El matí de Tarragona Ràdio.
Ens acompanya ja aquí a l'estudi de l'Avinguda Roma, Teresa Bea.
És la nova directora de la casa del Transeun de Tarragona, de Sanaoguri, com es diu correctament.
Teresa Bea, molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Benvinguda. La Teresa l'hem convidat avui per un doble motiu.
D'una banda perquè la casa ha hagut de retallar d'una forma notable el servei que oferia fins ara
per la falta de fons que rep en una situació que, a més a més, com tots sabem,
ha provocat que la demanda hagi augmentat també d'una manera extraordinària.
L'altre motiu és perquè la Teresa Bea, tot i que coneix la casa des de fa temps,
perquè fa tres anys que treballa de voluntària, assumeix la responsabilitat de ser la directora,
no?, formalment, per entendre'ns, la responsable, ja ens podem entendre.
Teresa, tres anys de voluntària a la casa i en un moment determinat, també de caràcter voluntari,
assumeixes aquesta responsabilitat.
Sí, jo vaig anar fa tres anys allà perquè m'havia jubilat i volia dedicar-me'ls altres
d'una altra manera com m'havia fet. Jo era professora de l'institut, d'un institut,
i vaig dir, doncs, ara em dedicaré a una altra cosa.
Vaig anar allà i des del primer moment em vaig sentir atreta per aquesta casa
i per les persones que passaven per allí.
Per tant, jo feia l'acollida. Durant tres anys he fet l'acollida de les persones que arribaven,
perquè l'horari era diferent, no?
A les 9 del matí, quan arribava, doncs, la gent que volia entrar a la casa s'esperava
i jo els he feia l'entrada, no?, l'acollida.
I quan acabava això, doncs, jo allà a dos quarts d'una a la una ja marxava.
Llavors, el director, l'antic director, doncs, em va proposar,
quan va tornar a obrir la casa, al mes de setembre,
que si jo volia assumir aquest paper de responsable.
Clar.
Però tu ho vas pensant, m'ho vaig pensar.
Vaig estar una setmana pensant-m'ho, fins que vaig decidir
que havia de donar un sí o un no perquè no podia estar tota la vida pensant-m'ho, no?
I llavors li vaig dir que ho acceptava.
I ho acceptava per dos motius.
Això ho he dit sempre i ho he dit en alguna entrevista que m'han fet
dels mitjans de comunicació escrits.
Vaig acceptar perquè, durant tres anys, aquest programa,
aquest projecte de la casa s'inauguri d'acollida a la gent sense sostre,
era un projecte que jo me l'havia fet molt meu.
I, per tant, aquest era un dels motius, no?
I el segon motiu perquè les persones que jo he trobat allí treballant,
no de voluntàries també, però les persones que treballen allí,
són unes persones excel·lents.
I tracten superbé a tothom que s'acosta a la casa d'acollida.
I, per a mi, poder treballar amb elles i, a més a més,
que aquest projecte amb els sentits meus van ser els dos motius
pels quals jo ho vaig acceptar.
Clar, tu et jubiles i et planteges fer aquesta tasca de voluntària.
T'anteriorment no n'havies fet cap, però, donada la teva professió,
tota la vida has tractat amb persones amb material sensible, si em permet l'expressió.
Per tant, no et va agafar de nou, però, clar, el perfil de les persones
amb les que tractes a la casa del Transeun no és el mateix, ni les circumstàncies.
No, no és el mateix, perquè jo tractava amb adolescents
i els exigia molt, perquè penso que se'ls ha de treure el suc,
perquè han de començar la seva vida, no?
I era molt exigent.
Clar, quan jo he arribat a la casa de S'Anauguri,
jo mateixa he canviat una mica la mentalitat,
perquè he vist que la gent que arribava allí
era una gent ferida per la vida,
que portava moltes desestructures i molt sofriment al damunt.
Llavors, esclar, l'actuació ha de ser diferent.
A més, uns adolescents amb una gènia gran,
des de 25 anys a 60 o 65,
que són els que passen per allí.
De totes maneres, totes aquestes persones que passen per allí,
algunes d'elles segurament mantenen una adolescència
i una vida anterior un pèl complex, no?
Hi ha de tot, hi ha gent que ha de petit,
doncs està dins d'una família desestructurada
i això va seguint, va seguint.
Altres, el perfil de la gent que ve ara a la casa S'Anauguri,
doncs ha canviat una mica, eh?
Perquè ara ve molta gent que mai havia estat al carrer,
que vivia amb la seva família,
però per qüestions econòmiques
s'ha trobat que no ha pogut pagar la hipoteca,
que s'ha quedat sense feina
i la família cap a un costat
i ell s'ha buscat la vida per una altra.
Llavors, esclar, hi ha gent
que mai havia estat en un alberg.
Fins i tot, potser fa qüestió d'un mes,
va venir un xicot
que es trobava en aquesta situació.
Ho dic per explicar algun exemple puntual, no?
És que les xifres a vegades ens deixen freds,
potser posar-hi cara a tal problema.
Sí, doncs va entrar un xicot
que devia tenir uns 40 anys,
i jo li vaig fer l'entrada,
perquè ara també faig les entrades a la gent,
a més a més de ser directora.
Clar, perquè quan arriba una persona
feu algun tipus de fitxa.
Sí, fem una fitxa,
li fem alguna pregunta.
Doncs jo, el mateix que feia
quan només era voluntària,
ho continuo fent,
a partir de les 5 de la tarda,
que és l'hora que entren.
I li vaig fer l'entrada
amb aquest xicot,
jo dic uns 40,
no sé si els tenia,
però sobre 40, no?
I, bé bé,
es va dutxar,
a les 8 sopem,
i després de sopar,
jo ja no hi era,
i li va dir a la monitora
que havia de marxar.
Que marxava, que marxava, que marxava.
I, bé, va marxar,
perquè voluntàriament també
tothom pot marxar quan vol.
i al cap de l'endemà
o dos dies després,
va tornar.
I jo dic, oh,
ja no pots entrar.
Tu has marxat voluntàriament.
I diu,
és que no vaig poder resistir.
O sigui, psicològicament,
quan aquesta persona
es va trobar envoltada
d'altres persones
que estaven en la seva mateixa situació,
però que ell mai havia fet
l'experiència d'entrar en un alberg,
psicològicament
no ho va poder aguantar
i va marxar.
És comprensible.
Sí, sí,
jo me'n vaig fer càrrec d'això.
Perquè, clar,
amb això que expliques,
i amb aquests tres anys d'experiència
tu has vist com ha evolucionat
la pobresa també
al nostre país.
I hi ha aquestes persones sense sostre
que tenen aquesta vida més o menys
cronificada,
podríem dir-ho,
diguem-ne que han fet d'això
un estil de vida,
però hi ha d'altres
que s'hi han trobat,
que podria ser una família convencional
com les nostres.
Exacte.
I això és el que més deu horroritzar
a casos com el d'aquest home.
Sí, perquè hi ha persones,
dic homes,
encara que també augmenten les dones,
però hi ha homes que han voltat
per tot l'estat espanyol,
d'alberg en alberg
i de carrer en carrer,
buscant feina.
I l'altre dia un desesperat,
desesperat,
estava desesperadíssim
i aquest va marxar,
va marxar i no va tornar,
perquè estava tan desesperat
d'alguna situació de dos anys,
de tres anys,
d'estar voltant i no trobar feina,
que va marxar.
situacions que et posen al límit.
Dius que continuen sent homes,
majoritàriament,
que utilitzen la casa,
això sempre ho heu explicat
des de la casa de S'Anauguri,
però s'incrementen les dones,
joves o grans?
Joves.
Bé, joves i no tan joves.
O sigui,
ara tenim alguna noia,
alguna noia,
i fa tres o quatre dies
que va marxar una senyora
ja bastant gran.
O sigui,
s'augmenten les dones,
augmenta el nombre de dones.
I com arriben aquestes dones al carrer?
Doncs,
per múltiples camins.
A vegades costa d'entendre, no?
Sí.
Per múltiples camins.
Pot ser que de petita,
doncs la seva família
sigui una família desestructurada,
i bé,
i va seguint,
va seguint,
va seguint,
se troba al carrer,
doncs,
se li complica la vida
amb moltes coses,
i bé,
aquesta és la situació.
Hi ha altres persones,
doncs,
que potser sí que han estat
desestructurades,
però han sobreviscut
i han anat fent anys,
com si diguéssim,
però arriba un moment
que es veuen al carrer.
La casa,
ho dèiem a l'inici de la conversa,
ha hagut de restringir,
i d'una manera notable,
tots els serveis que donàvem.
Et sembla que ho expliquem una mica?
Sí, sí, sí.
Perquè ara per ara,
quantes places té la casa?
Les places són les mateixes
que hi havia l'any passat,
fa dos anys,
fa tres anys,
són 24 llits.
24 llits a la casa,
a la plaça Peixateries Velles 11.
I després hi ha la Fundació Bona Nit,
que des de l'1 de novembre
al 30 d'abril
subvenciona 17 llits,
l'any passat eren 15,
fins ara eren 15.
Aquest any han augmentat dos.
Per tant, són 17.
17 llits a la pensió,
amb una pensió d'aquí Tarragona.
I vam anar una vegada
amb la unitat mòbil.
Sí, la pensió Carmen.
Sí, sí, la pensió Carmen.
I subvenciona els 17 llits,
encara que la gestió
la portem des de l'alberg.
És a dir, nosaltres...
Com si ampliéssiu instal·lacions.
Exacte.
D'una manera així.
I llavors,
tant els que estan a la pensió
com els que venen allà,
els donem estada per una setmana.
Bé, fins al 31 de juliol
era una estructura.
A partir del 13 d'octubre,
que vam tornar a obrir,
vam estar dos mesos i mig,
per qüestió d'obres,
doncs ja l'estructura ha canviat.
Abans estava oberta
a les 24 hores del dia,
i ara no.
Donàvem abans esmorzar, dinar i sopar,
ara no.
Ara l'estructura és la següent.
Els usuaris poden entrar
a les 5 de la tarda,
o a les 6, o a les 7, o a les 8.
I ara no.
Entren, ja no?
No.
Entren cada hora.
S'obren la porta cada hora
perquè entrin.
Es dutxen,
se'ls dona tot el que necessiten
per la dutxa,
se'ls dona roba
perquè molts arriben amb el que porten,
el que necessiten.
A les 8 s'assopa,
després poden estar mirant la televisió
fins a les 11, si volen,
o si volen, després de sopar,
se'n poden anar a dormir.
I l'endemà s'aixequen a les 7 al dematí,
s'han de fer el llit,
esmorgen,
i a les 8 tothom al carrer.
Per tant, des de les 8 del matí
a les 5 de la tarda,
la casa està tancada.
I han d'estar allà...
I han d'estar al carrer.
Al carrer, clar.
Sí, clar.
Abans,
doncs,
quan acabaven d'esmorzar,
sortien
perquè s'havia de netejar la casa,
no?
Però a les 11 del matí
podien tornar a entrar
i estar-se allà, ja.
I dinaven.
I dinaven.
Dinaven,
i ara no.
Ara ni els de la pensió
ni els que tenim allà a l'alberg
dinen.
Per tant,
tenen el sopar
i l'esmorzar dos àpats.
Exacte.
Dos àpats.
El principal,
els s'han d'espavilar.
Sí, sí, sí.
Perquè a Tarragona
no hi ha menjadors socials.
No.
A Tarragona
no hi ha cap menjador social
i gent de bona voluntat
a Tarragona
sempre n'hi ha,
particulars i no particulars.
I com que s'ho saben
de l'un a l'altre,
s'ho passen,
doncs jo sé que hi ha llocs
que els donen algun entrepà,
però privadament,
particularment.
No d'una manera organitzada.
No, no d'una manera organitzada.
Llavors,
això sí que és...
A veure,
per mi,
quan vaig acceptar
de ser responsable,
jo ja sabia aquesta realitat.
La sabia,
però ho vaig acceptar igual.
I bé,
a veure,
l'objectiu és,
no sé com,
però si es pogués tornar
a tenir,
doncs,
oberts les 24 hores del dia,
poder-los donar a dinar,
poder estar allí tot el dia,
aquest,
jo el tinc al pensament,
però no sé com.
Com?
El com no el sé.
La limitació de temps
que poden estar ja a la casa,
continua la mateixa?
Bé,
donàvem l'any passat cinc dies.
Aquest any
vam pensar
que ja que no donàvem dinar,
els en donaríem dos més.
Per tant,
s'estan una setmana.
El que entra el dimarts,
surt el dimarts següent.
Una setmana.
I què fan després,
quan ja esgoten la setmana?
I han de deixar el lloc per una altra.
Clar,
perquè és que la demanda
és superior a l'oferta,
ja ho sabem.
Clar.
Què fan?
Aquest és un altre dels punts
que a mi em fa patir,
perquè és clar,
quan veuen que l'endemà
de sortir,
jo ja tinc una cua
que espera
per la mi.
I tots volen més dies.
I has de dir que no
un darrere l'altre.
I jo,
a la majoria,
he de dir que no.
A algun,
és a dir,
jo no dic sí ni no,
així,
perquè aquest,
doncs,
ara diré sí
i aquest ara li diré no.
No,
això no.
sinó que tu saps
els motius
pels quals han vingut allí
i si veus
que amb aquella persona
tu li has de donar
cinc dies més,
li dones.
Però,
a la millor n'hi ha
sis que s'estan esperant
i en aquest sis
els diré que no.
Perquè,
esclar,
el motiu principal
per allargar dies
no pot ser
que estan al carrer.
No pot ser.
S'ha de conèixer
en profunditat
la situació.
Esclar,
perquè és que
la situació
tots tenen la mateixa,
tots estan al carrer.
Llavors,
el que no podem fer
és tenir els 24 llits
ocupats
tot l'any
per les mateixes persones.
Això no pot ser.
La funció de l'alberg
no és aquesta.
És de transeun,
és una situació provisional.
És de transeun.
Ara,
que tinguin un 15 dies
i l'altre 10 dies
i l'altre una setmana
i l'altre un més
perquè
també tenim ara
el projecte de llargastada
no el tenim.
Tenim de curta i mig
està de llargastada.
Era l'Hércules
el projecte de llargastada?
Jo recordo
que aquest és un projecte
veterà
dins de la casa del transeu.
Sí, sí,
però tampoc
molt reaixi
les persones
tampoc reaixien
perquè ja estaven
molt tocades
per la vida.
Per tant,
sí que tenim
projectes de mitja estada.
Un senyor,
tenim un senyor
que ara tornarà
al seu país,
que li estan preparant,
Creu Roja
li està preparant
la tornada
i altres persones
que per circumstàncies
concretes
fa un mes
que estan allà,
un mes i mig,
perquè
hem sopesat
i hem vist que sí.
Ha de passar un temps
perquè puguin tornar?
A veure,
ha de passar sis mesos.
Sis mesos,
però,
a veure,
sempre la persona
està per damunt
de la llei.
Llavors,
el cas concret
d'una persona
que vingui
i faci quatre mesos
que ha vingut,
s'ha de valorar.
I després de valorar-ho,
doncs,
si tu veus
que ha d'entrar,
doncs,
és això que deia,
no?
La persona
per damunt
de la llei.
Està clar.
Sabeu què fan
en aquests períodes
que no poden estar-s'hi
més a la casa?
És a dir,
ha passat aquesta setmana
i sabeu què fan?
Com poden organitzar-se
la vida?
Vèiem queixers automàtics
força planets
a primeres hores
de la matinada
quan venim aquí
a treballar.
A vegades veus
alguns queixers
que de forma sistemàtica
ja estan...
Sí,
quan no els dones
més dies,
doncs,
continuen portant
la vida que portaven
quan van entrar,
el dia que van entrar.
Molts
es queden a Tarragona
i dormen
allà on poden.
Altres,
doncs,
van,
per exemple,
a Tortosa
hi ha un alberg,
a Castelló de la Plana
hi ha un...
Fan el circuit una mica
d'albergs.
Vilafranca del Penedès,
Barcelona,
n'hi ha que van cap a Saragossa.
És a dir,
l'altre dia
va passar un xicot
que feia 20 anys,
20 anys que estava al carrer.
20 anys
vist en el carrer.
Sí.
A nosaltres
se'n supera la idea
de viure 20 anys
al carrer sense res.
Sí, sí.
Sense res.
I llavors,
doncs,
aquest xicot
m'hi va dir
que anava
per l'estat espanyol
doncs fent la ruta
per l'estat espanyol,
del berg en el berg.
Comencem per aquí,
tirava amunt, amunt, amunt, amunt,
i quan arribava a dalt
tornava a baixar
i així.
I suposo que algun dia
he vist al carrer.
Cada cas és particular,
no hi ha dubte,
però bona part
d'aquestes persones
que vosaltres coneixeu
i els coneixeu profundament,
eh?
No tenen família?
La majoria...
La família,
quan ve una problemàtica
en principi
i a la nostra societat
és qui acull,
qui fa de xarxa.
No en tots els casos,
m'imagino,
com vosaltres sabeu,
en altres sí,
afortunadament.
A veure,
és que aquest terreny
és molt delicat
perquè cada persona
és un món,
però, clar,
les circumstàncies
de la vida
doncs han portat
a la desestructuració
de la família
pels motius
que siguin,
no?
Pot ser
l'alcohol,
pot ser,
doncs,
que s'hagi quedat
al carrer,
que no tingui treball
i llavors
ha vingut la complicació
amb la família
i siguin
la dona
o siguin els pares
o...
Arriba un moment
que no en volen
sàpigar res.
L'alcohol,
les drogues,
tot aquest tipus
de substància
també,
doncs,
degeneren
en la vida
d'una persona.
Està estrictament
prohibit
que entri
qualsevol substància
a l'albert
i això ja m'imagino
que també us
proporciona
un perfil
d'usuaris
tranquils
perquè una
de les característiques
de l'albert
que el vostre,
dit vostre així
plenament,
és de tots,
en principi,
ho hauria de ser
de tots,
ja en parlarem
de diners després,
doncs,
és que hi ha
molta tranquil·litat,
no hi ha discussions,
no hi ha baralles,
que a vegades
en aquests alberts,
sobretot els que
tenen més places,
generalment es creen
conflictes
i en el vostre
no...
No,
a veure,
la gent,
doncs,
no sé quina idea
té de l'albert,
però allà dintre
que puntualment
hi hagi
alguna discussió
en algun moment,
no?,
i en temps passats
hi ha hagut,
potser sí que algun dia,
doncs,
hi ha hagut algú
que ha cridat i tal,
però precisament
fa tres dies
un usuari
parlant amb una monitora
i amb mi
ens va dir
mira,
el que m'ha cridat
l'atenció
d'aquest alberg
és que aquí hi ha pau,
aquí no crideu vosaltres,
no ens tracteu cridant
ni doneu ordres cridant,
sinó que ens tracteu
com a persones
i llavors
aquest,
ell deia,
aquest és el motiu
que jo crec
que hi ha pau
i que no hi ha baralles,
doncs,
jo li vaig dir,
mira,
això que acabes de dir
és el millor regal
que ens podies donar,
eh?
Mostrar a la gent
de fora de l'alberg
doncs que és una casa
que acollim,
que intentem fer
el que podem
amb aquestes persones,
però no d'una manera autoritària
i dient
aquesta és la norma,
no l'acompleixes,
no,
allà sap tothom,
aquest any han prohibit fumar,
eh?
doncs,
a veure,
si trobem alguna borilla
per algun lloc
doncs,
i veiem el,
a veure,
eh?
què et recordes?
vull dir,
les coses saben,
ells saben les normes que hi ha,
però no t'has de posar allí
com un guàrdia
vigilant,
eh?
No,
no s'implanten
amb autoritarisme.
No,
no,
amb autoritarisme no,
sinó fent seguir la norma
perquè en una casa així
hi ha d'haver unes normes,
però no d'una manera autoritària
dient
aquí nosaltres estem a dalt
i vosaltres esteu a baix
i aquí s'ha de creure.
Per això ho fa el perfil
dels voluntaris d'una banda
però dius,
home,
com que són voluntaris
ja tenen aquesta cosa
de servei
però les persones
que estan contractades
que és la seva feina
també tenen aquesta actitud.
Sí,
sí,
sí,
sí,
per suposat.
Per suposat
que són unes persones
meravelloses
i que
atenen
superbé
a la gent.
La setmana passada
el diumenge
vau fer la jornada
de portes obertes.
Sí.
Quina resposta té
per part de la ciutadania?
És a dir,
obriu les portes
i a vegades
les obriu també físicament.
Algú s'hi atensa,
us pregunten
quina és la vostra relació
amb l'entorn del barri
també?
Sí,
a veure,
aquest any
ha vingut més gent
que potser altres anys,
no sé si
els mitjans de comunicació
també s'han fet ressò
que era el dia
de portes obertes
i ha vingut
més gent,
però no
no la gent suficient
com un Tarragona
per conèixer
aquesta casa.
I ens agradaria
doncs que
si no han vingut
el dia de portes obertes
vull dir que ens telefonin
i nosaltres
els hi ensenyem la casa.
Perquè és important
que la gent sàpigui
què hi ha allà dintre
i com és
i com viuen
la gent
que tenim allà dintre.
no ve la gent
suficient
vull dir
en nombre
a visitar-la.
No sé.
Però els que van
tenen molt d'interès.
Ah sí,
això sí,
els que van.
Poca quantitat
però molta quantitat.
però jo estic contenta
d'aquest any
i després també estic contenta
perquè la gent,
molta gent
ha llegit
o ha sentit
o ha vist
doncs que era el dia
de portes obertes
i
ha vingut gent,
per exemple,
un usuari
que havia de marxar de viatge
i necessitava 20 euros
li van fer una entrevista
doncs
abans d'ahir
van venir dues senyores
i
una va donar
els diners
que necessitava
aquest noi
perquè se n'anés a Andorra
i l'altra
va donar
un donatiu
doncs
per l'alberg.
I també
va i obrir el correu
i també
hi havia una altra persona
que s'interessava
i que podia portar.
És a dir,
són petites gotes
però
que això també a nosaltres
ens omple moltíssim.
Clar,
des del punt de vista
i des dels plantejaments
que treballeu
recordem que a la Casa del Transeu
n'és gestionada
des de càritas interparruquial.
des de càritas diocesana.
Diocesana,
sí,
no ens confonem.
Sí.
Doncs des de càritas interparruquial
fa una altra tasca també
en favor
de les parròquies.
Clar,
no sou de fer campanyes
publicitàries
ni mediàtiques
vosaltres.
Vosaltres teniu
la cosa aquella
del corredor de fons,
de la feina de formigueta
i aleshores
us nodriu
de diners que arriben
des d'institucions
però també des de particulars.
Sí.
En el cas
com aquestes persones
que has esmentat ara
algú que ens escolta
diuen
l'Ajuntament
o la Generalitat
o qui sigui
doncs ja els hi donen
a través de convenis
clar,
si hi ha uns diners
que mai són prous.
No, no, no.
Això és evident.
A Tarragona estem mancats
d'aquest tipus de servei.
Sí, sí.
M'imagino, no?
Per la demanda
que dieu que tenim.
Sí, el motiu
pel qual nosaltres
no donem dinar
i tenim tancat
durant el dia
és qüestió econòmica.
Per la qüestió econòmica.
l'Ajuntament
l'Ajuntament
és responsable
de tenir un centre
un lloc
on acollir
aquesta gent
que no té sostre.
L'Ajuntament
coopera
amb l'Albert
econòmicament.
Un centre propi
diguem-ne que
vosaltres
feu d'aquest centre
i col·laboren
econòmicament
amb vosaltres.
Exacte.
Els centres de Càritas
i l'Ajuntament
col·labora
econòmicament
a la subvenció.
Però bé,
fa dos, tres anys
que la subvenció
és la mateixa
i, clar,
les coses
no valen igual
avui
que fa tres anys.
Càritas
no té
els mitjans
suficients
per mantenir
l'estructura
que teníem
de tenir obert
i de donar dinar.
i ens han vist
obligats
a retallar.
A retallar.
Vull dir,
si totes les institucions
públiques
doncs ens donessin
el que fa falta
podríem
fer la mateixa
estructura.
Però aquest any
per suposat
l'estructura
serà la mateixa.
Clar,
en aquest cas
i donada
la situació
econòmica general
dius
que no augmenti
diguem-ne
el servei
ho pots entendre o no
però que encara
l'hagis de reduir
quan ha augmentat
la demanda
és el que a vegades
diguem-ne
que és una paradoxa.
Sí,
és una paradoxa
però és una realitat.
Si no hi ha mitjans
econòmics
no es poden
fer les coses.
Teresa,
privadament
com aquestes senyores
que deies
es pot col·laborar
diguem-ne
no sé,
a veure,
cadascú
lògicament
ha de fer el que vol
i el que pot
però imaginem
que algú diu
home,
doncs jo
puc prescindir
d'uns certs diners
no molts
i vull col·laborar-hi.
Aleshores
va a la Casa del Transiu
on va a Càritas
i des de Càritas
a gestionar.
Això,
a veure,
nosaltres rebem
tot el que ens vulguin donar,
eh?
Ja sigui...
algú que vulgui col·laborar
directament amb vosaltres.
Ja sabem que Càritas
té molts programes
i que tots necessiten diners
però que algú digues
mira,
jo és que tinc especial interès
en col·laborar
amb la Casa del Transiu
bé,
doncs pot venir allà
i oferir-nos
el que ell pot
ja sigui econòmicament
encara que sigui 50 euros
o el que sigui
el que pugui
o
amb menjar també
podem portar menjar
poden portar menjar
clar
i nosaltres
ara no fem menjar allí
perquè tenim càtering
però a l'esmorzar sí que el fem
i bueno,
i sempre
si nosaltres hi ha una cosa
que no la podem fer servir
doncs l'entregarem
a una altra parròquia.
Això està molt ben organitzat.
Ja, ja.
Ho aprofiteu tots, eh?
Sí, sí, sí.
No hi ha dubte.
No hi ha dubte.
Doncs escolta,
Teresa,
a veure com van les coses.
Esperem que la gent...
La gent és sensible, eh?
Vull dir,
jo confio en la gent.
La gent és sensible.
El que passa
és que sempre
podem ser una mica més.
I com estem
de voluntaris i voluntàries?
Mira...
Necessiteu voluntaris, també?
A veure,
en aquest moment
tenim, doncs,
una...
Sí, tenim quatre,
la Josefina.
Quatre voluntàries.
I després també tenim
algun estudiant
que fa servei social,
un treball social.
I últimament
m'ha cridat l'atenció
perquè a segon de batxillerat
fan un treball de recerca.
I la gent...
ha vingut
almenys quatre estudiants
que volen fer
el treball de recerca
sobre la casa de...
sobre l'alberca.
I això,
a mi,
m'ha cridat l'atenció.
Aquesta sensibilitat
i hi ha gent
a aquestes edats, no?
Aquesta sensibilitat
d'aquestes edats...
I tu,
que has estat
profe de secundària.
Exacte,
jo que sí, sí, sí.
Doncs m'ha cridat l'atenció.
Jo sí, sí, sí,
els acullo
i els hi explico, no?
I llavors,
ara tenim allà
un estudiant
de treball social
que ve de voluntari,
diríem,
un dia a la setmana,
està amb la gent,
diríem, no?
I també tinc
una altra noia,
tenim, no tinc,
tenim,
ve,
una altra noia
que fa segon
de batxillerat
i que vol fer
també el treball
de recerca
i també ve
una altra tarda
estar allí
amb ells.
Esperem que
quan tornem a parlar,
és un desig
i esperem que també
una realitat,
doncs com a mínim
torneu als serveis
que donàveu abans.
Ja no dic més, eh?
Ja, ja.
No dic més,
però com a mínim
el que feiem.
El que teníeu abans.
Sí.
Teresa Bea,
responsable
de la casa
del Transeun
de Tarragona,
la casa d'acollida
de Sant Auguri,
voluntària.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
A vosaltres.
Molt bon dia.
Per mi ha estat un plaer,
no havia vingut mai aquí,
a Radio Tarragona.
És casa teva.
Molt bé.
És casa teva,
ja ho saps.
Gràcies.
Moltes gràcies.