Tres minuts, tres quarts d'una del migdia,
els viatgers, quan parteixen, tenen tendència a tornar.
I Jordi Llorenç sempre torna a Tarragona cada any
per compartir amb tots nosaltres, doncs,
bona part dels seus sentiments, dels sentiments i les emocions
que li provoquen els seus nombrosos viatges.
I ja comença a ser una tradició en aquest programa
i cada any per aquestes dates aproximadament
tenim ocasió de conversar amb ell una estona
i el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Jordi Llorenç, molt bon dia.
Hola, què tal? Bon dia.
Forma part pràcticament del programa d'audiovisuals de Caixa Tarragona,
que conversem el dia abans una estona al voltant
del que ens proposes en aquesta ocasió, no?
Exacte, sí. Bueno, aquest any torno,
em sembla que és el sisè o setè any en consecutiu.
Sí, jo no ho tinc, però a mi em sona que de tota la vida,
pràcticament, que hem parlat dels teus viatges.
I sempre ens sorprèn amb alguna cosa diferent i nova, no?
Bé, sempre, sí.
Amb si sempre, doncs, haig de treballar cada any
per presentar els audiovisuals aquí a Tarragona, no?,
per ser audiovisuals nous.
Clar, com que sempre, doncs, en faig quatre,
doncs, aquests quatre, jo m'obliga, doncs,
en els darrers viatges, doncs,
a treballar fort i valent
per venir aquí i presentar-los a Tarragona.
Tu dius i afirmes que d'un viatge o d'un viatger
l'important no és tant en relatar allò que he vist
i en quins llocs he estat,
sinó com m'he sentit en tot el periple.
I això és el que intentes mostrar en els teus audiovisuals.
Com te senties en aquells paisatges,
en aquells territoris, amb aquella gent?
Doncs sí, sempre jo,
sempre dic que aquests audiovisuals
és una excusa sempre per mostrar una cultura
i són uns llocs, doncs, totalment remots
que és possible que hi hagi gent
que li entri en ganes d'anar-hi o no, no?
Sempre faig servir, a través de les imatges
i un bon guió i una bona música,
transportar la gent en aquell país, no?
Sempre, doncs, posant una mica de poesia,
que és el que sento també quan esclic els guions,
que se'm nota, doncs, aquesta passió que tinc
per viatjar i per després compartir-ho
amb tota la gent que em ve a veure, no?
Hi ha indrets que has repetit, que has tornat
i has aconseguit extreure una visió diferent
o enriquida al primer viatge, no? També?
Sí, a veure, ara ja no vaig de cara
a fer un rànquing de països,
sinó que també en repeteixo alguns
perquè potser m'interessen algunes àrees
d'un país que ja hi havia d'estar,
doncs, per conèixer un any en concret
o perquè en aquell lloc hi ha unes ceremonies
ja que m'interessen conèixer,
com és un dels que ja presentaré aquest any,
que és el de Iapapua, Nova Guinea,
que és un viatge que jo ja havia fet feia uns anys,
però aquest any, doncs, l'objectiu era
anar amb unes ceremonies que feien
a les zones centrals, a les muntanyes,
en els Highlands,
i, bueno, i va ser espectacular,
doncs, això serà, és una novetat
i, a més, doncs, sereu els de Tarragona
els primers que gaudireu d'aquesta experiència,
d'aquests ceremonies que vaig viure.
És a dir, que fas l'estrena aquí a Tarragona,
per això serà el 4 de juny,
el més immediat esdemà,
i deies, home, no faig un rànquing,
però jo, mira, m'apostaria amb tu
i guanyaria que no has visitat
les 100.107 illes que té les Filipines.
I que guanyaria.
Difícilment.
Difícilment.
Inclús em trobo a Filipins per aquí,
que treballa molt en els restaurants,
i els dic als dots que hi ha estat de Filipines
i es queden meravellats.
Diu, i és que jo soc d'allà
i és que jo no conec els dots que has estat tu.
Sí, el primer àudio anirà sobre aquest magnífic país,
és un país sorprenentment contrastat
amb les diferents illes que vaig conèixer.
Potser de les 100.000 en vaig conèixer unes 40,
però que realment molt, molt diferents,
és una de l'altra.
És un país espectacular
i principalment vull remarcar una illa que és Palauan,
que allò és un somni,
i que ho deixo sempre al final de l'audiovisual.
No ho guardo sempre,
i a lo millor perquè la gent es quedi,
perquè surti d'aquell audiovisual
pensant en l'últim que ha visc,
i en aquest cas és Palauan.
En aquest cas, que podria ser Palauan
o altres conjunts andilles,
estan totes explotades turísticament,
o encara queda algun que altre territori més o menys verge?
No, que va, que va.
N'hi ha moltíssimes que estan sense explotar, moltíssimes.
I el bo i el més important
és allà que coneixes sempre gent local,
gent autòctone d'allà
que sempre et porten indrets que coneixen ells.
Hi ha una zona que potser és la zona de Cebu,
que és la més turística,
però un cop surts d'allà i també em vas a Bohol,
Siquijor, inclús em vaig arriscar,
i dic arriscar perquè em van desaconsellant
a l'illa de Mindanao
per uns problemes ètnics que hi havien,
i que realment, naturalment,
em vaig fugir una mica d'aquell àrea,
però vaig ser convidat per un governador
d'una província allà que es diu Sarangani,
i, bueno, realment és indescriptible els llocs,
i a part d'on sempre intento, pues,
fer-ho de la mà d'algun autòcton d'allà, no?
Que fixa't que aquí estem tot el dia parlant
del planeta, del canvi climàtic,
de la degeneració del propi medi ambient,
i de cop i volta véns de Barcelona,
on vius habitualment a terres,
en un paisatge així, dius, no, no,
potser s'equivoquen, no?,
i encara tenim salvació
quan veus que encara queden aquests paisatges verges, no?
Per sort, sí, per exemple,
també et puc explicar-te que el viatge
que vaig fer aquest any a Papua,
bueno, va ser un viatge que vaig fer al setembre,
me'n vaig anar tres mesos per aquells indrets,
vas estar a Papua i a les Illes Salomón,
i un dels objectius,
a part d'anar a veure aquestes ceremonies,
era anar a llocs remots,
on no hi ha llum, no hi ha electricitat, no?
I llavors realment estar amb aquells indrets,
simplement amb el que la natura t'ofereix,
amb coses tan simples com tenir dos llagostes a l'endemà
per esmorzar i a la taula,
que em van costar 50 cèntims cada una d'euro,
bueno, aquesta simplicitat,
aquestes coses que no aquí ens compliquen tant a la nostra vida,
allà és el pa de cada dia.
També reconec que tampoc viuria així tot l'any allà, no?
Però beure i estar allà en una cabana
que només tens al mar,
i amb una vegetació increïble,
i fas, doncs, bueno, el que ells fan,
vas a pescar,
banyes a la platja, vas a l'església,
que són bastant religiosos ells,
doncs, res, aquestes coses simples,
doncs, ja de fer-ho amb ells, no?
Seus allà, cantem al vespre,
vull dir, no sé, m'entens?
Vull dir que tampoc cal complicar-se gaire.
De totes maneres, jo m'imagino que aquesta és la imatge
que podem tenir com a viatger,
però en determinades circumstàncies,
les condicions de vida poden ser molt dures,
també, no?, per aquests grups de persones.
Per ells o per...
No, no, per ells mateixos, no?
És a dir, no, no, per ells, per ells,
vull dir que és una rutina, com dius,
molt en sintonia amb la naturalesa i tot plegat,
però, vaja...
Sí, sí, bé, jo penso que hi ha gent
que com que només ha conegut això...
No aspira res més, clar.
Mentre es puguin menjar, no aspiren a...
Mira, a veure, jo recordo que la connexió entre elles
era a través d'una ràdio que connectaven amb l'exèrcit
i, bueno, i es podien connectar entre ells, no?
Tenen una barqueta,
l'únic problema és que ja la vexina és cara allà
i per transportar-se d'illa a milla,
doncs, ja necessiten comprar ja gasolina i és cara, no?
Però dins d'això, si ells es poden pagar
per anar a l'illa principal en el mercat
i vendre els seus productes que venen a l'illa,
bueno, jo és que els vaig veure bé,
vull dir que tampoc no hi ha misèria,
vesteixen, viuen, els veig que, a veure,
jo no faria què, que hi ha vida d'ells,
que t'aixeques i dius, bueno, què fas, no?
Però, bueno, però ells és la seva vida
i sempre han viscut així, vull dir,
si alguna vegada van en un poble una mica
que en unes quantes cases més agudien ja, no?
Vull dir que...
No faries aquesta vida, però cada dia
o com a mínim un cop a la setmana
esmorzaries llagusta per 50 cèntims,
això segur, eh?
Segur que sí.
Vaja, a mi m'agradaria poder-ho fer.
Jordi, abans de tornar a Papuà,
també visitarem amb tu els altiplans de Xila i Bolívia.
Sí, exacte.
És un contrast absolut amb l'anterior, eh?
Sí, no, no.
A veure, mira, intentem sempre,
o intento aquí a Tarragona,
amb els de la Caixa,
doncs, organitzar quatre diferents destins
amb quatre continents diferents.
I aquí ja ens hi mirem, doncs, a Sud-Amèrica,
el qual va ser un viatge que va ser a la Illa de Pasco
i llavors vaig acabar el que és tota la zona del desert d'Atacama,
vaig entrar, doncs, per les lagunes altiplàniques
amb una alçada de 4.000 metres
i arribar, doncs, al que és el desert d'Ullúni,
que és el desert de sal més immens que hi ha al món, no?
Per acabar una mica Titicaca
i llavors entrar una altra vegada ja per Xile.
Realment aquest audiovisual és un audiovisual paisagístic
amb unes imatges increïbles
de llocs que també penses que, bueno,
que ja per sobre encara existeixen
i crec que existiran perquè són parcs nacionals.
I acabaràs ja l'11 de juny
amb un... home, des d'un indret
que aquest, diguem-ne, que no s'ha publicitat entre cometes gaire,
estem parlant d'Eoman.
Exacte.
Et situes on està, Oman?
Home, doncs, és...
Jo, si vols que digui la veritat,
em costa de situar-me, eh?
Amb allò, Orient, eh?
Dius Orient i et quedes tan ample.
No, mira, quan vaig tornar d'aquest viatge de 3 mesos
que vaig ser per aquí, en el Pacífic,
llavors vaig estar un mes per aquí
i després me'n vaig anar cap a Oman i els Emirats Àrabs.
Oman està al cap insular d'Aràbia
i està tocant el Yemen.
Llavors, és un país que ha conservat totes les seves
iatradicions de, principalment, d'anar-hi a vestits, encara,
amb aquestes túniques blanques,
el diaturbant el cap.
I una mica hi vaig anar-hi per fer treure aquesta mena de...
aquesta mena de mania que hi ha una mica amb tot el que ve dels països àrabs, eh?
Vull dir, per treure una mica el concepte, doncs, des del que va passar a l'11S,
doncs, que realment no tothom són iguals, no?
I amb aquest audiovisual, doncs, mostro bastant la hospitalitat
i aquests indrecs tan tan macos, aquestes platges, aquestes fortereses,
i, principalment, doncs, ja t'ho dic, aquesta hospitalitat que té a l'Omaní.
Allà vaig ser rebut, inclús vaig sortir a la premsa,
a la premsa i a local, a la premsa d'allà, Oman,
com, bueno, que era per ells un honor que poguessin tenir un viatger
i que hagi escollit Oman per anar a fer tot un reportatge
i llavors ensenyar-ho a tots vosaltres.
I també haig de dir que Oman serà primícia a Tarragona.
Perquè, clar, Jordi, sí, sí, tu vas estar al Llemen en una altra ocasió, ho recordo.
Sí, sí, sí, vaig estar al Llemen, sí.
I a veure, tot i que tu m'has situat en el mapa,
tot i que està al costat al Llemen, les condicions de vida són molt dures,
sobretot per a les dones, no sé si en el cas d'Oman ve a ser
o està com a més desenvolupat.
No, està una mica més desenvolupat, tot i que, bueno, mantenen, doncs...
Bueno, les dones, diguéssim, són una mica més lliures
i inclús tenen llocs de treball importants.
Hi ha ministres, en el govern, ja que són dones, eh?
Cosa impensable, doncs, en el Llemen.
I a part d'estar amb ells, vaig acabar en els Emirats Àrabs de Dubai.
Però aquest audiovisual no el tinc fet encara, el dels Emirats.
Aquest vindrà l'any que ve, amb una mica de sort, no?
I Caixa deia Tarragona, que continua apostant per mi,
que penso que... jo crec que continua apostant amb mi,
perquè com que veu que ve tanta gent i compro sempre a l'auditori,
i la gent ho demana ja, doncs, bueno, és dir, mira,
mira que és una cosa tan simple, no?,
com un passe de via positiva sincronitzat amb quatre projectors,
ordinador i amb una música i un bon guió,
i la gent, doncs, els transporto.
I realment és curiós, no?, que la gent no es mou fins que no
s'obren les llums una altra vegada, no?
Vull dir que agraeixo molt aquesta mena d'afició que tenen els tarragonins
pels meus audiovisuals o per les meves experiències,
que, bueno, que jo penso que em surten molt enriquidors.
Ara mateix estic fent el mateix, però amb Caixa de Girona.
Sí.
Estic fent també un audiovisual de quatre dies,
i avui presentaré Tonga a Girona.
Doncs un altre cicle del Jordi Llorenç,
amb més amb dues estrenes aquí a la ciutat de Tarragona,
Papua Nova Guinea i Oman,
passarem per les Filipines, pels altiplans,
deies, té molt d'èxit, clar,
és que el turista, el fem moltes persones,
viatjar en el sentit literal de la paraula,
com s'ha de viatjar, no està a l'abast de tothom,
per diferents causes, per tant,
el fet que tu comparteixis tots aquests peribles,
doncs per això s'omple l'Auditori de Caixa Tarragona,
és normal, Jordi.
I després la gent es queda, no?, a fer-te comentaris i preguntes.
Sí, sí, bueno, hi ha sempre un col·loqui,
llavors jo sempre aprofito per explicar coses
que no han sortit en els audiovisuals,
o explicar algunes anècdotes, saps?
No, a veure, tinc ja un públic en ferr,
si entren aquí, no?
Però el curiós és que ja des del primer any,
que ja va venir gent,
es veu que aquest tema de viatges interessa molt aquí,
aquí a Tarragona, no?
perquè des del primer any va ser una aposta de Caixa,
de Tarragona,
doncs per fer aquest cicle,
i ja van quedar encantats perquè es va omplir,
llavors van dir,
vostres, doncs, tirem a més,
i algú que l'orella ha funcionat,
i presenta un bon material,
doncs, bueno, que ja continuessin per sempre, no?
Doncs la veritat és que sí,
que tu continuïs viatjant i compartint generosament
tot el producte dels teus viatges.
Jordi Llorenç, moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Fins l'any que ve, si no ens veiem abans.
Fins l'any que ve.
Adéu-siau.
Adéu-siau, adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau, adéu-siau.