La una del migdia, nou minuts i mig, hi ha tot un seguit de cites
seqüencials a la ciutat de Tarragona, demà a Sant Jordi,
parlàvem de la bicicletada popular,
i al cap de setmana, sobretot perquè en principi la ciutadania
té més temps de lleure, és un bon moment per treure al carrer la solidaritat.
Aquella feina que es fa quotidianament a nivell particular,
però també des de diferents organitzacions, de diferents signes,
s'ha de treure al carrer, s'ha de cridar l'atenció
davant de tota una sèrie de problemàtiques que, per molt que mirem cap a una altra banda,
no ens són alienes.
Parlem de la quinzena Festa de la Solidaritat, un dia per l'esperança.
Intermonoxfam convoca aquesta festa arreu de Catalunya
i, lògicament, es particularitza en cadascuna de les ciutats.
Ens acompanya la coordinadora del comitè d'organitzador d'Intermonoxfam a Tarragona,
Mireia Freixas, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingudes aquest dissabte.
Efectivament.
Es fa simultàniament a tot Catalunya dissabte,
o una miqueta en funció de les necessitats de cada ciutat?
Bé, simultàniament es fa a Catalunya i a tot l'estat.
A tot l'estat.
A tot l'estat.
Per tant, el dissabte a tot arreu Intermonoxfam estarà present.
Exacte. Entre dissabte i diumenge, 40 ciutats de tot l'estat espanyol,
portarem a terme el Dia de l'Esperança,
que ja és ben conegut, com has dit tu, la quinzena edició.
Dia de l'Esperança que s'ha de tenir molta, eh?
Molta.
Tau com està el panorama.
I més en aquest moment, en aquest moment en què estem encara més,
perquè estem en un moment de crisi i realment les persones que més estan patint
tota aquesta crisi són la gent que està en els països del sud.
I bé, per això estarem aquí,
per donar a conèixer totes les problemàtiques dels països del sud
i concretament el Dia de l'Esperança cada any té un eix temàtic
i aquest any se centrarà en els camps de refugiats del país del xat.
I bé, el que volem donar a conèixer és això,
la situació bàsicament de les dones.
tenim uns 35.000 refugiats al país del xat.
El 85% d'aquests refugiats són dones.
Elles són les que porten la càrrega amb el tema de la família,
de l'aigua, de l'alimentació, de l'educació.
Unes dones que no tenen cap mena de protecció.
Els seus drets no són protegits, no són escoltades.
i per això aquest any hem decidit donar-los la importància que es mereixen
i que la gent ho conegui.
I és un fenomen que tots coneixen, però no per això hem d'oblidar-ho,
que davant d'un determinat conflicte
que crea aquest desplaçament de persones del seu propi territori
i aquesta situació de pobresa,
els mitjans de comunicació estan molt amatents,
però l'endemà hi ha un altre i aquest queda enrere.
La problemàtica del xat no se'n parla.
Així, de grans titulars, no se'n parla fa molt.
Però és que és una problemàtica que dura molt i que no se resolt.
I a vegades oblidem que hi ha molts conflictes
que es van iniciar fa molt de temps
i que continuen, igual o pitjor que el primer dia,
i és el cas del xat.
Aquells camps de refugiats que ja eren uns caos,
perquè no es pot dir d'una altra manera,
han empitjorat.
Exacte. És que pensem que portem més de dues dècades.
Llavors, cada emergència que surt,
ens oblidem de l'emergència anterior.
Però són crisis enquistades.
que no tinen endavant.
Dos dècades parlem ja de criatures
que han nascut allà, que han crescut allà
i que no coneixen altra cosa.
Exacte.
Que sempre han viscut això.
Adolescents que han pogut néixer allà
i que no coneixen altra cosa.
Que la precarietat, la misèria, la pobresa...
Sí, sí, sí.
Efectivament.
Precisament, ara fa poc,
vam tenir una persona
que va ser director d'Intermonox a Angola
fa uns sis anys
i ell ens comentava
que jo vaig néixer amb aquesta guerra
i vaig créixer amb això.
Però, malgrat això,
ara jo veia esperança.
O sigui, ells han nascut amb això,
han crescut amb això,
però volen seguir veient esperança
en un futur millor,
perquè és que no els hi queda d'altre.
A vegades no fa gaire
vam rebre a través dels comitès
Òscar Romero
un grup de nois i noies
que eren d'una orquestra de Nicaragua
i comentaven molt respectuosament
que quan van arribar aquí
venien amb el missatge de la crisi,
la crisi occident,
i no sé què es devien imaginar
que trobarien.
I quan diuen
com es pot parlar de crisi aquí?
Clar, nosaltres tots tenim els nostres problemes,
ja cadascú...
Però quan arribes a aquestes situacions límits,
com les que hi ha en aquest cas
en els camps de refugiats del Xat,
com feu des d'Intermont
per triar un eix temàtic?
Ho dic perquè disortadament
causes no us en falten.
No en falten.
Per tant, cada any què feu per dir
doncs un any ho dedico amb això,
un any ho dedico amb allò altre?
Realment és francament complicat
escollir un eix, no?
Perquè a veure,
podríem anar amb tots els països d'Amèrica,
llatina, d'Àsia,
i podries agafar qualsevol dels projectes
i dir portem aquest terme, no?
Cada any s'ha de decidir per un.
El que passa és que Intermonoxfam
últimament s'està, diguem-ne,
focalitzant molt en Àfrica, no?
Perquè realment Àfrica és dels continents
més pobres
i dels que realment més ho necessita, no?
I precisament per això,
perquè el tema del Xat i el sud-sudant
és una crisi inquistada
i llavors doncs dius, bé,
realment potser arriba el moment
doncs que seguim recordant
que hi ha altres emergències,
hi ha altres projectes,
hi ha plans d'acció humanitària,
però el Xat fa dues dècades,
el sud-sudant,
que està en aquesta problemàtica
i hem d'anar recordant a la gent
que hi ha això,
que nosaltres podem fer molt
i bé,
i que s'impliquin, no?,
en totes aquestes accions
que estem fent organitzacions
com Intermonoxfam
o com moltes altres.
És que ens podíem posar
en la pell de totes aquestes persones
quan va anar bé de marxar
dels seus poblats,
perquè a més els va agafar
enmig d'un conflicte
de dues parts,
podríem dir,
perquè la població civil,
com sempre,
era damnificada.
Marxàvem pensant
que en una setmana
tornaríem a casa seva.
Exacte.
És que no és allò
una gran guerra,
un gran conflicte,
com es l'Iraq,
allò que ja veus claríssim,
sinó sortir corrents
i quan passi,
o a l'exercit ara,
o passi a la governamental,
nosaltres tornarem a casa nostra.
I el tema és,
quan es torna,
com et trobes
el que vas deixar, no?,
que això és el més trist,
diguem-ho,
que un torna
pensant que tenia,
alguns tenien unes terres petites,
però eren seves,
que havien cultivat,
exacte,
o el seu ramat,
i tornen
i diuen
on és
allò meu, no?,
el teu sentit de pertinença, no?,
i arribes i trobes
que allò teu
no hi ha res, no?,
i on et poses,
com comences,
qui t'ajuda
per on començar, no?,
tornar a començar, no?
Clar, sí,
difícil tenir estadístiques,
però el fet
que es dediqui a la dona,
com tu bé deies,
és la que assumeix
la criança
dels fills,
la cura d'altres dones,
entre altres coses,
perquè deuen ser
població majoritària,
els camps,
els homes han marxat a la guerra
o han renunciat
a aquestes obligacions
o mil raons diferents,
són elles
les que tiren endavant,
són elles
les que tiren endavant
la família,
efectivament,
vull dir,
els homes han hagut de marxar
per diverses causes
i elles realment
són les que tornen
i són les que estan allà
i realment són les
que han de tornar
a començar,
de zero, no?,
i amb una família
per portar.
I mancades
d'alguns drets,
com deies abans, no?,
exacte,
fonamentals,
com els que podem tenir aquí.
Sí, sí,
els drets de protecció,
el que pot ser
els drets més bàsics,
no?,
d'educació a la canalla,
d'aigua potable,
d'un sostre,
és que clar,
dir això,
realment,
un s'ha de parar
i dir,
d'un sostre,
no?,
és com quan dieu,
hi ha gent que no menja
perquè no té menjar
i hi ha gent
que mor de fam
i dius,
com es pot morir de fam,
doncs es pot morir de fam
no menjant,
hi ha persones
que no menjen mai,
fins que es moren.
Dit així,
sembla que,
no, no,
és que és així.
És que és així,
és que realment és així,
no?
No posem la fotografia bonica
aquella,
bucòlica,
no, no, no,
una persona que mor de fam,
mor de fam,
i punt,
i una persona que no té sostre,
no té sostre.
Sí, sí,
i que hi ha unes aigües contaminades
i que el teu fill té set
i tu tens set
i has de veure aquella aigua
perquè no tens altra,
sabent-hi que et posaràs malalt
i que no saps fer les medicines
per curar-te.
Exacte,
hi haurà epidèmies,
és que és tot una cadena,
no?
Però bé,
nosaltres,
malgrat això,
el que des d'Intermonoxam
i altres organitzacions
el que volem donar
és com un crit d'esperança,
no?
Dir,
nosaltres estem allà
i seguirem,
malgrat tot,
seguirem actuant
perquè aquesta gent se'n sortin.
Que feu treball assistencial,
fonamentalment,
no treballem en projectes...
Sí,
bàsicament és de suport,
exacte,
és de suport
amb tot el tema
de senejament,
aigua potable,
higiene i educació.
I el que fem nosaltres
no és anar allà
i portar-los això,
és anar allà,
escoltar-los,
perquè realment
els que hi saben més bé,
que coneixen més el terreny
són ells,
els que hi saben més bé
com sortissen de la situació
són ells,
el que passa és que tornen
i no tenen res.
I llavors...
Que necessiteu
i posen els mitjans.
Necessiten un suport,
exacte,
no?
Llavors sempre diem,
nosaltres treballem
per ells,
però sempre amb ells,
és a dir,
comptant
amb la seva opinió
i amb el seu coneixement
del país
i nosaltres seguirem
estant allà malgrat tot.
Com ho significarem
tot això
el dissabte a la Rambla?
Perquè tothom que passi per allà
sàpiga exactament
què és el que esteu explicant
i en què poden col·laborar?
Bé,
nosaltres el que volem
és visualitzar
tota la nostra feina
i ho fem a través
dels quatre eixos
que tenim,
que és projectes
de desenvolupament,
comerç just,
mobilització social
i ajuda humanitària.
Com ho fem?
Tenim uns estants
que és l'estant institucional
o el racó del soci
que n'hem dit d'altres anys
que estarem allà
per informar
de tot el que nosaltres fem
pels socis,
pels no-socis,
per a la gent que encara no ens conegui
o que vulgui saber més.
Després,
per altra banda,
hi haurà un estant
de mobilització social
que escenificarem
que serà molt xulo
un camp de refugiats.
Perquè clar,
ho veus a la televisió
però dius
a veure com,
com és,
no?
I serà molt xulo
perquè farem una escenificació
d'un camp de refugiats
amb l'any o les tendes.
Mireia,
és que a vegades
aterraï informació
i el que fa
la situació a extremes
amb coses
que nosaltres
llancem cada dia
són capaços
de fer
coses extraordinàries
per la seva
supervivència.
Una llauna de refresc
amb buida
el que pot donar
de si
en un camp de refugiats
o un tros
de roba bruta
el que pot donar de si.
Sí, sí.
Efectivament,
vull dir,
amb qualsevol cosa
ells ho reutilitzen
i s'inventen
doncs...
Per tant,
reproduïu
el que és un petit espai.
Exacte,
reproduïm el que és
un camp de refugiats
perquè la gent
vegi allà
com és realment
i com es funciona.
Després, bé,
continuant hi haurà
tres estants més
que és el de comerç just
també per donar a conèixer
totes les cooperatives
que nosaltres tenim
en aquests països,
l'estàndard editorial
que no l'hem de descuidar
perquè sempre diem
nosaltres podem anar parlant,
podem anar explicant coses
però sí de fons.
La canalla que està pujant
no se'ls educa
amb solidaritat,
amb sapigué
com s'estava vivint
en altres llocs
doncs ben poca cosa
estem fent, no?
I bé,
i a part d'això,
ara que parlàvem
dels nens,
tenim el que és
el joc
de la festa, no?
Que són cinc proves,
com si fossin cinc proves
del joc de rol,
que el que pretenem
és que els nens
a través d'aquests cinc jocs
vegin una mica
com s'està treballant
en aquests països, no?
Clar, perquè li dius,
per exemple,
a un nen li preguntaries
què és un pla d'acció humanitària
el PDA
que en diem nosaltres, no?
I clar, potser no t'ho sabria dir
com s'actua
amb emergències, no?
I llavors el nen,
per exemple,
hi haurà uns cercles
i haurà de dir,
doncs primer es fa una anàlisi
de la crisi que hi ha, després
s'estableixen les pautes
de com s'ha de treballar,
qui ho ha de fer
i finalment actuem, no?
I llavors això
a través d'un joc.
Després un altre
podrà ser
a través d'uns cartellets
vermells i blaus
que els nens diguin
quines accions sí
són coherents
que es poden fer
i quines accions
no es poden fer.
Un altre
que serà
amb una piloteta
de ping-pong
de color blau
que significa
com una pilota de clor
per veure
on encertarien
jugant
amb un pou
per netejar
o sanejar
un pou contaminat, no?
És a dir,
que d'una manera lúdica
el nen
vagi...
Atençades a una realitat
que no coneixen
gaire.
Que és molt llunyana, no?
Que és molt llunyana.
Clar.
Sí, sí, sí.
Això durant tot el dia
tot el dia, sí.
Estareu davant del tram
de la Rambla
davant del Metropol?
Correcte.
Sí, sí.
Però també hi haurà actuacions.
Exacte.
Sí, sí.
Nosaltres, per damunt de tot,
el que volem donar
és optimisme.
És a dir,
sí que hi podem fer.
Sí que podem fer
alguna cosa nosaltres, no?
Perquè la gent sempre diu
clar, vei tot això
a la televisió
i jo què puc fer
davant de tot això?
De qualsevol gest
ja suma, eh?
Sempre podem fer, no?
Jo sempre ho dic.
Vull dir,
vam fer una campanya
fa tres anys
de comerç en justícia
i vam recollir
tres milions
en tot el món
tres milions
d'assignatures
i allò
a través d'aquelles
tres milions d'assignatures
van sortir unes lleis
i aquestes lleis
perquè desenganyem-nos
a veure,
si no s'arregla
el problema de fons
a través dels governs
de cada país
vull dir,
no farem res,
nosaltres podem anar allà
però s'ha d'arreglar
el tema de fons, no?
Llavors,
clar,
el que volem
és donar un crit d'esperança
i dir,
veniu,
mireu el que estem fent,
vosaltres també podeu fer
però malgrat tot
també volem que sigui
una cosa alegre
com alegre és
la gent del sud,
no?
Perquè els veiem
per la televisió
i, bueno,
els veu rient, no?
I dius,
com pot ser que rient?
Perquè és que ells
l'únic que tenen
és esperança
perquè és l'únic
que els hi queda, no?
No tenen res material
a perdre
que és allò
amb el que ens aferrem
nosaltres aquí.
Segurament,
clar,
tenim massa por
de perdre el que tenim
i per això
a vegades anem
com anem per la vida,
probablement sigui
aquest el tema.
I aquí tenim problemes
més insignificants,
diguem-ne,
i veus la gent
amb unes cares pel carrer
que dius, bueno...
I no és excusa
el que tu dius,
jo no canviaré el món
naturalment,
que no,
ni tu,
ni jo,
ni ningú
i el món serà
sempre més o menys
igual,
però entre tots
potser sí, no?
Hem de pensar
que Intermón Oxfam
està actuant
a nivell d'Oxfam
Internacional,
que som 13 ONGs
que estem actuant
a tot el món
conjuntament
i clar,
això no és poca cosa.
Si precisament
ens hem aliat
i estem treballant
13 Oxfams
és perquè
entre totes
ens coordinem
perquè quan hi hagi
conflictes,
quan hi hagi necessitats,
sapiguem cadascú
on hem d'actuar, no?
I aquests esforços
realment siguin coherents
i donin els fruits
que han de donar.
I com et deia,
amb això d'aquesta alegria
que volem transmetre
i aquesta esperança,
sí, efectivament
hi haurà unes actuacions musicals
que si vols
en un moment
etic al programa.
Per fer-nos una idea
del que hi haurà.
Sí, a les 11
hi haurà els grellers
de la Tarota,
de Salou,
a les 12.15
tindrem una batucada
així com espectacular
que és molt xula
que no hi ha
damunt
una vall a la Rambla,
després a la 1
tindrem la lectura
del Manifest
a càrrec del Tomàs Molina,
el periodista.
Una bona previsió
del futur de la humanitat,
més que del temps.
Esperem, esperem.
Després, a un quart de dues
hi haurà un grup de dansa
aquí de Tarragona,
a dos quart de dues
un grup argentí
de tangos i milongues,
a les 5
uns timbalers
els Diables Malins
de Salou,
a dos quart de 6
l'animació infantil
de Pa Sucat
i per acabar
hi ha un quart de 8
una actuació així
pels més joves,
no tan joves
per tothom
que són els Kill Me Leiter.
Vull dir que aquí
hi haurà
per tota la família.
Una festa?
Clar, dius
solidaritat, dret,
situació d'emergència,
tristó, no, festa.
Què és per això?
La Festa de la Solidaritat
d'Intermonoxfam.
Mireia Freixas,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé,
ha estat un plaer
i també traurem el cap,
només faltaria.