La felicitem perquè és la guanyadora del Premi Tinet
de Narrativa Curta per Internet.
És Àngela Buch, del Canadà, diplomada en Magisteri,
llicenciada en Filologia Catalana.
Té força obra publicada, diguem-ne,
estretament relacionada amb la seva professió, vocació
i gairebé passió, que és la filologia i la llengua.
Però si jo no vaig errada, i si no, ella em rectificarà,
em penso que aquest és el primer relat de narrativa
que publica.
Àngela Buch, molt bon dia.
Hola, bon dia i moltes gràcies.
Gràcies a tu per atendre la nostra trucada.
Tens llibres publicats, però molt especialitzats en la teva feina.
Sí, m'ha sorprès i m'ha agradat que digués això de la passió
per la filologia, perquè és veritat.
Jo sento molt la llengua i intento transmetre-ho a les meves classes,
però sempre dic que de bena literària trobo que no en tinc, vaja.
Agraeixo molt al jurat la decisió d'haver considerat el text,
perquè independentment de la història, de la trama,
que considero que és anecdòtica,
jo vaig ser que vaig cuidar molt la forma
i penso que cuidar la forma ha sigut gràcies
al que jo vaig treballant de llengua.
Sense un reforç d'una base de llengua, no sé, en sintax,
hi ha algunes cosetes que he cuidat molt el text,
trobo que aquest text no hauria quedat igual.
De fet, el jurat ho especifica en el seu veredicte,
diu que evoca unes descripcions acurades,
un vocabulari exquisit i fa referències històriques i literàries
a personatges d'ebre, com ara el general Cabrera
o l'escriptor Artur Blader i de Zumbila.
Personatges, noms, aquells en referents vinculats a la terra
i amb el llenguatge, a vegades estan força oblidats
a les obres literàries.
Per tant, és normal que, si és la teva passió,
vulguis posar èmfasi en la llengua,
en la importància de les formes.
Sí, l'únic que també, això m'ha sorprès una miqueta
de la crònica aquesta que he llegit,
que els personatges històrics,
surten molt, així, també una pinzellada,
vull dir, no és que siguem gaire importants, no?
Vull dir, hi ha una seguit d'anècdotes que van lligades
i dóna això.
De Blader, doncs, és un autor que m'agrada també,
m'agrada molt com escriu,
i havia llegit també algunes...
alguns articles sobre Blader,
que estan molt ben escrits,
i era anar xoplant una miqueta de tot, no?
I això ha sortit.
No hem dit el títol de l'obra, que és imperdonable,
ens hem enredat amb el tema de la filologia i les paraules.
Messia Vinoix, o Vinoix, com hem de pronunciar?
No, és català.
És català.
És catalanitzat.
Messia Vinoix volia ser català.
Molt bé.
Qui és Messia Vinoix?
Messia Vinoix és un personatge imaginari
que li passen una sèrie de coses.
té molta imaginació, Messia Vinoix,
però potser la seva imaginació,
més clara amb immaduresa,
no ho sé,
fa que potser s'estavella una mica
en algunes realitats que ell volia
i que no acaben de sortir.
I potser que s'estavella ell
i s'estavella la madame Vinoix.
Pot ser, no ho sé,
perquè al final és sorprenent.
I no l'hem d'explicar.
Jo t'he preguntat qui era i puny,
i no t'explicaré res més,
perquè a més, a veure,
l'obra es pot conèixer perfectament,
recordem que és un premi
de narrativa curta per internet,
però que s'imprimirà en paper,
també el podem tenir entre les mans.
Per tant,
per què una obra curta
fas relats habitualment?
Ets d'aquelles escriptores
que té coses en un calaix
i que un dia determina
que les ha de treure a la llum pública?
No, no gaire.
La veritat és que
em venen històries al cap,
sobretot quan me'n vaig a dormir,
i moltes vegades,
per no tornar-me a fer cap,
les deixo passar.
Pot ser després les en somio,
però no.
No, no,
la veritat és que no.
Vaig fer això
en un temps bastant curt
i ja està,
vaig decidir que ho enviava.
De fet,
també,
això és una cursamenta
del Messia Vinoix,
era una miqueta més extens,
però m'havia de senyir
a les normes que hi havia
i també penso això
que vaig agafar
pot ser el més essencial,
perquè si tot i traient
unes peces del puzle
he aconseguit lligar-ho bastant bé,
també m'encoratja.
També penso,
mira, també ho has fet bé això.
El que sí que és cert
és que, a més,
amb tot el referent
d'obres publicades anteriorment
com a treballs lingüístics,
la referència a la terra
i a la parla pròpia
d'aquesta zona de Catalunya
ha de ser present
en les teves obres
i això es deu veure
en aquestes històries
de Messia Vinoix, no?
No, no gaire.
Jo he procurat també
posar una sèrie de vocabulari
que no faig servir habitualment
ni crec que la majoria
fem servir
en formes així
molt elaborades
o molt de llibre
o molt formals,
però que també aprenia
sabent el que volien dir
i sí que m'ha agradat
l'adjectiu exquisit
que fa servir el jurat
perquè he procurat això,
que fos un text exquisit.
d'allò que s'anomenen dialectalismes,
que evidentment dialectalismes
ho són tot,
tant formes de Barcelona
com formes que puguen ser del Canà,
no n'he fet sobre cap,
més clar,
formes que en venien,
no sé,
surt una vegada,
per exemple,
la paraula alota
i no és del context exquisit,
i després l'he posada.
i diu,
és que tenc català,
més igual que si d'aquí i d'allà,
vull dir, no.
Home,
cada cop sembla que costa una mica,
però que es posa en valor
doncs aquestes formes molt concretes
segons el territori
a l'hora de parlar català.
Te'n recordaràs que fa uns anys
jo es parlava allò anomenat
com a català estàndard
o sembla que no parlaves res.
Ara,
afortunadament,
comença a respectar-se bastant
aquella autonomia lingüística
de cada punt geogràfic de Catalunya.
A veure,
això és un tema
que ja fa molts anys
que està aclarit,
perquè Pompeu Fabra
ja va deixar-ho bastant clar
en les seues obres
i en les seues gramàtiques,
el que passa
que pareix que la gent
ho descobri
i iniciar al segle XXI,
però això de l'any 1918
que va,
les diferents formes verbals
de definències del subjuntiu,
per exemple,
tu fas canti,
jo faig cante,
meva, meu,
els processos i això,
i està tot previst.
El que passa
que,
com se sol dir,
és veritat,
se n'ha fet una lectura restrictiva
de l'obra Fabriana
i només s'ha difós més
una part de la llengua
i l'altra ha quedat
més arraconada.
Per sort,
la gent va veient
que això és riquesa
i que ho hem d'usar
en normalitat.
No caure en si a casa meva
ho dic així,
no,
sinó que són formes
més generals
i més extenses
i, de fet,
des del punt on hi estic,
que és el que ha anat,
sempre també pensant
de mirar cap al sud,
no només cap al nord.
Home,
i això també,
a banda de que hi hagi
una discussió,
diguem-ne,
en els escenaris filològics,
també és una mica
l'aposta que ha fet
cada ciutadà
a l'hora de parlar,
perquè saps perfectament
que a vegades
quan hi havia moviments
on un tarragonís
anava a Girona,
doncs acabava intentant
parlar com els d'allà
o algú que de les Terres de l'Ebre
s'instal·lava a Tarragona
o a Reus
també intentava adoptar
la parla del lloc
al qual arribava
i renunciava
a aquella parla,
diguem-ne,
com a més original seva.
Sí,
però això és un,
com diem,
és un fluï
que només solia,
sol ser unidireccional,
no?
Ja ho has dit bé,
els fluxos cap a on,
no?
Doncs potser al revés,
cap avall,
no se dona tant
perquè,
no sé,
hi havia,
o hi ha l'imaginari
col·lectiu,
una certa,
potser,
preeminència
o prestigi
d'unes formes
sobre unes altres
quan no hauria de ser així
i en això
té molta base
a la educació.
Àngela,
que trucavem
pel tema
de la teva obra
i hem acabat parlant
de...
Però clar,
és que és una temptació,
no?
Sobretot des de la teva
vessant docent
doncs també veus
la cura
que cada cop
es té o no es té
amb el llenguatge,
les aules,
amb aquesta riquesa
de les paraules
d'utilitzar-les
perquè són gratis,
a més a més,
que això a vegades
ho oblidem,
no costa un diners,
no?
Sembla que
que no les emprem
tal com hauríem
de fer-ho,
segurament,
no?
Dona,
no ho sé,
tampoc no mos hem de tirar
tantes pedres
a la teulada.
No?
D'acord.
Per tant que tot
em fa el que pot
i, bueno,
intenta millorar,
sobretot.
Doncs tenim moltes ganes
de conèixer
les aventures
de Macià Vinoix.
El dissabte seràs
a Tarragona
per recollir el teu premi,
no?
Sí, sí, vindré.
I jo m'imagino
que és un motiu
realment
de satisfacció
i a nosaltres
ens ha encantat
trucar-te
i felicitar-te.
Moltíssimes gràcies,
Angela Buch
i enhorabona,
novament.
Moltes gràcies.
Adeu-siau,
bon dia.
Adeu.