Josep Miguel Jornet, bon dia.
De vacances o no?
Diria que no és la paraula adequada.
Què estàs fent aquests dies aquí?
Bàsicament estem treballant amb qui és el meu director de recerca
des de Barcelona, la Universitat Politécnica de Catalunya,
organitzant un esdeveniment que tindrà lloc la setmana que ve,
el Dia de les Nanocomunicacions.
Què és el Dia de les Nanocomunicacions?
Aquesta paraula que segur que sona tan estranya
a molta gent que ens estàs escoltant.
Efectivament, és una paraula estranya perquè és una paraula nova.
Les Nanocomunicacions és sobre el tema en què estic fent la meva tesi doctoral.
I resumit, de manera molt senzilla,
bàsicament vol dir, si la nanotecnologia,
aquesta paraula que tothom es posa a la boca avui en dia,
ens està permetent fer dispositius molt i molt petits,
vull dir, quasi bé tan petits com un gra d'arena,
està molt bé això, d'acord.
Hi ha gent que es dedica a veure com es fan aquests dispositius.
Nosaltres som enginyers de telecomunicacions
i ens preguntem, i els podrem comunicar?
Doncs la comunicació de dispositius de tan i tan petites dimensions
és el que vol dir les nanocomunicacions.
I és un tema, vull dir, completament nou.
I això es farà per primera vegada, dius, la setmana que ve?
Sí, el dia 22 de juliol, des de la Universitat Politécnica de Catalunya,
el dia de les nanocomunicacions.
Molt bé.
El Josep Miquel Jornet, com dèiem, té 25 anys,
és de Tarragona,
és llicenciat en enginyeria en telecomunicacions
per a la Universitat Politécnica de Catalunya
i des de fa uns mesos, des del mes de genès, estàs als Estats Units.
Expliquen una mica com has anat a parar als Estats Units
i per quina raó.
Bé, com bé has dit, des del genèstic a Atlanta, l'estat de Georgia,
la veritat és que abans ja havia estat als Estats Units,
quasi durant un any i mig, a l'estat de Massachusetts, a Boston.
I la veritat, com he arribat ara a Atlanta?
És una bona pregunta.
Segurament, si fa un any em feu
tu on creus que estaràs d'aquí a un any,
no t'hauria respost a Atlanta.
Entre altres, perquè d'un dia per un altre
coneixo una persona, una persona important,
vull dir, una persona que ha tingut diferents premis
al llarg de la seva carrera per ser un visionari.
I aquesta persona em diu,
mira, jo ara començaré a treballar
en un tema completament nou,
que són les nanocomunicacions.
Després d'estar parlant una estona més,
i em diu, què tal, t'hi animes?
I doncs sí, ara, efectivament,
així va ser com després de fer el procés d'admissió,
de sol·licitar diferents beques, entre d'altres.
Va ser com el gener em plantava a Atlanta.
Bàsicament així ha estat.
I quan et plantes a Atlanta al mes de gener,
ja tens assegurada la beca de la Caixa,
o això ha vingut a posteriori?
Efectivament.
Tan aviat jo vaig saber que estava admès
a la Universitat d'Atlanta,
sobre finals d'octubre,
jo vaig comentar a la Caixa,
perquè jo en un moment havia fet la sol·licitud
pensant que fins a l'estiu no començaria.
I vaig dir, mira, jo ara ja puc entrar.
Dic, i sincerament, no deixaré passar una oportunitat així.
Ells, el que els uns dies em van contestar,
creiem que és una bona oportunitat,
doncs tranquil, que a partir del gener
podràs disposar de la beca de la Caixa.
La beca consisteix en una aportació de 2.100 euros.
2.100 dòlars.
Són dòlars, perdó.
Sí.
Efectivament, és 2.100 dòlars mensuals
i a part el que seria matrícula i també assegurança mèdica i algun detall més.
Això donen tot un any.
Exacte.
La beca és d'un any i és prorrogable fins a dos anys.
És a dir, pots tenir una pròrroga si tot va bé.
I amb aquesta aportació de 2.100 dòlars, què et permet?
Et permet poder estudiar, poder viure als Estats Units,
tenir un ritme de vida normal?
Exacte.
Sí, la veritat és que sí.
Jo veig els altres companys, tothom,
qui més qui menys té una beca d'aquest tipus
o qui més qui menys té algun tipus d'ingrés de la universitat
i ens movem tots per les mateixes quantitats.
2.100 dòlars potser sona molt,
però si parlem del pis, per exemple, 800 dòlars,
això és el que pago jo per un lloguer d'un pis compartit.
No és que estiguin vivint amb un xalet en piscina.
I després, com sempre dic,
si intentes fer una mica de dieta mediterrani als Estats Units,
no és barat.
Vull dir, sempre és més fàcil tirar del menjar ràpid,
potser més que d'altres coses.
I després també, viure una mica, no ens enganyem.
Intentar venir a casa, pagar-se algun vol.
Sí, jo crec que està bé.
A més, les beques de la caixa tenen un prestigi llarg
i reconegut de fa temps.
És a dir, ser un alumne becat per la caixa
sembla que sumen el currículum.
Exacte. És això.
D'alguna manera entres a formar part d'aquesta família,
aquest conjunt de becaris i antics becaris
en els que s'hi troben persones que no t'ho imaginaves
i després veus això, que diferents persones
que han arribat a algun lloc important
tenen una beca de la caixa.
A veure, el Josep Miquel Jornet
està des del mes de gener a l'estat d'Atlanta,
a la ciutat d'Atlanta, volia dir,
amb aquesta beca de la caixa,
però abans ja havies estat a Boston.
És a dir, la primera vegada que te'n vas als Estats Units,
què busques allà?
Doncs, a veure, jo estava acabant el que era
enginyeria de telecomunicacions,
durant el darrer any al mateix temps vaig començar
el que seria un màster, però no un màster privat,
sinó un màster públic sota les bases de Bolònia,
llavors jo havia de fer un projecte final de carrera
i projecte final de màster.
Hi havia moltes opcions, hi havia opcions de quedar-me a Barcelona,
hi havia opcions de provar fora.
En el meu cas, tenia l'opció d'anar a una universitat
com és l'MIT, i doncs clar, aquestes tres lletres,
el poder d'aquestes tres lletres,
segurament per una enginyeria de telecomunicacions
el millor lloc del món va fer que jo
amb una altra companya de la universitat
marxéssim cap a Boston.
Allà vas estar un any?
Primer va ser un any, i després de passar l'estiu per aquí
vaig tornar tres mesos a acabar de fer alguna publicació més
amb coses que ens havien quedat al calaix.
I què tal la primera experiència als Estats Units?
Sempre dic el mateix.
La primera setmana, la veritat, és que malgrat que tot era nou,
tot resultava familiar, perquè ho havíem acabat veient,
ja sigui a la televisió, al cinema,
estaves en un país diferent, amb costums diferents,
de tant en tant te'n donaves compte que realment eren diferents,
però també veies que era fàcil,
vull dir que ells estan molt acostumats a que hi hagi gent d'aquí, gent d'allà.
També és veritat que dins l'entorn de la universitat
sempre t'estàs movent amb gent de tot arreu.
Ara, com dèiem, ha canviat d'escenari,
tot i que continua als Estats Units,
és molt diferent la primera estada de la segona,
de l'actual, de la que estàs fent actualment?
A veure, la veritat és que si tu els hi preguntes,
ja no només als americans, sinó a tots ells,
què en creuen de vos,
doncs segurament et diran que és una ciutat americana,
però molt, molt europeïtzada.
Per tant, jo sí que havia estat als Estats Units,
però potser no havia vist realment la cultura americana típica
que veiem a les pel·lícules.
Atlanta és una ciutat del que es diria l'Amèrica profunda,
vull dir que realment és diferent.
T'ho puc resumir fàcilment.
Primer, visc al costat d'una autopista de 14 carrils.
Amb això et dic que la gent bàsicament viu amb i el seu cotxe cap a tot arreu.
La gent, a Boston, per exemple, et trobaves que,
per exemple, al metro estàvem amb els dos idiomes en anglès i en espanyol.
En canvi, a Atlanta, vull dir, no sé tu que ho deixi,
parla alguna cosa que no sigui anglès.
Però realment és això, està bé, és divertit.
És diferent, però divertit igual.
A Atlanta, en fi, a la gent del carrer li sona bàsicament
perquè va ser l'escenari d'uns Jocs Olímpics.
ara has fet aquest retrat de viure al costat d'una autopista de 14 carrils.
Quines altres característiques?
Com definiries la vida d'aquesta ciutat americana,
d'aquesta Amèrica profunda que comentaves?
Bàsicament...
Es fa vida al carrer? Es fa vida al cotxe? On es fa la vida?
A veure, la veritat és que Atlanta el que té és que sí que hi ha vida al carrer.
Però, per exemple, tens 3 o 4 carrers,
amb bars, restaurants al carrer, tendes...
que realment veus gent, però de cop et trobes que has de creuar una autovia,
una autopista,
i necessites agafar el cotxe per 10 minuts
fins a trobar el següent grup de gent, el següent ambient.
Està bé, a veure, no ens podem queixar,
ja arriba...
Hi ha dues línies de metro.
Això a nosaltres ens choca, sobretot si has estat vivint a Barcelona,
però per ells és uau, que tenim dues línies de metro.
Després, altres aspectes més de la vida social,
més enllà d'una ciutat o d'una altra,
hi ha moltes diferències en el món de la universitat
entre el nostre país i els Estats Units.
Has trobat aquí una diferència brutal?
A veure, jo el que he notat,
primera, és que realment estan movent molts més diners.
Per exemple, dins del grup de treball que jo estic,
el que és el meu director de tesi doctoral,
ara mateix està gestionant 6 projectes diferents
de la National Science Foundation.
Bàsicament, un projecte te l'acaba fundant
o una empresa privada, o un grup d'elles,
els militars o el govern.
En el nostre cas, aquest home està...
Bàsicament, parlant amb xifres tirant a la baixa,
està movent milions de dòlars cada any.
Bàsicament, per desenvolupar recerca.
Clar, això aquí encara ens queda una mica lluny.
Malgrat que cada any surt que es dediquen més diners a la recerca,
i s'hi estan dedicant,
però encara ens queda una mica,
que estem una mica per darrere.
Una mica o molt?
Bé, jo el que penso és que cada cop estem menys lluny,
però encara estem lluny, bastant lluny.
I la vida universitària o l'ambient universitari,
més enllà que hi hagi més recursos i més diners,
és també molt diferent a la d'aquí?
La veritat és que jo crec que no tant.
A veure, tothom diu que és molt diferent
la vida abans de tenir una llicenciatura,
una enginyeria, a la de després.
Segurament, la imatge que tenim de les pel·lícules americanes
amb els joves universitaris
són abans d'arribar a començar a fer un màster o un doctorat.
Quan estàs a nivell de màster i doctorat,
te'n dones compte que al final estàs rodejat de gent de tot el món.
Vull dir, els meus companys de departament,
hi ha un indi, hi ha un turc, italians, xinos, taiwanesos, coreans...
I realment, clar, és aquest pupurri de gent
el que fa a la universitat americana bastant única.
Aquí, en el grup de treball que jo estava,
eren bàsicament catalans,
que no hi tinc res en contra, al contrari.
Precisament ens n'adonem que vagis on vagis,
et trobes catalans.
Però allí és aquesta barreja
de gent d'un lloc i d'un altre,
i d'idees i de conceptes i cultures diferents,
jo crec que és una cosa maca de la universitat americana.
Què tal l'anglès?
Suposo que amb un nivell molt alt des del principi, no?
Per fer-te entendre i per seguir les classes
i per relacionar-te amb tothom.
Exacte. A veure, quan jo vaig anar allí
ja tenia un nivell bastant alt,
si no entre d'altres no hi hagués pogut anar,
però clar, que vas millorant cada dia.
Jo sempre ho dic,
el començament a vegades anar al supermercat
era una aventura,
mai sabies si acabaries tornant
amb el que tu volies comprar
o amb una altra cosa que has trobat.
Què compres al supermercat?
Ja posats a fer,
i que feies abans aquesta menció,
la dieta mediterrània,
tan difícil suposo de trobar als Estats Units,
perquè també una altra imatge que tenim aquí
és que els americans només mengen
amb hamburgueses i patates fregides al McDonald's.
A veure, doncs quasi, quasi.
A veure, jo quan vaig al supermercat,
tu sí que trobes la teva secció
de fruites i verdures.
Ara bé, si mires el preu,
doncs jo me'n recordo,
la primera fruita que vaig comprar als Estats Units
era un préssec i em va costar un dòlar.
Tu imagina't comprar aquí els préssecs
a un euro a la unitat.
Un enciam, un enciam pot valdre dos dòlars,
això és el que et pot valdre un enciam,
aquí ara que està per sota d'un euro,
confio, normalment.
Això per un costat.
Ara bé, els americans hi ha de tot.
És a dir, una família normal segurament no cuina,
vull dir, amics meus americans,
els seus pares estan acostumats a no cuinar
i a no unir-se a l'hora de menjar.
Per nosaltres, el dinar, el sopar,
encara, és una activitat social, no?
I anem a sopar si cal amb els amics o tal.
Allí no, allí el menjar és una necessitat
que han de cobrir.
Llavors, com més fàcil i ràpid, millor.
I es pot fer en solitari, evidentment,
i no cal esperar a ningú ni fer trobades familiars
ni amb amics per menjar o per dinar o per sopar.
Josep Miquel, què diuen els teus pares?
La teva família està contenta?
Com ho viuen ells, l'experiència d'un jove que,
en fi, si ara tens 25 anys, te'n vas anar amb els 21?
No, no, els 24.
Quan vas anar amb 23, te'n vas anar als Estats Units.
Què diuen?
A veure, al començament era això on tots estaven bastant sorpresos.
Primera, perquè se m'havia a mi passat pel cap marxar,
i després, però, tothom content.
Vull dir, a veure, ells estan veient que jo estic fent el que a mi m'agrada,
que m'ho passo bé i que damunt em va bé.
Llavors, clar que els agradaria que estiguéssim més a prop,
però també ho dic jo, avui en dia,
gràcies precisament a les telecomunicacions,
jo crec que la distància no l'hem de mesurar amb quilòmetres,
sinó amb la facilitat que ens és comunicar.
A mi, parlar amb ells per, per exemple, Skype
o qualsevol programa de missatgeria instantània,
és, és a dir, ho fem quasi cada dia.
I avui en dia també pots agafar un avió, si et cal,
i amb, doncs això, exactament en 11 hores pots estar a Barcelona.
Com vius aquest, com veus aquest país ara, el teu país des d'allà?
Es veu diferent?
A veure, la veritat és que, per exemple,
una de les coses que vaig notar al tornar aquí va ser,
a veure, aquí les ciutats tenen un ambient acollidor,
i realment això no ens ho treu ningú, això d'estar pel carrer,
veure gent, la gent prenent alguna cosa, la gent parlant, la vida.
Aquesta vida, aquí, això és una cosa que no ens treu ningú.
Després, doncs, per exemple, aquests dies que estic movent-me bastant
per la Politécnica de Catalunya,
doncs me n'estic adonant que potser quan estava a dins, com a estudiant,
doncs em movia pel meu ambient i els meus amics i prou,
i ara m'estic adonant, doncs, que cada cop hi ha més gent de tot arreu,
que cada cop hi ha més idees i més ganes de fer les coses,
i això m'agrada.
Ara bé, si jo parlo amb els meus amics,
la paraula que a ningú se li escapa és, doncs,
que és un país amb crisi econòmica,
però que aquesta està tot al món,
i, bueno, que així és com anem.
Estàs des del mes de gener,
quines són les previsions?
Ara tornaràs, no?
Te'n vas a finals de juliol, te'n tornes cap allà,
quines són les previsions?
A veure, ara me n'aniré, doncs, això,
la setmana que ve torno cap a Atlanta,
i després, si tot va bé fins Nadal,
per Nadal tornaré aquí,
el que seran 15 dies, espero que una mica més,
i després, doncs, a veure,
un programa de doctorat té una durada entre 3 i 4 anys.
En el cas concret del meu director de tesi,
ell sempre ho diu,
la mitja del meu departament són 3,25 anys.
Deixem-ho que més tindran a 3 que a 4 anys.
Doncs, bé, jo crec que serà això.
I què faràs a nivell de recerca, doncs?
On et concentraràs o quins són els teus interessos principals
en aquesta feina de recerca que s'està realitzant?
A veure, dins de les nanocomunicacions,
clar, aquest tema és molt abstracte i és molt nou.
El primer que cal fer és entendre-ho, que és això, no?
I, deixa'm posar un exemple senzill,
quan parlem de coses tan petites, no?,
com un gra d'arena de la platja,
tot ens sona nou,
però podem aprendre moltes coses
d'unes altres coses
que tots nosaltres tenim al nostre cos,
que són de les mateixes dimensions
i que són les nostres cèl·lules.
Ara ens estem posant en paraules de biologia, medicina,
tot això.
Llavors, clar, imagina't aprendre tot això.
Jo soc un enginyer de telecomunicacions,
jo les meves classes de biologia
es limiten al que potser vaig fer a l'ESO,
vull dir, poca cosa més, no?
Doncs imagina't el que és estar reinterpretant
el que els biòlegs, metges i tota aquesta gent
porten fent des de fa anys,
però des d'un punt de vista enginyer
i de com el podem reprofitar, doncs, per nosaltres.
Llavors, això ara mateix estem passant per aquesta fase,
és a dir, una, tornar a interpretar conceptes que ja tenim,
baixar els principis bàsics de física,
ens estem movent amb una física quàntica
que jo havia passat de puntetes per sobre,
vull dir, estem en una fase molt teòrica encara.
La culminació de tota la teva estada als Estats Units
serà la tesi doctoral, la presentació de la tesi?
Exacte, efectivament.
Per tant, aquests tres anys i escaig,
quatre anys en l'horitzó.
Creus que et canviarà molt la vida
per haver viscut durant això,
uns quants anys als Estats Units?
Jo crec que sí, la veritat.
És a dir, primera, doncs,
perquè estic aprenent no només uns conceptes,
segurament aquests conceptes també els podia desenvolupar aquí,
però si no també una manera de treballar
i veure, doncs, aquí a vegades el que veus és que,
mira, el meu company no treballa gaire i no li passa res.
I dius, doncs, tampoc cal treballar gaire.
Allà veus que el teu company treballa, li va bé,
i dius, ostres, doncs, jo també vull treballar i que em vagi bé.
I és aquesta mica de competitivitat positiva
la que t'estirà a treballar.
Jo el que crec és això, doncs, que d'aquí tres anys,
si tot va bé, estirà en una posició una mica avantatjosa,
doncs, perquè hauré pogut aprendre coses a un ritme, doncs,
ràpid però adequat,
i també acompanyat d'una persona,
com he dit abans, el meu director de recerca,
una persona amb molta visibilitat internacional
i amb ganes de començar un centre similar
al que hi té Atlanta aquí a Barcelona.
Josep Miquel Jornet, com dèiem, jove de 25 anys,
de Tarragona, llicenciat en enginyeria de telecomunicacions
per la Universitat Politècnica de Catalunya,
becat per la Caixa, 2.100 dòlars, que no euros,
2.100 dòlars al mes que li permeten,
que li permetran continuar vivint durant una llarga temporada
als Estats Units, concretament a Atlanta.
Josep Miquel, que vagi molt bé aquests dies per aquí,
per Catalunya, i bon viatge de tornada als Estats Units,
i que vagi molt bé tota aquesta feina de recerca
que ha de culminar amb la tesi doctoral d'aquí un temps.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.