir
o sigui
invita la gent
a sentir-se
partícip
d'això
evidentment
les persones
no hi ha una societat
en què tu et puguis sentir
exclòs de tot això
si estàs formant part
de totes les altres estructures
és més un element
aglutinador
que no un element
excloent
de qui no s'hi implica
és com tot en aquesta vida
les eines
segons si les utilitzes
per una cosa o una altra
perquè és un element
molt integrador
i molt cohesionador
i això tu en saps molt
en el camp de l'educació
i dels joves
sí, evidentment
a veure
com deia
Abad Camont-Albán
també tornant una miqueta
és que això és un homenatge
a Abad Camont-Albán
amb això
el que ell
ell deia
parlant de cobertent
a part de deixar-lo
de deixar-lo una miqueta malament
ell deia
que una declaració
de principis
com era el moviment olímpic
una declaració
d'intencions
una declaració
d'un moviment
de bones intencions
només es pot donar
en una societat
carregada
de bones intencions
clar
per tant l'esport
l'esport serà
tan bo o tan dolent
com sigui
la societat
amb la que s'està movent
la instrumentalització
que va fer
de l'esport Hitler
a nivell
al final
era una instrumentalització
perversa
la que va fer
Nelson Mandela
del rugby
era una
intenció
totalment
lluable
és a dir
les coses
no són ni bones
ni dolentes
sinó
simplement és
és quina és
la instrumentalització
que es fa
l'altra cosa
és
el desconeixement
institucional
que es vol fer
d'aquests fets
per crear una desinformació
a la població
sobre el tema
en el cas dels joves
estudiants
l'esport
realment té
el lloc que li pertoca
dins del que són
les línies curriculars
en general
parlo des de la primària
fins a la secundària
passant
per naturalment
batxillerats
i cicles formatius
jo considero
que sí
el problema
el problema
és que
el problema
és que
bé
aquí seria
tocar un tema
que jo també
estic una miqueta
a contracorrent
del sistema
considero que
s'ha perdut
una gran oportunitat
amb les reformes
educatives
de posar
no l'educació física
en el lloc
que li pertoca
perquè jo crec
que socialment
mai hi havien hagut
tants professors
d'educació física
contractats
per l'Estat
mai hi havien hagut
les hores que hi han
malgrat
ni podrien haver-hi més
d'activitat física
a l'escola
el que passa
que els currículums
des del meu punt de vista
els currículums
no han estat encertats
i em sembla
que no estan encertats
per altra banda
l'esport
extraescolar
mai hi havia hagut
tantes instal·lacions
mai hi havia hagut
tantes instal·lacions
a la vora
d'on viu la gent
i mai hi havien estat
tan buides
suposo que aquí
a la ràdio
tindreu directius
i entrenadors
de diferents clubs
que tots diuen
potser exceptuant el futbol
que hi ha una crisi
de practicants
és un fals mite
que no hi hagi
medis
per la pràctica
de l'activitat física
n'hi ha molts
el que passa
que tenim una joventut
que ho basa tot
amb la motivació
i el factor
voluntat
esforç
i frustració
són coses
que són tabús
per ells
i llavors
clar
en el moment
que tu t'has d'esforçar
a arribar
a la preadolescència
llavors
els nens
ho abandonen
i és a partir dels 30 anys
quan comencem
la regressió
la curva descendent
quan la gent
torna
a reemprendre
la pràctica esportiva
però jo considero
que hi ha
una infinita
oferta esportiva
que l'activitat física
no és l'òptima
a l'escola
a l'educació física
però és
però
amb petits matisos
podria ser
força més
més aprofitable
i
la passa
que la gent
el jovent
no vol
pràctica esport
però
Joana
també és cert
que es potencia
i s'estimula
la pràctica
del futbol
i sí que hi ha
una oferta
en altres pràctiques
esportives
però no
diguem-ne
que no és tan visible
per als joves
a vegades
també els falta
una mica d'informació
i estímul
perquè
entrin a formar
part d'altres tipus
d'esports
perquè a vegades
per circumstàncies
curcets
o convocatòries
extraordinàries
que es fan
ho proven
no sé
penso ara
que fan una
doncs una jornada
de portes obertes
a l'escola de rugby
o altre tipus d'esports
i ho proven
i els agrada
sí
el que falta
el que falla
és la voluntat
el que falla
és la voluntat
que no hi ha
una actitud
estem en un tipus
de societat
que és exactament
el que passa
amb l'ensenyament
els alumnes van allà
els tens que motivar
i en el moment
que deixes
que clar
la motivació
no pot
creix
un estímul
per motivar
els ha de creix
exponencialment
en el moment
que ja no els pots
motivar
més
que dius
si vens a classe
et regalo un cotxe
i amb l'esport
passa igual
hi ha un esport
com és el futbol
que és un referent
molt potent
de poder arribar
a la fama
és un lloc
que l'han mamat
tots des de petits
que forma part
de la seva cultura
que això està funcionant
i molt bé
ara
des del punt de vista
dels altres esports
no hi ha
l'índex d'abandonament
és molt alt
estudis que s'han fet
quantitatius
com que els fa
García Ferran
del sociòleg
Valencià
per l'Investigació
d'Investigacions Sociològiques
del
no sé quin departament
de l'estat espanyol
està veient
que hi ha
una baixada
en picat
de la pràctica esportiva
amb el sector adolescent
entre
des del 92
és a dir
l'impacte del 92
va
va suposar
un increment
de pràctica esportiva
entre els adults
i un decrement
de la pràctica esportiva
que segueix baixant
entre
entre els joves
virtuts
i defectes
de l'esport
el de masses
el que no són
tant
de masses
i tot
a través de la mirada
de Vázquez Montalbán
i l'anàlisi
que fa Joan Rius
un llibre
que segur que els desperta
la curiositat
i diran
doncs el vaig a buscar
doncs no el trobaran
a les llibreries
perquè com que és
un llibre
que com dèiem
convoca
un premi
que convoca
el col·legi
de licenciat
d'educació física
i ciències
de l'activitat física
i de l'esport
de Catalunya
doncs són llibres
que generalment
resten
a un nivell
més institucional
però de totes maneres
a través
de la plana web
del propi col·legi
es pot aconseguir
no Joan?
Sí, sí
en tot cas
la podríem dir
així als oients
si algú està interessat
que entri a la web
i el pot adquirir
la pàgina web
és 3b baixes
ai 3 dobleves
perdó
bbb
punt
cop
cop
c
o
p
l
e
f
c
cop
cop
punt
com
si entreu
en aquesta pàgina web
podreu veure
que allà hi ha
hi ha
el contacte
i suposo
que el podreu demanar
és un llibre
molt baratet
i la llàstima d'això
és que no el posen
en circuits comercials
és una llàstima
perquè són passiós
per el deporte
en memòria
de Manuel Vázquez Montalbán
i de Manuel Vázquez Montalbán
lògicament se n'ha escrit molt
es continuarà escrivint
per aquesta vessant esportiva
i realment
arribar a aquest equilibri
entre una mirada global
del món de l'esport
i el món de la literatura
hi surt el Carballo
hi surten
en fi
que és tot l'univers
Montalbán
passat pels esports
i per aquesta mirada
de l'experiència professional
del Joan Rius
que li agraï
molt que hagi vingut avui
al matí de Tarragona Ràdio
moltes gràcies Joan
i enhorabona
a vosaltres
adeu-siau
adeu-siau