Tres minuts, dos quarts d'una, en directe,
després d'aquesta petita pausa.
Temps suficient perquè hagi canviat.
Anava a dir el decorat, el decorat és el mateix,
el que s'hi canvien són les cares.
Altres cares de persones que treballen dia rere dia aquí a Càritas
i ho fan des de diferents àmbits,
des de l'àmbit professional, tècnic, des de l'àmbit del voluntariat.
Saludem Josep Maria Castrillo,
és el director de la Casa del Transseun.
Molt bon dia.
Hola, bon dia a totes.
Gràcies per acompanyar-nos.
Alguna vegada hem anat a casa seva, eh?
Avui també som a casa seva
perquè recordem que també la Casa del Transseun
està gestionada o depèn de Càritas.
Paquita Engassó és voluntària de Parruquial de Camp Clar.
Paquita, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Voluntària veterana.
Hombre.
Fins on arriba aquesta veterania?
Quants anys, tot i que és lleig això de parlar d'anys?
Deu anys, deu anys.
Deu anys, però intensos.
Intensos, això sí.
Dedicació exclusiva.
Sí, que tinc al món de l'ensenyament,
però quan em van jubilar vaig anar.
Jo li deia veterania perquè com que no és la primera vegada que parlem,
des de l'ensenyament també ha fet molta tasca
que continua una mica la mateixa línia que va seguir després des del voluntariat, no?
Sí, sí.
Perquè a les aules es detecten moltes coses.
Ui.
Que no es detecten a les cases, no?
Sí, verdaderament.
On exercit de mestre fonamentalment, Paquita?
Jo hi he estat deu anys i aquí a Tarragona, al Col·legi del Sagrat Cor.
I per què va triar?
No sé si ho va triar, o és que quan vostès van decidir van dir, doncs mira, a la Paquita cap a Camp Clar.
No, no, no, no, perquè jo no estava pas vinculat, sempre a l'ensenyament havia estat.
I aleshores jo pensava, quan em van dir de jubilar, pensava on me portaran.
Jo pensava que aniríem a alguna escola fent tasques,
d'ajudar, de reforç i tal.
I aleshores em van dir que havia d'anar a Camp Clar.
Jo vaig pensar, a Camp Clar, què hi faràs?
Ho dic de tot cor.
Sí, sí, sí.
Vam pensar, anem a Camp Clar.
A veure què passa.
Sí, sí, i molt bé.
I han passat moltes coses, no?
Moltes coses i moltes coses molt bones i que m'han servit molt per la vida i estic molt contenta allà on soc i amb el que faig.
I què fa exactament, Paquita, a Camp Clar, vostè?
Ara en l'actualitat, per exemple.
Ara en l'actualitat, bàsicament jo estic fent tasques a Càritas, a la parròquia,
i després, bàsicament també a la parròquia.
També he ajudat el casal, el casal obert, el casal amic,
i bàsicament estic al 100% al barri.
Déu-n'hi-do la feina que es fa al casal amic, eh?
Sí, també.
Déu-n'hi-do la feina, també.
Una feina molt bona.
Allà hi ha tot un seguit d'entitats que...
Molt maces, sí.
Cal per a compte de la feina que fan.
Un altre voluntari és la Pilar Bàs, és voluntària a Càritas Interparroquial de Sant Fructuós.
Pilar, molt bon dia.
Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Vostè està en una zona completament diferent de la ciutat a la que està la Paquita.
Totalment.
Com va fer cap de voluntària aquesta parròquia de Càritas?
De Càritas, bueno, de voluntària estic a la parròquia de Sant Fructuós.
Sí.
A part que participo aquí en Càritas Interparroquial, però estic allà.
Bueno, perquè jo soc del col·legi del Saracor i pertanyo a la parròquia de Sant Fructuós.
Primer hi vaig començar com a catequista, però en cas per les meves feines, vol dir, havia d'estar absent molts dies.
I vaig pensar per Càritas, si no hi ha una i l'altra, queda sempre cobert.
I ara ja estic més dedicada perquè, vol dir, ja estic més... els dijous m'hi dedico allà.
I què és el que fa exactament allà?
Doncs allà som un grup de senyores, estem allí, atendre els ovaris que passen, repartir aliments, que és el que més estem ara aquí.
Sorpresos perquè, clar, en poc temps podem dir que s'ha triplicat aquesta feina.
Jo que dedicàvem només un dia, ara ja hi ha d'anar un grup de senyores els dimecres a preparar totes les comandes, o no les comandes, les bosses per poder distribuir, perquè cada vegada s'incrementen molt, molt, molt.
Hi ha un horari, arriben determinades persones, diuen que venen a buscar aliments. Com és el procés lactafísic d'aquest lliurement d'aliments?
Tot aquest horari el tenim organitzat allà a Sant Fractuós els dijous de 6 a 8. De 6 a 8, ells ja saben cada dijous que poden venir i llavors venen primeres visites, demanen el que demanen, els derivem cap aquí.
Si demanen feina, si demanen alguna altra cosa, els derivem cap als professionals, però si és per escoltar, que és el que més fa falta, i llavors ajudar-los amb els aliments que podem donar.
També és molt significatiu que amb aquest increment de persones necessitades, des de la parròquia, amb el mossèn a les eucaristies, a la parròquia, va fer tota una crida solidària,
i verdaderament hi ha una molt bona resposta, i cada diumenge o cada dissabte a les misses parroquials arriben amb bosses, i ho vull dir, fem una recollida significativa d'aliments bàsics,
i així podem arribar a molta gent, immigrants, no immigrants...
Per tant, vostès noten una resposta social de la societat en general?
Molt lluable, molt lluable, allà.
Allà, hi ha un altre lloc, però la Pàquita deia, home, és que depèn, clar, és que l'interessant que esteu tots aquí és que les experiències són molt enriquidoras.
Són diferents a Camp Clar, de Sant Fructuós, que sort en tenim de Sant Fructuós a Camp Clar també, o sigui, ells ens ajuden moltíssim.
Van equilibrant les mancances de cada parròquia, això es treballa en xarxa, que es diu ara modernament.
I des d'aquí aprofito per agrair-los a tots, de veritat, molt.
Dos exemples de voluntariat, ens acompanyen en dos tècnics, el Jaume Rovira i la Pilar Ubiols.
En Jaume, Pilar, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Són una font d'informació impagable, els voluntaris per a vosaltres, els tècnics, no?
No només la feina, sinó la informació que us donen.
Sens dubte, nosaltres no podríem fer res sense els equips de voluntaris que estan a les càritas parroquials,
que ens deriven les situacions, o les famílies, o els casos, i després treballem conjuntament per fer alguna cosa, no?
Quina és la vostra feina com a tècnic?
Tècnic de càritas, bé, què fa un tècnic de càritas, una tècnica, un tècnic?
A veure, nosaltres una mica estem allà on no arriben les parròquies,
o hi ha casos que s'ha de treballar més a nivell tècnic, ells els atribuen a nosaltres, les famílies.
El Jaume s'encarrega més del que és la zona centre, i jo estic més en la zona perifèria.
Porto més la zona que és Ponent, Camp Clar, Bona Vista, Torreforta, i el que és el barri de Sant Prè i Sant Pau.
Ens ho repartem una miqueta així, a veure, les parròquies que li corresponen al Jaume,
quan tenen algun cas així, que és difícil per ells, que no poden donar sortida,
directament ho envien al Jaume, i en el cas de la zona Ponent, m'ho envien a mi.
Quins casos serien aquells extrems als quals els voluntaris i les parròquies es veuen desbordats?
Quin tipus de cas seria? No dic particularitzar, però una miqueta...
Perquè a vegades parlem de tot, però potser posem cara a cadascun d'aquests casos,
que no estem parlant d'estadística, sinó de persones.
Diríem els casos que són multiproblemàtics, que es barregen,
i bàsicament amb les entrevistes de les càrites parroquials,
que a vegades no hi ha temps, hi ha molta gent, s'acumula,
allí queda una sopa, una escudella, i ells a vegades no li treuen una aigua clara
i diuen, feu altres una entrevista i feu una valoració.
Aleshores venen aquí, em cita, i nosaltres fem aquesta valoració i una mica de diagnòstic.
Entren al vostre despatx.
Ah, exacte.
Seuen.
I el primer, tu Jaume, arriba una persona que us han dit a la parròquia, no podem.
Seu a aquella persona i tu li fas una entrevista personal.
El primer, qui és, d'on ve, quina és la seva situació...
Exacte, que s'expliqui, que expliqui una mica els antecedents,
com ho veu ella, com ho valora i què faria ella per sortir-se de la situació.
I després nosaltres intervenim una mica,
què li podem oferir o com la podem orientar.
I després s'inicia aquest pla de treball.
Bàsicament molta paciència el que demanem,
és el primer que demanem, no?
Perquè hi ha una urgència, una pressa,
i a vegades fent-li entendre que hi ha temps,
hi ha més temps del que sembla, en la majoria dels casos.
La pobresa conté moltes problemàtiques més afegides,
i això vosaltres ho veieu.
Una persona que pot venir amb una mancança de recursos econòmics,
però es poden anar acumulant tota una sèrie de problemes
que sembla que la bola sigui tan grossa que no se'n puguin sortir.
És que realment la història de vida que porten cada persona
que arriba a Càritas és molt dura,
i això el nostre company, el que treballa a la Casa Trans I uns,
això ens ho pot explicar molt bé, no?
Que venen d'una història de vida que dius,
ostres, per arribar a aquesta situació,
és que no m'estranya que estigui així aquesta persona,
perquè així ho estaria qualsevol, no?
I alguna vegada que hem anat a la casa del Trans I,
que el Josep Maria ens ha explicat allò que diem, no?
Dels perfils, de qui ve, qui no ve...
Dius, home, has de tenir una història de vida molt dura,
ho has de veure tot molt negre,
perquè tu potser tens una dificultat
per fer un pagament a final de mes,
però tens una família que et fa de coixí,
tens un sostre, encara pots pagar el lloguer
i estàs viscant a casa teva,
però trobar-te al carrer, literalment, sense res,
jo crec que sobrepassa la nostra imaginació, segurament, no?
I hi ha molta gent que es troba en aquesta situació.
I tant, la casa es pot dir que quasi sempre està plena,
sempre hi ha demanda,
i el que deia la meva companya, la Pilar,
doncs són casos que arriben molt impactants, no?
Ara, quan sortia i venia aquí a fer el programa de ràdio,
doncs ens hem trobat una persona que venia a la casa
que quasi no podia arribar amb el seu propi peu
trepitjar la casa,
perquè no podia caminar,
tenia tots els seus peus llagats.
I el primer que ha demanat,
un got d'aigua, sisplau,
res més.
No se l'ha preguntat, com es deia,
d'on venia,
sinó, vine,
un got d'aigua,
una dutxa,
posa't bé,
treu aquesta roba,
guarim les teves ferides dels peus,
estem per tu.
I l'he deixat en aquests moments,
en aquest moment que les auxiliars de la casa
l'estaven cuidant.
no sé d'on ve,
però en aquell moment ja en parlem.
I teníem sort,
perquè avui hi ha hagut algunes sortides
de gent que ha marxat,
i que hem dit,
bueno,
se l'hem pogut acollir,
perquè quasi sempre està ple,
i ho sabeu els companys i companyes,
que ens truqueu a un lloc,
sisplau,
a veure si quan hi ha una plaça lliure,
reservem una plaça i de més.
Avui hi havia plaça
i es podia acollir aquesta persona.
Igual aquell que porta cinc dies a la casa
i em demanava a veure si podia estar algun dia més.
Diu,
m'he de refer.
Vinc de Santiago de Compostela
i vinc caminant.
Em quedava pensant,
i quants dies ha estat aquest home?
Diu,
i tinc tota la part de l'esquena dolorida,
de dormir agafat ben fort a la motxilla
perquè no me la robin,
i encara,
i bé,
tant al metge d'urgència,
li van receptar unes pomades,
unes pastilles,
i les està prenent en aquest moment,
però em deia,
necessito més dies per poder-me recuperar.
En casos com aquells,
o com el cas de l'altre dia,
que encara el tenim,
que té un noi de 18 anys,
18 anys,
que diu,
no tinc res,
no tinc ningú en aquests moments,
em podeu acollir,
i s'ha espavilat força,
i en quatre dies ha anat a alguna botiga,
i li han dit,
gairebé li han assegurat,
que tindrà feina,
no?
El divendres jo trucava a aquesta botiga,
i em deien,
sí,
tindrà feina,
que esperi sisplau,
el podeu tenir una setmana,
i em preguntaven,
i quan li donem feina,
on podrà viure aquest noi?
El podreu tenir entre vosaltres?
ja veurem,
no?
Un noi de 18 anys,
que no té ningú?
No té ningú en aquest moment,
un altre cas,
si voleu,
en aquest moment,
tenim un altre cas,
té una altra persona,
no arriba als 30 anys,
que l'han fet fora de casa,
i s'ha quedat sense res,
i no té ni un euro,
no?
El primer euro,
el va poder guanyar,
fent un petit treball,
dintre de Càritas,
unes beques que tenim,
d'acompanyar una furgoneta,
fer unes petites feines,
i es diu,
quan veia els 5 euros,
que el podíem donar,
en aquell moment,
doncs,
s'obria els ulls,
ja tinc per alguna cosa,
per prendre un cafè avui,
no?
Però,
sovint heu de dir que no?
Ui,
i tant,
he presentat,
potser les coses,
que hem pogut donar resposta,
no?
Però,
els meus companys,
riuen dient,
i què feu?
I què feu,
quan arriba algú,
que arriba de lluny,
que arriba sense res,
que no sap on passarà la nit,
i,
és que no hi ha lloc,
no és que no el vulgueu acollir,
és que no hi ha lloc.
Tu miras solament la Rambla Nova,
els caixers per la nit,
que estan ben plens,
no?
I tant.
I aleshores,
aquest hivern es calculava
que unes 70-80 persones
dormien al carrer,
aquí a Tarragona,
comptabilitzats per l'associació San Egiri,
comptaven ells de 70-80,
no?
I,
a més a més,
aquest hivern teníem sigut molt dur,
l'hivern,
com sabem tots,
teníem les 24 places de casa,
i les 15 places de la pensió,
en la qual també gestionem
a través de la Fundació Bonanit.
Doncs,
39 places,
i 70 persones dormint al carrer,
no hi ha llocs per tot,
i cada vegada,
doncs,
això s'està creixent més.
I el que us he dit alguna vegada,
per aquí,
per als micròfons de la ràdio,
doncs,
tenim aquest nou perfil
de noves persones,
que és la primera vegada
que trepitgen el carrer,
que venen ben vestits,
en hàbits,
i que es troben en aquest moment
que la vida els ha petat
entre les mans,
no?
I que,
en el que podem,
doncs,
donem resposta,
i en el que no podem,
doncs,
no arribem,
no podem més.
Ja, ja.
Aquest nou perfil,
aquestes persones,
que fins i tot
es puguin sentir una mica
avergonyides
d'acudir,
doncs,
a una entitat com a Càritas,
vosaltres també en veieu?
Ara,
últimament?
Sí,
sí,
hi ha persones
que els sabreu d'anar,
vull dir,
és com una humiliació,
i per cert que aquest col·lectiu
ha crescut bastant.
Per exemple,
nosaltres,
al setembre,
quan vam començar,
potser que sím l'any,
aleshores hi havia
unes 70 famílies
immigrants,
i després,
autòctones,
en teníem 47.
A l'arribar,
al mes de març,
dels immigrants,
n'hi havia 35.
I després,
dels autòctones,
d'aquí del país,
61.
A qual cosa vol dir
que els d'aquí
ha crescut molt.
I alguns han marxat,
alguns d'aquests immigrants,
com abans ens comentava,
no necessàriament.
Sí, alguns,
però vull dir,
tampoc no es fa notar,
o sigui,
que nosaltres
no ho hem notat.
Vull dir,
més aviat,
potser eren gent
que han marxat
i que no venien a Càritas
o que no hi tenien
molta relació.
Però alguns sí
que han marxat,
però no són significatius.
no són significatius,
tampoc.
Però això sí que és
molt significatiu.
Nosaltres a Càritas,
a Camp Clar,
en aquest moment,
el tenim a 200,
jo penso que en moments d'ara
seran 220 famílies.
Quin tipus d'atenció
doneu a Camp Clar,
particularment?
Aliments?
i això suposa
un contingent
de 1.065 persones.
Vull dir,
que Camp Clar
és una realitat
molt dura,
molt forta.
I a més a més,
en aquest moment,
tenim les prestatgeries
buides.
No hem rebut res
de la comunitat europea,
ni gener,
ni febrer,
març,
abril.
Ha augmentat la demanda
i no hem engracat
aliments ni res?
Res.
En aquest moment,
res.
no ens han donat res,
que penso que això també
cal dir-ho.
Home,
clar que cal dir-ho
i dir-ho
diverses vegades
perquè la gent
comenci a moure.
És el que visc jo.
Clar que sí.
Però després també els altres
també amb una proporció
diferent,
però amb la varietat
i que, per exemple,
vosaltres,
a Sant Fructuós,
teniu un entorn
que pot col·laborar.
Nosaltres,
a Camp Clar,
no podem demanar.
A Camp Clar,
més aviat,
van a demanar-vos.
Ni més ni menys.
I Sant Fructuós,
doncs una crida
podeu fer
i alguna cosa
us aporta, no?
Ja hi ha voluntaris
que aporten
i persones que,
però una,
per solucionar,
no.
El que passa
és que nosaltres
cada setmana,
el dia mecres,
anem al banc
dels aliments,
a Reus.
I això,
i després també
hi ha una altra entitat
que també ens ajuda força.
Que en aquest moment,
no sé si puc dir no,
no el dic,
perquè és igual.
Però...
Per mi cap problema.
No,
i per mi tampoc.
Però la qüestió
és que és fàcil,
bé.
A més,
és propaganda.
Abans de dir
que el banc
d'aliments
aquest cap de setmana
fa una recollida
a Eroski Tarragona,
eh?
Sí, sí, sí.
Ja aprofitem.
Sí, sí, ja estem convocats
i penso que si volen
anar allà a recollir
aliments,
jo també aniré
a recollir aliments.
Te fan una crida
els que ens hi vulguin anar.
Doncs això,
gràcies al banc
dels aliments
podem tirar,
bueno,
repartir,
no solucionem res.
Això també
que quedi clar.
Però almenys
el que tenim
ho compartim.
Ho compartim entre tots
aquestes persones
necessitades,
prescindint de la raça,
del color,
de la religió,
del que sigui.
Això passem per alt
totalment.
Això sempre ho heu fet
i us ha caracteritzat
com a organització.
està claríssim.
Vull dir,
ai, vosaltres,
no, nosaltres no,
nosaltres et tenim
i escoltem a tothom.
Llavors,
el que tenim
ho repartim entre tots.
El que passa
és que ara tenim molta gent
i tenim molt poc.
Però el poc que tenim
ho repartim
i això també
ho agraeix.
Dolors,
que volies intervenir?
Jo crec que és
una cosa a tenir en compte
aquesta diversitat
de persones
de diferents cultures
i que Càritas
no fa cap distinció,
ni de cultura,
ni de raça,
ni de religió.
esclar, vull dir que
se senten acollits.
Això és el més important,
crec, eh?
En uns moments
que hi ha molta crisi
i molta necessitat.
Pilar.
Sí,
jo vol dir allò
contrastant una mica
el que estava dient
la Paquita,
de Camp Clar,
respecte a Sant Fractuós,
però estadísticament
s'ha triplicat la necessitat.
Vol dir,
no són tants
perquè si érem 10 o 12
ara som uns 40.
Vol dir,
la cosa passa per aquí.
Ara,
a mi m'impacta
cada vegada
que arriba
una primera visita
però una segona
i una tercera
i venen
i marxen
amb els paquets,
com agraïts
amb làgrimes
als ulls
se't tiren al coll
i donar-te petons
i gràcies,
gràcies,
gràcies.
I gent de Tarragona
mateix,
vull dir,
d'aquí catalans,
t'estan dient el mateix
que estem
amb una pura molt fort,
però ho ben asseguro
que el dia
que jo trobo una feina
jo faré el que podré
per aportar aliments
cap aquí
perquè els altres
puguin menjar també.
Vull dir,
impacta i molt.
Però molt, eh?
Vull dir,
no està,
en quan hi ha la resposta
del gran grup de parròquia
i això també
vol dir això
i els mateixos ho saben.
Us ho podem donar
perquè els altres
en fraternitat
compartim.
Vull dir,
això ho estem
anunciant d'aquesta manera.
En aquest sentit,
vosaltres,
per la vostra experiència.
Jo he preparat
quatre números
que si et sembla
una miqueta
el que ha augmentat
la població
els que venen
a les parroquies
a demanar ajuda.
A nivell general
del 2008 al 2009
ha augmentat un 37%
del que portem d'any,
vull dir,
que estem al començament d'any
és molt.
I per parròquies
jo destacaria sobretot
la de Sant Salvador
que ha augmentat
un 73%,
o sigui,
moltíssim.
La de Sant Fructós
que tot i ser
menys quantitat de gent
que a Camp Clar
s'ha triplicat,
no?
Un 62%
a Sant Pau
que és la Dolors
que tenim aquí
la responsable també
un 59%
i a Camp Clar
que ha augmentat
un 45%
tenint en compte
el que l'han passat
del 2008.
Vull dir,
que són dades
que realment
fan pensar
i assusten,
no?
que estem al començament
de l'any
i tot apunta
que això n'hi ha pitjor,
no?
Ja veurem com farem
la situació.
Hi ha persones
que perdran
el subsidi d'atur
i aleshores
tindran la necessitat
material del menjar,
ja no és anar a comprar
o fer un pagament puntual
d'una quota,
sinó és el menjar
de cada dia
posar el pla de taula.
a més...
Sí, sí, digues Paquita
i tant.
A Camp Clar,
per exemple,
bé, no suposo
que a Camp Clar
perquè és la realitat
que he vist
però suposo
que es repetirà igual.
La gent
que tenen hipoteca,
que estan a l'atur
i que tenen hipoteca,
això és,
això clama el cel.
De veritat.
I en molts casos
deuen demanar-vos
també diners
per afrontar
aquest pagament
i clar,
fins a aquest punt
no es pot arribar,
no?
En els ajuts.
i després els aliments
han fet una davallada.
La necessitat
és més gran,
ho tenim de repartir,
ho tenim de compartir
i ja està.
En aquests casos
és quan,
més o menys,
amb els coneixements
que pots tenir
veus com poden,
entre cometes,
negociar
un ajornament
o el que sigui
i llavors
quan veus les coses
una mica dibuixades
com venim aquí
perquè el Jaume
pugui donar una mica...
Que no és fàcil,
eh?
Perquè quan pensàvem,
per exemple,
en un cas
que ho teníem resolt
al mes de febrer-mars,
resulta que estem
al mes de maig,
avui en concret,
encara no.
Per la burocràcia
que dèiem abans?
Per la burocràcia,
encara arriba
la petita pensió
que m'arriba a mi,
quan arriba a la hipoteca
me la prenen
i cada mes
quedo en deute
d'uns 20 o 30 euros
encara perquè no m'arriba.
Quan s'està mirat
de negociar
perquè pugui pagar
d'hipoteca
uns 100 o 150 euros
menys
per poder afrontar
situacions del dia a dia
de cara a la família.
Vull dir,
això és molt fort, eh?
Tècnics i voluntaris
també feu
d'assessors fiscals,
de tècnics
de financers,
feu una mica de tot.
A vegades
una mica de mags i tot.
A vegades
sempre estimulem
les persones que esperen.
Estirar i traieu a vegades coses, no?
Una mica
que siguin molt imaginatius, no?
I buscar els seus propis recursos
i els de familiars, d'amics,
què hem fet en altres situacions,
a vegades suggerir-los alguna solució
i amb tot això
buscar una sortida
però molt imaginativa.
A vegades fem una mica
enginyeria
ara que està tan mal desprestigiada
aquesta financera,
nosaltres fem una enginyeria
una mica de l'ajut, no?
Buscar allà on ningú pensa
que es pugui trobar
i allargar plaços,
demanar pròrrogues,
negociar,
bàsicament guanyar temps.
Parlàvem l'altre dia
amb una família
que em venia
que estava amb una xabola, no?
I com estàs?
Doncs estic bé
perquè ara
em diuen de marxar.
I vam estudiar una mica el cas
i el millor que era
per aquella família
era continuar.
Continuar allà.
Continuar allà.
Era la situació més perfecta, no?
I era una casa
en poques condicions,
pràcticament una casa
semi-abandonada, no?
Però tenien més o menys
aigua i llum
i anàvem funcionant.
Però clar,
hi havia un perill
de desnonament.
Doncs bueno,
allarguem una mica,
ajudem a allargar una mica
la situació
a veure si canvia el panorama
o surt una oportunitat
o una sortida
a la seva situació.
La persona que està passant
per aquell moment
no pot veure,
és que no pot veure res.
Vosaltres poseu distància
i els intenteu dibuixar
una miqueta
un altre punt de vista
perquè se'n puguin sortir.
Exacte, més objectiu,
més des de fora,
que hi ha més possibilitats
i potser el camí
més adequat en aquell moment.
A vegades un,
quan està al mig de l'huracà,
s'ha de veure des de fora.
Doncs una mica fem aquesta tasca.
Comentaven les dues voluntaries
de les parròquies
que la situació s'agreugerà.
La Pilar també
en el sentit d'aquestes xifres,
només el que portem d'any.
Josep Maria,
que ara a la Casa del Transeun
els estius generalment
són més tranquils,
tinc entès,
que alguna vegada ho heu comentat,
perquè clar,
diguem-ne que les temperatures
permeten que no sigui tan dur
estar al carrer.
Però la previsió per vosaltres
que ara els propers mesos,
que ara al final d'any,
es deu fer difícil, no?
Sí, a veure...
Jo no sé com us podeu planificar,
si és que podeu planificar-vos
més enllà del dia a dia.
No, no,
les xifres són les que xifres
i les possibilitats que tenim
en la Casa
són aquestes,
24 places.
Aleshores,
no volem ni molt menys
tractar les persones
amb una dignitat
que no es mereixen.
Aleshores,
si nosaltres tenim
la possibilitat màxima
de 24 places,
és perquè,
sí,
amb 24 tenim el personal
i els mitjans
per poder-los tractar
a normalitat.
La gent,
la majoria de la gent,
doncs,
clar,
hi ha gent amb molta problemàtica
afegida i mental
i de més,
però,
quan arriba a la casa
i es troba acollida,
quan es troba que pot,
les coses mínimes,
les necessitats mínimes,
les de cobertes,
doncs,
dona gràcies
per tot això.
i aleshores,
doncs,
poder atendre
a 24
és el que podem.
Més seria
dormir la gent
en els passadissos.
Això és tenir
inseguretat,
això és que
no hi ha dutges
per a tothom,
això és més brutedat,
és tenir més persones
de neteixa,
això és impossible,
no es pot,
no es pot tractar,
sí, no?
Hi ha gent que m'ha dit,
bueno,
l'albergue de Tarragona,
Déu-n'hi-do,
molt bé,
estem molt contents
comparant amb altres llocs
on han patit
agressions
perquè aquest hivern
ha sigut molt dur
i s'ha de comprendre
també,
de dir,
bueno,
què faig,
el fico a dins
o el fico a fora?
És que està nevant,
està glaçant
en altres llocs d'Espanya,
no?
I, bueno,
encara que el fico al menjador,
però, clar,
això suposa
que el tractament
en aquesta persona
no el tractem
amb la dignitat
que necessita,
no?
Gràcies a Déu
el nostre clima de Tarragona
és benigne,
l'estiu
són molt benignes
i la gent,
doncs,
pot passejar,
pot estar-se fins la nit,
pot dormir en un recet
al costat de la platja,
etcètera,
etcètera,
no?
I és una problemàtica
menys que tenim,
però, clar,
hi ha una problemàtica
que és la del dormir,
la de l'allotjament
i una altra
la del menjar.
Perquè per menjadors
comunitaris a Tarragona
no n'hi ha.
No n'hi ha,
no n'hi ha,
hi ha una gran demanda.
Això mateix,
no sé qui vol parlar.
Això ho deixem?
No,
és que no sé qui li conozzi,
el director de la Inter.
No, no,
no dic d'aquesta taula,
dic en general
no sé a qui li correspondria
això dels menjadors.
És una gran assignatura
pendent que hi ha a Tarragona.
Sí,
hi ha menjadors,
hem nomenat abans
la comunitat de Sant Egiri
que fa aquest ajut
un dia a la setmana,
em penso.
Tots fem el que puguem
i sobretot
des de les parròquies,
des de les càritas parròquials,
ja veiem aquí
la diferenciació
que hi ha de zones
a Tarragona.
És evident que és una necessitat
que des de Càritas
ens hem plantejat
i ens ho plantegem
molt seriosament
i estem treballant
i estem començant
a fer gestions
a veure si és possible
amb l'ajut de tothom,
evidentment,
administracions,
parròquies,
evidentment,
altres comunitats.
Lideraria una mica
el projecte
però amb el suport...
No sé si lideraràs la paraula...
O prendre la iniciativa
però amb el suport
d'entitats i administracions
perquè sols no podeu assumir
un menjador comunitari.
Evidentment,
evidentment,
i és una necessitat
per ara,
no?
No el nominaríem
un projecte més,
un programa més,
sinó que és per ara,
no?
Ara la gent pateix gana
i és veritat
que veiem les famílies,
que veiem...
i és una necessitat urgent
i per ara mateix,
no?
Aquesta necessitat
diu que per ara
és ben veritat.
La cosa és com s'ha d'organitzar això.
Per una part,
veiem dues coses.
La gent que viu al carrer,
que per aquests
potser sí que seria necessari
un menjador social,
no?
Però la gent que té
un habitatge
és necessari
un menjador social
que vagi,
que surti de la seva casa
per dinar a un altre lloc.
Clar, això és paliagut,
això és difícil,
perquè clar,
la vergonya que un pot sentir
que jo deixo la meva casa
per anar a dinar
amb els meus fills
a un altre lloc,
no podem solucionar-ho
amb voluntaris,
amb gent
que pugui portar
aquest dinar a les cases.
Si s'ha d'augmentar,
per exemple,
el projecte
que està portant Creu Roja,
que hi ha porta dinars
a vivenda,
a persones grans,
no podria,
potser,
aquesta organització,
és un dir,
amb el recolzament
d'altres,
doncs que ells tenen
ja l'experiència
de dir,
bueno,
això s'ha d'augmentar
i l'Ajuntament
no podria
fer passos
molt més movibles,
més flexibles.
Parlar amb les ONGs
que estem
de dir,
escolteu,
a veure,
s'ha de donar el dinar,
s'ha de donar a dinar
a aquestes persones
que,
com dèiem,
en Can Clar
ho estan passant malament.
Disposem de mobilitat
de persones
que portarien aquest dinar
a vivendes,
poder,
sí,
s'ha d'organitzar.
La Paquita
no se té,
per la seva experiència,
digue.
No, no,
jo penso que això pot coexistir,
una cosa no treu l'altra.
Molt bé.
Per mi,
jo estic molt d'acord
amb tot això que dius
i no vol dir
que perquè es faci un menjador
a Can Clar
o allà on sigui,
en un lloc accessible,
una cosa no treu l'altra.
Jo ho veig així.
Ara,
jo penso que hi ha,
mira,
hi ha persona,
l'altre dia mateix,
una persona que va venir
a Can Clar
perquè al final
ja no sabem ni,
mentre tenim,
donem,
ja no pedim ni,
ja no demanem
si estan empadronats
i tal,
de on venen,
mentre tenim.
a mi,
de veritat,
em va trencar el cor.
Dic,
te pren això.
Li donava una tarta,
bueno,
una altra cosa.
Sí, sí.
I veurem si dic,
ai,
calla,
que tinc una altra.
Dice,
no, no, no,
no me la dé.
Ai,
digo,
per què no?
Dices que jo allí
mentre esperava
he dicho
que tenia hambre
i un xico
que a usted
li ha dado dos
me ha dado una.
I casos com aquest
em podria repetir uns quants.
Aquestes persones
que no tenen res,
el que tenen
encara ho comparteixen.
Això és molt greu.
I molt gran,
alhora.
És molt greu.
Molt greu i molt gran.
No, no, no,
perquè ara ja us estava
escoltant aquí
i hasta al·lucinava
una mica
perquè són casos
molt concrets
que em sembla molt bé
que es faci
però allà a Camp Clar
no és aquesta la realitat.
Ja he de dir
una cosa.
Allà hi ha gent que passa
i fa.
Que dormen el cotxe.
Fà en física.
No estem parlant de...
No, no, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
Està molt bé
el que està dient
la Paquita denunciant-ho
a través dels metjans
de comunicació.
No, no, no,
és que si no ho fem aquí
on ho farem?
Perquè això no...
És allò que hem dit
de la pobresa invisible.
Això no es veu
i si no diu algú
que ho viu cada dia.
Que se sap tot això.
No se sap veritablement
això que està dient la Paquita.
I això s'ha de publicar.
I així n'hi ha.
I que tindrien vergonya
d'anar al menjador
segur jo que no entendríem.
Bueno, aquests poden
però hi ha famílies
jo volia dir
famílies que estan com
més estructurades
hauran de buscar
un altre sistema.
Jo l'entegue a Josep Maria
perquè a través
de la Casa del Transeun
estic segura
que ha vist
moltes persones
que el que més greu
els sap d'haver perdut
no són els diners
sinó la dignitat.
Això mateix.
I això fa molt difícil
que se'n surtin.
No perquè no tinguin
habilitats per treballar
ni condicions
sinó perquè han arribat
a un punt de pèrdua
de l'autoestima
i d'enfonsament
que això de plantejar-se
d'anar...
I gent de Tarragona
que ve a dormir
a la Casa del Transeun
perquè no té on anar
a dormir en aquest moment.
I em deia l'altre dia
una persona
intento que no em vegin
a entrar a la Casa del Transeun.
Clar,
perquè per ells
és una vergonya terrible
és una situació
que diu
és que em coneixen aquí
i espero que estaré
això 10 dies, 15 dies
perquè penso que demà
en donaran una feina
podré anar a pintar
unes coses
i demés
ja tindré un diner
i ja marxaré a una pensió.
Hauríem de tornar a parlar, no?
Perquè una vegada
només
no n'hi ha prou
aquesta situació
s'ha d'allargar
i sobretot
no tenim més temps
com sempre passa
i siguem pràctics
compartim
no els que tenim un
els que tenim tres
donem-ne un
o un trosset
tan fàcil com
portar aliments
a les parròquies
us sembla
que fem una crida
és que és urgent
qualsevol parròquia
que tinguin a l'abast
menjar
menjar
i productes bàsics
com a sabó
d'higiene
i menjar
us sembla
i de manera més o menys
continuada
no només per Nadal
com dèiem abans
i després també
una altra cosa
si Paquita
molt ràpidament
un minutet
i te'l regalem per tu sola
no no no
respecte de la
un menjador
per exemple
ara la burocràcia
és garrifet
que durarà
no sé quan
i llavors també
alerta
vull dir
procurem ser àgils
amb aquest
no sé
la gana no espera
si la tenim avui
la tenim avui
no demà
i la tens
a flor de pell
gràcies de tot cor
i enhorabona
per la feina que feu
molt bon dia
moltes gràcies a vosaltres
és la una
les notícies