Les 10 del matí, pràcticament 39 minuts.
Seguim endavant el matí de Tarragona Ràdio.
En aquesta quarta hora deixem enrere els temes
i les qüestions urbanístiques que hem estat comentant
durant els últims minuts.
Ara volem parlar, fer una mirada
a la història més recent de la nostra ciutat.
Volem parlar de cultura i de política.
Volem parlar d'un personatge,
d'una persona molt coneguda a la nostra ciutat
i que el proper dilluns, dia 21 de setembre,
rebrà el saló de plens de l'Ajuntament de Tarragona
una distinció.
La que atorga cada any Òmnium Cultural del Tarragonès.
Parlem del Premi El Balcó, Tarragoni de l'any.
Enguany, Òmnium Cultural ha decidit
que aquest reconeixement recaigui en la persona
de Josep Cendra i Navarro.
Entre d'altres moltes coses, va ser durant 25 anys
el president de la cooperativa obrera tarragonense.
Ha participat en moltes altres entitats culturals
i cíviques de la nostra ciutat.
I, a més a més, ha tingut una dilatada,
una àmplia trajectòria política també
en els darrers anys.
Avui, el senyor Josep Cendra i Navarro
ens acompanya al matí de Tarragona Ràdio.
Senyor Cendra, molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Bon dia i felicitats.
Gràcies, moltes gràcies.
Què li sembla rebre aquesta distinció,
aquest guardó per part d'Òmnium Cultural?
Bé, tractant-se de l'Òmnium
i tractant-se d'una distinció
sempre és un honor rebre-lo.
El que passa és que a mi m'estranya
que sigui Tarragonès de l'any 2009,
quan s'empremia, suposo jo,
per coses que vaig fer fa quasi 50 anys,
fa 40 anys, els anys 60 i 70,
aleshores jo era president
de diverses entitats tarragonines,
del Casal, de la Cooperativa,
de Càritas, etcètera, etcètera.
Col·lubraven molt.
I va ser una època molt intensa,
aquells 20 anys,
perquè estàvem encara en dictadura,
però ja preveiem, preveiem
que vindria la democràcia aviat.
Però eren temps difícils
per a totes les entitats.
I més aquelles entitats culturals,
com el Casal Terroni
i la cooperativa que feia
era l'albert de moltes entitats,
culturals i folclòrics, recreatives,
aleshores jo crec
que hauria de ser Terroni de l'any 60 i 70.
És el Premi o és la distinció
a tota una trajectòria?
Que potser no sé si considera
que arriba un pèl massa tard.
No, no, no, no, per què?
Per què?
Perquè abans que jo he hagut altres premiats
que també s'ho mereixien
i n'hi ha molts que s'ho mereixin
i n'han estat,
ja ho seran, suposo,
si us hi dóna vida el temps,
però em refereixo,
no, no arriba massa tard.
Tinc altres distincions.
Vaig ser anomenat
fill predilecte de la ciutat de Tarragona,
que és un honor que mai podré
dir que és el més important
que he rebut,
per tant, no, no arriba massa tard.
Aquesta distinció,
venint, com dèiem,
d'Òmnium Cultural,
sobretot vol distingir
aquella època
que ara comentava
el senyor Cendres,
estem parlant dels anys 60 i 70,
dels anys foscos de la dictadura,
en què vostè s'implica
en moltes i en diverses entitats.
Per què?
Primer,
perquè com a president
de la cooperativa,
doncs,
ja feia 10 o 15 anys
que ho era,
vaig soparar
una etapa molt difícil
per la cooperativa,
de la qual se'm volia
apoderar el sindicat vertical.
jo em vaig lograr
que no fos així,
fent certes jugades
que els va semblar
molt malament,
per cert,
em vaig posar en contra
els que m'anaven
aleshores políticament.
I això va vindre a rodar
perquè ells me'n van oferir
ser president del casal,
que el casal
estava ubicat
a la cooperativa,
president de Càritas,
diòcesana,
el que he vist,
veig a Ponigol,
la que guardo
una gran grota
i profunda memòria,
doncs,
també em va
demanar
que fos president
de Càritas
de la diòcesis,
era president
del patronat
de la Barcega
d'ajuda als presos
i conjuntament
totes aquestes coses
portaven
molta feinja
i molts problemes.
Jo,
sempre ho he dit,
el dematí
em dedicava
a la meva feinja
professional
i a les tardes
des de les 4
fins a les 10
o 11 de la nit
tot era
treballar
per les entitats.
Vaig a fer gust.
Com s'ho va fer
perquè el sindicat vertical
de l'època
de la dictadura
no hi entrés
a la cooperativa?
Mira,
ells van intentar,
van fer una llista
de 50 noms
i van demanar
ser
socis
de la cooperativa,
no els hi van posar
cap pega
i hi havia
una reunió
molt important
i van dir
demà vindrem
aquesta reunió
tot 50,
va dir el delegat
de sindicats
d'aleshores.
Jo vaig dir
no,
no podeu venir
perquè no sou socis
encara,
perquè us hem d'aprovar
i en total
això van passar
3 mesos
i en 3 mesos
i n'han posat pegues
mai van arribar
a fer-se socis
que el que intentaven
és sindicats
apoderar
indirectament
de la cooperativa
i que formés
part d'educació
i descanso
que era
l'entitat
que ells tenien.
I més enllà
d'aquesta qüestió
de les relacions
difícils
m'imagino
amb el règim
amb els que manaven
en aquella època
com sobrevivia
la cooperativa obrera
o com li anava
el casal terrenir
i aquestes entitats
en aquella època
tan difícil?
La cooperativa obrera
sobrevivia
d'uns lloguers
que tenia
dels lloguers
de la planta baixa
que hi havia
una tenda
d'un magatzem
que hi havia
un magatzem
de patates
i del lloguer
de dalt
del cafè
que el teníem
arrendat
vivia d'allò
i nosaltres
donàvem supluig
a moltes entitats
que no pagaven lloguer
el casal terrenir
el cor a l'àncora
els grups de sardanes
els esbars
el cine club
i per això
es va convertir
en un patrocinador
de tots aquests entitats
que segurament
moltes que eren desapareguts
si haguessin hagut
de pagar un lloguer normal
d'aquella època
que és la tasca principal
que va fer la cooperativa
el fet que estigués
25 anys
al cap de banda
de la cooperativa
és un signe
amb el pas del temps
que ara ho veu
positiu o negatiu
en el sentit negatiu
que no tenia relleu
ningú volia ocupar
la seva feina
sí, evidentment
el que he de dir
és que
el que va plegar
de ser president
que va dir
això no ho puc resistir
no ho puc fer front
va ser el meu pare
el president era el meu pare
i em va dir
home, tu ets jove
tu tens més
embeta
a veure si logres salvar
perquè hi ha aquesta situació
i per això
vaig entrar de president
jo la cooperativa
i vaig durar 25 anys
però 25 anys
això
perquè no hi havia
ningú al darrere
que es volgués
era difícil
quan una entitat
és difícil
de portar
o té problemes
doncs
ningú ho vol ser
la prova és
que la cooperativa
va ser una gran entitat
durant els anys
del 1900
que es va fundar
fins
acabada la guerra
l'any 39
va ser una entitat
amb molta empenta
i amb molts socis
després
degut a l'Avinguda de Franco
i les lleis que hi havia
doncs va anar de caient
de caient
i es va convertir
en una entitat
només així
patrocinadora
com ho és ara
em sembla encara
se sent satisfet
de totes maneres
d'haver salvat això
la cooperativa
i tant
era el mínim
que es podia fer
o el màxim
potser
segons
tenia en compte
el context
de la dictadura
era el màxim
que es podia fer
perquè la cooperativa
en si no podia
tampoc fer grans coses
d'aquelles altres entitats
que vostè va presidir
va gestionar
o que hi va participar
directament
qui ho va passar
més malament
quina creu
que va patir
molt molt
i va estar
al fil
de la desaparició
de petit
en totes
es patia
perquè
dona la consideració
que cada una
d'aquestes entitats
feia coses
que no agradaven
massa
el règim
sociopolític
que manava
aleshores
parlo dels governs civils
és a dir
el casal
a vegades
el casal de reunia
organitzava coses
que
havíem d'estar alerta
no sobrepasséssim
les normes
que es deia
fixi's que
una vegada
que es va enviar
una circular
en català
els socis
el governador civil
va cridar
el responsable
de premsa
de la nostra entitat
inclús va dir
escolta
mira que per això
podíem desterrar
o sigui que
fixi's com anaven
les coses
en aquell temps
per tant
anècdotes així
se'm podien explicar
sempre
més d'anar al tanto
i més
hi ha una cosa curiosa
hi va haver governadors civils
que eren molt oberts
però els que estaven
més tancats
sempre eren els catalans
els governadors civils
semblava
que tinguessin por
de no fer
seguir les consignes
de Madrid
i que allò
i són els que exigien més
en els anys
últims del règim
van notar
algun canvi
una opertura
en les relacions
amb entitats
com la cooperativa
no
l'últim governador
va ser una gran persona
el Robert Grau Pera
ja no era dictadura
aleshores
ja hi havia
va ser l'etapa
predemocràtica
però
n'hi va haver un
últimament
que no me'n recordo
com es deia
que era terrible
és a dir que
fins a l'amor del dictador
les relacions
d'entitats
com la cooperativa
amb el poder
era difícil
era difícil
perquè
havies de seguir
unes consignes
no havies de sobrepassar
no podies parlar mai
de cultura
a fons de la cultura
deixàvem fer sardanes
deixàvem fer castells
deixàvem fer
però
aprofundir
en la nostra cultura
en la nostra llengua
que és l'ànima
del poble
i Tarragona
és el poble català
som catalans
doncs això
era difícil
era prellós
la prova
és això
que he dit abans
que per haver
realitat
una circular interna
en català
se'ns va cridar
a govern civil
i la seva participació
a Càritas
quina funció
feia Càritas
també en aquella època
Càritas
també estava
evolucionant
Càritas
la gent
es pensa
que és una entitat
de beneficència
que mira
vas al llit
donen un dinar
un sopant
o no
Càritas
és una cosa
més profund
i en aquella època
era l'època
de transformació
en això
en buscar justícia
per les persones
i feia coses
que no agradaven
a l'autoritat
el parlar
de justícia social
i tindre consignes
de justícia social
això era mal vist
venia a ser
una mena
de competència
contra
les normes
existents
aleshores
en quant
a la justícia social
diguem-ne
una cosa
és caritat
i l'altra
és justícia
és una cosa
molt diferent
però es complementen
i Càritas
estava en l'època
de canvi
de modernització
dels ideals
i aquest era
el difícil
hi va haver
alguna
ja sabem
que
la pugna
que va haver
entre un governador
civil
l'Àge Pasqual
amb l'arquibisbe
Ponigol
neixia d'això
que no es podia
veure l'obra
que feia
l'iglesia
en aquell temps
sent satisfet
del pas
també per Càritas
molt
molt satisfet
la relació
amb l'arquibisbe
Ponigol
molt
moltíssim
va ser
una gran persona
no era
terragoní de naixement
però va ser
un gran terragoní
un gran català
l'església
en aquell moment
jugava també
un paper
fonamental
també
perquè l'arquibisbe
també estava canviant
hi havia hagut el concili
escolta
això va portar
certs problemes
entre ells
entre els membres
de l'església
i això es notava
també
però
Ponigol
va ser
valent
en aquella època
Josep Sendri Navarro
és evident que
més enllà
d'aquestes inquietuds
culturals
o de participar
en entitats cíviques
o solidàries
de tota mena
tenir inquietuds
polítiques
que després
amb el final
de la dictadura
va poder complir
a través
de Convergència Democràtica
de Catalunya
sent diputat
a Madrid
al Parlament
sent un dels pares
de l'Estatut
va deixar les hores
quan entra en política
activa
deixa tots aquests càrrecs?
Sí
automàticament
de ser elegit diputat
crec que
la meva obligació
era deixar
tots els càrrecs
que tenia
perquè la gent
no
no
imagina't
és una incompatibilitat
i vaig deixar
tots els quatre presidències
que tenia en aquell moment
va deixar quatre presidències
per l'acte de diputat
això mateix
està convençut
que va obrar
bé
en aquell moment
sí
perquè a més
en aquelles èpoques
ja eren èpoques democràtiques
ja hi havia persones
que podien fer càrrec
de les entitats
que tu deixaves
ja no hi hauria problemes
d'aquest tipus
d'enfrontament
amb els governs
ja era una època
més dolça
ja es va poder
cada entitat
poder fer coses
que abans
era difícil
que ho pogués fer
i esclar
jo com a diputat
també podia fer
molta fenya
però des de la vessant política
se sent més satisfet
d'aquesta etapa política
que de l'etapa
de resistència
des de les entitats
subculturals
o de quina més?
de totes
el que passa
és que quan hi havia
aquesta etapa
que dius
de resistència
jo no hi pensava
en la política
o sigui
jo fins als
a casa Beber
estava molt polititzat
però jo vaig perdre
la meva mare
que tenia set anys
jo
i el meu pare
era un home
que tenia molta por
al règim
perquè tota la seva família
era molt d'esquerres
i aquesta por
va fer que
no m'emboís mai
en política
diem-me
per salvar
la meva actuació
i fins que no m'emboís mai
i fins que et vaig tindre
20 o 22 anys
no se'n van vindre idees
de tipus polític
sí de tipus cultural
naturalment
de defensar
les nostres coses
però de tipus polític
no n'hi vaig pensar mai
no se'm va ocórrer mai
que hi podia haver
un dia
una lloc
en què tots esperaven
la mort
de certa persona
que al final
se va produir
i va haver-hi
el canvi
però me refereixo
no hi pensava
en la política
després
el veure les contrarietats
que teníem
en aquestes entitats
que jo presidia
va ser
quan me va
indignant-me
indignant-me
pel que passava
vaig
polititzar
i va acabar
fem de polític
durant uns quants anys
sobretot
en la primera etapa
democràtica
a partir de l'any
1977
en fi
hem traçat una mica
de forma molt general
la participació
activa
de Josep
Cendra
i Navarro
en aquella època dura
de la dictadura
dels anys 60 i 70
i recordant també
el seu pas
per la política
a finals dels 70
i primers dels 80
la seva trajectòria
cultural
com a president
de diferents entitats
culturals
i cíviques
de la ciutat de Tarragona
és la que serà distingida
aquest pròxim dilluns
21 de setembre
a partir de les 6 de la tarda
al Saló de Plens
de l'Ajuntament de Tarragona
en el marc
de l'acte institucional
també
de la lectura
del pregó
de les festes
de Santa Tecla
una distinció
que atorga
òmnium Cultural
senyor
Sendri Navarro
moltes gràcies
moltes gràcies
a vosaltres
gràcies per venir
i explicar-nos una mica
aquells anys
durs
de la dictadura
vosaltres encara
viu de néixer
i és difícil
que arribeu a entendre
el que passava
sempre val la pena
de totes maneres
escoltar testimonis
com el de vostè
gràcies
i felicitats
l'enhorabona
per aquesta distinció
moltes gràcies
adeu-sia
bon dia
adeu-sia