...president del Consell Social, autoritats.
Primer, felicitar-vos per la temporada universitària
que acabem de veure resumida.
Dir-vos que ser aquí, en aquesta sala, m'honora molt.
Vaig tenir ocasió de padrinar una munió de companys de professió
ara fa dos anys i poc em pensava que em volguéssiu veure repetir
en un entorn tan solemne com és la lliçó inaugural del curs.
No diré res que hagi de sorprendre ningú,
però no per fet d'haver de repetir algunes vegades els mateixos conceptes
fan que les coses canviïn.
El que m'agradaria plantejar en aquesta lliçó inaugural
té a veure amb el servei públic.
Té a veure amb el servei públic que fem a les universitats,
que fem en el sector de la sanitat, que fem en l'educació,
que fem en tots els àmbits on ens hi juguem el futur d'aquesta societat.
La comunicació pública, allò que fem a través dels mitjans de comunicació,
és també un servei a la societat, sigui quina sigui la titularitat dels mitjans,
sigui quina sigui la propietat dels mitjans de comunicació.
El que passa és que, si bé quan exercim en el sector de la sanitat o de l'educació,
la nostra societat ha establert els mecanismes de control, de rigor, de competència,
en el bon sentit, que són necessaris per garantir que la societat rebi una bona atenció
i es castiga la negligència i es vigila que els professionals de la sanitat i de l'educació
siguin persones curoses en l'exercici de les seves professions,
quan parlem de comunicació pública, quan parlem de mitjans de comunicació,
quan parlem de mitjans de comunicació públics i privats,
desgraciadament la societat no sembla exigir-li als mitjans la mateixa cura
i la mateixa rigorositat en garantir que aquest servei sigui allò que ha de ser
per la societat, és a dir, un servei que contribueixi a fer una societat millor.
Això s'exerceix des de professions com el periodisme o com la comunicació
en totes les seves vessants, tècniques, realitzadors, productors, companys,
que avui des dels mitjans de premsa escrita, des de les ràdios, des d'internet,
a través de la televisió i dels múltiples mitjans,
estan encarregant-se de reflectir allò que passa en el nostre entorn
i explicar-ho a la societat.
Però la reflexió que jo faré durant la mitja hora que m'han donat
i intentaré ajustar-me perquè veig gent dreta i això em fa patir sempre,
gira al voltant de quins són els condicionants que en aquests moments
atempten contra el servei públic des dels mitjans de comunicació.
Avui dia tenim una confusió cada dia més creixent
entre el que són l'exercici del servei públic
i el que entenem per la llibertat de mercat
i la capacitat de competir a qualsevol preu.
Això, que en alguns terrenys tenim clar
que no pot sotmetre els mínims del servei,
en el cas dels mitjans de comunicació és un entorn confós
bàsicament presidit pel fet que els mitjans de comunicació
s'han convertit més en una eina de poder,
de poder estratègic, en mans de les empreses que els governen
o en mans dels partits que hi influeixen
o en mans de les organitzacions que arriben a poder intercedir
a dins d'aquestes organitzacions,
que no pas en la feina de fons que fan els mitjans de comunicació,
què servia a la societat.
Per tant, el primer perill que voldria esmentar
que amenaça la raó de ser del servei públic de radiodifusió
i també per extensió del periodisme en totes les seves vessants,
també en la premsa,
són les mateixes empreses de comunicació.
Els professionals estan servint en empreses de comunicació
que cada vegada més perden el nord de quin és el motiu real
pel qual fan aquesta activitat.
Es donen llicències, s'obren diaris amb la finalitat de servir la comunicació,
amb la finalitat d'explicar no allò que interessa l'empresa
perquè té uns determinats ingressos que provenen d'aquí o d'allà
o perquè vol una determinada influència del poder polític,
sinó els diaris, les ràdios, les televisions existeixen
per comunicar la societat, vertebrar-la socialment
i aconseguir tenir un entorn millor del que tenim.
Aquest és el veritable objectiu de la comunicació.
Tot sovint les empreses confonen els mecanismes de poder propis
amb el que realment és la base del nostre ofici.
Això, que pot tenir un punt de legitimitat,
perquè tots els empresaris que estan implicats en el món de la comunicació
tenen dret a defensar els seus interessos,
ha de ser un punt de reflexió important pels professionals que hi treballen.
És a dir, una cosa és que les empreses estiguin en mans d'alguns grups
que tenen entre els seus objectius, evidentment, fer diners i tenir més poder.
Però els professionals que hi treballen han de tenir sempre en compte
quins són aquests mecanismes i per què les seves empreses actuen com actuen.
Avui, si teniu una ocasió, llegiu un article de la Marta a les sales a l'Avui
on fa referència a una columna que va escriure Enric González del País
on posa de manifest estrictament el que està passant avui
en el nostre entorn mediàtic.
Que el periodisme que s'exerceix des dels grups
ja no és independent perquè està sotmès als interessos de les empreses,
de què és el que busquen, d'on han posat els diners,
d'on han invertit, si estan a borsa, si no ho estan,
si els han concedit la televisió de pagament o no els han concedit,
de si tenen la capacitat d'aconseguir els favors polítics
a través d'intercanvis de suports a través d'un mitjà o d'un altre.
reflexionar sobre qui governa aquestes empreses
i sobretot en el cas dels mitjans públics,
si realment tenim els mecanismes professionals per garantir la independència
o si també estem sotmesos, com passa massa sovint encara,
a la dinàmica dels partits polítics i de les institucions.
Aquest seria un primer punt a reflexionar.
Un altre, i de molt important en aquests moments,
és el canvi del marc legislatiu en l'entorn dels mitjans de comunicació.
Vosaltres consumiu televisió, ràdio, indistintament, pública o privada,
en funció del que us interessa, en funció del que veieu,
en funció de què us ve de gust a cada moment.
És important, però, que no oblidem que avui dia,
en una societat complexa com la nostra,
pocs mitjans tenen la capacitat, com la televisió o la ràdio,
de fer arribar missatges, de vertebrar,
de donar determinades informacions en positiu
en un moment com el que estem vivint.
La llei que està impulsant en aquests moments
el govern espanyol, la nova llei general de l'audiovisual,
limita, en una part del seu redactat,
la capacitat de les televisions públiques
de ser referència i de ser aquelles televisions de servei
i de qualitat que puguin competir amb les televisions privades.
Hem de vetllar perquè el servei públic
tingui la capacitat d'arribar a tothom,
a tota la societat,
no que sigui una televisió qualitativament molt bona
i només la vegin quatre.
Entre altres coses, en un país com el nostre,
on ens hi juguem la projecció d'una indústria cultural,
ens hi juguem la projecció d'una indústria,
en general, econòmica,
la visibilitat dels nostres sectors estratègics,
on ens hi juguem la visibilitat de la nostra gent,
dels qui fan coses, dels qui tenen iniciatives,
dels que són emprenedors,
d'això que en diem ara el canvi que hem de fer
des d'un punt de vista productiu,
tenir una televisió pública en la nostra llengua
que és capaç d'incidir de manera global en aquesta societat,
és, jo crec que ha de ser un objectiu estratègic
per a qualsevol país que es vulgui fort.
Aquesta llei pot acabar limitant la capacitat
d'una televisió com la nostra
de ser referència i competitivitat
en relació a la resta de les televisions privades
que emeten a Catalunya en castellà.
Sabeu que, per desgràcia nostra,
la iniciativa privada de televisió en aquest país,
en la nostra llengua,
és tímida encara i no té prou potència
i prou convenciment respecte al seu compromís
amb la nostra llengua tampoc.
Aquest seria un segon factor
que pot limitar això que en diem
vetllar pel servei públic.
Qui està vetllant pel servei públic?
Les empreses, el marc legislatiu
que se suposa que defensa els nostres interessos
i el que fa és blindar les empreses privades
perquè tinguin més comoditat en el guany
i la competència en un sector audiovisual
cada dia més competitiu.
Un tercer factor que amenaça el periodisme
i la comunicació en general
són els mecanismes d'autocensura.
Els nostres professionals, periodistes,
professionals dels mitjans, càmeres, realitzadors,
cada vegada més, per la precarietat laboral
i les dificultats de mantenir llocs de treball
en entorns tan canviants,
limiten la seva capacitat d'expressió
en els seus mitjans
per por que un dia aquell lloc de treball
perilli per haver dit o per haver explicat
o per haver anat una mica més enllà
del que diuen els comunicats de premsa
o els gabinets de premsa de les empreses.
El nostre periodisme ja no necessita censura
com a l'època franquista.
El nostre periodisme està sotmès a l'autocensura
dels nostres professionals
i aquest és el mal més gros
que pot tenir la nostra societat.
El fet que per por,
per por de perdre un lloc de treball,
perquè hi ha precarietat també
en els mitjans de comunicació,
o per por que la línia empresarial
del grup
hi caigui en desgràcia
a una determinada posició d'un professional,
deixem de dir les coses que creiem
que hem d'explicar del nostre entorn.
O no fos cas que perjudiquéssim
un possible patrocinador.
O no fos cas que un dia
una persona del poder polític,
institucional, econòmic, etcètera,
se'ns enfadés.
Els mecanismes d'autocensura
seria un tercer factor
que amenaça realment
el servei públic.
Perquè si els professionals
deixem d'investigar,
de dir,
d'elaborar naturalment,
de manera objectiva
i amb el màxim de rigor
i de rectificar quan ens equivoquem,
perquè també ens equivoquem
i massa sovint,
si no tenim aquests mecanismes
de valentia,
realment la professió
no només s'empobrirà,
sinó que la societat en si
acabarà no sabent
on anar a buscar la informació.
Perquè avui dia
ja gairebé necessitaríem
un full de ruta
per saber quin diari
hem de comprar,
quina ràdio hem d'escoltar,
quina televisió hem de veure
per saber qui hi ha
al darrere d'aquestes televisions,
amb quins interessos
i de quina manera
ens expliquen les coses
o tiren endavant
determinats projectes.
En la nostra professió,
l'autocensura
és en aquests moments
un problema afegit
contra el que hem de lluitar.
Hi ha qüestions
d'organització interna
dels nostres mitjans,
de manera de funcionar,
d'estructures jeràrquiques
que funcionen a base de rutines,
tot això forma part
de la dinàmica pròpia
de qualsevol empresa.
Però hi ha una qüestió
que també està atanellant
el servei públic,
que és que la nostra professió
confon opinió
amb informació.
I aquesta és una qüestió
que és fruit d'una societat
que busca l'espectacle
a través dels mitjans
de comunicació,
que busca el soroll,
que cada dia més
promociona persones
que són capaces
de dir les coses
amb la veu ben alta
i amb el llenguatge
més florit possible
i no pensem tant
en el que diuen,
sinó en el com ho diuen
perquè generen interès
en una audiència
que és capaç de dir
aquell l'heu escoltat aquest matí
quin disbarat ha dit
i l'altre com hi ha contestat.
L'espectacle que s'està generant
a través dels mitjans
de comunicació,
tant a la premsa,
qui fa una entrevista
ben espectacular,
qui és capaç
de fer enfadar
el seu interlocutor,
qui és capaç
de fer la trastada
que fa que tothom
en parli l'endemà,
això està passant
a la premsa,
està passant
a les ràdios
i està passant
a la televisió
i està passant
a internet.
La gent no comprova
les dades,
la gent es tira
els rumors
senzillament pel plaer
de veure com es reacciona,
la gent no comprova
les seves fonts,
la gent senzillament,
els nostres professionals,
s'han llançat
a l'espectacle
i l'espectacle
dut a confondre
la feina d'informar
amb la feina d'opinar.
La majoria de persones
que intervenen
en el discurs públic
avui
no són professors
d'universitat
que hi entenen
d'economia
i que ens poden parlar
de la crisi
amb coneixement de causa,
són periodistes
que han llegit
altres articles
d'altres periodistes,
que han escoltat
altres tertúlies
d'altres periodistes
i que finalment
acaben fent
un discurs
que tot sovint
està allunyat
del rigor,
del rigor científic.
Això a la universitat
vosaltres ho sabeu bé,
ho sabeu bé
perquè quan parlen
del vostre tema,
de la qüestió
que us preocupa,
sigui biologia,
sigui arquitectura,
sigui enginyeria,
vosaltres,
des del cotxe
quan veniu cap a la universitat
o quan hi arribeu,
segur que moltes vegades
heu obert una classe
dient
heu escoltat avui
a la tertúlia
el que han dit,
aquest disbarat
i aquest altre
i aquest altre
i aquest altre
però vosaltres
no us criden
perquè vosaltres
reclameu
dels mitjans
de comunicació
temps per explicar-vos
capacitat de matisar,
tot això avui
està fora
de la dinàmica
de mitjans,
no existeix,
necessitem gent
que parli
en 59 segons
perquè si no
se li abaixa
un micròfon
i això
des del servei públic,
des de les emissores
públiques,
ja no us explico
quin és el format
que fem anar
en les emissores estatals,
privades.
l'opinió
i la informació
s'han confós
i l'han confós
els mateixos periodistes
cosa que és
doblement greu.
Aquest és un altre
dels problemes
que tenim
per garantir
un servei públic
de qualitat.
I després,
finalment,
n'hi ha un de fonamental
que és l'honradesa
dels professionals,
l'honradesa
dels empresaris,
l'honradesa
de la gent
que treballa
en els nostres mitjans.
Com que hem equivocat
l'escala de valors,
com que això
que demanem
a la universitat
que és l'excel·lència,
el rigor,
el treball,
l'esforç,
que els nostres doctorants
treballin,
que no vagin
a buscar
els seus treballs
en un racó d'internet
on ningú els trobarà.
Nosaltres,
els professors
que estem entestats
a comprovar
d'on han tret
tal referència,
tal llibre
i d'on l'han citada
i si no l'han citada bé
els perseguim
perquè ho citin bé
i perquè citin la font
i no s'atribueixin
arguments que no són propis,
aquesta escala de valors
va en contra
del que avui es premia
a la televisió,
del que avui es premia
a la ràdio
i del que avui triomfa
a la premsa.
No sé si heu
seguit la polèmica
que el president Pujol
va intentar
conèixer
una persona
que havia escrit
un article sobre ell
i finalment
el diari
va haver d'admetre
que allò era un pseudònim
i que no era la persona,
per això es va donar
de baixa
del diari avui.
és a dir, cada dia
som menys honrats
professionalment
i en comptes de dir
quan ens equivoquem
que ens equivoquem
intentem buscar-nos
qualsevol argúcia
tots plegats
per justificar el paper
que fem.
l'honradesa
o formarà part
de l'exercici
de la nostra professió
o ens quedarem
sense servei públic.
I tots aquests factors
que jo crec
que són fonamentals
a l'hora d'avaluar
el dia a dia
dels nostres mitjans
en aquests moments
jo crec que estan amenaçats.
Estan amenaçats
perquè no en som
prou conscients.
De la mateixa manera
que quan nosaltres
anem al metge
i tenim la sospita
que aquell metge
no és prou competent
o hi tenim la mare
i el pare
i diem
a veure
voldríem una segona opinió
tots hem passat per això
perquè no acabem
de veure-ho clar
en l'ofici del periodisme
en passem tot el que ens diuen
i no ens preguntem el què.
El problema és
que en el món
de la comunicació social
quan te n'adones
ja t'ho has menjat.
Aquí hi ha companys meus
el Jordi Ferrer
i d'altres
que estan preocupats
pels efectes
dels mitjans de comunicació.
és sobre la part
que podem col·locar
menys recerca.
Per què?
Perquè en els mitjans
de comunicació
els empresaris
no els preocupen
els efectes
que la comunicació
té sobre el ciutadà
a no ser que sigui
que voten més o menys
en funció dels minuts
que surten.
Aquesta seria una recerca
en la que trobaríem
finançament fàcil.
Però els efectes
del servei públic
sobre la societat
no interessen.
Interessa saber
com i de quina manera
funciona
el nostre sistema
de mitjans
per saber
on està el poder
per saber
quins són els equilibris
però en el fons
del que sabem menys
en aquests moments
encara
malgrat que hi ha
recerca interessant
sobre el tema
és els efectes
de la comunicació.
Nosaltres
quan ens sotmetem
amb una televisió
amb una ràdio
amb un diari
allò
entra directament
al nostre cervell.
Quins efectes té?
Com capgira
la nostra opinió?
Com ens afecta?
I això
que per nosaltres
com a professionals
és fonamental
creiem que cada vegada
està menys protegit
i sobretot
des del punt de vista
de les institucions
en som menys conscients.
Una part
d'aquesta responsabilitat
evidentment
està en el poder polític
en el poder empresarial
però també
en tots nosaltres
en l'ús responsable
que fem dels nostres mitjans
i en com
la nostra societat
sigui capaç
de reclamar
un bon servei públic
perquè
si no vetllem
cadascú de nosaltres
pel servei sanitari
pel servei educatiu
tampoc
en el cap
dels mitjans
de comunicació
aconseguirem
vetllar
per un pas
més
en l'evolució
de la nostra societat
que és el servei públic
dels mitjans
de comunicació.
La comunicació pública
té molts valors
moltes possibilitats
un potencial
un potencial
enorme
d'intentar
visibilitzar
tot allò
que es fa
en entorns
que vosaltres
sovint
trobeu a faltar.
Les universitats
es veuen
poc.
El debat
universitari
és pràcticament
inexistent
en els mitjans
si no és per parlar
de la relació
entre el comissionat
i les universitats
i la universitat
i el comissionat.
Parlem
poc
de ciència
només
quan un
dels nostres
científics
és premiat
a fora
o excel·lita
en alguna
universitat
estrangera.
Parlem
poc
de les
iniciatives
de la societat
civil
parlem
poc
de les
iniciatives
de la gent
que bonament
tira endavant
projectes
en nom
propi
perquè els mitjans
estan sotmesos
evidentment
a la dinàmica
del mercat
a l'economia
i en tant
que això
és així
prima
el discurs
espectacular
prima
aquella persona
que ha guanyat
determinats
premis
prima
tot allò
que és més visible
de cara
a la societat
però
el fons
de tot
el plegat
és que
finalment
el servei públic
queda
molt disminuït
amb aquest plantejament
jo el que voldria
senzillament
pel lloc
que ocupo
en aquests moments
però sobretot
pel que m'estimo
que és la universitat
la recerca
i intentar
en un futur
treballar
al costat
dels meus companys
per explicar
una mica
millor
la nostra societat
com funcionen
els mitjans
és que hi hagi
cada vegada
més sentit crític
per part de tota la societat
respecte allò
que escolten
que veuen
que llegeixen
i per part dels nostres
professionals
més valentia
i una societat
que els ajudi
a fer la seva feina
com l'han de fer
per vèncer
tots aquests condicionants
que avui
atempten
contra el servei públic
de radiodifusió
moltes gràcies
moltes gràcies