I a la plaça de l'Escurxador, la plaça Friki.
David Sancho, bon dia.
Hola, bon dia.
Un any més ens portes els personatges de la plaça Friki.
Abans no t'ho deia, però pràcticament ens veiem una vegada a l'any,
si no és pel carrer, ens veiem a la mateixa taula,
a les mateixes cadires, a les mateixes micròfons, és fantàstic això.
Doncs mira, com a organitzador de la plaça Friki, sí,
però com a Tandarica jo t'he vist en altres ocasions aquest any.
Sí, jo ho sé, jo ho sé, jo ho sé, jo ho sé, sí.
És que són polifacètics, és el que tenen els artistes.
És l'udolent que tenen.
És l'udolent, sí, segons quan tu miris.
David, enguany, heu apostat per les pallasses.
Sí.
Que està molt bé.
Sí, bueno, era una cosa que ja feia...
No és rotllo paritat, no?
Sisplau, no és parallò de la paritat.
No, no, no, no.
És per més.
És la Pepa, eh?
La infiltrada és la Pepa.
Sí, no m'ho puc callar.
Ara saludarem la Pepa i la Maco.
No, és una cosa que ja ho van valorar un any,
va ser impossible i enguany es feia,
doncs, diguem-ne que és de les places friquis
que hem organitzat nosaltres, és la quarta,
és la més diferent i per fer-ho més diferent de tot,
oportunitat única, mano a mano, duelo de pallasses.
Una de les diferències és que normalment eren multituds
els protagonistes de la plaça friqui.
Sí.
Enguany dues dones només.
Enguany dues dones que ja sumen tot el més.
Pepa Plana, bon dia.
Bon dia, bona hora.
Anava a dir Ballenca però ens ha fet un descobriment
que si això fos un programa del cor,
tindríem un èxit, no va néixer a Valls la Pepa.
No, no hi havia un hospital.
Bueno, en aquell moment, d'això, ja fa dies,
i soc una tarragonina d'emergència,
o sigui, vaig néixer a la Monegal, aquí a Tarragona.
Però vaja, sempre dient, la ballenca Pepa Plana,
això del segell d'identitat sembla que ens agrada molt posar-ho,
sobretot quan triomfeu, i entén-me com ho dic, fora de casa,
que sembla una mica difícil.
Sí, no, no, que és veritat, que soc ballenca,
tot i que, mira, fa moltíssims anys que vaig marxar de Valls.
Però a Tarragona, he de dir-ho, no es fa ara perquè estigui aquí ni res,
però jo m'hi sento molt, molt implicada.
De fet, vaig començar a estudiar teatre a la desapareguda escola Josep Pichart,
aquí al Camp de Mar, fa molts anys hi havia, per sort, una escola de teatre,
i per sort, molts dels actors professionals que hi ha en aquests moments,
que són d'aquí baix, van començant aquesta escola de teatre,
i la reivindico, la trobo imprescindible,
uns primers estudis teatrals,
però després, si vols fer el salt, cap a Barcelona o cap al món professional.
Bé, vaja, dit això, que estic molt contenta.
Macu Jarràquez, argentina. Macu, buenos días.
Buenos días.
Bienvenida.
Muchas gracias.
Tu no naciste en la Monegal de Tarragona.
No, no, en Buenos Aires.
En Buenos Aires. I payasa de toda la vida?
Payasa hace cuatro años y artista de calle hace doce.
Hablava de teatro, Pepa,
i hablabas tú también de esta dualidad, payasa, artista,
al final el mundo de los payasos y de las payasas
ha vuelto en los últimos años al sitio que le tocaba,
los teatros y las plazas, no los circos como antes.
Sí, bueno, particularmente yo salí del arte de calle
y del circo también, pero no el circo tradicional,
como cualquier persona le dice circo
y se imagina el circo tradicional con animales,
sino el circo de compañías independientes,
de compañías independientes, de amigos ahí en Argentina.
Claro, quitando casos puntuales,
es que Macu, como viene a Argentina, no nos entiende,
haremos que todos nos podamos entender un poquito.
Sí, pero comienza a poco, eh?
Sí, sí.
Bueno, arribate ahí y ya, y ya.
Y ya, ya te oigo.
Ya, ya, ya.
Que te empiezas a entender argentino.
A mi te se me engancha, hostia.
A mi te se me engancha.
Nos intercalamos un poco.
No, es que es lo que, bueno, vuestro acento es que se engancha,
es como cuando vas a Andalucía,
que acabas también hablando con el acento,
pero el acento catalán no se engancha, eh?
Puesta que se enganche, es verdad.
Este, pues sí, pregúntale.
Bueno, pues esto, lo que estábamos diciendo.
No, que es verdad que el circo este que te referías tú de animales,
vaya, yo me acuerdo cuando era pequeña, hace muchísimos años,
que el circo era el circo y lo de los payasos era como algo residual,
y tú lo entendías como algo tan absolutamente fascinante, importante,
lo dejaban como, bueno, y los payasos.
Claro.
Afortunadamente es lo que decíamos,
la interpretación en el sentido más amplio de la palabra
es con lo que trabajan los payasos y las payasas en este caso.
Ya hemos abandonado aquella imagen, eso ya forma parte de la historia.
Sí, ahora, perdón.
No, que pienso yo que ahora el payaso es como la estrella central del circo,
es el que guía todo el espectáculo.
Por lo menos en los circos ahora que he visto estos últimos años,
es ahí, se transformó en eso.
Pero el circo también ha cambiado, afortunadamente.
Claro, claro, ha evolucionado, sí, totalmente.
Sí, suposo que el record que tenim de la nostra infància
és una decadència clara del circ.
En un moment, als anys 70, van ser molt cruels pel circ,
en aquest país almenys.
El que passa que sí, que sempre la figura del payaso
està central en el circ, tot i que el payaso no neix en el circ,
sinó que l'ocupa i se'n fa gairebé protagonista.
En el moment que hi ha una decadència al circ,
el payaso és un supervivent i busca sortides,
i per això hi ha pallassos al carrer, pallassos teatrals,
no només dins la vela del circ,
sinó que els pallassos comencen a fer d'altres estructures.
Però també he de dir que en aquests moments
que sí que el circ torna a reviure una efervescència
i hi ha, per sort, espectacles dins de les veles de circ preciosos,
amb pallassos fent entrades, reprisos xulíssims,
encara a hores d'ara costa moltíssim veure una dona pallassa
treballar dintre de l'estructura del circ.
O sigui, curiosament, les dones,
aquesta porta encara ens costa molt d'obrir, no?
És curiós perquè jo no sé si té a veure
que la majoria de circs, els propietaris o els directors del circ,
són els pallassos mateixos, amb el que la plaça ja està coberta,
o senzillament que també,
que encara tenim molta feina a fer les dones pallasses.
De totes maneres, si extenem aquesta qüestió,
dona pallassa també,
sembla que el món de la comicitat, de la ironia, del fer riure,
encara fins i tot els mitjans de comunicació és masculí.
És a dir, dona la sensació que les dones no siguin gracioses.
des d'aquest punt de vista, no?
Sí, sí, sí.
Hi ha més homes que no, David?
Sí, a veure.
Si fas una mica d'inventari,
sembla que hi ha més homes que dones
que es dediquin a fer riure en el sentit més estens de la paraula, no?
Sí, si ens hi aturem a pensar,
veuràs que en un programa d'humor, de televisió,
els guionistes són homes,
i ens escriuen els guions per a les dones.
Les dones gairebé no hi tenim accés,
a fer els guions.
Fins i tot, jo ja m'avorreixo,
o sigui, estic ja com molt cansada.
Les dones continuem sent objecte del riure,
no subjecte.
Continuem rient-nos de la gorda, la tonta.
I no, la còmica, l'humorista, la pallassa,
emet des del seu punt de vista, des del seu còdic,
i els còdics són diferents
a l'hora que fem humor en còdics masculins,
que evidentment el públic, sí, home, o dona,
riurà igual.
Però el punt des d'on tu emets,
on és la teva tonteria,
en el meu cas és femenina, no és masculina.
El punt de partida és la teva condició.
Per tant, és molt estrany que un senyor guionista
amb tot el carinyo del món
m'escrigui una cosa a mida per mi,
perquè el seu referent és masculí.
Llavors, amb la televisió encara m'enfado,
perquè a les dones tampoc ja no ens fa riure.
I als homes crec que això ja està passat.
I que cansa una mica.
Que ja n'hi ha prou.
Que ja n'hi ha prou.
Vaja, no sé.
Macu, ¿has cogido el hilo?
Sí, sí, sí.
Puedes intervenir quan quieras.
Jo és que me lanzo.
Ja està molt bé.
Però realment creus que hi ha esa diferència,
que hi ha pocas payasas,
i que estan poc,
d'on haurien d'estar?
Sí, sí.
Igual crec que de poco a poco
vamos trepant un escaló i un altre escaló,
com que poco a poco se va igualant.
però sí, és molt més difícil.
Sobre todo que también como siendo payasa mujer
tenés otra sensibilidad también,
muy distinta a la del hombre.
Y por un lado eso cuesta ir escalando,
pero otro lado cuando se hace en escena es genial
porque es otro tipo de arma
que la gente no está acostumbrada a recibir.
y cuando estamos ahí como que se valora.
Cuando hay una payasa y más solas,
como en nuestro caso, que es unipersonal,
como que se valora mucho ya.
Ya de entrada, antes de hacer nada,
como ya tienes unos puntos a favor.
Por ser mujer y estar sola y eso es genial.
Que por otro... eso.
Pepa, deies que estaves tipada els guionistes,
tot això,
per això et fas tu mateixa els teus espectacles?
O comptes amb algú?
No, el tanto,
que hi ha guionistes molt bons.
D'aquests, d'aquests.
Sí. No, no, aviam,
jo quan estic en procés de creació d'espetacle nou
i ara just acabo d'estrenar la Penélope,
jo em rodejo de moltíssima gent.
És un barco...
Després a escena estic sola,
però sens dubte hi ha tot un equip al meu costat,
des de...
sempre hi ha la direcció,
la dramaturgia, la música, el vestuari...
És com tota una producció de...
sola és impossible.
I a més a més m'agrada,
m'agrada que hi hagi tot un equip de gent.
Ara després me barallo amb tothom.
i no, no, no, és veritat.
Però sí que la meva opció d'escena és sola.
Però, home,
crear un espectacle és un mal necessari.
Jo no el disfruto gaire.
Jo m'agrada l'exhibició.
Quan l'espetacle ja el sé,
ja me'l conec,
i sé on hi ha la tonteria,
una pausa,
una ara,
el públic riurà,
un destrès.
I la sorpresa, també.
Crear, crear...
vaja, en el meu cas,
i molts pallassos i pallasses que he parlat,
és un mal de panxa horrorós,
és un mal necessari,
i ens agrada exhibir.
Què t'agrada explicar a tu, Pepa,
a l'escenari?
A mi m'agrada explicar les coses més senzilles de la vida,
o sigui,
agafar l'essència de les coses
i fer-ne tonteries.
És curiós com a pallassos
quan et planteges
què vols explicar.
Realment vols entrar a seduir,
vols entrar amb complicitat amb el públic,
i un actor faria el que tu fas
i ningú riuria.
En canvi, com a pallassos,
mires, respires, comparteixes,
i el públic, amb el més simple,
és allà on s'apassiona més.
Amb tu, i això és màgia.
Per mi això és màgia,
i és aquest poder que tenim els pallassos,
que ens diuen que som poetes en acció,
perquè traiem el més petit de la quotidià,
de la realitat,
per fer una història,
i això és poesia,
abstraure el més petit
per explicar tota una història.
I què faràs a la plaça Frici?
L'atzar...
Explica'ns una mica,
el que es pugui explicar,
perquè clar, l'hem de veure.
L'atzar és un espectacle
que gairebé no parlo,
i per això m'ha permès viatjar
bastant en molts països.
Ara just acabo d'arribar de Dinamarca,
però també, bé, és igual.
És un espectacle que va sortir
com per atzar,
de casualitat,
que surt d'un espectacle més gros,
que és l'atzàrdia.
i bé, és la primera vegada
que el presento a Tarragona,
és l'estrena, de fet,
a Tarragona,
i tot i que s'ha pogut disfrutar
i veure en molts països,
a Catalunya l'he fet molt poc.
Curiosament,
tampoc, com que tinc d'altres espectacles,
i aquest és com l'espectacle internacional.
I mira, com internacional,
vinc a Tarragona.
Que està molt bé.
La ciutat que et va veure néixer.
Sí, sí.
És el que hi ha.
És això.
Home, l'atzàrdia és una pista
prou interessant,
que fa pensar en que parteixes
d'això que deies,
no?,
la petita cosa quotidiana,
aquelles coses que no t'esperen
i que et poden portar a més a on, no?
Les casualitats,
les xiripes,
jo m'agradaria,
com si la paraula en català existís,
em penso que...
Li poses una xiripa.
Una xiripa.
Una xiripa.
M'encanta la paraula,
la xiripa.
És com la casualitat,
però de bon rotllo, no?
A l'atzar d'una xiripa.
I m'he trobat una cosa
que em dóna molt bon rotllo.
Déu-n'hi-do,
la Macu presenta
un espectacle
que s'hi hama
Rainbow Bum.
He de dir que...
No.
Perquè això és una roda meu.
Jo no m'he equivocat.
T'has equivocat tu, doncs.
Perquè és l'origen
d'aquest espectacle
de Rainbow Bum.
Sí, sí.
Com està Macu.
Avui, sí.
Ella mateixa diga el nou.
Metro y medio.
Metro y medio,
como se llama.
Metro y medio,
por todo dentro,
metro y medio mujer.
La gente no me ve,
pero mi un metro y medio,
entonces todo dentro
de un metro y medio.
Pero todo concentrado.
Todo concentrado,
sí, potente.
Un poquito,
¿nos das alguna pista
de lo que podremos ver?
Sí, básicamente
el espectáculo
se basa en la comunicación
directa y cómica
con el público,
así todo el tiempo.
Mucha comunicación
con el público
y diversión.
¿Hay palabra, pues?
No.
No.
No, es sin hablar.
¿Podrás?
Sin hablar.
Es así.
Y las excusas
para estar en escena
son malabares
y juegos simples
de payaso,
eso es lo que me gusta,
cuando poder hacer reír
con cosas simples.
Ya está todo
tan globalizado
y hay espectáculos
con megas producciones
y eso,
me gusta mucho
ir por ese hilo,
hacer reír
con lo menos posible.
que tu espectáculo
sea una maleta
pequeñita,
mejor todavía.
Ese es como
mi desafío
en este momento.
Pero esa es la característica
de prácticamente
todos los payasos
y las payasas,
la simplicidad
de elementos,
los escenarios
prácticamente desnudos
y vosotras ahí.
Ahí, sí, sí, sí, sí, sí.
Y poder adaptarse
en cualquier lugar.
¿No tienes dónde
esconderte, entonces?
No, detrás de mi nariz.
¿Conocéis vuestros
trabajos respectivos?
¿Os habéis visto actuar
alguna vez?
No.
Hemos coincidido...
En Santiago de Compostela,
en Galicia,
en Pesticlau,
pero en vivo
no nos hemos visto nunca.
No.
Así que es...
O seréis de espectadoras
mutuamente también.
Sí, de espectadoras,
de compañeras,
apoyarnos y a disfrutar de que...
A més, es un regal.
La veritat es que
tens la sort d'estar convidada
a festivals de pallassos,
festivals de teatre de tot arreu
i, curiosament,
quan estàs convidada
estàs sola.
O sigui,
tots els teus companys
en un festival de pallassos
o d'humor
són homes
i és molt difícil
coincidir
amb una companya
de professió
i per això
és un regal.
Sí, és un regal.
Que bé.
És com que
nosaltres,
les dones,
sí que ens adonem d'això.
Els homes
no n'hauríem
ni parlat.
O sigui,
cada vez facin dos...
Enseguida nos vimos
y ya todo el tiempo hablando
estuvimos.
És genial.
Lo más normal
és que hi hagi
una programación
on hi hagi
4 o 5 pallassos
homes
i això és normal.
Que siguin
dues dones
només
és excepcional.
És destacable.
Però bé,
de mica en mica
les coses van canviant.
Vull dir que
està molt bé.
De poquito
vamos trepando ahí.
I dins del catàleg
de pallasses
n'hi havia poques
a costat de trobar-ne
perquè vinguessin
a la plaça friqui?
Bé, la veritat és que
les dues pallasses
en les primeres
en les que vam pensar
les dues estan.
Perfecte.
Ho he de dir molt clar.
Per nosaltres
la pallassa catalana
per excel·lència
des de fa temps.
A més,
nosaltres també som de valls
com a companyia.
Es notarà
que som amics.
Es notarà.
És la Pepa.
I després
és una cosa
que jo he de contigo
maco
un que ve
el
creo que fue este verano
te preguntaba
y cuántas pallasas
conocidas
argentinas hay.
Y estuvimos un rato
en silencio
y creo que está
María Peligro
que vive en Bélgica
y ya.
Lila Monti,
Marina Barberá.
Hay muy poquito.
Claro.
Hay muy poquito.
Pero Lila Monti
ya es más de teatro.
Payasa que viene
de calle, ¿no?
Payasa de calle,
de circo,
como en Argentina
por lo menos no hay.
pues tenemos muchísima suerte
de tener
dos pallases
en exclusiva
para nosotros.
David,
la pluja.
En principio
avui
la plaça Friqui
esperem que no plogui
i que es pugui fer.
Els días següents
sí que hi hauria un plan B.
Sí,
avui en principi
esperem
i creiem
que
ens respectarà
la pluja.
En lugar a cosa
esperem que la convocatòria
sigui satisfactòria
i en cas
demà
en principi
si hi hagués
algun problema
tant demà
com demà passat
ens traslladaríem
a l'antiga audiència
no hi havia una cosa
que potser
això era de la Mercè
ara m'ho invento
que es portaven ous
amb unes monges
sí,
les Clarisses
perquè no plogui
buscarem
nosaltres portem ous
tant en el seu espectacle
com en el meu
ara mirem
ara mirem
per Google
ara mirem per Google
Pepa Macu
gràcies
de veritat
un plaer
moltes gràcies
un plaer
i us anirem a veure
David fins l'any que ve
això mateix
moltíssimes gràcies