Tres minuts seran tres quarts d'una del migdia.
La Fundació Casal l'AMIC torna a ser notícia.
Diem que torna perquè normalment estan molt en el terreny de l'actualitat
per la feina quotidiana que desenvolupen, poca broma, fa 25 anys.
El cas és que són notícia ara perquè l'han escollit
per participar en la cadena de la solidaritat
que organitza Televisió Espanyola a Catalunya.
Ara ho dèiem, l'entitat ha complert 25 anys i continua treballant dia a dia,
cada cop creen més complicitats en el millor sentit del terme
amb altres entitats i associacions, institucions,
fins i tot de la ciutat de Tarragona treballen amb nens, nenes, gent jove
dels diferents barris de Ponent.
Ens acompanya Xavier Saragossa, Jordi Collado, molt bon dia.
Bon dia, Iolanda.
Benvinguts. Expliquem primer que tot què suposa
això que us hagin escollit per participar en aquesta cadena de la solidaritat.
Què és exactament?
El primer que suposa és una alegria, perquè realment que arribi
Televisió Espanyola amb el plantejament que fan de la solidaritat
és una història molt interessant.
La cadena sorgeix arrel d'una iniciativa del Pare Manel a Barcelona,
que és una entitat prou reconeguda a nivell de Catalunya
per la seva tasca, i que nosaltres sempre fem la broma,
és una entitat cosina amb el seu model, amb la seva manera de treballar.
I realment aquesta cadena comença a funcionar
i arriba a mans del Casal d'Infants del Raval,
que ara estem començant alguns projectes junts, ens ho comenten,
i al final és Fundació Marianao, que treballa a Sant Bo
i al barri de Marianao fa també 20 i escaig anys,
que ens proposa participar.
Llavors ens passa aquesta baula, ens passa la baula cap a nosaltres
en aquesta línia que fa ja un parell d'anys que treballem
d'intentar connectar-nos a tota Catalunya
a aquest tipus d'entitats.
Clar, que tenen uns objectius comuns.
Exacte, que treballem amb un model molt semblant,
però que de vegades el dia a dia no et permet visibilitzar allò,
poder veure qui ho està fent també,
i en aquest cas ens suposa una alegria.
A més, també per nosaltres és un plantejament molt interessant,
perquè just estem entre les 15 primeres,
que ens posiciona una situació de poca broma.
Us dona solvència, solvència com a entitat que treballa
i d'una manera continuada hi ha determinats grups
que necessiten un suport realment important.
Aleshores, la dinàmica d'aquesta iniciativa,
vosaltres d'alguna manera, si parlem de cadena,
és que heu d'anar a donar una miqueta una altra baula,
una altra entitat?
Sí, sí, sí.
I així just ahir va sortir ja la baula de la Montanyeta,
que és una entitat a la que ens estimem molt amb la que...
La crem de la crem d'entitats que treballen en aquesta societat tarragonina.
Sí, senyor, vosaltres, la Montanyeta, Déu-n'hi-do, molt bé.
Merci, merci.
Jo és era aquest, fer un reconeixement també a la gent de Montanyeta,
que cada any estem coincidint més intentant fer coses junts,
perquè en la realitat d'estructuració,
d'vertebració de la xarxa social de la gent,
també hi ha d'estar en aquest tipus de plantejaments.
De vegades ens entrem a parlar d'entitats que treballen amb disminuïts psíquics
o d'entitats que treballem amb joves
i justament el que hem de fer a aquestes entitats és tot el contrari,
és anexionar, és vertebrar aquest treball perquè sigui radial.
Fa 25 anys que funciona la Fundació Casal,
l'Amic, tant el Javier com el Jordi,
lògicament són professionals, veterans molt preparats,
però són molt joves, ells no hi eren, lògicament.
25 i poc més, és que els tenen, però vaja.
El cas és que tradicionalment quan va començar a caminar
la Fundació Casal, l'Amic,
era l'entitat i les quatre persones que funcionaven.
Ara agafem el vostre número del mes de la revista Fundació Casal, l'Amic,
del mes de juny, a motiu del 25è aniversari.
És la primera.
És la primera.
I diu, col·laboren amb la Fundació Casal, l'Amic,
impossible llegir-ho tot.
Sí, aquest va ser un problema.
Déu-n'hi-do com heu aconseguit al llarg dels anys
implicar a tantíssimes entitats, a tantíssimes associacions,
però no d'una manera simbòlica,
sinó que en el dia a dia la seva presència hi és, no?,
en la tasca que feu.
Sí, del tot.
Nosaltres entenem que la nostra manera de funcionar,
ens movem bàsicament amb tres eixos,
és el treball comunitari, la prevenció i la participació,
i lògicament les entitats són, no?,
qui té una bona xarxa social pot dir que quan cau, no?,
i no només ens passa a les persones, ens passa a les entitats, no?,
com parlem de la immigració i parlem de la xarxa social
que es crea al voltant d'una persona que acaba d'arribar,
moltes vegades és massa feble.
Just és això el que busquem,
tenir una xarxa que ens permeti estar connectats amb la realitat,
no només en el nostre treball i focalitzant-nos,
amb el que dèiem abans, amb la muntanyeta, no?,
sinó tenir una bona xarxa que ens permeti connectar,
que ens permeti també veure visió, altres maneres de fer, no?,
que de vegades ens centrem en allò petitet que un fa
i se n'oblida de vegades que hi ha un món estupendo,
i a mi m'agrada dir que sempre hi ha molts fullets
en totes les entitats que apareixen per fer-t'un cop de mà,
que s'ofereixen espontàniament,
que estan amb ganes de fer coses, no?
Amb aquesta referència cronològica que fèiem dels 25 anys
ha canviat moltíssim, absolutament tot,
també ha canviat el perfil de nois, noies, joves,
i també la necessitat que teníem fa 25 anys
no són les que tenen ara, ni de bon tros, ni el seu entorn.
Jo no sé si és millor o pitjor,
però que és molt més complex, segur.
I és diferent, no?
Just quan nosaltres fa 3 anys, 4 anys,
fèiem el debat estratègic,
just ens vam fer un plantejament
de deixar de no només treballar a Camp Clar
i començar a treballar altres zones de la ciutat just per això.
I és que...
La missió, no? Seria?
O sigui, l'àmbit d'actuació de la Fundació.
Crec que hi ha molts barris de Tarragona
o ja tot Tarragona necessita una entitat com aquesta.
Clar.
Per exemple, parlant de nois joves
que tenen algun tipus de problemes,
que estan en risc d'exclusió social,
vull dir, esteu, diguem-ne que limiteu a la vostra feina
persones que tenen unes necessitats molt especials.
Sí, però...
I aneu per altres punts de la ciutat,
joves que viuen en una suposada família estructurada,
amb unes rendes i un nivell econòmic sense problemes.
Aquests nois i noies no entrarien dins de la filosofia, o sí?
Tot el contrari, entrarien del tot.
T'ho deia perquè en aquesta línia està canviant.
No és aquella fundació que és l'amic, doncs,
que donava acollida
i treballava amb nens i nenes amb problemes d'emarginació.
En aquests darrers anys s'ha ampliat molt el concepte.
La idea és aquests també,
perquè ara mateix hi ha molts noms
que se'ls hi posen aquest tipus de nois,
està el noi que es cal fa cadira a l'institut
i que no està treballant amb forces,
els famosos, els niños play, que els hi diem,
entre els educadors,
que es passen l'espai de socialització tancats a casa
amb eines que el comuniquen amb el món
però que no veuen ningú.
I això també és risocial.
I és risocial tenir carència de vegades
en qüestions d'efectivitat,
en conductes de risc,
en temes d'alcohol,
en temes de drogues,
en temes de sexe.
Ampliem, perquè justament avui veiem
que el risocial no és una qüestió d'un barri,
sinó que s'amplia a la societat,
sempre fugint,
i a més ho fem,
i ho volem constatar,
d'aquesta por col·lectiva que ens ha envait a tots.
Sí, aquests paternalismes amb els quals a vegades s'aborda
tot el tema de la joventut,
que a vegades en lloc d'ajudar l'efecte és tot el contrari.
Però trobeu resposta per a aquests nous clients,
entre cometes, de la fundació?
Però clar, és allò que diuen,
no, això és cosa,
i permeteu-me que sigui crua parlant,
perquè això és cosa dels immigrants,
de la gent que viu als barris,
de la gent que té problemes,
jo no tinc problemes,
o el meu fill no té problemes.
Bé, justament ara,
ara amb aquesta època de crisi,
ens replanteja un altre plantejament,
i és que allò dels serveis socials
és només pels pobres,
que durant tants anys...
Els pobres de tota la vida.
Eh, que la qual, no?
Ara ens trobem amb famílies
en situacions econòmiques molt complicades
que ni contemplen l'opció d'anar a una...
a veure l'equip de primària,
quan justament la nova llei que apareix en 2007,
el que diu és que els serveis socials són universals.
Llavors...
Igualment que vas al metge,
a la sanitat pública,
podries anar aquí, no?
Exacte.
Llavors estem entitats, no?,
que una mica el que intentem
és anar una mica més enllà
del que la màquina administrativa pot anar-hi, no?
Que és el que estem plantejant, d'alguna manera.
I en el vostre dia a dia,
heu notat la crisi econòmica
que incideix des d'un punt de vista psicològic
i de relació a la família,
famílies que en principi,
doncs escolta,
tampoc és com la família convencional,
aquesta pressió econòmica,
hi ha famílies que estan passant
per unes dificultats que no ens adonem,
però realment serioses.
Heu notat com incideixen els joves?
Sí, l'agressivitat està creixent, no?,
en les escoles, amb els tutors,
quan parlem, no?,
als centres educatius,
ja ho estan vivint.
I de vegades no s'enfoca el problema, no?
És més un plantejament de...
però està més nerviós,
sinó que respon a una pressió a casa.
quan grates una mica en aquestes situacions
a l'escola d'agressivitat concreta,
acabes trobant també una dificultat
en situacions laborals...
I a nivell d'activitats, potser també,
vull dir que la participació disminueix,
sinó que els casals d'estiu,
l'any passat teníem un nombre
més elevat que en guany,
per exemple,
i això es nota.
I en cas als estiu que no...
Justament en aquesta manera de treballar,
per exemple, aquest any el CIPACS,
que és una escola amb una classe mitjana,
ben posicionada...
Sí, sí, en principi no han de tenir cap més voltes.
Els números han de caigut
i quan xerrabes amb les mares o els pares
i et deien,
ostres, aquest any es queda ara amb l'àvia, no?
Clar,
ja s'ha restringit.
M'imagino que també hi ha un component
que en bona part d'aquests nois i noies,
independentment de la seva condició econòmica,
també han pujat durant un temps
amb una despesa,
en lleure,
amb pleis, com dèieu vosaltres,
tot plegat
i de cop i volta s'ha restringit
i si són nois i noies
que estan molt acostumats
a basar la seva felicitat
en les qüestions materials,
ara ho deuen passar fatal.
Però clar,
els pares no els hi poden comprar
tot allò que els han donat fins ara,
segurament.
Això, clar,
és una situació
que a més s'està reproduint
en diferents espais de la ciutat
on aquells que ho estan passant pitjor
encara ho passen pitjor,
se'n recrueix la situació
i aquells que estaven
en classe mitja
tranquil·la,
la situació els està apretant.
I realment,
la situació,
aquests dies
em parlàvem,
em fem reflexió
per diferents històries
que ens estan passant
en les entitats,
amb els menjadors escolars i tal,
la concreció de la crisi
està al carrer
i els infants i els joves
les noten.
No estan a les pàgines
Salmó dels diaris,
aquesta és una altra crisi.
Aquesta és una altra.
Aquesta la coneixeu vosaltres.
com que sou professionals
treballo d'una manera sistemàtica
i amb tot un seguit
de programes
que van des dels centres oberts,
tallers,
he vist també cursos de mediació
per allò que parlàveu
dels propis joves
que sàpiguen
resoldre els seus conflictes.
Teniu endants
en molts programes
dins del Fundació Casalàmica.
Sí, estem molt en forma.
Quants projectes
podríem dir que té ara?
Un món, eh?
Ara estem en 15.
Aquest any hem iniciat
un de nou
que estem en procés
justament amb el Casal d'Infants
del Raval,
d'aquesta manera
de treballar,
de coordinada.
La bona notícia
és que el Casal d'Infants
del Raval
has deixat d'ir-se
Casal d'Infants del Raval,
s'ha anomenat
Casal dels Infants.
A tu, a costat, eh?
Arriba a Tarragona, no?
Té unes connotacions
això del Raval,
encara, què dius?
Bé,
molt properes
a les que té
el que és l'amic
de Camp Clar,
que encara rebeu mal el nom.
Exacte.
I quan va algú a Camp Clar
que porta 20 anys
viscant a Tarragona
i no ha anat mai a Camp Clar
diu,
ai, doncs mira,
aquest bar es dinà
fantàsticament bé,
aquí hi ha, clar.
Els carrers són amplis,
les vorelles són estupendament,
els parcs són preciosos...
Jo estic segura,
hi ha molta gent
del centre de Tarragona
que no ha anat mai a Camp Clar.
Doncs convidem
a agafar un autobús, no?
Que n'hi ha diversos.
Sí,
que vagin en cotxe
algú la primera vegada
que vagin en tus.
No,
bromes a banda,
realment és el vostre centre
però treballeu en molts barris
i en molts espais, clar.
Sí, estem treballant,
només treballem
en línies de creixement
i fent atenció
a nous nuclis
de població, no?
Que estan apareixent
ja fa anys,
per exemple,
que Sant Salvador
per nosaltres és un objectiu.
Històries com Vertebres,
justament ser una entitat privada
que funciona
a través de subvencions
i de suports econòmics
de gent puntual,
et fa que no tinguis
tot el marge que voldries, no?
però amb l'associació
de Sant Salvador
amb l'empadal
del CIP i de Lies
n'hem xerrat
moltes i moltes vegades.
Allà caldien
programes d'intervenció
pel canvi que s'ha produït
en els últims dies, no?
Exacte, no?
A més,
la nova realitat
ens va dir
que s'està posant
més difícil
allà on estaven, no?
Nosaltres els projectes
ara mateix desenvolupem, no?
Estem amb el projecte
de carrer
que és una proposta
que ja al principi
semblava que duraríem
quatre dies
i que a mica en mica
hem demostrat, no?
I hem consolidat,
hem multiplicat
per quatre allò
que vam començar,
vam començar
dos tècnics a deu hores
fent estonetes
i com podíem.
Ara mateix ja
quatre educadors
a vint hores
treballant, no?
Cobrim pràcticament
tota la zona de ponent,
estem ja mitjant
espais públics
i estem
amb aquest nivell
de creixement, no?
L'equip de Centrobert
s'està treballant
amb molta força
i un equip estable
que aguanta, no?
Des de...
La directora ja porta
quatre anys també a la casa
i que està sent
un procés
hem deixat de ser
aquella entitat
que només fèiem
de cantera
dels servis socials
que ara mateix
si repassa
els equips de primària
o els equips
dels realles...
Els plans comunitaris
us contemplen
com un element
per pivotar
molts programes
que es fan institucionals,
vull dir,
que gestioneu vosaltres
en bona part
per l'experiència
i la infraestructura
que heu creat
al llarg dels anys, no?
Sí, jo sempre dic
que l'entitat
tenim la cintura
de poder moure
allò que no pot
moure l'administració.
Perquè teniu molt clar
quina és la vostra feina, segurament, no?
Perquè estem més propers, no?
A l'atenció directa.
Treballeu amb canalla molt petita
fins a adolescents,
més o menys,
o en quines edats abasteu
en funció dels programes?
Hi ha, per exemple,
el menjador del Cey Mediterrani
que hi ha nens de P3,
vull dir que ja s'agafa infantil.
I l'equip de carrer
està fent atenció a...
A peu de carrer
ha funcionat molt bé.
Sí, molt, molt bé.
Però a més és que aquí
no només atenem els infants
o els joves que ens trobem, no?
De 25, 30 anys
que de moltes vegades
són de la nostra quinta
diuen allò de per tu.
Jo, jo estic, no?
I vine i anem plegats, no?
Perquè aquesta proximitat
també hi és.
Però també treballem
amb les famílies,
també treballem amb l'entorn.
Tenim claríssim
que l'atenció directa
als infants
et genera uns moviments,
però és la família
qui acaba generant
tots els moviments, no?
Jo, moltes vegades
en les escoles
ho parlem, no?
Ostres, cada dia
ens posen més deures, no?
A l'escola
d'educació formal
justament, per desgràcia,
l'última llei d'educació
se n'oblida
de l'educació no formal
que és aquesta
que ens dediquem nosaltres, no?
Fora de l'escola,
fora de continguts.
i...
La que tradicionalment
ha fet la família extesa.
És clar,
i que nosaltres
som pivotadors
d'aquesta feina,
o sigui,
el que fem
és potenciar
aquesta feina
que fan les escoles
i potenciar
aquesta feina
que fan les famílies.
No fem altra cosa,
en realitat
no descobrim la sopedall.
Aquesta és la nostra tasca.
No es pot mesurar
estadísticament
la feina que feu
com altres feines,
només es pot mesurar
diguem-ne
per la impressió
absolutament subjectiva
i personal vostra.
Us en sortiu prou bé?
individualment.
És a dir,
allò que dius
aquí hi ha un tema,
aquí hi ha un xaval
o una noia
o un cas
que no sé
i no te'n surts,
i no te'n surts,
que d'aquests
deu haver-hi molts,
però algun sí que dius
mira,
això està funcionant.
No,
en surten cada dia.
Sí?
En surten,
cada dia veiem mostres
de procés
dels infants.
Cada dia
estem veient
petites millores
o grans millores.
La UEC,
la UEC Ponent,
que és municipal
que la gestionem
com a entitat,
des de fa uns anys
amb la creació
a partir del pla comunitari
i a Ponent,
va sortir la proposta
de fundació,
i ens hi van posar allà
a treballar conjuntament,
colze amb colze
amb l'Ajuntament.
Doncs,
estan sortint
alumnes acreditats
i no amb títols regalats,
sinó tot el contrari,
amb adaptacions curriculats
fetes pels centres,
desenvolupades pels educadors
i els mestres
que estan a la fundació
i treballant
amb l'Institut.
Hem aconseguit
en els dos últims anys
acreditar
dos dels quatre alumnes
que acabaven la formació.
Aquest any
esperem acreditar-ne
dos més,
tres més.
Cada any
estem intentant
acreditar
aquests alumnes,
però no ho decidim
nosaltres,
sinó que decideix
l'Institut
que és on
acaba desenvolupant
l'adaptació curricular,
amb la qual cosa
cada dia
tens petites mostres
i cada any
tenim grans mostres
d'aquesta tasca diària.
Però jo
tampoc valoraria
només la nostra feina,
perquè justament
no som nosaltres
qui ho desenvolupem,
són els infants
que ho treballen,
nosaltres potenciem
i sense el recolzament
de les unitats,
dels altres recursos,
dels altres serveis,
no podríem fer res.
Ara mateix
amb el tema
del menjador mediterrani
estan produint
situacions greus
amb famílies
que les beques d'escola
s'han retallat
i amb infants
que sabem
que tindran dificultats
per menjar,
ho estem treballant,
però no ho estem treballant sols,
estem treballant
amb l'àmpada a l'escola,
estem treballant
amb papà...
El Cine Mediterrani
Déu-n'hi-do,
l'equip de docents
que té gent compromesa
i que treballen moltíssim.
No tenim més temps,
quina ràbia,
15 projectes,
però com podíem parlar
tan poc temps
de 15 projectes?
Oi que tornareu un altre dia?
Ens convideu,
jo sabeu.
Javier Saragossa,
Jordi Collado,
enhorabona a tots
els que feu possible
de la Fundació Casal d'Ami.
Quasi 40 som ara.
Quasi 40?
Adéu-n'hi-do.
Anireu passant tots.
Adéu-siau.
Adéu-siau.