Ara són dos quarts d'una del migdia, set minuts i mig,
en donem pas novament a la cultura des d'una perspectiva indiferent.
Aquesta tarda es presenta a les vuit del vespre,
concretament a la llibreria La Rambla,
al llibre Escriptors, Periodistes i Crítics,
el combat per la novel·la 1924-1936.
És obra de la professora del Departament de Filologia Catalana
de la Universitat Rovira i Virgilí, Montserrat Corretger.
La presentació de l'obra anirà a càrrec dels professors
Magi Sunyer i Montserrat Palau.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic Montserrat Corretger.
Montserrat, molt bon dia.
Hola, molt bon dia, Iolanda.
Gràcies per atendre la nostra trucada,
perquè sabem que tens poc temps,
perquè tens una agenda molt atapaida de temes de feina,
per tant, no t'entretindrem gaire,
però sí que volíem una miqueta donar una visió àmplia
de l'obra que presentes aquesta tarda als oients,
escriptors, periodistes i crítics.
En aquest període de la història de la literatura,
diguem que aquestes tres característiques
s'aglutinaven en un propi autor, no?
Era el novel·lista, era també periodista,
publicava el relat breu, publicava l'article d'opinió
i, a més, també exercia de crític literari.
Doncs sí, ho dius molt bé.
De fet, en alguns casos s'especialitzaven,
potser més en creació o més en crítica,
com és el cas, per exemple, d'Armand Nuriols,
que se li coneixen molt poques obres de creació,
té un recull de poemes, pràcticament,
i, en canvi, és un dels crítics més exquisits de l'època.
En altres casos, com, per exemple, Domènec Guancé,
es converteixen, diríem, un 50% en les dues activitats.
Però, en principi, aquesta idea de la persona integral,
que conrea les tres activitats,
doncs sí, és una figura de l'època
que, de fet, d'alguna manera,
hem heretat avui en dia, també.
És el que t'anava a preguntar,
que aquesta figura, ara, en l'actualitat, existeix i és habitual.
Sí, sí, de fet, és que no som tan lluny d'aquell moment.
Quan t'emmergeixes una mica en els diaris de l'època
i en les revistes,
t'adones que de polèmiques literàries,
qüestions, doncs, discussions,
qüestions relatives a la creació,
la professionalització de l'escriptor i de l'escriptora,
aquestes qüestions eren tan vives com en l'actualitat.
De fet, moltes vegades, si no miressis la capçalera del diari
o el color groc que té
o el fet que tu has de mirar en microfilm,
podries confondre-te des de l'època
amb articles actuals.
Una mica les inquietuds de l'escriptor, de l'escriptora,
han estat els mateixos aleshores i ara.
De fet, no som tan lluny.
És molt divertit, això,
perquè, de fet, moltes, moltes vegades ens pensem
que nosaltres canviem, hem canviat moltes coses,
doncs no tantes.
Això t'ensenya molt.
És veritat que a vegades ens cobrim tots
allò amb un embolcall de modernitat
i anteriorment altres ja ho havien fet
i ho havien fet molt bé.
Sí, de fet, hem avançat,
és clar que sí, hem avançat molt,
però quan llegeixes determinades crítiques
i determinades polèmiques,
per exemple, ara recordo el moment en què surt
per primera vegada una obra, doncs,
de caràcter avantguardista molt sorprenent,
com és l'home que es va perdre, del Francesc Trabal,
doncs, hi ha un rebombori tan gran
que s'ha de fer una reunió de tres crítics
que, junt amb l'autor, amb l'escriptor,
discuteixen sobre aquesta obra
i, de fet, hi ha un crític,
que és el Just Cabot,
que pren nota d'aquesta discussió,
d'aquesta tertúlia,
en la qual posen en boga, d'alguna manera,
la comprensió d'una novel·la tan innovadora,
tan distinta, com és aquesta del Trabal.
Per tant,
aquestes qüestions complicades i de recepció
continuen sent vives avui en dia,
però ja es donaven a l'època,
gairebé, podríem dir, grans escàndols,
situacions sorprenents.
Sí, sí, això és molt, molt maco.
De fet, aquest llibre no és només un recull,
sinó que intenta entrar en aquest món de la creació.
A mi el que m'ha interessat és que,
durant uns anys,
quan estudiava amb nosaltres,
se'ns havia explicat que, als anys 20,
pràcticament va començar, sí,
una recuperació de la novel·la,
que havia passat per una etapa de buidor,
gairebé de desaparició,
durant el neocentisme,
i que és a partir del 25,
és com una data màgica,
que comencen a sorgir novel·les i tal.
Fins aquí,
que això és el que havia estudiat el professor Alan Yates,
doncs tots ho havíem cregut,
ho havíem vist,
i fins aquí molt bé.
Llavors,
és a partir d'aquest moment,
sí, sorgeix la novel·la,
però,
i com és la novel·la del ressorgiment,
la novel·la que en els anys de la dictadura
i de la república s'impulsa,
que sembla que tots els autors i autores
tenien al calaix una novel·la inèdita
i que tots alhora van coincidir a treure-la,
doncs es pobla les editorials
i les llibreries de novel·les en aquesta època,
es poblen,
es inunden de novel·les noves,
havia molt de temps,
la gent estava sedegada de novel·la.
Molt bé,
tot això és veritat,
però i com era aquesta novel·la?
Quins cànons segueix?
Com es va conformant?
Com es va, diríem,
com se li va donar en forma, no?
Això és el que m'ha interessat.
Hi ha un altre professor
que fa molts anys
que també està en aquesta brega,
que és el bolsoso Jordi Castellanos,
hem estat en contacte
i d'alguna manera
entre tots dos
i ell des de l'Autònoma
i jo des de Tarragona,
des de la Rovira i Virgili,
hem anat treballant,
no diré en cap moment,
en col·laboració,
perquè no ha estat així,
però sí ens hem comunicat.
I també aquesta comunicació escrita
de les persones
que ens dediquem a aquestes coses,
que els uns ens informem
amb els treballs dels altres
i cadascú des de la seva parcel·la
intenta posar el gra de sorra
que anirà construint
aquest edifici enorme,
inacabable de la nostra literatura,
que els autors i autores actuals
estan acabant de...
bé, estan també continuant,
ja veurem,
no veurem mai el final d'això.
Així, Montserrat,
per això que expliques,
el període que comprèn,
el 1924 i el 1936,
suposa un canvi respecte a l'anterior
en el que és el camp de la narrativa?
Sí, molt, i tant.
Tots, quan estudiàvem,
fins i tot les primeres nocions de literatura,
se'ns ha incorporat una idea,
que és que durant el naufentisme
hi ha una mena de desaparició de la novel·la
per aquella qüestió
que els verbalitzadors del moviment,
com Eugeni d'Ors o com Josep Carné,
determinen que la novel·la,
com deia Carné,
no és tan subtil i alada com la poesia
i que, de fet,
la novel·la era una constatació de prosa,
de materialisme,
de realitat excessiva.
Ells buscaven un món ideal
i fixar uns models ideals
i la novel·la es descobria la realitat
en comptes de la idealitat
i això els desterotava molt.
Llavors, el que es va tractar
va ser, doncs,
no diré fer desaparèixer,
però sí, d'alguna manera,
ignorar una mica aquestes produccions
per tal de cercar aquest ideal
amb el qual s'havia de regenerar la societat.
Ho dic fins i tot amb una certa ironia
perquè realment la novel·la és del poble,
és de la gent
i la gent volia novel·la,
volia explicacions,
volia històries de carn i de sang
i de llàgrimes
i del que convingués,
de misteri, d'intriga,
de ficció, de fantasia,
de tota manera.
I realment la gent va voler novel·la
i arriba un moment
que els autors, els lectors,
en fi, es troben
i uns necessiten llegir
i els altres ja han escrit
i necessiten escriure
aquelles ficcions en prosa.
Llavors, això ressorgeix,
que de fet no s'havia acabat mai la novel·la
perquè durant aquesta època
sorgeixen també autors i obres
una mica, a veure,
no grans novel·les,
però sí, ficcions en prosa,
ja eren, no diré una preparació de la novel·la
perquè tampoc seria veritat,
però ja eren uns símptomes, uns senyals.
Ara, ja dic,
la gran novel·la se recupera,
que més aviat hauríem de dir
recuperació, no renaixement tampoc,
a partir dels 20,
sobretot del 24-25.
És el que, de fet, s'ha dit sempre
i nosaltres el que...
Jo el que he tractat
és d'elaborar el què d'aquesta època,
com és la novel·la que sorgeix.
I després el llibre aquest
és el capítol més important
que conté gairebé 90 pàgines
i després ja hi recullo també
un discurs inèdit de la Víctor Català
que és el discurs de celebració
de la configuració i de la inauguració
del PEN Club a Catalunya,
que és un discurs molt interessant
per contingut i per les paraules que utilitza.
Aquí el reprodueixo i el comento.
I després hi ha uns altres capítols
dedicats a grans periodistes i escriptors,
algun d'ells tarragoní, com és Rovira i Virgili,
del qual recupero i tracto l'obra literària.
Rovira s'estudia molt com a historiador i polític.
Aquí treballo l'obra literària.
També un treball sobre un reusenc,
Josep Maria Prous i Vila,
periodista que es va guanyar la vida a Barcelona
com a tal,
tot i que va començar Reus també com a periodista.
I també un treball sobre el Fons Masé de Gisóan,
en l'època de la dictadura,
que van col·laborar per escavalar una mica
la cultura catalana en una època tan dura.
Un des de París, el Masé de Gisóan,
un altre des de Barcelona, va estar al ric.
Una mica un recull,
tot i que la part més important del llibre
l'aprèn aquest primer capítol sobre la novel·la.
I després la resta són capítols,
aquests que he comentat,
que estan també determinant aquesta època.
O sigui, uns es retroalimenten amb els altres.
Aquests capítols tots corresponen a aquesta època
i en tots trobem al·lusions i informacions
que es retroalimenten.
Perdona, que m'he allargat molt.
No, no, no.
Ens estàs donant moltíssimes pistes
per captar l'interès del llibre.
Has esmentat en Víctor Català.
Segurament sigui l'única escriptora
o de les poques escriptores de l'època
que van fer una obra potent.
Esclar, jo he dit Víctor Català,
però de fet és Caterina Albert.
Sí, bueno, Caterina Albert,
però per això tu, i que és l'única dona,
la resta...
És a dir, que el llibre no el podies titular
escriptors i escriptores.
No, és molt difícil.
Per això.
Em sap greu molt,
perquè jo, i l'ho he dit a Víctor Català,
realment no hauria hagut de dir
que Caterina Albert,
perquè potser per alguna persona que escolta
li ha xocat que tu has dit una dona
i en canvi jo havia dit Víctor Català.
Has dit la Víctor Català,
ho has dit molt bé, Montserrat.
Molt bé.
Llavors, clar, és interessant veure
com això que has dit tu,
com aquesta dona,
doncs sí, és també...
És que no sé què m'has preguntat per dona.
No, no, el fet que és de les poques
o l'única dona que té, diguem-ne,
una rellevància dins del panorama literari
en aquest període?
No, no, no.
Ni en més.
La Víctor Català...
Sí, hi ha altres dones, i tant que sí.
A veure, la Víctor Català,
aquí, ella escriu en l'any 24,
és a dir, fa una peça oratòria preciosa,
que és un discurs que el declama
en aquest sopar de Sant Jordi de l'any 24,
que és d'inauguració, diríem,
del Pen Club a Catalunya.
La trien a ella
perquè és la de gana dels escriptors i escriptores.
És la dona més gran, i és una dona,
i els interessa molt la seva opinió
perquè té molta experiència.
Però la Víctor Català
ja ha fet forrolla a principis de segle,
el 1901, 1905,
quan publica Solitud com a fulletó
a la revista Joventut.
És a dir, que ella ja és una escriptora
amb molta experiència en els anys 20.
Per això la van a buscar per fer aquest discurs,
en un moment de dictadura,
en un moment de repressió,
en què les coses s'han de dir,
però s'han de dir amb unes paraules subtils,
en què, en fi,
pensa que el seu discurs està censurat,
el diari, la publicitat,
com gairebé la major part de peces de l'època.
Per tant,
la van anar a buscar
perquè sabia dir les coses,
les deia molt bé
i les deia de manera valenta,
era una dona decidida.
I després,
el que em deies del títol,
era molt difícil
dir escriptors i escriptores.
Crítics i crítiques,
no pot ser.
Però contemples la presència
i veiem les petjades
que van deixar les autores.
Sí, les autores n'hi ha moltes.
Per exemple,
l'Elvira Augusta Lewi
és una dona
que escriu
com a crítica
peces fonamentals
de la crítica catalana
i autores,
com per exemple,
la mateixa,
aquesta noia
que era de Vilanova,
d'Escornalbou,
per família.
Ai,
per favor,
que ara no me'n recordo.
Bueno,
hi ha moltes autores
molt importants a l'època.
La de l'Algas Rojas,
mira,
no em ve el nom.
Bueno,
és igual.
Hi ha moltes autores.
És a dir,
jo aquí no he parlat
dels autors que treballo.
Hi ha autors i autores,
evidentment.
No hi ha només homes.
És evident que
entre els crítics
i estudiosos
hi ha homes i dones.
La Maria Teresa Bernet,
que és aquesta noia
que per ascendència familiar
provenia de Vilanova d'Escornalbou.
Va fer l'obra
ella a Barcelona.
És a dir,
que aquí,
quan es fulleix el llibre,
es veu que aquí
es tracten autors i autores.
Perquè en el títol,
bueno,
hem fet el plural general
en masculí,
perquè si no hauria hagut
de posar escriptura.
i llavors això...
No t'ho preguntava
per allò del gènere,
sinó per saber
si en aquest període
hi havia autores notables.
No t'ho preguntava
des d'aquest punt de vista.
Sí, però les hem d'anar descobrint.
Mira,
jo ara t'ho comentaré
una autora
que és una estudiosa actual
que ha fet un treball
exclusiu
de les dones
escriptores i crítiques
de l'època.
Ella pren
una època
una mica més
àmplia que la meva
i aquesta senyora
que és la Neus Real Mercadal
té diversos llibres,
dos bàsics,
sobre autores
i escriptores de l'època
publicats a l'abadia de Montserrat
justament a la mateixa col·lecció
que aquest llibre meu.
Per tant,
si algú té interès
a treballar,
a saber,
a assabentar-se
de les autores
i crítiques,
o sigui,
escriptores en general
de l'època,
només cal que consulti
els llibres
de la Neus Real Mercadal
en els quals
trobarà moltíssima informació.
Per això jo
no m'he especialitzat
en aquesta qüestió
perquè en gran mesura
està estudiada allà
per la Neus Real
de manera molt correcta,
en fi,
amb molta amplitud
i molt exhaustiva.
Perquè és evident
que a mi m'han sortit
autores i crítiques
perquè hi són.
El que passa
és que durant molts anys
a la literatura
se'ns ha donat
sempre una literatura
i un treball
des d'un punt de vista
de gènere masculí,
però bé,
és qüestió de ser objectiu.
Tampoc he donat més pes
a les dones del que tenen,
el que ja hi ha
i s'ha acabat.
Escolta,
parlaves de que dediques
90 pàgines
a explicar com era
la novel·la,
el cànon de novel·la
d'aquella època
i com era la novel·la
en aquest període?
Què explicava?
Doncs la novel·la
d'aquesta època
és bàsicament
una novel·la
escrita des de la vida
i des de la força
del dia a dia.
És una novel·la
que busca explicar
les persones,
és psicologista,
explica els interiors
de les persones
i de les col·lectivitats,
de les societats també,
els problemes.
És una novel·la
que si li dic realista
diré poc,
perquè ja el realisme
s'ha donat
al segle XIX,
ja l'hem vist,
però sí que podríem dir
que en aquest sentit
és una novel·la
seguidora
d'aquell realisme,
per tant,
balsasiana,
o de Balzac,
que té com a model Balzac,
però clar,
la literatura ha donat
molts toms,
entre tant,
i incorpora
les grans descobertes
de la novel·la psicològica
des dels principis del segle.
És a dir,
pensem que si el 1900
Freud publica
la teoria seva,
la interpretació
dels somnis,
això no cau de bades,
això ja ha fixat
la mateixa Víctor Cadalá
el 1905,
a Solitud,
i ja això ho coneix
i ja incorpora elements
de la psicoanàlisi,
això no cau
en Cistell 8
i lògicament
després,
durant els anys 20
i tal,
anirà madurant
i en els 30
hi ha una mena,
diríem,
de descompressió
de tot això
i la novel·la psicològica
basada en la psicoanàlisi
arriba ja fins i tot
a la mania,
aquelles novel·les
dels anys 30
tan psicologistes
del Sebastià Joan Arbó,
per exemple,
o del mateix Puig i Ferreter
ja des de molt abans.
Per tant,
aquesta novel·la
que tu m'abans
que defineixi,
jo et diria
que és una novel·la
bàsicament plena de vida,
de carn i de sang
i de psicologisme
i que confegeix
uns personatges
de vegades més encertats,
de vegades més predominants,
com en el cas
de les novel·les
de Puig i Ferreter
i d'altres vegades
més desdigoixats
o més líric,
però en definitiva
és una novel·la
que vol recuperar
tot el temps perdut
que per tant
incorpora
els grans problemes humans.
Té com a model
en alguns casos
els models francesos
com Balzac
del segle XIX
però d'altres vegades
ja té unes pretensions
molt més europeistes
en el sentit
de modernitat
i busca models
com Stephen Soich,
per exemple.
Per tant,
seria una novel·la
molt plena
sobretot de vida
i d'energia humana
i de càrrega psicològica
que de vegades
nosaltres,
lectors actuals,
ens molesta una mica
però és així.
Després també hi ha
qüestions sobre l'estil
que això
és més subtil
i s'ha d'estudiar
amb una mica més de detall
i que jo dedico
també unes pàgines
bastant
bastant nombroses.
Finalment,
Montserrat,
ara ho deies
que a vegades
els lectors actuals,
el lector habitual
de narrativa
no amb un interès històric
sinó per gaudir
d'una...
El lector actual
de narrativa
no amb un interès
històric
de curiositat
de com era
aquella novel·la,
sinó ella dir
vaig a gaudir
d'una novel·la.
Si agafa una novel·la
d'algun d'aquests autors
pot gaudir-la realment
o s'hi trobarà
una mica estrany?
Gaudirà molt,
mira,
els grans autors...
Fes-los alguna
recomanació, va.
Doncs mira,
et recomano
Carles Soldavila
que hi ha molts estudiants
que l'han estudiat
i sempre mai
no s'hi han avorrit
per enganxar el públic
com es deia llavors
a l'època.
Doncs jo diria
que per exemple
el Carles Soldavila
seria un autor
que uneix
un gran interès
de les seves obres
molt psicologistes,
un llenguatge
i una prosa
finíssima
i agradable
de llegir
que en cap moment
ens cau de les mans.
El mateix César August Jordana,
un altre model de l'època,
Francesc Trabal,
molt més innovador,
Maria Teresa Bernet,
també una novel·lista
que està en aquesta línia
de psicologisme,
no cal dir
Puig i Ferreter,
Joan Puig i Ferreter,
l'autor de les seves del camp,
que és, en fi,
està, diríem,
gairebé per sobre,
és com una ombra
de força
i de passió,
que estaria una mica
per sobre de tothom
i en el fons
està fent sempre
una única novel·la
que és de peix,
que és el seu sentiment
i la seva vida,
no biogràficament,
sinó per experiència de vida,
no?
Jo crec que aquí
ja hi hauria
unes bones recomanacions.
I ja n'hi ha molts més,
però, bueno,
veniu a cercar,
no només en el meu llibre,
sinó molts altres
sobre l'època.
I aquí trobareu
molts altres autors
que us poden interessar.
De totes maneres,
quan es fa un treball
de recerca,
l'investigador
sempre ha de triar
allò que deixa
i allò que publica.
Jo m'imagino
que t'haurà quedat
molt de material,
no?
Sí,
perquè això forma part
d'una investigació
més àmplia.
Això són...
Ja havia donat
alguns tastos anteriors
en altres,
en congressos i tal,
i bé,
doncs,
fins i tot amb un llibre
que vam publicar aquí
a la Rubí de Virgili,
al Departament de Filologia Catalana,
en homenatge
al professor Joaquim Malla-Fré.
Tots els professors
hi van participar,
cadascú amb la seva aportació
de les coses
que està estudiant,
i en aquest cas,
doncs,
jo també vaig fer
una avançada d'algunes...
Bueno,
avançada no,
perquè va per un altre cantó,
però bé,
alguns aspectes
també d'aquesta època
i també de...
Sobretot dels traductors,
perquè el professor Malla
fes traductor,
i en aquest cas
em va interessar molt
veure la recepció
d'alguns autors
a Catalunya,
i bé,
doncs,
sí,
doncs,
forma part
d'una recerca
més àmplia.
Sempre passa això,
no?
Tots els professors
i totes les persones
que ens dediquem a estudiar,
ens passa que molt sovint,
doncs,
anem donant,
diríem,
en fi,
producte
d'un tema,
d'una qüestió
sobre la qual
hi tenim molt d'interès,
i això és un tema
inacabable,
inacabable,
no un,
sinó molts estudiosos
s'hi poden posar
i no s'ho acabaran mai,
perquè bé,
hi ha molta cosa a dir,
per exemple,
el mercat literari,
com estava en aquell moment
la venda de llibres
i com hi ha,
per exemple,
una crisi del llibre
als anys,
entre el 27,
28 i el 31,
i com,
en fi,
això,
el tema de la crisi del llibre
és també molt important,
jo només el tracto una mica
perquè l'havia tractat
d'una altra ocasió
i es mereixeria gairebé
tot un treball a banda,
la qüestió d'editorials,
com estava,
vendes,
llibreries,
la festa del llibre,
totes aquestes coses
que en principi era l'octubre,
després es va passar per Sant Jordi,
en fi,
les coses van,
hi ha molt a dir,
i aquí hi ha tastets,
hi ha molta informació,
però en queda molta més,
i en tinc molta més,
però tampoc es tracta d'avorrir
les persones,
es tracta d'anar centrant temes.
Doncs hi haurà més llibres
i hi haurà ocasions
de tornar a parlar
amb Montserrat Corretger.
El presentes aquest vespre a Tarragona,
a les 8 a la llibreria a la Rambla,
amb dos bons col·legues i amics,
Magí Soniaí i Montserrat Palau, no?
Sí,
em vaig molt ben apadrinada.
I tant que sí.
Són dos col·laboradors,
dues persones
amb les quals jo col·laboro,
i ells de vegades també col·laboren amb mi.
Treballem conjuntament
en alguns aspectes, sí,
i realment la cosa,
diria més,
és estar entre estudiosos
de temes molt en comú.
Montserrat Corretger,
moltíssimes gràcies
i enhorabona per aquest llibre.
Molt bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, que vagi bé.
Adéu.