I els protagonistes aquesta setmana dins de la temporada de tardor,
d'una banda és el teatre.
Ahir en parlàvem, us en recordeu amb Maria Molins,
una de les protagonistes de l'obra que arriba demà al teatre,
la comèdia espanyola de Jasmina Reza, dirigida per Sílvia Munt.
Ahir en parlàvem i avui centrem tota la nostra atenció
en l'espectacle que tindrem aquest dissabte.
Torna, Quico, el Celi, o el Noi, el Muta Ferrarias.
Volia tindre el talent, tindre la gràcia i l'amà
que tenia aquella gent quan se ficava a cantar
los nostres mestres joteros que avui volem saludar.
Gent de rosa i de garriga
que enmig del treball cantava
Gent de got i de quartillo
que a les tabernes rondava
i de barra...
Artur Gaia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Moltes gràcies per atendre la nostra trucada.
Jo he llegit ara a algun lloc, i més d'una vegada,
que quan heu d'actuar a les Terres de l'Ebre
us poseu tan nerviosos, sobretot tu, tinc entès.
Quan diu, quan actuem davant de la nostra gent...
I a veure, no és...
Jo imagino que quan veniu a Tarragona
és quan veniu a veure els parets,
perquè hi ha un caliu.
No sé si us poseu alment de nerviosos
al Teatre Metropol, que hi heu actuat alguna vegada.
Bé, això ho diem perquè realment
com més a prop sents la gent, no?
Més responsabilitat tens, no?
No som ben bé uns nervis,
però sí que quan el públic te coneix molt bé,
al mateix temps que penses que t'estimen molt,
també l'estat a prop teu pot ser esperant molt de tu
i són concerts especials.
i no hi ha dubte que la nostra cita
al Metropol també ho és,
perquè és un teatre que, a part de ser molt bonic,
té molt de caliu, no?
Se crea sempre un gran ambient
i la veritat és que vindre a Tarragona
al Metropol és com vindre a casa nostra.
Crec que ho podem dir ja.
Jo diria que sí, perquè al públic ho rebem
com que això que et deia, que venen els parets, eh?
Tots tenim parets, doncs veniu de tant en tant.
I a veure, la diferència de l'última vegada
de quan vau ser-hi, m'imagino jo,
que és que quan feu un treball discogràfic,
els primers concerts de presentació,
clar, tot i que el vostre públic
doncs saben ja una mica les cançons
i coneixen el treball,
però ja quan està rodat com aquest Oco,
jo m'imagino que el concert hi ha més caliu encara,
perquè la gent ja les taraleix,
ja les canta, ja se les sap, no?
Sí, concretament en les cançons d'Oco
mos ha passat una cosa per primera vegada,
que és que estem fent un concert
on presentem pràcticament al 100%
totes les cançons del nou disc,
i fa més d'un any que...
Bueno, concretament el dissabte farà just un any
que vam estrenar l'Oco a l'Auditori de Barcelona,
i en tot aquest any de rodatge
seguim presentant les cançons del nou disc
sense allò que es diu
aquelles concessions de fer els temes de sempre,
sí que fem algun tema d'altres discos anteriors...
I que us demanen, us demanen, segur.
Sí, però mos agrada molt cantar
només les cançons de l'Oco
i totes les cançons de l'Oco,
i això és perquè la gent ja des del principi
les va fer molt seues,
pensem que aquest disc ha arribat
potser per les temàtiques
que toquen molt pròximes a la gent,
pensem que ha arribat molt bé
i llavors no ha sigut necessari
allò que de vegades fem els músics,
que és a poc a poc anar eliminant
cançons del nou disc
i anar incorporant els discos antics.
Clar, parles dels temes que toca
aquest disc amb tot el valor que té
de la música, del folklor
i de la manera d'expressar els temes.
L'escoltes i esdevé com una crònica
de l'actualitat que a més no ha caducat,
fa un any que el vau treure
i tot allò pel que us preocupa
realment no ha caducat,
és absolutament vigent.
Disortadament, eh?
Disortadament, ja te m'anava a dir.
Sí, sí.
Sí, Oco és una...
ja...
és un Oco que diem
a les Terres de l'Ebre, no?
És un alerta.
Valtres com dieu?
Oco, no?
Ojo.
Ojo, ojo.
Ull, ull, quan ens posem així estupendos.
Ull, a veure què fas.
Ull, és un...
és una...
és Oco, com diem natros,
per un món que ens preocupa, no?
Vull dir, este disc és el resultat
de fullejar cada dia el diari
o escolta la ràdio
i dir allò d'Oco, com està el món, no?
I llavors, doncs, és una crònica
sobre una sèrie de coses que ens preocupen,
però que també les encantem en il·lusió, no?
En la il·lusió de que el món pot canviar.
Nosaltres pensem, intentem transmetre...
Som crítics, fem crítica social,
però intentem transmetre aquesta il·lusió
que les coses es poden canviar.
Jo penso que és el que estem intentant fer
i crec que és el que també arriba a la gent.
Home, que és molt diferent queixar-se a criticar, eh?
És diferent, té molts matisos, tot això.
Hi ha una cançó que, si em permets,
clar, jo això no ho hauria de fer,
a mi personalment m'agrada,
perquè a més recordo que,
no sé si alguna vegada sí que ho havíem parlat,
que a banda d'aquesta presentació
o aquest aparador de tal com estan les coses
sota la vostra mirada,
hi ha alguna que està carregada
d'aquella nostàlgia dolça, bonica,
estic parlant del tren banyero,
que em penso que ens pots...
Del tren banyero.
És que a mi m'agrada molt aquesta cançó, mira, no ho sé...
Sí, és un tren que baixava de l'Aragó hasta Tortosa
i que els caps de setmana allargava el seu recorregut
fins a les platges de l'Ampolla i de l'Ammella de Mar,
la Cala,
i li diem lo banyero,
el banyero baixava ple de manos aragonesos
que venien a la platja,
també Tortosins,
que també anaven a la platja de l'Ampolla i de l'Ammella.
i és una cançó, sí,
té nostàlgia perquè
és una de tantes cançons
que enyoren trens
i d'alguna manera
seguim dient el mateix,
que estan fent aves
aquests trens que unixen les grans ciutats,
però que els territoris, les comarques,
les ciutats més petites
cada vegada són més incomunicades
i això és una reflexió
que el país ha de saber.
És per això que els quicos
tan sovint
fem cançons sobre els trens desapareguts
perquè tot territori
té un tren desaparegut
i una nostàlgia
i crec que és una reivindicació
que ja que es parla tant de transports públics,
els trens no transporten el futur
i a certs llocs del país
cada vegada en tenim menys.
Del que no hi ha dubte
és que els quicos
heu demostrat al llarg de la vostra trajectòria
que des de la música d'arrel,
des de les cançons,
des del passat,
des de la història
es poden canviar les coses
i exercir una certa militància,
això sí,
amb alegria i amb ganes,
des dels vostres concerts
i de fet no pareu,
esteu sempre actuant amunt i avall, no?
Sempre esteu actuant en algun lloc?
Sí, per sort.
Per això, no, no, per sort i tant
i que duri, clar.
Bé,
l'altre dia
s'ha d'un contant
i aquestes Nadals farà 17 anys
que ja estem treballant, no?
I la veritat és que treballem molt,
los quicos, el sol y el maio, el mutter Ferreriés
som una...
com una família molt benvinguda
que no para de treballar
i, per exemple,
ara estem pensant
el que farem a 3 anys vista
i això, doncs, en aquests oficis
és molt important, no?
Perquè, per això, la música...
La música s'ha de treballar molt,
és un camí, no?
Has de parar de caminar,
no és un camí gens fàcil
i es tracta d'anar treballant
i posar-li il·lusió,
per estar...
perquè passa això que dius tu, no?
Que en aquestes èpoques
que són difícils
perquè es parla tant de crisi,
doncs,
poder tenir la sort
d'estar quasi cada cap de setmana
en un teatre de Catalunya.
Està molt bé.
I la música, tu deies,
no és un camí fàcil
i des del punt de vista,
diguem-ne,
més formal tampoc,
perquè fa 17 anys,
ara ho esmentaves,
d'aquelles èpoques
que anàveu gairebé
amb la guitarra
i poca cosa més,
ara,
amb els treballs...
Clar,
del primer disc que vau enregistrat,
aquest que és impecable,
això per a vosaltres
també us enorgulleix,
no?,
de veure com...
tot l'aprenentatge,
perquè sempre aprenem tots
a la vida
que heu fet
al llarg d'aquests 17 anys.
Sí,
sí,
això a nosaltres
mos satisfà molt
i este disc,
Oco,
concretament,
ha estat...
Ho ha dit molta gent,
no?,
que és el nostre millor disc
i això és
el millor que et poden dir
perquè si et diguessin
sí,
està molt bé,
però aquells primers
eren millors,
tots els discos
són molt estimats,
són com a fills,
però que et diguen
que el més bo
és l'últim
és com un premi
al teu treball,
a la teua evolució,
perquè tu vols
que l'últim
que faci
sigui el millor.
Artur,
gaire,
un plaer,
com sempre,
conversar amb tu
i el dissabte
serà un plaer
veure-us
en dalt de l'escenari.
Continuareu posant
aquella xarxa
tan bonica
que heu posat
en altres llocs?
heu canviat una miqueta
l'escenografia
o què fareu
en aquest OCO
al Metropol?
No,
és bàsicament
el mateix,
el que vam estrenar
fa un any,
posarem aquella escenografia
i jugarem
amb tots aquells elements
que ara no n'hauríem de parlar
perquè en alguns casos...
No,
perquè a mi us feu intervenir
una miqueta al públic
i val la pena
que sigui una mica sorpresa,
no?
Sí,
val la pena.
No,
deixem-ho així.
Artur,
un plaer com sempre,
gràcies per atendre
la nostra trucada.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu-siau,
bon dia.
A l'ampolla en tren,
baixa bé en lo banyero,
cap a la platja ben bé.
Doncs vinga,
amb lo banyero
ja us convidem a anar
aquí el dissabte
al Metropol
a escoltar
els Kikus,
977 24 47 67.
Tinc dues entrades dobles
i tinc nou minuts
per arribar al final del programa.
Tenim prou temps
i ganes
per saludar ja
aquesta primera persona
que ha marcat el telèfon
del matí de Tarragona Ràdio.
Bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
Amb la Dolors Sabater.
Què tal, Dolors?
Com va?
Bé.
Bé?
A veure si sabré la resposta.
Dona.
És que ho sento molt malament
i tinc molta tecnia
i vaig plegar-nos de poc a poc.
Clar,
però jo el que et preguntaré
és si a tu t'agrada
aquesta formació musical.
A mi molt
i jo el segueixo molt.
Doncs la pregunta que et faré
segur que la saps.
A veure,
ara amb l'Artur
ho dèiem,
els Kikus.
els Kikus
són els senyors
que actuarà en aquest dissabte
i quan diem els Kikus
ens referim a
Kiko Elcelio
i...
Sí.
I el Mut,
el noi de Ferreries.
Ho tornem a dir?
Kiko Elcelio,
el Mut i el noi de Ferreries.
Bé,
mira,
t'ho donarem per bo.
El noi no és Mut,
el Mut és el de Ferreries.
Kiko Elcelio,
el noi i el Mut de Ferreries.
Però és igual,
m'havies dit
el noi de Ferreries
i el Mut de no següent,
però escolta,
t'ho dono per valent.
No, Kiko Elcelio,
el Mut i el Mut de Ferreries.
No es diu així?
Kiko Elcelio...
Ja ens ho deien, doncs.
No, no, mira,
escolta'm,
tu no sé,
si ho dius bé,
canviem una paraula,
però no té més,
és Kiko Elcelio,
el noi i el Mut de Ferreries.
Això.
Ara!
Ara ha sortit.
Vinga, va, dona,
que et regalo les entrades.
Les tens aquí a la ràdio,
Dolors?
Gràcies, doncs,
jo vinc de buscar-les.
Gràcies per trucar-nos.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
A veure,
dir el noi de Ferreries
o el Mut de Ferreries
és que a vegades
jo ho entenc que és complexa.
Una nova trucada,
regalo dues entrades més,
977-24-4767,
i l'altra pregunta
també és molt senzilla.
Com es diu aquest treball discogràfic
que presenten els Kikus dissabte?
Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlo?
Amb Mireia Mota.
Què tal, Mireia?
Com va el matí?
Molt bé, molt bé.
Com ha anat, eh?
Perquè pràcticament ja l'hem acabat,
i hem venut tot el peix, aquí.
Sí, ara ja toca anar a dinar.
Ara ja toca dinar,
si tenim allò amb l'estómac un furadet ara.
Escolta, Mireia,
digue'm com es diu
el treball dels Kikus.
Oco.
Oco, sí senyora.
Doncs ja tens les entrades
també per tu.
Aquí a la ràdio
les pots venir a buscar
a l'Avinguda Roma, d'acord?
Vale, moltes gràcies.
A tu per trucar-nos, Mireia.
Molt bon dia.
Adéu-siau.
Doncs mira, amb el tren Lo Banyero
hem arribat pràcticament
al final del matí
i jo crec que estem en condicions
de poder fer algun abans de continguts
del Ja Tardes.
Imagino que sí,
per tant, que som-hi a la sintonia,
a veure si podem fer un abans
del que ens espera
entre les 5 i dos quarts de 8
aquí a la sintonia
de la Ràdio de la Ciutat.