Hem de contextualitzar la importància i tot el simbolisme que té la maternitat a Andelna
amb uns fets que tots coneixem i que tot i que no vam veure tenim retingut en la memòria
perquè hi ha entitats, hi ha persones que se n'ocupen, que no oblidem.
Va ser el 39, quan es va produir la major diàstora de la història d'Espanya,
mig milió de refugiats que volien passar a França.
Es va produir aquesta sortida principalment pels passos fronterers de la Junquera i de Portbou.
Van ingressar oficialment al Departament francès de Pirineus Orientals,
que llavors tenia uns 230.000 habitants, un total de prop de 360.000 persones,
famílies, senceres, amb totes les pertinences, soldats que havien combatut a la batalla de l'Ebre,
membres de les brigades internacionals...
A veure, la magnitud de l'èxode era extraordinària i el govern francès va decidir conduir els exiliats
a diferents camps que havien fet propers a Sant Sabrià del Rosselló i al Barcarés.
El que passa és que no podien donar aixopluc a totes aquestes persones que arribaven,
i una bona part, com tots sabem, van anar a parar a les platges d'Argellers,
sense res, estaven allà, a la Sorra.
Com podeu imaginar, algunes dones estaven embarassades,
i les condicions d'aquests camps van fer que les possibilitats de supervivència d'un recent nascut
fossin pràcticament nules i comportava, a més a més, tot plegat un gran perill per les mares.
A partir d'aquesta situació sorgeix la maternitat d'Elna
i sorgeix un nom propi, el d'una dona, una infermera suïssa,
que prèviament va estar a l'Espanya en plena Guerra Civil Espanyola,
Elisabetta Aiden-Benz, i sobre tota aquesta història
la nostra convidada va escriure un llibre que, com deia,
ara fa un moment, ha esdevingut un fenomen social.
És la historiadora Assumpta Montellà, que la tenim ara a l'altre costat del fil telefònic.
Assumpta, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Molt bé i moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada.
De fet, podem parlar de fenomen social, aquesta història de la maternitat d'Elna, no?
Sí, sí, realment jo crec que no ens quedem curts, no ens passem,
perquè, sobretot, diria que ens quedem curts, no?
Perquè és una història que encara va generant, doncs, molta expectació,
molt d'interès, és una història que ha arribat a la gent del carrer
i que ha traspassat barreres acadèmiques.
Hi ha nenes que es diuen Elnes, hi ha carrers de ciutats
que porten el nom de maternitat d'Elna,
hi ha llars d'infants municipals que porten el nom de maternitat d'Elna.
Tot plegat, crec que és un fenomen que cap persona,
començant per jo mateixa, no esperava, no?
Com et vas trobar, tu, personalment, amb aquesta història?
Doncs, mira, perquè estava fent exili sobre el terreny a França,
intentant trobar, doncs, com era el dia a dia d'aquelles persones
que van anar parant els camps de concentració francesos,
i també des d'una perspectiva més femenina.
Vaig intentar saber què passava, doncs, amb les dones
quan tenien la menstruació, que no es podien rentar,
que no es podien canviar,
i després la següent pregunta era, i les embarassades, no?,
com s'ho feien enmig de tota aquella gentada,
en aquelles situacions tan extremes, sense menjar, sense aigua.
Aleshores, m'haver dit, doncs, una evidència clara,
que penso que ningú abans s'ho havia plantejat,
que és que els nens es morien directament,
no cap de 15 dies, perquè no tenien, doncs,
com alimentar-se, no?
Les dones no tenien llet, perquè se'ls es truncaven,
els pujava la llet amb tota aquella mena de pèrdua de pes,
i l'estrès que patien, tampoc tenien aigua per fer biberons,
i, per tant, diguem-ne que el que passava és que es morien, d'aigua.
I davant d'aquesta evidència que semblava com si ningú
hi hagués pensat abans,
vaig començar a buscar, doncs, les dones aquestes
per intentar conèixer de prop la seva...
de com havien patit, no?, aquest debat personal.
Vaig pensar que això s'havia d'explicar,
perquè és que, si no, aquest patiment no servia per res,
i va ser l'estrès que, buscant en territori,
doncs, persones que haguessin viscut en pròpia pay d'aquest drama,
doncs, vaig trobar una dona que em va explicar, doncs,
que hi havia, doncs, una jove mestra suïssa
que es feia dir senyora Tisabel, que ajudava les dones embrassades.
A partir d'aquí vaig estar al fil de la història
fins que vaig conèixer l'Elisabet Aiden,
almenys, qui era, justament, aquesta noia.
A veure, és que cal intentar, doncs,
posar-se en aquell lloc, ni que sigui d'espectadores,
ja no dic en la pell d'aquelles dones,
has fet una fotografia que és força esfereïdora.
Clar, pensem que hi havia dones que, potser,
havien de parir, literalment, a la platja, sense res.
Sí, clar.
Parlaves de la mortandat de les criatures,
però també la mortandat d'algunes mares,
que no podien resistir el part en aquelles condicions
de falta d'higiene, no?
Exacte, eren condicions de dones que veien
que, bueno, que el parc els venia allà,
que no el podien aturar, no?
I que en aquella platja era l'únic lloc
on podien parir, doncs, mirant més a la gent.
Els que tenien més privilegi
podien fer-ho amb una mena de quadres
que tenia l'exèrcit francès de les Mules,
de la Ramunda, però, esclar,
tampoc era molt millor, al mig dels fems,
enmig de la palla bruta.
Vull dir que tot plegat era una mena
de situació realment penosa per a aquelles dones.
Elisabet Aiden Benz, que, com deies,
era suïssà, era mestra.
Com a dir, algú podia pensar que era infermera,
però era mestra.
I, de fet, va anar a Madrid a treballar
per ajudar els nens de la Guerra Espanyola,
de la Guerra Civil.
Sí, ella era mestra, és mestra.
És mestra, que és viva, clar, sí, sí, és veritat.
És viva.
I ella, doncs, el que passa que va fer
ajudes de curar gent,
feia ajuda humanitària,
i, per tant, va aprendre de seguida
tota aquella mena d'estris, no?,
per poder estar, doncs,
envenant, curant,
clar, la part més, diguem-ne,
més sanitària.
I la va aprendre una miqueta sobre la marxa,
però, de fet, ella era mestra, és mestra.
I, aleshores, ella també ha de fugir,
ha d'exiliar-se, ha de sortir amb aquesta diàspora d'Espanya,
quan, l'any 39, hi arriba allà,
i es troba aquest panorama.
És així com va una mica,
ella, doncs, a dinamitzar
tota la creació de la maternitat d'Elna?
Sí, efectivament.
Ella el que va fer va ser que
va haver de marxar amb tota la gent de l'exili,
va haver de veure amb pròpia pell,
doncs, que era tota aquella riuada humana
que marxaven, i també va entendre
de seguida, doncs, que, bueno,
que s'havia de remengar,
perquè, quan va arribar a França,
va veure que allò, doncs,
no ho arreglava ningú, no?,
ni cap govern, ni cap estat.
Per tant, va demanar ajuda
en el govern,
en la seva institució,
en la seva associació,
i, a partir d'allà, va ser com va
començar a engegar tot el tema de la maternitat.
I amb quins mitjans comptava?
Perquè, clar, estem parlant en un moment
que els corredors humanitaris
tampoc no devien ser senzills
perquè arribés l'ajuda material,
a tema econòmic.
Com es fa amb una casa
que, finalment, va ser un palauet,
si no ho tinc mal entès, no?
Exacte.
Ella, doncs, va trobar una casa abandonada,
que era un casolot d'estiu, no?,
d'aquestes grans fortunes franceses,
i va ser a les zones, doncs,
que van veure que aquella casa
estava a prop de Resilés,
estava a prop de les platges,
i, per tant, allà podia establir
una mena de lloc d'acollida.
Encara no tenia massa clar
exactament quina funció faria.
Va ser, doncs,
que va trucar a la seva associació,
que estava amb seu a Suïssa,
és una associació
que es dedicava
a les recol·lectes dominicals,
com ara nosaltres, doncs,
des de Caita,
a vegades ens enviem,
no sé, paquets de llenties,
i cigrons,
i arròs,
en el tsunami,
on te calgui, no?
Doncs ells feien el mateix,
i llavors va aconseguir,
doncs,
prou material,
prou diners
per poder arreglar
aquella casa,
per poder l'habilitar,
va arreglar les goteres,
va arreglar els vidres trencats,
no hi havia cap luxe,
en aquella casa,
vull dir que realment
eren les quatre parets
i que la taulada,
doncs,
no tingués goteres
i poca cosa més.
A partir d'allà,
doncs,
va començar
a buscar les dones
que arribessin a la casa.
Un missatge d'edit,
és cert, per exemple,
que els braçols dels nanos
on te neixien,
els tenien de dos en dos
capriculats
dins de les caixes de fruita
que ell havia anat
recollint del mercat,
eh?
Les taburets
eren les caixes de llet
reciclades com a taburet,
vull dir que realment
del no res
va fer, doncs,
un estament sanitàri
de primer ordre.
Tenia unes llars de foc
que cremaven,
que donaven escalfor,
ella mateixa
va arreglar els vidres,
va arreglar el taulada
juntament amb una sèrie
de voluntaris
de la seva associació
i el que va fer,
doncs,
va ser convertir
aquella mena de casa
en una illa de pau,
no?
I una sala de parts
molt bàsica,
m'imagino,
també.
Com dius?
Una sala de parts
molt bàsica.
Sí,
una sala de parts
d'un llit,
d'un llit
amb una banyera
que anaven omplint d'aigua
per poder, doncs,
anar a netejar
amb les dones
amb aigua calenta
i escoltar
molt d'amor
i molt d'efecte
i allò era molt millor,
clar,
que estan a la platja.
A més a més,
ella de seguida
va aconseguir
que els enviessin
pots de llet condensada,
pots de llet amb pols
i algunes mares
que havien arribat allà
prou fortes,
doncs,
havien també
donat la seva llet materna
per anar a alimentar
tots els nanos
de mares
que no tenien prou llet,
no?
Tot plegat,
ja et dic,
es van anar espavilant
amb el dia a dia,
cadascú sumant
els seus propis esforços,
l'Elisabet,
doncs,
connectant
des de Sovissa
tota la gent
que podia ajudar
i després,
doncs,
cada mare
feia el que s'havia de fer,
la que s'havia de cosir,
posia,
la que s'havia,
doncs,
cuinar,
cuinava
i la resta,
doncs,
en funció del seu estat físic,
doncs,
jorava a netejar
els vidres,
el terra,
el que fos,
no?
Però sí que està molt clar
que hi havia el valor aquest
del treball en equip,
entre totes ho farem tot,
els va dir ella
com van entrar
a aquella casa
i realment
cadascú posava
el seu granet de sobra
perquè allò funcionés.
Com arribaven
les dones
des dels camps
fins a la maternitat,
vull dir,
els voluntaris
o voluntàries
en aquest cas
que treballaven
amb l'Elisabet,
les anaven a buscar,
diguem-ne que
des de les autoritats
del camp
perquè aquests camps
dels que parlem
eren absolutament caòtics,
tinguin entès,
no?
Sí,
eren camps
que no tenien
cap mena d'assistència,
vull dir que
els francesos
esperaven només
50.000 persones
que no s'entén
com no podien preveure
que n'arribrien
moltes més,
en van arribar
gairebé 500.000
en només dues setmanes,
clar,
jo ja entenc
que això desvord
de qualsevol govern,
no?
Però s'haguéssim
pogut estalviar
el cop de col·lata
que els van rebre,
els van rebre
de manera
doncs poc solidària
i els van poder encabir
a l'únic lloc
on hi havia tanta gent
que eren les grans platges
del russelló francès,
però esclar,
ja no hi havia ni barraques
ni aigua ni menjar,
no hi havia res,
només sorra,
sorra i tramuntana.
Per tant,
doncs,
la gent va entendre
de seguida
que la manta
seria la sorra
que es tapaven,
que s'havien d'apropar
els uns amb els altres,
que hi havia
les plagues
de sarna,
de pollos,
de pussos,
de conjuntivitis,
això es veia fer,
i allò realment
va ser sòrdid,
no?
I a partir d'aquí,
doncs,
clar,
aquelles dones
no podien anar
a cap més altre lloc
que aquest,
no?
Però coneixíem?
És a dir,
sabien de l'existència
de la maternitat,
les dones des de les,
diguem-ne...
No,
no la coneixíem,
perquè la maternitat
es va obrir
just davant d'aquest espectacle,
no?,
davant d'aquesta necessitat,
i llavors l'Elisabet
anava,
doncs,
per les platges,
buscava les dones
embassades
i les deia,
mireu,
jo tinc una casa,
si voleu,
podeu venir allà
i us puc allotjar,
us puc cuidar,
no?
I clar,
les dones de seguida
es van apuntar
a aquesta alternativa
que d'entrada
era la millor que tenien,
després ja va començar
a córrer la veu
que hi havia aquesta maternitat
perquè va funcionar
de l'any 39
fins al 44,
no?
I per tant,
de seguida
ja es va establir
la maternitat d'Alna
com un estament sanitari
doncs al servei
d'aquest camp de refugiats.
Perquè un cop
tenien les seves criatures,
diguem-ne,
i es feien,
aquestes dones
jo m'imagino
que havien de tornar
on eren
per poder,
doncs,
en què hi havia
altres dones
que havien de parir,
no?
Exacte,
vull dir que
en el fons
la maternitat
no era un lloc
per estar-se
sinó que era
una parada
d'un llarg viatge.
Aquí cadascú
doncs intentava
solucionar
els problemes
que tenia
en funció
de les circumstàncies
particulars
de cada persona,
no?
Hi havia gent
que havia quedat viuda,
altres que eren
mares solteres,
altres que tenien
els marits
a dins dels camps
els havien de recuperar
per tornar,
continuar,
no?,
exiliats
o tornar
cap a Catalunya
o anar-se'n
cap a Mèxic,
cap a Venezuela.
Vull dir que
cadascú
tenia les circumstàncies
molt diferents
en funció
d'on estàvem,
no?
I llavors
van intentar
doncs això,
que la maternitat
fos un lloc
per respirar fons
i que cadascú
després decidís
què fèiem
la seva vida,
que no era fàcil,
estàvem en un munt
d'entreguerres
i per tant
cap solució
era bona.
Comentaves
que es va tancar
l'any 44
amb l'inici
de la persecució
dels jueus
perquè va començar
a atendre
també dones jueves,
no?,
i a protegir-les
del govern de Hitler.
Sí, sí,
a partir del 42,
el novembre del 42,
que és quan
els alemanys ja
esborren la línia
de marcació
de la França lliure,
doncs arriben
fins al territori
on hi ha la maternitat
d'Alna,
fins al sud de França,
la part més oriental
i aleshores,
clar,
la maternitat
de seguida
està en el punt
de mira
de la gent
de la gestió
sobretot
que està buscant
republicans i jueus
en aquest tipus
d'estaments,
no?,
i és aleshores
quan la maternitat
ho passa malament.
La mateixa Elisabet
doncs pateix
els interrogatoris
de la Gestapo
i pateix
els escorcolls
que entregar
a Mare Joé
l'esportament
en fa moltes,
eh?
Ara,
l'Elisabet,
si tu ho sabràs,
jo ho he calculat,
heu tenit uns 96 anys
aproximadament?
Sí,
96.
96,
ha estat lògicament
reconeguda o guardonada
al llarg de la seva vida
i tu has parlat amb ella,
tu has estat amb ella,
quina impressió
t'ha donat com més
perquè tinc entès
que feia també
en aquesta maternitat
de la música
una eina
molt important,
no?
Sí,
ella,
com a bona centre europea,
doncs ella
és una gran amant
de la música
i per tant
utilitzava la música
com a sistema
per poder
recuperar l'estat anílic
de les dones,
eh?
Els hi cantava cançons,
els hi tocava el piano,
peces de Mozart,
de Bach
i llavors per ella
la música
era el fil conductor
a vegades.
Ella sempre diu
una frase
que m'hi ha agradat molt
que diu
que sovint
el patiment
era tan gran
de les persones
que havien superat
la guerra
i que estaven exiliades
que només
t'hi podies apropar
xulant una tonada,
allò com un gos
que l'han maltractat tant,
no?,
que només apropar-te
ja et mossega la mà
encara que el vulguis
acariciar
i li deia això,
no?,
que només et podies apropar
segons amb quines mares
això,
xulant una tonada,
i que més
la podies representar
una agressió,
eh?
Quina impressió
et va causar
l'Elisabet Aydan Benz
quan la vas conèixer,
assumptar?
Doncs, home,
d'entrada jo era una dona
que era molt forta,
una dona
amb un gran caràcter
que té aquest punt
d'autoritat
doncs natural
que t'imposa
un cert respecte,
eh?
Vull dir,
havia de ser,
com diuen algunes mares,
era una mica sargento,
eh?
Perquè m'entenguis
una mica l'expressió
del que vull dir,
però sí que era una dona
que a més a més
no està absenta
de tendresa,
de sentiments,
que té molt clar
que en aquesta vida
cadascú ha de portar
el seu granet de sorra
perquè depèn
de les circumstàncies
de les que siguin
tots podem assolir
un món una mica millor,
no?
Que només depèn
de la conducta individual
de cada persona
perquè el món
rotlli una mica millor.
Una dona amb caràcter
que cal partir endavant
un projecte
com aquest,
sens dubte,
que ha passat a la història
afortunadament,
ella encara és història viva
i em penso que he llegit
per algun lloc
a tall d'anècdota
que el dia 7 de desembre
el primer nen o nena
que no sé qui era
que va néixer
a la maternitat del nà
farà 70 anys?
Sí, sí, sí.
Ho he llegit per algun lloc
i mira,
m'ha fet com a gràcia
i dic fixa't,
el mes que ve justament
que estarem aquí a Tarragona
amb diferents activitats
relacionades,
farà 70 anys
aquesta criatura.
Sí,
perquè el 7 de desembre
va ser la primera
és veritat
del Josep.
Ah,
és noi,
ho sabem, no?
Que és un noi.
Sí, sí,
perquè tenim la llista
dels nascuts
i és un Josep
que va néixer
el 7 de desembre,
és veritat.
Que no sabem si és viu, no?
L'any 39,
ara han fet 70 anys.
Clar,
no sabem si és viu
però per si de cas
ens en recordarem
de recordar-lo
el 7 de desembre.
Déu-n'hi-do,
jo m'imagino
que aquest treball
com a historiadora,
com a dona
i com a persona
et devia omplir moltíssim.
Moltíssim,
moltíssim
perquè ha estat
un punt d'inflexió
no només en la meva vida
professional
sinó també
en la meva personal.
Vull dir,
han hagut coses
que realment
m'han passat
arran d'aquesta història.
He conegut persones,
un munt de persones
que no hagués conegut mai
si no hagués estat
per aquesta història
i sobretot
perquè
una de les coses
que més hi he après
i m'ho va ensenyar
la mateixa Elisabet
és una frase
que pot ser
semblar una frase feta
però que és una realitat.
Ella em va dir una vegada
quan més dones
més reps
i és veritat.
Jo he donat
molt
de tot el que sé
del que he fet
de tot el meu temps
per poder explicar
aquesta història
i la repercussió
i tot el que a mi
m'ha retornat
de la gent
de les seves reaccions
en el seu efecte
és molt més
del que ja he donat
però molt més.
Per tant,
jo penso que
tots ens hem d'imbuir
de l'esperit
de la maternitat d'Elna
i que aquests valors
que l'any 39
eren tan necessaris
ara ho continuen sent.
Hem de pensar
d'una dona
que era solidària
que feia costat
tots els que patien.
Hem de pensar
d'una dona
que portava
noves vides
al món
en un món
d'entre guerres
o sigui
un pacifisme actiu.
Hem de pensar
d'una dona
que dèiem
entre totes
ho farem tot
un treball en equip
permanent
i hem de pensar
d'una dona
que ho anava
tot a canvi
de res.
Per tant,
la generositat
torna a ser
un valor d'aquests
que no en podem rescindir.
Tot plegat
fa que tots
en aprenguem
d'aquesta història
i que si l'apliquem
en el dia a dia
en el nostre
petit trosset de món
potser sí
que farem
que l'història aquesta
ensenyi
que podem aconseguir
un futur millor.
Doncs sí,
perquè no com aquella
ni aquella situació
però encara hi ha
moltíssimes guerres
quotidianes
a les que perfectament
es pot aplicar
aquest principi
d'aquesta dona
de l'Elisabet.
Assumpta,
tinc entès
que continues treballant
en projectes
per la recuperació
de la memòria històrica,
l'Arxiu de Girona,
que també estàs fent
treballs sobre
la batalla de l'Ebre,
no?
Sí, sí, sí.
De fet,
estic treballant molt
amb la memòria oral.
Per mi és importantíssima
com a eina d'investigació
i, a més a més,
ens queda poquíssima gent ja,
no?
Tot just ara
queden dioses
els de la lleve del Viveró
i els fills
dels que van anar a la guerra,
que van patir
el franquisme,
la dictadura,
de la repressió
o l'exili
com a nanos ja,
no?
Per tant,
jo penso que
hem d'aprofitar
aquests anys
que ens queden
5-10,
no més,
no?
I que rebutjar-lo
seria, doncs,
gairebé una ofensa,
no?
Pels que ho van viure
i, sobretot,
perquè penso
que totes les eines
són prou vàlides
per anar sumant
per recuperar
un passat
que ens pertany a tots.
Assumpta,
Montellà,
historiadora,
autora del llibre
La maternitat d'Elna,
que divendres
estarà a Tarragona
al Palau de Congressos
a les 7 de la tarda
per fer una conferència
al voltant d'aquesta
magnífica,
en el millor sentit
de la paraula,
història.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
molt bon dia.
Molt bon dia,
gràcies a vosaltres,
una abraçada.
Adéu-siau,
igualment.
Deia l'assumpta,
hi ha molts països,
moltes ciutats
que tenen el nom
d'un carrer
i l'hi han posat
a Maternitat d'Elna.
A Tarragona
també en tindrem un.
La placa
es col·locarà
el proper dijous
a 3 de desembre
a les 12 del migdia
en un carrer
que hi ha
al costat
de l'Hospital Universitari
Joan XXIII
de Tarragona.