Senyor Pauli Gascon, director a Tarragona de la CECAS,
al Centre Català de la Solidaritat, bon dia.
Bon dia.
Senyora Pilar Malla, síndica de Greuges de Barcelona
i vicepresidenta de la CECAS de Catalunya, bon dia també.
Molt bon dia.
Per què les dones drogodependentes necessiten
unes dependències específiques, senyora Malla?
A veure, no és que les necessitin el que ens sembla que és més convenient,
perquè el grau de retenció que hi ha actualment,
de seguiment del programa, ha doblat des que les dones
estan separades dels homes.
Durant molts anys estaven junts i llavors eren molts més homes
que dones que feien el programa i actualment em sembla
que el grau de retenció va cap a 64% i abans era el 34%
quan estaven separats.
Vam fer un estudi abans de determinar a fer la separació
i llavors ens vam veure clarament que era molt millor
que les dones tinguessin el seu programa independent
i els homes també el tinguessin independent.
És pel bé d'elles, pel grau, pel seguiment del programa.
Avui en dia algú que ens pot estar escoltant pot pensar
que en una ciutat com Tarragona, del primer món,
òbviament aquesta pot ser una realitat que moltes vegades potser
no ha vist, no ha contemplat, es pot posar les mans al cap
o no s'imagini que avui en dia a la ciutat de Tarragona
hi hagi persones drogodependents.
realment existeixen? Quantes n'hi ha?
Jo no sé quantes persones hi ha a Tarragona drogodependents, no ho sé.
Aquí el local és per uns 22 persones, actualment n'hi ha 18 anys avui.
Però bueno, són d'aquí, són d'arreu, també n'hi ha de Barcelona, n'hi ha de tot arreu,
que existeixen les drogodependències, vull dir, em sembla que no s'ha de fer cap acte de fe
per conèixer-ho i per veure-ho.
Hi ha drogodependents, hi ha dones drogodependents.
El perfil pot ser una mica diferent dels homes i les dones, però és una realitat,
és una realitat que vivim.
Quins són aquests perfils? Vostè ara em feia referència.
Jo m'agradaria més que el contestés el senyor Gascon.
Doncs senyor Gascon.
Si entenc per on va el perfil, la pregunta si encara n'hi ha en la nostra ciutat i en aquest món.
N'hi ha.
Potser no es veu tant com es veia abans, tot i que encara es veu,
el problema de... el típic, l'expressió antiga del jonqui, que està tirat pel carrer,
que està abandonat, que no sé això, els consumidors d'heroïna.
Però avui dia hi ha moltes persones que pateixen conseqüències greus
pel fet d'abusar de l'alcohol, pel fet d'abusar de la cocaïna,
pel fet d'abusar de pastilles.
I no estem parlant, que a vegades pot semblar que hi ha persones que consumeixen
i no tenen cap problema.
No estem parlant d'això.
Estem parlant de persones que identifiquen que en el seu consum hi ha un abús
i que els està desfent la vida.
I de fet, són persones que tenen la vida desfeta, familiar, laboral, social, totalment.
Per això acudeixen a un centre de tractament.
I n'hi ha bastantes, bastantes, moltes a Catalunya.
Nosaltres atenem, el Centre Català de Seguritat atent de tota Catalunya,
i és com deia la senyora Pilar, aquí hi ha dones de tota Catalunya,
com a Barcelona, el Centre de Tractament de Barcelona,
i hi ha bastants nois que han anat des de Tarragona.
Comenta la senyora Malla que hi ha en alguns casos perfils diferents entre homes i dones.
És veritat?
Podríem saber-ho un retrat de robot diferent per sexes?
No m'atreviré, però sí que faré l'afirmació una mica agosserada
que l'adecció té sexe.
O sigui, l'adecció no és asexual, té sexe.
Hi ha diferències, encara que avui dia sembla estrany parlar d'això,
hi ha diferències.
Les dones, en el consum,
porten anexes altres malestars personals,
també els nois, però aquí van decidir crear un espai específic per a dones,
específic per a dones,
i la conclusió va ser que els nois es van quedar allà,
però era un espai per a dones.
Perquè poguessin fer ateses, per exemple,
al costat de l'addicció molt sovint hi ha
també addicció afectiva,
o dependències afectives,
inseguretats personals,
manca d'autoestima que es cobreix de maneres equivocades,
trastorns alimentaris,
una sèrie de temes,
que dificultaven el tractament en l'espai comú.
De fet, hi havia una constatació,
jo no sé si demostrada,
a Catalunya hi ha bastants experts de comunitats terapèutiques,
però potser sí que seria constatable fer una ressenya,
que moltes dones havien passat per un espai residencial de tractament,
moltes d'elles havien abandonat el tractament
en companyia d'algun company,
que aquestes noies,
no dic totes, no conté amb ningú,
però que moltes d'aquestes reemprenien tractament,
que és molt típic en aquests tipus de situacions,
tornar a fer tractament en el mateix lloc o amb una altra,
i la pauta d'abandonar acompanyades per un és la que es repetia.
No dic en totes, però dic que de les que tornaven repetien la pauta.
Bé, perquè hi ha un aprenentatge a viure sol o acompanyat,
però des de l'elecció lliure.
I no sempre, sempre la possibilitat de la llibertat.
Sembla parlant, òbviament, de processos molt complexos,
molt llargs, de cada cas particular,
és un món concret.
Què necessita?
Aquestes persones, no només des d'aquest centre,
sinó m'atreviria a preguntar fins i tot,
de tota la societat,
perquè aquest col·lectiu, de vegades poc visible,
però existent, com comentàvem ara,
pugui tirar endavant, pugui millorar la seva situació,
deixar davant de les seves dependències.
L'aposta del Centre Català de Solidaritat,
i penso que la de totes les comunitats terapèutiques,
o sigui, els tractaments residencials de Catalunya,
és que les persones que arriben a aquests espais,
que no són totes les persones que es posen en tractament,
moltes d'elles amb un tractament ambulatori,
amb una atenció mèdica, psicològica, ambulatoria,
seran capaces de superar el seu malestar, la seva crisi,
però persones que tenen un nivell de desestructuració social,
de manca de suports,
d'agafadors, de com refer la seva vida,
i han d'acudir a un centre residencial,
penso que aquestes persones,
el primer que es necessiten és que els ofereixi un espai
on estiguin protegides de la droga.
O sigui, que la droga no pugui accedir.
La nostra primera feina és que a aquesta casa
no entri la possibilitat del consum de substància,
i que quan elles surtin, sigui per fer un tràmit,
sigui per anar un cap de setmana a casa,
sigui en qualsevol moment per la raó que sigui,
hi hagi un moviment d'anada i retorn protegida de la droga.
Quan hi ha un temps sense consum de droga,
elles mateixes comencen a experimentar necessitats,
temes de què parlar, situacions que abordar,
que la droga havia permès passar per sobre sense abordar,
sense posar-me a treballar sobre la meva persona.
I llavors aquí sí que els itineraris començaran a ser diferents,
segons l'edat, segons la substància consumida,
segons les dificultats personals,
no oblidem que avui dia moltes de les persones
que estan a espai residencials porten anexa
algun tipus de malestar des de la salut mental,
i allò ha de diversificar les coses.
Per això, què necessitem?
Primer, un espai lliure de drogues.
Segon, un espai amb professionals que els puguin atendre.
i professionals que puguin acompanyar els processos personals.
I finalment, per a aquelles que, a més a més,
que és l'opció de CECAS,
tindrien mancances econòmiques,
l'oportunitat d'acompanyar-les fins al final,
fins que puguin trobar una feina
i instaurar-se pels seus mitjans.
Està parlant, com deia, d'un procés molt llarg,
que necessita d'instal·lacions complexes,
cares en moltes ocasions,
de professionals especialitzats.
Aquí entrem en alguna ocasió, senyor Malla,
vaja, en alguna i en totes,
amb el problema del finançament,
dels recursos necessaris
per poder oferir a aquest col·lectiu
els serveis que necessiten.
Fins a quin punt és factible
aconseguir aquest finançament?
I més avui en dia, en què tant es parla
de la crisi econòmica.
Bé, el finançament del CECAS,
és veritat que les administracions públiques
ens han fet confiança i han apostat
per aquest programa.
I llavors, tant la Generalitat
com l'Ajuntament de Barcelona,
com presons, fan subvencions,
o sigui, subvencionen les places
que nosaltres tenim aquí.
Després també hi ha una fundació
amb donacions particulars
i també depèn, bueno, una mica també
a nivell de les càritas de Catalunya
i de la Conferència Episcopal Catalana.
Però és cert que les administracions
de Catalunya han apostat també
per aquest programa,
no es podria fer sense unes subvencions fixes,
bueno, fixes per persones
que nosaltres tenim,
de les administracions,
i ja dic, el que porta
la Conferència Episcopal
i el que ens dona les càritas,
però també les administracions.
La senyora Pina Malla
també és síndic de Greuges de Barcelona.
Fa uns dies es presentava
als mitjans de comunicació
l'informe anual del síndic
i una de les múltiples conclusions
que s'apuntaven
era un augment de les peticions
dels serveis socials.
I vostè, senyora Malla,
feia una crida a les institucions
a adaptar-se a aquesta nova situació,
aquesta situació de crisi econòmica.
Quin canvi de xip
li hem de reclamar a les administracions,
que és el que potser
encara no estan fent prou bé?
Bé, no, jo penso que estem
en una situació diferent de fa un any,
no hi ha dubte,
i que avui hi ha moltes persones
que no poden arribar
ni a final de mes ni a molt menys,
són persones que mai havien tingut necessitat
d'anar a demanar ajuda econòmica
ni per pagar el pis
ni per pagar menjar
i això arriba actualment.
Llavors, mirant una mica les lleis,
resulta que la competència municipal
és competència municipal
el donar resposta
a les persones
per el que sigui menjar
i allotjament.
Llavors, clar,
aquesta nou llau de persones
que necessiten ajuda,
jo deia i demanava
que potser ens hem de replantejar
les prioritats, no?,
perquè jo penso que
els catalans i catalanes
som gent també raonable
i que si sabem
que les administracions
prioritzen
el que és necessari per viure,
tots estarem d'acord amb això,
vull dir,
que em sembla que
la importància és
d'un repartiment just i equitatiu,
però el que no podem permetre
és que en aquesta situació
actualment d'atur
hi hagi famílies
que no puguin acabar,
no acabar,
no puguin començar el mes
honradament
i amb una economia
normal,
normalitzada,
per poder donar resposta
a les seves necessitats bàsiques.
Una situació, per tant,
una petició que també es pot
traslladar no només
a l'Ajuntament de Barcelona,
sinó, com deies,
competència de tots els ajuntaments.
Competència de tots els ajuntaments,
això és competència dels ajuntaments,
per tant,
és una cosa nova
que els ve damunt,
però que penso que
s'ha de seguir prioritzant
en aquest moment
aquestes situacions.
No deia solament això,
però aquest era un dels aspectes
que sí que els mitjans de convenció
van recollir més
i que em sembla
que el que no podem fer
és estar
absents d'aquesta situació,
i nosaltres,
clar,
jo no em poso aquí
el nou defensor
dels Ciutadans de Tarragona,
que fa poc temps
que va ser anomenat,
i, bueno,
ell ja veurà exactament
què passa aquí,
però, bueno,
a Barcelona,
crec que els meus companys
també dels diferents administracions
també veuen agonejar
d'aquesta situació.
Un parell de qüestions
només per acabar,
com a síndic,
com a persona també
que treballa amb institucions
com el centre,
com els CECES,
constatava vostè ara
aquest canvi de perfil
de persones
que fins ara mai
havien demanat
l'ajuda de serveis socials
i que ara,
a causa de la situació econòmica,
s'ha vist abocat a demanar.
Realment,
s'ha produït aquest canvi
i quines són
aquestes persones
que ara,
avui en dia,
també requereixen
les ajudes públiques?
Persones normals,
de famílies normals,
algunes que eren autònoms,
s'ha acabat la fenya
i s'ha acabat tot,
com aquell que diu,
arriba el mes,
pots pagar el lloguer,
no pots pagar el lloguer
i resulta que
tampoc pots anar a plaça.
Aquesta és la situació
de moltes persones.
Veiem que a vegades
la gent s'havia hipotecat molt,
els preus de lloguer
eren molt cars
i estem en situacions
a vegades a límite
en aquest moment.
És un tipus de persona
que penso que els anirem descobrint
cada vegada més
però és bastant més normal.
Jo conenc més
el que és de Barcelona
però d'un any a l'altre
ha augmentat el 42%
l'atur.
Del gener de l'any 2008
i el gener de 2009
doncs érem de 42.000
a 80.000.
És el 42% exacte
que ha augmentat l'atur.
Això a mi fa pensar
una miqueta
i encara anem cada dia
amb més situacions d'atur.
Per tant,
jo crec que
ens hem de posar
una mica les piles
i veure
com donem resposta
a aquesta situació.
Des del seu àmbit de treball,
senyor Descons,
des de la direcció
del CECAS de Tarragona
també hem pogut
copsar de primera mà
a la ciutat de Tarragona
aquest canvi de la realitat?
No,
no de manera directa.
És un espai
diferent,
és molt específic
de drogodependències.
No,
diré que
algunes persones
per certs
venen a demanar ajuda
per un problema
d'alcoholisme
i descobreixes
que l'autèntica motivació
que en el fons
no deixa de ser una motivació
realment és que
s'han quedat
la vida
s'ha acollat més
i s'han quedat
fora
del circuit social
d'això que deia
la senyora Pilar
de no arribar
a final de mes
i és un element
motivador
per demanar ajuda.
Però el nostre recurs
no permet
captar això
molt directament.
En aquests aspectes
sí.
Sobretot
persones
amb temes
d'alcoholisme
que tenen
unes quantes
al marge
de l'especte
residencial
en temes
ambulatoris
de la ciutat
de Tarragona.
Senyor
Pau Ligues,
condirector
del CECAS
a Tarragona,
senyora Pilar Malla,
síndica de greuges
de Barcelona,
vicepresidenta
del CECAS,
gràcies per atendre
el matí
de Tarragona Ràdio.
Felicitats
per aquesta iniciativa
i fins la propera.
Bon dia.
Molt bon dia.
i gràcies a vosaltres.